ET VAIG SEGUIR
Et vaig seguir darrere els murs
que resguarden els mots no dits:
la nit sap l’adreça del niu
on encens el flam de l’ofrena
dels teus enganys de joventut.
La torre blava de flors negres
t’acull com a àngel abatut
que bat les ales dins la cendra:
la roseguen els rat-penats
devoradors de la solitud
d’aus perdudes a la ciutat.
Ricard Mirabete (Última ronda, 1999)
AMB EL VENT INAJORNABLE
Amb el vent inajornable
i l’astre imperatiu,
sagetes de la memòria,
congestes de l’estiu.
Esbojarrada carrera
de la neu al caliu,
cim del crit i esquinç de l’aire
damunt el verd captiu.
LLUÍS SOLÀ (Vic, 2003)
JARDÍ TANCAT
Un home desperta amb les mans
tapant-li els ulls per no veure la nit.
Resguarda en ell un continent
de somnis vers lluny del mur de granit.
Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
EL MUR DELS SORTILEGIS
L’heura daurada del capvespre
escup sang en l’aigua enfosquida
que regalima pel mur pètals
de sorts músties de flor pansida.
Una pregària a la natura
violenta i ferotge en reviure.
Un sortilegi més a fades
que despisten tot just cridar-les.
Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)