Raül Romeva i Rueda

Fa temps que diversos mitjans s’interessen per un dels temes que està portant més controvèrsia  tant al Parlament Europeu com al Consell: el projecte d’acord UE-Estats Units sobre la retenció i transferència de dades de passatgers d’avió (conegut també per les sigles PNR).

Tanmateix, en aquests moments hi ha un altre assumpte sobre la taula que ha adquirit una importància igual, o fins i tot major (per un tema de calendari) com és l’acord que, en termes similars, alguns volen signar amb Austràlia. L’acord s’ha filtrat a Internet aquesta setmana, però ha passat força desapercebut. Per això en parlo avui aquí: http://www.statewatch.org/news/2011/may/eu-com-pnr-australia.pdf.

El cas és que la Comissió Europea acaba de finalitzar les negociacions sobre un acord amb Austràlia per a la transferència i la vigilància de dades de passatgers aeris. Si l’acord entrés en vigor significaria legalitzar una greu violació del dret fonamental a la protecció de dades i la presumpció d’innocència. Les dades personals de tots els passatgers que viatgen entre Europa i Austràlia seria lliurat a les autoritats australianes, que les podrien analitzar i confrontar amb tota mena de categories en total opacitat. A més, les dades s’hauran de conservar durant 5,5 anys. No cal cap mena de sospita inicial per a les investigacions i exàmens de tot el món, i les dades fins i tot poden ser transferides a tercers països.

Això va en contra de la Carta de Drets fonamentals i garanties constitucionals. Diversos tribunals han deixat clar, per exemple, que la retenció de dades de persones sobre les quals no existeix sospites de cap mena no està permès en absolut (Romania) o només fins a 6 mesos, amb garanties sòlides (Alemanya). El Tribunal Europeu de Drets Humans ha dictaminat que la retenció de dades per les autoritats d’aplicació de la llei és una infracció greu i només es pot fer en cas de sospita (Marper vs Regne Unit). També va dir que no es pot usar cap mena de ‘caracterització automatitzada’ (com, per exemple, impedir-los agafar un vol o seleccionar-los per a qüestionaris extra), mentre que l’únic acord exclou totalment les decisions automatitzades.

Si necessiteu més informació, busqueu “PNR” o “#PNR” (per “registre de noms dels passatgers”) a Google o Twitter.

La importància d’aquest acord amb Austràlia és que, si no l’aturem, obrirà les portes a d’altres encara pitjors, com el que s’està negociant amb els Estats Units per tal de transferir-los dades de viatgers, o sobre el grau en què cal vigilar els viatgers aeris dins de la UE (i que de fet pretenen fins i tot ampliar a trens i transbordadors!).

La propera reunió sobre Justícia i Afers d’Interior del Consell de la UE serà el 9 i 10 de juny. Llavors ja podrien acceptar l’acord (els governs). En quant al Parlament Europeu, que hi hauriem de donar el vist-i-plau, sembla que, almenys de moment, serà difícil aconseguir una majoria de bloqueig. Encara hi estem treballant. En resum, en menys de dues setmanes podem haver de fer front a aquesta batalla!

És per això que cal fer una crida per tal de bastir, ja en la primera fase, la del Consell, una minoria de bloqueig. A alguns Estats membre encara hi ha debat sobre quina ha de ser la durada per a la retenció de dades, sobre la necessitat d’aquesta mesura en general, i sobre altres aspectes de l’acord.

Donada l’actual composició en el si del Consell de la UE, segurament les claus seran Suècia, Finlàndia, Itàlia, Luxemburg, Irlanda i els Països Baixos, per la postura més cítica que han mostrat els darrers temps. I lògicament cal pressionar sobre Hongria, presidència rotatòria del Consell en aquest moment.

Ha arribat el moment d’activar la ciutadania, a través dels mitjans!

Font: AmadeusGolf

La
Comissió de Medi Ambient del PE ha votat aquesta setmana a favor de reduir fins
a un 30% les emissions de gasos efecte hivernacle pel 2020 (actualment l’objectiu
és el 20%). La proposta la va fer el meu col·lega dels Verds Holandesos
(GroenLinks), Bas Eickhout, en el marc de l’informe
que ell mateix va liderar en relació a la Política Europea sobre Canvi Climàtic.

Adjunto
a continuació les declaracions d’en Bas:

“Today’s vote sends a timely and important signal
to European governments that stepping up to a higher emissions target is not
only essential for tackling the climate crisis, but would also give a boost to
the economy and innovation. We welcome the support of a large majority of MEPs
on the environment committee to this end (1) and expect that this will be
endorsed by the whole of the EP.

“Different research has underlined that the EU’s
current 20% emissions target for 2020 is completely obsolete. It is acting as a
barrier to proactive emissions reductions efforts and investments in green
technologies, and hence job creation. Stepping up to a 30% emissions reduction
target will create millions of extra jobs and boost public revenues, as well as
bringing major health benefits for our citizens.

“The inertia with the EU’s emissions target is
also a stumbling block in international efforts to tackle climate change in the
UNFCCC. Various countries have now pledged more ambitious climate change
actions than the EU and the EU’s refusal to increase from its outdated 20%
target means it is now a laggard rather than a leader in the area of
international climate diplomacy. EU governments should end their perpetual
prevarication and step up to a 30% target without delay.”

(1) 44 in favour, 14 against, 1 abstention.

Font foto: Stockxpert

Aquests dies he seguit amb molta atenció les magnífiques mobilitzacions tant a Catalunya com arreu de l’Estat. La indignació, latent de fa tant de temps, ha sortit al carrer, s’ha organitzat, i ha llençat missatges clars. Me’n felicito.

Per altra banda, les eleccions han deixat també clara una altra cosa. Existeix, encara que no ens agradi, una immensa majoria silenciosa a qui sembla que ja els estan bé les coses com estan. I no només això, sinó que voten massivament als qui durant tant de temps han estat executant i legitimant moltes de les polítiques que ens han conduït a les múltiples crisi actuals, i que, a més, fan que acabin pagant els plats trencants precisament qui menys culpa en té.

Personalment trobo del tot compatible participar activament de les mobilitzacions i alhora treballar per tal que poguem comptar amb unes majories que als ajuntaments, a les comunitats autònomes, al Parlament i govern nacionals, o a les institucions estatals i europees, puguin revertir algunes de les polítiques que tanta gent creiem equivocades.

Abans d’acceptar l’oferiment de representar ICV al PE jo ja feia política. Des de l’acadèmia, des de la recerca, des de la implicació en nombroses iniciatives ciutadanes. Durant els set anys que porto a Brusel.les no he deixat de fer ‘aquesta mena de política’, però l’he complementada amb una altra, la institucional.

Vaig iniciar aquesta aventura deixant clar per avançat que tenia data de caducitat: un mandat renovable només un cop, si aquest era el cas, com ha estat. És a dir, la meva intenció era dedicar-m’hi dos mandats, dos lustres, deu anys. Raons personals (el cost familiar és considerable) i polítiques (crec en la limitació de mandats), em van abocar a plantejar-ho d’aquesta manera.

Res del que he viscut durant aquests set anys m’ha fet pensar que no valia la pena ser aquí. Res del que he hagut de suar i sofrir m’ha desanimat prou com per llençar la tovallola. De la mateixa manera com res del què hem aconseguit canviar, modificar o impulsar, m’ha semblat suficient com per deixar d’empènyer.

He constatat, com mai, la importància que tenen les majories en el si de les institucions, i com ens convé, a qui ens indignen algunes maneres de fer les coses, no entregar aquestes institucions als i a les indignes.

És polític qui fa política. És política la gestió de la cosa pública. Reivindico la Política, en majúscula, la que es fa a les institucions, però també al carrer. Sóc polític? Sí, esclar. I tinc tota la intenció de seguir fent política quan deixi de ser diputat, perquè la política és molt més que això. Però per això cal que a les institucions hi hagi gent que comparteixi aquesta visió.

Durant aquest set anys he procurat ser ALTAVEU, que no portaveu, d’aquesta manera d’entendre la gestió pública. Segur que en algunes coses l’hauré encertat més que en d’altres. Només espero que els errors que hagi pogut cometre no siguin fatals.

Al maig de 2014 donaré per acabada la meva etapa institucional al Parlament Europeu. Però això vol dir que encara em queden tres anys de feina, de molta feina. Tres anys per continuar convertint la indignació en mesures concretes que reverteixen certes dinàmiques que considero altament perjudicials per a la salut humana i la del planeta. Exactament com fan tantes i tantes persones des d’altres àmbits institucionals, socials, participatius, comunicacionals.

Com deia Antoine de Saint-Exupery: “Mireu, en la vida no hi ha solucions, sinó forces en marxa. Cal crear-les, i les solucions arriben“.  Doncs això.

Font foto: AFP

Una nova refexió de Krugman, de les que es fan llegir, fan pensar, i, en la meva modesta opinió, haurien d’impulsar a votar. De manera conscient i indignada, amb condicions o entusiasta, com a mal menor o amb militància, però votar al cap i a la fi. I no només per tenir majories que ens permetin afrontar les actuals crisi d’una altra manera, sinó sobretot per evitar que aquestes tinguin lloc i es reprodueixin. Veient com ha quedat el mapa polític després de les eleccions municipals (i parcialment auronòmiques), no puc evitar sentir una mena de fredor que em ressegueix l’espinada. No tinc solucions ni fórmules màgiques. No crec que ningú les tingui, perquè no crec que existeixin. Només crec en la força que tenen les dinàmiques globals. Benvinguda la indignació. La trobava a faltar. Ara només fa falta que la sapiguem canalitzar per poder sumar i influir allà on toca, per canviar majories i governs, per revolucionar conceptes com el poder. Ara, més que mai, és moment de seguir estirant, uns per aquí, d’altres per allà, fins que al final caigui l’estaca. Però hem d’estirar totes i tots, alhora, i ben fort.

Cuando la austeridad falla, PAUL KRUGMAN (a EL Pais, 24.05.11)

A menudo me quejo, con razón, sobre el estado del debate económico en Estados Unidos. Y la irresponsabilidad de algunos políticos -como los republicanos que afirman que el impago de la deuda de Estados Unidos no sería gran cosa- da miedo.

Pero al menos en EE UU los fanáticos del dolor, aquellos que sostienen que subir los tipos de interés y recortar el gasto público ante el desempleo masivo mejorará de alguna manera las cosas en lugar de empeorarlas, se topan con alguna resistencia de la Reserva Federal y del Gobierno de Obama.

En Europa, por el contrario, los fanáticos del dolor han estado al mando más de un año, insistiendo en que el dinero prudente y el equilibrio presupuestario son la respuesta a todos los problemas. Detrás de esta insistencia ha habido fantasías económicas, en particular la creencia en el hada de la confianza, es decir, la creencia en que recortar el gasto en realidad va a crear puestos de trabajo, porque la austeridad fiscal mejorará la confianza del sector privado.

Por desgracia, el hada de la confianza sigue negándose a hacer acto de presencia. Y la disputa sobre cómo manejar la incómoda realidad amenaza con convertir a Europa en el epicentro de una nueva crisis financiera.

Tras la creación del euro en 1999, los países europeos que habían sido considerados de riesgo, y que por ello se topaban con límites a la cantidad que podían pedir prestada, comenzaron a experimentar enormes entradas de capital. Después de todo, pensaron aparentemente los inversores, Grecia / Portugal / Irlanda / España eran miembros de una unión monetaria europea, así que ¿qué podía salir mal?

La respuesta a esa pregunta es ahora, por supuesto, dolorosamente evidente. El Gobierno de Grecia, al verse a sí mismo capaz de endeudarse a tipos ligeramente superiores a los de Alemania, asumió demasiada deuda. Los Gobiernos de Irlanda y España no lo hicieron (Portugal está en un punto intermedio), pero sus bancos sí, y cuando la burbuja estalló, los contribuyentes se encontraron atrapados por las deudas bancarias. El problema se agravó por el hecho de que el auge de 1999 a 2007 dejó los precios y los costes en los países deudores lejos de los de sus vecinos.

¿Qué hacer? Los líderes europeos ofrecen préstamos de emergencia a las naciones en crisis, pero solo a cambio de promesas de imponer programas de austeridad salvaje, principalmente con enormes recortes de gastos. Las objeciones acerca de que estos programas se autodestruyen -no solo causan un gran daño directo, sino que también podrían, por el empeoramiento de la crisis económica, reducir los ingresos- se descartaron por las buenas. La austeridad en realidad sería expansiva, se afirmó, ya que mejoraría la confianza.

Nadie hizo tan suya la doctrina de la austeridad expansiva que Jean-Claude Trichet, el presidente del Banco Central Europeo (BCE). Bajo su dirección, el banco comenzó a predicar la austeridad como un elixir económico universal que debe imponerse inmediatamente en todas partes, incluso en países como Reino Unido y Estados Unidos que todavía tienen un desempleo elevado y no se enfrentan a presión alguna de los mercados financieros.

Pero como he dicho, el hada de la confianza no se ha presentado. Los países europeos con problemas de deuda están, como deberíamos haber esperado, sufriendo un mayor deterioro económico gracias a los programas de austeridad, y la confianza se está hundiendo en vez de aumentar. Ahora está claro que Grecia, Irlanda y Portugal no pueden y no pagarán sus deudas en su totalidad, aunque España podría arreglárselas para aguantar.

Siendo realistas, pues, Europa tiene que prepararse para algún tipo de reducción de la deuda, que implique una combinación de ayuda de las economías más fuertes y quitas aplicadas a los acreedores privados, que tendrán que aceptar menos que el reembolso total. El realismo, sin embargo, parece andar escaso.

Por un lado, Alemania está adoptando una posición dura contra nada que se parezca a una ayuda a sus vecinos con problemas, a pesar de que una motivación importante para el actual programa de rescate fue el intento de proteger a los bancos alemanes de las pérdidas.

Por otro lado, el BCE está actuando como si estuviera decidido a provocar una crisis financiera. Ha empezado a subir los tipos de interés, a pesar de la terrible situación de muchas economías europeas. Y los funcionarios del Banco Central Europeo han advertido contra cualquier forma de reestructuración que alivie la deuda. De hecho, la semana pasada un miembro del consejo de gobierno sugirió que incluso una leve reestructuración de los bonos griegos haría que el BCE dejase de aceptar esos bonos como garantía de los préstamos a los bancos griegos. Esto equivalía a una declaración de que si Grecia busca aliviar su deuda, el BCE desenchufaría el sistema bancario griego, que depende de manera crucial de sus préstamos.

Si los bancos griegos se derrumban, eso bien podría obligar a Grecia a salir de la zona euro, y es muy fácil ver cómo podría empezar un dominó financiero en gran parte de Europa. Entonces, ¿en qué está pensando el BCE?

Intuyo que simplemente no está dispuesto a afrontar el fracaso de sus fantasías. Y si esto suena muy estúpido, bueno, ¿quién dijo que la sabiduría gobierna el mundo?

Foto: Merkel s’acosta a Rodríguez Zapatero, en una de les reunions del Consell Europeu. Font: AFP

S’ha estès tant la taca blava
que
obliga a reflexionar.
Indignat
i conseqüent
puja
sòlid en Gomà.

Segons denuncien les entitats que promouen la campanya http://antena3pasadelsufrimientoanimal.com/, Antena3/Neox i les productores Hill Valley i Phileas Productions
segueixen treballant en un programa en què un ximpancè jugarà al ‘Pedra, paper i tisora’ amb concursants humans.

Les entitats denunciants han informat i documentat sobre el trauma que
suposa per a un animal salvatge, com per exemple un ximpancè, el fet de ser usat en una
filmació o espectacle.

Adjunto els arguments exposats per aquestes entitats, prou convincents.

La humanitat es medeix, també, pel tracte que donem als animals.

Los argumentos
expuestos a Antena3 y a las productoras en la reunión.

1.- Por una cuestión ética. Esta industria arranca a la cría
de su madre a los pocos meses de nacer (en la naturaleza pasan al menos los
primeros 8 años juntos, y en grupos), y los separan de por vida. La cría es
aislada, entrenada y forzada a realizar comportamientos impropios de su
especie, muchas veces denigrantes, para diversión del público. Cuando crecen y
no son manejables ni rentables, pasan el resto de su vida encerrados (hasta 50
años) y con graves problemas psicológicos y físicos, incapaces muchas veces de
relacionarse naturalmente con los de su especie.

2.- Por un problema de bienestar de los animales. Tanto por las condiciones de vida
y cautividad de estos animales, como por el tipo de entrenamiento y espectáculo
exigido, que no contempla la satisfacción de sus necesidades físicas, sociales
o sexuales, en nombre del afán de lucro.

Algunos pocos afortunados
llegan a los escasos centros de rescate que existen, quienes deben hacerse
cargo de ellos de por vida, luchando día a día para encontrar los medios
económicos para solucionar el problema que han causado los responsables.

3.- Por ser un mensaje anti-educativo.
En una época en que la
sociedad está comenzando a tomar conciencia sobre la necesidad de proteger la
biodiversidad, la utilización comercial de una especie en peligro de extinción
como son los chimpancés, para el mero entretenimiento de los humanos, fomenta
el mascotismo de estos animales y contradice los valores de respeto y
conservación de la naturaleza que gobiernos, instituciones académicas,
asociaciones animalistas, entidades ambientalistas y centros educativos
promueven.

4.- Por una cuestión de seguridad. Los chimpancés son animales muy
fuertes. Los maltratos y privaciones a que son sometidos en su entrenamiento, y
el conflicto entre sus instintos y la frustración de los mismos en cautividad,
los convierte en potencialmente muy peligrosos. Existen numerosos casos de
ataques muy graves de chimpancés a personas.

Ahir vaig tenir l’honor de ser a l’Ajuntament
de Barcelona on diversos estudiants de secundària ens varen entregar a en Carles
Campuzano (Congrés Diputats), Manel Vila (Ajuntament de Barcelona) i servidor
(Parlament Europeu) el manifest que han estat treballant durant mesos en el marc
del projecte Conectando Mundos impulsat per IntermonOxfam. El tema d’enguany
era la immigració i el racisme.

Personalment vaig gaudir molt de l’intercanvi d’opinions,
per cert molt treballades, i confio que al final hauran acabat també ells i elles amb la sensació que el motor del
canvi social no es pot aturar, sinó que ha d’estar en permanent funcionament,
malgrat la dificultat i la complexitat.

Vaig trobar especialment suggerent la metàfora
del puzzle, amb el qual els i les mestres d’aquestes escoles (que venien de tot
l’Estat) han treballat la importància d’entendre com totes les peces són necessàries
(de fet imprescindibles), però cap d’elles, per si mateixa, és suficient.

A continuació adjunto la nota de premsa d’IntermonOxfam en què expliquen la cerimònia d’entrega del manifest, el qual ens
hem compromès a promoure en el si de les nostres institucions:

Nota de prensa de IntermonOxfam:

Font foto: Pablo Tosco / IntermonOxfam

En tant que Vicepresident de l’Intergrup sobre Drets LGBT al Parlament Europeu, i com gairebé totes les institucions europees, commemoro avui, el 17 de Maig, el Dia Internacional contra l’Homofòbia i la Transfòbia.

El Parlament Europeu, la Comissió Europea, el Consell Europeu, el Servei d’Acció Exterior Europeu, així com l’agència de drets Fonamentals, han expressat el seu suport i han emès comunicats al respecte. L’única excepció enguany ha estat el Consell de la UE, presidit per Hongria.

La data commemora la decisió de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de desclassificar l’Homosexualitat com una malaltia mental (va passar el 17 de maig de 1990). (veure diverses noticies anteriors).

A continuació adjunto alguns extractes de les declaracions que han fet les institucions europees:

European Commission

Viviane Reding, Vice-President of the European
Commission and Commissioner for Justice, Fundamental Rights and Citizenship
issued a statement condemning homophobia as “a blatant violation of human
dignity”:

Homophobia is a
blatant violation of human dignity and is incompatible with the principles upon
which the EU is founded. I am fully committed to combating homophobia and
discrimination on the basis of sexual orientation.

The principle of equal treatment is a
fundamental value for the EU. This principle is guaranteed by the Charter of
Fundamental Rights. The Charter prohibits any discrimination based on sexual
orientation. Yet, sadly, lesbian, gay, bisexual and transgender people across
the EU are still victims of exclusion, hate speech, hate crime, discrimination
and other forms of intolerance. This is confirmed by the available data collected
by the Fundamental Rights Agency, by Member State institutions and by civil
society.

Andris Piebalgs, European Commissioner for
Development, will address the Joint Parliamentary Assembly of EU and African,
Caribbean and Pacific (ACP) countries, currently meeting in Budapest. The text
of his intervention will be made available later today.

European Council

Herman van Rompuy, President of the European
Council, published a strong statement fully endorsing comments by UN
Secretary-General Ban Ki-Moon against violence and the discrimination of LGBT
people:

Last December, on Human Rights Day, UN Secretary General Ban Ki-Moon
declared: “When individuals are attacked, abused or imprisoned because of their
sexual orientation, we must speak out.” He added: “Yes, we recognize that
social attitudes run deep. Yes, social change often comes only with time. Yet,
let there be no confusion: where there is tension between cultural attitudes
and universal human rights, universal human rights must carry the day.” I can
fully endorse the Secretary General’s statement.

In particular, when individuals are victims of
discrimination, attacked, abused or imprisoned because of their sexual
orientation or other reasons, we must speak out. Such attacks do not just
affect the individual victims – they are attacks on all of us. They devastate
families. They pit one group against another, dividing larger society.

We have a collective responsibility to stand
against discrimination, to defend our fellow human beings and our fundamental
principles.

European Parliament

I would like to take this opportunity to urge
all European and ACP parliamentarians not to be carried away by misleading
approximations. The sexual difference between consenting adults, love between
two men, or two women, or between a man and a woman definitively belongs one’s
intimacy, which is a sacred entitlement for any human being.
 

The European Parliament website also features
a special report on the International Day.

European External Action Service

Catherine Ashton, High Representative of the
EU for Foreign Affairs and Security Policy, will publish a written statement
condemning the harassment and violence faced by LGBT human rights defenders.
(Statement coming soon.)

Fundamental Rights Agency

The Fundamental Rights Agency announced it
would start working on a EU-wide survey of discrimination based on sexual
orientation and gender identity:

Today, on the International Day against
Homophobia and Transphobia, in some EU countries, lesbian, gay, bisexual and
transgender (LGBT) people are better protected than before. However, in others
they are not, underlining the need for the relevant governments to act to treat
all citizens equally across a variety of issues. The Agency will provide policy
makers with concrete evidence of unfair treatment, abuse or violence following
the launch of its survey of LGBT people in early 2012.

The EU-wide online survey will capture the
actual experiences of discrimination and hate crime felt by LGBT people,
something that has never been done on this scale before. In 2012, the Agency will
also identify good practice by authorities in preventing and addressing
discrimination and abuses against LGBT people.

Foto: Pride a Brussels, 15 Maig Font: ©www.flickr.com/esdanitoff

Girona i el debat energètic, referent de les ciutats sostenibles a escala europea.

Fa uns
mesos vaig anar a Mallorca donar suport a l’Ivan Cortés, un jove que havia
denunciat un guàrdia civil per haver-lo agredit quan li va parlar en català. El cas és
d’una flagrància insultant. Aquell dia no es va poder fer el judici per
incompareixença del denunciat (el guàrdia civil). En vaig parlar a l’apunt El chaval le ha hablado
en catalán, y al cabo se le ha ido la mano.

Avui m’assebento
que finalment s’ha pogut fer el judici (veure la noticia), i que han sentenciat el guàrdia civil amb
1200 euros de multa, cosa que demostra els fets denunciats, i dóna la raó al noi.

Ho celebro,
per descomptat, sobretot per què em consta que l’Ivan estava ja fart que
la situació s’allargués, però donada la gravetat del fet hauria esperat una sentència
exemplar i una reacció més contundent per part de les autoritats governamentals
de l’Estat.

Foto: L’Ivan Cortés, el dia de la primera vista del judici. Font: ACN.

M’acaba d’arribar un document molt interessant que posa clarament de manifest com els/les ciutadans/es europeus/es consumim molt més peix del que produeixen els nostres mars, de manera que hem esdevingut un continent netament depenent dels productes marins d’altres mars i oceans.

Si a la UE només consumíssim peix provinent dels nostres mars, ens quedaríem sense el proper 2 de juliol. A partir de llavors, tot el que consumim seria importat.

L’estudi l’han fet des NEF, neweconomics (economics as if people and planet mattered, i l’editen conjuntament amb Oceans2012. 

El títol és Fish dependence – 2011 update. The increasing reliance of the EU on fish from elsewhere, i el podeu trobar aquí.

Adjunto a continuació el resum executiu.

Executive Summary

European Union (EU) fish stocks are in an unprecedentedly poor state yet fish consumption throughout Europe remains high. The EU has been able to maintain and even expand its levels of consumption by sourcing fish from other regions of the globe, both through the catches of its distant-water fleet and imports. This report highlights Europe’s increasing reliance on fish products originating from external waters for its fish supplies, and provides pointers towards a more sustainable future for dwindling global fish stocks.

nef (the new economics foundation) has estimated the degree of ‘self-sufficiency’ in fish consumption achieved by the EU as a whole and for each of its Member States; self-sufficiency is defined as the capacity of EU Member States to meet demand for fish from their own waters. We have expressed the degree of self-sufficiency in the form of a ‘fish dependence day’. Based on a Member State’s or region’s total annual fish consumption, the fish dependency day is the date in the calendar when it would start to depend on fish from elsewhere because its own supplies were depleted.

The reform of the EU’s Common Fisheries Policy (CFP) offers a perfect opportunity to put the structures in place to turn this situation around. To transform the management of the EU’s marine resources, the new CFP needs to provide a policy framework that will restore marine ecosystems to healthy levels and deliver a fair allocation of resources. At a minimum this will require the following actions.

Reduce capacity in line with the available resources; improve data collection, transparency and reporting; and prioritise scientific advice in determining catch quotas.

Create a context in which being profitable is aligned with doing the right thing, by making access to resources conditional on social and environmental criteria.

Promote responsible consumption among all EU consumers, and implement measures that are conducive to more responsible fishing outside EU waters.

Use public funds to deliver social and environmental goods by investing in environmentally constructive measures, research, and stakeholder involvement, as well as enforcing sustainable quotas and practices.

In order for this to happen, policy-makers need to look beyond the short-term costs that could result from reform and give priority to the long-term benefits that healthy marine resources will provide.

Els dijous per la tarda durant les setmanes de
ple d’Estrasburg debatim i votem tres Resolucions d’Urgència relatives a la
situació dels drets humans i vulneració de principis democràtics arreu del món.
Aquesta setmana ha tocat parlar de Sri Lanka (després que NNUU fes públic el
seu informe), Azebaijan i Bielorrússia.

És una de les sessions del Parlament que
segueixo amb más atenció des que en sóc membre, i sóc un dels fidels
participants, tant en les negociacions de les Resolucions, com en el debat en
plenària.

A la sessió de maig m’ha tocat seguir especialment els casos de Sri Lanka i
de Bielorrússia. Adjunto a continuació les dues intervencions.

Després de la votació avui al Parlament Europeu de la Resolució promoguda pel PPE en què demanen que s’autoritzi un augment de les ajudes a la flota pesquera per compensar l’alça del preu del combustible (el de Minimis pujaria dels 30.000 euros actuals fins a 60.000 euros, per empresa), vull expressar la meva decepció, tal i com ja vaig fer durant el debat que va tenir lloc dilluns (veure apunts Why do I oppose to the EU and Member States to increase subsidies to fishing to compensate for the rise in fuel prices i Perquè m’oposo a augmentar els subsidis a la pesca per compensar alça preu fuel ).

Aquesta és la nota que he transmès als mitjans després de la votació:

UE-PESCA
Pesca: Convocatoria de subvenciones a los combustibles es irresponsable y contraproducente

El Parlamento Europeo votó hoy a favor de una resolución que pide más subsidios al sector pesquero, destinado a cubrir el aumento de los costes de los combustibles. Los Verdes europeos rechazan esta demanda. El vicepresidente del Grupo de los Verdes en el PE y miembro de la Comisión de Pesca, Raül Romeva i Rueda (ICV) ha valorado el voto:

“El verdadero problema de la pesca hoy es que el 70 % de los estocs en Europa están sobreexplotados, debido a que contamos con una flota claramente sobredimensionada. Gastar dinero público para mantener dicha flota es un error y una irresponsabilidad.

En el marco de la reforma de la Política Pesquera Común es más que nunca necesaria una restructuración de la flota pesquera europea para abandonar el uso de embarcaciones que consumen mucho combustible y emiten grandes cantidades de CO2, así como las prácticas y artes claramente destructivas del entorno, para avanzar hacia un modelo menos dependiente energéticamente, menos destructivo y más sostenible tanto en términos ambientales, como económicos, como sociales.

Conceder de nuevo más dinero al sector para compensar el alza de precios del fuel sólo servirá para incentivar aún más los pescadores a usar embarcaciones que consumen mucho combustible, especialmente cuando el alza del precio de éste no es un hecho coyuntural sino claramente estructural.”

Per altra banda, també he enviat una ltre comunicat, avui, demanant que no s’obri la temporada de pesca de la Tonyina Vermella d’enguany, degut a que la tràgica situació a Libia fa que sigui del tot impossible garantir que es compliran les normes de control exigides en el pla de recuperació.

Fisheries
Bluefin tuna fishery must be closed due to conflict in Libya

The Greens have called for the EU to close its bluefin tuna fishery for the 2011 season as a consequence of the conflict in Libya. The group insists that the conflict in Libya will make it impossible to properly oversee and control fishing of the critically threatened bluefin tuna and that the only solution is to close the fishery. Green fisheries spokesperson Raül Romeva i Rueda said:

“Closing the entire bluefin fishery for the 2011 season is the only responsible course of action in the current circumstances. Oversight and control of the bluefin fishery, which is difficult at the best of times, will be rendered completely impossible with a major part of the fishery lying in what is a warzone. Given the critical status of bluefin, which is effectively on life support, it would be grossly irresponsible to allow fishing in a situation where proper controls will not be carried out.

“The EU has a major responsibility for the bluefin tuna fishery given the size of its catches, the number of farms to fatten the tuna and its consumption of tuna. In order to prevent complete anarchy, the EU must close its own purse seine fishery for bluefin tuna for 2011 and begin immediate negotiations with ICCAT, the fisheries management body responsible for bluefin tuna, to close the fishery for all countries.

“If the fishery goes ahead in 2011, then the recovery plan for bluefin tuna, recently adopted with so much difficulty, will probably be a complete failure.”

Font il.lustració: Seppo Leinonen

Aquesta setmana han vingut a Estrasburg una delegació de la Freedom Flotilla Two (entre els quals Manuel Tapial), per reunir-se amb diversos Membres del Parlament Europeu i explicar-nos els seus plans.

Es tracta, segur que ho recordeu, de la Flota que ara fa un any va intentar dur ajut humanitari a Gaza, emparada per les Resolucions de Nacions Unides i trencant el bloqueig d’Israel. Va ser brutalment assaltada per soldats israelians provocant prop d’una desena de morts i desenes de ferits.

Les imatges de l’assalt són esgarrifoses. Les justificacions de les autoritats israelianes nefastes i sense cap fonament. La condemna internacional va contribuir a posar algunes coses al seu lloc, però no tantes com hauríem volgut. Encara recordo esparverat la intervenció de l’embaixador israelià davant la Comissió d’Afers Exteriors del Parlament Europeu, on no va convèncer ni tan sols els tradicionals aliats del règim israelià.

Els integrants de la Flotilla tenen previst tornar-ho a provar aquest mes de juny, i ens demanen tot el suport i visibilitat possible.

Encara avui, nombrosos governs europeus, entre ells l’espanyol, intenten dissuadir els representants espanyols que volen participar en aquesta segona edició de la Flotilla que ho facin.

L’Alta Representant, Ashton, va manifestar ahir durant la seva intervenció al Ple que no creia que aquesta fos una iniciativa positiva. Discrepo. No només és positiva, sinó que és a més altament necessària, i per això la recolzo. És més, estem treballant en una petició conjunta de diferents MEPs per instar la Comissió i el Consell que, contràriament al que han fet fins ara, manifestin públicament el seu suport a la iniciativa.

Confio que no haguem de lamentar, aquest cop, episodis com els que es poden veure en les imatges (veure video adjunt) que van donar la volta al món, ara fa un any.

Foto: Escoltant la intervenció de vangelis Pissias, un dels portaveus.  Font: Oliver Hansen