Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

La Terra en guerra

1

Pare

digueu-me què

li han fet al riu

que ja no canta.

Rellisca

com un barb

mort sota un pam

d’escuma blanca.

 

Pare

que el riu ja no és el riu.

Pare

abans que torni l’estiu

amagui tot el que és viu.

 

Pare

digueu-me què

li han fet al bosc

que no hi ha arbres.

A l’hivern

no tindrem foc

ni a l’estiu lloc

per aturar-se.

 

Pare

que el bosc ja no és el bosc.

Pare

abans de que no es faci fosc

ompliu de vida el rebost.

 

Sense llenya i sense peixos, pare,

ens caldrà cremar la barca,

llaurar el blat entre les enrunes, pare

i tancar amb tres panys la casa

i deia vostè…

 

Pare

si no hi ha pins

no es fan pinyons

ni cucs, ni ocells.

 

Pare

on no hi ha flors

no es fan abelles,

cera, ni mel.

 

Pare

que el camp ja no és el camp.

Pare

demà del cel plourà sang.

El vent ho canta plorant.

 

Pare

ja són aquí…

Monstres de carn

amb cucs de ferro.

 

Pare

no, no tingueu por,

i digueu que no,

que jo us espero.

 

Pare

que estan matant la terra.

Pare

deixeu de plorar

que ens han declarat la guerra.

(Pare, de Joan Manuel Serrat)

Estudis denuncien com a tòxic panís transgènic de Catalunya

2

La gent de Som lo que sembrem em fa arribar a través del Facebook una reflexió sobre una recerca publicada a l’International Journal of Biological Sciences que, crec, mereix ser tinguda en compte. L’adjunto per a la vostra coneixença.

 

Noves anàlisis de proves fetes sobre ratolins
revelen nous efectes sobre la salut de tres diferents tipus de panís
transgènic: el NK 603, el MON 863, i el MON 810, que es conrea a Catalunya.

L’article detallant els resultats ha estat
escrit per quatre investigadors francesos, i ha estat publicat a la revista
International Journal of Biological Sciences.

Som lo que Sembrem, ara ja constituïda com una
associació, torna una vegada més a exigir la prohibició del conreu MON 810 a
Catalunya i també un etiquetatge rigorós i un control de tot els transgènics
importats, de manera que els ciutadans d’aquest país puguin diferenciar
clarament aquell producte alimentari que conté transgènics, i evitar ser
tractats com a conillets d’índies com fins ara.

És la primera vegada que s’han fet aquest
tipus d’estudis comparatius. Aquests panissos es troben arreu del món en pinsos
per animals i en menjar per humans. El NK 603 ha estat modificat per ser
tolerant a l’herbicida d’ampli espectre Roundup i conté per tant residus
d’aquesta formulació. El MON 863 i el MON 810 han estat fabricats per
sintetitzar dues toxines diferents que serveixen d’insecticides.

Es van classificar 60 paràmetres diferents per
cada òrgan i es van mesurar en sang i orina després de 5 i de 14 setmanes
d’alimentació. Les rates que havien estat alimentades amb OMG van ser
comparades amb les que havien estat alimentades amb el panís equivalent no OMG.
Això va ser seguit d’una comparació amb sis grups més de referència, que havien
menjats altres panissos no transgènics.

Els resultats donen clarament efectes
secundaris dels panissos OMG, que depenen del sexe i de la dosi. Els efectes es
donen sobretot al fetge i als ronyons, que són els òrgans de detoxificació.
També s’han trobat efectes sobre altres òrgans, com el cor i les glàndules
adrenodenals.

En conclusió, fins i tot sent els estudis de
curt termini, indiquen signes de toxicitat hepàtica renal, probablement a causa
dels pesticides específics de cada tipus de panís transgènic. En adició a això,
no es poden descartar conseqüències metabòliques directes o indirectes de la
mateixa modificació genètica.

Som lo que Sembrem creiem que la política de
la Generalitat en el tema transgènics ens està aïllant més i més d’Europa i
dificultarà les exportacions dels productes produïts i transformats a
Catalunya, especialment els agroecològics, que representen l’oportunitat de
futur per al camp.

Som lo que Sembrem demanem un etiquetatge
seriós com el de molts països centreeuropeus, i també l’etiquetatge la de carn,
ous i llet.

Enllaç a la publicació científica http://www.biolsci.org/v05p0706.htm


Enllaç al Debat a la Totalitat en el Parlament
el dia 2 de juliol http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=411393&p_cp2=tot&p_cp3=2&p_cp22=

 

Nota: missatge enviat a través del Facebook per Elisenda Franquet.

Font foto: Ecodiari

Juan López de Uralde (Juantxo) com a metàfora / Juan López de Uralde (Juantxo) como metáfora

3

(en español más abajo)

En la categoria Escalfament Global d’aquest blog trobareu una sèrie d’articles previs a la Cimera de Cophenague en què valorava la situació i recollia algunes de les moltes propostes que teníem sobre la taula per arribar a una solució factible i necessària. Del fracàs de la Cimera, i del fracàs negociador de la UE (que és l’àmbit que em pertoca més directament), ja se n’ha parlat abastament. Com a ICV, en Joan Herrera va fer pública la nostra postura ahir dilluns (recomano també la seva Carta al meu fill tornant de Cophenague), igual com va fer la Rebeca Harms, en tant que Presidenta del Grup Verds/ALE al PE (veure valoració). En síntesi: ni tenim un acord jurídicament vinculant, ni les fites permetran limitar l’escalfament per sota dels 2ºC, ni els compromisos dels països industrialitzats són coherents amb l’enorme responsabilitat que tenim en la generació del problema. Un desastre.

Res de nou, diran, direm, alguns. I en qualsevol cas un recordatori que, quan anem a votar (o deixem de fer-ho), també decidim qui volem que ens representi i ens lideri en negociacions tan importants com aquestes. És en situacions així com les correlacions de forces es fan més visibles que mai. De tot plegat em quedo amb una frase, un eslògan, una idea: ELS POLÍTICS PARLEN, ELS LÍDERS ACTÚEN (POLITICIANS TALK, LEADERS ACT).

La frase la van introduir activistes de Greenpeace al sopar de gala. Una veritat com un temple que fa mal a les orelles a tan aprenent de lider de curta visió i petita mirada.

Em vaig sentir orgullós de ser soci de Greenpeace.

La conseqüència, però, va estar a l’alçada de la mediocritat present a Cophenague: detenció, engarjolament, i incomunicació sense judici fins el 7 de gener.

López de Uralde, Christensen, Schmutz, Thijssen: quatre noms, quatre activistes, quatre persones amb tota la raó del món a la presó per haver dit i fet allò que molta gent pensem.

Juantxo i els companys i companyes d’acció van convertir-se, malgrat tot, en la metàfora de la trobada.

Em sumo al clam global que reclama el seu alliberament immediat, i em consta que s’estan fent gestions al més alt nivell amb aquest fi.

Tot plegat, però, em ratifica en la importància d’escollir bé els nostres lideratges. Cada cop més constato que ens calen persones a les administracions capaces d’escoltar (i entendre, que no sempre va de la mà) els clams socials. I avui, un dels clams més globals, més universals, més inqüestionables, és el que reclama rigor, seriositat, convicció i coherència en la lluita contra l’escalfament global.

Es tracta, al cap i a la fi, de saber què volem, si polítics que sàpiguen parlar, o líders que sàpiguen escoltar. Gràcies a gent com en Juantxo, i el seu coratge, aquest missatge està arribant a molta gent. Però el preu que li volen fer pagar per haver fet visible una obvietat que moltes i molts defensem és tant injust com inacceptable.

En español más abajo (segueix…)
 

VERSIÓN EN ESPAÑOL

En
la categoría Escalfament (Calentamiento) Global de este blog encontraréis una serie de
artículos previos a la Cumbre de Cophenague en qué valoraba la situación y recogía algunas de las
muchas propuestas que teníamos sobre la mesa para llegar a una solución factible
y necesaria. Del fracaso de la
Reunión, y del fracaso negociador de la UE (que es el ámbito que me
atañe más directamente), ya se ha hablado abastamente. Como ICV, Joan
Herrera
hizo pública nuestra postura ayer lunes (también recomiendo su Carta a mi hijo volviendo de Cophenague), igual como hizo Rebeca Harms, como Presidenta del Grupo Verdes/ALE en el PE (ver valoración). En
síntesis: ni tenemos un acuerdo jurídicamente vinculante, ni las medidas acordadas
permitirán limitar el calentamiento por debajo de los 2ºC, ni los compromisos de los
países industrializados son coherentes con la enorme responsabilidad que
tenemos en la generación del problema. Un desastre.

Nada nuevo, dirán, diremos,
algunos. Y en cualquier caso un recordatorio de que cuando vamos a votar (o
dejamos de hacerlo) también decidimos quien queremos que nos represente y nos
lidere en negociaciones tan importantes como estas. Es en situaciones así como
las correlaciones de fuerzas se hacen más visibles que nunca. De todo me quedo
con una frase, un eslogan, una idea: LOS POLÍTICOS HABLAN, LOS LÍDERES ACTÚAN
(
POLITICIANS TALK, LEADERS ACT).

La frase la introdujeron activistas de
Greenpeace a la cena de gala. Una verdad como un templo que hace daño a las
orejas de tan aprendiz de lider de corta visión y pequeña mirada.

Me sentí
orgulloso de ser socio de Greenpeace.

La consecuencia, sin embargo, estuvo al nivel
de la mediocridad presente a Cophenague: detención, encarcelamiento, e
incomunicación sin juicio hasta el 7 de enero.

López de Uralde, Christensen,
Schmutz, Thijssen: cuatro nombres, cuatro activistas, cuatro personas con toda
la razón del mundo a la prisión por haber dicho y hecho aquello que mucha gente
pensamos.

Juantxo y los compañeros y compañeras de acción van convertirse, a
pesar de todo, en la metáfora del encuentro.

Me sumo al clamor global que reclama
su liberación inmediata, y me consta que se están haciendo gestiones al más
alto nivel con este fin.

Todo este episodio, no obstante, me ratifica en la importancia
de escoger bien nuestros liderazgos. Cada vez más constato que nos hacen falta
personas en las administraciones capaces de escuchar (y entender, que no siempre
va de la mano) los clamores sociales. Y hoy, uno de los clamores más globales,
más universales, más incuestionables, es el que reclama rigor, seriositat,
convicción y coherencia en la lucha contra el calentamiento global.

Se trata,
al fin y al cabo, de saber qué queremos, si políticos que sepan hablar, o líderes
que sepan escuchar.
Gracias a gente como Juantxo, y su coraje, este mensaje
está llegando a mucha gente. Pero el precio que le quieren hacer pagar por haber
hecho visible una obviedad que muchas y muchos defendemos es tan injusto como
inaceptable.


Foto: Juan López de Uralde i altres activistes en el moment de ser detingut / Juan López de Uralde y otros activistas en el momento de ser detenidos. Font: Greenpeace

LGBT/PE: Homosexuals d’Uganda podrien ser condemnats a mort, si no ho aturem abans

2

Malgrat els incomptables avenços en termes de drets per a les persones LGBT (Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transexuals), encara som lluny, molt lluny, de viure en un món en què les persones no siguin discriminades per les seva seva orientació o identitat  sexuals.


En alguns països, però, aquesta discriminació és tal que el fet d’estimar o tenir relacions amb una persona del mateix sexe pot comportar la presó o, fins i tot, la mort. És per això que convé denunciar i mirar d’aturar totes les iniciatives que puguin anar en aquest sentit.


Un dels casos que ens han motivat als membres de l’Intergrup pro-Drets LGBT a reaccionar ha estat la proposta de Llei Homòfoba que tot just ha començat a caminar a Uganda, i la qual preveu, en cas de ser adoptada, penes de cadena perpètua i fins i tot de sentència a mort per a les persones LGBT.


Calia respondre-hi de manera clara hi contundent, i així o hem volgut fer des del PE a través d’una resolució. És per això que el Grup Verds/ALE hem promogut un text per tal de consensuar-lo amb els altres grups. Entre d’altres aspectes, en la nostra resolució posem de manifest el següent: (segueix…)

A.        Whereas on 25th September 2009 David Bahati, MP tabled the “Anti Homosexuality Bill 2009” before the Ugandan Parliament.

B.       
Whereas the proposed
law includes provisions to punish those alleged to be lesbian, gay or
bisexual (LGBT) with life imprisonment or the death penalty

C.       
Whereas the draft bill includes a provision that could lead to the
imprisonment for up to three years of anyone, including heterosexual
people, who fails to report within 24 hours the identities of everyone
they know who is lesbian, gay, bisexual, or transgender, or who support
human rights for people who are
.

D.       
Whereas the bill provides for Ugandato
nullify any of its international or regional commitments that it deems
in contradiction to the provisions of the proposed bill.

E.       
Whereas
the bill has already been condemned by President Obama, the Chair and
Vice-chair of the U.S. House of Representatives’ Committee on Foreign
Affairs, Commissioner De Gucht as well as the British, French and
Swedish governments.

F.        
Whereas the proposed law has been denounced by Non Governmental Organisations around the world and in Ugandaitself as a major obstacle in fighting HIV AIDS.

 

I en conseqüència demanem:


1          Underlines that sexual
orientation is a matter falling within the remit of the individual
right to privacy, guaranteed by international human rights law
,
according to which equality and non?discrimination should be promoted,
whilst freedom of expression should be guaranteed, in this context
condemns the “anti homosexuality bill 2009”

2         
Reminds the Ugandan government of its obligations under international law and under the Cotonou agreement which calls for universal human rights to be respected.

3         
Recalls
statements by the African Commission and the UN Human Rights Committee
that a state cannot, through its domestic law, negate its international
human rights obligations.

4         
Is extremely concerned that international
donors both governmental and non-governmental would have to cease their
activities in certain fields should the bill pass
.

5          
Strongly rejects any moves to introduce the use of the death penalty

6         
Calls on the Council and Commission to reconsider their engagement with Uganda should the bill pass into law and breaches of international human rights law take place.

7         
Instructs
its President to forward this resolution to the Commission, the
Council, the President of the Republic of Uganda and the speaker of the
Ugandan Parliament

Font foto: Sunday Pepper April 2009

Publicat dins de LGBT | Deixa un comentari

Aminetu/PE: per molt que el PSE ens demani silenci, ara, més que mai, toca parlar alt i clar

8

Avui hem viscut al Parlament Europeu un dels episodis més vergonyants des que sóc a la casa. Aquesta tarda havíem de debatre i votar una resolució sobre el cas Aminetu Haidar. Hi hem treballat durant dies.

La setmana passada alguns la vàrem anar a visitar a  Lanzarote i vàrem adoptar el compromís de dur el seu cas a les instàncies europees. Ahir els representants dels grups polítics vàrem estar gairebé tres hores discutint un text de mínims, sobre el tema. La sorpresa l’hem tingut a darrera hora quan el president del PSE, Martin Schultz, ha proposat posposar la votació, de manera sorpresiva i argumentant que s’estaven fent gestions diplomàtiques per resoldre el cas.

La meva sorpresa s’ha vist ràpidament convertida en indignació en constatar com el president del  PPE, Daul, ha secundat la proposta. En votar sobre si manteníem o no el punt a l’ordre del dia, 264 col.legues, sobretot socialistes, i alguns populars, s’han imposat.

Conclusió: ni debat, ni resolució. Només silenci, silenci vergonyant, que alguns no volem ni podem acceptar.

Avui ha estat, sens dubte, un dels díes més tristos des que sóc europarlamantari.

Adjunto a continuació la reacció inmediata en forma de nota de premsa que acabem d’enviar els mitjans:

COMUNICADO DE PRENSA – Estrasburgo, 17.12.2009

Sahara
occidental

Sahara
occidental: La PSE, y por extensión el PE, se doblega ante las exigencias de las autoridades marroquíes.

Este jueves 17 de diciembre de 2009, el Parlamento Europeo tenía a su orden del día la cuestión del Sahara occidental y en particular el caso del militante sahraui Aminatou Haidar, cuyo estado de salud se está deteriorando día a día debido a la huelga de hambre que empezó hace 32 días.

Esta tarde estaba previsto un debate sobre su caso seguido de la votación de una Resolución, a partir de 15:00: No obstante, ante la sorpresa mayúscula de quienes habían estado más de dos negociando un texto de compromiso, el Presidente del Grupo socialista, Martin Schultz, intervino en sesión plenaria para pedir la retirada del orden del día de esta cuestión después de haber estado en contacto de los Ministros de Asuntos Exteriores marroquí.

Para el diputado de ICV i vicepresidente de Verdes/ALE, Raül Romeva, ” es una auténtica vergüenza, y des de todos los puntos de vista inaceptable que el PE permita a Marruecos establecer el orden del día de la Eurocámara. Pero lo más lamentable es que ello sea posible gracias a la connivencia del PSE. Precisamente el día después de haber escuchado a los galardonados por el Premio Sakharov pedirnos al PE que no nos callemos ante las injusticias en Rússia, el PSE y algunos colegas del PPE, a instancias de su presidente, Joseph Daul, nos obligan a callar ante las atrocidades de Marruecos.

Foto: Martin Schultz durant la seva intervenció en el debat. Font: EFE

Aminetu/PE: debat i resolució d’Urgència

0

Conseqüent amb el compromís adquirit la setmana passada a Lanzarote davant d’Aminetu Haidar, al PE debatem avui la seva situació esperem adoptar una resolució al respecte. En la meva intervenció valoro el procés i el resultat:

Intervenció de Raül Romeva, el 17.des.09, sobre el cas d’Aminetu Haidar

“La semana pasada una delegación improvisada de miembros de este Parlamento visitamos a Aminetu Haidar en su involuntario refugio en Lanzarote. Su voluntad está clara: desea volver a casa, con los suyos, y desea hacerlo de forma digna.

Dicho deseo, además, se encuentra claramente avalado por la legalidad internacional. La misma legalidad que el Reino de Marruecos, una vez más, ha vulnerado, ante las narices de quienes llama aliados.

Durante la visita los diputados y diputadas nos comprometimos a impulsar una resolución, ésta que hoy debatimos, y en concreto planteamos la necesidad de que dicha resolución recogiera la denúncia  clara y firme a Marruecos por su actitud, la exigencia de que se restituyese el pasaporte a Aminetu Haidar, sin condiciones, y el cese de todas las hostilidades que las autoridades marroquís llevan años cometiendo contra la población saharuí y los defensores de los derechos humanos, entre ellos Haidar, o los siete detenidos recientemente acusados de conspiración y que esperan ser juzgados por un tribunal militar.

Todo esto forma parte de la resolución de compromiso, y lo celebro. No obstante hay algo que falta en el texto de compromiso: la medida de presión. Creo que en estas circunstancias más que nunca está justificado solicitar la congelación del Acuerdo de Asociación y paralizar el Estatuto avanzado entre la UE y Marruecos, al menos hasta que Aminetu pueda volver a su casa. Máxime cuando desde Marruceos, además, se amenaza la UE con represalias en las áreas de immigración y seguridad. Lamento por ello que socialistas, populares y liberales no nos hayan secundado en esta petición, que finalmente hemos presentado como enmienda.

Desde aquí expreso mi total apoyo y solidaridad con Aminetu y su causa, e insto a las autoridades españolas a asumir su responsabilidad histórica para con el Sáhara, y que aproveche su presidencia del Consejo de la UE para impulsar una solución justa, sostenible y mútuamente aceptable, basada en la legalidad internacional.”

Font foto: agencias

Violència contra les dones a la RDC

1

Aquesta tarda el Ple del Parlament Europeu debatem diverses propostes de Resolució sobre la violència a la República Democràtica del Congo. Una de les tasques que ens toca fer de manera continuada al PE és el seguiment de la situació de conflictes i drets humans arreu. És important no perdre de vista aquesta responsabilitat. Massa sovint els afers interns poden desviar-nos de la nostra obligació de contribuir a la promoció de la pau a altres parts del món.

Per desgràcia hi ha alguns casos que s’han convertit en habituals dels nostres debats. Aquest és el cas, entre d’altres, de la República Democràtica del Congo, on la guerra i los disturbis a la seva part Est han desencadenat en matances, desplaçaments de la població i violència sexual contra les dones per part dels grups rebels armats i de les forces armades i policials del Govern, que han assolit una escala alarmant. Per aquest motiu, cada grup hem redactat una Resolució que ara hem de consensuar per treure’n una de conjunta (de compromís).

En la que hem promogut des de Verds/ALE posem especial èmfasi en la denúncia de la violació de dones i nenes com a arma de guerra, tal i com queda clar en els articles 6 i 7 del nostre text.


6. Lamenta en grado sumo las matanzas, los crímenes contra la humanidad y los actos de violencia sexual contra mujeres y niñas que se siguen produciendo en las provincias orientales; en este sentido, pide a todas las autoridades pertinentes que adopten medidas inmediatas para llevar a los autores ante la justicia, y pide una vez más al Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas que adopte urgentemente todas las medidas susceptibles de prevenir efectivamente todo nuevo ataque contra la población civil de las provincias orientales de la RDC;

7. Insta a todos los actores a que intensifiquen la lucha contra la impunidad y hagan respetar el Estado de Derecho, principalmente a la hora de combatir la violación de mujeres y niñas y el reclutamiento de niños soldado; pide al Gobierno de la RDC que vele por que se exijan responsabilidades a los implicados en violaciones de los derechos humanos y del Derecho humanitario internacional y que coopere plenamente con la Corte Penal Internacional;

Adjunto a continuació el text de la meva intervenció:

Intervention pleniere sur violence RDC

Raül Romeva

16dec09

 

Je voulais aussi prendre la parole sur se sujet parce que c’est un des cas que je suive depuis longtemps.

 

Malheureusement, vu les constants actes de violence et les atteintes aux droits de l’homme dans l’est de la RDC, nous devons encore une fois déplorer, dans les termes les plus vifs, les massacres, les crimes contre l’humanité et les actes de violence sexuelle commis contre les femmes et les jeunes filles qui perdurent dans les provinces de l’Est;

 

C’est pour cela que j’adjoint ma voix a celle des mes collègues en demandant à toutes les autorités compétentes d’intervenir sans délai pour traduire en justice les auteurs de ces crimes et pour inviter de nouveau le Conseil de sécurité des Nations unies à prendre d’urgence toutes mesures susceptibles d’empêcher réellement quiconque de s’attaquer encore aux populations civiles dans les provinces orientales de la RDC;

 

Du même façon, j’appelle l’ensemble des acteurs à renforcer la lutte contre l’impunité et à faire respecter l’état de droit, en s’attaquant notamment aux viols des femmes et des jeunes filles et à l’enrôlement d’enfants soldats.

Font foto: UN Information center

Resolució a favor d’Aminetu Haidar

0

Tal i com em vaig comprometre la setmana passada davant d’Aminetu Haidar, he impulsat una  resolució d’Urgència sobre el seu cas. Ara toca negociar amb la resta de grups per veure quina és la que finalment en surt, la que anomenem de compromís, i que debatrem i votarem dijous en la sessió de la tarda.

De moment, adjunto el text de la nostra proposta en la qual esmento les dues peticions concretes que vaig esmentar ja durant la visita a Lanzarote: el retorn immediat d’Aminetu Haidar a casa seva, i que es congeli l’estatut preferencial entre la UE i el Marroc fins que això no es produeixi. A més a més, però, en el debat de dijous vull esmentar les responsabilitats espanyoles en tot l’afer, i especialment la demanda a que el Govern espanyol lideri, durant la seva presidència, un gir de 180° en el debat sobre el Sàhara Occidental. Voldria veure l’Estat espanyol fent allò que va fer Portugal en el cas d’Indonèsia i Timor: assumir la responsabilitat històrica que li pertoca.

Confio que les autoritats espanyoles, i europees, sabran estar a l’alçada de les circumstàncies i del drama humanitari i polític que simbolitza la lluita per la supervivència digna d’Aminetu Haidar.

Adjunto el conjunt del text: (segueix…)

 

Propositionde résolution sur le Sahara occidental: cas de Aminatou Haidar par Raúl Romeva, Oriol Junqueras, Nicole Kill-Nielsen, Jill Evans and Friead Breopels (VERTS/ALE)

        
vu le Pacte international relatif aux droits civils et politiques ratifié par le Maroc le 3 mai 1979

        
vu les résolutions 1754 (2007), 1783 (2007) et 1813 (2008) du Conseil de Sécurité des Nations Unies et en particulier la résolution 1871 (2009) prolongeant le mandat de la MINURSO jusqu’au 30 avril 2010

        
vu l’accord d’association euro-méditerranéen entre l’Union européenne et le Royaume du Maroc entré en vigueur le 1er mars 2000

        
vu les lignes directrices du Conseil sur la protection des défenseurs des droits de l’homme adoptées en juin 2004 et revues en décembre 2008

        
vu le plan d’action UE-Maroc adopté en juillet 2005 dans le cadre de la Politique Européenne de Voisinage

        
vu les conclusions de l’Examen Périodique Universel sur le Maroc du 9 Juin 2008 effectué dans le cadre du Conseil des Droits de l’Homme des Nations Unies

        
vu les conclusions du Conseil sur le renforcement des relations bilatérales entre l’Union européenne et les pays méditerranéens du 8 et 9 décembre 2008

        
vu les conclusions du rapport de la délégation ad hoc pour le Sahara Occidental du Parlement européen d’avril 2009

        
vu les conclusions du huitième session du Conseil d’association UE-Maroc du 7 décembre 2009

A.                  Rappelant que les droits de l’homme constituent un élément essentiel des relations de l’Union européenne avec le Maroc conformément à l’article 2 de l’accord d’association UE-Maroc;

B.                 
Considérant que le Maroc est le premier pays membre du Partenariat euro-méditerranéen, rebaptisé Union pour la Méditerranée, à avoir concrétisé son rapprochement avec l’UE dans le cadre de la Politique Européenne de Voisinage;

C.                 
Considérant que le document conjoint visant l’établissement du Statut avancé du Maroc adopté lors du Conseil d’Association du 13 octobre 2008 prévoit un renforcement du dialogue et de la coopération sur les questions relatives aux droits de l’homme et aux libertés fondamentales et notamment une adhésion graduelle du Maroc aux Conventions du Conseil de l’Europe;

D.                 
Considérant qu’en dépit d’avancées concrètes et d’évolutions positives en matière de réformes démocratiques et de respect des droits de l’homme, le rapport de progrès du 23 avril 2009 publié par la Commission européenne et le dernier rapport du REMDH font état de violations persistantes des droits de l’homme concernant notamment le droit à l’exercice de la liberté d’expression, d’opinion, d’association et de manifestation;

E.                 
Vivement préoccupé par la situation et l’état de santé de Madame Haidar, Présidente du Collectif des défenseurs sahraouis des droits de l’Homme, en grève de la faim depuis le 15 novembre 2009 pour protester contre l’interdiction d’accéder au territoire marocain et la confiscation de son passeport par les autorités marocaines à l’aéroport de Laayoune;

F.                  
Considérant que, le 13 novembre dernier, Madame Haidar, revenant d’un voyage aux Etats-Unis, a été appréhendée et soumise à un interrogatoire quant à l’objet de son voyage, ses opinions et affiliations politiques après avoir indiqué le Sahara occidental comme lieu de résidence sur sa carte de débarquement;

G.                 
Déplorant à cet égard que Madame Haidar ait été interdite d’entrée sur le territoire marocain et en conséquence a été contrainte à prendre un avion à destination de Lanzarote;

H.                 
Considérant que l’UE, dans les conclusions de la huitième session du Conseil d’Association du 7 décembre 2009, exprime son attachement à l’amélioration de la situation des droits de l’homme au Sahara occidental;

I.                   
Considérant que l’UE, dans le même document, reste préoccupée par le conflit du Sahara Occidental, ses conséquences et implications régionales et qu’elle soutient pleinement les efforts du Secrétaire général des Nations Unies et de son Envoyé personnel en vue de trouver une solution politique juste, durable et mutuellement acceptable qui permettra l’autodétermination du peuple du Sahara occidental conformément aux résolutions des Nations Unies;

1.                 
Considère les mesures prises par les autorités marocaines vis-à-vis de Madame Haidar comme une violation du droit à la liberté d’expression et d’opinion et du droit d’entrer dans son propre pays conformément aux dispositions du Pacte international relatif aux droits civils et politiques;

2.                 
Appelle les autorités marocaines à garantir le retour de Madame Haidar et à lui restituer son passeport;

3.                 
Demande aux autorités marocaines de garantir à toute personne sous sa juridiction le plein exercice des droits et libertés fondamentales conformément aux Conventions internationales des droits de l’Homme; demande, à cet égard, aux autorités marocaines d’assurer la primauté des Conventions internationales ratifiées par le Maroc sur l’ensemble des lois nationales, notamment dans le domaine des libertés publiques;

4.                 
Demande au Conseil et à la Commission de prendre toutes les mesures nécessaires dans le cadre du dialogue politique EU-Maroc et de suspendre le statut avancé tant que Madame Haidar ne recouvre pas le plein exercice de ses droits notamment celui d’entrer dans son propre pays; insiste pour que dans le contexte du partenariat renforcé entre l’UE et le Maroc la question du Sahara Occidental soit traitée de manière prioritaire;

5.                 
Demande à sa commission des Affaires étrangères d’organiser un débat sur l’état des négociations portant sur le conflit du Sahara occidental en présence de l’Envoyé personnel du Secrétaire général des Nations Unies;

6.                 
Charge son Président de transmettre la présente résolution au Conseil, à la Commission, au Gouvernement et au Parlement marocain ainsi qu’au bureau de l’Assemblée parlementaire euro-méditerranéenne;

Foto: Visita d’Europarlamentaris a Aminetu Haidar, dijous 10 de desembre de 2009. D’esquerra a dreta: Portas (Bloco), Miranda (BNG), Romeva (ICV), Meyer (IU) i Ferreira (PCP). Font: Plataforma suport Aminetu Haidar.

Jo vaig votar … sí (per a Crònica.cat)

9

Jo vaig votar … sí (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

Sóc actualment ciutadà de Sant Cugat. Diumenge un col.lectiu d’organitzacions, algunes de les quals en sóc soci (Òmnium Cultural), em van convocar a participar en una consulta sobre el paper que considero que ha de tenir Catalunya en el sí de la UE.
En concret se’m preguntava si estava (vaja, si estic) “d’acord que la Nació Catalana esdevingui un Estat de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”.

Sóc plenament conscient del valor simbòlic de la consulta, com ho sóc de les dificultats de procedir a fer allò que el resultat, parcial pel fet de no representar tot el territori nacional, ha posat de manifest: convertir Catalunya en Estat. És evident que del dit al fet hi ha un camí ben llarg i complex, i que certament permet moltes fórmules. Allò que reivindico, simplement, és la necessitat i l’oportunitat de parlar-ne, de manera oberta, honesta, transparent, i sense apriorismes ni coaccions.

Diumenge vaig apel.lar a la importància de participar en una consulta democràtica, cosa que en democràcia hauria de ser més habitual i més normal del què, malauradament, és. Vaig defensar que, fos quina fos la manera de pensar i el sentit del vot, el més important era votar.

A aquestes alçades, però, a ningú li hauria de sorprendre massa si dic que el sentit del meu vot va ser afirmatiu. De fet, el fotimé de mitjans i càmeres que hi havia van copsar segurament com agafava la papereta del Sí i la posava al sobre, abans d’encabir-la a l’urna.

Entre els motius que em van motivar a fer-ho hi ha els que
Joan Barril va fer públics el mateix diumenge, i que es resumeixen en un ‘ja n’hi ha prou’. En el meu cas, a més a més, hi afegeixo el desencís en veure com, pel què fa a la participació de l’Estat en la UE, hi ha massa sovint un ‘oblit’ quan no un clar ‘menyspreu’ cap a la pluralitat de l’Estat i cap a la singularitat que tenen alguns territoris, com el català.

En altres paraules: el meu desig és ben simple, vull poder ser (i parlar) català, respectant tothom, però sense haver de demanar disculpes per ser-ho (i fer-ho), cosa que, ara com ara, m’és ben difícil, fins i tot exercint la meva tasca europarlamentària.

Vaig votar, doncs, convençut, de la mateixa manera que també ho estic quan defenso els drets socials i ambientals, o els drets humans i fonamentals. Es tracta, simplement, de reivindicar un dret, en aquest cas col.lectiu, que necessàriament comportarà un munt de deures.

Font fot: singular.cat

Josep Maria Royo i Itziar Ruiz parlen sobre Somàlia

0
No hi podré assistir per trobar-me a Estrasburg, però recomano molt la conferència d’avui de Josep Maria Royo, conjuntament amb la Presidenta d’Amnistia Internacional Espanya, Itziar Ruiz Jiménez, sobre Somàlia, a la seu de Cristianisme i Justicia (Roger de Llúria, 13), a les 19.00

Conec en Josep Maria
de quan érem companys de feina a l’Escola de Cultura de la Pau de la
UAB. Ell encara hi és, i fa (fan) una feina extraordinària. És un dels
centres de recerca dels quals em refio més quan he de prendre postura
sobre qüestions internacionals complexes. La de Somàlia n’és una, i gens senzilla. Per
això recomano escoltar en Josep Maria. En sap un niu.

El Periódico enuncia la ponència, i jo me’n faig ressò.

«La militarització dels vaixells farà els segrestos més violents»
ERICA ASPAS
BARCELONA

¿QUÈ PASSA A SOMÀLIA?

?Cristianisme i Justícia. Roger de Llúria, 13.?19.00??

Dins del cicle de conferències Els dilluns dels Drets Humans, que organitza Justícia i Pau, Josep Maria Royo, investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, juntament amb Itziar Ruiz Jiménez,
presidenta de la secció espanyola d’Amnistia Internacional, oferirà la
conferència ¿Què passa a Somàlia? ¿Quines esperances de futur???­

–¿De què parlarà a la xerrada? ?
–Farem
un resum de la situació actual de Somàlia, els actors del conflicte i
les negociacions de pau que no han tingut èxit. També es destacarà la
situació política del país i trencarem mites com el de l’anarquia i el
desgovern que es diu que té Somàlia.?

–¿Quins són els principals punts negres del país? ?

La violència, les greus violacions dels drets humans i la crisi
humanitària que afecta més de tres milions de persones. Al-Qaida té la
importància que se li dóna des d’Occident i en deixarà de tenir quan
els somalis siguin els protagonistes del seu futur i de la seva presa
de decisions. Al -Xabab, el suposat braç d’Al-Qaida al país, ha crescut
per l’odi local contra Etiòpia i internacional contra als Estats Units,
els que per ara decideixen.

?–¿Quines esperances de futur té?
?–S’ha
de promoure el diàleg a la Banya d’Àfrica, resoldre el contenciós entre
Etiòpia i Eritrea i que les entitats locals polítiques que ja
existeixen, com ara Somalilandia, comptin amb més suport i que formin
el govern que vulguin.

?–És inevitable parlar dels pirates.?
–La
inseguretat i l’absència d’un govern central és aprofitada per les
milícies per atacar i segrestar vaixells i per la flota pesquera de tot
el món per pescar en un dels caladors de peix més rics. Hi continua
havent segrestos perquè els vaixells van per zones poc controlades tot
i estar avisats. Després es convenç l’opinió pública que cal
militaritzar la zona i els vaixells per protegir-se. Fins ara hi ha
hagut pocs morts, però amb la militarització els segrestos seran més
violents.?

–¿Quina responsabilitat hi tenim? ?

–La
comunitat internacional no està fent els passos adequats. La presència
de vaixells augmenta els segrestos que alimenten l’economia de guerra i
el tràfic d’armes que procedeixen de la regió i d’Occident. La
pirateria es resoldrà amb un govern eficaç que tingui el suport de la
població i amb fonts d’ingressos alternatives.

Foto: JOSEP MARIA ROYO. Font: ÁLVARO MONGE

La força d’Aminetu

6

Quan dilluns passat, després d’escoltar les frustrants conclusions del
Consell d’Associació UE-Marroc, vaig decidir que dijous (ahir) agafaria
un avió cap a Lanzarote per donar suport a la lluita d’Aminetu Haidar i la seva gent, cosa que vàrem acabar fent una delegació de cinc membres del Parlament,
ho vaig fer pensant que la meva tasca allà seria mirar de donar-li
forces. Estava completament equivocat. Al final va ser ella qui ens en
va donar a nosaltres, tot demanant-nos que no ens aturéssim, i que
féssim arribar la seva veu, un filet de veu plena de sentit, a les més
altes instàncies europees. Així ho farem.

Hem demanat un debat
amb resolució la setmana vinent al ple d’Estrasburg, i espero que entre
els punts a tenir en compte s’hi comptin els dos següents: exigir el
retorn immediat d’Aminetu a Al Aiún, i que es congeli
l’acord d’Associació amb el Marroc fins que aquest assumpte no estigui
resolt o, almenys, encarat políticament i amb voluntat de solució, per
part del règim marroquí.

No entenc aquesta constant
claudicació espanyola, i per extensió europea, davant d’un règim que fa
de la vulneració dels drets més fonamentals marca de la casa.

La lluita de l’Aminetu,
i el suport de tanta gent que l’està acompanyant dia a dia en el seu
refugi forçat a Lanzarote, ens obliga a no abaixar la guàrdia. Persones
voluntàries, encapçalades per l’actor Willy Toledo, mitjans de comunicació (entre els quals TV3, amb Nico Valle, i RAC1, amb Maria Xinxo), i tota aquella gent que ha optat per fer de portaveus d’una veu cada cop més feble, però amb una força que no s’esgota.

La
seva convicció d’arribar fins el final és total, i així n’ha deixat
constància en un testament vital, però la seva voluntat de viure, amb
dignitat, també es troba fora de qualsevol dubte. Com a mare que és, el
seu desig és tornar amb els seus fills, però vol fer-ho de manera
digna. Tan difícil és d’entendre això per alguns? Qui pensi que la seva
actitud és fruit d’un caprici temporal està ben equivocat/da.

L’Aminetu cada cop té menys forces, però ha esdevingut la força de tot un poble. He de dir que va ser especialment emotiu la lectura de la seva declaració en el marc del Dia Internacional dels Drets Humans, que precisament es commemorava ahir.

L’Aminetu
ha de viure, i ha de poder fer-ho amb la dignitat que ella, i qualsevol
persona, es mereix. I la millor manera d’ajudar-la és escoltant-la i
responent a les seves més que justes i legítimes peticions.

Font: Aminetu durant la seva breu roda de premsa ahir a Lanzarote. Al fons Nico Valle, corresponsal de TV3 que està cobrint el tema en directe. Foto: EFE / TV3

Cophenague Clima (XII): protegir el Tibet, per salvar el planeta

0

Entre les regions més afectades, ja, per l’escalfament global, hi trobem la meseta tibetana. Les negociacions a Cophenague tindran com a protagonista, entre d’altres, la Xina, qui ja ha fet importants i necessàries promeses que caldrà concretar. Els compromisos fets per part de la Xina, però, ometen l’important paper que pot jugar la mestea tibetana per tal de contenir l’escalfament. De fet, la millor manera de complir amb les promeses xineses passa per protegir aquesta part del planeta, cosa que s’ha de fer, necessàriament, amb la participació de totes les parts concernides, incloses les poblacions nòmades tibetanes. Per tot plegat alguns/es parlamentaris/es hem enviat una carta a les delegacions reunides a Cophenague i hem publicat conjuntament un article a Europea Voice demanant precisament això, que el Tibet sigui vist com una oportunitat, i no com un problema, també per salvar el planeta.

European Voice

 

 In a recent opinion piece, Björn Conrad rightly gave China great credit for its pursuit of a low-carbon revolution (?The world?s rising green power??, 26 November-2 December). There was, though, an important omission in his article ? Tibet, an area frequently referred to as the earth?s ?third Pole? because it contains the biggest ice fields outside the Arctic and Antarctic.

It is the biggest repository of water in the world, serving as a lifeline for much of Asia and millions of people in countries downstream. It also plays an essential role in the intricate process that creates monsoon rains across Asia.

This underlines why we should all be concerned by a startling fact about which few are aware: Tibet?s climate is warming twice as fast as the world?s. The impact of the current melting of Tibet?s glaciers is likely to be catastrophic.

Limiting the speed of this change is everyone?s responsibility. Tibet?s climate is a global issue.

There is, though, one change that is fully within the control of the Chinese government: land use. This matters because Tibet?s grasslands could serve as a carbon sink and limit global climate change.

The latest scientific research that livestock mobility is critical to the health of the grasslands and that grazing can mitigate the negative effects of warming on the rangelands. Chinese government policies to settle nomads from the grasslands ? in the process, displacing their livestock ? are therefore contributing to the ecological depletion of the Tibetan plateau and its capacity to capture carbon.

Because Tibet is so vulnerable to climate change and is so important as a carbon sink, we believe it is a matter of urgency that negotiators at the UN?s climate-change conference in Copenhagen press China to consider initiatives that take into account the following three points:

Firstly, an independent, international scientific assessment of the changes in the Tibetan plateau’s ecosystems, water resources and land-use policies is needed.

Secondly, Tibetans ? especially Tibetan nomads ? need to be integrated into the decision-making and management of the plateau?s natural resources. Their inclusion is essential to understanding, mitigating and adapting to changes in the Tibetan plateau?s water, forest, and grassland resources.

Thirdly, there should be greater collaborative trans-boundary decision-making and governance of the Tibetan plateau?s water resources.

Just as China is essential to successful implementation of global climate-change solutions, Tibet is indispensable to China?s ability to implement them successfully. The co-operation of stakeholders ? from Tibetan nomads to Chinese scientists and representatives of the nations downstream that depend on Tibet?s water ? is crucial. Tibet needs serious attention in global talks on climate change and China?s strategy to address climate change needs to include the Tibetan people.

 

Foto: Imatges comparatives de paisatges que han patit desgel. A 38 km. del poble de Xiadawu, meseta tibetana de Qinghai, foto superior: 15 de juny de 2005; foto inferior: abril de 2006. Font: GREENPEACE. JOHN NOVIS Y DU JIANG

Cophenague Clima (XII): UE, cal més coherència, més modèstia i més compromís

0

Constantment escoltem com els líders europeus es pengen unes medalles que, penso, encara no s’han guanyat. Segons un estudi el.laborat per ECOFYS (www.ecofys.co.uk), que hem encarregat com a Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, i que tot just acabem de presentar aquest matí en roda de premsa, a Brussel.les, es posen en dubte algunes d’aquestes suposades legitimitats europees i es demana major compromís i coherència tant en el discurs com en la presa de decisions. Adjunto a continuació les principals conclusions de l’estudi.

Climate policy and pledges and the EU position
Summary of a study by Ecofys, commissioned by the Greens/EFA group

With the crucial UN climate negotiations (COP15) now underway in Copenhagen, it is clear that the EU’s claim to be the leader in international climate policy does not stand up to analysis.


Much of the EU’s emissions reductions to date have occurred due to coincidence (whether statistical or economic), rather than being the result of deliberate climate policies. Meanwhile, the EU’s emissions reduction pledges (either the 20% or the possible 30% reduction by 2020 from 1990 levels) are not consistent with the EU goal of limiting the increase in global temperatures to below 2°C and are certainly far from the EU’s leadership claims. Key findings of the Ecofys study include:

·         
Only around half the emissions reductions that have occurred in the EU to date have been as a result of environmental policies (with no real impact through the emissions trading scheme to date). The rest have been the result of the collapse of former soviet industries and the economic recession.

·         
The EU’s emissions trading scheme risks being an ineffective instrument of climate policy unless the EU adopts more ambitious emissions reduction targets. With a 20% reduction target, the ETS will not act to stimulate the shift to a greener economy.

·         
Most industrialised countries have to step up their emissions reduction effort to meet their fair share of the responsibility to limit warming to below 2°C, based on the recommendations of the IPCC (a collective reduction of 25-40% by 2020). The Japanese pledge to reduce emissions 25% by 2020 from 1990 levels, however, is more ambitious than even the upper pledge by the EU (30% by 2020). The pledges of Australiaand New Zealandcould also be more ambitious than the EU 30% pledge, depending on how the rules for the accounting of emissions from land use (LULUCF) are defined. The EU is no longer a leader in this field and must step up to its 30% reduction pledge without delay in order to keep up with those pledges on the table and go far beyond to be consistent with the goal of limiting warming to below 2°C.

·         
The EU is responsible for at least one-third of the share of climate financing for developing countries. Based on its own effort sharing principles, employed during the climate package and which are based on GDP, the EU would have to contribute 37% of the financing required from industrialised countries. Based on the UN sharing model, this would rise to 45% i.e. if public financing needs are deemed to be €110 billion per year by 2020, the EU would need to contribute €49.5 billion per year of this.

·         
The myth that emerging economies are not willing to contribute to efforts to mitigate climate change is exploded. The study suggests that emerging economies are doing more than industrialised countries to meet their share of the effort for limiting warming to below 2°C, as outlined by the IPCC. The targets announced by some emerging economies, when combined with domestic measures that are already adopted or under preparation, could place these countries well within the 15-30% deviation from business as usual range, as proposed by the IPCC.

All of this implies that the EU will have to go far beyond its potential pledges to date to take its fair share of the responsibility under a UN agreement designed to meet the EU goal of limiting the increase in global temperatures to below 2°C.
 

Font foto: deconeguda

Aminetu: què hem fet ja, i què cal fer encara?

2

El Sàhara Occidental va ser una de les meves prioritats durant el mandat precedent i ho segueix essent durant el present mandat. El cas d’Aminetu Haidar ha posat novament de manifest la incoherència entre el discurs prodrets humans de la UE i la tebior amb la qual tractem règims com el marroquí quan es tracta de parlar de la situació al Sàhara ocupat. Portem anys esperant del govern espanyol una reacció i un lideratge que els pertoca en tant que antiga potència colonitzadora. Durant aquest semestre he dut a terme diverses accions al Parlament Europeu en relació a aquest tema: vaig denunciar la situació dels set activistes detinguts i jutjats al Marroc per un Tribunal Militar (veure video de la meva intervenció), he impulsat novament la creació de l’Intergrup de suport al Sàhara, he demanat al govern espanyol que faci d’aquest tema una prioritat durant la propera presidència espanyola de la UE (veure resultat entrevista amb Zapatero i Moratinos), estic preparant una visita per aquest dijous a Lanzarote per donar suport a l’activista saharaui i a la gent que l’acompanya, i estic promovent una nova resolució d’urgència per a la setmana vinent, durant el ple a Estrasburg, en relació a la situació d’Aminetu Haidar. Tot plegat, em temo, seguirà essent poc, però si Aminetu no cedeix en la seva lluita, molt menys dret en tenim nosaltres d’abandonar-la.

Adjunto a continuació la nota que he fet en resposta a la reunió, ahir, del Consell d’Associació entre la UE i Marroc i a la propera Presidència espanyola.

COMUNICADO DE PRENSA – Bruselas 8.12.2009

UE-Sahara Occidental

Aminetu Haidar: Verdes/ALE instan a la presidencia española a situar este tema entre sus prioridades

Tras la reunión, ayer, del Consejo de Asociación de la UE y Marruecos (Troika) en la que entre otros temas se trató de la situación del Sahara Occidental, el
vicepresidente de Verdes/ALE, Raül Romeva, lamentó una vez más la tibieza con la que la UE trata a Marruecos con relación a la situación en el Sahara Occidental. En concreto, Romeva se refirió a la situación que está viviendo la activista Aminetu Haidar en los siguientes términos:

“La Presidencia Española debería situar este tema entre sus prioridades más inmediatas, tal y como ya solicité la semana pasada al Presidente del Gobierno y al Ministro de Asuntos Exteriores durante mi visita a Madrid para preparar dicha Presidencia.

El Estado español, en tanto que antigua potencia colonizadora, debe asumir en este tema el liderazgo que hasta ahora se ha negado a asumir. Es urgente tratar la situación humanitaria de Aminetu Haidar, pero también lo es afrontar de forma firme los motivos que han llevado a Haidar a llegar a esta situación tan dramática: la injusticia que vive el pueblo saharaui. La mejor forma de ayudara Haidar es escuchándola y respondiendo a su llamado. De hecho, esto es lo que tengo intención de hacer este jueves cuando visite a la activista y a su delegación en Lanzarote.

Esperamos mucho más de la UE ante una situación tan flagrante de vulneración de derechos humanos como la que está ejerciendo Marruecos sobre el Sahara Occidental. La situación de Aminetu Haidar ha puesto de manifiesto hasta qué punto el régimen marroquí no es creíble cuando habla de su deseo de encontrar una solución para el Sahara Occidental.

El Consejo de Asociación celebrado ayer suponía una nueva oportunidad para dejar claro que la cooperación entre la UE y Marruecos es necesaria y positiva, pero en ningún caso debe hacerse a costa de los derechos humanos. Una vez más la Troika malbarató esta oportunidad. La situación de Aminetu Haidar es el resultado de décadas de dejadez por parte de la UE con relación al Sahara Occidental. El silencio cómplice de tantos años y la tibieza con la que desde la UE hemos tratado a Marruecos con relación a este tema acaba de estallarnos en las manos.'”

 

Foto: Haidar a l’aeroport de Lanzarote. Font: Mònica Patxot / Público

Cophenague XI: The end of the road map?

11

Han començat les dues setmanes probablement més decisives de les darreres dècades. Ja no hi ha marge per a la improvització. És hora de la concreció i el compromís. A través del blog STOP CLIMATE CHANGE podrem seguir l’evolució de la Cimera de Cophenague des de la perspectiva de la Delegació dels Verds/ALE al Parlament Europeu. Us recomano que el seguiu. Jo ho faré, és clar.

 

 

Copenhagen: the end of the road map?


As the long-awaited UN climate talks kick-off in Copenhagen, much doubt remains as to the potential outcome. What can we realistically hope for?


The countdown to Copenhagen is over: the UNFCCC COP15 will take place in the Danish capital over the next two weeks. The UN climate summit in Copenhagen represents, what was supposed to be, the culmination of the ‘road map’ to a new UN climate deal, which was set out in Bali two years ago.


One thing we now know for certain, however, is that the COP15 is unlikely to be the end of the road map. A complete and binding legal UN treaty on climate change to follow on from the first period of the Kyoto protocol (post-2012) will not be finalised in Copenhagen.


This open secret has been circulating for months but made global headlines three weeks ago when US president Obama visited the ASEAN summit (see our blog).


In the aftermath, there has been much confusion as to what the point of the COP15 now is. However, now that the dust has settled in the media, there is a clearer picture of what is to be played for in Copenhagen.


A background paper prepared by the Swedish presidency of the EU offers a pretty concise overview of what is at stake, as far as the EU is concerned:

“the central part of the Copenhagen outcome scenario is likely to take the form of Decisions…(which) would sketch the full contours of the final outcome, providing the guidance necessary to elaborate it into legal agreement text, specify a process for doing so and, if possible, specify the shape of the legal agreement to be reached. The outcomes of Copenhagen should then be elaborated into the final legally binding agreement…at a later meeting, taking place as soon as possible and feasible.”


The EU is hoping for binding decisions on the key political issues: the level and nature of emissions reductions for industrialised countries and climate financing for developing countries (including fast track financing to be ready from next year). These would then be worked into a full, legally-binding UN treaty to be finalised either in June 2010 in Bonn or in December 2010 at the next COP in Mexico. Related to this, the EU also wants there to be agreement on the next steps (i.e. how and when to finalise the treaty).


Other issues, which the EU regards as “crucial components” of the outcome of the COP15, include agreements on: a long term goal on emissions, how to monitor and verify emissions, compliance arrangements, market mechanisms (existing and new), LULUCF (how to deal with emissions from land use and land use change), REDD+ (how to reduce emissions from deforestation and forest degradation), the architecture for climate financing, an adaptation framework, technology considerations, bunker fuels (including proposals for a tax) and the inclusion of HFCs, a damaging greenhouse gas.


On the crucial issue of emissions reduction pledges from industrialised countries, it is not yet granted that Copenhagen will deliver meaningful individual commitments, with uniform and comparable coverage and accounting rules. It is not yet clear whether there will be a collective target or individual targets; whether there will be different decisions for different parties (e.g. for the US, which is looking for different treatment as regards how its pledges are incorporated).


Unfortunately, unless negotiators step up their pledges, it seems likely that the outcome will be far from the range of emissions reductions recommended by the scientific consensus in the IPCC 4th assessment report to give a 50:50 chance of limiting warming to 2 degrees – reductions of 25-40% by 2020 from 1990 levels. With the US pledge now clear (and India and China also having outlined their positions), it is hard to see where other momentum could come from.


The EU, which could provide such momentum, has refused to automatically step up its reduction pledge to a 30% reduction, despite strong pressure to do so, preferring to keep this as a “lever” or bargaining chip. As we know, even a 30% reduction in the EU would fall far short of its responsibility.


All this makes it all the more important that the deal should include a provision to review and strengthen the commitments in line with the latest science. The next IPCC assessment report is due to be finalised in 2014 and this should feed into such a review.


On the all important issue of the final legal format of the deal. The EU is continuing to sit on the fence.


There are three main options on the table: (1) a second commitment period for the Kyoto protocol (beyond 2012) plus a legally non-binding step for countries not party to the KP (i.e. the US and developing countries), (2) a second commitment period for the Kyoto protocol (beyond 2012) plus an additional legally-binding step for the countries not party to the KP, or (3) a new legally-binding protocol for all countries.

Clearly, there is much to play for over the coming two weeks. Many of the main political decisions, which will form the basis of a post-2012 UN climate treaty, will need to be taken at Copenhagen if they are to be worked into a full legal treaty in 2010.


There will be a need for real political leadership if the necessary decisions are to be taken, so it is welcome that so many world leaders will be attending the summit – even US president Obama has now confirmed he will be present for the important final days of the negotiations.


Failure to take these decisions would have disastrous consequences for those not represented in the talks: the planet and future generations.

Foto: Acció de Greenpeace en favor del Clima. Font: Greenpeace