La força d’Aminetu
Quan dilluns passat, després d’escoltar les frustrants conclusions del
Consell d’Associació UE-Marroc, vaig decidir que dijous (ahir) agafaria
un avió cap a Lanzarote per donar suport a la lluita d’Aminetu Haidar i la seva gent, cosa que vàrem acabar fent una delegació de cinc membres del Parlament,
ho vaig fer pensant que la meva tasca allà seria mirar de donar-li
forces. Estava completament equivocat. Al final va ser ella qui ens en
va donar a nosaltres, tot demanant-nos que no ens aturéssim, i que
féssim arribar la seva veu, un filet de veu plena de sentit, a les més
altes instàncies europees. Així ho farem.
Hem demanat un debat
amb resolució la setmana vinent al ple d’Estrasburg, i espero que entre
els punts a tenir en compte s’hi comptin els dos següents: exigir el
retorn immediat d’Aminetu a Al Aiún, i que es congeli
l’acord d’Associació amb el Marroc fins que aquest assumpte no estigui
resolt o, almenys, encarat políticament i amb voluntat de solució, per
part del règim marroquí.
No entenc aquesta constant
claudicació espanyola, i per extensió europea, davant d’un règim que fa
de la vulneració dels drets més fonamentals marca de la casa.
La lluita de l’Aminetu,
i el suport de tanta gent que l’està acompanyant dia a dia en el seu
refugi forçat a Lanzarote, ens obliga a no abaixar la guàrdia. Persones
voluntàries, encapçalades per l’actor Willy Toledo, mitjans de comunicació (entre els quals TV3, amb Nico Valle, i RAC1, amb Maria Xinxo), i tota aquella gent que ha optat per fer de portaveus d’una veu cada cop més feble, però amb una força que no s’esgota.
La
seva convicció d’arribar fins el final és total, i així n’ha deixat
constància en un testament vital, però la seva voluntat de viure, amb
dignitat, també es troba fora de qualsevol dubte. Com a mare que és, el
seu desig és tornar amb els seus fills, però vol fer-ho de manera
digna. Tan difícil és d’entendre això per alguns? Qui pensi que la seva
actitud és fruit d’un caprici temporal està ben equivocat/da.
L’Aminetu cada cop té menys forces, però ha esdevingut la força de tot un poble. He de dir que va ser especialment emotiu la lectura de la seva declaració en el marc del Dia Internacional dels Drets Humans, que precisament es commemorava ahir.
L’Aminetu
ha de viure, i ha de poder fer-ho amb la dignitat que ella, i qualsevol
persona, es mereix. I la millor manera d’ajudar-la és escoltant-la i
responent a les seves més que justes i legítimes peticions.
Font: Aminetu durant la seva breu roda de premsa ahir a Lanzarote. Al fons Nico Valle, corresponsal de TV3 que està cobrint el tema en directe. Foto: EFE / TV3
Si dediquessiu un 10% dels esforcos que feu per paisos tercers, al nostre pais, tindrieu alguna credibilitat.
La gent esta farta de politics suposadament d’esquerres, que viuen com marajas…mentre la gent normal les passa putes amb sous infectes…
Farts de la vostra politica d’aparador, de postureta…
Abans o despres, ja us ho trobareu…ja no enganyeu a ningu.
Salutacions,
Antoni
Felicitats Raül per la teva excel·lent tasca.
Ahir et vaig veure pel canal 3/24 i em vaig sentir, de nou, representada al Parlament Europeu. M’agradaria que el cas de l’Aminetu Haidar es resulés i no acabés tràgicament.
I tant posat un comentari que no acabo d’entendre, perquè no cal saber massa història per adonar-se que la responsabilitat de la situació per la que està passant l’Aminetu Haidar i el seu poble, la té l’Estat espanyol.
“No entenc aquesta constant claudicació espanyola”? No saps quin paper van jugar els càrrecs del franquisme i el Borbó-encara-no-rei als criminals acords de Madrid? No saps quin paper havia jugat Alfonso XIII en la guerra del Rif? No recordes que Hassan II anomenava “germà” a Juan Carlos? Tu creus que Mohamed VI, el seu fill i hereu, deu dir-li “oncle”? El deuen deixar jugar amb el “cosinet”, doncs?
I a Europa, França què hi fa? Coneixes “Notre ami le roi”, de Gilles Perrault (no el de les faules)? No sols s’hi descriu molt bé el regnat de Hassan II (centres de tortura de Derb Moulay Cherif, goulags del deset, Auschwitz de les arenes, la “desaparició” d’incomptables sahrauís…), sinó que s’hi denuncia la complicitat de polítics, industrials i financers francesos a l’engròs. Els diamants de Bokassa són una anècdota, en comparació.
No entenc quina part de la “constant claudicació espanyola” no entens.
Segons dius aquesta dona representa un poble, i jo hi estic força d’acord.
Ara bé llavors fem una consulta popular pràcticament sense cap dels mitjans normals per poder-la fer en condicions (gràcies a vosaltres, els partits), aconseguim un 25-30% de participació i el vostre anàlisi és que la gent no s’ha sentit interpelada (et vull recordar que les últimes europees amb tots vosaltres demanant el vot llençant milions d’euros en propaganda només va vorejar el 30% de participació). Crec que d’això s’en diu cinisme. No us penso ni escoltar ni defensar mai més. Heu perdut un amic.