Dissabte en Joan Saura va tornar a posar de manifest la seva gran intel.ligència emocional i un enorme sentit de responsabilitat política. En Jaume Bosch ho describia de manera ben lúcida i oportuna a l’AVUI d’ahir (Intel.ligència i coherència). L’anunci que no serà candidat a les primàries per encapçalar la propera llista d’ICV al Parlament de Catalunya no fa sinó posar de manifest el paper determinant que Saura ha tingut, té, i confio que seguirà tenint, en la construcció d’un espai d’esquerra verda català i europeu. Saura portava temps meditant la decisió però ha esperat a enunciar-la a que arribés el moment adequat. Dissabte, amb el finançament aprovat, a un any i poc de les properes eleccions, i amb unes vacances d’estiu per poder païr i preparar bé el relleu, era aquest moment. Tota la gent que vàrem tenir ocasió d’intervenir en el Consell Nacional de dissabte, sense excepció, vàrem expressar el nostre reconeixement i agraïment a un líder que ha estat capaç de convertir una formació política en risc de desaparició en una força de govern. Som molta la gent que devem moltes coses a Saura. Personalment vaig tenir ocasió d’acompanyar-lo en dues campanyes que el van dur al Congrés, i va ser ell qui, en qualitat de President d’ICV, em va animar a presentar-me per encapçalar la candidatura d’ICV a les europees de 2004. Però més enllà d’aquest reconeixement personal li reconec encara més la seva intel.ligència emocional i el sentit de visió i oportunitat política (precisament aquella que d’altres no han sabut tenir). Malgrat que hi haurà qui el voldrà jutja, i fins i tot condemnar, per la darrera part de la seva tasca pública (cosa típica, malauradament, en un país amb la mirada sovint massa curta), els seus trenta anys de compromís i entrega al servei públic li atorguen, merescudament, un lloc en la història de Catalunya. No toca acomiadar-lo, ja que no ha dit pas que abandoni el seu compromís, toca agraïr-li la feina feta i desitjar-li tota la sort del món en els reptes que es plantegi d’ara endavant, siguin els que siguin. Ell ens va demanar respecte cap a la seva decisió. Estic segur que el tindrà tot, almenys per part de la gent que el coneixem i l’apreciem. Pel què fa al relleu, com ell mateix va dir, tenim temps de preparar-lo amb calma i tranquil.litat en tornar de vacances. Com ell, jo també tinc un nom al cap sobre qui el podria rellevar, però m’esperaré a que s’iniciï el procés de primàries per posar-lo sobre la taula. Fins llavors, bones vacances.

Foto: Joan Saura. Font: ICV.

Excel.lent el.lecció, la de El Punt, en publicar l’article de Wallstrom, Robinson I Harlem Brundtland en relació a la necessitat de veure la propera CImera de Copenhague sobre el Canvi Climàtic com la darrera oportunitat per a la justícia climàtica.

Última
oportunitat per a la justícia climàtica, per  M.
Wallström, M. Robinson i G. Harlem Brundtland a El Punt (24.07.09)

La cimera
de Copenhaguen del desembre vinent debatrà la manera de crear una economia
ecoeficient a la Unió
Europea. Els que inverteixin en innovació tecnològica seran
els guanyadors del futur, segons la teoria centenària de Joseph Schumpeter, però
no podrem crear una economia ecoeficient a escala global si no garantim, també,
la justícia climàtica

Sovint la
història ens permet d’especular sobre el que realment va succeir. Però en la Cimera del Clima de l’ONU
del proper desembre a Copenhaguen, això segur que no passarà. Les actes estaran
ben documentades perquè les generacions futures puguin jutjar el nostre
lideratge polític i el nostre sentit de la solidaritat. (segueix…)

Aquesta
setmana, la presidència sueca de la
UE reuneix els ministres de Medi Ambient i Energia a Åre,
Suècia, per debatre els reptes de Copenhaguen i la manera de crear una economia
ecoeficient a la Unió
Europea.

El govern
de Suècia ha encarregat, com a base del debat, l’informe: Una economia europea
ecoeficient: gestionar el clima, l’energia i la competitivitat. Bàsicament,
l’informe verifica la teoria centenària de Joseph Schumpeter, que afirma que
els que inverteixin en innovació tecnològica seran els guanyadors del futur.
Alhora, no podrem crear una economia ecoeficient a escala global si no
garantim, també, la justícia climàtica.

Aconseguir
la justícia climàtica vol dir trobar eines i estratègies innovadores que puguin
promoure la competitivitat europea i la prosperitat global, tot reduint els
efectes del canvi climàtic. Vol dir explotar el potencial de les tecnologies
ecològiques, invertir en investigació per desenvolupar aquestes tecnologies i
invertir en educació per formar els científics i inventors del futur. Vol dir
justícia social i igualtat de gènere. Vol dir treballar per un comerç mundial
més just i reformar els sistemes financers perquè serveixin les persones en
comptes dels mercats. I també vol dir fer servir el talent i l’energia de
tothom, des de polítics i ONG fins a empreses i sindicats, homes i dones.

Aquest és
l’objectiu de la
Iniciativa Camí de Copenhaguen que copresidim: garantir que
s’escoltin més veus en les negociacions sobre el clima. Després de prop de dos
anys de debat, la iniciativa ha determinat tres temes que cal abordar si volem
aconseguir la justícia climàtica:

En primer
lloc, no hi ha dubte que els més pobres, que són els menys responsables de la
situació, seran també els més vulnerables i els més exposats al canvi climàtic.
S’estima que, en el millor dels casos, només es disposa de l’1 per cent dels
recursos necessaris per a l’adaptació d’aquests països. Per tant, Copenhaguen
ha d’aconseguir un acord global basat en les necessitats socials i de desenvolupament,
el repartiment de la càrrega i el principi de qui contamina paga. Aquests
principis han de quedar reflectits en uns recursos financers addicionals per
compensar els països en desenvolupament i garantir-ne l’adaptació.

En segon
lloc, els països desenvolupats han d’assumir el lideratge a l’hora de reduir
les seves emissions. També cal garantir el desenvolupament de tecnologies netes
i assegurar els recursos perquè els països en vies de desenvolupament les
adoptin.

En tercer
lloc, els governs han de reconèixer que la crisi econòmica actual és una oportunitat
fabulosa de fer realitat el canvi que necessitem. La inversió en tecnologies
ecològiques, infraestructures i energies renovables és una manera sostenible
d’estimular l’economia, crear nous llocs de treball, millorar la qualitat de
vida i assumir una responsabilitat global.

La Conferència sobre el Clima de l’ONU que se
celebrarà a Copenhaguen representa probablement l’última oportunitat a nivell
mundial de controlar el canvi climàtic abans no sigui massa tard. Al G8
celebrat a Itàlia es va afirmar clarament que la justícia climàtica serà el
factor decisiu. Es van fer avenços importants, però també va ser decebedora la
manca d’objectius ambiciosos de reducció d’emissions i de compromisos
financers.

Els països
desenvolupats han de concedir recursos addicionals i s’han de comprometre a
efectuar reduccions d’emissions clares, ambicioses i vinculants. A Copenhaguen
s’espera aconseguir que s’estableixi una reducció de les emissions del 40% fins
a l’any 2020, i que es concedeixin 150.000 milions d’euros a l’any per als
països en desenvolupament.

Copenhaguen
ha de ser el final i el començament. Quan els historiadors analitzin el que va
passar a Copenhaguen, hauran de poder dir que va marcar el final de les promeses
buides i l’inici d’un canvi fonamental. Esperem que la història mostri que la
nostra generació no va decebre els nostres fills sinó que, ans al contrari, va
tenir el coratge d’adoptar un lideratge visionari i la voluntat d’aconseguir
l’èxit.

(*) Margot
Wallström és vicepresidenta de la Comissió Europea.

Mary
Robinson és expresidenta d’Irlanda i vicepresidenta del Club de Madrid.

Gro Harlem
Brundtland és expresidenta de Noruega i membre del Club de Madrid.

Font foto:

El fet que hagin estat els fons europeus (diners provinents de totes i tots nosaltres) els que han alimentat la sobrecapacitat pesquera de la UE ens obliga a ser especialment vigilants a com es gasten aquests diners, per a què, i com cal fer front a la reforma de la Política Pesquera Comunitària actualment en marxa. L’article que adjunto posa clarament de manifest com, si aquest és un debat urgent i imprescindible a Europa, encara més ho és a l’Estat espanyol , donat que és aquest el que encapçala el rànquing de sobrecapacitat de la UE.

Spain tops EU fishing ‘overcapacity’ ranking

Published: Thursday 25 June 2009

EU subsidies have been fuelling the overcapacity of Europe’s fishing fleets, according to new research by the Pew Environment Group, which found that almost half of EU fisheries funding goes to Spain.

Background:

The launch of fishsubsidy.org follows last month’s assertion by farmsubdidy.org, a similar site dealing with recipients of EU funding under the Common Agricultural Policy, that highly-fragmented information provided by governments on recipients actively defies the principles of open government and transparency (EurActiv 11/05/09).

In October 2008, the European Commission launched a website making details of beneficiaries of all types of EU funding available for the first time (EurActiv 03/10/08).

The ‘Financial Transparency System’ search engine – part of the wider transparency initiative launched by Administration and Anti-Fraud Commissioner Siim Kallas in 2005 (see EurActiv LinksDossier) – gives “free access to details of who receives EU funds managed directly by the Commission” and the executive agencies it sets up to manage EU programmes.

Meanwhile, reform of the EU’s Common Fisheries Policy is ongoing following the publication by the Commission of a Green Paper on the matter in April 2009.

“Rather than encouraging sustainable fishing, subsidies have contributed to ever-greater capacity of fishing fleets and in turn to the depletion of valuable fish stocks,” said Markus Knigge, research director of the Pew Environment Group’s European marine programme.

Knigge was speaking yesterday (24 June) prior to the launch today of fishsubsidy.org, a new website put together by Pew and EU Transparency to “allow decision-makers and the public to see in detail how and where EU fishing subsidies have been spent,” according to the two NGOs.

Spain tops funding charts

Between 1994 and 2006, 48% of all EU fisheries subsidies went to Spain alone, fishsubsidy.org reveals, the bulk of which (46% of the total) was used to build new vessels. (segueix…) 

Moreover,
18 of the all-time top 25 recipient vessels are Spanish, and 21 out of
the 25 most heavily-subsidised ports – including the top eight – are in
Spain, the research shows.

The
site presents data on EU fisheries subsides paid between 1994 and 2006
in searchable format according to country, region, fleet, port or
individual vessel, with more functionalities to be added after today’s
launch.

“The
new website provides greater transparency, allowing all stakeholders to
have informed discussions about the appropriate uses for subsidies to
support the European fisheries sector,” he said. 

Fishsubsidy.org
shows that the majority (38%) of EU funding for vessels went on new
construction, with another 14% spent on modernising existing fleets. In
comparison, 36% of subsidies were spent on reducing fleet sizes
(scrapping).

Over-fishing widespread 

The environmental NGO alleges that 88% of the EU’s fish stocks are currently being over-fished, citing catch limits that are higher than scientists advise, unselective fishing methods, lack of enforcement of rules governing illegal, unregulated unreported fishing among the root causes of the problem. 

“Subsidies for modernisation maintain and even exacerbate overcapacity,” Knigge said, explaining that “it becomes awkward when vessels are catching their annual quotas in three weeks.” 

“Fishing is a unique sector of the economy in that efficiency gains aren’t always a good thing. Modernisation subsidies aren’t good if they exacerbate the problem of overcapacity,” he explained.

“We want EU funding to go to more sustainable ways of fishing, and we hope this data will help to expose Europe’s overcapacity problem,” the researcher added.

Other environmental NGOs share the view that too much EU money is being spent on modernising fleets.

Ocean 2012, a network of organisations committed to preventing over-fishing in European waters, says EU fisheries are “characterised by fleets that are able to catch more fish than are available, catch limits that are frequently set too high for reasons of political expediency, opaque decision-making procedures and a culture of non-compliance with the rules”.

National record-keeping ‘not good enough’

Praising the cooperative attitude of the Commission during the website’s development, Jack Thurston, co-founder of fishsubsidy.org, said the problem is not that the EU executive is negligent or incompetent, but that “record-keeping by the member states isn’t as good as it should be”.

Insisting that the site would not seek to present the information in a prejudicial manner, Thurston nevertheless said that “the Commission has its own problems with how it handles data and how it discloses it to us,” citing misspellings of place and vessel names and software incompatibility among the main problems in this regard.

Towards sustainable fisheries

Meanwhile, EU fisheries ministers yesterday adopted conclusions on the sustainable development of Europe’s aquaculture at a meeting in Luxembourg, giving a fresh political impetus to the development of the sector.

Reacting to the news, the European Commission admitted that “the state of EU fish stocks continues to be dire,” conceding that total allowable catches, or TACs, continue to be set “well above the level which scientists consider sustainable”.

The EU executive insisted that the “underlying drivers” of this would be addressed in ongoing reform of the Common Fisheries Policy (CFP).

The Commission is currently seeking stakeholders’ views on reforms outlined in an April 2009 Green Paper, and will present proposals to member states and MEPs with a view to having the new CFP enter into force in 2013.

Positions:

“To have a debate, you need access to information. That’s why we’ve founded fishsubsidy.org,” said Mike Walker, communications associate for the Pew Environment Group’s European marine programme.

“This website will be an essential tool in reforming the Common Fisheries Policy (CFP),” said Markus Knigge, research director of the Pew Environment Group’s European marine programme and co-founder of fishsubsidy.org. “It shows that EU subsidies have been fuelling this overcapacity.”

“EU fish and marine habitats belong to all Europeans. If the European Commission is asking them to contribute to the CFP reform, then they need access to such information,” Knigge added.

Asked how he expected the EU executive would react to the launch of fishsubsidy.org, Knigge said Pew had not received an official reaction yet, but insisted that Commission Vice-President Siim Kallas had been “very supportive of us” as he was keen to promote transparency.

“The Commission has been very cooperative with us. We have been in a dialogue to improve their record-keeping and data quality,” said Jack Thurston, co-founder of the fishsubsidy.org and farmsubsidy.org websites and a fellow of the German Marshall Fund of the United States.

“We’ve won the battle on farm subsidy transparency, and it helped the Commission to move forward on funding beneficiary transparency in general,” he added.

“With over 80% of assessed fish stocks in Community waters deemed over-fished and the fishing industry stumbling from one crisis to another, the current CFP is widely perceived as being a failure,” according to Ocean 2012, a network of NGOs committed to preventing over-fishing in European waters.

Next steps:

In two weeks’ time: Pew Environment Group to release study on overcapacity of EU fishing fleets.

2013: Target date for entry into force of reformed Common Fisheries Policy.

Links

EU official documents

European Council: Fisheries Council 22-23 June (Conclusions)

European Union

European Commission: A Strategy for European Aquaculture (Speech by Joe Borg; Fisheries Council; 23 June 2009)

European Commission: Commission welcomes positive Fisheries Council conclusions

European Commission: Financial Transparency System [FR] [DE]

European Commission: About the Common Fisheries Policy [FR] [DE]

NGOs

fishsubsidy.org

farmsubsidy.org

Pew Environment Group: European Marine Programme

Ocean 2012

Font foto: FAO

Adjunto la nota que vàrem fer pública ahir en relació a la iniciativa que alguns eurodiputats/des vàrem emprendre en el si del Parlament Europeu per demanar a la UE que no avali el cop d’Estat a Hondures.

Noventa eurodiputados piden a la UE más presión contra Micheletti

EFE – 21/07/2009

Bruselas, 21 jul (EFE).- Noventa eurodiputados, principalmente de grupos de izquierda, han firmado una declaración en la que condenan el golpe de Estado en Honduras y piden a la UE que mantenga la presión contra el nuevo régimen suspendiendo toda cooperación con él y las facilidades comerciales que disfruta el país.

El texto, elaborado a iniciativa de los eurodiputados españoles Willy Meyer, del grupo de la Izquierda Unitaria; Luis Yáñez, del grupo Socialista; y Raül Romeva, del de Los Verdes, ha sido remitido a la comisaria europea de Relaciones Exteriores, Benita Ferrero-Waldner.

En el documento, los noventa parlamentarios exigen a la UE que mantenga la presión sobre el gobierno de Roberto Micheletti a través de la suspensión de las negociaciones para el acuerdo de asociación con América Central “mientras no se restablezca la democracia en Honduras” y de la congelación de “toda cooperación y de las facilidades comerciales SPG+”.

Precisamente ayer, la Comisión Europea confirmó su decisión de congelar la transferencia de 65,5 millones de euros de ayuda presupuestaria directa al Gobierno hondureño tras el fracaso de las gestiones del gobernante costarricense, Óscar Arias, para encontrar una solución a la crisis política.

En un comunicado, Meyer confió hoy en que la declaración sea “una medida de presión más para evitar el baño de sangre en Honduras, que sería en todo caso responsabilidad del gobierno golpista”.

Por su parte, Yáñez hizo “votos por una salida pacífica y dialogada de la crisis” y rechazó “cualquier llamada a la violencia, exigiendo la pronta restitución de Manuel Zelaya como presidente constitucional de Honduras hasta enero de 2010″.

Romeva consideró, mientras, “imperativo que la UE insista en la reinstauración del orden constitucional para preparar adecuadamente las elecciones de noviembre de 2009, y que en ningún caso la UE debe reconocer al gobierno golpista con objeto de evitar sentar un precedente que podría tener tristes consecuencias para la región entera”.

A continuació adjunto el text sencer de la petició, en castellà i anglès (segueix…):

ES

DECLARACIÓN DE EURODIPUTADOS DEL PARLAMENTO EUROPEO

Considerando que el pasado 28 de junio el ejército de Honduras dio un golpe de estado deteniendo y expulsando a su Presidente Manuel Zelaya

Considerando que el día siguiente Roberto Micheletti se autoproclamó presidente de Honduras.

Condenamos enérgicamente el golpe de Estado militar contra el Presidente de Honduras José Manuel Zelaya, así como su detención y expulsión forzada del país, y la instauración de un régimen de facto.

Nos sumamos  a la comunidad internacional y los organismos internacionales como la Organización de Estados Americanos en la exigencia de la restitución inmediata de J.M. Zelaya como Presidente electo de Honduras y el restablecimiento del orden democrático y constitucional en el país

Declaramos el no reconocimiento ni aceptación de ningún gobierno que intente reemplazar al democráticamente electo en Honduras, rechazamos cualquier ataque al Estado de Derecho Hondureño y exigimos el respeto al orden democrático y constitucional y el restablecimiento de la libertad de prensa y de ejercer oposición

Nos solidarizamos plenamente con las fuerzas democráticas de Honduras que resisten y luchan pacíficamente por el restablecimiento de la democracia y saludamos la mediación del Presidente de Costa Rica Óscar Arias con el fin de encontrar una solución pacífica de la situación.

Aprobamos la suspensión de las negociaciones del Acuerdo de Asociación UE-América Central mientras no se restablezca la democracia  en Honduras, y exigimos la suspensión hacia el gobierno de facto de toda cooperación y de las facilidades comerciales SPG+

Primeras firmas:

Willy Meyer

Luis Yáñez-Barnuevo García

Raül Romeva i Rueda

******************************************

EN

DECLARATION BY MEMBERS OF THE EUROPEAN PARLIAMENT

Considering that on 28th June last, the army of Honduras organized a coup d’état, arresting and expelling the country’s President Manuel Zelaya

Considering that the following day Robert Micheletti declared himself president of Honduras.

We strongly condemn the military coup d’état against the President of Honduras, Jose Manuel Zelaya, as well as his detention and forced expulsion from the country, and the establishment of a system de facto.

We add our names to those of the International Community and international organizations such as the Organization of American States in their demands for the immediate reinstatement of J.M. Zelaya as President elect of Honduras and the reestablishment of democratic and constitutional order in the country.

We declare that no recognition or acceptance should be granted to any government that tries to replace the government that was democratically elected in Honduras; we reject any attack on Honduran Rule of Law and require the respect for democratic and constitutional order and the reestablishment of press freedom and freedom to exercise opposition. 

We express our solidarity with the democratic forces of Honduras that continue to peacefully resist and fight for the reestablishment of democracy and we fully support the mediation by the President of Costa Rica, Oscar Arias, in order to find a peaceful solution to the situation.

We approve the suspension of negotiations on the EU-Central America Association Agreement for as long as democracy has not been restored in Honduras, and we call for the suspension from the de facto government of any cooperation as well as all SPG + trade facilities.

First signatures:

Willy Meyer

Luis Yáñez-Barnuevo García

Raül Romeva i Rueda

Font foto: cubadebate

Una de les meves prioritats per aquesta legislatura és la regió euromediterrània. Per això he sol.licitat formar part de l’Assemblea Parlamentària EUROMED (que integra membres del Parlament Europeu i de Parlaments d’altres països mediterranis). La gestió de l’espai mediterrani esdevé cada dia més decisiu, i reclama d’una acció coordinada i conjunta dels diferents països que veuen, viuen i aboquen al Mediterrani. El mes de març passat, experts de Nacions Unides es van reunir en el marc del Fòrum de Paris sobre la Mediterrània per denunciar que aquesta era una ‘mar martiritzada, un abocador on fermenten els conflictes del futur…‘. Profund, semitancat, fràgil, el mar Mediterrani és especialment sensible a la contaminació. Les seves aigües necessiten més d’un segle per renovar-se, tot i que també és un mar model, que permet comprendre el funcionament dels oceans i d’avaluar els efectes, en l’aigua, de l’escalfament global. Però sobretot és un espai vital, tant pel què fa a la fauna i flora que el poblen (parlo sovint en aquest bloc de la delicada situació que pateixen tant els recursos pesquers com d’altres espècies sense interès comercial), com pel què fa a la gran quantitat de gent que en depèn. Els països que mulla compten amb una població de 430 milions d’habitants, que pot arribar a 535 milions l’any 2025. I són precisament les zones costaneres les que atreuen major quantitat de gent. Això vol dir més necessitats energètiques, així com de consum d’aigua, i malauradament també més emissions de gas efecte hivernacle i de contaminació diversa. L’escalfament global és un fet, i alguns estudis calculen que la sequera que comporta pot provocar fins a un 40% de pèrdues en els rendiments agricoles. Actualment, una tercera part dels països del sud de la Mediterrània pateixen problemes d’accés a aigua (un 10% no tenen accés a aigua potable). Entre les solucions que cal emprendre hi trobem una millor i més eficient gestió de l’aigua, començant per acabar amb el seu malbaratament (en algunes ciutats es perd el 50% via tubs i tuberies), així com la promoció de tècniques de reutilització d’aigües freàtiques o dessalanitzadores. Així mateix és fonamental afrontar la generació de residus i de contaminació. Per exemple, el 30% del tràfec marítim mundial de mercaderiesi el 28% del transport d’hidrocarburants transiten per la Mediterrània. Malgrat les regulacions vigents, això comporta al cap de l’any que s’hi aboquin entre 100.000 i 150.000 tones de petroli, de manera il.legal. Així mateix, cal prendre també mesures concretes com usar fomentar l’ús de productes de neteja biodegradables, estalviar aigua, dur els medicaments usats a la Farmàcia (és a dir, no llençar-los al wàter), o prohibir definitivament les bosses de plàstic, entre d’altres.

De tot això, i de molt més, ens n’haurem d’ocupar en el marc de la definició de la política euromediterrània. Espero que les majories ens siguin favorables, però en qualsevol cas caldrà batallar cada coma, cada tema, cada proposta per tal de fer-nos totes i tots conscients que hem d’actuar avui, quan encara hi som a temps, enlloc d’esperar a demà, quan ja sigui massa tard.
Foto: la Mediterrània des del cel. Font: Wikipedia.

Es por dir més alt, però no més clar. Bravo pel reportatge que publica avui Beatriz Navarro a La Vanguardia. En tant que membre de la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat d’Oportunitats, he pogut seguir amb atenció aquesta qüestió i constato amb preocupació les dificultats per tal que aquests debats comptin amb els altaveus, els espais i les oïdes que mereix la dramàtica situació actual. Tant és així que fa temps que defenso que, entre d’altres mesures, és hora que els governs acceptin el compromís de proposar dos noms, un home i una dona, com a candidats a membres de la Comissió Europea, de manera que puguem garantir que la propera Comissió serà paritària.

IGUALDAD EN POLÍTICA

Las mujeres se movilizan para hacerse hueco al mando de la UE

BEATRIZ NAVARRO, La Vanguardia  | Bruselas. Corresponsal | 20/07/2009 | 

De acuerdo con los últimos datos oficiales de Eurostat, el pasado uno de enero había en la Unión Europea 255.819.331 mujeres. ¿Es posible que ninguna de ellas reúna los requisitos para dirigir una institución europea?

A juzgar por los nombres que manejan los responsables de estas decisiones –en esencia, los jefes de Estado y de Gobierno de los 27 países de la UE, entre los que sólo hay una mujer, la alemana Angela Merkel–, la respuesta es no. Mucho habla la Unión de la igualdad de sexos, pero, a la hora de repartir poder, no predica precisamente con el ejemplo.

Las campañas impulsadas para mejorar la presencia femenina en las instituciones comunitarias han dado la voz de alarma ante el rumbo que ha tomado el debate y las primeras designaciones. ¿Dónde están las candidatas? Haberlas haylas, aunque parece difícil que su nombre salga a la luz. (segueix…)

Más de 350 responsables políticos europeos, y 19.000 personas más, sobre todo mujeres, han suscrito la campaña “50/50” lanzada el año pasado por el Lobby Europeo de Mujeres por la igualdad de género en las instituciones de la UE. “Muchos han firmado, como el presidente de la Comisión Europea, José Manuel Durão Barroso, pero por desgracia su compromiso no ha ido más lejos que eso”, lamenta Cécile Gréboval, coordinadora de esta ONG a la que pertenecen 2.000 organizaciones de mujeres de 30 países.

Las oportunidades se reducen pues al cargo de Alto Representante de Política Exterior, que Javier Solana ostenta desde hace diez años, y al de presidente del Consejo de la UE. Es un puesto honorífico cuya creación no es segura al 100% pero para el que muchas políticas, y algún colega varón, citan como “excelente candidata” a la ex presidenta de Irlanda Mary Robinson. “He sido elegida por las mujeres que en lugar de mecer la cuna han sacudido el sistema”, dejó dicho cuando fue elegida en 1990. Esta vez la decisión está en manos de otros.

Foto: Angela Merkel envoltada d’homes.Font: Philippe WOJAZER / REUTERS / La Vanguardia

M’agrada l’esport en general, també el futbol, i, en tant que exesportista, estic a favor que es premii la qualitat, el talent i l’esforç. Tanmateix, em preocupa la desmesura a la qual està arribant la dimensió mercantil del mateix. Les xifres dels traspassos que estem escoltant aquest estiu, alguns especialment, fan fredar. Per axiò acabo de presentar una pregunta a la Comissió Europea en relació a les altes retribucions de l’esport professionals. He volgut mostrar així el meu rebuig a aquest tipus d’operacions i recordar que aquestes només són possibles gràcies als crèdits que concedeixen determinades entitats financeres a alguns clubs i amb condicions privilegiades. Aquestes entitats són les mateixes que, en molts casos han rebut la injecció de grans quantitats de diners procedents de fons públics arran de l’aprovació d’un pla de rescat del sistema financer, i les que després neguen crèdits a qui més ho necessita: famílies, PYMES, que hauria de ser l’objectiu prioritari per la recuperació de l’economia”. Fa pocs dies el diputat i portaveu d’ICV en el Congrés dels Diputats, Joan Herrera, havia presentat una proposta en a la cambra espanyola per impulsar un pacte entre els clubs i els jugadors, dirigit pel Govern de l’Estat, per limitar les retribucions dels jugadors. Herrera també va presentar una moció per la modificació de la Llei Beckham que permet que els jugadors d’elit estrangers només tributin el 24% del que guanyen.  Adjunto a continuació la pregunta presentada a la Comissió Europea:

Pregunta de Raül Romeva a la Comisión Europea sobre los traspasos multimillonarios en el deporte profesional

Cada verano, los clubes profesionales de fútbol europeos refuerzan sus plantillas con la adquisición de nuevos jugadores, a la vez que venden los algunos de sus jugadores a otros clubes. Se genera así, durante semanas, un mercado de traspasos de derechos federativos. Este mercado ha sufrido durante los últimos años una elevada inflación de precios, hasta el punto que este mismo verano se ha llegado a pagar 94 millones de euros por el fichaje de un sólo jugador.

Además, en la mayoría de casos dichos traspasos suelen ser financiados por bancos o entidades financieras similares, que dan crédito sin demasiadas restricciones para que dichos clubes puedan hacer frente al desembolso de semejantes cantidades según lo acordado con el club vendedor. En no pocas ocasiones, los bancos priorizan el préstamo de dinero a dichos clubes, poniéndoles condiciones favorables que a familias o empresas, aun cuando acumulan grandes cantidades de deuda. Esto se traduce a la práctica en que este dinero no está disponible para quien más lo necesita, que son las familias y las PYMES

A la vista de estos acontecimientos, y teniendo especialmente en cuenta la sensibilidad social que éstos generan en los actuales tiempos crisis económicas ¿cuál es la opinión de la Comisión Europea al respecto de estos fichajes multimillonarios?¿Piensa tomar alguna medida conjunta con la FIFA y la UEFA para que el mercado de fichajes sea más racional de acuerdo con la situación económica actual?

Dado que muchos de estas entidades financieras han recibido sido rescatadas gracias al plan de recuperación económica de la UE acordado el año pasado, ¿no cree la Comisión que los bancos deberían priorizar dar crédito a familias y las PYMES antes que a clubes deportivos? ¿No cree la Comisión que los gobiernos de los estados miembros deberían condicionar las ayudas para que se establezcan dichas prioridades? ¿Qué mecanismos propone la Comisión al respecto?

Finalmente, y dado que dicho mercado ocurre en su mayor volumen entre entidades de estados miembros de la UE, ¿no cree la Comisión que debería establecerse un límite salarial para los deportistas profesionales de elite? O como mínimo, ¿no cree que no se debería permitir un gravamen especial, como ocurre en ciertos estados miembros, que además representa una competencia desleal entre clubes de diferentes países? ¿Cómo vería la Comisión la introducción de una limitación también en el valor de los traspasos?

Foto: presentació de Cristiano Ronaldo al Santiago Bernabéu. Font: FD

Tinc l’honor de rebre regularment els articles que escriu el prolífic president de Veterinaris sense Fronteres, Gustavo Duch. Em permeto avui compartir-ne un amb vosaltres relatiu a un tema cada cop més urgent: la reforma de la política europea de gestió de la pesca.

Coincideixo amb en Gustavo en l’anàlisi que fa de la situació, i confio que aquest tema aconseguirà l’atenció social, política i mediàtica que es mereix, abans no sigui massa tard.

El rey de los mares, per Gustavo Duch (El Perodico, 17 de juliol de 2009)

En España tenemos ?en plural, porque nuestros impuestos europeos han contribuido con 10 millones de euros? dos barcos atuneros, el Albatun Dos y el Albatun Tres, capaces cada uno de ellos de capturar en un viaje unas 3.000 toneladas de atún. Eso, calculando a lo bruto, daría para rellenar unos 60 millones de latas de atún. Una lata per cápita en cada viaje representa muy bien la capacidad esquilmadora de estos barcos. Y parece que la política pesquera de la Unión es lo que prima.
Las medidas para mejorar la transparencia que está aplicando la UE nos permiten ahora conocer adónde van las subvenciones a la pesca, de las cuales España ha venido percibiendo casi la mitad de todas ellas. En su mayoría han sido destinadas a la construcción de nuevos y más potentes buques como los gemelos albatunes o para modernización de la flota. En cambio, se recibe muy poco para apoyar la pesca artesanal (la única sostenible) que busca alternativas propias con movimientos como el Slow Fish. En temas de pesca, más capacidad es una mala noticia.

Font foto: Greenpeace

No ens queda més remei. Després de constatar la irresponsabilitat d’alguns governs, de la Comissió Europea i de determinades parts del sector, no ha quedat massa més opció que plantejar la via de CITES per tal de protegir la Tonyina Vermella. El cas és que Mònaco a fet el pas endavant que molta gent esperàvem: proposar introduir la Tonyina Vermella en la llista de l’Annex 1 de CITES que en prohibeix el comerç. França i Regne Unit ja li han donat suport. Avui he fet una nota de premsa instant la resta de governs de la UE i la mateixa Comissió Europea a secundar la iniciativa.

17/07/2009

Romeva emplaça la UE i els estats membres a secundar la proposta de Mònaco de prohibir el comerç internacional de la tonyina vermella

L’eurodiputat d’ICV demana a la UE que sencundi la proposta de Mònaco perquè el CITES inclogui la tonyina vermella com a “espècie en perill”

L’eurodiputat d’ICV i vicepresident del Grup Verds/ALE, Raül Romeva, ha emplaçat avui la Unió Europea i als seus estats membres a donar suport a la protecció de la tonyina vermella amb la prohibició del comerç internacional proposada per Mònaco aquesta setmana i que ha estat recolzada pels governs de França i del Regne Unit. En aquest sentit, Romeva demana a la UE que secundi la nclusió de la tonyina vermella a l’Annex 1 de Convenció sobre el Comerç Internacional d’Espècies en Perill (CITES) com a “última oportunitat per salvar l’espècie de la sobreexplotació pesquera a què ha estat sotmesa en els últims deu anys”.

Romeva, membre de la Comissió de Pesca de la UE des de la passada legislatura, ha assegurat que “Europa té una gran part de la responsabilitat en la dramàtica situació actual de la tonyina vermella, i la seva credibilitat en el panorama pesquer internacional és, per tant, pràcticament nul·la”. “Tots els Estats Membres de la Unió Europea i la UE com a tal han de donar suport a la valenta proposta de Mònaco”, ha afegit.

L’eurodiputat ecosocialista va participar el novembre passat a la reunió de Convenció Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT), responsable de la gestió de la pesca de tonyina a l’Atlàntic on els països pesquers rebutjaven escoltar els consells científics de reduir dràsticament les quotes de captura de tonyina vermella. La UE, que compta amb més de la meitat de la quota, era a la primera línia dels que insistien que les quotes fossin com més elevades possible.

Font foto: Getty Images

Una de les primeres iniciatives que he emprès en aquesta nova legislatura ha estat participar en la manifestació davant l’embaixada de Lituània a Brussel.les en protesta contra la nova llei adoptada pel Parlament d’aquell país (veure l’apunt Ara Lituània: de nou una proposta de Llei homòfoba la UE), i escriure una carta al nou president del Parlament Europeu, Jerzy Buzek, instant-lo a que es posés en contacte amb el Govern Lituà mostrant la ‘consternació del Parlament Europeu’ per l’adopció d’aquesta llei. Així mateix hem demanat poder fer un debat en la plenària d’Estrasburg sobre aquesta qüestió, tot i que això només serà possible fer-ho ja al setembre. A continuació adjunto la nota que vàrem fer com a Intergrup enunciant aquesta carta:

Press Release 14.07.09
“MEPs urge newly-elected European Parliament President to take action after the adoption of homophobic law in Lithuania.”

The European Parliament’s Intergroup on Lesbian, Gay, Bisexual and Transgender Rights welcomed the election of the institution’s new president by urging him to condemn the adoption of a homophobic law in Lithuania.

Today, the Lithuanian Parliament rejected the President’s veto and confirmed that the law on the Protection of Minors against the Detrimental Effect of Public Information will enter into force in March 2010. According to the law, “propaganda of homosexuality and bisexuality is banned from schools and any other places where it can be accessed by youth”.

The LGBT Intergroup, in a letter sent today, asks Jerzy Buzek, as one of his first commitment as President of the European Parliament, to write to the Lithuanian Government to express concern that this new law could be prejudicial to understanding and tolerance of homosexuals as well as moving contrary to Article 6 of the EU Treaty. Paragraph 1 of this article states that “The Union is founded on the principles of liberty, democracy, respect for human rights and fundamental freedoms, and the rule of law, principles which are common to the Member States.”

“This new law contradicts the values of the European Union where minority rights are and should remain respected. It is the duty of the President of the European Parliament to ensure that all minorities are treated equally”, said the members of the Intergroup.
 

ENDS

Representatives of European Parliament’s Intergroup on Gay and Lesbian Rights:

President: Michael Cashman MEP (UK/PSE)

Vice-President: Lissy Gröner MEP (DE/PSE)

Vice-President: Sophie in ‘t Veld MEP (ALDE)

Vice-President: Raül Romeva MEP (G/EFA)

Vice-President: Sirpa Pietikäinen MEP (EPP-ED)

Foto: Amb Michael Cashman, parlant amb el portaveu de l’Ambaixada de Lituània a Brussel.les. Font: ILGA

Al Parlament Europeu debatem aquesta tarda tres afers internacionals de vital importància: la situació del Xingjian i el paper de la Xina, la situació postelectoral a l’Iran, i el cop d’Estat a Hondures. Tots tres temes m’interessen (i em procupen) especialment. El cas és que ens hem hagut de repartir les intervencions en el Grup i a mi m’ha tocat parlar sobre el cas hondureny. Adjunto a continuació la meva intervenció:

Intervención de Raül Romeva en el debate sobre la situación en Honduras
15 de julio de 2009

Finalmente, más allá de todo lo dicho, la presencia internacional es ciertamente urgente apoyar ún Diálogo Nacional. Es necesario destinar misiones de observación y de seguimiento que demuestren que la sociedad internacional no está para nada al margen de la situación y del devenir del pueblo hondureño.

Foto: Militars hondurenys davant la casa de del President Zelaya. Font: EFE.

Primera prova de foc per a Buzek, els drets LGBT a Lituània: Després de l’el.lecció del Bureau (president i vicepresidents) del Parlament Europeu, comença avui ja la feina de contingut. Només començar la sessió, alguns diputats li hem demanat al nou President del Parlament que envïi una carta al President del Parlament lituà en protesta pel fet que aquell Parlament acabi d’adoptar una llei en què es prohibeix l’ensenyament de les llibertats sexuals a les escoles i vulnerant els principis establerts als Tractats europeus en relació a la llibertat d’orientació sexual.

Transició presidències, de la txeca a la sueca: A més a més, aquest matí la presidència txeca (Primer ministre Fischer) conclou el seu mandat i exposa els principals reptes que ha hagut d’enfrontar, i la presidència sueca (Primer ministre suec Reinfeldt) presenta els reptes de la seva. En concret, Reinfeldt posa enorme èmfasi en la lluita contra l’escalfament global i en la propera Cimera de Copenaghe, i aposta per les energies renovables i l’eficència energètica. Literalment diu que ‘invertir en economia verda generarà més llocs de treball’. Durao Barroso pren també la paraula. Parla de l’activitat legislativa desenvolupada durant la Presidència Txeca, apunta els reptes de la sueca. Destaca, com no, els dubtes en relació a la ratificació, o no, del Tractat de Lisboa.

Diversitat lingüística: Quan comencen el torn dels grups, comença a parlar el diputat eslovac del PPE Kosa. És sord i s’expressa amb el llenguatge dels signes. Parla amb les mans i amb l’ajuda d’una intèrpret. Explica la importància de les llengües ‘minoritàries’. Novament posa de manifest que l’ús de llengües diverses al Parlament Europeu no és cap problema, ans al contrari, una oportunitat.

Va de banderetes: Després de la intervenció de l’euroescèptic britànic Farage, que adorna el seu escó amb una bandereta britànica, en Durao Barroso demana si està permès posar banderetes (de fet no està permès segons el Reglament de la casa). Seguidament treu la seva bandereta europea de la cartera i la col.loca a l’escó.

Xina, Iran, Hondures: Per la tarda està previst que la Comissió i el Consell (presidència sueca) facin tres declaracions sobre la situació actual a la Xina (Xinjian), l’Iran (situació postelectoral) i Hondures (resposta al cop d’Estat). Després de cadascuna de les tres declaracions els membres del parlament podrem intervenir. He demanat parlar en nom del meu grup en el debat relatiu a Hondures. Se m’ha concedit 1 minut i mig. Tant bon punt pengi aquest apunt em posaré a preparar-la.

Foto: el Primer Ministre suec, Reinfeldt amb el logo de la presidència sueca (segon semestre 2009).

L’ambient del 14 de juliol no passa desaparcebut en aquest primer dia formal de la nova legislatura europarlamentària. Vàrem arribar ahir al vespre a Estrasburg, cadascú des del seu lloc de residència habitual, i vàrem tenir l’habitual reunió de Bureau i de Grup. Ahir va concloure formalment la legislatura 2004-09 i avui comença la 2009-14, la meva segona i darrera aventura europarlamentària. El fet de ser ‘repetidor’ em permet prendre’m aquests primers dies amb una tranquil.litat que no tenia fa cinc anys. La familiaritat amb l’espai i amb els procediments comporta, certament, una confiança que ajuda molt en moments de desconcert (i de cert caos) com aquest, i que de fet em permet donar un cop de mà als nous companys com, per exemple, n’Oriol Junqueras o en Ramon Tremosa, ni que sigui per indicar-los on són els restaurants. Aquest primer ple és, lògicament, una mica especial. És el ple d’investidura.

6.30. Em llevo a les 6.30, faig els meus exercicis de rigor, i arribo al Parlament, com sempre que sóc a Estrasburg, al voltant de les 8.00. Habitualment tinc classe d’italià a aquesta hora, però aquest ple encara no hem iniciat la rutina lingüística (l’Angelo, el meu ‘profe’, està fent tasques de suport als/les nous/noves diputats/des), així que vaig a prendre un cafè amb alguns antics i nous col.legues, abans d’anar a rebre un grup de visitants italians.

En tant que membre del Bureau de Verds/ALE, el meu escó, el num. 92, es troba ara en la ‘zona baixa’ de l’hemicicle (el passat mandat era a la ‘zona alta’, des d’on he de dir que tenia una bona perspectiva, però poca centralitat política). Em trobo just darrera dels co-Presidents del Grup, Dani Cohn Bendit i Rebeca Harms, i fronterer amb el grup socialista (ara es diuen Socialistes i demòcrates). De fet, tinc per veí en Fernando López Aguilar (PSOE). El grup Verds/ALE és ara el quart de la cambra, amb 55 membres.

11.30. Comencem a votar la mesa (Bureau) del Parlament (President i Vicepresident). Pel què fa a la Presidència hi ha finalment dues candidatures: Buzek (PPE) i Britt Svenson (GUE). Tal i com ja vaig argumentar fa uns dies (PP i Socialistes pacten, també, la Presidència del Parlament Europeu), el meu vot ha anat a la candidata sueca de la GUE. El procediment d’elecció és molt clàssic: papareta amb dos noms, hem de marcar un dels dos (o cap si vols votar en blanc), introduir-lo en un sobre i dipositar-lo en una urna. El resultat ha estat: 644 vots vàlids. Buzek ha obtingut 555 vots (la majoria absoluta era 323), i l’Eva Britt Svenson n’ha tret 88 (entre ells el meu). Ja tenim nou president pels propers 2 anys i mig, polonès i del PPE. Toca atorgar-li, ara, el benefici del dubte, i confiar que estarà a l’alçada de les circumstàncies.

12.00. Fa el discurs d’investidura. Parla de com un dia somniava a ser membre del Parlament polonès, i ara és president del Parlament Europeu. Menciona la seguretat energètica, el canvi climàtic, els drets humans, l’Est, Amèrica Llatina, Mediterrània, Estats Units, Tractat de Lisboa, agaraeix a Pöettering el seu mandat… Des de l’escó de la Comissió Europea l’escolta, amb atenció, José Durao Barroso, candidat a presidir novament l’executiu, probablement nerviós perquè ell també hauria volgut ser elegit en aquest ple, i en canvi hem posposat la votació d’aquest càrrec fins a la tardor. De fet, alguns encara confiem en què és possible construir una alternativa a la seva candidatura, i en això treballem. Ara queda votar les vicepresidències. Pel què fa a les vicepresidències, n’hem d’escollir 14 (entre elles la que presentem com a Verds/Ale, Isabelle Durant). Ho farem a les 15.00.

Font foto: Parlament Europeu

La Xina queda, geogràficament, lluny, però allò que hi passa és cada cop més present en la nostra vida quotidiana. El seu pes en la nostra dinàmica política, econòmica i mediàtica és constant. Més enllà de les fòbies i les fílies pròpies de cadascú, el cert és que el despertar xinès comporta sovint extranyes aliances entre ultracapitalistes i ultracomunistes difícils de comprendre per aquells i aquelles que fem de la lluita pels drets humans i la promoció de la igualtat d’oportunitats la nostra ideologia. Els episodis de revolta / repressió del Tibet i de Xinjian suposen els dos exemples més recents i visibles de com el creixement econòmic topa amb un important dèficit político-territorial. Malauradament, però, no són els únics. És evident que el model de transformació econòmic xinès no va acompanyat, necessàriament, d’una transforamció social i territorial que faci pensar que la combinació capitalisme + partit comunista sigui necessàriament positiva per ella mateixa, tal i com expressa de manera clara i entenedora, novament, el sinòleg Xulio Ríos, a qui segueixo sovint i de qui acostumo a recomanar les anàlisi i reflexions com que la que fa avui, per exemple, a El País (Los otros chinos). (segueix…)

TRIBUNA: Xulio Ríos
Los otros chinos (a El País 13/07/09)

Los gravísimos sucesos ocurridos en Xinjiang han puesto de nuevo el dedo en la llaga de la política de nacionalidades del Gobierno y del Partido Comunista de China (PCCh). Hasta cuatro grandes tópicos, que se vienen reiterando hasta la saciedad, podemos observar en la lectura e interpretación oficial de los hechos.
En primer lugar, la expresión de una alucinada sorpresa ante una violencia inexplicable que no obedece a planteamiento racional alguno ya que el conjunto de las nacionalidades minoritarias no sólo disfrutan de iguales derechos a los hanes sino que, además, disponen de mejoras singulares ya nos refiramos al acceso a la educación, representatividad política, o natalidad, por citar algunos ejemplos. ¿De qué se quejan?, puede uno escuchar en China con inusitada facilidad ante crisis como las vividas recientemente en Xingjiang o en Tíbet.
En segundo lugar, la religión es una constante que ejerce una función de coraza incordiante que al PCCh le cuesta franquear. Pese a los intentos de domesticación institucional, lo cierto es que tras esa llamativa parafernalia intervencionista en las cuestiones de fe, las conciencias de los individuos permanecen relativamente libres e inmunes a los intentos no ya de sucumbir al ateísmo, que no es el caso, sino de resistir ese dejarse llevar por los deseos oficiales de folclorizar las actitudes religiosas e incluso convertirlas en un simulacro adaptado a los requerimientos y gustos, a veces un tanto papanatas, todo hay que decirlo, del turismo occidental.
En tercer lugar, el factor exterior, obviamente irrenunciable, un viejo tic que hunde sus raíces no ya en el bagaje autoritario al uso sino en el imaginario ancestral chino cuando lo extranjero era sinónimo de bárbaro. Hoy día es un argumento indispensable para facilitar la cohesión nacional. Esa confabulación perversa (en este caso promovida por el Congreso Mundial Uigur) no pretendería otra cosa que sacrificar la convivencia armónica de las nacionalidades chinas en aras de impedir el objetivo de completar cabalmente la emergencia del gigante asiático, cuidándose de elegir para ello fechas cargadas de especial significación y simbolismo, como es el caso ahora de la próxima celebración del sexagésimo aniversario de la fundación de la República Popular China.
En cuarto lugar, los hanes, la nacionalidad mayoritaria (92% de la población), son las víctimas de la irracionalidad y de la ira y no los adalides de la negación. No es el Gobierno, ni el Ejército, ni la Policía quienes reprimen, sino que estos exhiben una meticulosidad preventiva tal que raya incluso en la irresponsabilidad frente al deber de protección de ciudadanos inocentes que sufren las espeluznantesconsecuencias de una deliberada y escrupulosa inhibición. La violencia irracional y desmedida surge contra una colectividad (en unas décadas los han pasado del 6% al 40% de la población en Xinjiang) que no persigue otra cosa que contribuir con su actividad al desarrollo de unas comunidades consideradas “pobres y atrasadas”.
A estas cuatro consideraciones debemos añadir una doble reacción complementaria: criminalización y propaganda.
Lejos de activar un proceso que a la par sugiera alguna forma de autocrítica constructiva y con visión de futuro, la advertencia acusatoria de que todo el peso de la ley caerá sobre los alborotadores y la multiplicación de informaciones en los medios chinos que combinan las excelencias de la transformación experimentada en las zonas de conflicto en todos los ámbitos junto a la mayor visibilización de otras tragedias -como las también graves inundaciones registradas estos días en el sur de China-, cierran el círculo y contribuyen a inmunizar cualquier hipótesis de solidaridad o comprensión mal entendida con unas demandas supuestamente planteadas fuera de tiempo y de lugar.
Pero el problema de fondo sigue radicando en el modelo político. Las autoridades hanes de cualquier localidad china pueden hacer casi cuanto les venga en gana sin grandes temores y escurrir el bulto cuando las autoridades investigan la conformidad o no de sus actuaciones con las políticas centrales. Su autonomía efectiva admite poca discusión. No obstante, las autonomías formales y reconocidas, como en Xinjiang o Tíbet, carecen del más elemental soporte de certeza. Para un partido que se organiza conforme al centralismo democrático resulta en extremo complicado creer en la descentralización y potenciarla como mecanismo modernizador y, más aún, que pueda desprenderse de esa percepción en la acción estatal cuando Estado y Partido son en China como la cara y cruz de una misma moneda.
La otra cuestión que subyace en la naturaleza de estas tensiones y que bien pudiera ganar actualidad en el inmediato futuro es si el cambio en curso en el modelo económico supondrá, como ocurrió en la Unión Soviética, la exacerbación de las tendencias centrípetas hasta el punto de hacer estallar el Imperio.
Que la dimensión del problema nacional en China sea más periférica y muy circunscrita a una serie de casos que se cuentan con los dedos de una mano (tibetanos, uigures, hui, kazakos, sobre todo), no significa que pueda ignorarse o despreciarse en la agenda política.
Las 55 nacionalidades minoritarias están presentes en el 65% del territorio chino, en torno a las zonas fronterizas y en áreas, aunque escasamente desarrolladas, en muchos casos con recursos naturales significativos. Xinjiang es hoy la mayor reserva de hidrocarburos de China.
En los últimos 30 años, Beijing ha dado múltiples muestras de ingenio y flexibilidad en el campo de la economía. Hoy día, los dirigentes chinos hablan cada vez más de una democracia adaptada a sus peculiaridades, esforzándose por superar el inmovilismo que ha caracterizado su agenda en este ámbito. En el plano político-territorial ha encontrado soluciones para digerir Hong Kong y Macao sin grandes estridencias y una generosidad crecientemente flexible aflora en relación con Taiwan. ¿Y los otros? Simplemente, no.

Font foto: uyigur.org

En relació a la vaga declaració sobre el canvi climàtic que han acordat els anomenats ‘líders’ del G8 reunits fins avui a l’Àquila (Itàlia), el Grup Verds/ALE hem fet la següent reflexió:

“Despite all the bluster, the outcome of this G8
summit falls short of expectations for progressing the UN climate talks. While
it is welcome that the leaders of the world’s richest countries have
acknowledged the scientific recommendation to prevent warming of more than 2ºC, this will only be achieved
if the large emitters collectively agree to medium-term (until 2020) emissions
reduction targets which are consistent with that goal.

“We are running out of time to prevent dangerous
climate change and we are running out of time to agree an UN climate deal. A
vague declaration on distant targets is no substitute for the urgently-needed
action. Ill-defined, non-binding emissions reduction goals set 41 years into
the future simply fall short of what is needed at this stage.

“Without urgent action to reduce greenhouse gas
emissions in the short- to medium-term, the 2ºC warming limit will be surpassed. Industrialised
countries need to take the finger out and commit to domestic medium-term (until
2020) emissions reduction targets in line with the recommendations of the
scientific consensus (IPCC). A pledge to co-finance the necessary reductions in
developing countries must be in addition to domestic efforts and not simply a
means of offsetting domestic reductions. This commitment is urgently needed, if
the full architecture of the post-2012 climate deal is to be worked out by the
UN climate summit in December in Copenhagen
(COP15).”

Font foto: G8 Summit Official site.