Raül Romeva i Rueda

En el marc de l’informe que estic el.laborant pel Parlament Europeu relatiu als assassinats de dones a Mèxic i Amèrica Central, i al paper que pot jugar la UE per tal de frenar aquests assassinats, m’he reunit aquest matí amb els embaixadors i embaixadores dels països afectats (Mèxic, Nicaragua, El Salvador, Nicaragua, Hondures i Costa Rica). La reunió ha servit, entre d’altres coses, per fer una diagnosi de la situació a cadascun dels països, així com per recollir les inquietuds de cadascun d’ells en relació a com caldria, des de la UE, afrontar la qüestió. Aquest encontre forma part de la sèrie de trobades que estic mantenint darrerament en relació amb aquest assumpte i que (segueix…)

tenen per objectiu que en l’informe final que caldrà votar en la sessió plenària de setembre hagin estat tingudes en compte totes les dimensions del problema, i que les propostes que s’hi facin, en conseqüència, serveixin per contribuir a la seva resolució.

Per altra banda, d’aquí a dues setmanes viatjaré a Guatemala i Mèxic on tinc previst entrevistar-me amb representants de la societat civil, governamentals, parlamentaris, organitzacions internacionals i candidats presidencials, també amb la intenció de recollir de primera mà les inquietuds i les propostes que vulguin fer-nos.

El calendari d’adopció de l’informe és el següent:

16 d’abril: termini per a presentar un esborrany que cal enviar a traducció

2 maig: consideració en Comissió FEMM de l’esborrany d’informe

8 maig (a les 12.00): data límit per a presentació d’esmenes per a la votació en Comissió FEMM

4-5 juny: votació en Comissió FEMM

Setembre 2007: plenària

Foto: Dones desaparegudes a Guatemala. Font: BBC

Les grans declaracions triomfalistes sobre els èxits aconseguits fins ara per la Unió Europea (UE), que són molts i inqüestionables, amaguen malauradament l’escassa convicció intergovernamental sobre la necessitat de seguir construint més i millor UE. Sóc dels qui defensa que els no al Tractat Constitucional a França i a Països Baixos s’han de llegir més en clau d’europortunitat que de paràl.lisi, així com que se n’han d’extreure lliçons que trascendeixen els territoris francès i holandès. El projecte europeu segueix sent important, necessari i urgent, i tanmateix (segueix…)

trobo a faltar la voluntat de lideratge i la generositat per part dels governs a cedir competències cap a institucions europees i a fer el veritable salt polític que crec que ara reclama la UE.

Després d’haver escoltat les successives presidències en relació amb com seguir endavant el procés constitucional europeu, m’he quedat amb la incòmoda impressió que l’estratègia dels governs és arribar a alguna mena d’acord amb el nou govern francès que surti de les pròximes eleccions de maig, fer alguna mena d’ajustament tècnic en el cas holandès, i ja està. Aquí no ha passat res. La sensació s’ha enfortit en conèixer el contingut de l’enigmàtica Declaració de Berlín feta finalment pública diumenge passat. I tanmateix, què passa amb tot aquella gent que, essent profundament europeista, va optar per manifestar-se contrària al Tractat o, si més no, s’hi va abstenir? Què passa amb la creixent massa d’eurodecepcions?

Malgrat els discursos a favor de més transparència i participació que solen fer els caps d’estat i de govern, la pràctica intergovernamental segueix sent secreta ?tal com ha posat de manifest el procés d’elaboració de la famosa Declaració de Berlín?, i està massa condicionada per dos grans mites: primer, els amos dels Tractats són, i només poden ser, els estats; i segon, que hem d’anar tots a l’una, cosa que ens sotmet contínuament al ja pensat fre britànic, i al nou però igualment empipador xantatge polonès.

En altres paraules, en lloc de veure que la solució de la situació d’impàs actual passa per recuperar el lideratge i l’ambició per una Unió Europea més sòlida políticament i institucionalment que respongui més, millor i més directament a les necessitats de la ciutadania, i això vol dir prendre decisions que facin recuperar la il·lusió europeista a qui l’hagi perduda o estigui a punt de perdre-la, sembla com si els governs dels estats estiguin més obsessionats a acontentar els eterns euroescèptics, els quals, per definició, no estaran mai de contents. Al cap i a la fi, tot rau en una qüestió de coherència entre somnis, discursos i pràctica.

Així, per exemple, difícilment podrem fer creïbles els valors i principis de la UE en termes de drets i llibertats quan dins mateix de la UE alguns governs avalen detencions il·legals, tortures i entregues extraordinàries als Estats Units vulnerant tot principi legal europeu i internacional. No podem parlar dels grans progressos quant a riquesa i prosperitat i oblidar-nos de les grans i creixents borses de pobresa que a causa de l’actual model econòmic globalitzat, existeixen i creixen dins i fora la UE. No és acceptable parlar contínuament de com frenar la immigració clandestina i no fer front de manera seriosa a la constant vulneració dels drets humans més fonamentals de milions d’immigrants legals que treballen a la UE. No podem parlar del gran repte que suposa plantar cara al canvi climàtic i no establir compromisos més concrets i ambiciosos. No podem parlar de democràcia europea mentre el Parlament Europeu no sigui el veritable i principal legislador europeu. No podem parlar de respecte per la diversitat quan dins mateix de la UE hi ha llengües de primera i de segona categoria. No podem ser eficients i coherents a escala internacional amb 27 polítiques exteriors i 27 exèrcits estatals.

En definitiva, només si els governs estan disposats a superar contradiccions i incoherències com les esmentades, el projecte europeu serà creïble en la seva globalitat. En cas contrari, em temo que serà molt difícil que la gent recuperi la il·lusió que fa 50 anys va permetre iniciar el camí. Convé que els governs no oblidin que encara som moltes les persones que seguim creient en l’aventura europea de Bauman, però que les il·lusions s’han d’alimentar amb fets, no amb paraules.

Font foto: Comissió Europea

Fa poc vaig tenir ocasió de sopar a Brussel.les amb una luxosa delegació de periodistes, caps de redacció i directors de mitjans de comunicació de primera fila catalans. Durant el sopar, un d’aquells en què habitualment es parla de tot i no es parla de res en concret, vàrem abordar l’eterna qüestió de com és que els temes europeus, i en concret els debats al Parlament Europeu, passen tant desaparcebuts pels mitjans de comunicació i, per tant, per a la ciutadania. Diversos dels visitants varen reiterar el conegut missatge del: ‘és que ens queda tan lluny això d’Europa’, mentre que per part nostra, és a dir, (segueix…)

dels qui ens toca treballar diàriament dins de les institucions, recordàvem la també coneguda dada que indica que el 70% de les lleis que s’apliquen a l’Estat espanyol són simplement trasposicions de normatives europees que, prèviament, hem discutit i aprovat (en funció de la correlació de forces existents) al Parlament Europeu. Com podem, doncs, seguir considerant i dient, fins i tot des de mitjans de comunicació de primera fila, que ‘Europa ens queda lluny’?

Per altra banda, la paradoxa arriba al punt que, en llegir els diaris o fins i tot en escoltar les noticies de la Ràdio o la TV, són constantment presents els temes que tenen a veure amb política europea, i per tant també catalana i espanyola, els quals seguim ben de prop des del Parlament Europeu. La única particularitat, però, és que se solen enfocar com si es tractés de qüestions que no tenen res a veure amb les inquietuds ‘locals’, i per tant no se sol tenir en compte el fet que hi ha diferents opcions polítiques a escala europea, que inclouen les diferents sensibilitats polítiques locals, que tenen punts de vista particulars sobre aquests temes, i per tant no necessàriament coincidents.

Per exemple, quan es parla de decisions preses pel Consell relatives al canvi climàtic, sovint sembla com si el Consell o la Comissió fossin institucions apolítiques, independents, que ‘imposen’ criteris als ciutadans i ciutadanes catalanes per pur caprici, mentre que al mateix temps se sol obviar, primer, que amddues institucions responen a la correlació de forces que avui existeix entre els governs dels 27 Estats membres, i segon, que prèviament a que es faci pública la decisió en qüestió, hi ha hagut un procés en el qual hi ha participat, entre d’altres, però de manera significativa, el Parlament Europeu, amb les seves diferents sensibilitats, i que la postura del Parlament respon també a l’actual correlació de forces existent en el sí de l’Eurocambra. En canvi, és habitual que els mitjans passin de puntetes sobre el debat parlamentari europeu, es limitin a comunicar el resultat final, obviin el fet que hi ha hagut diferents propostes, esmenes que s’han guanyat o perdut, i matisos de diferents grups. Per regla general no sol haver-hi una ronda entre els diferents grups per tal que aquests comentin el resultat (si han votat a favor, en contra, i per què), cosa que sí se sol fer, en canvi, quan la qüestió arriba al Congrés, on simplement es tracta de traspossar la norma europea i, per tant, el marge de debat polític ha quedat ja molt limitat. Tot plegat, lògicament, contribueix a alimentar la imatge que Brussel.les és una mena de realitat aliena a la discrepància política que ens és més propera i que, per definició, tots els qui treballem a les institucions europees tenim la mateixa sensibilitat política, cosa que no és sempre certa. La conseqüència és, malauradament, que la gent arriba a la conclusió que això de votar a les eleccions europees (les de més baixa participació habitualment), no té massa sentit.

Per altra banda, és també freqüent que el Parlament Europeu aparegui només als mitjans quan s’hi tracten qüestions que tenen a veure amb el nostre entorn inmediat, sigui Catalunya o la política espanyola, cosa que, des d’un punt de vista comunicactiu, em sembla totalment lògic. El problema, però, és si la informació parlamentària es redueix només, o gairebé exclusivament, a aquesta dimensió, ja que llavors es genera també la impressió que el Parlament Europeu és una mena de Congrés bis.

Val a dir, i m’afanyo a remarcar-ho, que els i les corresponsals que treballen a Brussel.les demostren continuament la seva gran vàlua professional i personal, i tenint en compte les dificultats tècniques, així com la precarietat de mitjans amb la que es veuen forçats a treballar, duen a terme una tasca fonamental d’informació i comunicació que no només cal reconèixer, sinó aplaudir. Tenint en compte que la mateixa persona ha de cobrir Consell, Comissió, Parlament Europeu, OTAN, … són més que comprensibles les dificultats a les que s’enfronten per poder informar amb detall de tot allò que passa a les institucions europees, que és molt. 

No vull acabar sense assumir també la part de responsabilitat que em pertoca, que lògicament és molta. És evident que per tal que els mitjans expliquin allò que es fa a les institucions, cal fer coses, i aquesta és la nostra feina. Certament de vegades aquestes coses es fan millor o pitjor, i sovint les cojuntures fan que aquelles iniciatives que consideres que són més rellevants políticament i que han suposat un major esforç passin desaparcebudes, mentre que d’altres que han estat fruit de l’oportunitat adquireixen una dimensió mediàtica possiblement desproporcionada.

Sigui com sigui, per part meva, i a través d’aquest bloc, espero poder contribuir a reduir aquesta aparent, i repeteixo, equivocada, imatge que el Parlament Europeu en particular, i les institucions europees en general, ens queden lluny. I és que avui, amb Internet, es pot dir que un tema no interessa, però no que no hi ha informació.

Tot plegat em porta a la conclusió que la qüestió de la percepció que molta gent té sobre la ‘llunyania de les institucions’ només es podrà resoldre si tothom complim amb la nostra responsabilitat específica, i si tots plegats assumim que hem i podem fer més fer incrementar la transparència i la publicitat dels debats parlamentaris europeus les conclusions dels quals, no ens enganyem, afecten cada cop més a les nostres vides quotidianes.

Font foto: Comissió Europea

El País es fa ressò avui d’una noticia que té a veure amb l’assumpte de la demanda de Novartis a l’India (veure apunt anterior Novartis vs India: molt més que un assumpte de patents). La notícia en concret fa referència al precedent que suposa per aquest judici a l’India el fet que l’empresa Pfizer acaba de perdre un judici similar als Estats Units. A banda de la noticia, però, el diari també publica un interessant article de Paula Farias, presidenta de Metges sense Fronteres (Espanya), que adjunto més avall. Segons la breu nota a El Pais:  (segueix…)

La Corte de Chennai (India) reanudó ayer la vista del caso de la farmacéutica Novartis contra la ley de patentes india. El tribunal debe decidir si las excepciones de la regulación de la propiedad intelectual, basándose en las que el Gobierno ha permitido que se comercialice un genérico del antitumoral glivec, se ajusta a la Constitución. La vista tiene un antecedente adverso. Pfizer acaba de perder un juicio similar en EE UU. Como Novartis en India, Pfizer quiso impedir que otro laboratorio produjera un derivado (una sal) de un fármaco propio, el amilodipino. Las autoridades de EE UU no le dieron la razón.

Article d’Opinió

Acceso a medicamentos desde India

PAULA FARIAS (publicat a El Pais 27/03/200)

Los números no producen dolor, y cada vez se nos hace más difícil llegar a ver el rostro humano que hay detrás de ellos. Pongamos el ejemplo de una cifra estimada: 35.000 personas. Hoy todas ellas morirán simplemente porque no han podido acceder a un medicamento que en países desarrollados está al alcance de nuestra mano. Hay muchos factores que impiden que esos medicamentos lleguen, pero los equipos sanitarios de Médicos sin Fronteras han podido comprobar sobre el terreno que el precio de los medicamentos es una barrera fundamental, y sí es un problema verdadero.

Es difícil entonces asumir lo que está ocurriendo con la empresa Novartis y su demanda contra la ley de patentes de India, sobre la que ayer estaba prevista una vista. Esta ley protege la posibilidad de producir medicamentos genéricos más baratos, al alcance de los programas de salud y de las personas que viven en los países en desarrollo. Tal como está estipulada, la ley es perfectamente compatible con los Acuerdos de Propiedad Intelectual (ADPIC) de la Organización Mundial del Comercio (OMC) y la Declaración de Doha, firmada por todos sus miembros, donde se antepone la salud pública a cualquier interés comercial. Según la oficina de patentes de India, Gleevec, un anticancerígeno producido por Novartis, no debe gozar de monopolio de mercado. La razón, según los técnicos, es que desde la fecha en que India otorga patentes a medicamentos no ha habido innovaciones en ese medicamento. Gleevec goza de patente en muchísimos países, como en el caso de España, pero no existe ningún sistema de patente internacional que obligue a India a patentar un fármaco por el mero hecho de que ya estuviese patentado previamente en otros países.

Ahora bien, Novartis no sólo se ha limitado a recurrir esta sentencia. Ha ido mucho más lejos. La compañía ha demandado la sección de la ley india que permite aplicar con ciertas restricciones la concesión de las patentes, pretendiendo que la ley de India se amolde a sus propios intereses económicos. Pero aquí no está en juego ni la producción de Gleevec, ni el sistema de patentes. Si Novartis gana el juicio, con el consiguiente cambio de la ley, se permitiría que miles de solicitudes de patentes en lista de espera, sean concedidas con más facilidad en India. Esto interrumpiría la posibilidad de seguir produciendo genéricos clave para enfermedades infecciosas y exportarlos a países en desarrollo Si Novartis gana el juicio, se pone en riesgo la vida de millones de personas.

India se ha convertido en lo que podríamos denominar "la farmacia de los países pobres", de modo que lo que ocurra con su ley de patentes no sólo afectará a los pacientes más pobres de India sino a un gran número de los que viven en países en desarrollo. Gracias a la entrada en el mercado de genéricos indios para el VIH/Sida se logró una reducción de precios que permitió que se empezara a tratar a los enfermos de países pobres: desde más de 10.000 euros a poco más de 130 euros. Esto, indudablemente, significa la posibilidad de la prolongación de la vida para cientos de miles de personas. En Lesotho o Zimbabue, por ejemplo, con un altísimo índice de personas con VIH/Sida, el 95% de todos los medicamentos antirretrovirales (ARV) se compran en India. Incluso el programa del presidente Bush para el sida (PEPFAR) compra genéricos a India para su distribución en los países en desarrollo, lo que le permite ahorrar hasta un 90% de los gastos.

Respecto a otros medicamentos, India juega también un papel clave en el acceso para los países más pobres. Aproximadamente el 50% de los medicamentos esenciales que distribuye Unicef en los países en desarrollo proceden de India. Y podríamos seguir dando ejemplos. De hecho, el 67% de los medicamentos indios se exportan a países en desarrollo. Aunque Novartis tenga un programa de donación de un medicamento, que puede efectivamente estar salvando la vida de bastantes enfermos, no le da legitimidad para emprender una acción contra la ley india y atentar así contra las salvaguardas que resultan en una mayor protección de la salud pública.

La equivalencia que Novartis, junto a la industria farmacéutica, defiende como verdad (patentes = innovación) es muy discutible, y los datos surgidos incluso en nuestros países ricos lo confirman. Un desglose de más de mil nuevos fármacos aprobados por la agencia de medicamentos de EE UU (la FDA) entre 1989 y 2000 arroja la evidencia de que más de las tres cuartas partes no representan ningún beneficio terapéutico comparado con productos ya existentes. Esto mismo se ha documentado en Canadá, en el Reino Unido, etcétera. Para las enfermedades que afectan mayoritariamente a los países más pobres, las estadísticas son aún más claras en lo que se refiere a la ausencia de correlación directa entre patentes e innovación. En los últimos treinta años, la investigación farmacéutica ha olvidado casi por completo a las enfermedades que matan a millones de personas en África, Asia o América Latina, y sólo le han dedicado poco más de un 1% de esas innovaciones que prometían acceso a nuevos fármacos y métodos de diagnóstico.

Solemos decir que la industria farmacéutica es parte del problema, pero también parte de la solución. La solución que puede ofrecer Novartis pasa ahora por reconocer responsablemente las consecuencias nefastas que tendría su acción de demandar la ley de India y evitar así un problema humanitario mayor. Novartis no debe ignorar lo que le están solicitando, a través de las páginas web de MSF e Intermón Oxfam más de 300.000 ciudadanos, incluyendo al enviado especial de la ONU para el sida en África, o al director del Fondo Global para la lucha contra el sida, la tuberculosis y la malaria, o la presidenta de la Comisión de Propiedad Intelectual e Innovación de la Organización Mundial de la Salud, que han alertado también sobre la gravedad de la situación. Novartis debe responder retirando su demanda.

A medio y largo plazo, se tiene que avanzar, como se acordó en la última Asamblea Mundial de la Salud, en un sistema de I+D de medicamentos con más participación pública además de la privada, para que no tengamos que estar mendigando la buena voluntad de unos directivos de una compañía farmacéutica. Pero mientras tanto, la mejor garantía para que los medicamentos sean más accesibles y lleguen a más personas tal como hemos podido comprobar en el terreno, es contar con los genéricos, de los que India es la mayor fuente. Mientras que el sistema de patentes de los países más ricos no redunde en una mayor accesibilidad para paliar la enorme crisis humanitaria de la falta de medicamentos en el mundo en desarrollo, deberíamos dejar que India siga produciendo genéricos en el marco que le permiten los acuerdos de la OMC. A estas páginas sólo llegan los números, pero no el sufrimiento humano que hay detrás. Sólo podemos estar cerca de sentir la rabia, la impotencia de morir injustamente porque no se puede pagar el precio de un medicamento. Miles de muertes hoy por esa causa nos dicen que estamos aún muy lejos de lo que se proclamó en Doha: "Que la Salud Pública está por encima de cualquier interés comercial".

Font foto:  BBC

Ja som a la vigilia del 25 de març, data conmemorativa de la Signatura del Tractat de Roma (ja fa 50 anys), i la presidència alemanya insisteix en conduir el procés de construcció europea en la més estricta foscor i opacitat. Les grans declaracions triomfalistes sobre els èxits aconseguits fins ara per la UE (que són molts i inqüestionables) amaguen malauradament la manca de convicció intergovernamental sobre la necessitat de seguir construint més i millor UE. Després dels no al Tractat Constitucional a França i a Països Baixos, alguns (segueix…)

parlen de crisi, d’altres de parada tècnica, n’hi ha que prefereixen el concepte ‘període de reflexió’, jo prefereixo definir la situació actual com a ‘catarsi de la democràcia europea’. El projecte europeu segueix essent important, necessari i urgent. 

El problema, però, és que després d’escoltar en diverses ocasions les intervencions de la presidència alemanya en relació a com seguir endavant amb el procés constitucional europeu, m’he quedat amb la incòmoda impressió que l’estratègia dels governs es limita simplement a mirar d’arribar a alguna mena d’acord amb el nou govern francès que surti de les properes eleccions del maig, fer alguna mena d’ajustament tècnic en el cas holandès, i ja està. Aquí no ha passat res. La sensació s’ha enfortit en escoltar fa poc el Ministre d’Afers Exteriors alemany, Frank-Walter Steinmeier, quan presentava a Estrasburg la Cimera de Berlin del 25 de març i parlava de l’enigmàtica Declaració de Berlin.

Com que no coneixem el text, ni tant sols els membres del Parlament Europeu, només podem opinar sobre el context. I aquest és massa fosc, massa opac. Malgrat els discursos de més transparència que solen fer els caps d’estat i de govern, la pràctica intergovernamental segueix essent secreta. A més a més, Angela Merkel insisteix sovint en dues idees que no ajuden a il.luminar el camí: primer, acostuma a sentenciar que un referèndum el mateix dia per a tota la UE no és factible ja que els ‘amos’ dels Tractats són els Estats i són aquests els qui han de decidir sobre la legitimació dels mateixos", i segon, Merkel es mostra sovint escèptica pel què fa a la convocatòria d’una nova Convenció constituent, tal i com li van reclamar en el debat nombrosos eurodiputats i eurodiputades. En altres paraules, enlloc de veure que la solució a l’euroesceptiscisme és més i millor Europa que respongui més i millor, i més directament, a les necessitats de la ciutadania, Merkel acostuma a insisitir a preservar el principi de ‘UE com a suma d’Estats’.

Sigui com sigui, en no conèixer el text, només ens queda deduir-ne l’esperit, la música, a partir dels diversos discursos que han fet els responsables governamentals. I en aquest sentit cal dir que massa vegades he tingut la impressió que l’orquestra desafina i que els instruments no van coordinats. Per exemple, no podem parlar dels grans progressos de la UE, de riquesa i de prosperitat i oblidar les grans i creixents bosses de pobresa que existeixen a la UE. No podem parlar de com frenar la immigració clandestina i no donar resposta a la vulneració dels drets humans més fonamentals de milions d’immigrants legals que treballen a la UE. No podem parlar del gran repte que suposa fer front al canvi climàtic i no establir compromisos més concrets i ambiciosos (per exemple, no superar els dos graus d’escalfament en 50 anys i garantir el 100% d’us d’energia renovable en 100 anys). No pot funcionar el Pacte d’estabilitat si la Comissió no disposa de capacitat sancionadora dels països que l’inclompleixen. No podem parlar de democràcia europea mentre el Parlament Europeu no sigui el veritable i principal legislador europeu. No podem donar lliçons al món sobre drets i llibertats quan a dins mateix de la UE es vulneren drets i llibertats fonamentals siguin la llibertat d’expressió, la llibertat d’orientació sexual, o flagrants desigualtats entre dones i homes. No podem ser eficients i coherents a escala internacional amb 27 polítiques exteriors i 27 exèrcits estatals.

En definitiva, no podem relegar els grans reptes europeus a un segon nivell després dels interessos estatals. La UE només serà creible per a la gent jove si aquesta garanteix un mínim d’expectatives de progrés individual i col.lectiu, i sobretot si és capaç de fer front als grans reptes no ja europeus, sino mundials, globals. Molta gent seguim creient que el projecte europeu segueix essent un somni necessari i realitzable. Només espero que els governs no el frustrin.

Font foto: Comissó Europea

Ahir vaig tenir l?oportunitat d?obrir les jornades (que continuen avui) sobre estratègies de reivindicació de drets del col?lectiu de Lesbianes, Gais, Transexuals i Bisexuals a organismes internacionals que van tenir lloc a la Universitat Autònoma de Madrid. Vaig poder explicar la tasca que fem des de l?intergrup prodrets LGBT al Parlament Europeu, i vàrem avaluar també  l?actual context europeu, especialment pel què fa a la duríssima ofensiva conservadora que estem vivint a Polònia. En aquest sentit, des de l?intergrup hem reaccionat davant dels plans del Govern polonès d?adoptar una llei que prohibiria les persones LGBT treballar en l?educació (segueix…)

i evitaria la conscienciació a les escoles d?assumptes relacionats amb els drets LGBT. Aquesta és una més de les darreres propostes legislatives de Polònia que vulneren les lleis de la UE. En concret, aquesta vulneraria entre d?altres el principi de no discriminació de l?Article 13 del Tractat de la UE, així com la Directiva del Marc del Treball, que estableix la igualtat de tracte en les activitats laborals.

El Govern polonès havia fet palesa ja anteriorment la discriminació per motius homofòbics en l?adjudicació de les subvencions del Programa Europeu de Joventut. Des de l?intergrup hem impulsat que s?iniciï un procés d?investigació al Govern polonès, no ja només per les vulneracions esmentades en relació als drets fonamentals d?igualtat i no discriminació, sinó en un marc més ampli per les continues infraccions flagrants dels compromisos europeus.

No es només una qüestió de respecte a la diversitat; el Govern polonès ha mostrat clarament que no té intenció de cenyir-se a les decisions de la UE, tot i la seva obligació legal de fer-ho.

Així mateix, des de l?intergrup hem impulsat també una declaració escrita per combatre el ?bullying? homòfob que té lloc a molts centres d?ensenyament arreu d?Europa i que afecta a més de la meitat de joves LGBT i altres joves que sense ser-ho en són considerats per la comunitat que els envolta. Es demanarà que s?incrementi l?atenció al problema, i que es prepari als docents per poder afrontar els problemes i les seves conseqüències.

Foto: La mesa de l’Intergrup en una de les reunions que hem mantingut amb el Comissari Frattini per tractar sobre qüestions relatives a drets LGBT. Font: Intergrup LGBT al Parlament Europeu

El servei de premsa del Parlament Europeu informa sobre l’informe relatiu a la Responsabilitat Social Corporativa que vàrem aprovar la setmana passada: El PE apuesta por el compromiso empresarial mediante la Responsabilidad Social Corporativa. El Pleno del Parlamento Europeo adoptó la semana pasada un informe por el que recomienda a las empresas incluir consideraciones sociales y medioambientales en su funcionamiento diario. Es la Responsabilidad Social Corporativa, que contribuiría a alcanzar los objetivos de crecimiento y empleo establecidos en la Agenda de Lisboa y ayudaría a crear una situación ventajosa para todas las partes: trabajadores, compañías, consumidores y ciudadanos. (segueix…)

La Responsabilidad Social Corporativa (RSC) supone que las empresas, de forma voluntaria, asuman responsabilidad directa sobre el impacto social y medioambiental causado por su actividad. Así, las compañías no sólo serían responsables ante sus empleados sino también ante el resto de sectores implicados de algún modo en su actividad, como inversores, consumidores o grupos ecologistas. El objetivo de fondo sería dar respuesta a los nuevos retos planteados por la globalización económica, el desarrollo sostenible y el modelo social europeo.
 
Recomendaciones 
El informe parlamentario, elaborado por el eurodiputado diputado socialista británico Richard Howitt en respuesta a una comunicación de la Comisión sobre RSC de 2006, urge a las empresas "a transformar las palabras en acciones concretas". Para Howitt, la RSC sólo puede funcionar si se adopta un enfoque multi-sectorial que establezca estándares internacionales y realice un seguimiento y verificación independientes.
 
El texto realiza, además, una serie de recomendaciones para poner en práctica de la RSC. Así, apela al establecimiento de criterios concretos que las empresas deben cumplir y propone la obligatoriedad de presentar informes de impacto ambiental y social. En esta línea, el Parlamento Europeo (PE) no descarta la posibilidad de nombrar un defensor del pueblo europeo para RSC, que se encargaría de investigar los temas relacionados con estas prácticas a petición de las empresas o de cualquier otro grupo. En cualquier caso, la Eurocámara plantea un enfoque voluntario hacia estas prácticas.
 
RSC en la Unión Europea
 La respuesta comunitaria a la RSC partió de la Comisión a mediados de los años 90 con el objetivo de luchar contra la exclusión social. Así, en 1993 la institución realizó una llamada de atención sobre la materia al mundo empresarial en su libro Blanco (documento que propone acciones concretas en política comunitaria) sobre el crecimiento y el empleo.
 
En 1999, el Parlamento aprobó una resolución sobre la materia por la que reclamaba el establecimiento de un código de buenas prácticas vinculante que regule la actividad de las empresas europeas en términos ambientales y de respeto a los derechos laborales y humanos en todo el mundo. A esto se sumó el apoyo del Consejo a la inclusión de la RSC como parte de la llamada Estrategia de Lisboa, que pretende hacer de Europa la economía más competitiva del mundo en 2010.
 
En octubre de 2006, la Eurocámara organizó una audiencia sobre responsabilidad social de las empresas; poco después, la Comisión instaba a las empresas europeas a "situarse a la vanguardia de la excelencia" en materia de RSC.

Font foto: noticias.com

Ara fa uns dies comentava la meva visita a Palafrugell per tal de conèixer de prop la realitat del sector surer i les iniciatives que tant municipis, com l’Institut Català del Suro, com ong com WWF/Adena, estan duent a terme per tal de promoure l’ús del suro i, en conseqüència, per preservar les suredes mediterrànies (veure apunt Taps de suro). En aquella visita em vaig comprometre a impulsar en el si del Parlament Europeu una iniciativa per tal que la qüestió fos coneguda per d’altres diputats i diputades de tots els grups, especialment de Portugal i de la riba mediterrània (els països més afectats per la pèrdua de suredes), així com  (segueix…)

a instar la Comissió a dur a terme les mesures necessàries per tal de garantir la promoció del suro front a la creixent entrada de productes sintètics.

Així doncs, aquesta setmana hem treballat una Pregunta Escrita que estem proposant a d’altres membres del Parlament per tal que la cosignin i tenir més pes a ‘hora de plantejar aqeustes qüestions davant la Comissió. La següent nota n’explica els detalls:

‘Raül Romeva pregunta a la Comissió Europea sobre la protecció de la indústria surera

La iniciativa en defensa d?un dels models més clars d?activitat industrial ecològica està sent treballada al Parlament Europeu per obtenir el màxim de recolzament

L?eurodiputat d?ICV, Raül Romeva, ha preguntat avui a la Comissió Europea quines mesures està duent a terme per protegir la indústria surera. Romeva està promovent la defensa de la indústria surera en la seva principal aplicació, el tap d?ampolles per productes vitivinícoles, davant l?amenaça que suposa per aquesta l?entrada en el mercat de productes sintètics substitutius.

En la seva interpel.lació Romeva, però, destaca la importància que té la indústria surera com a activitat no només respectuosa sinó beneficiosa per al medi ambient, ja que dóna ús econòmic als boscos d?alzines sureres, autòctons de la ribera mediterrània, sense la tala de cap arbre, fet que n?assegura la seva protecció, fet que els ha convertit en zones molt riques en biodiversitat, sobretot en espècies autòctones protegides. A més, el suro permet la fixació de CO2 pel doble del seu pes, contribuint altament en la lluita contra l?efecte hivernacle. En el pla econòmic, a més, en tractar-se d?una economia eminentment local es converteix en la major font de llocs de treball de la zona.

En aquest sentit, Romeva ha explicat que les companyies manufactureres de productes sintètics substitutius que imiten el comportament físic del suro busquen desbancar aquesta matèria amb polítiques de baix cost sobre la qualitat, i fonamenten la seva estratègia de penetració en el sector en el desprestigi a les prestacions del suro natural sobre la base d?informacions no contrastades científicament. De fet, ha dit Romeva, el suro està considerat un producte d?alta qualitat gràcies a les seves propietats físiques úniques, que el fan ideal per a la conservació i l?envelliment dels productes embotellats, i per això és l?únic producte usat pel tancament d?envasos contenidors d?aliments que compta amb una directiva europea impulsada pel sector.

Per tot això, Romeva creu necessària una iniciativa legislativa per protegir la indústria surera, l?obligatorietat d?informació sobre el tipus de tap en l?etiquetatge i la cooperació amb els països productors de la ribera sud del mediterrani.

Adjunto a continuació el text complert de la Pregunta Parlamentària:

La entrada en el mercado de tapones sintéticos significa, más allá de la elección de una polítca de bajo coste en substitución de la alta calidad, una grave amenaza a los bosques de alcornocales.

Hasta el momento, el corcho ha sido el producto indiscutible en el tapado de botellas con productos vitivinícolas, por sus propiedades físicas idóneas para el propósito. No obstante, últimamente han entrado en el mercado productos sintéticos substitutivos, basando la competición en campañas no contrastadas técnicamente de desprestigio al producto natural, mientras por otro lado tratan de imitar al máximo las características del corcho, e incluso usan la palabra ?cork? en parte del nombre del producto.

Esto obliga a redefinir la importancia del corcho desde un punto de vista más amplio. Así, debe destacarse que la industria del alcornocal es un modelo  a seguir de actividad industrial sostenible. En primer lugar, es de carácter local; esto hace que no sólo sea una fuente de empleo en las localidades que se dedican a la actividad, sino que presenta una gran biodiversidad, muchas veces autóctona de la ribera mediterránea y en peligro de extinción en caso de desertización  Además, contribuye al mantenimiento ecológico de la zona, puesto que uso económico a los bosques de alcornoques, lo que evita su deforestación. Y hay que recordar que el corcho fija el doble de su peso en CO2.

Además, el corcho se considera un producto de calidad y no hay estudios fehacientes que demuestren que los productos sintéticos mejoren sus prestaciones. Para garantizar esta calidad, se cuenta además con una resolución europea ResAP(2004)2 sobre el contacto del corcho con productos alimenticios, siendo el único cierre que cuenta con una normativa específica e impulsada por el sector.

– ¿Piensa tomar la Comisión alguna iniciativa legislativa para proteger esta actividad, con todos los beneficios sociales y ecológicos que conlleva? 

– ¿Ha pensado la Comisión en promover un etiquetaje que informe a los consumidores del material usado en el cierre de la botella?

– ¿Existe hoy en día o hay intención de establecer algún término de cooperación con los países productores de la ribera sur del mediterráneo para potenciar su desarrollo?

Font foto: campanya en suport de suro de WWF/Adena

Fa poc vaig presentar una Pregunta Escrita a la Comissió relativa a l’afer Novartis vs India (és aquesta) que encara no ha rebut resposta. Ara se’ns demana als diputats i diputades del Parlament Europeu que signem la Declaració Escrita sobre ‘Novartis trials against the Indian Government‘ (22/2007). Jo ja ho he fet. Tal i com ja he explicat d’altres vegades, per tal que una Declaració Escrita sigui aprovada cal que la signin la meitat de membres de la Cambra més un (això és 785/2=393) en un temps de 3 mesos. Així, la pressió de diferents sectors -tasques de lobby-, en relació a les Declaracions Escrites sol anar en els dos sentits: ja sigui per promoure’n la signatura, ja sigui per desincentivar-la. En el cas de la Declaració que ens ocupa, (segueix…) 

des que va ser posada a disposició dels membres per a la signatura, cosa que va succeir el 26 de febrer, els diputats i diputades hem rebut dues menes de pressions/informacions: de part de l’empresa Novartis, recomanant-nos no signar la Declaració (veure document adjunt titulat Novartis: per què NO s’ha de signar la Declaració), i, en sentit contrari, és a dir, animant-nos a fer-ho, de les ONG implicades en la Campanya en favor dels Genèrics (IntermonOxfam i Metges sense Fronteres) (veure documents adjunts titulats Novartis/India: per què SÍ cal signar la Declaració i Contraarguments a la postura de Novartis).

M’he llegit amb deteniment les dues informacions, i he dicidit signar la Declaració. I no només això, sino que he recopilat els arguments de les ONG i els he enviat novament als altres diputats i diputades demanant-los que els llegeixin, i que en conseqüència signin també la Declaració.

Aquest és, de fet, un exemple que demostra com cada cop més els lobbies, siguin econòmics, industrials o socials, miren d’influenciar al Parlament Europeu ja que saben el pes legislatiu i polític que tenen els debats que hi tenen i les declaracions/textos/resolucions que en surten.

La nostra feina, com a diputats i diputades, és escoltar tothom, però alhora valorar els arguments per saber, finalment, decantar-nos cap al costat que considerem més adient. I és evident que no tots calcem el mateix peu, com també és evident que hi ha membres més influenciables que d’altres segons la mena de lobby del qual estiguem parlant. El resultat final, ja sigui una Declaració Escrita, un Informe o un text legislatiu, dependrà de la capacitat d’influència i seducció que els diferents lobbies hagin tingut, així com de la sensibilitat dels membres electes per escoltar-se més uns o altres.

Es tracta, al cap i a la fi, d’una qüestió de correlació de forces.

Foto: Activistes i persones portadores de VIH de l’India, van protestar contra de Novartis a finals de gener. Font: BBC

Quan ara fa uns dies presentàvem, en català, dues preguntes parlamentàries a la Comissió i al Consell demanant poder usar aquesta llengua en les preguntes escrites a ambdues institucions (veure  Eurodiputats i eurodiputades pregunten en català al Consell i a la Comissió) ja sabíem que no seria gens fàcil. Efectivament, ahir mateix em varen telefonar de l’oficina que gestiona les preguntes a tràmit confirmant que tenien ‘un problema’ relatiu a dues preguntes que havia presentat conjuntament amb d’altres diputats i diputades ja que estaven redactades en català, i que, com que el sistema de tramitació de preguntes estava informatitzat només acceptava les llengües oficials del Parlament. Veure Noticia TV3. (segueix…) 

Ens trobem, per tant, amb el primer escull. Això ens obliga a passar al pla B.

Ara podem fer tres coses. En relació al Consell i a la Comissió, podem enviar les preguntes igualment, però en forma de carta, cosa que ja està contemplada en els acords signats entre el Govern espanyol i cadascuna de les dues institucions, i que de fet, en tant que ciutadà/na, qualsevol persona pot fer.

En relació al Parlament Europeu, però, que és de fet on ens hem trobat amb la primera dificultat administrativa, allò que toca és dirigir una carta a la Presidència explicant la situació i demanant que, en virtut a l’Acord al qual es va arribar el passat mes de juliol en la mesa del Parlament (veure Ús del català al Parlament Europeu: un pas petit, però important, i que comença a fer justícia), caldria solventar aquesta circumstància.

La tercera opció seria presentar novament les dues preguntes, aquest cop en una llengua oficial, adjuntant en annex la versió original en català. Així, almenys, la pregunta quedaria registrada, i en qualsevol cas hauria de ser resposta tant pel Consell com per la Comissió.

La meva proposta és fer totes tres coses, simultàniament, i així ho he fet saber a la resta de companys i companyes que varen signar la pregunta.

Font foto: Parlament Europeu

Potser no és tan utòpic pensar que algun dia Aznar, Blair i Bush acabin, almenys, essent processats pel Tribunal Penal Internacional. En un apunt anterior (Aznar i el Tribunal Penal Internacional) n?apuntava la possibilitat. Ara sembla que el Fiscal en Cap del Tribunal Penal Internacional, Moreno Ocampo, ha dit públicament en declaracions recollides pel Sunday Telegraph (i que tant EFE com El Periodico difonen), que està disposat a encapçalar una investigació si es dóna la principal premisa, que l?Iraq ratifiqui l?Estatut de Roma. (segueix…)

18/3/2007 13:24 h DECLARACIONS A ‘THE SUNDAY TELEGRAPH’

El fiscal del TPI veu possible processar Blair i Bush per delictes comesos a l’Iraq

? L’argentí Luis Moreno Ocampo, disposat a dirigir una investigació sobre les accions de la coalició

EFE
LONDRES

El fiscal general del Tribunal Penal Internacional (TPI), l’argentí Luis Moreno Ocampo, ha afirmat que pot imaginar la possibilitat que el primer ministre britànic, Tony Blair, i el president dels EUA, George Bush, siguin processats algun dia per delictes comesos a l’Iraq, publica avui The Sunday Telegraph.

En declaracions a aquest rotatiu, Moreno ha dit que estaria disposat a dirigir una investigació en aquest sentit i ha instat els països àrabs, especialment l’Iraq, a reconèixer la cort per poder presentar una denúncia.

Preguntat si veia possible que Blair i Bush seguessin algun dia al banc del tribunals de l’Haia en relació amb suposats crims de guerra a l’Iraq, el fiscal ha afirmat: "Evidentment, això és una possibilitat. Qualsevol país que s’adhereixi al Tribunal sap que qui cometi un delicte en el seu territori pot ser processat per mi".

L’Iraq es planteja acollir-se a l’Estatut de Roma

Segons el diari, l’ambaixador iraquià davant les Nacions Unides, Hamid al-Baiati, ha indicat que el seu país es planteja acollir-se a l’Estatut de Roma, fundació del TPI, del qual és signatari el Regne Unit, però no els Estats Units, que rebutgen la seva jurisdicció.

En l’entrevista al dominical londinenc, Moreno ha expressat la seva frustració pel fet que alguns països musulmans veuen el tribunal favorable als interessos occidentals, fins al punt que l’exprimer ministre de Malàisia, Mahathir Mohamad, ha anunciat plans per constituir un tribunal alternatiu.

Tot i que no és signatari, el Govern del Sudan, que està sent investigat pel seu paper en la matança de civils a la regió de Darfur, ha demanat a la cort que investigui les accions de la coalició britànico-nord-americana a l’Iraq, assenyala el diari.

Els països àrabs poden fer sentir la seva veu

Moreno destaca que els països àrabs poden fer sentir la seva veu si s’adscriuen al tribunal, que pot llançar una investigació si l’hi demana l’ONU, com en el cas de Darfur, o si un país signatari presenta una reclamació. També pot examinar delictes suposadament comesos per un país adscrit a l’Estatut de Roma o al territori d’un Estat membre.

Si bé el Sudan encara no ha firmat l’Estatut, sí que ho han fet Jordània i l’Afganistan, indica el dominical londinenc, que afegeix que, dies abans de la invasió de l’Iraq el 2003, el president iraquià, Saddam Hussein, va expressar també la seva intenció d’adherir-s’hi. Si ho hagués fet –afegeix el rotatiu–, les accions dels EUA en aquest país haurien caigut dins de la jurisdicció del tribunal.

En les seves declaracions al diari, Moreno destaca que encara és possible fer una investigació sobre els suposats delictes de les potències occidentals a l’Iraq, si aquest país s’adhereix a l’Estatut.

Font foto: AP

Afirmava ahir a El Punt na Mercè Claramunt, flamant nova presidenta de Dones amb Iniciativa, que ?cal fer visible i afrontar els elements de sexisme i androcentrisme presents a la societat, que ens afecten de manera comuna a totes les dones, sense oblidar que no som un grup social homogeni?. Es pot dir més alt, però no més clar. Adjunto a continuació l?article sencer de na Mercè, i aprofito per desitjar-li la millor de les sorts en la responsabilitat que tot just enceta, així com per agrair públicament a na Maria de la Fuente, la seva predecessora en el càrrec, la molta i molt bona feina feta al capdavant de l?organització. (segueix…)

Decidir per transformar, per Mercè Claramunt (publicat a El Punt dissabte, 17 de març de 2007)

Un any més hem celebrat la diada del 8 de març, Dia Internacional de les Dones. Un any més denunciem que persisteix la violència contra les dones; el repartiment injust de les responsabilitats domèstiques i de cura; la manca d’autonomia econòmica vinculada a factors com la discriminació salarial; l’atur estructural o l’absència d’un sistema de drets econòmics individuals; la infrarepresentació de les dones en els llocs de responsabilitat política, social i econòmica; l’escassa atenció que es presta a les dones des dels mitjans de comunicació. Són realitats que mostren la continuïtat d’alguns aspectes claus per entendre la situació de desigualtat i falta de llibertat real de les dones al nostre país avui.

Cal fer visible i afrontar aquests elements de sexisme i androcentrisme que ens afecten de forma comuna a totes les dones, sense oblidar que no som un grup social homogeni: cal que les polítiques transversals tinguin en compte altres eixos de desigualtat que configuren un panorama social complex: l’edat, les discapacitats, el fet migratori, la mida de la població on es visqui, i moltes altres circumstàncies que fan de les dones un conjunt plural. En el terreny normatiu i institucional, ens trobem en un moment molt esperançador per a la realització de polítiques que afavoreixin l’equitat i el dret a la diferència, ja que el nou Estatut ens dota d’un marc polític fonamental on és explícit el compromís de les institucions polítiques catalanes amb l’equitat entre homes i dones i el reconeixement del valor de les aportacions de les dones al conjunt de la societat.

El govern d’Entesa ha manifestat un compromís explícit amb l’equitat entre homes i dones en el conjunt de les esferes socials i polítiques mitjançant el V Pla d’Acció i Desenvolupament de les Polítiques de Dones a Catalunya 2005-2007. Ara, quan el degoteig de víctimes de la violència de gènere no s’atura, demanem al govern de Catalunya que iniciï, com més aviat millor, el tràmit parlamentari per a l’aprovació de la llei de drets de les dones per l’eradicació de la violència masclista, que no va poder ser aprovada la legislatura passada. Aquesta llei té un enfocament integral en l’àmbit de la prevenció, la detecció, l’atenció, la recuperació i la reparació. Una llei que, precisament perquè posa l’accent en la prevenció, protegeix els drets de totes les dones i no només els drets de les dones víctimes de violència masclista.

Els drets que reconeix la llei a les dones poden ser activats per diversos mecanismes: entre d’altres, els serveis socials i altres ens acreditats; per tant no serà necessari haver obtingut una ordre de protecció o bé una sentència condemnatòria de l’agressor. Aquesta és una novetat importantíssima en relació amb d’altres lleis perquè protegeix moltes dones que no han pogut o no han volgut recórrer al sistema penal per denunciar la situació de violència que pateixen.

Però a més, hem de treballar perquè el govern de la Generalitat impulsi la llei per a un nou pacte de ciutadania entre dones i homes, tal com consta en el Pacte d’entesa nacional de progrés. I ho expressem així, com un nou pacte entre homes i dones, perquè l’enfocament de la igualtat d’oportunitats s’ha demostrat insuficient. No volem més oportunitats en un món dissenyat seguint patrons masculins, perquè és llavors quan topem amb fenòmens com el sostre de vidre o la doble jornada laboral. Volem una llei que respecti la diferència i que corregeixi la tendència actual d’assimilació de les dones als models masculins. Volem una llei que promogui una visió integral del principi d’igualtat real i efectiva, que posi el focus en l’àmbit públic però també en l’àmbit privat, perquè la redistribució dels temps i els treballs associats a cadascun d’aquests àmbits és una condició indispensable perquè dones i homes puguem escollir, en llibertat, el tipus de vida que considerem valuosa. Per millorar la qualitat de vida de les dones, i de retruc, la de tothom.

Font foto: Campanya de Dones amb Iniciativa

De les tres Resolucions d’Urgència que debatim i votem avui m’he encarregat especialment de dues: la resolució sobre l’assassinat de tres membres salvadorenys del Parlacen a Guatemala (i l’actual situació de violència i impunitat existent al país) –aquí la nostra resolució, aquí la consensuada amb altres grups), i la que fa referència a la llei nigeriana que prohibeix les relacions i el matrimoni homosexual –aquí la nostra resolució, aquí la consensuada-. Així mateix, adjunto també les meves intervencions en la plenària (segueix…)

Intervenció de Raül Romeva (ICV – Verds/ALE) – URGÈNCIES: Nigeria (Llei que prohibeix relacions homosexuals)

Mientras en varios países del mundo se está imponiendo el sentido común y la lógica y se están adoptando leyes que no sólo eliminan la discriminación, sino que la penalizan, con relación a las personas LGBT, en otros países, como Nigeria, se obstinan en andar marcha atrás, como los cangrejos.

En un país en cuyo Código Penal (cap 42, sección 214), ya se penaliza con 14 años de prisión el mero hecho de tener relaciones sexuales entre personas adultas del mismo sexo, ahora el Ministerio de justicia nigeriano pretende penar incluso con 5 años de prisión a quienes, siendo del mismo sexo, decidan casarse, así como a quienes les casen.

Al parecer no basta con las reiteradas peticiones de la Comisión de Derechos Humanos de NNUU de que los Estados eliminen toda ley discriminatoria para la población LGBT, ni tampoco con la evidencia de que las personas homosexuales, bisexuales o transexuales son tan personas como las heterosexuales y, por tanto, merecen contar con los mismos derechos y deberes. Ante este preocupante hecho, y con objeto de impedir que siente precedente, esta Cámara debía reaccionar. Y lo ha hecho.

Intervenció de Raül Romeva (ICV – Verds/ALE) – URGÈNCIES: Guatemala (situació de violència i impunitat)

No hace mucho Guatemala fue tema de debate en esta sesión de Urgencias, cuando tratamos la petición de extradición de Rios Montt y otros. Hoy vuelve a serlo, esta vez por el asesinato de 3 miembros salvadoreños del Parlacen, así como de los sospechosos de ser sus victimarios en la prisión.

Este preocupante episodio, sin embargo, no es un hecho aislado en un contexto que cada vez deviene más y más tenso y peligroso. La inseguridad es un problema grave y creciente en Guatemala, pero también lo es la impunidad ante determinados actos, algunos de ellos perpetrados directamente desde las instituciones públicas o, al menos, con el consentimiento de las mismas. El mismo gobierno guatemalteco, a través de su vicepresidente Stein, ha reconocido que el crimen organizado está cada vez más integrado en las instituciones públicas, incluida la policía.

Los datos son relevantes por ellos mismos: miles de personas son asesinadas anualmente en Guatemala, pero sólo se llevan a cabo arrestos en el 2% de los casos. Uno de los casos más recientes ha sido el asesinato del líder campesino Pedro Zamora, en Puerto Quetzal, del cual ya informamos a la Comisión y al Consejo en su momento.

Este nuevo episodio que hoy nos ocupa, sin embargo, nos obliga a insistir en algunas de las demandas que este Parlamento viene haciendo hace tiempo:

En primer lugar, reiterar la petición al Parlamento de Guatemala para que ratifique el Estatuto de Roma relativo al Tribunal Penal Internacional, y que asimismo ratifique el acuerdo firmado el 12 de diciembre de 2006 entre el gobierno de Guatemala y NNUU por el que se establece una Comisión Internacional de Investigación contra la Impunidad (CICIG).

Segundo, solicitar a las autoridades guatemaltecas que adopten medidas para proteger a testigos y a las víctimas de abusos de los derechos humanos en los procesos judiciales.

Y tercero, que la Comisión fortalezca en la estrategia de cooperación con Guatemala para el periodo 2007-2013, la promoción del imperio de la ley, la lucha contra la impunidad, el pleno respeto de los derechos humanos, y el apoyo al gobierno para que se fortalezca la capacidad de las fuerzas de seguridad en términos de seguridad humana.

Foto: Olusegun Obasanjo, President de Nigèria. Font: BBC/AP 

Davant la reunió del Grup de Treball sobre Pesca que tindrà lloc demà a Brussel.les, a porta tancada, per acordar de quina manera es divideixen les quotes relatives a la pesca de la ja sobreexplotada tonyina vermella en preparació del proper Consell de Pesca de la UE (16-17 d’abril) que és quan les quotes es votaran de manera oficial, WWF/Adena alerta un cop més de la situació i demana als governs més responsabilitat i coherència en aquest assumpte de cara a evitar un col.lapse i arribar a un punt de no retorn pel què fa a l’extinció de l’espècie. Un cop més penso que cal prendre’s molt seriosament les alertes de WWF/Adena. (segueix…)

Nota distribuida per WWF/Adena:

Tomorrow in Brussels, top European Union officials are meeting behind closed doors to agree on dividing up their quota for the already overfished Mediterranean bluefin tuna, ahead of the European Fisheries Council on 16-17 April when the quotas will be officially voted in.

However, these fishing nations are taking no steps to save the species from imminent collapse, in spite of urgent scientific advice. On the contrary, prominent fishing nations – particularly France – have openly declared huge over-quota catch, yet no compensation mechanism is being used, despite clear regulation.

Last year the scientific committee of ICCAT (International Commission for the Conservation of Atlantic Tunas) classified Mediterranean bluefin tuna as being in ?the danger zone, at substantial risk of severe decline and stock collapse?. The alarm call could not have been clearer.

WWF has written to all EU fisheries ministers urging their countries to voluntarily cut catches by 50% for conservation, as an urgent measure – a way of buying time to save the species from the imminent collapse that has been predicted by ICCAT’s own scientific committee.

Further, WWF advocates that rogue states – those which have repeatedly overfished Mediterranean bluefin tuna, especially France – should compensate for this through an appropriate reduction in quotas, in line with rules for European fisheries (Council Regulation (EC) 847/96). This was applied in March by the European Commission to the UK and Ireland for overfishing mackerel and herring.

In the letters to ministers, WWF also urges EU bluefin tuna fishing nations not to operate in Libyan waters, where the fishery will be unregulated this year. Libyan waters are the last refuge of vulnerable spawning bluefin tuna in the Mediterranean.

?Countries must be held responsible for their overfishing of the Mediterranean’s fragile bluefin tuna,? said Dr Sergi Tudela, Head of Fisheries at WWF Mediterranean. ?The clock is ticking to save Mediterranean tuna from collapse and every measure must be taken to avoid this.?

Font foto: BBC/AFP

Barcelona/Estrasburg (14.03.07): Diversos eurodiputats i eurodiputades, seguint una iniciativa de l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva i Rueda, han presentat avui una pregunta a la Comissió Europea i al Consell de la UE, en la qual demanen quins mecanismes tenent previstos les dues institucions per tal de garantir que els eurodiputats i eurodiputades de parla catalana puguin formular preguntes i rebre?n la pertinent resposta en la seva llengua materna, tal i com ja poden fer els ciutadans i ciutadanes a títol particular en virtut dels respectius acords signats entre el govern de l’Estat espanyol i la Comissió, el Consell i el Parlament Europeu. (segueix…)

Aquesta iniciativa de Romeva ha estat molt ben acollida i secundada pels parlamentaris i parlamentàries europeus procedents de territoris de parla catalana. Així, a part del propi Romeva (Verds/ALE; Catalunya), signen també les preguntes Inés Ayala (PSE; Aragó), Maria Badia (PSE; Catalunya), Josep Borrell (PSE; Catalunya), Ignasi Guardans (ALDE; Catalunya), Bernat Joan (Verds/ALE; Balears), Raimon Obiols (PSE; Catalunya), Gérard Onesta (Verds/ALE; Toulouse, França) i Teresa Riera (PSE; Balears).

La petició, que demana que s?estableixin els mecanismes adequats per a tal propòsit, es basa en el marc dels acords signats entre l?Estat espanyol, i el Consell i la Comissió respectivament a finals 2005, pel qual els ciutadans i ciutadanes europeus poden dirigir-se a les institucions europees en la seva llengua materna, sempre i quant aquest gaudís d?oficialitat dins el seu Estat, com és el cas del català.

Romeva ha justificat aquesta iniciativa considerant-la ‘una més de les nombroses iniciatives que han de servir per tal d’acostar les institucions europees a la ciutadania ja que -ha afegit- aquest acostament passa, entre d’altres mesures, per normalitzar que les principals institucions reconeguin l?ús de les llengües que es fan servir habitualment a la UE, entre elles el català, independentment de si es tracta de llengües d?àmbit estatal o no’.

Les preguntes plantejades són les següents:

A la Comissió:

En el marc de l’acord administratiu signat entre la Comissió Europea i l’Estat espanyol el passat 21 de desembre de 2005 segons el qual s’estableix els termes per a l’ús del català les institucions europees, els ciutadans i ciutadanes que desitgin fer arribar les seves consultes a les institucions europees en català disposen no només del dret a fer-ho, sinó que la resposta que rebin des de la Comissió haurà de ser també en català.

Aquest acord s?alinea amb l?objectiu d?acostar la Unió Europea a la ciutadania, a través del reconeixement de la seva pluralitat lingüística, tot facilitant-li l?ús de la llengua materna en la comunicació amb les institucions, voluntat que es fa extensiva als seus i les seves representants.

Aplicant l?esmentat principi els eurodiputats i eurodiputades signants d’aquesta pregunta demanem poder dirigir les nostres preguntes escrites a la Comissió en llengua catalana, així com rebre’n resposta també en català, per la qual cosa voldriem saber quins mecanismes té previstos la Comissió per tal de garantir el compliment d’aquest dret.

Al Consell:

En el marc de l’acord signat entre el Consell i l’Estat espanyol el passat 7 de novembre de 2005 segons el qual s’estableix els termes per a l’ús del català a les institucions europees, els ciutadans i ciutadanes que desitgin fer arribar les seves consultes a les institucions europees en català disposen no només del dret a fer-ho, sinó que la resposta que rebin des del Consell haurà de ser també en català.

Aquest acord s?alinea amb l?objectiu d?acostar la Unió Europea a la ciutadania, a través del reconeixement de la seva pluralitat lingüística, tot facilitant-li l?ús de la llengua materna en la comunicació amb les institucions, voluntat que es fa extensiva als seus i les seves representants.

Aplicant l?esmentat principi, els eurodiputats i eurodiputades signants d’aquesta pregunta demanem poder dirigir les nostres preguntes escrites al Consell en llengua catalana, així com rebre’n resposta també en català, per la qual cosa voldriem saber quins mecanismes te previstos el Consell per tal de garantir el compliment d’aquest dret.

Font foto: Parlament Europeu, seu a Estrasburg