Raül Romeva i Rueda

Fa poc vaig tenir ocasió de sopar a Brussel.les amb una luxosa delegació de periodistes, caps de redacció i directors de mitjans de comunicació de primera fila catalans. Durant el sopar, un d’aquells en què habitualment es parla de tot i no es parla de res en concret, vàrem abordar l’eterna qüestió de com és que els temes europeus, i en concret els debats al Parlament Europeu, passen tant desaparcebuts pels mitjans de comunicació i, per tant, per a la ciutadania. Diversos dels visitants varen reiterar el conegut missatge del: ‘és que ens queda tan lluny això d’Europa’, mentre que per part nostra, és a dir, (segueix…)

dels qui ens toca treballar diàriament dins de les institucions, recordàvem la també coneguda dada que indica que el 70% de les lleis que s’apliquen a l’Estat espanyol són simplement trasposicions de normatives europees que, prèviament, hem discutit i aprovat (en funció de la correlació de forces existents) al Parlament Europeu. Com podem, doncs, seguir considerant i dient, fins i tot des de mitjans de comunicació de primera fila, que ‘Europa ens queda lluny’?

Per altra banda, la paradoxa arriba al punt que, en llegir els diaris o fins i tot en escoltar les noticies de la Ràdio o la TV, són constantment presents els temes que tenen a veure amb política europea, i per tant també catalana i espanyola, els quals seguim ben de prop des del Parlament Europeu. La única particularitat, però, és que se solen enfocar com si es tractés de qüestions que no tenen res a veure amb les inquietuds ‘locals’, i per tant no se sol tenir en compte el fet que hi ha diferents opcions polítiques a escala europea, que inclouen les diferents sensibilitats polítiques locals, que tenen punts de vista particulars sobre aquests temes, i per tant no necessàriament coincidents.

Per exemple, quan es parla de decisions preses pel Consell relatives al canvi climàtic, sovint sembla com si el Consell o la Comissió fossin institucions apolítiques, independents, que ‘imposen’ criteris als ciutadans i ciutadanes catalanes per pur caprici, mentre que al mateix temps se sol obviar, primer, que amddues institucions responen a la correlació de forces que avui existeix entre els governs dels 27 Estats membres, i segon, que prèviament a que es faci pública la decisió en qüestió, hi ha hagut un procés en el qual hi ha participat, entre d’altres, però de manera significativa, el Parlament Europeu, amb les seves diferents sensibilitats, i que la postura del Parlament respon també a l’actual correlació de forces existent en el sí de l’Eurocambra. En canvi, és habitual que els mitjans passin de puntetes sobre el debat parlamentari europeu, es limitin a comunicar el resultat final, obviin el fet que hi ha hagut diferents propostes, esmenes que s’han guanyat o perdut, i matisos de diferents grups. Per regla general no sol haver-hi una ronda entre els diferents grups per tal que aquests comentin el resultat (si han votat a favor, en contra, i per què), cosa que sí se sol fer, en canvi, quan la qüestió arriba al Congrés, on simplement es tracta de traspossar la norma europea i, per tant, el marge de debat polític ha quedat ja molt limitat. Tot plegat, lògicament, contribueix a alimentar la imatge que Brussel.les és una mena de realitat aliena a la discrepància política que ens és més propera i que, per definició, tots els qui treballem a les institucions europees tenim la mateixa sensibilitat política, cosa que no és sempre certa. La conseqüència és, malauradament, que la gent arriba a la conclusió que això de votar a les eleccions europees (les de més baixa participació habitualment), no té massa sentit.

Per altra banda, és també freqüent que el Parlament Europeu aparegui només als mitjans quan s’hi tracten qüestions que tenen a veure amb el nostre entorn inmediat, sigui Catalunya o la política espanyola, cosa que, des d’un punt de vista comunicactiu, em sembla totalment lògic. El problema, però, és si la informació parlamentària es redueix només, o gairebé exclusivament, a aquesta dimensió, ja que llavors es genera també la impressió que el Parlament Europeu és una mena de Congrés bis.

Val a dir, i m’afanyo a remarcar-ho, que els i les corresponsals que treballen a Brussel.les demostren continuament la seva gran vàlua professional i personal, i tenint en compte les dificultats tècniques, així com la precarietat de mitjans amb la que es veuen forçats a treballar, duen a terme una tasca fonamental d’informació i comunicació que no només cal reconèixer, sinó aplaudir. Tenint en compte que la mateixa persona ha de cobrir Consell, Comissió, Parlament Europeu, OTAN, … són més que comprensibles les dificultats a les que s’enfronten per poder informar amb detall de tot allò que passa a les institucions europees, que és molt. 

No vull acabar sense assumir també la part de responsabilitat que em pertoca, que lògicament és molta. És evident que per tal que els mitjans expliquin allò que es fa a les institucions, cal fer coses, i aquesta és la nostra feina. Certament de vegades aquestes coses es fan millor o pitjor, i sovint les cojuntures fan que aquelles iniciatives que consideres que són més rellevants políticament i que han suposat un major esforç passin desaparcebudes, mentre que d’altres que han estat fruit de l’oportunitat adquireixen una dimensió mediàtica possiblement desproporcionada.

Sigui com sigui, per part meva, i a través d’aquest bloc, espero poder contribuir a reduir aquesta aparent, i repeteixo, equivocada, imatge que el Parlament Europeu en particular, i les institucions europees en general, ens queden lluny. I és que avui, amb Internet, es pot dir que un tema no interessa, però no que no hi ha informació.

Tot plegat em porta a la conclusió que la qüestió de la percepció que molta gent té sobre la ‘llunyania de les institucions’ només es podrà resoldre si tothom complim amb la nostra responsabilitat específica, i si tots plegats assumim que hem i podem fer més fer incrementar la transparència i la publicitat dels debats parlamentaris europeus les conclusions dels quals, no ens enganyem, afecten cada cop més a les nostres vides quotidianes.

Font foto: Comissió Europea