Unió Europea: més ambició, diferents ritmes (publicat a El Punt el dia 29/03/07)
Les grans declaracions triomfalistes sobre els èxits aconseguits fins ara per la Unió Europea (UE), que són molts i inqüestionables, amaguen malauradament l’escassa convicció intergovernamental sobre la necessitat de seguir construint més i millor UE. Sóc dels qui defensa que els no al Tractat Constitucional a França i a Països Baixos s’han de llegir més en clau d’europortunitat que de paràl.lisi, així com que se n’han d’extreure lliçons que trascendeixen els territoris francès i holandès. El projecte europeu segueix sent important, necessari i urgent, i tanmateix (segueix…)
trobo a faltar la voluntat de lideratge i la generositat per part dels governs a cedir competències cap a institucions europees i a fer el veritable salt polític que crec que ara reclama la UE.
Després d’haver escoltat les successives presidències en relació amb com seguir endavant el procés constitucional europeu, m’he quedat amb la incòmoda impressió que l’estratègia dels governs és arribar a alguna mena d’acord amb el nou govern francès que surti de les pròximes eleccions de maig, fer alguna mena d’ajustament tècnic en el cas holandès, i ja està. Aquí no ha passat res. La sensació s’ha enfortit en conèixer el contingut de l’enigmàtica Declaració de Berlín feta finalment pública diumenge passat. I tanmateix, què passa amb tot aquella gent que, essent profundament europeista, va optar per manifestar-se contrària al Tractat o, si més no, s’hi va abstenir? Què passa amb la creixent massa d’eurodecepcions?
Malgrat els discursos a favor de més transparència i participació que solen fer els caps d’estat i de govern, la pràctica intergovernamental segueix sent secreta ?tal com ha posat de manifest el procés d’elaboració de la famosa Declaració de Berlín?, i està massa condicionada per dos grans mites: primer, els amos dels Tractats són, i només poden ser, els estats; i segon, que hem d’anar tots a l’una, cosa que ens sotmet contínuament al ja pensat fre britànic, i al nou però igualment empipador xantatge polonès.
En altres paraules, en lloc de veure que la solució de la situació d’impàs actual passa per recuperar el lideratge i l’ambició per una Unió Europea més sòlida políticament i institucionalment que respongui més, millor i més directament a les necessitats de la ciutadania, i això vol dir prendre decisions que facin recuperar la il·lusió europeista a qui l’hagi perduda o estigui a punt de perdre-la, sembla com si els governs dels estats estiguin més obsessionats a acontentar els eterns euroescèptics, els quals, per definició, no estaran mai de contents. Al cap i a la fi, tot rau en una qüestió de coherència entre somnis, discursos i pràctica.
Així, per exemple, difícilment podrem fer creïbles els valors i principis de la UE en termes de drets i llibertats quan dins mateix de la UE alguns governs avalen detencions il·legals, tortures i entregues extraordinàries als Estats Units vulnerant tot principi legal europeu i internacional. No podem parlar dels grans progressos quant a riquesa i prosperitat i oblidar-nos de les grans i creixents borses de pobresa que a causa de l’actual model econòmic globalitzat, existeixen i creixen dins i fora la UE. No és acceptable parlar contínuament de com frenar la immigració clandestina i no fer front de manera seriosa a la constant vulneració dels drets humans més fonamentals de milions d’immigrants legals que treballen a la UE. No podem parlar del gran repte que suposa plantar cara al canvi climàtic i no establir compromisos més concrets i ambiciosos. No podem parlar de democràcia europea mentre el Parlament Europeu no sigui el veritable i principal legislador europeu. No podem parlar de respecte per la diversitat quan dins mateix de la UE hi ha llengües de primera i de segona categoria. No podem ser eficients i coherents a escala internacional amb 27 polítiques exteriors i 27 exèrcits estatals.
En definitiva, només si els governs estan disposats a superar contradiccions i incoherències com les esmentades, el projecte europeu serà creïble en la seva globalitat. En cas contrari, em temo que serà molt difícil que la gent recuperi la il·lusió que fa 50 anys va permetre iniciar el camí. Convé que els governs no oblidin que encara som moltes les persones que seguim creient en l’aventura europea de Bauman, però que les il·lusions s’han d’alimentar amb fets, no amb paraules.
Font foto: Comissió Europea
http://apuigsole.blogspot.com/2007/03/50-anys-de-construcci-europea.html#links
No estic molt al dia de les noves condicions per poder entra a formar part de la UE, ni sobre les seves politiques, pero ens preguntem tots com es possible que Polonia hagi fet una politita homofoga i tots ens quedem tan tranquils? No veig una crispacio per part dels politics, no es tema de debats entre els ciutadans. Animo a que la gent a manifestarse aquet 31 de març, no puguem deixar als bessons de polonia que fassin una politica basura i la UE acepti el seu xantatge. Yo crec amb l’aventura europea que fa 50 anys va començar pero no veig tots els resultats que deurien haver, ademes n’altra preucupacio que tenim es, que passara si guanyen en mayoria la dreta francesa? A mi em fa por pensar-ho. Espero qu’els governs superen les seves contradiccions, com diu el Raul Romeva, sino tot aquet gran proyecte europeu acavara en res, molt anim aquells que esteu dins i pugueu fer que les politiques vagin per bon cami.