20 anys: no oblidem. Per sempre, Srebrenica.

Captura de pantalla 2015-07-09 a les 15.55.59

Avui, 11 de juliol, al Born ES LLEGIRAN ELS NOMS DEL 7.291 COSSOS RECUPERATS I IDENTIFICATS DE LES VÍCTIMES DEL GENOCIDI DE SREBRENICA. Vols participar-hi llegint-ne un? L’acte al Born, humil i contundent alhora (clica per apuntar-t’hi), vol ser a més d’una nova demostració de solidaritat amb les nostres amigues i amics bosnis, un avís a Europa i a la resta del món de que cal seguir lluitant en favor de la vida i la humanitat cada dia.

Ja també hi participaré, amb la següent reflexió:

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=fYwU08_u6AI&w=560&h=315]

“en la matinada de l’11 de juliol de 1995, una columna de milicians de l’autoproclamada República Srpska comandats per el General Mladic, va ocupar Srebrenica, declarada enclavament segur per les Nacions Unides. Va demanar als cascos blaus holandesos que abandonessin el lloc i quarter general de Potocari on s’havien establert. Les dones i nens van ser obligats a agafar a peu la ruta de Tuzla, mentre que els homes, grans i joves, van romandre a la població. Posteriorment un llistat de 8.373 homes es varen donar per desapareguts”.

Sentencia en ferm del Tribunal Penal Internacional per els crims en la ex-Iugoslàvia.

 

Va ser una massacre. Un genocidi. Vint anys després continua essent important recordar a les víctimes i expressar el nostre més sentit condol per a les seves famílies.

Després de tot aquest temps, les famílies de les víctimes continuen havent de fer front a la negació d’altes instàncies, inclòs, al més alt nivell, el Consell de Seguretat de l’ONU. I tot perquè Rússia continua negant uns fets inexcusables.

I al mateix temps, cal mirar endavant, tal i com molta gent, víctimes i familiars, intenten fer.

Avui honorem també les organitzacions de la societat civil com l’Associació de Mares de Srebrenica i Zepa, pel seu paper actiu i incansable en favor de la sensibilització, de la creació d’una base més àmplia per a la reconciliació entre tots els ciutadans del país, i també per exercir pressió sobre les institucions polítiques per tal que mantinguin viva la memòria. Només així podrem extreure les lliçons correctes d’un passat que no ha d’esdevenir mai més.

Però la reconciliació exigeix justicia. L’any 2013 l’estat Holandès va ser condemnat per negligència. 3 caps de la milícia serbobosnia van ser declarats culpables de genocidi i estan empresonats amb penes de 30 anys. El General Mladic continua empresonat sense condemna. 7.291 cossos han estat identificats i enterrats en el memorial de Potocari, on cada any es fa un acte de record i sepeli dels nous cossos trobats i identificats. Cada 11 de Juliol, Bòsnia i Hercegovina esta de dol.

100 anys després del genocidi armeni, 70 anys després de l’alliberament de Mathausen, 20 anys després del genocidi de Srebrenica, el món hauria d’estar de dol. La història es repeteix i no aprenem.

 

QUE LES VEUS PER SREBRENICA S’ALCIN, ALT I FORT, I CRIDIN AL VENT:

Srebrenica mai més!

A ningú!

Enlloc!

Llegim en la làpida commemorativa en el memorial de Potocari:

Demanem a Déu totpoderós que el greuge es converteixi en esperança.

Que la venjança es converteixi en justicia

Que les llàgrimes de les mares es converteixin en oracions.

AQUEST acte, humil i contundent alhora, vol ser a més d’una nova demostració de solidaritat amb les nostres amigues i amics bosnis, un avís a Europa i a la resta del món de que cal seguir lluitant en favor de la vida i la humanitat cada dia.

I que per guanyar la joia de viure cal aprendre a no oblidar tots aquells absents i als culpables dels genocidis.

I per això recorro a uns versos, d’Aisha Mirza, del poema 11 de juliol:

If his voice from below the earth could speak,

he would ask for what crime he was gunned down,

and the daughter through vacant eyes would ask,

why she was robbed and pillaged of her innocence.

 

Si la seva veu des de sota la terra pogués parlar,

preguntaria per quin motiu va ser abatut a trets,

i la filla a través dels ulls buits

es preguntaria perquè li van robar i saquejar la seva innocència.

 

The child, whose shrill cries still carry in the wind,

would ask of the severance from the womb that carried it.

Clasping earth now cold, that once held in warm embrace,

quivering voice weeps “speak, why are you so silent?”

 

La nena, de qui el vent encara duu els crits estridents,

demanaria de la ruptura de la matriu que se’l va emportar.

Tot ajuntant la terra, ara freda, que una vegada va ser una càlida abraçada

una veu tremolosa plora “parla, per què estàs tan callat?”

 

The mother with hands as coarse as the rubble,

amongst which she hemmed stitches of shrouds.

Row upon row upon row in the field of green,

A lifeless face, death marches through the crowds.

 

La mare amb les mans gruixudes com la runa,

amb les quals prem puntades de mortalla.

Fila i fila i fila en el verd del camp,

un rostre sense vida, la mort marxa a través de les multituds.

 

You will never see the path she has walked,

nor every hollow nor every violent veer.

Never see the fine fractures, from a time torn open,

only to be mended with glue not yet dry.

 

No veuràs mai el camí que ha recorregut,

ni els forats, ni els viratges violents.

Mai veuràs les fines fractures d’una època esquinçada,

amb prou feines reparada amb cola encara humida.

You will never see her limbs lament despair

nor see her eyes deluged with tears.

You will never see the turbulent turmoil,

sweep shivers through her seared soul.

 

Mai veuràs el desesperat lament de les seves extremitats

ni els seus ulls inundats amb llàgrimes.

Mai veuràs l’agitació turbulenta,

ni els calfreds escombrats a través de la seva ànima brasejada.

 

You will never witness the seated splinters,

sending sharp reminders of once upon a forgotten past.

Never hear her utter the words, claiming “I am broken”

Nor hear of defeat, but instead a life unsurpassed.

 

Mai seràs testimoni dels estelles assegudes,

de l’enviament de records afilats d’un passat oblidat.

Mai sentiràs pronunciar les paraules, “Estic trencat”

Com tampoc no escoltaràs la derrota, sinó una vida sense igual.

 

She will never forget,

to speak of the unspeakable.

 

Ella mai s’oblidarà d’explicar,

l’inexplicable.

 

And I will never forget,

to remember the memorable.

 

I jo mai m’oblidaré de recordar,

l’inoblidable.

SREBRENICA:

Uvijek sa sobom

Ne zavorabimo,

no oblidem.

#Greferendum: Grècia més enllà de Grècia

CI14PDLWoAAFLDA

Avui el puntCAT de Tv3 estàr dedicat a la situació grega.

És evident que el debat al voltant de Grècia transcendeix en molt l’àmbit hel·lè. No és una qüestió que es pugui resoldre amb un tuit, ni amb un post a un bloc. Sigui com sigui, allò que sí em sembla fonamental no perdre de vista és que a Grècia ens hi juguem molt més que si un país surt de l’Euro o no. Està en joc l’essència fonamental de la Sobirania (qui l’exerceix, i com) i la Democràcia (quin valor se li atorga a aquest principi, contemplat en els Tractats fundacionals de la UE).

Si en el referèndum de diumenge guanya el SÍ, Varufakis i Tsipras pleguen, els qui volien que Syriza s’estimbés hauran guanyat, però haurà guanyat Europa? i la Democràcia? Més aviat no. Si en canvi surt que NO, les ‘Institucions’ (eufemisme de Troica) hauran de considerar seriosament el cost d’expulsar Grècia de la zona Euro. Cap dels dos escenaris serà senzill de gestionar, però els efectes sobre la credibilitat política, institucional i com a projecte de la UE, en un cas i l’altre, seran ben diferents.

Més enllà d’això, cal també recordar que les responsabilitats d’haver arribat fins aquí són compartides entre diversos actors, i que una bona part recau sobre els qui ara estan prement la corda al voltant del coll del govern hel·lè, tal i com recorden en tres articles ben oportuns dos premis Nobel d’Economia com són Krugman i Stiglitz (entre d’altres), i una propina (de Pedro Olalla, una paseo por Atenas, un canto a la Democracia). I sí, no me n’amago, en comparteixo la tesi principal.

Grècia, al caire de l’abisme, de Paul Krugman, a l’ARA (29/06/2015)

“Salta a la vista des de ja fa temps que la creació de l’euro va ser un error terrible. Europa no ha reunit mai les condicions indispensables per tirar endavant una moneda única; li falta, sobretot, la unió fiscal i bancària que -posem per cas- garanteix que, si esclata una bombolla immobiliària a Florida, Washington protegirà automàticament la gent gran de qualsevol amenaça contra l’assistència sanitària o els dipòsits bancaris.

Però sortir d’una unió monetària és una decisió molt més difícil i fa molta més por que no pas la d’entrar-hi, i, per això, fins ara les economies del Vell Continent, fins i tot les més conflictives, s’han apartat en més d’una ocasió del caire de l’abisme. Els governs s’han sotmès nombroses vegades a les severes mesures d’austeritat imposades pels creditors, mentre el Banc Central Europeu aconseguia contenir el pànic dels mercats.

Però sembla que, a Grècia, la situació ha arribat a un punt sense retorn. Els bancs estan temporalment tancats i el govern ha imposat controls de capital per impedir la sortida de diners. És molt probable que aviat el govern hagi de començar a pagar les pensions i els sous amb vals, amb la qual cosa es crearà a efectes pràctics una moneda paral·lela. I aquest diumenge el país celebrarà un referèndum sobre la conveniència d’acceptar les exigències de la troica -les institucions que representen els interessos dels creditors-, que demana encara més mesures d’austeritat.

Grècia ha de votar que no i, si cal, el govern grec ha d’estar preparat per sortir de l’euro. Per entendre per què dic això, (segueix… a http://www.ara.cat/opinio/Grecia-al-caire-labisme_0_1385261489.html )

 

Quebrar a Grecia, per Paul Krugman (a Sinpermiso)

062515krugman1-blog480

“Me he mantenido prudentemente callado en relación con Grecia: no quería gritar“¡Grexit”! en un teatro lleno a rebosar. Pero dadas las informaciones sobre las negociaciones en Bruselas, algo hay que decir: ¿qué se creen los acreedores, y en particular el FMI, que están haciendo?

Esta tendría que ser una negociación sobre objetivos de superávit primario y, luego, sobre una reducción de la deuda que eliminara la perspectiva de interminables crisis futuras. Y el gobierno griego ha aceptado lo que en realidad son objetivos de superávit bastante altos, habida cuenta especialmente de que el presupuesto se hallaría ya en una situación de enorme superávit primario si la economía no estuviera deprimida. Pero los acreedores mantienen su rechazo a las propuestas de Grecia aduciendo que se basan demasiado en impuestos y demasiado poco en recortes de gastos. De modo que estamos todavía por la labor de dictarles la política interior.

La pretendida razón para rechazar una propuesta basada en los impuestos es que dañaría el crecimiento. La obvia respuesta es: ¿están de cachondeo?  (Segueix a http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=8112 )

L’atac d’Europa a la democràcia grega, de Joseph Stiglitz, a l’ARA (30/06/2015)

“Per als que s’ho miren des de fora, el gran crescendo de desacords i acritud dins d’Europa pot semblar el resultat inevitable de l’amarg final de partida que estan jugant Grècia i els seus creditors. De fet, els líders europeus comencen finalment a deixar al descobert la veritable naturalesa de l’actual disputa sobre el deute, i la resposta no és agradable: està relacionada amb el poder i la democràcia més que no pas amb els diners i l’economia.

Evidentment, l’economia que hi ha darrere del programa que la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) va imposar a Grècia fa cinc anys ha sigut pèssima, i ha donat com a resultat una baixada del 25% del PIB del país. No recordo cap crisi que hagi sigut tan deliberada i que hagi tingut unes conseqüències tan catastròfiques: l’índex d’atur juvenil de Grècia, per exemple, supera ara el 60%.

És alarmant que la troica s’hagi negat a acceptar la responsabilitat de res de tot això o a admetre fins a quin punt les seves previsions i els seus models han sigut dolents. Però el que és encara més sorprenent és que els líders europeus ni tan sols n’hagin après. Latroica exigeix encara que Grècia aconsegueixi un superàvit primari (sense comptar el pagament dels interessos) del 3,5% del PIB l’any 2018.

Els economistes d’arreu del món han condemnat aquest objectiu, ja que el consideren punitiu: intentar aconseguir-lo portarà com a resultat inevitable una recessió encara més profunda. De fet, encara que el deute grec es reestructuri fins a límits inimaginables, el país continuarà immers en la crisi si els votants accepten l’objectiu de latroica en el referèndum imprevist que se celebrarà aquest cap de setmana.

Pel que fa a transformar un gran dèficit primari en superàvit, pocs països han aconseguit res de semblant al que han assolit els grecs els últims cinc anys. I, tot i que el cost en termes de patiment humà ha sigut extremadament alt, les propostes recents del govern grec es van acostar molt a les exigències dels seus creditors… (Segueix a http://www.ara.cat/opinio/Latac-dEuropa-democracia-grega_0_1385861421.html )

Pedro Olalla: un paseo por Atenas, un canto a la Democracia

Hemos mirado a Grecia con atención en los últimos meses. La intensidad, la sorpresa, nos han acompañado desde que la formación de izquierdas Syriza ganó las últimas elecciones con la convicción de cumplir el mandato popular y poner límites a las políticas de rígida austeridad impuestas desde Bruselas. En este tiempo, a golpe de negociaciones frustradas, Grecia nos ha demostrado hasta qué punto gran parte de su deuda es ilegítima, a través del informe exhaustivo de un comité de expertos; nos ha puesto ante los ojos el verdadero rostro de la UE – una UE obediente ante los poderes financieros y cada vez más alejada de los ciudadanos– y, sobre todo, nos ha devuelto algo del espíritu de la auténtica Democracia. (Segueix a http://lecturassumergidas.com/2015/06/28/pedro-olalla-un-paseo-por-atenas-un-canto-a-la-democracia/ )

Cap al Procomú per la via Ubuntu, Ted Talk Sant Cugat, 25/05/2015

Data de publicació: 16 juny 2015

Raül Romeva proposa en aquesta xerrada un canvi de paradigma en el model econòmic orientant-lo cap a un sistema basat en compartir, cooperar i assumir la responsabilitat dels nostres actes.

 

 

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=bXVeR0JbzkU&w=560&h=315]

En marxa

1415726900_999459_1415728211_noticia_normal

(Foto d’Eva Vázquez / El País)

EN MARXA

En un article publicat a El País (12.11.14), el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Valladolid, Fernando Rey, concloïa que «el nombre de persones amb idees independentistes és més un pa de pessic compacte de cert gruix que alguna cosa fràgil i passatgera. I que augmentarà si no s’actua amb més intel·ligència que l’exhibida fins al moment». Ho resumia perfectament en el títol de l’article: Era un ‘plum cake’, no un ‘soufflé’. Des de llavors no sembla que les coses hagin canviat massa, almenys a millor: les amenaces continuen, el menyspreu institucional persisteix i les acusacions infundades (per exemple pretenent relacionar sobiranisme i ghihadisme) apareixen en forma de píndoles incendiàries en un relat visiblement dissenyat i executat amb voluntat de confondre i intoxicar.

La sensació que tinc és que ja fa temps que hem creuat el punt de no retorn. El nombre de gent que veu en la independència una sortida, l’única que se’ns ha deixat, no para de créixer. Massa greuges, massa retrets, massa ferides obertes. La desconnexió emocional és un fet, des de fa temps. Per molt que, eventualment, un canvi de majories a l’Estat fes possible un canvi en el to i el discurs (canvi que per altra banda veig poc probable, a aquestes alçades), difícilment el fons de la qüestió es modificaria substancialment. Ja no és una qüestió de correlació de forces, és un problema més estructural. Malauradament, molta gent ja només percep un escenari: la derrota (novament) i la subseqüent submissió. En altres paraules: ja no hi ha marge per trobar un encaix satisfactori, i és llàstima, perquè fa uns anys, i no pas gaires, aquesta opció sí semblava que existia.

Ho hem intentat tot, i res no ha acabat de funcionar. Parleu, ens demanen des d’Europa. Però des de la mutilació de l’Estatut no hem aconseguit que cap porta s’obrís ni cap telèfon es despengés. Parlar? Amb qui? De què?

La conclusió és òbvia: l’status quo ja no és una opció. Quedar-nos com estem no és al menú. O bé avancem, o sinó cal reconèixer (si actuem de manera honesta) que ja ens està bé retrocedir, encara més, en tota mena de drets (socials, polítics i ambientals).

És per això que, personalment, entenc el moment que vivim amb una gran dosi d’il·lusió per un fet ben simple: el procés suposa una enorme finestra d’oportunitat. Constato de fa temps que molta gent té ganes que les coses facin un gir radical, de 180 graus. La política està massa desprestigiada, l’economia segrestada per elits i poders corruptes i les il·lusions orfes d’estendards. La demanda per iniciar un procés de canvi i regeneració política creix, i només disposem d’una eina que sigui a la vegada útil i acceptable: la Democràcia.

El cas és que a l’Estat aquesta expectativa és incerta i enormement difícil. En canvi, a Catalunya vivim un moment singular en què qui vulgui començar de nou un projecte engrescador, qui desitgi establir les bases d’un marc nou, d’un Estat modern, propi del segle XXI, hi té una gran oportunitat. Detecto, més que mai, gana de democràcia, però també d’apoderament. La gent necessita, necessitem, tenir la sensació que recuperem les regnes del nostre futur. Ser sobirans del nostre destí, a escala individual i col·lectiva.

Del cas escocès vàrem aprendre com el debat al voltant de l’exercici del dret a decidir en relació a les relacions amb el Regne Unit va obrir de manera subsidiària molts d’altres debats sobre la necessitat (i el dret) a decidir sobre tota mena de qüestions. En definitiva: tot plegat té a veure amb les sobiranies (en plural) de les quals s’ha de dotar una ciutadania cada vegada més depauperada en termes democràtics.

La gran demostració de força i vitalitat demostrada al voltant de l’organització, el proper 24 d’abril, d’un gran acte al Palau Sant Jordi (i voltants) demostra que l’esperit és més viu que mai. On és el desencís abanderat per uns i lamentat per d’altres? No el veig per enlloc.

La campanya ‘Ara és l’hora’ (impulsada per l’ANC i Òmnium) ha estat determinant per posar sobre la taula la importància del moment, i tanmateix s’ha fet gran. Hem passat pantalla. L’infant ja no és cap promesa, ara és una realitat adulta. Entrem en un marc diferent: el de la maduresa. Hora de construir. Ja no toca parlar de si cal fer-ho, o no, sinó de com ho farem (sempre i quan el 27S la majoria, via urnes, expressi aquesta voluntat d’engegar màquines). Fins ara hem parlat del perquè, ara toca encarar el per a què. Parlem sense embuts de regeneració democràtica, d’obrir-nos al món, de benestar, de justícia social, d’innovació, de sostenibilitat, d’equilibri territorial, de solidaritat, d’igualtat, d’educació i cultura, de diversitat.

Per a mi està més clar que mai: la societat civil escalfa motors. La cosa està en marxa. Veurem com es tradueix això en la projecció institucional, primer el 24 de maig, a escala local, i sobretot el 27S.

Llibertat, sobirania i poder (a l’ARA, 13/04/15)

Captura de pantalla 2015-04-13 a les 23.48.37

Llibertat, sobirania i poder

 

El nou treball de Naomi Klein ( Això ho canvia tot. El capitalisme contra el clima ) té, entre altres virtuts, la de posar novament sobre la taula la necessitat d’afrontar debats incòmodes per a alguns, però vitals per a la majoria. Llegint-lo he recordat Thatcher, i l’eslògan que ella va fer famós: “There is no alternative ”. Durant anys, dècades, de fet, hem viscut pràcticament dominats per un sentiment de fatalitat segons el qual “les coses són així, i no poden ser de cap altra manera”. Fukuyama va reblar-ho determinant la fi de la història (i la victòria del capitalisme, esclar).

És l’èxit del poder intel·ligent que el capitalisme ha exercit sobre les nostres consciències, individuals i col·lectives. Ens creiem més lliures que mai, gràcies a (PODEU LLEGIR L’ARTICLE SENCER A http://www.ara.cat/opinio/Llibertat-sobirania_0_1339066094.html )

Velocitat de creuer (per a Tribuna.cat)

Velocitat de creuer (publicat a Tribuna.cat)

Raül Romeva i Rueda

 

Tothom és conscient, crec, que el moment que estem vivint és singular. Hi ha qui el viu amb entusiasme i excitació, d’altres amb passiva preocupació, no falten els qui dubten, i per descomptat trobem, i trobarem sempre, qui l’afronta amb amargor i recança.

No existeixen manuals ni fulls d’instruccions que expliquin com s’ha de fer, pas per pas, això que una bona part de la ciutadania a Catalunya volem fer: esdevenir Estat. No és una empresa senzilla, ni tampoc serà un camí ràpid i planer.

Diguem-ho clar. Diguem-nos-ho sense por. Des que l’any 2012 més d’un milió de persones varen sortir al carrer demanant poder ser un Estat (europeu), el flux de gent que no hi veu alternativa no para de créixer. Els fets s’han esdevingut de manera vertiginosa els darrers anys, però posen de manifest que allò que vàrem veure, i viure, l’11S de 2012 no era cap soufflé, en tot cas era un plumcake.

No estem en cap cas en un moment de desencís, ans al contrari”

Sí, ja sé que les darreres enquestes apunten un cert ‘refredament’, però les enquestes indiquen tendències, mirades parcials i circumstancials, no mostren mai realitats absolutes. El fet és, en qualsevol cas, que no conec ningú que hagi arribat a la conclusió que Catalunya ha d’esdevenir un Estat que se n’hagi desdit. Qui ha abandonat l’esperança de trobar un encaix dins l’Estat espanyol, ja sigui convertint aquest en un marc federal o confederal, difícilment pot trobar motius per recuperar-la.

Els darrers fets i declaracions, tant del govern espanyol com de les principals candidatures opositores o aspirants, han estat clares i diàfanes: no hi ha marge. L’administrador de finques ho ha repetit fins a la sacietat: com a molt podeu decidir el color de les habitacions, i encara gràcies.

La meva interpretació de tot plegat, per tant, és que no estem en cap cas en un moment de desencís, ans al contrari. Hem assolit ja fa temps velocitat de creuer i ara toca fer feina de màquines i estibar tot esperant que arribin les tempestats (que arribaran), per les quals ens convé estar preparats. Els eleccions municipals seran sens dubte un primer indicador de com anem.

Ens convé ser conscients que sí, que es pot guanyar, però en cap cas podem afirmar que això estigui guanyat”

Els ajuntaments són els responsables de la gestió més immediata i quotidiana de les necessitats i inquietuds de la gent. Són el primer graó en l’escala administrativa, la porta de les demandes, el telèfon de les queixes. Un Estat nou, modern, del segle XXI, que neixi amb voluntat de superar els problemes estructurals que pateixen els actuals Estats (alguns d’ells amb hàbits i dinàmiques més pròpies del XIX o del XX que dels temps moderns), ha de tenir la mirada fixa en les necessitats de l’àmbit local.

És aquí on més i millor es pot copsar la importància del moment que vivim. El 25M ja no parlarem d’enquestes, sinó de resultats quantificables. Serà llavors quan sabrem si estem a punt, de debò, pel 27S. Ens hi juguem molt, perquè, i amb això acabo, ens convé ser conscients que sí, que es pot guanyar, però en cap cas podem afirmar que això estigui guanyat. De feina per fer encara n’hi ha, i molta.

Carta a les amigues i amics d’ICV (l’apunt més difícil que mai hagi escrit)

 

Aquest és, sens dubte, un dels apunts més difícils que mai hagi escrit i, probablement, que mai escriuré al llarg de tota la meva vida.

Les trajectòries personals estan sovint subjectes a circumstàncies diverses, vicissituds inesperades i accidents del temps que no sempre es poden preveure, i encara menys prevenir. És cert que algunes vegades podem planificar els trànsits entre etapes, la majoria de vegades, tanmateix, no podem. Simplement succeeixen, sense més. I llavors, ens veiem en l’obligació d’entomar la situació i acceptar-la tal com ve.

Fa vuit mesos vaig donar per acabada una etapa importantíssima de la meva vida, la de diputat al Parlament Europeu. Van ser deu anys de grans satisfaccions i alegries, i a la vegada de frustracions i decepcions diverses. Sigui com sigui (ho he dit infinitud de vegades, però mai seran prou): haver-ho pogut fer representa un honor incommensurable. Així doncs, moltes gràcies a tota la gent que m’ha permès viure-ho. Només confio haver estat a l’alçada, i que els encerts compensin els errors que, malgrat tot, hagi pogut cometre.

Així mateix, al llarg d’aquests deu anys també han passat moltes coses que, de manera inqüestionable, marcaran l’esdevenidor de la història personal i col·lectiva de molta gent. Personalment me’n sento afectat i partícip a parts iguals.

Parlo de somnis. De com alguns decauen com mites despullats (l’europeu) i de com, malgrat tot, encara hi ha qui mantenim dins nostre, incandescent, una guspira de llum, d’esperança, en que aquest somni tal vegada algun dia esdevingui una realitat. No me n’he amagat mai, sóc dels qui pensa que el projecte europeu segueix essent, malgrat tot, una bona idea, per bé que aquesta està indubtablement, i terriblement, mal executada.

Però també parlo d’altres somnis, i concretament d’un que es troba en fase expansiva: el de que Catalunya esdevingui un Estat. Els fets viscuts els darrers anys a Catalunya, i en relació a Catalunya, han actuat d’esperó a una mobilització col·lectiva sense precedents. Han generat unes expectatives, però sobretot unes il·lusions, com feia temps que cap altre tema despertava. Jo me’n sento part viva i activa, i com a tal he procurat actuar des dels diferents àmbits on m’ha tocat fer-ho.

Per molts motius fa temps que he arribat a la conclusió que si volem sortir de l’atzucac polític, social, econòmic i ecològic en el qual ens trobem des de fa temps, necessitem estats nous, moderns, del segle XXI, amb relats i estructures renovades, i adaptades a les necessitats i els reptes mundials actuals. I entre aquests estats hi té tot el sentit del món que Catalunya en sigui un més, i que, en termes d’igualtat amb els altres, pugui ajudar a construir respostes a les necessitats globals i col·lectives que ens les reclamen. Així doncs, ens cal fer, crec, una passa determinant –que Catalunya esdevingui Estat– i, com que no serà gens fàcil, ens cal fer-ho amb fermesa, claredat i determinació.

Fins ara he defensat aquest posicionament dins d’ICV. No ha estat senzill. No sempre he sabut fer-ho de la manera com algunes companyes i companys haurien volgut que ho fes, certament. No sempre he encertat els tons i els moments, probablement. Però sempre ho he fet des del respecte i la honestedat.

Quan vaig deixar les meves responsabilitats representatives vaig manifestar també la meva voluntat de no seguir formant part de cap òrgan de direcció. Vaig fer, literalment, un pas enrere. Des de llavors m’he dedicat a explicar-me, en públic i en privat, fent servir un text que vaig escriure precisament per rendir comptes de la meva feina durant deu anys, però també per explicar com veig jo el moment actual, i les perspectives de futur. Parlo de ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa’ (Rosa dels Vents).

Aquest cap de setmana, a Sabadell, en el marc d’una Convenció massiva, i per tant certament representativa del què significa ICV, s’ha pres una decisió que respecto profundament, però que, tal i com he argumentat nombroses vegades, no comparteixo.

Qui em coneix sap que no em costa gens involucrar-me en tota mena de projectes, per difícils i aparentment utòpics que semblin. Només necessito creure-hi. Creure-m’ho. A partir d’aquí, la implicació és total. I aquest és, precisament, el problema amb l’acord que aquest cap de setmana s’ha adoptat a Sabadell. Senzillament no crec que sigui possible, i de fet a aquestes alçades ni tan sols desitjable, una Catalunya sobirana dins d’una Espanya plurinacional. S’ha intentat. Ho hem intentat. Molt. Potser massa i tot. I no ens n’hem sortit. Crec molt més, en canvi, en la voluntat col·lectiva de construir, per la via democràtica, un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya que ens permeti transitar cap a una nova etapa, una nova era, un nou estadi en què puguem abordar els problemes comuns i les necessitats compartides en condició d’iguals, i no de manera subordinada. Se’n diu sobirania. Sobirania compartida, si voleu, però sobirania al cap i a la fi. La mateixa que a Grècia reclama el nou govern davant dels mercats i les institucions europees. La mateixa que reclama molta gent davant d’unes estructures que considera a-democràtiques i que en canvi condicionen de manera impune presents i futurs diversos.

Fa anys vaig tenir l’honor de presidir l’Assemblea d’ICV. Acabava de ser elegit diputat al Parlament Europeu. Llavors vaig dir, sense complexos, que si ICV no existís caldria inventar-la. Continuo creient-ho. ICV no són només unes sigles, és sobretot la seva gent. El meu respecte i reconeixement a la feina feta, a la que s’està fent a infinitud de barris, pobles i ciutats, i a la que de ben segur es continuarà fent, és total, igual com ho és la meva simpatia personal cap a la gent que s’ha deixat la pell, al llarg de la ja llarga història d’ICV, per tal de fer que el món on vivim sigui un lloc més just, més solidari i més igualitari.

Com tot moviment i col·lectiu que aspira a canviar les coses, és evident que no sempre ho hem fet bé, i n’assumeixo la meva part de responsabilitat, però qui cregui que es pot acabar amb les injustícies sense assumir riscos erra de ple. Equivocar-se forma part del camí. Sento, per tant, molt de respecte i admiració per aquella gent que, malgrat aquest risc, s’arremanga i es compromet, i que en cap cas es parapeta darrere del nihilisme paralitzador, el conformisme còmplice o el negativisme acusador cap a qui sí fa coses per canviar les condicions de vida de qui està essent tractat de manera injusta. Haver estat en política per voler fer del món un lloc millor, per tant, no és per a mi un demèrit, ans el contrari, és un valor que cal reconèixer i tenir en compte.

Tanmateix, penso que ens trobem en un moment crucial, un d’aquells en què toca aturar-nos, valorar el camí recorregut, i decidir cap on seguim. La Convenció d’ICV ha posat rumb cap a una Catalunya dins d’Espanya. El meu compàs nàutic fa temps que en marca un altre. Respecto el posicionament majoritari dins d’ICV. Conec les moltes reticències que la simple qüestió suscita en moltes companyes i companys de viatge –algunes d’elles persones amigues des de fa molts anys–, i conec les dificultats i les contradiccions que aquest debat ha comportat (i comporta) dins d’un projecte en què, fins fa molt poc, aquest tema no era ni de bon tros prioritari. Però ara ho és. I molt.

Sóc molt conscient que dins d’ICV molta gent s’ha sentit incòmoda amb les meves manifestacions i posicionaments al respecte (malgrat que compartim visions i objectius en moltes d’altres qüestions, la immensa majoria, diria). Tanmateix també em consta que molta d’altra gent les comparteix, en major o menor grau. No m’ha estat fàcil, doncs, prendre la decisió que he pres, però crec que, donades totes les circumstàncies esmentades, el més coherent i honest és que doni per acabada la meva etapa de militància a ICV.

No és tan un canvi d’embarcació com un canvi de rumb. Diguem, més aviat, que crec ICV ha incorporat en el seu full de ruta algunes escales tècniques que personalment crec que ja no calen. En altres paraules, penso que ara ja toca enfilar el destí, posar-hi proa, i preparar-nos per suportar en les millors condicions possibles un viatge que preveig que serà dur i ple de vicissituds i d’inclemències.

Em consta que ens seguirem trobant, amigues i amics. No tinc cap dubte que veurem els mateixos paisatges, patirem les mateixes tempestats i ens frustraran les mateixes encalmades. Estic convençut que el futur, també el més immediat, ens depararà enormes reptes i contratemps que reclamaran d’una gran capacitat d’entesa i de suma. En aquest sentit, sempre em trobareu al vostre costat.

És una decisió que porto temps meditant i que alguna gent coneixia de manera privada, però que fins ara no he gosat explicitar públicament. Entenia que una decisió com aquesta no es pot prendre sense deixar-la madurar un temps, i sense donar almenys opció a veure si es podien conciliar les diferents comprensions de la realitat i dels reptes futurs. Passat aquest temps, i vistos els resultats de la Convenció, no veig cap altre opció que aquesta que expresso. Entenc que la fórmula trobada busca ser un compromís, però en aquest que s’ha adoptat no m’hi sento representat.

A qui hagi llegit ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)’, un relat que fa ja uns mesos que estic compartint amb molta d’altra gent, no el sorprendrà aquest pas. A qui no l’hagi llegit, tampoc no l’hauria de sorprendre, tenint en compte allò que porto temps manifestant, però si vol comprendre millor les raons a les que apel·lo el convido a donar-hi un cop d’ull, ja que un llibre permet un nivell d’explicació, de matís i d’argumentació que un text necessàriament curt com aquest no permet.

En síntesi: el cas és que ara com ara entenc que si no resolem de manera urgent i satisfactòria la situació paralitzadora que suposa el debat nacional, poca cosa podrem fer en totes les altres qüestions que tant ens preocupen a tanta gent, ja sigui en l’àmbit social, ecològic o no discriminatori (i que per a mi, que ningú ho dubti, són crucials, molt més que banderes, himnes o identitats). Tinc la impressió que continuar posposant la qüestió només contribuirà a fer cada cop més difícil la resolució del tema. Sé que moltes i molts de vosaltres, amigues i amics d’ICV, no ho veieu igual. Ho respecto, ho sabeu prou bé. Només demano, en retorn, comprensió per la meva manera de veure-ho.

Vivim uns temps en que més que cavar trinxeres crec que allò que necessitem és dissenyar i bastir estructures sòlides, així com construir fonaments que permetin fer el trànsit d’època amb garanties. I això exigeix tendir ponts. No sempre és fàcil, en sóc plenament conscient –ho he patit en carn pròpia molts cops–. Fer de pont, no ho oblidem, també vol dir acceptar que et passin per sobre, que et trepitgin. No obstant, sempre he fet bandera de la construcció de sinergies, i seguiré fent-ho, especialment en moments tan transcendents com l’actual.

Certament, els moments que vivim són complexos, i és comprensible que hi hagi qui els visqui amb dificultat, incomoditat i fins i tot aversió. Des del meu punt de vista, la construcció d’un nou país, pel fet de ser un procés traumàtic (per definició), exigeix una gran dosi de convicció i de fermesa, però també d’empatia i de respecte per les trajectòries, els dubtes i les expectatives de tothom. Tothom ha de trobar el seu lloc, i crec fermament que és possible trobar-lo sense cap necessitat de recórrer a atacs, insults i xantatges morals. Em coneixeu prou bé per saber que els rebutjo de ple, i malgrat que jo també he de trobar el meu, de lloc, no em sentireu mai criticar ningú ni retreure-li el fet de no veure-ho d’igual manera.

Escriure aquest text no ha estat senzill, tal i com deia a l’inici. La relació d’amistat i l’afecte personal que tinc per tanta gent d’ICV és profunda i sincera, i perdurarà molt més enllà d’aquesta circumstància temporal. De fet, és precisament aquest el motiu que m’ha impulsat a donar explicacions obertes i transparents: el respecte total i absolut que sento cap a vosaltres.

És per això que no vull acabar aquest escrit sense expressar, un cop més, el meu agraïment, reconeixement i total complicitat amb tantes i tantes persones, dins i fora d’ICV, per la seva entrega a causes, lluites i somnis col·lectius en els quals seguiré abocant tota la meva il·lusió i esperances de canvi. No abandono el barri, només el pis compartit. Considereu-me, simplement, el company que se’n va per iniciar nous projectes, però amb qui podeu seguir comptant sempre que ho desitgeu. ICV (és a dir, la seva gent) formarà per sempre més part del meu ADN, i estic segur que seguirem construint, sumant i transformant, de manera conjunta, sigui quin sigui l’escenari futur que les circumstàncies ens deparin. Jo, almenys, així ho espero.

Rebeu, doncs, una abraçada sincera i afectuosa d’algú que us ha estimat, us estima, i us estimarà sempre.

Qui és l’irresponsable aquí?

varoufakisshauble

El Govern alemany nega a Atenes una pròrroga tècnica del programa de rescat. La proposta del nou govern grec era pertinent i sensata, tenint en compte les dificultats que afronta el país i que s’havia compromès, a més, a no adoptar mesures unilaterals i a treballar, en canvi, sobre la base de condicions acordades amb la resta de governs de la UE.

Contràriament a l’etiqueta d’irresponsables que se’ls ha penjat a Tsipras i Varufakis, la seva és una postura radicalment constructiva, i a la vegada permet establir uns nous pilars de diàleg sobre els quals fonamentar la recuperació de la credibilitat de la Unió Europea. En altres paraules, es tracta d’afrontar una crisi social i humanitària colossal, i a la vegada fer els canvis estructurals que reclama la situació econòmica i institucional grega.

El repte és de tot menys fàcil, però per fer-ho bé cal temps, i això és, ni més ni menys, el que han demanat Tsipras i Varufakis. L’actitud alemanya, per tant, esdevé en aquest context del tot irresponsable i fins i tot perillosa, sobretot perquè comporta que ens acostem molt més a un ‘Grexit’ (sortida de Grècia de l’euro), la qual cosa vindria acompanyada de conseqüències  polítiques i econòmiques devastadores, per Grècia per descomptat, però també pel conjunt de la zona Euro.

Font foto: EFE

El pont

pierre-fichefeux

De John Paul Lederach vaig aprendre, entre moltes d’altres coses, que el valor més important de la gent que fa de pont és que, quan connectes dos extrems,  tothom, d’una banda i  de l’altra, t’acaba trepitjant. Sense el pont no s’haguessin trobat, no haguessin parlat i, si és el cas, no haguessin acordat una solució a les seves diferències, però per fer-ho ha calgut que el trepitgessin.

Fer de pont exigeix una gran dosi d’empatia (per entendre les dificultats d’una banda i de l’altra a l’hora de moure’s d’on són), i a la vegada una gran dosi de generositat (per acceptar que et passin per sobre).

Poques vegades valorem els ponts (arquitectònics o humans) amb la magnificència que es mereixen, i no diguem ja homenatjar-los.

La gent que fa de pont és sovint ignorada, i de vegades fins i tot bescantada. La història no acostuma a recordar sobre qui van encaixar les mans els dos personatges que van signar l’acord, l’armistici, la pau, però ningú s’oblida dels ‘encaixadors’.

A la nostra vida quotidiana, cada vegada més prolífica en l’ús d’estereotips, etiquetes, prejudicis, i insults gratuïts, i al mateix temps constructora de murs i de desacords artificials, els ponts resulten essencials.

Diu un proverbi africà que fa més soroll un arbre caient que cent creixent. Els ponts, com els arbres que creixen, també actuen en silenci, amb discreció, pràcticament en l’anonimat. I tanmateix, la notícia, el titular, l’entrevista, la cita, la referència, el reconeixement, els dediquem a l’arbre que cau, o a qui l’ha tallat. Fins i tot té més visibilitat qui, un cop a terra, no fa sinó estellar-lo, que no pas qui sembra llavors de les quals, amb el temps, en creixeran boscos.

El pont de Mostar, per exemple, va esdevenir un símbol en ell mateix, quan el van construir, però sobretot quan el van destruir. La seva reconstrucció no és, només, una obra d’enginyeria, és també una porta a la reconciliació.

Avui, més que mai, toca desmuntar murs i, del material que en traiem, fer-ne ponts. I no parlo, ara, d’arquitectura.

 

Foto: El pont de Mostar segons la visió de Pierre Fichefeux

No et limitis a produir o consumir: Prosumeix!

Jeremy-Rifkin-coste-marginal-cero

Afirma Jeremy Rifkin, a ‘La Sociedad de coste marginal cero’ (Paidós), que ens trobem davant d’un canvi de proporcions colossals en el món laboral. Si la Primera Revolució Industrial va acabar amb el treball d’esclaus i serfs, i la Segona Revolució Industrial va comportar la reducció substancial del treball agrícola i artesanal, la Tercera Revolució, en la qual ens trobem actualment (originada per les energies renovables, les tecnologies de la informació i la comunicació, el cotxe elèctric o les impressores 3D), està clavant la ‘puntilla’ al treball assalariat massiu de sectors industrials i de serveis, i a moltes categories d’ocupació en el sector professional.

Això és un fet. La pregunta, lògica, que s’imposa davant d’aquesta situació és: Tenint en compte que capital i ocupació s’alimenten mútuament en els mercats capitalistes, què pot succeir si, pel fet d’haver-hi tan poques persones assalariades, no hi ha compradors suficients per als béns i els serveis que s’ofereixen?

Rifkin proposa dues respostes, complementàries entre elles. La primera consisteix a posar de manifest que l’economia que ell anomena de cost marginal zero canvia del tot la noció del procés econòmic. S’esberla, ho veiem cada dia, l’antic paradigma basat en propietaris i treballadors, en venedors i consumidors. Els consumidors es converteixen en productors. Neix el terme persones prosumidores. Cada cop més consumirem, produirem i compartirem els nostres bens i serveis en un procomú col·laboratiu amb uns costos marginals que s’acostaran a zero, amb la qual cosa apareixeran noves formes d’organització de la vida econòmica més enllà del model de mercat capitalista tradicional.

En segon lloc, una gran part del treball humà alliberat per l’automatització en tots els sectors de l’economia de mercat s’està traslladant a la naixent economia social. En aquesta nova era, la participació plena en el procomú col·laboratiu adquireix la mateixa importància que ha tingut l’esforç en l’economia de mercat, i el capital social adquireix el mateix valor que s’ha atorgat al capital de mercat. La participació en la comunitat i la recerca de transcendència i significat definiran la mesura de les nostres vides més enllà de la riquesa material.

Si traduïm això en el terreny de la concreció, significa simplement que els nínxols de generació d’ocupació (i per tant les ofertes de treball) apareixeran cada cop més en llocs que reforcin la infraestructura social, això és, sectors com les arts, la sanitat, l’educació o dins d’organitzacions sense ànim de lucre. Així mateix, la construcció d’un coneixement global comporta invertir en connectivitat, a tots els nivells. Així doncs, en la fase immediata (que Rifkin estima en dues generacions, a les quals anomena intermèdies) la prioritat rau en construir la plataforma cap a una Internet de les Coses (IdC), que inclou des de carreteres intel·ligents o instal·lació i millora de sensors (que facilitin la circulació de cotxes elèctrics), fins a totes aquelles tasques que no pot desenvolupar una màquina i sí un ésser humà, afavorint la transició paradigmàtica.

La de Rifkin és només una veu més, entre tantes i tantes d’altres, que gosen vaticinar la fi del capitalisme (oh, sacrilegi!) i la substitució d’aquest sistema, en molts aspectes fracassat, per un nou paradigma basat en la cooperació enlloc de en la competència.

La idea no és nova. De fet, la humanitat no ha estat sempre tan obsessionada amb la propietat o l’individualisme, com ha passat des de la Il·lustració i els orígens del capitalisme. En el seu llibre, Rifkin posa com a exemple de col·lectivisme una època amb tan mala fama com l’Edat Mitjana: “L’agricultura feudal presentava una estructura comunal. Els pagesos unien les seves parcel·les en pastures i camps comuns que conreaven entre tots. El procomú es va convertir en el primer exercici de presa de decisions democràtica d’Europa “.

Tanmateix, allò que trobo certament revolucionari d’aquesta mena d’aproximacions a la realitat actual és que totes elles parteixen de la constatació que aquell mite segons el qual l’ésser humà és egoista i només busca el benestar individual, per definició, és conceptualment, però també biològicament, fals. Cada vegada més estudis posen de manifest com els éssers humans, en determinades circumstàncies, tendeixen a afavorir actituds empàtiques i a buscar el benestar comú. Aquesta és, doncs, la clau: crear les condicions per tal que enlloc de potenciar el ‘jo, meu i per a mi’, potenciem un ‘nosaltres’ de dimensió planetària i transgeneracional.

Rifkin no predica cap Utopia, sinó un marc concret amb polítiques i propostes aplicables. De què depèn que es compleixi? Doncs certament de la capacitat de lideratge dels dirigents polítics i de la capacitat de mobilització de la societat

Els diners per avançar cap aquí, que ningú ho dubti, hi són. Allò que fa falta ara és el canvi de consciència, individual i col·lectiva, que ens permeti avançar-hi. Són nombrosos els símptomes que apunten que, si es fan bé les coses, hi podem arribar. No és cap qüestió de fe, sinó de fer la feina que cal fer.

****************

Nota final 1: Aquestes idees, que Rifkin exposa adaptades al moment actual i amb exemples ben reconeixibles avui dia, les trobem des de fa anys en autors ben diversos. Un d’ells és Fritjoff Capra, a ‘Las conexiones ocultas. Implicacions sociales, medioamabientales, económicas y biológicas de una nueva visión del mundo, Ed. Anagrama, 2003). D’ell en parlaré en apunts posteriors.

Fritjof Capra- las Conexiones Ocultas

Nota final 2: Per altra banda, és precisament la convicció que ens cal, ja, canviar de paradigma allò que em va motivar a escriure, en forma de ficció, el llibre ‘Retorn a Shambhala’ (Rosa dels Vents). De fet, en aquesta novel·la sí fantasiejo sobre una utopia, però la faig servir com a far que indica el camí a seguir amb la intenció d’avançar en una direcció que, crec, és la correcta.

L389153.jpg