Raül Romeva proposa en aquesta xerrada un canvi de paradigma en el model econòmic orientant-lo cap a un sistema basat en compartir, cooperar i assumir la responsabilitat dels nostres actes.
No el veiem, ens queda lluny, probablement ningú que llegeixi aquest article hi anirà mai al llarg de la seva vida. De fet, la mateixa comunitat científica té encara molts dubtes sobre què hi ha exactament allà baix. I, tanmateix, tot el que hi passa, el que hi fem, en siguem conscients o no, ens afecta, molt, ara, i molt més que ho farà en el futur, si no en prenem consciència.
Parlo de les profunditats oceàniques, d’allà on la llum desapareix per deixar pas a la foscor més absoluta.
No en parlem sovint. De fet, gairebé mai. Però algú n’ha de parlar. Algú hi ha de pensar. I, sobretot, algú hi ha de fer alguna cosa abans no sigui massa tard… (podeu llegir l’article sencer aquí )
Hi ha alternatives al creixement? Fa pocs dies aquest diari s’ho preguntava. No existeix cap resposta màgica, cert, però reflexionar-hi és a la vegada pertinent i urgent. D’entrada una reflexió: tal com va dir Kenneth Boulding (economista ecologista), “Algú que pensi que l’activitat econòmica pot créixer de manera infinita en un planeta finit o bé és boig o bé és un economista. No es pot aconseguir”. Doncs bé, jo sóc economista, i estic d’acord amb Boulding.
Una ràpida llambregada al nostre voltant ens permet adonar-nos que la humanitat camina inexorablement cap a un escenari de col·lapse social i ambiental: desregulacions (o regles injustes) en favor de les elits, pèrdua de confiança en les institucions, desigualtats que creixen, i un planeta cada vegada més maltractat, explotat i contaminat. La revolta, per a molta gent, és l’única sortida digna davant la perspectiva d’un no futur. (…pots llegir l’article sencer a l’ARA…http://www.ara.cat/opinio/Menys-mi-mes_0_1351664832.html )
A molta gent ens va indignar llegir, el passat 23 d’octubre, com el Tribunal Constitucional (un cop més) disparava a boca de canó, aquest cop contra la gent més desafavorida, suspenent el decret sobre pobresa energètica. El TC ja ha quedat abastament desacreditat, i aquest gest no fa altra cosa que posar-lo, de nou, en evidència.
Tanmateix, potser convé recordar que les famílies que s’havien acollit (per què eren les que podien fer-ho) a les garanties ofertes pel decret, i que ara tornen a quedar exposades a talls en els subministraments en cas d’impagament, no arribaven al miler (en concret 895), mentre que a Catalunya són unes 320.000 les famílies (el 10% de la població catalana) que no tenen garantit l’accés a subministraments bàsics com la llum, l’aigua o el gas.
És indignant, sí, que el TC hagi tombat el Decret en qüestió, però cal recordar que aquest quedava força allunyat de ser l’instrument que realment es necessita per poder resoldre un problema tan greu i de dimensions tan colossals com el del dret universal a l’accés a l’energia.
En altres paraules, un altre suspens per al TC, però el Govern de la Generalitat també ha de recuperar aquesta assignatura.
Les associacions que formen part de l’Aliança Contra la Pobresa Energètica, la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya i els sindicats CCOO i UGT, porten mesos reclamant una resposta digna de la magnitud de la tragèdia. Així, per exemple, denuncien que el Fons de Subministrament Social per combatre la pobresa energètica anunciat pel Govern, i que tant han reclamat aquestes entitats, és “clarament insuficient” (veure el seu comunicat del 7 de novembre ). Recordem que el conseller va calcular que la proposta del Govern podria beneficiar entre 50.000 i 70.000 famílies, a anys llum, doncs, de cobrir les necessitats reals del moment.
A més, aquestes entitats van lamentar la “deslleialtat” de la Generalitat pel fet d’anunciar el Fons de manera unilateral i sense convocar la Taula sobre la Pobresa Energètica, que agrupa l’administració, les entitats i les empreses subministradores.
De propostes sobre la taula, tanmateix, n’hi ha des de fa temps: aplicar el principi de precaució pel qual les empreses no podran tallar el subministrament sense el vistiplau de serveis socials i una campanya per difondre els ajuts als quals es poden acollir les llars vulnerables. Així mateix, les entitats i els sindicats van plantejar també la creació d’un organisme públic que vetlli perquè les empreses subministradores es responsabilitzin de les factures impagades. La proposta estableix que aquest ens entri en funcionament aquest mes de novembre.
No obstant això, convé insistir en què aquestes mesures, urgents, han de tenir un caràcter de temporalitat. El problema és estructural i reclama respostes estructurals. I, per a mi, la principal d’aquestes mesures passa per un canvi en el model econòmic imperant. Sí, hi ha alternativa a l’actual economia de mercat capitalista, se’n diu economia del bé comú (veure entrevista a Christian Felber ).
En el context de crisi i austeritat actual, quan sovint s’estan promovent transferències d’autoritat d’allò públic cap al privat, un enfocament polític sobre els béns comuns (i l’energia ho és) representa una oportunitat per construir un nou projecte democràtic per la societat europea basat en la participació ciutadana, la possibilitat de gaudir dels drets fonamentals i l’enriquiment cultural, moral i intel·lectual de les persones.
Font foto: Aliança contra la pobresa energètica.