Avui el puntCAT de Tv3 estàr dedicat a la situació grega.

És evident que el debat al voltant de Grècia transcendeix en molt l’àmbit hel·lè. No és una qüestió que es pugui resoldre amb un tuit, ni amb un post a un bloc. Sigui com sigui, allò que sí em sembla fonamental no perdre de vista és que a Grècia ens hi juguem molt més que si un país surt de l’Euro o no. Està en joc l’essència fonamental de la Sobirania (qui l’exerceix, i com) i la Democràcia (quin valor se li atorga a aquest principi, contemplat en els Tractats fundacionals de la UE).

Si en el referèndum de diumenge guanya el SÍ, Varufakis i Tsipras pleguen, els qui volien que Syriza s’estimbés hauran guanyat, però haurà guanyat Europa? i la Democràcia? Més aviat no. Si en canvi surt que NO, les ‘Institucions’ (eufemisme de Troica) hauran de considerar seriosament el cost d’expulsar Grècia de la zona Euro. Cap dels dos escenaris serà senzill de gestionar, però els efectes sobre la credibilitat política, institucional i com a projecte de la UE, en un cas i l’altre, seran ben diferents.

Més enllà d’això, cal també recordar que les responsabilitats d’haver arribat fins aquí són compartides entre diversos actors, i que una bona part recau sobre els qui ara estan prement la corda al voltant del coll del govern hel·lè, tal i com recorden en tres articles ben oportuns dos premis Nobel d’Economia com són Krugman i Stiglitz (entre d’altres), i una propina (de Pedro Olalla, una paseo por Atenas, un canto a la Democracia). I sí, no me n’amago, en comparteixo la tesi principal.

Grècia, al caire de l’abisme, de Paul Krugman, a l’ARA (29/06/2015)

“Salta a la vista des de ja fa temps que la creació de l’euro va ser un error terrible. Europa no ha reunit mai les condicions indispensables per tirar endavant una moneda única; li falta, sobretot, la unió fiscal i bancària que -posem per cas- garanteix que, si esclata una bombolla immobiliària a Florida, Washington protegirà automàticament la gent gran de qualsevol amenaça contra l’assistència sanitària o els dipòsits bancaris.

Però sortir d’una unió monetària és una decisió molt més difícil i fa molta més por que no pas la d’entrar-hi, i, per això, fins ara les economies del Vell Continent, fins i tot les més conflictives, s’han apartat en més d’una ocasió del caire de l’abisme. Els governs s’han sotmès nombroses vegades a les severes mesures d’austeritat imposades pels creditors, mentre el Banc Central Europeu aconseguia contenir el pànic dels mercats.

Però sembla que, a Grècia, la situació ha arribat a un punt sense retorn. Els bancs estan temporalment tancats i el govern ha imposat controls de capital per impedir la sortida de diners. És molt probable que aviat el govern hagi de començar a pagar les pensions i els sous amb vals, amb la qual cosa es crearà a efectes pràctics una moneda paral·lela. I aquest diumenge el país celebrarà un referèndum sobre la conveniència d’acceptar les exigències de la troica -les institucions que representen els interessos dels creditors-, que demana encara més mesures d’austeritat.

Grècia ha de votar que no i, si cal, el govern grec ha d’estar preparat per sortir de l’euro. Per entendre per què dic això, (segueix… a http://www.ara.cat/opinio/Grecia-al-caire-labisme_0_1385261489.html )

Quebrar a Grecia, per Paul Krugman (a Sinpermiso)

“Me he mantenido prudentemente callado en relación con Grecia: no quería gritar“¡Grexit”! en un teatro lleno a rebosar. Pero dadas las informaciones sobre las negociaciones en Bruselas, algo hay que decir: ¿qué se creen los acreedores, y en particular el FMI, que están haciendo?

Esta tendría que ser una negociación sobre objetivos de superávit primario y, luego, sobre una reducción de la deuda que eliminara la perspectiva de interminables crisis futuras. Y el gobierno griego ha aceptado lo que en realidad son objetivos de superávit bastante altos, habida cuenta especialmente de que el presupuesto se hallaría ya en una situación de enorme superávit primario si la economía no estuviera deprimida. Pero los acreedores mantienen su rechazo a las propuestas de Grecia aduciendo que se basan demasiado en impuestos y demasiado poco en recortes de gastos. De modo que estamos todavía por la labor de dictarles la política interior.

La pretendida razón para rechazar una propuesta basada en los impuestos es que dañaría el crecimiento. La obvia respuesta es: ¿están de cachondeo?  (Segueix a http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=8112 )

L’atac d’Europa a la democràcia grega, de Joseph Stiglitz, a l’ARA (30/06/2015)

“Per als que s’ho miren des de fora, el gran crescendo de desacords i acritud dins d’Europa pot semblar el resultat inevitable de l’amarg final de partida que estan jugant Grècia i els seus creditors. De fet, els líders europeus comencen finalment a deixar al descobert la veritable naturalesa de l’actual disputa sobre el deute, i la resposta no és agradable: està relacionada amb el poder i la democràcia més que no pas amb els diners i l’economia.

Evidentment, l’economia que hi ha darrere del programa que la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) va imposar a Grècia fa cinc anys ha sigut pèssima, i ha donat com a resultat una baixada del 25% del PIB del país. No recordo cap crisi que hagi sigut tan deliberada i que hagi tingut unes conseqüències tan catastròfiques: l’índex d’atur juvenil de Grècia, per exemple, supera ara el 60%.

És alarmant que la troica s’hagi negat a acceptar la responsabilitat de res de tot això o a admetre fins a quin punt les seves previsions i els seus models han sigut dolents. Però el que és encara més sorprenent és que els líders europeus ni tan sols n’hagin après. Latroica exigeix encara que Grècia aconsegueixi un superàvit primari (sense comptar el pagament dels interessos) del 3,5% del PIB l’any 2018.

Els economistes d’arreu del món han condemnat aquest objectiu, ja que el consideren punitiu: intentar aconseguir-lo portarà com a resultat inevitable una recessió encara més profunda. De fet, encara que el deute grec es reestructuri fins a límits inimaginables, el país continuarà immers en la crisi si els votants accepten l’objectiu de latroica en el referèndum imprevist que se celebrarà aquest cap de setmana.

Pel que fa a transformar un gran dèficit primari en superàvit, pocs països han aconseguit res de semblant al que han assolit els grecs els últims cinc anys. I, tot i que el cost en termes de patiment humà ha sigut extremadament alt, les propostes recents del govern grec es van acostar molt a les exigències dels seus creditors… (Segueix a http://www.ara.cat/opinio/Latac-dEuropa-democracia-grega_0_1385861421.html )

Pedro Olalla: un paseo por Atenas, un canto a la Democracia

Hemos mirado a Grecia con atención en los últimos meses. La intensidad, la sorpresa, nos han acompañado desde que la formación de izquierdas Syriza ganó las últimas elecciones con la convicción de cumplir el mandato popular y poner límites a las políticas de rígida austeridad impuestas desde Bruselas. En este tiempo, a golpe de negociaciones frustradas, Grecia nos ha demostrado hasta qué punto gran parte de su deuda es ilegítima, a través del informe exhaustivo de un comité de expertos; nos ha puesto ante los ojos el verdadero rostro de la UE – una UE obediente ante los poderes financieros y cada vez más alejada de los ciudadanos– y, sobre todo, nos ha devuelto algo del espíritu de la auténtica Democracia. (Segueix a http://lecturassumergidas.com/2015/06/28/pedro-olalla-un-paseo-por-atenas-un-canto-a-la-democracia/ )

Fa temps que busquem desesperadament una poció màgica, la pedra filosofal, la fórmula que ens permeti convertir l’aigua en vi, el plom en or, el Sant Grial de la política, l’oracle de la democràcia.

Sobre la taula tenim els tres ingredients essencials, i per tant imprescindibles, que aital fórmula reclama: l’excepcionalitat de l’actual moment nacional (arran de la inqüestionable demanda ciutadana), la urgència que suposa donar resposta immediata a les necessitats d’una bona part de la població que es troba al llindar de la subsistència, i el repte estructural de recuperar la confiança en un sistema (democràcia) que viu hores certament baixes.

La dificultat de tot plegat rau –tinc la impressió–, en la manera com combinem aquests ingredients, i en la proporció, esclar. De vegades tinc la sensació que allò que ens cal en realitat, més que un full de ruta, és un Panoràmix, és a dir: un druida i una marmita.

Personalment trobo força improbable que acabem trobant la tan desitjada poció màgica, i menys ara, que Goscinny és mort i Uderzo s’ha jubilat. Allò que uns trobaran massa sonso, a d’altres els semblarà salat. Tanmateix, penso que ha de ser possible trobar una fórmula que, si més no, ens permeti fer un bon paper a la trobada anual al bosc dels carnuts, i fins i tot, perquè no, guanyar el concurs (ni que sigui per demèrit dels altres concursants).

El President Mas va fer ahir la seva contribució a aquest caldo. La setmana vinent serà Junqueras qui hi aportarà els seus ingredients. I mentrestant la resta d’actors (polítics i socials), contribueixen al menú (com ha de ser) aportant cadascú les espècies que considera més gustoses.

Avui, mentre llegia i escoltava a uns i altres comentar com creia cadascú que calia cuinar el plat en qüestió, he recordat unes reflexions que feia Martí Anglada, que ben bé podria fer aquí el paper de druida, en l’epíleg del seu imprescindible treball Quatre vies per a la independència (Pòrtic), i amb les quals coincideixo plenament. Diu Anglada: “Un dels fets que, segons la meva interpretació, crida més l’atenció dels quatre processos d’independència estudiats en aquest llibre és –Eslovàquia al marge– que en els dos països –Estònia i Eslovènia– on les forces independentistes o sobiranistes no van formar un front únic des del primer moment, sinó que es van agrupar però mantenint una pluralitat relativa d’almenys dues agrupacions, és on hi ha hagut més estabilitat institucional i política. Més consens bàsic. En aquests dos casos, l’eslovè i l’estonià, les agrupacions plurals van mostrar sempre una solidaritat bàsica entre elles. I en el cas d’Estònia, amb una gran minoria russòfona, una d’aquestes agrupacions sobiranistes va mantenir sempre forts vincles integradors amb l’esmentada minoria”.

Així doncs, toca observar, aprendre dels altres, parlar (en públic i en privat), negociar, acordar i, sobretot, avançar, abans que el cel no ens caigui al damunt. La trobada anual al bosc dels carnuts s’acosta, i serà una contesa renyida en la qual no podem descartar res, ni tan sols la possibilitat d’acabar guanyant el menhir d’or, però més val que hi anem estudiats.