Raül Romeva i Rueda

Afirma Jeremy Rifkin, a ‘La Sociedad de coste marginal cero’ (Paidós), que ens trobem davant d’un canvi de proporcions colossals en el món laboral. Si la Primera Revolució Industrial va acabar amb el treball d’esclaus i serfs, i la Segona Revolució Industrial va comportar la reducció substancial del treball agrícola i artesanal, la Tercera Revolució, en la qual ens trobem actualment (originada per les energies renovables, les tecnologies de la informació i la comunicació, el cotxe elèctric o les impressores 3D), està clavant la ‘puntilla’ al treball assalariat massiu de sectors industrials i de serveis, i a moltes categories d’ocupació en el sector professional.

Això és un fet. La pregunta, lògica, que s’imposa davant d’aquesta situació és: Tenint en compte que capital i ocupació s’alimenten mútuament en els mercats capitalistes, què pot succeir si, pel fet d’haver-hi tan poques persones assalariades, no hi ha compradors suficients per als béns i els serveis que s’ofereixen?

Rifkin proposa dues respostes, complementàries entre elles. La primera consisteix a posar de manifest que l’economia que ell anomena de cost marginal zero canvia del tot la noció del procés econòmic. S’esberla, ho veiem cada dia, l’antic paradigma basat en propietaris i treballadors, en venedors i consumidors. Els consumidors es converteixen en productors. Neix el terme persones prosumidores. Cada cop més consumirem, produirem i compartirem els nostres bens i serveis en un procomú col·laboratiu amb uns costos marginals que s’acostaran a zero, amb la qual cosa apareixeran noves formes d’organització de la vida econòmica més enllà del model de mercat capitalista tradicional.

En segon lloc, una gran part del treball humà alliberat per l’automatització en tots els sectors de l’economia de mercat s’està traslladant a la naixent economia social. En aquesta nova era, la participació plena en el procomú col·laboratiu adquireix la mateixa importància que ha tingut l’esforç en l’economia de mercat, i el capital social adquireix el mateix valor que s’ha atorgat al capital de mercat. La participació en la comunitat i la recerca de transcendència i significat definiran la mesura de les nostres vides més enllà de la riquesa material.

Si traduïm això en el terreny de la concreció, significa simplement que els nínxols de generació d’ocupació (i per tant les ofertes de treball) apareixeran cada cop més en llocs que reforcin la infraestructura social, això és, sectors com les arts, la sanitat, l’educació o dins d’organitzacions sense ànim de lucre. Així mateix, la construcció d’un coneixement global comporta invertir en connectivitat, a tots els nivells. Així doncs, en la fase immediata (que Rifkin estima en dues generacions, a les quals anomena intermèdies) la prioritat rau en construir la plataforma cap a una Internet de les Coses (IdC), que inclou des de carreteres intel·ligents o instal·lació i millora de sensors (que facilitin la circulació de cotxes elèctrics), fins a totes aquelles tasques que no pot desenvolupar una màquina i sí un ésser humà, afavorint la transició paradigmàtica.

La de Rifkin és només una veu més, entre tantes i tantes d’altres, que gosen vaticinar la fi del capitalisme (oh, sacrilegi!) i la substitució d’aquest sistema, en molts aspectes fracassat, per un nou paradigma basat en la cooperació enlloc de en la competència.

La idea no és nova. De fet, la humanitat no ha estat sempre tan obsessionada amb la propietat o l’individualisme, com ha passat des de la Il·lustració i els orígens del capitalisme. En el seu llibre, Rifkin posa com a exemple de col·lectivisme una època amb tan mala fama com l’Edat Mitjana: “L’agricultura feudal presentava una estructura comunal. Els pagesos unien les seves parcel·les en pastures i camps comuns que conreaven entre tots. El procomú es va convertir en el primer exercici de presa de decisions democràtica d’Europa “.

Tanmateix, allò que trobo certament revolucionari d’aquesta mena d’aproximacions a la realitat actual és que totes elles parteixen de la constatació que aquell mite segons el qual l’ésser humà és egoista i només busca el benestar individual, per definició, és conceptualment, però també biològicament, fals. Cada vegada més estudis posen de manifest com els éssers humans, en determinades circumstàncies, tendeixen a afavorir actituds empàtiques i a buscar el benestar comú. Aquesta és, doncs, la clau: crear les condicions per tal que enlloc de potenciar el ‘jo, meu i per a mi’, potenciem un ‘nosaltres’ de dimensió planetària i transgeneracional.

Rifkin no predica cap Utopia, sinó un marc concret amb polítiques i propostes aplicables. De què depèn que es compleixi? Doncs certament de la capacitat de lideratge dels dirigents polítics i de la capacitat de mobilització de la societat

Els diners per avançar cap aquí, que ningú ho dubti, hi són. Allò que fa falta ara és el canvi de consciència, individual i col·lectiva, que ens permeti avançar-hi. Són nombrosos els símptomes que apunten que, si es fan bé les coses, hi podem arribar. No és cap qüestió de fe, sinó de fer la feina que cal fer.

****************

Nota final 1: Aquestes idees, que Rifkin exposa adaptades al moment actual i amb exemples ben reconeixibles avui dia, les trobem des de fa anys en autors ben diversos. Un d’ells és Fritjoff Capra, a ‘Las conexiones ocultas. Implicacions sociales, medioamabientales, económicas y biológicas de una nueva visión del mundo, Ed. Anagrama, 2003). D’ell en parlaré en apunts posteriors.

Nota final 2: Per altra banda, és precisament la convicció que ens cal, ja, canviar de paradigma allò que em va motivar a escriure, en forma de ficció, el llibre ‘Retorn a Shambhala’ (Rosa dels Vents). De fet, en aquesta novel·la sí fantasiejo sobre una utopia, però la faig servir com a far que indica el camí a seguir amb la intenció d’avançar en una direcció que, crec, és la correcta.