Quan m’etiquetes, em negues

VINZ_TargetShootAndRun

La gent és tal, la gent diu qual, la gent vol això, la gent demana allò. Però qui és ‘la gent’? Erri de Luca, a El dia abans de la felicitat, ens adverteix: “No en diguis gent, són persones, una per una. Si en dius gent no fas cas de les persones. No es poden sentir els pensaments de la gent, només els d’una persona cada cop”.

Vivim en l’era dels estereotips, de les etiquetes, de les senyalitzacions grupals, en definitiva, de la despersonalització. Ens obsessionem en reduir les personalitats complexes a un sol adjectiu i encasellem a partir d’un títol, una professió, un gènere, una orientació sexual, una edat, una opinió.

Però ningú és una sola cosa, i ser d’un grup no vol dir ser com tothom d’aquell grup.

Tota persona té una identitat múltiple, formada per incomptables dimensions, opinions i característiques. I a més, cadascuna d’elles és dinàmica, pot evolucionar, pot canviar, pot créixer.

En el moment que el món està més interconnectat que mai, i que la porositat entre identitats és més gran, és com si sentíssim vertigen davant la complexitat, el matís, la diversitat. Busquem la comoditat de l’estereotip. Creiem que ens aporta seguretat, que ens protegeix davant l’alteritat. I tanmateix, errem.

Quan m’etiquetes, em negues, deia Kierkegaard. L’etiqueta duu a l’estereotip, i aquest a la negació de la personalitat. I és que l’etiqueta és també una diana sobre la qual es dispara sovint el tret verbal, quan no mortal. Va morir perquè era negre, homosexual, dona, musulmà, atea, ric, pobra, unionista, independentista, gitana, en definitiva, perquè era diferent, o pensava diferent.

“Les definicions pertanyen als definidors, no als definits”. Ho diu Toni Morrison, a Beloved. En efecte, quan etiquetem algú, de fet ens estem etiquetant a nosaltres mateixos, i per tant ens neguem. I és així com, poc a poc, morim com a persones.

 

Font foto: Vinz. Target, Shoot and run. A jonathanlevinegallery.com

 

Abans arribarà Godot, que una proposta de l’estat espanyol

41HD7YQBNFL

Preparant el puntCAT d’avui, dedicat a l’actualitat, i especialment a la possibilitat que hi hagi eleccions catalanes en el curt termini, recupero algunes de les reflexions que vaig fer ahir mateix, a Lleida, durant la presentació del llibre ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)’.

Entre d’altres coses, vaig fer referència a si veig possible, o no, que de part de l’estat espanyol ens arribi alguna proposta interessant que puguem considerar com a alternativa al fet que Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà, és a dir, un Estat. La meva conclusió va ser, simplement, que ja no hi confio. Cada vegada tinc més la impressió que abans arribarà Godot, amb permís de Beckett, que una proposta d’aquestes característiques, per molts esforços que faci (que no dubto ni per un segon que els fa) l’amic Iceta.

D’un context com l’actual, amb el PP amb majoria absoluta, per descomptat que no en podem esperar res. Però és que tampoc no sóc capaç de visualitzar cap altra majoria o correlació de forces amb la voluntat i el convenciment necessaris per tal d’obrir una porta a l’entesa que sigui prou gran per fer-hi passar les aspiracions que actualment té una gran part de la gent a Catalunya.

En altres paraules: en relació al PP ho hem sabut sempre, que la porta estava tancada, i per tant ja no hem fet mai l’intent de creuar-la. El problema amb el PSOE, en canvi, és que contínuament han jugat a entreobrir-la, fent-nos creure que ens convidaven a creuar-la per, un cop al llindar, tancar-nos-la de cop als nostres nassos, sigui de maneres subtils o directament a cop de ribot. Finalment, la incògnita, ara, es diu Podemos, tot i que, de moment és només això, una incògnita.

Sigui com sigui, crec que és just recordar també que, ara com ara, només dues forces (l’esmentat Podemos i IU), han fet explícit el seu suport a que Catalunya pugui votar. No és poca cosa, però temo que no sigui suficient.

Hi ha hagut molt de temps, moltes oportunitats, moltes esteses de mà per fer ús d’aquesta eina. Però a l’altra banda mai no hi hem trobat contraparts interessades, ni tan sols, a parlar-ne.

Arribats a aquest punt sóc dels qui pensa que les successives mobilitzacions ciutadanes ho han deixat més que clar: les institucions del país, i els seus partits (almenys aquells que es manifesten defensors de l’exercici del Dret a Decidir), tenen ara un mandat que consisteix a encarar el camí cap a la construcció d’un estat.

És possible, només possible, que si encarem aquest camí, passi com va passar a Escòcia, quan David Cameron, veient com anaven les enquestes, va fer un darrer gest desesperat i va fer una oferta que va convèncer una part dels que estaven a punt de votar sí per tal que canviessin el vot, i acceptessin quedar-se al Regne Unit.

Tal i com veig la situació actual a l’estat espanyol, un oferta similar només arribarà, siguin quines siguin les majories al Parlament de l’Estat, si veuen de manera fefaent que ja hem emprès el camí cap a la independència. I fins i tot en aquest hipotètic cas, caldria veure quina és l’oferta, i fins a quin punt resulta convincent, almenys per una part dels qui, avui per avui, no veuen alternativa a la via sobiranista.

De moment, però, crec que després del 9N toca fer un pas més, bàsicament per no decebre les expectatives que tanta gent ha dipositat en els conductors del procés. I aquest pas, crec, comporta la celebració d’unes eleccions que determinin quines són les majories actualment existents a Catalunya, i per tant si és possible, o no, que el Parlament sortint (i per tant un nou govern) disposi d’un mandat clar en el sentit exposat més amunt, és a dir, per anar fent via cap a la creació d’un nou Estat.

 

Paraula de Fontana

Josep-Fontana-e1415565183295-680x489

Com a complement bibliogràfic i argumental, m’ha resultat molt il·luminador llegir i escoltar les reflexions d’algú que té prou coneixement sobre qui som, i d’on venim, com per poder donar-nos pistes prou sòlides sobre cap on hauríem d’anar. Em refereixo a l’historiador Josep Fontana, que amb motiu de la publicació de l’assaig La formació d’una identitat (Eumo Editorial) fa un recorregut per la història de Catalunya per exposar com s’ha construït la identitat catalana. Se’n pot llegir un fragment a Núvol .

Igualment suggerents són, també, les reflexions que Fontana va fer a El Matí de Catalunya Ràdio ahir, dimecres: “La gent no es pot desencisar a curt termini“.

O en aquesta entrevista que li van fer a Vilaweb: “Aquest país, si s’ha de salvar, el salvarà la gent’”.

 

No et limitis a produir o consumir: Prosumeix!

Jeremy-Rifkin-coste-marginal-cero

Afirma Jeremy Rifkin, a ‘La Sociedad de coste marginal cero’ (Paidós), que ens trobem davant d’un canvi de proporcions colossals en el món laboral. Si la Primera Revolució Industrial va acabar amb el treball d’esclaus i serfs, i la Segona Revolució Industrial va comportar la reducció substancial del treball agrícola i artesanal, la Tercera Revolució, en la qual ens trobem actualment (originada per les energies renovables, les tecnologies de la informació i la comunicació, el cotxe elèctric o les impressores 3D), està clavant la ‘puntilla’ al treball assalariat massiu de sectors industrials i de serveis, i a moltes categories d’ocupació en el sector professional.

Això és un fet. La pregunta, lògica, que s’imposa davant d’aquesta situació és: Tenint en compte que capital i ocupació s’alimenten mútuament en els mercats capitalistes, què pot succeir si, pel fet d’haver-hi tan poques persones assalariades, no hi ha compradors suficients per als béns i els serveis que s’ofereixen?

Rifkin proposa dues respostes, complementàries entre elles. La primera consisteix a posar de manifest que l’economia que ell anomena de cost marginal zero canvia del tot la noció del procés econòmic. S’esberla, ho veiem cada dia, l’antic paradigma basat en propietaris i treballadors, en venedors i consumidors. Els consumidors es converteixen en productors. Neix el terme persones prosumidores. Cada cop més consumirem, produirem i compartirem els nostres bens i serveis en un procomú col·laboratiu amb uns costos marginals que s’acostaran a zero, amb la qual cosa apareixeran noves formes d’organització de la vida econòmica més enllà del model de mercat capitalista tradicional.

En segon lloc, una gran part del treball humà alliberat per l’automatització en tots els sectors de l’economia de mercat s’està traslladant a la naixent economia social. En aquesta nova era, la participació plena en el procomú col·laboratiu adquireix la mateixa importància que ha tingut l’esforç en l’economia de mercat, i el capital social adquireix el mateix valor que s’ha atorgat al capital de mercat. La participació en la comunitat i la recerca de transcendència i significat definiran la mesura de les nostres vides més enllà de la riquesa material.

Si traduïm això en el terreny de la concreció, significa simplement que els nínxols de generació d’ocupació (i per tant les ofertes de treball) apareixeran cada cop més en llocs que reforcin la infraestructura social, això és, sectors com les arts, la sanitat, l’educació o dins d’organitzacions sense ànim de lucre. Així mateix, la construcció d’un coneixement global comporta invertir en connectivitat, a tots els nivells. Així doncs, en la fase immediata (que Rifkin estima en dues generacions, a les quals anomena intermèdies) la prioritat rau en construir la plataforma cap a una Internet de les Coses (IdC), que inclou des de carreteres intel·ligents o instal·lació i millora de sensors (que facilitin la circulació de cotxes elèctrics), fins a totes aquelles tasques que no pot desenvolupar una màquina i sí un ésser humà, afavorint la transició paradigmàtica.

La de Rifkin és només una veu més, entre tantes i tantes d’altres, que gosen vaticinar la fi del capitalisme (oh, sacrilegi!) i la substitució d’aquest sistema, en molts aspectes fracassat, per un nou paradigma basat en la cooperació enlloc de en la competència.

La idea no és nova. De fet, la humanitat no ha estat sempre tan obsessionada amb la propietat o l’individualisme, com ha passat des de la Il·lustració i els orígens del capitalisme. En el seu llibre, Rifkin posa com a exemple de col·lectivisme una època amb tan mala fama com l’Edat Mitjana: “L’agricultura feudal presentava una estructura comunal. Els pagesos unien les seves parcel·les en pastures i camps comuns que conreaven entre tots. El procomú es va convertir en el primer exercici de presa de decisions democràtica d’Europa “.

Tanmateix, allò que trobo certament revolucionari d’aquesta mena d’aproximacions a la realitat actual és que totes elles parteixen de la constatació que aquell mite segons el qual l’ésser humà és egoista i només busca el benestar individual, per definició, és conceptualment, però també biològicament, fals. Cada vegada més estudis posen de manifest com els éssers humans, en determinades circumstàncies, tendeixen a afavorir actituds empàtiques i a buscar el benestar comú. Aquesta és, doncs, la clau: crear les condicions per tal que enlloc de potenciar el ‘jo, meu i per a mi’, potenciem un ‘nosaltres’ de dimensió planetària i transgeneracional.

Rifkin no predica cap Utopia, sinó un marc concret amb polítiques i propostes aplicables. De què depèn que es compleixi? Doncs certament de la capacitat de lideratge dels dirigents polítics i de la capacitat de mobilització de la societat

Els diners per avançar cap aquí, que ningú ho dubti, hi són. Allò que fa falta ara és el canvi de consciència, individual i col·lectiva, que ens permeti avançar-hi. Són nombrosos els símptomes que apunten que, si es fan bé les coses, hi podem arribar. No és cap qüestió de fe, sinó de fer la feina que cal fer.

****************

Nota final 1: Aquestes idees, que Rifkin exposa adaptades al moment actual i amb exemples ben reconeixibles avui dia, les trobem des de fa anys en autors ben diversos. Un d’ells és Fritjoff Capra, a ‘Las conexiones ocultas. Implicacions sociales, medioamabientales, económicas y biológicas de una nueva visión del mundo, Ed. Anagrama, 2003). D’ell en parlaré en apunts posteriors.

Fritjof Capra- las Conexiones Ocultas

Nota final 2: Per altra banda, és precisament la convicció que ens cal, ja, canviar de paradigma allò que em va motivar a escriure, en forma de ficció, el llibre ‘Retorn a Shambhala’ (Rosa dels Vents). De fet, en aquesta novel·la sí fantasiejo sobre una utopia, però la faig servir com a far que indica el camí a seguir amb la intenció d’avançar en una direcció que, crec, és la correcta.

L389153.jpg

Sobre el mandat democràtic per la independència (vist amb ulleres internacionals) i la importància de construir ponts

Contràriament a allò que sembla inquietar, legítimament, molta gent, l’existència de matisos i de perspectives diferents és notòria, també entre aquelles persones que apostem perquè Catalunya esdevingui un nou Estat amb veu pròpia i sobirania equiparable a la que, avui, en ple segle XXI, poden i han de tenir els Estats a l’esfera internacional. Tal i com ho veig, la pluralitat és un valor en qualsevol democràcia, també a la catalana, la qual cosa no impedeix que es pugui (és més, que calgui) arribar a acords entre opcions i visions diferents, de vegades prou allunyades les unes de les altres. Així mateix, però, més enllà del vosaltres/nosaltres, del teus/meus, allò que crec necessari, i urgent, és la construcció de ponts. Tothom és lliure de creuar-los o de no fer-ho, només faltaria. Però siguem conscients, també, que només serà una opció (creuar-los) si aquests ponts existeixen. Altrament, fracturarem la societat allunyant-nos els uns dels altres de manera innecessària, dolorosa i contraproduent. En el país que jo vull, el diàleg és imprescindible, igual com el respecte a les postures diferents, sense etiquetes, sense prejudicis, sense condemnes. Tothom té (tenim) la nostra història personal, la nostra motxilla emocional, la nostra cartera de greuges o deutes. Jo, quan parlo (o escric) ho faig a títol personal, i intento fer-ho de manera raonada i argumentada. Que allò que expresso sigui més o menys encertat és una altra qüestió. És per això que el simplisme, i encara més, el frontisme de trinxera, m’incomoda i, a més, em dol, sobretot quan ve de gent amiga i amb qui coincideixo en tantes i tantes coses. Passi el que passi els propers mesos, aquest país, aquesta societat, l’hem de construir entre totes i tots. Farem bé de no sembrar mines que, en el futur, ens impedeixin caminar amb llibertat i seguretat pels camps de la concòrdia.

 

bandereseuropees

A continuació adjunto un exemple més d’aquesta diversitat de punts de vista, en aquest cas relatius a la possible interpretació internacional d’unes eventuals eleccions celebrades en l’actual context.

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

El mandat democràtic per la independència, segons experts en política internacional

Martí Anglada, Vicenç Lozano, Raül Romeva, Ramon Tremosa, Xavier Solano i Martí Estruch analitzen les fórmules electorals i la validesa que poden tenir per al reconeixement internacional

En el debat entorn de les eleccions avançades sobre la independència de Catalunya, un dels punts centrals és la manera com la comunitat internacional n’interpretarà els resultats. El president Artur Mas va explicar que els estats exigien un resultat molt clar per a considerar bo el mandat democràtic i que això exigia una llista unitària que obtingués la majoria absoluta. Per contra, els defensors de les llistes separades consideren que hi ha recursos alternatius per a fer visible la majoria independentista: una part del nom compartit, un punt comú al programa, etc.

Hem parlat amb partidaris de totes dues teories. Són catalans que viuen en contacte amb representants polítics de països europeus que ens han explicat com veuen aquest debat i què els diuen quan parlen del procés d’independència de Catalunya. Són Martí Anglada, periodista internacional i delegat de la Generalitat a França i Suïssa; Martí Estruch, ex-delegat de la Generalitat a Alemanya en l’època del govern tripartit; Vicenç Lozano, periodista internacional i corresponsal a Itàlia i al Vaticà; Raül Romeva, ex-eurodiputat d’ICV i doctor en relacions internacionals; Xavier Solano, assessor de l’SNP al parlament britànic i ex-delegat de la Generalitat al Regne Unit en l’època del tripartit; i Ramon Tremosa, eurodiputat de CiU i economista.

(…)

Raül Romeva, ex-eurodiputat d’ICV i doctor en relacions internacionals

Per valorar què és millor, val la pena d’escoltar què diuen els polítics dels altres països, però també què ha passat en els casos d’independències recents. Si analitzem els processos que hi ha hagut aquests últims anys i els que se n’han sortit millor a Europa, podem obtenir-ne bones lliçons. Cal entendre que ja no som a l’etapa en què els referents eren Escòcia i el Quebec. A nosaltres, desgraciadament, se’ns ha tancat la porta a fer un referèndum. Els referents han de ser uns altres. No com a models de país, però sí per a donar pistes. Hi ha dos països, Estònia i Eslovènia, que van caminar amb dues opcions electorals cap a un mateix objectiu. D’aquesta manera van construir un marc més estable que no els que ho van fer amb una sola opció electoral. A Eslovènia hi havia dos blocs per la independència: la més socialdemòcrata, que es deia Demos, i una altra de més esquerranosa.

Però és cert que la interpretació dels resultats ha de ser clara. No havent pogut fer el referèndum que volíem, cal una lectura clara i nítida en el marc d’unes eleccions. Si hi ha eleccions, és evident que no seran normals. Són unes eleccions excepcionals i es llegiran en aquesta clau. Jo entenc que la proposta d’una llista unitària permet una lectura molt clara. Però també ho pot ser la proposta de diverses llistes amb un mateix objectiu. La interpretació clara per la comunitat internacional s’aconsegueix amb totes dues fórmules. Per mi, la proposta que fa Oriol Junqueras, des del punt de vista internacional, és tan vàlid com la que fa el president Mas.

El subtítol del llibre que he escrit és ‘Una carpeta incòmoda’. No tan sols no ens esperen, sinó que som un problema per a la resta d’Europa. Des d’aquesta perspectiva, els ho hem de fem fàcil. És cert que no podem complicar gaire les coses. El mandat també serà nítid si l’endemà de les eleccions hi ha un acord de la majoria parlamentària amb l’objectiu concret de la independència.

9788415961338

(…)

La poció màgica

panoramix

Fa temps que busquem desesperadament una poció màgica, la pedra filosofal, la fórmula que ens permeti convertir l’aigua en vi, el plom en or, el Sant Grial de la política, l’oracle de la democràcia.

Sobre la taula tenim els tres ingredients essencials, i per tant imprescindibles, que aital fórmula reclama: l’excepcionalitat de l’actual moment nacional (arran de la inqüestionable demanda ciutadana), la urgència que suposa donar resposta immediata a les necessitats d’una bona part de la població que es troba al llindar de la subsistència, i el repte estructural de recuperar la confiança en un sistema (democràcia) que viu hores certament baixes.

La dificultat de tot plegat rau –tinc la impressió–, en la manera com combinem aquests ingredients, i en la proporció, esclar. De vegades tinc la sensació que allò que ens cal en realitat, més que un full de ruta, és un Panoràmix, és a dir: un druida i una marmita.

Personalment trobo força improbable que acabem trobant la tan desitjada poció màgica, i menys ara, que Goscinny és mort i Uderzo s’ha jubilat. Allò que uns trobaran massa sonso, a d’altres els semblarà salat. Tanmateix, penso que ha de ser possible trobar una fórmula que, si més no, ens permeti fer un bon paper a la trobada anual al bosc dels carnuts, i fins i tot, perquè no, guanyar el concurs (ni que sigui per demèrit dels altres concursants).

El President Mas va fer ahir la seva contribució a aquest caldo. La setmana vinent serà Junqueras qui hi aportarà els seus ingredients. I mentrestant la resta d’actors (polítics i socials), contribueixen al menú (com ha de ser) aportant cadascú les espècies que considera més gustoses.

Avui, mentre llegia i escoltava a uns i altres comentar com creia cadascú que calia cuinar el plat en qüestió, he recordat unes reflexions que feia Martí Anglada, que ben bé podria fer aquí el paper de druida, en l’epíleg del seu imprescindible treball Quatre vies per a la independència (Pòrtic), i amb les quals coincideixo plenament. Diu Anglada: “Un dels fets que, segons la meva interpretació, crida més l’atenció dels quatre processos d’independència estudiats en aquest llibre és –Eslovàquia al marge– que en els dos països –Estònia i Eslovènia– on les forces independentistes o sobiranistes no van formar un front únic des del primer moment, sinó que es van agrupar però mantenint una pluralitat relativa d’almenys dues agrupacions, és on hi ha hagut més estabilitat institucional i política. Més consens bàsic. En aquests dos casos, l’eslovè i l’estonià, les agrupacions plurals van mostrar sempre una solidaritat bàsica entre elles. I en el cas d’Estònia, amb una gran minoria russòfona, una d’aquestes agrupacions sobiranistes va mantenir sempre forts vincles integradors amb l’esmentada minoria”.

Així doncs, toca observar, aprendre dels altres, parlar (en públic i en privat), negociar, acordar i, sobretot, avançar, abans que el cel no ens caigui al damunt. La trobada anual al bosc dels carnuts s’acosta, i serà una contesa renyida en la qual no podem descartar res, ni tan sols la possibilitat d’acabar guanyant el menhir d’or, però més val que hi anem estudiats.

Gestionar els béns comuns a Catalunya (proposta per a Àgora, a ‘El país que volem’)

Captura de pantalla 2014-11-25 a les 9.36.28

La meva participació al Programa Àgora (El país que volem) 14/10/14, i concretament en el bloc destinat a valorar ‘L’Equilibri territorial: medi urbà, medi natural‘.

A grans trets vaig explicar el següent:

“El país és fràgil per actuacions generals (canvi climàtic), irresponsabilitats (sobrepesca, contaminació de terra, mar i aire) i especulacions (fracking, urbanisme agressiu).
L’advertiment de científics, ciutadans i polítics, i els seus intents de capgirar-ho tot, topen amb dificultats, interessos econòmics, electorals i empresarials. La concentració de poder i les privatitzacions de recursos dificulten l’accés universal a béns com l’aigua i l’energia
Com a possible solució, apareixen els anomenats béns comuns, i la seva gestió. Són xarxes que sustenten la vida, teixides per gestar processos productius, reproductius i creatius, com l’aire, l’aigua, les llavors, la diversitat cultural o el genoma humà. Podem dir que són béns materials i immaterials d’usdefruit comunitari sense propietat particular, d’accés limitat pels humans, a mig camí entre béns naturals i mercantils, entre drets i serveis públics.
S’han d’aprofitar els canvis actuals per replantejar tot el sistema, per fer justícia ambiental i social.”

Aquí teniu la conferència completa (compartida amb Ramon Folch i Josep Amat Girbau)

També vaig aportar com a complement l’article que vaig publicar a l’ARA fa unes setmanes, sobre el tema: ‘Catalunya i la gestió dels béns comuns‘.

La proposta forma part d’un paquet de propostes que podeu valorar (i votar) aquí.

Utopia bifocal i economia del Bé comú: més enllà dels mercats i l’Estat

Sovint s’atribueix a Eduardo Galeano una frase que, en realitat, és del director de cinema Fernando Birri a qui l’escriptor cita sovint. En un acte que van fer conjuntament, un dels assistents els va preguntar: Per què serveix la Utopia? Va respondre Birri.

“La Utopia es troba a l’horitzó. Sé que mai no hi arribaré. Que si jo camino deu passes endavant, ella s’allunyarà deu passes. Com més la busqui, menys la trobaré, perquè ella s’allunya a mesura que jo m’hi acosto. Bona pregunta: per què serveix la Utopia? Doncs la Utopia serveix per caminar”.

Sóc un ferm defensor d’aquesta filosofia. Al llarg de la història, les grans revolucions democràtiques i de drets fonamentals s’han aconseguit seguint aquest principi. Des de l’abolició de l’esclavatge fins a la redacció de la Declaració dels Drets Humans, passant per la Declaració dels Drets de l’Infant o el Tractat Internacional contra les Mines antipersona, entre tants d’altres.

En l’actualitat són innumerables les causes que reclamen mantenir aquesta premissa activada. Obviar-la és un luxe que la humanitat no es pot permetre. Caure en el facilisme (per no dir nihilisme) del ‘no hi ha res a fer’, ‘tots són iguals’, ‘sempre guanyen els mateixos’ em provoca sovint un estat de desànim que combato recordant la frase de Birri. Parafrassejant-la: que una cosa no sigui imminent, ni fàcil, no vol dir que sigui impossible. Ho va fer perquè no sabia que era impossible! D’això es tracta.

Malgrat les nombroses derrotes, hagudes i per haver, seguir caminant és sempre la victòria més important. Tot plegat ve a tomb perquè, davant l’evident declivi del sistema imperant (capitalista), cal treballar per un model diferent que promogui els valors de la igualtat i la justícia. I aquest model, per molt que hi hagi nostàlgics d’un i d’altre credo que discrepin, no passa per recuperar l’anacrònica disputa capitalisme-comunisme, sinó per mirar endavant, més enllà dels mercats i l’Estat. Se’n diu Economia del Bé Comú, i és, sobretot, un horitzó, un objectiu, una utopia cap a la qual convé avançar.

Mentre ho fem, però, no perdem de vista un altre proverbi, aquest cop xinès: ‘Aquell qui només es fixa en l’horitzó, es perd les belleses dels prats que té al davant’. Podem fer compatibles les dues visions? Jo crec que sí, sens dubte.

Horitzó i proximitat. Utopia bifocal. Aquí i allà. Ara i demà. Nosaltres i vosaltres. I ells. I elles. Copulativa (i) enlloc d’adversativa (o). Cooperació. Co.

La prova que això és possible la trobem en reflexions com les que fan, entre d’altres, Christian Felber, qui demà, dimarts 25 de novembre, a les 12:00h, presenta el seu nou llibre Dinero. De fin a medio (editat en català per Miret Editorial amb el títol Diners. Noves regles de joc).

Serà a l’Aula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona Seu de Diagonal, 690 (Metro Palau Reial).

I és que el llibre, agosarat i trencador, proposa alternatives concretes per a ordenar i equilibrar el sistema monetari i financer imperant, entre les quals es troba la defensa de les decisions del poble sobirà per sobre de les de l’economia financera.

Seguim avançant, doncs, cap a l’horitzó birrià sense perdre de vista les necessitats i els reptes immediats.

Pobresa energètica: entre l’emergència i el canvi de model econòmic

Aliança contra la pobresa energètica

A molta gent ens va indignar llegir, el passat 23 d’octubre, com el Tribunal Constitucional (un cop més) disparava a boca de canó, aquest cop contra la gent més desafavorida, suspenent el decret sobre pobresa energètica. El TC ja ha quedat abastament desacreditat, i aquest gest no fa altra cosa que posar-lo, de nou, en evidència.

Tanmateix, potser convé recordar que les famílies que s’havien acollit (per què eren les que podien fer-ho) a les garanties ofertes pel decret, i que ara tornen a quedar exposades a talls en els subministraments en cas d’impagament, no arribaven al miler (en concret 895), mentre que a Catalunya són unes 320.000 les famílies (el 10% de la població catalana) que no tenen garantit l’accés a subministraments bàsics com la llum, l’aigua o el gas.

És indignant, sí, que el TC hagi tombat el Decret en qüestió, però cal recordar que aquest quedava força allunyat de ser l’instrument que realment es necessita per poder resoldre un problema tan greu i de dimensions tan colossals com el del dret universal a l’accés a l’energia.

En altres paraules, un altre suspens per al TC, però el Govern de la Generalitat també ha de recuperar aquesta assignatura.

Les associacions que formen part de l’Aliança Contra la Pobresa Energètica, la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya i els sindicats CCOO i UGT, porten mesos reclamant una resposta digna de la magnitud de la tragèdia. Així, per exemple, denuncien que el Fons de Subministrament Social per combatre la pobresa energètica anunciat pel Govern, i que tant han reclamat aquestes entitats,  és “clarament insuficient” (veure el seu comunicat del 7 de novembre ). Recordem que el conseller va calcular que la proposta del Govern podria beneficiar entre 50.000 i 70.000 famílies, a anys llum, doncs, de cobrir les necessitats reals del moment.

A més, aquestes entitats van lamentar la “deslleialtat” de la Generalitat pel fet d’anunciar el Fons de manera unilateral i sense convocar la Taula sobre la Pobresa Energètica, que agrupa l’administració, les entitats i les empreses subministradores.

De propostes sobre la taula, tanmateix, n’hi ha des de fa temps: aplicar el principi de precaució pel qual les empreses no podran tallar el subministrament sense el vistiplau de serveis socials i una campanya per difondre els ajuts als quals es poden acollir les llars vulnerables. Així mateix, les entitats i els sindicats van plantejar també la creació d’un organisme públic que vetlli perquè les empreses subministradores es responsabilitzin de les factures impagades. La proposta estableix que aquest ens entri en funcionament aquest mes de novembre.

No obstant això, convé insistir en què aquestes mesures, urgents, han de tenir un caràcter de temporalitat. El problema és estructural i reclama respostes estructurals. I, per a mi, la principal d’aquestes mesures passa per un canvi en el model econòmic imperant. Sí, hi ha alternativa a l’actual economia de mercat capitalista, se’n diu economia del bé comú (veure entrevista a Christian Felber ).

En el context de crisi i austeritat actual, quan sovint s’estan promovent transferències d’autoritat d’allò públic cap al privat, un enfocament polític sobre els béns comuns (i l’energia ho és) representa una oportunitat per construir un nou projecte democràtic per la societat europea basat en la participació ciutadana, la possibilitat de gaudir dels drets fonamentals i l’enriquiment cultural, moral i intel·lectual de les persones.

Font foto: Aliança contra la pobresa energètica.

I la culpa és de …

635513972384975052w

El fet que molta gent hagi conegut Jean Claude Juncker (President de la Comissió Europea) fa relativament poc temps diu molt de com s’ha construït el projecte europeu. L’euroentusiasme de fa uns anys (lustres? dècades?) ha derivat en una creixent eurofrustració, quan no directament euroescepticisme o eurofòbia. ‘La culpa és d’Europa’ s’ha convertit en un mantra hitparade.

Juncker és l’autor de la mítica frase: ‘no he estat mai en una cambra tan fosca com la de la Convenció’ (es referia a la Convenció que va redactar el fracassat Tractat Constitucional Europeu). Una cínica manera de fer pal·lès qui mana.

Juncker, que ha manat molt a Europa (cap d’Estat –Luxemburg-, president de l’Eurogrup), diu ara que desconeixia l’entramat d’enginyeria financera de què s’aprofitaven evasors de tot el món (també europeus), conegut gràcies al Luxleaks. Tot plegat, afirma, es deu a que no existeix una harmonització fiscal europea. La culpa és, un altre cop, d’Europa, com sempre. Així, en abstracte.

En un debat del .CAT , dedicat precisament al frau fiscal, vaig defensar que el problema de l’evasió residia en l’existència d’un sistema ‘legal’ d’evasió de capitals que permetia les grans fortunes (i empreses) estalviar-se grans quantitats de diners en impostos. I per fer-ho no calia marxar gaire lluny. A unes hores en tren teníem Luxemburg. Alguns fiscalistes del programa em van contra-argumentar que si la llei ho permetia, llavors no es podia criticar, que el que calia, en tot cas, era canviar la llei. Mira que bé! Com si les 340 grans empreses que tenen la seu a Luxemburg (per interès fiscal) no tinguessin res a veure amb les lleis actuals, o amb el fet que Juncker sigui ara qui és.

I així, mica en mica, anem omplint la pica d’euroescèptics, d’indignats i de políticofòbics, tot plegat per que tot continuï lampedusianament igual. Però sospito que aquest cop no se’n sortiran tan fàcilment. La pica fa temps que vessa, i demana un canvi de règim, i més que això, de sistema.

 

Font foto: Reuters

Sobre energia, Castor, límits,… i més enllà

Aquests dies que parlem tant, novament, d’energia, de pobresa energètica, de Castor, de prospeccions, de lluites i indignacions, m’agrada recordar que aquestes són les raons que em van portar a escriure, en forma de ficció i llibre d’aventures, ‘Retorn a Shambhala’, del qual parlem en aquesta entrevista de només 5′, amb Marta Ballesta (In Situ, BTV)