.CAT , aquesta setmana dedicat a la situació econòmica i política de Catalunya

Aquesta setmana al “.CAT” hem tractat la situació d’ofec econòmic i polític que està vivint Catalunya, un escenari que se situa en l’horitzó de la data del 9 de novembre, amb la celebració de la consulta sobiranista. D’aquest present complicat i de l’horitzó més immediat per a Catalunya, Ariadna Oltra n’ha parlat amb el conseller de la Presidència, Francesc Homs. En el debat també hi han participat Xavier Sala i Martin, economista; Enric Millo, diputat del PPC; Vicenç Villatoro, periodista; Raül Romeva, doctor en Relacions Internacionals; Laia Bonet, professora de Dret, i Joan Manuel Tresserras, professor de Teoria de la Comunicació.

 


Defraudats pel frau fiscal (el debat d’ahir a .CAT , de TV3)

Defraudats pel frau fiscal

Al “.CAT” hem abordat la xacra del frau fiscal. Ariadna Oltra ha entrevistat Raúl Burillo, l’inspector d’Hisenda i exdelegat especial d’Hisenda a les Balears, que va encapçalar l’equip que va descobrir, entre altres, el “cas Palma Arena” i el “cas Nóos”. Al debat, hi han participat Joan Iglesias, assessor especial de l’Agència Tributària de Catalunya; Miguel Ángel Mayo, coordinador del sindicat de tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA); Anna Rosell, economista i directora de l’àrea fiscal d’ IMBGrup; Jordi de Juan, advocat especialista en contenciosos fiscals, professor de Dret Financer i Tributari de la UB, i exportaveu de la Comissió d’Economia i Hisenda del Congrés (2001-2003); Raül Romeva, doctor en Relacions Internacionals, i Xavier Sardà, periodista. Ariadna Oltra també ha aconseguit entrevistar Hervé Falciani, actualment testimoni protegit de diversos governs europeus i sense residència coneguda. Aquest enginyer informàtic va descobrir les pràctiques d’evasió fiscal fetes per 130 de les principals fortunes mundials des de l’oficina del banc HSBC a Suïssa on treballava.


Entrevistat per Nacio Digital

Entrevistat per Nacio Digital

ENTREVISTA PER A NACIÓ DIGITAL CONDUÏDA PER CARLES BATALLA


Romeva: «No he sentit ningú amb capacitat de decisió a Europa contra la consulta»

El fins ara eurodiputat d’ICV diu que només hi ha moltes interpretacions sobre un hipotètic sí

Culpa els Estats de “frenar la revolució democràtica que cal” al vell continent

Especial: Eleccions europees 2014

 

Llums i ombres. Després de ser eurodiputat d’ICV al Parlament Europeu durant els últims deu anys, Raül Romeva no ha perdut la fe en el projecte del vell continent però hi detecta un empobriment democràtic que espera reconduir amb l’ascens de les esquerres. Va estar a punt d’unir-se al partit dels verds encapçalat per José Bové en una posició simbòlica però finalment no ho va fer. El seu relleu com a cap de llista l’agafa Ernest Urtasun, que va ser el seu secretari entre el 2004 i el 2008 i amb qui comparteix vocació i afinitats. 

-Quin balanç fa d’aquesta dècada com a eurodiputat?

-He de confessar que tinc pànic a aquesta pregunta, perquè és terrible intentar resumir deu anys en una frase. Depèn del moment dic una cosa o una altra, però jo em quedo sobretot amb la constatació que aquest projecte que anomenem Unió Europea per mi continua sent vàlid. Tota la vida he estat europeista però és evident que cal una reforma a fons estructural, institucional, política i democràtica, a tots els nivells. El meu europeisme no ha quedat tocat però sí em porta a veure necessitats que fa deu anys no veia.

 

-Què s’ha millorat respecte quan va començar i què caldria corregir?

-De les coses que s’han millorat és la consciència que això d’Europa ens afecta molt, altra cosa és si ho fa per bé o malament, si és positiu o negatiu i la percepció creixent és que ens afecta negativament, i ha quedat diluït el fet que hi ha aspectes positius que vénen pel fet de formar part de la UE. Europa està construïda com una suma d’Estats i hem d’aconseguir que sigui una aliança entre ciutadans, cal transversalitzar determinades qüestions ideològiques, polítiques i democràtiques. En aquest canvi de cicle en el qual estem entrant, per mi el paradigma és aquest: canviar l’Europa dels Estats per l’Europa dels ciutadans, o ho corregim des de diferents fronts alhora, o directament el projecte quedarà, més que tocat, directament enfonsat.

 

-Ernest Urtasun es definia com a europeista però al mateix temps avisava de l’existència d’un europeisme “babau” que consisteix en què tot el que ve d’Europa ha de ser automàticament bo. Què és ser europeista?

-Jo relaciono Europa amb democràcia, sóc europeista en la mesura en què sóc demòcrata, en la mesura en què la democràcia està tocada a Europa el meu europeisme està debilitat. Què podem fer per enfortir l’europeisme de molta gent que som eurofrustrats? Enfortir la democràcia.

 

-De quina manera es pot fer?

-Passa per un canvi institucional i estructural, el gran problema que tenim és una estructura dèbil que no permet respondre a les necessitats que tenim com a ciutadans sinó a les d’alguns Estats, això és perquè els Estats ho han volgut així, està dissenyat així. Cal un canvi estructural i institucional i només es pot fer si hi ha una pressió social i ciutadana que ho reclami a Brussel·les i als Estats que formen part d’aquesta Europa.

-En comparació a fa deu anys Europa està molt pitjor en drets i dignitats?

-Malauradament sí, per mi Europa sempre ha estat un referent, no només en democràcia sinó també en tot allò que té a veure amb drets, drets fonamentals, drets humans. Tu vas pel món i en molts llocs Europa continua sent una certa marca, té una credibilitat però els que estem a dins hem patit aquest retrocés, i això em preocupa. Per això cal recuperar una credibilitat que Europa tenia i que per molts motius, que no s’han de buscar a Brussel·les sinó a les capitals europees, s’ha perdut. Aquest és el repte, recuperar coses que fa cinc o deu anys emblaven inqüestionables.

 

-Com quines?

-Fins fa quatre dies no havia sentit que es qüestionés la prohibició de la pena de mort a Europa, i en els últims anys he sentit molts col·legues al Parlament Europeu que ho qüestionaven, o el dret a escollir el propi cos, la lluita a favor de les dones d’escollir, o el dret a casar-se de les parelles homosexuals. Fa quatre dies era impensable sentir , no només discursos sinó mobilitzacions en contra, ara ho estem tornant a veure i em sembla no només preocupant sinó dramàtic.

 

Un dels riscos que ICV-EUiA ha intentat combatre durant la campanya ha estat el de l’abstenció, que s’intueix molt alta. Creu que la societat encara no ha entès o assumit que les decisions europees sí l’afecten perquè continua pensant que qui millor solucionarà els seus problemes són els Ajuntaments i les instàncies de poder més pròximes?

-S’ha de tenir molt clar que cada decisió té el seu nivell, no em sembla encertat creure que Europa ho ha de fer tot, hi ha coses que Europa no ha de fer ni s’hi ha de ficar, formen part de les polítiques locals o nacionals, se’n diu subsidiarietat. Jo estic a favor que cada nivell tingui el seu grau, la seva capacitat de decisió, per això cal que els nivells més propers a la ciutadania, els locals, tinguin no només competències sinó recursos per poder-ho fer. Per mi el coll d’ampolla continuen sent els Estats, que acaparen un nivell de poder que no només els toca a ells sinó que en alguns casos s’ha de transferir a Europa i en d’altres s’ha de transferir cap a baix, a nivells de decisió subestatals, regionals, nacionals o autonòmics o directament locals. Per mi el problema que frena tota la revolució democràtica que cal a escala europea el tenim en els Estats.

 

-En quins temes Europa s’hi hauria d’involucrar i en quins se n’hauria d’apartar?

-Hi ha una dimensió que forma part de l’essència identitària europea, que són qüestions de caire cultural, Europa és per definició una suma d’identitats, de realitats, de llengües, de tot el que té a veure amb la pluralitat i diversitat, això qui ho ha de potenciar i canalitzar és cada realitat, no hi ha d’haver una transferència de competències. A Europa també s’han de fer els grans espais d’unió política, fiscal, econòmica, monetària però l’execució de moltes d’aquestes polítiques, per exemple serveis socials, qui ho ha de poder fer són els nivells locals, però a partir d’una capacitat tècnica i de recursos que en gran mesura està emmarcada en una política europea, per dir-ho així pactada. La diferència és quin és el marc en el qual prens la decisió i qui és qui l’ha d’executar i és un aspecte que ara mateix encara no està clar.

 

-Una de les seves lluites ha estat per l’oficialitat del català però no se n’ha sortit. Es pot revertir aquesta situació?

-Entenent que a Europa no hi poden haver llengües de primera i segona. Em sembla un greu error, que hem condemnat i lamentat moltes vegades, que la única manera de concebre una llengua com a europea és que està acceptada com a tal oficialment per part de l’Estat. En aquests moments fins i tot hi ha llengües que estan acceptades com a tals pels Estats que no estan reconegudes a escala europea, tenim una deficiència que no té res a veure amb la realitat que vivim: o Europa entén que hem de superar l’àmbit dels Estats per reconèixer aquesta diversitat, entre elles la lingüística, o difícilment Europa serà creïble per coses com aquestes.

 

-Com es veu el procés català a Europa?

-Europa, com tot, no és un telèfon, hi ha de tot, s’hi diu de tot: hi ha gent que ho viu amb indiferència, d’altres amb por, simpatia, curiositat, temor, d’altres amb pànic o fins i tot amb ràbia perquè d’alguna manera en fan una lectura negativa… hi ha de tot. Però jo encara no he sentit ningú amb capacitat de decisió a nivell institucional europea en contra de la consulta, el que he sentit són moltes interpretacions sobre què passaria si en aquesta possible consulta sortís un sí.

 

-No hi ha cap postura europea comuna i oficial…

-No, per tant és absurd plantejar que Europa no ho permet o no ho vol, encara ningú ha dit que no es pugui fer, depèn de nosaltres, ho hem de poder fer i ho farem. A partir d’aquí, i entenc que això requerirà d’una negociació, quan es faci la consulta, sí finalment surt un sí s’obrirà un període de reflexió i negociació política, ja en parlarem i ja veurem què dirà Europa en aquest escenari, mentrestant…

 

-Aleshores Europa haurà de pressionar més per instar a la negociació…
-Ja ho està recomanant ara, ja veus europeus que insten al diàleg, però ho estem intentant i en dècades no ens n’hem sortit però això estem com estem. Quan alguns companys, fins i tot el Schulz em diu que el que hem de fer és negociar, li dic que portem anys intentant-ho, el problema és que no hi hagut cap voluntat de diàleg, a davant hi ha hagut una paret, el que ha de fer Europa és entendre per què estem aquí.

 

-Des del PP fa temps que avisen que la independència situaria Catalunya en un univers paral·lel o quedaria flotant a l’espai sideral. Tan dramàtic seria quedar-se fora d’Europa, atès que hi ha països que no en formen part sinó que hi mantenen tractats bilaterals i no perillen pas?

-És que això està per discutir. Primer, és una hipòtesi, jo soc partidari que ens quedem, perquè estem molt millor a dins, tenim molta més capacitat per resoldre problemes globals a dins que no pas fora, és factible i possible, jurídicament i políticament es possible, òbviament res és segur al 100%, ja veurem què passarà però ja en parlarem. La única raó que explica que es faci tan discurs avisant-nos que quedarem fora d’Europa és dificultar el propi procés democràtic que està en marxa, la resta és foc d’encenalls, no té cap necessitat ni validesa, ni una.

 

-Té algun pronòstic sobre com quedarà el Parlament Europeu? Les enquestes auguren un salt important dels verds.

-No s’atreveixen a fer-ho ni els politòlegs especialistes ni els futuròlegs…Tinc la impressió que hi haurà una davallada de les grans formacions i un gran increment de les formacions menys nombroses, per tant un repartiment de joc, per tant un augment de la pluralitat al Parlament Europeu, la qual cosa per mi és bona per definició. Ja sé que als dos grans partits això els molesta perquè els encanta dirigir-ho tot, però per mi que hi hagi pluralitat, i com espero vagi decantada cap a formacions d’esquerres i ecologistes, és positiu.

 

-Urtasun advertia que ja s’ha pactat una gran coalició entre la dreta i la socialdemocràcia…

-Jo porto anys patint-la, em fan una certa hilaritat determinats discursos socialistes, perquè els populars en aquest sentit tenen menys vergonya. Ho he vist vàries vegades en els socialistes: quan comença el mandat parlen de responsabilitat i cooperació i quan estem a uns mesos de les eleccions automàticament comença la confrontació, com si no haguessin vist el que han fet aquests últims anys de pacte permanent. Qualsevol persona que hagi seguit una mica la política europea s’adona que quan els socialistes diuen que respecte el PP tenen dos projectes diametralment oposats, és una mica enganyós. És veritat que no són la mateixa cosa, però també és veritat que fan el mateix moltes vegades, com que a mi m’interessa el que fan, no el que diuen i el que són, i el que fan moltes vegades acaba sent el mateix, aquesta coincidència em preocupa molt.

 

-El candidat ecosocialista català va treballar amb vostè quatre anys a Europa. Què en destacaria?

-Per mi Ernest Urtasun té fonamentalment dues virtuts: d’una banda, una gran capacitat d’entendre les situacions i la realitat, això és molt important quan fas política parlamentària, és una persona intel·lectualment molt preparada que sap llegir molt bé la situació i els moments. Ha demostrat en aquests anys que sap en quin moment vivim, quines necessitats hi ha, sap veure quins són els problemes i plantejar per on poden anar les solucions i quan faci política parlamentària sabrà focalitzar aquestes inquietuds allà on toca. D’altra banda, té moltes ganes de treballar, té una gran vocació, al Parlament Europeu he constatat que aconsegueixes més coses per ganes de fer-les que no pas per experiència o edat, el que compta és la vocació i l’energia per mobilitzar coses. Ja sé que allà hi ha gent molt experimentada i veterana però la meva experiència em demostra que són els qui, per la seva novetat i fins a cert punt desconeixença de les dificultats, acaben aconseguint que les coses es moguin i avancin, espero que amb l’Ernest això funcioni.

 

-S’hi veu reflectit?

-Té la mateix edat que jo tenia quan jo vaig començar a Europa, som economistes, hem treballat molt en política internacional, tenim un perfil bastant coincident, potser per això hem tingut molta afinitat. També és veritat que el moment en el qual ell entra no té res a veure amb el meu. Al final els contextos també compten, ell tindrà els ‘seus’ problemes i l’haurem d’ajudar en les seves circumstàncies, que no tindran res a veure amb la meva. Crec que mai és bo pel que entra que hi hagi excessives comparacions, el que entra ho fa en una situació totalment nova, amb reptes i situacions noves, se l’ha d’ajudar en funció d’allò que té, no en funció del que es va fer perquè potser allò ja no toca fer-ho o no es pot fer, el que toca és mirar endavant i el que s’ha fet ja està, és passat.

-Tenen pendent un mes de feina per traspassar-li dossiers i fer-li cinc cèntims del context actual. Quins són els temes prioritaris?

-N’hi ha molts d’oberts, fer-ne una llista seria complex, bàsicament agenda climàtica i ambiental, agenda social, tot el que té a veure amb les infraestructures, per exemple tenim el Corredor Mediterrani totalment encallat i hem de veure què passa.. Tenim molts temes que semblava que estaven resolts i que haurem d’estar molt atents perquè si ens despistem una mica ens podem trobar amb algun disgust que no ens convé. 

 

-Recorda alguna anècdota divertida o curiosa d’aquesta última dècada?

-Moltes, recordo un correu molt divertit que em va escriure un català de Malta, li havien posat una multa i estava totalment indignat perquè considerava que era improcedent, i em preguntava si com a diputat europeu podia intercedir-hi o fer alguna cosa perquè li anul·lessin. Li vaig haver de dir que les multes de trànsit són competència municipal i que aquest tipus de coses no les podia fer. I una vegada vaig anar a un festival de música infantil a Catalunya amb els fills, una mare i una nena em miraven molt, no ho entenia molt bé, pensava que m’havien reconegut, se’m van acostar i em van preguntar si era el Marc Parrot.

-Ha pensat en el seu futur?

-Tot està per fer i tot és possible. En aquests moments el que tinc moltes ganes de fer és aturar-me una mica per pensar i escriure, analitzar el que he fet, fer menys coses però fer-les més a fons. El gran problema d’estar en primera línia és que et toca fer de tot i a vegades fer-ho una mica massa superficial i a mi, per caràcter, això no m’agrada. Aquesta és la meva ambició


FOTO: A la Plaça Major de Nou Barris, just abans del Míting final. Font: Carles Batalla.
A favor d’una estratègia win-win-win

A favor d?una estratègia win-win-win

(Aquest és un extracte d’un llibre que just acabo d’entregar i que actualment es troba en fase d’edició. Està previst que aparegui el proper setembre, gràcies a l’editorial “Rosa dels Vents”. L’avanço aquí amb l’única voluntat d’intervenir en el debat obert recentment sobre la validesa del concepte win-win)

 

Si bé és possible que, per a alguns interlocutors, l’argument de l’eventual eficiència econòmica d’una Catalunya independent pugui ser un factor que permeti recollir certes simpaties, la meva experiència personal és que aquest tipus d’argument més aviat genera recels.

El risc més important consisteix a reduir el procés a una mena de temptació ‘egoista’ que s’aprofita d’una situació de crisi econòmica i que, en conseqüència, instrumentalitza els sentiment col·lectiu en benefici d’un interès minoritari.

Aquest raonament, prou freqüent en la premsa internacional, acostuma a vincular el cas català amb, per exemple, el de la Padània italiana, i genera, per tant, un cert distanciament.

Si bé és evident que existeixen greus injustícies, tant fiscals (el no respecte de l’ordinalitat, per exemple) com en termes d’inversió cap a Catalunya, aquest és un argument que s’ha de saber exposar en la dosi justa i complementar molt bé amb altres aspectes, ja que, si se serveix sol, és fàcilment manipulable i se’ns pot acabar girant en contra, especialment quan parlem amb determinats interl·locutors pels quals la solidaritat interterritorial i la redistribució de la renda són pilars ideològics bàsics i indefugibles, com és el cas dels entorns sociopolítics en els quals personalment m’ubico, és a dir, el de les famílies d’esquerres i ecologistes.

Precisament perquè considero que no hi ha cap argument que pugui qüestionar la, fins ara, evident dimensió solidària de Catalunya respecte la resta de l’Estat, crec que hem ser especialment prudents a l’hora de fer servir arguments econòmics o de greuge fiscal.

Per altra banda, tal i com desenvolupo més endavant, defenso sense matisos el fet que una Catalunya eventualment independent hauria de ser exemplar en la participació solidària amb la defensa de l’Estat del benestar col·lectiu, igual com ho hauria de ser en relació a les polítiques de cooperació i solidaritat.

Així mateix, tampoc sóc gens partidari de posar més llenya al foc de la ja de per sí tensa contraposició Catalunya-Espanya, i això tant per motius emocionals, com pràctics.

En quant als motius emocionals, primer, crec que és fonamental ser conscients que tenim prou arguments de pes per defensar la legitimitat de dur a terme un procés d’autodeterminació sense necessitat de carregar les tintes en les relacions personals.

És evident que en un procés d’aquestes característiques hi ha moltes susceptibilitats, però, almenys pel que fa a mi, no tinc res personal en contra d’Espanya, ni de la gent que se sent espanyola ni, fins i tot, d’aquella que s’oposa visceralment, dins i fora de Catalunya, al procés. Hi tenen tot el dret. Només faltaria. A més, el meu anhel és que sigui quin sigui el resultat del procés, en el projecte de país que construïm hi ha de cabre absolutament tothom. Si perdem de vista aquest principi, per a mi determinant, cometrien un greu error.

En segon lloc, però, hi ha també un motiu eminentment pràctic per a no fer-ho. Assumint de manera incontornable el fet que, en el cas que es consumés una separació, Catalunya hauria d’assumir de manera corresponsable la part que li correspongui de l’haver, però també del deure (diga-li deute), constato, per exemple, que més que estar preocupada per la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, a molta gent arreu d’Europa (fins i tot entre les veus més d’esquerres i ecologistes) els inquieta sobretot saber com quedaria la resta Espanya sense Catalunya (li traiem el 19% del PIB, que no és poca cosa), i sobretot qui se n’hauria de fer càrrec. Col·legues alemanys m’han arribat a dir, i no una ni dues, sinó diverses vegades, que Alemanya no acceptaria de cap manera que Catalunya se n’anés d’Espanya, si això comportés que haurà de ser la resta de la UE (i en essència Alemanya) qui s’hagi de fer càrrec del ‘problema’ econòmic espanyol. En altres paraules:

–Espanya és el vostre problema. Feu-vos-en càrrec –em diuen.– No ens passeu el mort a nosaltres.

Vagi per endavant que, davant d’aquest raonament, responc que personalment no tinc cap dubte que Espanya, fins i tot sense Catalunya, és un país perfectament capaç de sortir-se’n. El problema, en tot cas, no és de país, sinó de polítiques econòmiques i d’elits governants. I aquest no és un problema que afecti, només, a Espanya, sinó que també toca a Catalunya, on també tenim els nostres problemes de mala/pèssima gestió administrativa, així com de decisions territorials de dubtosa racionalitat econòmica, social i ambiental. I, és clar, si fem esment de la corrupció, malauradament hem de concloure que aquesta és un problema a Espanya, cert, però també a Catalunya, i fins i tot a Alemanya.

Dit això, constato també que existeix una evident preocupació en relació, per exemple, a què passaria amb el deute públic en cas de secessió. Val a dir, però, que els principals alimentadors d’aquesta preocupació han estat els mateixos dirigents espanyols, com el ministre Ruiz Gallardón, quan davant del Cercle d’Economia va afirmar davant dels empresaris que, si Catalunya sortia d’Espanya, Espanya (no Catalunya) hauria de sortir de l’euro. Un cop més, reitero que aquesta mena de preocupacions, per bé que legítimes, reclamen d’un debat i una aproximació serena i racional, ben documentada i, sobretot, sensible amb les necessitats de la població més necessitada.

Des d’un altra perspectiva, convé tenir ben present, a més, que a curt i mig termini, el principal aliat de Catalunya en el si de la UE, i a escala internacional, hauria d’acabar essent, per lògica, l’Estat espanyol. I a la inversa. I això tan per raons geoestratègiques i econòmiques, com de trajectòria política però, sobretot, pels enormes vincles personals establerts. No dic que aquesta aliança sigui immediata ni fàcil, però si alguna cosa podem extreure de les experiències escandinava, bàltica i balcànica, entre d’altres, és que al cap i a la fi existeixen una tendències ‘naturals’ a confiar en els més afins i propers. Això, lògicament, exigirà d’un temps de maduració i, per descomptat, estarà totalment condicionat a com es desenvolupin els fets. Allò que defenso aquí, en qualsevol cas, és que no sigui per manca de voluntat nostra que això no pugui ser.

Per últim, també tinc la tesi que a la Unió Europea sortirà, en conjunt, més beneficiada amb una bona relació Catalunya-Espanya, que no pas amb un nou capítol de tensions bloquejants de dimensió territorial (penso, per exemple, en el cas xipriota i la confrontació greco-turca, i en els nombrosos, incòmodes i sovint desagradables debats que aquestes disputes han comportat).

En suma: tant per motius emocionals com estratègics crec que ens convé una aproximació triplement positiva, que podríem anomenar win-win-win. Hi guanyaria Catalunya, per descomptat, però també hi podria guanyar l’Estat espanyol (que comptaria amb un soci i aliat privilegiat en el si de les institucions europees) i fins i tot hi guanyaria la UE, ja que una Catalunya que no hagués d’estar pendent de les seves eternes disputes polítiques i competencials amb l’Estat espanyol hauria de poder ser (almenys així ho defenso) molt més proactiva en la defensa del projecte europeu.

 


Foto: Clàssica imatge usada sovint en ‘Educació per la pau’ per posar en valor la cooperació com a oposició al conflicte.
Eleccions europees, democràcia i sobirania (publicat diumenge 20/4/14 a El Periódico)

Eleccions europees, democràcia i sobirania (publicat diumenge 20/4/14 a El Periódico)

Democràcia i sobirania (publicat a El Periódico, diumenge 20/4/14)

Dir, davant d’unes eleccions, que aquestes van de democràcia pot semblar una redundància. I tanmateix, allò que sobretot està en joc a les eleccions del proper 25 de maig és la mateixa essència democràtica del projecte europeu. Més encara: la credibilitat democràtica d’aquest. Cada vegada més, la gent percep que poder i política són dos conceptes separats, fins i tot enfrontats. Avui, la capacitat de canviar les coses (el Poder) no rau, necessàriament, en aquelles i aquells que han estat elegits democràticament per decidir què cal fer (la Política). Ho diu Bauman, i jo ho subscric. No és la Unió Europea allò que està en risc, sinó la pròpia essència del sentit democràtic.

Que la darrera presidència semestral d’aquest mandat l’hagi ostentat Grècia, bressol de la democràcia, no deixa de ser un fet carregat d’enorme simbolisme. Especialment perquè Grècia representa avui el paradigma del fracàs d’una determinada idea d’Europa. Una idea que s’ha quedat, de moment, en això, en idea, bona, sí, però que tanmateix no ha aconseguit esdevenir ànima.

A l’Europa d’avui manen més els mercats que la política (ja s’espera la dreta ho aplaudeixi, això, però sorprèn que ho faci la socialdemocràcia), augmenten les desigualtats, es retallen drets i llibertats, es dispara a qui busca, legítimament, tenir una mica més d’esperança de vida, o s’expulsa qui és diferent, o senzillament pobre.

En el marc de les eleccions al Parlament Europeu percebo molta preocupació per la més que probable pujada de les forces euroescèptiques, o directament euròfobes. Comprensible. A mi, però, em preocupa molt més l’aparentment imparable ascens de l’eurofrustració, de l’eurodecepció, de l’euroindignació. Hi ha un denominador comú que explica tan un fenomen com l’altre. Europa ha fallat. La democràcia europea ha decebut, per fràgil, per poc creïble.

Sobirania. Aquesta és la clau. La democràcia serveix per convertir els pobles en sobirans. Si la construcció europea té sentit és, sobretot, per tot allò que significa com a ideal: superació de guerres, Estat del Benestar, igualtat d’oportunitats, drets i llibertats, responsabilitat i lideratge internacionals,… Tot això està en qüestió. I ho està perquè les actuals majories, impregnades d’ideologia neoliberal, presents tant en els governs dels Estats com a les institucions europees, han segrestat aquesta bona idea, i l’han pervertida.

El 25 de maig ens enfrontem a un dilema: o bé plantem cara i reclamem el dret a decidir sobre tot allò que ens afecta, o bé renunciem a la sobirania que democràticament ens pertany. De les eleccions en sortiran noves majories, noves legitimitats, noves correlacions de forces que han de permetre recuperar la idea originària del projecte europeu. Un projecte on ha de ser possible que un poble exerceixi, amb tota normalitat democràtica, el seu dret sobirà a decidir el seu futur, però també on cada ciutadà i ciutadana ha de poder reclamar el seu dret a ser subjecte actiu, i no només passiu, i recuperar un poder que en aquests moments li és prohibit.


I ara sí, finalment, s'abaixa el teló. Jo em retiro d'escena, però l'obra continua

I ara sí, finalment, s’abaixa el teló. Jo em retiro d’escena, però l’obra continua

La vida són cicles, inicis i finals, transicions entre moments, experiències dinàmiques, una successió d’entreactes. Tot allò que comença necessàriament s’acaba, més tard o més d’hora, millor o pitjor, amb més encerts o amb més dolor.

Avui tanco una etapa que ha durat deu anys. Pot semblar un període molt llarg, o molt curt. Depèn. En termes vitals pot arribar a ser, fins i tot, una eternitat. Per a la meva filla i el meu fill, per exemple, és molt més que la seva pròpia vida: no m’han conegut en cap altre format que el de fent i desfent maletes. Durant molt de temps, el meu fill estava convençut que el ‘papa’ treballava en un avió. Sense arribar a aquest extrem, per a la gent que avui és a la universitat deu anys és pràcticament mitja vida. Per aquests nois i noies, jo sempre he estat ‘allà’, com el dinosaure de Monterroso. Formo part del mobiliari ‘europolític’. I per a mi, que ara en tinc quaranta-tres, és pràcticament un quart del meu cicle vital. Des de qualsevol d’aquests punts de vista, per tant, deu anys són molts.

I tanmateix, posats en perspectiva, deu anys són una misèria. Agafem l’escala històrica que vulguem: història de Catalunya, història de la construcció europea o història d’Europa (no és el mateix), història de la Humanitat, existència del planeta Terra, Univers,… No, definitivament, deu anys no són pràcticament res. Amb prou feines un sospir, un simple alè, una trista gota de voluntarisme diluïda en la immensitat d’una realitat convulsa que canvia a perpetuïtat. Una anècdota, rellevant per a qui la viu, és clar, però insignificant si la situem en un context més ampli.

Tot, al cap i a la fi, és relatiu. I és amb plena consciència d’aquesta relativitat de les coses, de la brevetat del nostre pas per la vida, que aprofito que s’abaixa el teló (final d’acte) per sortir d’escena. Ja no tinc més paper en aquesta obra.

És impossible resumir en un apunt, necessàriament breu com aquest, què han significat aquests dos lustres en termes personals, polítics i professionals. De fet, de les moltes preguntes que, de manera comprensible, em veig obligat a respondre sovint (sobretot darrerament) n’hi ha dues que temo particularment. Una és: amb què et quedaries d’aquests deu anys? I la segona: i ara què faràs?

La resposta a la primera serà sempre injusta, per impossible. La resposta a la segona, per la seva banda, requereix prèviament d’una pausa, d’una reflexió i d’un dol (totes les transicions en comporten) que tot just ara comença, i que no sé quant durarà. Sigui com sigui, tinc ganes d’estudiar nou llibrets, de preparar nous papers, de pujar a nous escenaris (i tornar a alguns dels antics, que havia abandonat), de seguir, en definitiva, formant part del teatre de la vida.

Vull donar les gràcies a totes i cadascuna de les persones que m’han permès viure aquesta experiència, començant pel partit (això és, la militància d’ICV), que un dia em va convidar a representar-la al Parlament Europeu, als amics i amigues que m’han acompanyat al llarg d’aquests anys, i que, malgrat tots els errors que hagi pogut cometre, continuen considerant-se com a tals, i a aquells/es que, havent-me acompanyat a l’inici, se senten decebuts/des (us demano disculpes, no ho he sabut fer millor), a l’equip amb qui he treballat, que m’ha assessorat i que m’ha patit, a la família, que ha viatjat amb mi, constantment, dins la meva maleta emocional, i en definitiva a tota aquella gent que ha sabut veure al darrere dels errors i dels encerts, la voluntat d’una persona amb tantes limitacions com ganes de fer-ho bé.

Fa deu anys, George Steiner pronunciava a la Fundació Nexus una suggerent conferència que va titular: ‘La idea d’Europa’. En recomano la lectura. Deu anys després la rellegeixo, per recordar-me on érem llavors, i per comparar-ho amb on som ara. Europa segueix essent una bona idea, no en tinc cap dubte. En tot cas hi ha un problema de llibret, d’interpretació, de direcció i, fins i tot, d’escenografia i d’atrezzo. El públic s’ha cansat d’esperar que l’obra el convenci. Hi ha qui, avorrit i frustrat, ha abandonat la sala, d’altres, però, no es resignen a ser simples espectadors/es i opten per pujar a escena, igual com jo vaig fer fa deu anys. Sigueu benvingudes i benvinguts. Us desitjo tota la sort, i sobretot tots els encerts, que els qui ara ens retirem no hem tingut.

El teló s’abaixa, doncs, temporalment, i alguns dels actors i actrius ho aprofitem per desaparèixer entre bambolines, discretament. Tanmateix, l’obra continua, i la millor part encara ha d’arribar. N’estic convençut.


Acabar definitivament amb les bosses de plàstic és, des d'avui, més aprop.

Acabar definitivament amb les bosses de plàstic és, des d’avui, més aprop.

En la penúltima votació que hem fet al Parlament Europeu durant el present mandat, hem adoptat la nova legislació europea per reduir l’ús de bosses de plàstic d’un sol ús. És una gran i important victòria ecològica i intergeneracional.

Els diputats i diputades hem votat majoritàriament a favor d’enfortir significativament la normativa europea per reduir l’ús de bosses de plàstic i els residus plàstics. La mesura comporta l’obligació d’incloure a les legilsacions nacionals objectius europeus de reducció obligatoris i incloure el requisit que les bosses de plàstic tinguin un cost.

Els diputats i diputades hem votat a favor d’incloure objectius clars a la normativa europea per reduir les bosses de plàstic d’un sol ús en un 50% en 3 anys i un 80% en 5 anys. Països com Irlanda han demostrat que amb la política correcta aquests objectius són fàcilment assolibles. Els estats membres que vulguin anar més enllà i prohibir les bosses d’un sol ús podran fer-ho, en virtut de les propostes votades avui.

La proposta legislativa també inclou les bosses biodegradables en l’objectiu de la UE. En aquells estats membres que comptin amb un sistema de recollida selectiva de residus orgànics, com Itàlia o Alemanya, el preu de les bosses biodegradables es podria reduir fins a un 50% per tal d’incentivar la recollida selectiva dels residus orgànics.

Els eurodiputats i eurodiputades també hem donat suport a disposicions encaminades a garantir un preu obligatori de les bosses de plàstic en el sector de l’alimentació, així com una forta recomanació de fer-ho també en sectors no alimentaris. Posar preu a les bosses d’un sol ús és un instrument provat i molt eficaç per reduir el seu consum excessiu.


Font foto: Reuters.

Dos debats de balanç i tancament de legislatura (un amb 8tv, l’altre amb Euroefe)

1: La tertúlia d’ahir nit, des d’Estrasburg, en què vàrem participar Ramon Tremosa (CiU), Salvador Sedó (CiU), Raimon Obiols (PSC), Maria Badia (PSC), Santiago Fisas (PPC) i Raül Romeva (ICV).

 

(NOTA: atenció al detall simpàtic del minut 48:50 . Moltes gràcies Santi. Prometo que algun dia me la posaré.)

 

2: Debate para EUROEFE, con Luis de Grandes (PP) i Enrique Guerrero (PSOE) y Raül Romeva (ICV): http://www.euroefe.com/2259_debates/2499743_ultimo-debate-de-la-legislatura-entre-enrique-guerrero-psoe-luis-de-grandes-pp-y-raul-romeva-verdes.html