Utopia bifocal i economia del Bé comú: més enllà dels mercats i l’Estat

Sovint s’atribueix a Eduardo Galeano una frase que, en realitat, és del director de cinema Fernando Birri a qui l’escriptor cita sovint. En un acte que van fer conjuntament, un dels assistents els va preguntar: Per què serveix la Utopia? Va respondre Birri.

“La Utopia es troba a l’horitzó. Sé que mai no hi arribaré. Que si jo camino deu passes endavant, ella s’allunyarà deu passes. Com més la busqui, menys la trobaré, perquè ella s’allunya a mesura que jo m’hi acosto. Bona pregunta: per què serveix la Utopia? Doncs la Utopia serveix per caminar”.

Sóc un ferm defensor d’aquesta filosofia. Al llarg de la història, les grans revolucions democràtiques i de drets fonamentals s’han aconseguit seguint aquest principi. Des de l’abolició de l’esclavatge fins a la redacció de la Declaració dels Drets Humans, passant per la Declaració dels Drets de l’Infant o el Tractat Internacional contra les Mines antipersona, entre tants d’altres.

En l’actualitat són innumerables les causes que reclamen mantenir aquesta premissa activada. Obviar-la és un luxe que la humanitat no es pot permetre. Caure en el facilisme (per no dir nihilisme) del ‘no hi ha res a fer’, ‘tots són iguals’, ‘sempre guanyen els mateixos’ em provoca sovint un estat de desànim que combato recordant la frase de Birri. Parafrassejant-la: que una cosa no sigui imminent, ni fàcil, no vol dir que sigui impossible. Ho va fer perquè no sabia que era impossible! D’això es tracta.

Malgrat les nombroses derrotes, hagudes i per haver, seguir caminant és sempre la victòria més important. Tot plegat ve a tomb perquè, davant l’evident declivi del sistema imperant (capitalista), cal treballar per un model diferent que promogui els valors de la igualtat i la justícia. I aquest model, per molt que hi hagi nostàlgics d’un i d’altre credo que discrepin, no passa per recuperar l’anacrònica disputa capitalisme-comunisme, sinó per mirar endavant, més enllà dels mercats i l’Estat. Se’n diu Economia del Bé Comú, i és, sobretot, un horitzó, un objectiu, una utopia cap a la qual convé avançar.

Mentre ho fem, però, no perdem de vista un altre proverbi, aquest cop xinès: ‘Aquell qui només es fixa en l’horitzó, es perd les belleses dels prats que té al davant’. Podem fer compatibles les dues visions? Jo crec que sí, sens dubte.

Horitzó i proximitat. Utopia bifocal. Aquí i allà. Ara i demà. Nosaltres i vosaltres. I ells. I elles. Copulativa (i) enlloc d’adversativa (o). Cooperació. Co.

La prova que això és possible la trobem en reflexions com les que fan, entre d’altres, Christian Felber, qui demà, dimarts 25 de novembre, a les 12:00h, presenta el seu nou llibre Dinero. De fin a medio (editat en català per Miret Editorial amb el títol Diners. Noves regles de joc).

Serà a l’Aula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona Seu de Diagonal, 690 (Metro Palau Reial).

I és que el llibre, agosarat i trencador, proposa alternatives concretes per a ordenar i equilibrar el sistema monetari i financer imperant, entre les quals es troba la defensa de les decisions del poble sobirà per sobre de les de l’economia financera.

Seguim avançant, doncs, cap a l’horitzó birrià sense perdre de vista les necessitats i els reptes immediats.

Pobresa energètica: entre l’emergència i el canvi de model econòmic

Aliança contra la pobresa energètica

A molta gent ens va indignar llegir, el passat 23 d’octubre, com el Tribunal Constitucional (un cop més) disparava a boca de canó, aquest cop contra la gent més desafavorida, suspenent el decret sobre pobresa energètica. El TC ja ha quedat abastament desacreditat, i aquest gest no fa altra cosa que posar-lo, de nou, en evidència.

Tanmateix, potser convé recordar que les famílies que s’havien acollit (per què eren les que podien fer-ho) a les garanties ofertes pel decret, i que ara tornen a quedar exposades a talls en els subministraments en cas d’impagament, no arribaven al miler (en concret 895), mentre que a Catalunya són unes 320.000 les famílies (el 10% de la població catalana) que no tenen garantit l’accés a subministraments bàsics com la llum, l’aigua o el gas.

És indignant, sí, que el TC hagi tombat el Decret en qüestió, però cal recordar que aquest quedava força allunyat de ser l’instrument que realment es necessita per poder resoldre un problema tan greu i de dimensions tan colossals com el del dret universal a l’accés a l’energia.

En altres paraules, un altre suspens per al TC, però el Govern de la Generalitat també ha de recuperar aquesta assignatura.

Les associacions que formen part de l’Aliança Contra la Pobresa Energètica, la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya i els sindicats CCOO i UGT, porten mesos reclamant una resposta digna de la magnitud de la tragèdia. Així, per exemple, denuncien que el Fons de Subministrament Social per combatre la pobresa energètica anunciat pel Govern, i que tant han reclamat aquestes entitats,  és “clarament insuficient” (veure el seu comunicat del 7 de novembre ). Recordem que el conseller va calcular que la proposta del Govern podria beneficiar entre 50.000 i 70.000 famílies, a anys llum, doncs, de cobrir les necessitats reals del moment.

A més, aquestes entitats van lamentar la “deslleialtat” de la Generalitat pel fet d’anunciar el Fons de manera unilateral i sense convocar la Taula sobre la Pobresa Energètica, que agrupa l’administració, les entitats i les empreses subministradores.

De propostes sobre la taula, tanmateix, n’hi ha des de fa temps: aplicar el principi de precaució pel qual les empreses no podran tallar el subministrament sense el vistiplau de serveis socials i una campanya per difondre els ajuts als quals es poden acollir les llars vulnerables. Així mateix, les entitats i els sindicats van plantejar també la creació d’un organisme públic que vetlli perquè les empreses subministradores es responsabilitzin de les factures impagades. La proposta estableix que aquest ens entri en funcionament aquest mes de novembre.

No obstant això, convé insistir en què aquestes mesures, urgents, han de tenir un caràcter de temporalitat. El problema és estructural i reclama respostes estructurals. I, per a mi, la principal d’aquestes mesures passa per un canvi en el model econòmic imperant. Sí, hi ha alternativa a l’actual economia de mercat capitalista, se’n diu economia del bé comú (veure entrevista a Christian Felber ).

En el context de crisi i austeritat actual, quan sovint s’estan promovent transferències d’autoritat d’allò públic cap al privat, un enfocament polític sobre els béns comuns (i l’energia ho és) representa una oportunitat per construir un nou projecte democràtic per la societat europea basat en la participació ciutadana, la possibilitat de gaudir dels drets fonamentals i l’enriquiment cultural, moral i intel·lectual de les persones.

Font foto: Aliança contra la pobresa energètica.

I la culpa és de …

635513972384975052w

El fet que molta gent hagi conegut Jean Claude Juncker (President de la Comissió Europea) fa relativament poc temps diu molt de com s’ha construït el projecte europeu. L’euroentusiasme de fa uns anys (lustres? dècades?) ha derivat en una creixent eurofrustració, quan no directament euroescepticisme o eurofòbia. ‘La culpa és d’Europa’ s’ha convertit en un mantra hitparade.

Juncker és l’autor de la mítica frase: ‘no he estat mai en una cambra tan fosca com la de la Convenció’ (es referia a la Convenció que va redactar el fracassat Tractat Constitucional Europeu). Una cínica manera de fer pal·lès qui mana.

Juncker, que ha manat molt a Europa (cap d’Estat –Luxemburg-, president de l’Eurogrup), diu ara que desconeixia l’entramat d’enginyeria financera de què s’aprofitaven evasors de tot el món (també europeus), conegut gràcies al Luxleaks. Tot plegat, afirma, es deu a que no existeix una harmonització fiscal europea. La culpa és, un altre cop, d’Europa, com sempre. Així, en abstracte.

En un debat del .CAT , dedicat precisament al frau fiscal, vaig defensar que el problema de l’evasió residia en l’existència d’un sistema ‘legal’ d’evasió de capitals que permetia les grans fortunes (i empreses) estalviar-se grans quantitats de diners en impostos. I per fer-ho no calia marxar gaire lluny. A unes hores en tren teníem Luxemburg. Alguns fiscalistes del programa em van contra-argumentar que si la llei ho permetia, llavors no es podia criticar, que el que calia, en tot cas, era canviar la llei. Mira que bé! Com si les 340 grans empreses que tenen la seu a Luxemburg (per interès fiscal) no tinguessin res a veure amb les lleis actuals, o amb el fet que Juncker sigui ara qui és.

I així, mica en mica, anem omplint la pica d’euroescèptics, d’indignats i de políticofòbics, tot plegat per que tot continuï lampedusianament igual. Però sospito que aquest cop no se’n sortiran tan fàcilment. La pica fa temps que vessa, i demana un canvi de règim, i més que això, de sistema.

 

Font foto: Reuters

Sobre energia, Castor, límits,… i més enllà

Aquests dies que parlem tant, novament, d’energia, de pobresa energètica, de Castor, de prospeccions, de lluites i indignacions, m’agrada recordar que aquestes són les raons que em van portar a escriure, en forma de ficció i llibre d’aventures, ‘Retorn a Shambhala’, del qual parlem en aquesta entrevista de només 5′, amb Marta Ballesta (In Situ, BTV)

 

Parlem de somnis

captura-de-pantalla-2014-11-01-a-les-19.53.38-304398

Avui, com mai, ens calen projectes i propostes polítiques que il·lusionin, que ens facin somniar, que donin (i ens donin) esperança.

Durant anys, fins i tot dècades, un dels projectes col·lectius que ens ha fet somniar a molta gent ha estat, precisament, el de la construcció europea (quina millor manera de superar anys de guerres, sang i destrucció que amb un projecte comú, amb objectius compartits i destins entrelligats?)

Però avui aquell somni ha quedat, si més no, estancat. La gran mobilització euroentusiasta de fa uns anys es debat cada cop més entre l’europaciència i l’eurodecepció, i deriva, de manera preocupant però inalterable, cap a l’euroescepticisme, o directament l’eurofòbia.

Vista amb les ulleres d’un ciutadà com ara jo, català, amb fermes conviccions socials i ambientals i defensor de realitats construïdes sobre la base del respecte dels drets i les llibertats, la construcció europea és, avui per avui, una bona idea inacabada, mal executada, i que corre el risc de descarrilar.

Paral·lelament, a Catalunya, un altre projecte està guanyant espai en els anhels individuals i col·lectius de molta gent: la construcció d’un nou país.

No són somnis incompatibles. O almenys això és el que defenso aquí.

El lema de la Unió Europea és: ‘Units en la diversitat’. Un lema bonic i que comparteixo, però que aplicat a la Unió Europea actual fa temps que ha quedat relegat a la categoria d’eufemisme, més que no pas a la d’eslògan. No en la definició, certament, però sí en la seva concreció institucional i política. I és que l’euro-realitat actual és una unió, sí, però només d’Estats. Els pobles i les persones hem passat clarament en un segon terme.

Aquest és, a parer meu, un dels principals problemes que expliquen la crisi europea, sinó el més important, i la raó per la qual tanta gent que un altre moment havia cregut en aquest projecte, i l’havia defensat amb merescut entusiasme, se’n senti ara decebuda, allunyada i, fins i tot, emprenyada.

Per què? Doncs perquè, entre d’altres coses, la gent responsable de pilotar el projecte sembla haver oblidat en gran mesura l’interès comú i la responsabilitat compartida, aspectes clau, ambdós, per consolidar un demos europeu creïble i inspirador envers la ciutadania.

Molts dels Estats actuals, o més ben dit, els governs d’aquests, treballen amb agendes polítiques i econòmiques supeditades a cicles electorals curts (màxim quatre anys), interessos electoralistes locals i, a més, sovint molt condicionats per les vel·leïtats i als interessos d’uns altres actors de nul·la credibilitat democràtica com són les grans corporacions financeres i econòmiques.

La pregunta aquí és: si Catalunya fos un Estat, enlloc de ser una part d’un altre, actuaria diferent a com ho fan els actuals? Segur que hi ha molta gent que, legítimament, creu que sí, que seria diferent. Personalment no ho tinc tan clar. I això, que no amago en absolut que m’amoïna, suposa tot un desafiament. Els problemes europeus actuals són de caràcter estructural i s’han de resoldre amb mentalitat europea transestatal i, fins i tot, supraestatal.

Ara bé, no considero que això que acabo d’apuntar sigui, ni de bon tros, motiu per no seguir avançant en el procés de consolidació nacional engegat. És més, desitjo que l’etapa final d’aquest sigui la concreció d’una Catalunya Estat integrada, malgrat tots els malgrats, i això que en són molts, a la Unió Europea.

És legítim, reitero, que hi hagi qui pensi que ens trobem confrontats a una contradicció i que no té cap sentit apostar, com alguns ho fem, per esdevenir un Estat. Un més, se’ns diu sovint. Discrepo, però, d’aquest escepticisme, i malgrat que sóc ben conscient de les dificultats i els entrebancs que comporta aital opció, considero que en cap cas aquests són insalvables.

M’explico: tal i com ho veig, la voluntat de convertir-nos en un Estat, igual com ho són la resta dels que actualment formen la Unió Europea i amb els quals hem de poder parlar de tu a tu, suposa un risc i una oportunitat alhora. El risc seria, per a mi, que les ambicions nacionals catalanes derivessin cap a un model d’Estat que fos una simple rèplica dels que existeixen ara i que, per tant, en repetís alguns dels comportaments i tics que considero anacrònics. L’oportunitat, en canvi, consistiria a aprofitar el moment històric que aquest procés ens brinda per tal de corregir, ja de partida, alguns d’aquests errors.

És així com encaro aquesta etapa que tot just engeguem. I ho faig sense renunciar ni un gram a les meves conviccions ecologistes, d’esquerres, feministes, pacifistes, llibertàries i europeistes.

És possible, de fet n’estic convençut, avançar amb un doble objectiu al punt de mira: un, esdevenir Estat (la qual cosa depèn fonamentalment de nosaltres, país i ciutadans/es); i dos, ja més complex, que aquest Estat s’integri en realitats institucionals i polítiques supraestatals, millorades i democràtiques, com la Unió Europea, per tal de poder fer front a les complexitats socials, econòmiques, culturals, lingüístiques, nacionals, històriques, comunicacionals, infraestructurals, mediambientals, i competencials actuals.

En altres paraules, allò que algunes i alguns reclamem és una UE en què Catalunya pugui decidir i incidir, amb veu pròpia, sense interferències innecessàries de l’Estat espanyol, i a la vegada amb total voluntat de construir una identitat col·lectiva superior (l’europea) a partir de la singular complexitat d’una intrínsecament pròpia (la catalana).

És possible, és raonable, és democràtic, però, sobretot, és una demanda ciutadana a la qual les institucions i els partits polítics han de fer front amb rigor, valentia i sentit de la responsabilitat històrics.

(NOTA: Aquest text forma part del llibre ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa‘, Ed. Rosa dels Vents, 2014) 9788415961338

Autors fotografies: Superior: Artur Ribera (Tot Sant Cugat / Diari de Sant Cugat); Inferior: Rosa dels Vents.

Corrupció i bé comú (i 3): la resposta ciceroniana

Cicero addressing the Roman Senate

(NOTA: Ve de Corrupció i bé comú (1 de 3): el sistema zombi i Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació )

Ja Aristòtil, i sobretot Ciceró, apunten les arrels de la corrupció, i les respostes que cal donar-hi. En el cas de Ciceró, per exemple, tal i com relata Salvador Giner en un article a El Periódico (La corrupció i Ciceró, 31/03/05), aquest va fer un arriscat i extraordinàriament valent atac parlamentari contra la corrupció de Verres a Sicília, segons la qual a qualsevol administrador que actués en nom del Senat i del poble romà li convenia robar amb mesura -i no parlava d’un mer 3%! -.

Segons Ciceró, diu Giner, el problema no era robar, sinó la magnitud del robatori. En altres paraules: robar massa, espoliar. En el fons, insisteix el sociòleg, el més trist no és que s’enriqueixin els polítics de París, Milà, Moscou, Chicago i Barcelona (per no parlar de Mèxic o Indonèsia, on la cosa va desbocada), sinó que la ciutadania caigui en l’escepticisme, privatitzi encara més la seva pròpia vida i li importi un rave la causa pública.

Davant d’això hi ha diverses respostes possibles. La neoconservadora, en primer lloc, parteix de la base que la corrupció és inherent en la persona (i per tant en el sistema) i que aquesta no impedeix el progrés. De fet, de vegades fins i tot l’esperona. Les regles del mercat, diuen els ideòlegs d’aquesta tesi, inclouen untar tantes mans com calgui si això dinamitza l’economia.

La segona resposta, encara segons Giner, és la posició puritana, la que pretén eradicar la corrupció per complet. Tanta rectitud moral, diu, commou, “però un es pregunta com és que tots els règims polítics puritans que al món hi ha hagut han acabat en el més atroç abisme de la corrupció, i en l’avenc insondable del totalitarisme.”

En termes similars s’expressa Byung-Chul Han a ‘La Sociedad de la transparencia’, on estableix que “qui refereix la transparència només a la corrupció i la llibertat d’informació, desconeix la seva real envergadura (…). La coacció de la transparència anivella l’home mateix fins a convertir-lo en un element funcional d’un sistema. Aquí rau la violència de la transparència. (…) l’ànima humana necessita esferes en les que pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre”.

Tal i com ho veig, però, tot plegat rau en un problema estructural: la manca de confiança en el sistema (ho he explicat més amunt, en l’apunt Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació), en una democràcia que fa aigües per tot arreu i que ha perdut les essències del què significa la gestió d’un demos actiu que legitimi les estructures. En paraules de Ponç Pons, aquest cop: “les dictadures torturen, les democràcies anestesien” (‘El rastre blau de les formigues’).

El problema, però, és la democràcia? O és ‘aquesta’ democràcia?

El pensament neoliberal i conservador, en la seva habitual pràctica de pervertir el sentit d’alguns conceptes, tendeix a dir “democràcia” quan en realitat vol dir “capitalisme”.

Davant d’aquest dilema, doncs, què s’hi pot fer?. Giner proposa una tercera via, la ciceroniana, que potser no complaurà, diu, ni als tiris del cinisme conservador ni als troians de la puresa imposada amb guillotina o masmorra, però que, tanmateix, sí convenci a “demòcrates i ciutadans que comprenen que la lluita per la decència és lenta, poc espectacular, pacient i amb una fe residual, però essencial, en institucions com pugui ser-ho una premsa lliure i responsable. Aquests no són només desitjos pietosos. Prova d’això és que hi ha associacions, com Transparència Internacional, que publiquen any rere any els seus informes sobre la corrupció igual que altres, com Amnistia Internacional que, tot i bolcades a altres menesters -la lluita contra la tortura- denuncien règims cleptocràtics i parasítics amb relativa encara que singular eficàcia”.

Segons Giner, no hi ha cura absoluta. Així doncs, la salvació no es troba ni en l’acceptació fatalista de la corrupció ni en la proclamació d’un règim angèlic, que acabarà sent infernal. Està en el mateix combat, en la recerca tossuda i responsable de la decència pública.

Nou de cada deu persones volen un canvi de sistema, i més concretament, de sistema econòmic. La meva aposta, reitero, passa per avançar en la direcció que apunta l’economia del bé comú. Per fer-ho, però, cal que el marc d’incentius legals i institucionals abandonin les falses guies ètiques que han alimentat fins al moment actual (afany de benefici i competència) i les substitueixin per guies que serveixin els interessos de la majoria (confiança, cooperació, solidaritat i voluntat de compartir).

En paraules del mateix Felber: l’economia del bé comú agafa el nucli bo del capitalisme, que és la llibertat de l’individu i de l’empresa privada, i la singularitat de l’individu sense caure en l’extrem de l’egoisme. I també agafa la societat coherent, sòlida i justa del comunisme, sense caure en el socialisme a costa de la llibertat de l’individu. És una dialèctica que hem après de les dues experiències històriques extremes, que han sigut necessàries per saber comprovar que la llibertat no s’aconsegueix en cap extrem.

Tal i com ho veig, la lluita contra la corrupció forma part d’aquest canvi de paradigma. La revolució fa temps que ha començat.

Foto: Cicero dirigint-se al Senat Romà. Fotografia de: Baldwin Ward/Corbis, publicada al The Guardian.

Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació

burros

(NOTA: Ve de Corrupció i bé comú (1 de 3): el sistema zombi )

La corrupció es basa en gran mesura en la por i l’avarícia. La por a perdre diners, i poder, i l’avarícia de ser més rics, més poderosos. Si aconseguim que tenir diners i tenir poder deixi de ser un objectiu en si mateix, aconseguirem atacar la corrupció d’arrel. Aquesta és la filosofia de l’anomenada Economia del bé comú.

Tot plegat rau en posar l’èmfasi en la confiança, més que no pas en l’eficàcia. Ho explica perfectament Christian Felber (L’economia del bé comú’, Miret Editorial): “(…) quan en el mercat hem de témer constantment que els altres s’aprofitin de nosaltres així que en tenen la més mínima oportunitat, es perd una cosa essencial: la confiança. Els economistes diuen: ‘No passa res, perquè en economia es tracta d’eficàcia’. Això és pervers. La confiança és el bé social i cultural més gran que es coneix. La confiança és allò que manté profundament unida la societat, i no l’eficàcia”.

Hi ha tres mites que avalen la corrupció dins el sistema capitalista:

Primer: “No hi ha alternativa a l’economia de mercat, i la competència és el sistema més eficaç que coneixem”. Això és fals. Tal i com recorda Felber, no hi ha cap estudi empíric que demostri que la competència sigui el millor mètode conegut.

Segon: “Aquell qui dubta del mercat vol, en realitat, catapultar-nos cap a la pobresa o cap al comunisme, i ja sabem com acaba això”. Recordo aquí la demolidora sentència de Jeff Sparrow sobre els mals que sí ha causat el capitalisme “tot allò que temíem del comunisme –que perdríem les nostres cases, que se’ns obligaria a treballar eternament amb salaris escassos i que no tindríem ni veu ni vot– ha esdevingut una realitat amb el capitalisme”.

I tercer: “El sistema de mercat és el sistema econòmic més productiu que hi ha, així ho ha decidit la història. A més, la competitivitat és inherent en l’ésser humà i, per tant, inevitable’. També és fals. Cada vegada més estudis demostren que no és cert que, tal i com defensa el capitalisme, l’ésser humà sigui egoista per raons genètiques, i en canvi demostren que, si es donen les condicions oportunes, les persones tendeixen a preferir la cooperació a la competència. I la raó és ben simple: els guanys de cooperar són infinitament superiors als de competir i rivalitzar. Recordem el famós dilema del presoner de la Teoria de jocs: si parteixo de la idea que només puc guanyar si l’altre perd, acabem perdent tots dos. La competència es basa en la por, i aquesta por (a perdre la feina, ingressos, estatus) és l’essència que posa en contacte el corruptor i el corromput, i per tant alimenta la corrupció. Tot plegat en detriment del bé comú.

Si els economistes honrats, diu Felber, volguessin realment construir l’economia de mercat amb el mètode més eficaç que coneixem, tenint en compte els resultats actuals de les investigacions científiques interdisciplinàries, ho haurien de fer sobre la base de la cooperació estructural i la motivació intrínseca.

El fet que no ho facin demostra que no es tracta de cap ciència, sinó de protegir, amb una determinada ideologia, les actuals estructures de poder imperants. D’aquí la impunitat que empara la corrupció en determinats àmbits i nivells.

(NOTA: continua a Corrupció i bé comú (i 3): la resposta ciceroniana )

Corrupció i bé comú (1 de 3): el sistema zombi

6299277342_877b2fdce3

La corrupció és un fenomen complex que afecta totes les dimensions: des de la política a l’econòmica, passant per la social i la cultural (veure els resultats de l’eurobaròmetre (per UE i ESP)).

En un estudi sobre corrupció publicat per la Comissió Europea fa uns mesos, es calculava que el cost per a la Unió Europea de la corrupció era d’uns 120 mil milions d’euros. La quantitat és relativament fàcil de recordar, ja que és, aproximadament, el pressupost europeu anual.

El problema, un cop més, no és la idea d’una Europa unida, sinó el sistema imperant avui, el model capitalista o neoliberal, basat en el creixement desmesurat i en la riquesa com a únic factor per mesurar el progrés. I la víctima? Doncs, senzillament, el bé comú.

L’actual forma de l’economia, l’economia de mercat capitalista, ha creat un escenari perillós plegat de bombolles econòmiques, atur, desigualtat en el repartiment, canvi climàtic, crisi energètica, fam, crisi de consum, d’identitat, de democràcia, crisi, crisi, crisi.

I és que totes aquestes crisis estan relacionades, comparteixen una arrel: l’ambició pel benefici, la competència, l’enriquiment individual.

En aquest context, la corrupció no és res més que un símptoma, un indicador, un senyal d’alerta que posa en evidència les falles del sistema. Així doncs, la lluita contra la corrupció no es pot resumir en una sola mesura, ni tan sols en un conjunt de mesures. Essent moltes d’aquestes necessàries, no són suficients. El problema és el sistema mateix.

No és que hi hagi corrupció en el sistema capitalista, és que el capitalisme en ell mateix és corrupte, en la mesura que persegueix el guany individual per sobre del bé comú, i l’enriquiment personal per davant del benestar col·lectiu.

La mesura unilateral del rendiment per mitjà d’indicadors monetaris és una causa important de la deshumanització de l’economia científica, com recorda Christian Felber a l’Economia del bé comú. I quan s’arrenca l’ànima a un organisme, allò que en queda és un zombi (el concepte és de l’economista Tomás Sedlácek).

El capitalisme és un sistema sense ànima, i per tant un zombi. Un zombi corrupte.

Un sistema que prima el tenir per davant del ser, que mesura la riquesa en base a criteris purament monetaris i que oblida, per no dir que menysprea, aspectes com la igualtat, la dignitat, la confiança, la democràcia, el respecte, aquest sistema és un càncer per a la societat. La corrupció és, doncs, la febre que ens indica que estem malalts.

Cal atacar la febre? Per descomptat, però el mal és molt més profund. Atacar la corrupció és com una cataplasma que alleuja, però no cura.

NOTA: Continua a Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació i Corrupció i bé comú (i 3): la resposta ciceroniana

Diumenge, la carpeta catalana s’inflarà encara més (i farà més incòmode seguir-la ignorant)

9788415961338

Un dels fets que fan que diumenge sigui tan important (parlo del nou9N, esclar) és, sens dubte, la lectura que en puguin fer determinats actors, lògicament espanyols, però també europeus. Des de l’11 de setembre de 2012, moment en què a escala europea es pren consciència real del ‘tema’ català, l’atenció europea per la qüestió no ha fet sinó que créixer. Haver arribat fins aquí suposa, per tant, una clara i contundent derrota de tots aquells que pretenien provocar un descarrilament o una descavalcada fent ús i abús del discurs de la por, la pobresa de les amenaces i la judicialització de la política, sense oblidar el recurs al clavagueram.

I és que, tal i com ho veig (la meva interpretació es basa només en les vivències que he tingut els darrers anys), la carpeta catalana s’ha anat fent un lloc en els escriptoris dels principals despatxos europeus malgrat els constants intents del govern espanyol per evitar-ho. És més, m’atreviria a dir que, si l’esmentada carpeta s’ha anat engruixint els darrers temps, fent-se cada vegada més incòmoda per a moltes capitals, és, precisament, degut a l’obcecació espanyola per fer veure que no existia, així com als seus galdosos intents per instar els altres actors europeus i internacionals a que l’estripessin, la llencessin a les escombraries o, almenys, la ignoressin. I ho han intentat, en dono fe, per terra, mar i aire. Ho explico a «Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa (Rosa dels vents)».

Sigui com sigui, ja fa temps que tinc assumit que això ja no té volta enrere (veure Carta a los amigos i amigas de España). No hi ha Pla B. No hi ha alternativa. No veig cap altre camí que seguir endavant, com fins ara: democràticament, escrupolosament pacífics i sobretot ferms.

La pregunta ja no és, crec, si Catalunya acabarà essent un Estat. La pregunta que es fa molta gent, dins i fora de Catalunya, és quan això passarà, i com. El 9N ha de servir per deixar clara, un cop més, la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Jo votaré Si-Sí, com molta d’altra gent, i ho faré convençut i sense renunciar ni un gram a la meva vocació d’esquerres i ecologista.

Sóc conscient que molta gent no ho veu igual. Animo aquesta gent a expressar-se, també, a través de les urnes: que voti Sí-No, si ho creu convenient, o fins i tot No. I que siguin les majories les que acabin marcant el camí, amb respecte mutu. Al cap i a la fi, sigui quin sigui el resultat de diumenge, caldrà que continuem avançant comptant amb tothom, sense exclusions.

Mercè Romeva, la dona reivindicada a ‘Sa meu mare’, de Pau Riba Romeva

1049_sa-meu-mare_img-jpg

Romeva no és un cognom gaire habitual, i la veritat és que fent un recorregut genealògic, tard o d’hora acabem tots connectats per alguna banda. Sovint em trobo que em prenen pel nét de Pau Romeva i Ferrer. Ell, que va ser pedagog, traductor de Chesterton i co-fundador, l’any 1931, d’Unió Democràtica és, sens dubte, el més conegut i reconegut. Fins i tot em trobo que una determinada generació em diu ‘Pau’, enlloc de ‘Raül’, degut a aquesta coincidència. La veritat, però, és que l’esmentat era cosí del meu avi, Jesús Romeva. És a dir, el pare de Pau Romeva i Ferrer (de nom Àngel Romeva i Sandaran) i el meu besavi (de nom Josep Romeva i Sandaran), eren germans. El parentiu hi és, per tant, tot i que queda una mica llunyà.

Qui sí és, en canvi, nét de Pau Romeva, és Pau Riba Romeva, autor del que està considerat el millor disc en català del segle XX: Dioptria. El disc va ser considerat una mena de crítica ferotge a l’esperit petitburgès i a la família cristianoprogressista. És precisament en aquest disc que Pau Riba incorpora una cançó, «Mareta bufona», en la qual, de fet, critica l’esperit naïf i rialler, per sobre de totes les coses, de la seva mare: Mercè Romeva (filla de Pau Romeva i cosina en segon grau del meu pare, Jordi Romeva).

El motiu pel qual en parlo avui i aquí, però, és el llibre que l’artista acaba de publicar i que dedica, en forma de regal i homenatge, a la Mercè, la seva mare. ‘Sa meu mare’ és, sense cap mena de dubte, un extraordinari testimoni, que a més està curosament editat per Ara llibres.

Dir que la prosa de Pau Riba és una prosa cuidada, a vegades exquisida, i sempre dolçament poètica seria dir una obvietat. Tanmateix, allò que converteix en realment especial aquesta peça literària és, sobretot, l’univers que conté.

El relat ens acosta a un personatge, la Mercè, que a través de les paraules d’en Pau esdevé tot un món al voltant del qual gira la resta de la humanitat. És una història tendra, i a la vegada colpidora. La confrontació d’un fill, i per extensió d’una nissaga (els Riba Romeva són nou germans) amb la sempre complexa i a la vegada inevitable etapa final de la vida d’una mare.

Però més enllà d’això, la història es construeix al damunt d’una descoberta: la que el fill (i de fet, els fills i filles) fan d’una mare que fins que no va arribar a la fase final de la seva vida només era això, mare, i que llavors descobreixen com a persona. Una radiografia en tota regla d’un món interior que fins llavors els havia estat amagat, sinó prohibit.

I si el text és, de fet, un regal a la seva mare, pensat pel dia del seu darrer aniversari (quan feia noranta anys), com a lector no puc evitar trobar-hi un testimoni generacional. ‘Sa meu mare’ reivindica el paper d’algú que durant noranta anys ha viscut a l’ombra i que tot d’una decideix fer un pas endavant i actuar com si en realitat estigués dient: «Ei, jo també existeixo. ¿M’he mantingut noranta anys en un estratègic segon pla, controlant des del darrere, però abans que això s’acabi vull mostrar-me a plena llum i que tots sapigueu com sóc i pugueu fer-me justícia… ?».

¿Era un alliberament?, es pregunta l’autor. ¿Una forma de reivindicar el cognom Romeva després de tants anys de fidelitat ribiana?, rebla.

El cas és que, llegint com en Pau parla de la seva mare, m’han vingut a la memòria imatges cent per cent coincidents viscudes amb la meva àvia, que per cert també es deia Mercè (Manadé, en aquest cas, mare del meu pare). Una altra dona obligada per les circumstàncies a jugar un paper secundari a la vida i que, només després de la desaparició del seu marit, l’avi Jesús, va emergir com la flor que sempre havia estat, ara ja sense cotilles.

«Sa meu mare» és, doncs, un cant a l’estimació filial sense límits, amb lletra i música d’un dels artistes contemporanis més sorprenents i rellevants.

Un darrer consell (vaja, recomanació, si ho voleu), donat que la història transcorre en un escenari, Cadaqués, que l’autor ja ens va donar a conèixer a través d’El Convidat, resulta de gran ajuda visionar de nou aquell capítol per transportar-nos, ni que sigui virtualment, a l’interior d’aquelles parets, i esdevenir així testimonis privilegiats del comiat-regal-homenatge que signa Pau Riba, fill de Mercè Romeva.