#Greferendum: Grècia més enllà de Grècia

CI14PDLWoAAFLDA

Avui el puntCAT de Tv3 estàr dedicat a la situació grega.

És evident que el debat al voltant de Grècia transcendeix en molt l’àmbit hel·lè. No és una qüestió que es pugui resoldre amb un tuit, ni amb un post a un bloc. Sigui com sigui, allò que sí em sembla fonamental no perdre de vista és que a Grècia ens hi juguem molt més que si un país surt de l’Euro o no. Està en joc l’essència fonamental de la Sobirania (qui l’exerceix, i com) i la Democràcia (quin valor se li atorga a aquest principi, contemplat en els Tractats fundacionals de la UE).

Si en el referèndum de diumenge guanya el SÍ, Varufakis i Tsipras pleguen, els qui volien que Syriza s’estimbés hauran guanyat, però haurà guanyat Europa? i la Democràcia? Més aviat no. Si en canvi surt que NO, les ‘Institucions’ (eufemisme de Troica) hauran de considerar seriosament el cost d’expulsar Grècia de la zona Euro. Cap dels dos escenaris serà senzill de gestionar, però els efectes sobre la credibilitat política, institucional i com a projecte de la UE, en un cas i l’altre, seran ben diferents.

Més enllà d’això, cal també recordar que les responsabilitats d’haver arribat fins aquí són compartides entre diversos actors, i que una bona part recau sobre els qui ara estan prement la corda al voltant del coll del govern hel·lè, tal i com recorden en tres articles ben oportuns dos premis Nobel d’Economia com són Krugman i Stiglitz (entre d’altres), i una propina (de Pedro Olalla, una paseo por Atenas, un canto a la Democracia). I sí, no me n’amago, en comparteixo la tesi principal.

Grècia, al caire de l’abisme, de Paul Krugman, a l’ARA (29/06/2015)

“Salta a la vista des de ja fa temps que la creació de l’euro va ser un error terrible. Europa no ha reunit mai les condicions indispensables per tirar endavant una moneda única; li falta, sobretot, la unió fiscal i bancària que -posem per cas- garanteix que, si esclata una bombolla immobiliària a Florida, Washington protegirà automàticament la gent gran de qualsevol amenaça contra l’assistència sanitària o els dipòsits bancaris.

Però sortir d’una unió monetària és una decisió molt més difícil i fa molta més por que no pas la d’entrar-hi, i, per això, fins ara les economies del Vell Continent, fins i tot les més conflictives, s’han apartat en més d’una ocasió del caire de l’abisme. Els governs s’han sotmès nombroses vegades a les severes mesures d’austeritat imposades pels creditors, mentre el Banc Central Europeu aconseguia contenir el pànic dels mercats.

Però sembla que, a Grècia, la situació ha arribat a un punt sense retorn. Els bancs estan temporalment tancats i el govern ha imposat controls de capital per impedir la sortida de diners. És molt probable que aviat el govern hagi de començar a pagar les pensions i els sous amb vals, amb la qual cosa es crearà a efectes pràctics una moneda paral·lela. I aquest diumenge el país celebrarà un referèndum sobre la conveniència d’acceptar les exigències de la troica -les institucions que representen els interessos dels creditors-, que demana encara més mesures d’austeritat.

Grècia ha de votar que no i, si cal, el govern grec ha d’estar preparat per sortir de l’euro. Per entendre per què dic això, (segueix… a http://www.ara.cat/opinio/Grecia-al-caire-labisme_0_1385261489.html )

 

Quebrar a Grecia, per Paul Krugman (a Sinpermiso)

062515krugman1-blog480

“Me he mantenido prudentemente callado en relación con Grecia: no quería gritar“¡Grexit”! en un teatro lleno a rebosar. Pero dadas las informaciones sobre las negociaciones en Bruselas, algo hay que decir: ¿qué se creen los acreedores, y en particular el FMI, que están haciendo?

Esta tendría que ser una negociación sobre objetivos de superávit primario y, luego, sobre una reducción de la deuda que eliminara la perspectiva de interminables crisis futuras. Y el gobierno griego ha aceptado lo que en realidad son objetivos de superávit bastante altos, habida cuenta especialmente de que el presupuesto se hallaría ya en una situación de enorme superávit primario si la economía no estuviera deprimida. Pero los acreedores mantienen su rechazo a las propuestas de Grecia aduciendo que se basan demasiado en impuestos y demasiado poco en recortes de gastos. De modo que estamos todavía por la labor de dictarles la política interior.

La pretendida razón para rechazar una propuesta basada en los impuestos es que dañaría el crecimiento. La obvia respuesta es: ¿están de cachondeo?  (Segueix a http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=8112 )

L’atac d’Europa a la democràcia grega, de Joseph Stiglitz, a l’ARA (30/06/2015)

“Per als que s’ho miren des de fora, el gran crescendo de desacords i acritud dins d’Europa pot semblar el resultat inevitable de l’amarg final de partida que estan jugant Grècia i els seus creditors. De fet, els líders europeus comencen finalment a deixar al descobert la veritable naturalesa de l’actual disputa sobre el deute, i la resposta no és agradable: està relacionada amb el poder i la democràcia més que no pas amb els diners i l’economia.

Evidentment, l’economia que hi ha darrere del programa que la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) va imposar a Grècia fa cinc anys ha sigut pèssima, i ha donat com a resultat una baixada del 25% del PIB del país. No recordo cap crisi que hagi sigut tan deliberada i que hagi tingut unes conseqüències tan catastròfiques: l’índex d’atur juvenil de Grècia, per exemple, supera ara el 60%.

És alarmant que la troica s’hagi negat a acceptar la responsabilitat de res de tot això o a admetre fins a quin punt les seves previsions i els seus models han sigut dolents. Però el que és encara més sorprenent és que els líders europeus ni tan sols n’hagin après. Latroica exigeix encara que Grècia aconsegueixi un superàvit primari (sense comptar el pagament dels interessos) del 3,5% del PIB l’any 2018.

Els economistes d’arreu del món han condemnat aquest objectiu, ja que el consideren punitiu: intentar aconseguir-lo portarà com a resultat inevitable una recessió encara més profunda. De fet, encara que el deute grec es reestructuri fins a límits inimaginables, el país continuarà immers en la crisi si els votants accepten l’objectiu de latroica en el referèndum imprevist que se celebrarà aquest cap de setmana.

Pel que fa a transformar un gran dèficit primari en superàvit, pocs països han aconseguit res de semblant al que han assolit els grecs els últims cinc anys. I, tot i que el cost en termes de patiment humà ha sigut extremadament alt, les propostes recents del govern grec es van acostar molt a les exigències dels seus creditors… (Segueix a http://www.ara.cat/opinio/Latac-dEuropa-democracia-grega_0_1385861421.html )

Pedro Olalla: un paseo por Atenas, un canto a la Democracia

Hemos mirado a Grecia con atención en los últimos meses. La intensidad, la sorpresa, nos han acompañado desde que la formación de izquierdas Syriza ganó las últimas elecciones con la convicción de cumplir el mandato popular y poner límites a las políticas de rígida austeridad impuestas desde Bruselas. En este tiempo, a golpe de negociaciones frustradas, Grecia nos ha demostrado hasta qué punto gran parte de su deuda es ilegítima, a través del informe exhaustivo de un comité de expertos; nos ha puesto ante los ojos el verdadero rostro de la UE – una UE obediente ante los poderes financieros y cada vez más alejada de los ciudadanos– y, sobre todo, nos ha devuelto algo del espíritu de la auténtica Democracia. (Segueix a http://lecturassumergidas.com/2015/06/28/pedro-olalla-un-paseo-por-atenas-un-canto-a-la-democracia/ )

Cap al Procomú per la via Ubuntu, Ted Talk Sant Cugat, 25/05/2015

Data de publicació: 16 juny 2015

Raül Romeva proposa en aquesta xerrada un canvi de paradigma en el model econòmic orientant-lo cap a un sistema basat en compartir, cooperar i assumir la responsabilitat dels nostres actes.

 

 

Profundes fragilitats (publicat a l’ARA, 10/06/15)

 Captura de pantalla 2015-06-10 a les 7.20.11

No el veiem, ens queda lluny, probablement ningú que llegeixi aquest article hi anirà mai al llarg de la seva vida. De fet, la mateixa comunitat científica té encara molts dubtes sobre què hi ha exactament allà baix. I, tanmateix, tot el que hi passa, el que hi fem, en siguem conscients o no, ens afecta, molt, ara, i molt més que ho farà en el futur, si no en prenem consciència.

Parlo de les profunditats oceàniques, d’allà on la llum desapareix per deixar pas a la foscor més absoluta.

No en parlem sovint. De fet, gairebé mai. Però algú n’ha de parlar. Algú hi ha de pensar. I, sobretot, algú hi ha de fer alguna cosa abans no sigui massa tard… (podeu llegir l’article sencer aquí )

Entrevista per a iSabadell (07/06/15)

DSC_9236

L’entrevista es pot consultar sencera a: 

http://www.isabadell.cat/persones/raul-romeva-politic-i-analista-catalunya-no-te-aliats-a-europa-pero-tampoc-adversaris/

44 anys, casat amb dos fills, resideix a Sant Cugat del Vallès. Nascut a Madrid per raons de feina del seu pare i criat a Caldes de Montbuí està emparentat amb Pau Romeva, fundador d’Unió Democràtica de Catalunya. Llicenciat en Ciències Econòmiques i doctor en Relacions Internacionals per la UAB va ser eurodiputat d’ICV del 2004 al 2014.

Ha treballat al Centre Unesco de Catalunya, a la UNESCO de Bòsnia-Herzegovina, a Intermón Oxfam, a l’Escola de Cultura de la Pau de la UAB i com consultor electoral de la OSCE. Actualment imparteix classes a diversos màsters sobre política europea i afers internacionals a la Universitat Blanquerna-Ramon Llull i a la UPF. També col·labora com analista polític a diversos mitjans de comunicació com Els Matins de Catalunya Ràdio, al programa de TV3 puntCAT o al diari Ara.

Autor de diversos llibres d’assaig, l’entrevisto dijous passat a la biblioteca de Ponent on va venir a presentar el seu darrer treball Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa (Rosa dels Vents, 2014), convidat per la ANC-Sabadell per la Independència.

D’on ve la seva vocació política?
Vaig començar a militar a moviments pacifistes i ecologistes. Vaig incorporar-me a una llista municipal a Caldes i vaig veure que era compatible el que feia per vocació amb la gestió de les institucions. Sempre he estat militant en tot allò que té a veure amb la pau i els drets humans. De fet, al 2004 vaig anar a Brusel·les a fer això.

Quan va començar a militar a ICV?
Vaig entrar a Iniciativa perquè al moment que es va fundar es va crear un espai de confluència amb molta gent que venia del PSUC, de Nacionalistes d’Esquerra, del món pacifista… en aquesta confluència, alguns que no tenien una adscripció política determinada, que  no eren comunistes per dir-ho així, vam trobar el seu espai. Llavors vaig conèixer a Joan Herrera, a Josep Vendrell… va ser l’època que hi havia el Ribó, però després el Saura. Ara bé, la meva militància a ICV va ser molt tangencial, era molt autònom i molt mal militant. Quan realment vaig implicar-me va ser a partir del 2004 al Parlament Europeu.

Vostè ha estat durant 10 anys eurodiputat on va ser un dels parlamentaris més treballadors i que va presentar més propostes. Com valora la seva tasca a les institucions europees?
A títol personal només la puc valorar com a positiva. La possibilitat d’estar en un lloc de representació d’aquesta dimensió és única i un privilegi. Qui digui el contrari està mentint o s’està mentint a si mateix. A ningú se l’obliga a tenir un càrrec de responsabilitat d’aquestes característiques. És veritat que té uns costos des del punt de vista personal i familiar; per això, sempre he estat partidari de la limitació de mandats. De fet, jo vaig entrar amb el compromís de fer un i com màxim dos mandats. I aquí he sigut molt estricte. El pas per Europa, a nivell personal, ha estat molt interessant. També m’ha servit per constatar que hi ha moltes coses a més a banda de la política. Sembla que només hagi fet això a la meva vida, però en realitat això no és ni la quart part de la meva vida. He fet i segueixo fent moltes més altres coses. És una etapa que valoro positivament, però ja està. També m’ha servit per aprendre i per entendre a situar-te millor allà on estàs, tant a nivell personal com nacional.

 

DSC_9169-520x237

 

Vostè va deixar la militància arran de les resolucions de la Convenció d’ICV a Sabadell sobre el procés sobiranista i no apostar decididament per la independència de Catalunya. No desmenteix això les reiterades afirmacions que al partit conviuen sense problemes federalistes i independentistes? Al seu parer, per què ICV no s’ha sumat al sobiranisme?
No va ser una decisió improvisada. Portava molts anys fent aquest relat, aquest discurs, on explico que per fer moltes de les coses com Iniciativa dèiem que s’havien de fer necessitaven unes eines que no teníem i fer un reinici institucional i democràtic que no s’havia produït. El fet singular que suposa la Convenció de Sabadell és que fins aquell moment no hi havia un posicionament clar i cadascú podia defensar les seves tesis. A partir d’aquell moment, s’estableix el relat d’Iniciativa i entenc que el relat que jo feia, que volia seguint fent i que faig, no és compatible amb el que planteja Iniciativa. El que jo dic és que l’ordre dels factors passa per afrontar i resoldre el tema nacional. Això ho necessitem precisament per deixar de parlar de la qüestió nacional. La meva urgència de solucionar el tema nacional és per a poder-nos centrar en moltes altres coses que reclamen una resposta immediata.

Des d’aquest punt de vista, el fet d’estar navegant constantment en l’ambigüitat em feia sentir incòmode. Així ho vaig fer saber a l’entorn més immediat i ho explicava públicament. Entenia que la meva dimissió era un acte de coherència i de respecte. Si jo feia un discurs que no era el que s’havia aprovat a Iniciativa, se m’identificava com una veu discordant d’Iniciativa i no volia ser-ho. Volia defensar les meves tesis sense ser un problema per a ningú. De fet, des de que he sortit, he deixat de ser un problema per al partit. Reitero el meu respecte a Iniciativa, un espai que ha d’existir en qualsevol circumstància i en qualsevol escenari. Tinc un respecte enorme per la gent amb qui he treballat i he compartit moltes coses.

Al deixar la seva militància va afirmar que no es presentaria en cap llista electoral. Quins són les motius d’aquesta decisió?
En aquests moments tinc un deute, no diré moral, amb Iniciativa. Aquests 10 anys que he representat a ICV són prou importants per què no utilitzi aquesta situació per buscar altres jaquetes. La meva etapa institucional al Parlament Europeu s’havia acabat i és cert que des d’Iniciativa mai m’havien tancat la porta a continuar en el partit malgrat les discrepàncies en el tema nacional. No em sembla coherent continuar el meu discurs des d’altres opcions. A més hi ha vida fora de la política.

Em costa creure que no hagi rebut ofertes de cap partit polític. Ha estat així?
He parlat amb molta gent. En aquest sentit, he sigut molt clar –en privat i en públic- encara no toca. Això no vol dir que es puguin fer moltes altres coses.

Quin ha estat el procés que l’ha portat a l’independentisme o potser ho ha estat sempre?
Jo era independentista entre moltes altres coses. Per a mi era un opció més. No he sigut mai antindependentista. Durant molt de temps havia pensat que, com a formula de compromís, podríem trobar espais que ens permetessin canviar l’status quo cap a una situació més reconeixedora de la pluralitat nacional de l’Estat amb fórmules federals o confederals que jo hauria acceptat.

Què ha passat? Totes aquestes opcions s’han anat diluint amb la qual cosa amb l’únic que ens deixen és l’opció independentista. No es que m’hagi convertir a, sinó que s’han anat descartant les altres opcions. Així em vaig trobar en què el model actual no em convenç, el model de la transició ha quedat molt coix en molts aspectes, també en aquest. Estem vivim, des de fa uns anys, un retrocés democràtic, social, ambiental, institucional…I això hem d’afrontar-ho amb un canvi de paradigma global. Veig la independència no tant com una qüestió d’identitat, que respecto, sinó, en el meu cas, com una oportunitat per regenerar un sistema que està grimpat. Crec que hi ha molta gent que comparteix aquesta tesi que no és contradictòria amb d’altres.

Vostè coneix molt bé el funcionament de les institucions europees. Des de fora dóna la impressió que la causa de la independència de Catalunya no té masses aliats a Europa. És una impressió falsa o respon a la realitat? Com es percep des d’Europa la qüestió catalana?
Digueu-m’ho clar, som incòmodes. Per què s’hauria de preocupar algú per la reivindicació d’una part d’un territori d’un Estat que fins ara no ha suposat cap inquietud? ‘Ara ens veniu amb això?’. Aquest punt de vista és comprensible. ‘Tenim unes altres prioritats, no ens compliqueu la vida’. Per tant, som incòmodes. Una altra cosa és que també veuen que moltes de les coses que s’han anat produint els últims anys són situacions provocades per un tancament de mires i un caràcter obtús de les institucions de l’Estat. També entenen que algunes de les coses que passen aquí no són culpa dels catalans, sinó responsabilitat de l’Estat. Molts em diuen: ‘això és un problema, jo no ho faria…però teniu dret a fer-ho’. A partir d’aquí, hi ha l’altra percepció. El món canvia, els Estats evolucionen, se’n creen, desapareixen, es reunifiquen…la qual cosa forma part de la dinàmica humana.

El que si que puc afirmar, de manera contundent i taxativa, és que és cert que la Unió Europa no preveu processos com el que es planteja des de Catalunya, però tampoc els prohibeix. La prova està en que, si a Escòcia hagués guanyat el sí en el referèndum del 2014, el mecanisme per entrar a la Unió Europea d’un Estat sorgit d’un altre Estat membre ja estava dissenyat. I no s’ha aplicat perquè no va guanyar el sí. Falten a la veritat aquells que diuen que això és impossible. És cert que no està previst, però tampoc està prohibit. A més a més, hi hauria pogut haver un precedent si Escòcia hagués guanyat el sí. Des del punt de vista català aquest és un escenari plausible.

L’altra qüestió, i això es veritat, és que en el cas escocès hi havia una premissa que aquí no hi és: l’acord amb el Regne Unit. Com que no tenim aquest acord amb el govern espanyol hem de fer les coses de manera diferent. D’entrada explicar que s’ha intentat tot. En la mesura que nosaltres fem les coses ben fetes i les expliquem bé, també hi ha una capacitat raonable d’entendre-ho. Ara, siguem clars, els Estats són aliats dels Estats. Catalunya en aquest procés no té aliats, això no vol dir que tingui adversaris. Pots no tenir aliats, però hem d’aconseguir no tenir adversaris, en la mesura que el que nosaltres volem fer no sigui un problema per als altres Estats. S’hauria d’aconseguir que, si passa el que a alguns ens agradaria que passés, és a dir obrir un procés constituent per tal que Catalunya esdevingui un Estat independent, no només no ens posin traves sinó que ens ajudin. Això dependrà de com fem nosaltres les coses i com facin les coses a Madrid. L’escenari hi és i la possibilitat hi és. Europa és un projecte dinàmic i pragmàtic. Aquest discurs de la por, que ens faran fora, em sembla un conte de fades en el pitjor sentit del terme, és una enganyifa.

Creu que les eleccions del 27 de setembre tindran un caràcter plebiscitari?
La meva impressió, cada vegada més, és que el 27S seran unes eleccions especialment importants. El caràcter plebiscitari o no li donarà la gent. Ni un president, ni un mitjà de comunicació. El que donarà un caràcter plebiscitari serà l’actitud de la gent a l’hora d’anar a votar, les raons per les quals voti una opció o una altra. Crec, i com jo molta gent, que el 27S serà l’oportunitat per iniciar un procés, que uns voldrien que fos un procés constituent. Per tant, necessitaríem que una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya es posés d’acord per iniciar aquest procés constituent i obrir un camí que acabés amb una proposta referendària adreçada a la ciutadania. Un procés participatiu en que tothom –i subratllo tothom qui estigui a favor i en contra- pugui participar i construir conjuntament aquest escenari. Això és el que jo voldria, però perquè això passi necessitem que el 27S hagi una majoria clara. Això son plebiscitàries? Posa-li l’adjectiu que vulguis. M’és igual. El nom no fa la cosa. També penso que l’eix nacional no és l’únic, però en aquestes eleccions és determinant. Perquè si es guanya podrem començar a caminar i desbloquejar aquest debat. Si no es guanya ens mantindrà estancats en un debat estèril que l’únic que fa és impedir-nos fer altres coses que necessitem fer.

Què opina del full de ruta signat per CiU i ERC? Creu que pot iniciar-se el procés cap a la independència només amb una majoria parlamentària i sense un referèndum específic sobre el tema?
Legalment es pot començar el procés amb una majoria parlamentària. Altra cosa és si, fins i tot a nivell de missatge exterior, seria desitjable que tinguessin també una majoria social, vull dir en vots. Ara bé, si una majoria al Parlament aprova una resolució, és una majoria que permetria iniciar legalment el procés.

El full de ruta és una altra cosa que només està pactat per dos partits polítics. Això no vol dir que exclogui del pacte post27S a altres formacions. El full de ruta és un símptoma que fa que dues formacions polítiques tinguin un acord sobre com encarar el tema, però que no vol dir que algunes que no hi siguin puguin estar d’acord com s’ha d’encarar el tema. Penso, per exemple, en la CUP, en Procés Constituent, fins i tot dintre d’Iniciativa hi ha molta gent que està a favor de fer això, encara que formalment no s’estigui en el full de ruta. Alguns ho estarien si es donessin determinades circumstàncies. Hi ha moltes situacions diferents que, a l’hora de posar en marxar el procés, s’hauran de tenir en compte. Però si al 27S no hi ha una majoria clara, com a mínim a nivell d’escons, que comenci a caminar, a mi en fa un mica de por que continuarem estancats.

A les recents eleccions municipals les forces independentistes han tret uns resultats no massa brillants a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. És possible avançar cap a la independència sense el suport d’aquests sectors socials? Què respondria a qui afirmen que la sobirania és una qüestió de les classes mitjanes?
Nego la major. A les municipals hi ha hagut una clara majoria a favor de la independència. 1,4 milió de persones han votat per opcions independentistes. Després tenim gairebé 400.000 persones que han votat una opció que no és explícitament independentista, però que tampoc és anti i que es situen en el marc del que anomenem dret a decidir, com ara Barcelona en Comú i Iniciativa en general. Després tenim uns 900.000 votants que clarament han votat opcions que no ho són. És veritat que ara estem en un 50/50. En qualsevol cas, estem parlant d’unes eleccions municipals. A l’hora de votar en clau nacional catalana les coses canvien. Una cosa és votar pel teu consistori i una altra fer-ho en clau catalana.

Respecte a la implicació de les classes populars, la CUP ha triplicat els seus suports i a la CUP no se la pot acusar de partit burgès. A Escòcia qui va liderar el debat independentista va ser precisament l’esquerra molt mobilitzada en aquest tema. Crec que és possible mobilitzar a les classes populars en la mesura que aquestes formin part dels actors conductors del procés. Aquest és el repte. Per a mi el gran objectiu és que al 27S creem les condicions per què tothom –i evidentment les classes populars- puguin ser protagonistes d’aquest procés. Hem de crear l’espai per que aquest actors considerats passius, siguin actors proactius. Això només serà possible si existeixen espais per poder-ho fer. Quina enveja quan veus el debat que es va produir a Escòcia! I que parlaven de continguts. El que trobo a faltar és això. Estem sempre encallats en què si hem de poder votar, quan votarem, de quina manera…I crec que s’ha de parlar del per a què, de què voldríem fer. En el moment que entrem en aquest debat, en el que hauríem de entrar aviat, tot això canviarà. Deixarà de ser un procés de dalt a baix per ser un procés de baix a dalt. Si observes les mobilitzacions del 2010 fins ara és clarament un moviment de sota cap amunt.

L’obertura d’un hipotètic procés constituent a Espanya modificaria el seu punt de vista sobre la independència de Catalunya?
Això ho tinc molt clar. Soc escèptic. Hi tingut massa relació amb gent que suposadament volia construir una alternativa. En aquest sentit el marge de maniobra és molt petit. Ho és en el marc del que coneixem com el socialisme espanyol, però també en el marc del que s’anomenen forces emergents com ara Podemos. Des d’aquest punt de vista, com a mínim hi ha una diferència amb l’statu quo actual, és que aquestes forces no tenen al·lèrgia al dret a decidir. Ja m’està bé. Però una cosa és això i l’altre assumir la possibilitat que Catalunya pugui ser un Estat. El dret a decidir és el punt de partida sine qua non. Confio que un canvi d’status a Espanya ens permeti decidir, però no tinc tan clar que això faciliti les coses cap a un Estat independent. En qualsevol cas, si podem parlar amb algú amb que simplement es pugui dialogar ja serà un canvi molt substancial.

Fotos: David B.

 

Elogi del dubte (a l’ARA, 22 de maig de 2015)

Captura de pantalla 2015-05-22 a les 17.09.18

Elogi del dubte

Emergeix darrerament, en diversos àmbits, també en el del debat nacional, una categoria difusa, però molt buscada (fins i tot perseguida): la dels indecisos.

Advertia Bertrand Russell que el problema al món és que els estúpids estan segurs de si mateixos, mentre que els intel·ligents viuen carregats de dubtes. Per la seva banda, Arthur Conan Doyle defensava que qualsevol veritat és millor que el dubte indefinit. No són aforismes contradictoris, ans al contrari.

La síntesi la trobem en Sòcrates: “Només sé que no sé res”. En realitat, com és ben sabut, el filòsof grec expressa una certesa. No ens diu que no sàpiga res en absolut, sinó que no es pot arribar a saber mai res amb total i absoluta certesa, fins i tot en aquells casos en què creiem que estem del tot segurs.

Certesa no és igual a veritat absoluta. (es pot llegir l’article sencer a: http://www.ara.cat/opinio/Elogi-del-dubte_0_1361863857.html )

Menys ‘jo, meu, per a mi’, i més ‘nosaltres’ (publicat a l’ARA, 04/05/2015)

Captura de pantalla 2015-05-05 a les 7.27.37

Hi ha alternatives al creixement? Fa pocs dies aquest diari s’ho preguntava. No existeix cap resposta màgica, cert, però reflexionar-hi és a la vegada pertinent i urgent. D’entrada una reflexió: tal com va dir Kenneth Boulding (economista ecologista), “Algú que pensi que l’activitat econòmica pot créixer de manera infinita en un planeta finit o bé és boig o bé és un economista. No es pot aconseguir”. Doncs bé, jo sóc economista, i estic d’acord amb Boulding.

Una ràpida llambregada al nostre voltant ens permet adonar-nos que la humanitat camina inexorablement cap a un escenari de col·lapse social i ambiental: desregulacions (o regles injustes) en favor de les elits, pèrdua de confiança en les institucions, desigualtats que creixen, i un planeta cada vegada més maltractat, explotat i contaminat. La revolta, per a molta gent, és l’única sortida digna davant la perspectiva d’un no futur. (…pots llegir l’article sencer a l’ARA…http://www.ara.cat/opinio/Menys-mi-mes_0_1351664832.html )

A l’entrevista compartida (La Xarxa, 6/5/15)

Xarxa

El santcugatenc Raül Romeva sempre ha defensat que la política no és un càrrec sinó que fer política vol dir pensar en el bé comú i no té res a veure amb el partidisme. Romeva creu que ‘la gent s’ha cansat d’una manera concreta d’entendre la política i per això cal tornar a posar-la en valor’. Preguntat sobre el cas de les llistes fantasma, l’exeurodiputat ha mostrat la seva indignació i ha recordat que aquesta pràctica ja fa 20 anys que es dóna. Romeva no ha descartat, a mitjà i llarg termini, poder tornar a fer política des dels partits però ha assegurat que ara, de moment, dóna la seva etapa per tancada’.

http://www.laxarxa.com/latarda/noticia/raul-romeva-que-a-la-gent-no-li-interessa-la-politica-es-fals-a-la-gent-no-li-interessa-una-manera-de-fer-politica

 

Proceso en modo ON (para Diario.es, 24/04/15)

Captura de pantalla 2015-04-24 a les 11.46.28

 

 

Lo hemos intentado todo, y nada ha funcionado. Hablad, nos piden desde Europa. Pero es que desde aquella dolorosa mutilación del Estatut, no hemos conseguido que ninguna puerta se abriera ni ningún teléfono se descolgara. ¿Hablar? ¿Con quién? ¿De qué?

Proceso en modo ON (publicado en Catalunyaplural.cat, de Diario.es)

RAÜL ROMEVA I RUEDA

En un artículo publicado en El País el catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Valladolid, Fernando Rey, concluía que «el número de personas con ideas independentistas es más un bizcocho compacto de cierto grosor que algo frágil y pasajero. Y que aumentará si no se actúa con más inteligencia que la exhibida hasta el momento ». Lo resumía perfectamente en el título del artículo: Era un ‘plumcake’, no un ‘soufflé’. Desde entonces no parece que las cosas hayan cambiado demasiado, al menos a mejor: las amenazas continúan, el desprecio institucional persiste y las acusaciones infundadas (por ejemplo pretendiendo relacionar soberanismo y yihadismo) aparecen en forma de píldoras incendiarias en un relato visiblemente diseñado y ejecutado con voluntad de confundir e intoxicar.

La sensación que tengo es que ya hace tiempo que hemos cruzado el punto de no retorno. El número de gente que ve en la independencia una salida, la única que nos han dejado, no para de crecer. Demasiados agravios, demasiado reproches, demasiado heridas abiertas. La desconexión emocional es un hecho, desde hace tiempo. Por mucho que, eventualmente, un cambio de mayorías en el Estado hiciera posible un cambio en el tono y el discurso (cambio que por otra parte veo poco probable, a estas alturas), difícilmente el fondo de la cuestión se modificaría sustancialmente. Ya no es una cuestión de correlación de fuerzas, es un problema más estructural. Para mucha gente, sólo se percibe un escenario: la derrota (nuevamente) y la subsiguiente sumisión. En otras palabras: ya no hay margen para encontrar un encaje satisfactorio, y es una lástima, porque hace unos años, no demasiados, esta opción sí parecía que existía.

Lo hemos intentado todo, y nada ha funcionado. Hablad, nos piden desde Europa. Pero es que desde aquella dolorosa mutilación del Estatut, no hemos conseguido que ninguna puerta se abriera ni ningún teléfono se descolgara. ¿Hablar? ¿Con quién? ¿De qué?

La conclusión es obvia: el status quo ya no es una opción. Quedarnos como estamos no está en el menú. O bien avanzamos, o sino hay que reconocer (si actuamos de manera honesta) que damos por bueno retroceder, aún más, en todo tipo de derechos (sociales, políticos y ambientales).

Es por ello que, personalmente, entiendo el momento que vivimos con una gran dosis de ilusión por un hecho muy simple: supone una enorme ventana de oportunidad. Constato desde hace tiempo que mucha gente tiene ganas de que las cosas den un giro radical, de 180 grados. La política está demasiado desprestigiada, la economía secuestrada por élites y poderes corruptos y las ilusiones huérfanas de estandartes. La demanda por iniciar un proceso de cambio y regeneración política crece, y sólo disponemos de una herramienta que sea a la vez útil y aceptable: la Democracia.

El cualquier caso, en el Estado esta expectativa se nos ofrece incierta y enormemente difícil. En cambio, en Cataluña vivimos un momento singular en el que quien quiera empezar de nuevo un proyecto estimulante, quien desee establecer las bases de un marco nuevo, de un Estado moderno, propio del siglo XXI, tiene una gran oportunidad. Detecto, más que nunca, hambre de democracia, pero también de apoderamiento. La gente necesita, necesitamos, tener la sensación de que recuperamos las riendas de nuestro futuro. Ser soberanos de nuestro destino, a nivel individual y colectivo.

Del caso escocés aprendimos como el debate sobre el ejercicio del derecho a decidir en relación a las relaciones con el Reino Unido abrieron de manera subsidiaria muchos otros debates sobre la necesidad (y el derecho) a decidir sobre todo tipo de cuestiones. En definitiva tiene que ver con las soberanías (en plural) de las que se dota una ciudadanía cada vez más depauperada en términos democráticos.

La gran demostración de fuerza y vitalidad demostrada alrededor de la organización, el próximo 24 de abril, de un gran acto en el Palau Sant Jordi (y alrededores) demuestra que el espíritu es más vivo que nunca. ¿Dónde está el desencanto abanderado por unos y lamentado por otros? No lo veo por ninguna parte.

La campaña ‘Ara és l’hora’ (impulsada por el ANC y Òmnium Cultural) ha sido determinante para poner sobre la mesa la importancia del momento, y sin embargo se ha hecho mayor. Hemos pasado pantalla. El joven ya no es ninguna promesa, ahora es una realidad adulta. Entramos en un marco diferente: el de la madurez. Hora de construir. Ya no toca hablar de si hay que hacerlo, o no, sino de cómo lo haremos (siempre y cuando el 27S la mayoría, vía urnas, exprese esta voluntad de poner en marcha las máquinas). Hasta ahora hemos hablado del porqué, ahora toca encarar el para qué. Hablamos sin rodeos de regeneración democrática, de abrirnos al mundo, de bienestar, de justicia social, de innovación, de sostenibilidad, de equilibrio territorial, de solidaridad, de igualdad, de educación y cultura, de diversidad.

Para mí está más claro que nunca: la sociedad civil calienta motores. La cosa está en marcha. Veremos cómo se traduce esto en la proyección institucional, primero el 24 de mayo, a escala local, y sobre todo el 27S. Proceso en modo ON.

En marxa

1415726900_999459_1415728211_noticia_normal

(Foto d’Eva Vázquez / El País)

EN MARXA

En un article publicat a El País (12.11.14), el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Valladolid, Fernando Rey, concloïa que «el nombre de persones amb idees independentistes és més un pa de pessic compacte de cert gruix que alguna cosa fràgil i passatgera. I que augmentarà si no s’actua amb més intel·ligència que l’exhibida fins al moment». Ho resumia perfectament en el títol de l’article: Era un ‘plum cake’, no un ‘soufflé’. Des de llavors no sembla que les coses hagin canviat massa, almenys a millor: les amenaces continuen, el menyspreu institucional persisteix i les acusacions infundades (per exemple pretenent relacionar sobiranisme i ghihadisme) apareixen en forma de píndoles incendiàries en un relat visiblement dissenyat i executat amb voluntat de confondre i intoxicar.

La sensació que tinc és que ja fa temps que hem creuat el punt de no retorn. El nombre de gent que veu en la independència una sortida, l’única que se’ns ha deixat, no para de créixer. Massa greuges, massa retrets, massa ferides obertes. La desconnexió emocional és un fet, des de fa temps. Per molt que, eventualment, un canvi de majories a l’Estat fes possible un canvi en el to i el discurs (canvi que per altra banda veig poc probable, a aquestes alçades), difícilment el fons de la qüestió es modificaria substancialment. Ja no és una qüestió de correlació de forces, és un problema més estructural. Malauradament, molta gent ja només percep un escenari: la derrota (novament) i la subseqüent submissió. En altres paraules: ja no hi ha marge per trobar un encaix satisfactori, i és llàstima, perquè fa uns anys, i no pas gaires, aquesta opció sí semblava que existia.

Ho hem intentat tot, i res no ha acabat de funcionar. Parleu, ens demanen des d’Europa. Però des de la mutilació de l’Estatut no hem aconseguit que cap porta s’obrís ni cap telèfon es despengés. Parlar? Amb qui? De què?

La conclusió és òbvia: l’status quo ja no és una opció. Quedar-nos com estem no és al menú. O bé avancem, o sinó cal reconèixer (si actuem de manera honesta) que ja ens està bé retrocedir, encara més, en tota mena de drets (socials, polítics i ambientals).

És per això que, personalment, entenc el moment que vivim amb una gran dosi d’il·lusió per un fet ben simple: el procés suposa una enorme finestra d’oportunitat. Constato de fa temps que molta gent té ganes que les coses facin un gir radical, de 180 graus. La política està massa desprestigiada, l’economia segrestada per elits i poders corruptes i les il·lusions orfes d’estendards. La demanda per iniciar un procés de canvi i regeneració política creix, i només disposem d’una eina que sigui a la vegada útil i acceptable: la Democràcia.

El cas és que a l’Estat aquesta expectativa és incerta i enormement difícil. En canvi, a Catalunya vivim un moment singular en què qui vulgui començar de nou un projecte engrescador, qui desitgi establir les bases d’un marc nou, d’un Estat modern, propi del segle XXI, hi té una gran oportunitat. Detecto, més que mai, gana de democràcia, però també d’apoderament. La gent necessita, necessitem, tenir la sensació que recuperem les regnes del nostre futur. Ser sobirans del nostre destí, a escala individual i col·lectiva.

Del cas escocès vàrem aprendre com el debat al voltant de l’exercici del dret a decidir en relació a les relacions amb el Regne Unit va obrir de manera subsidiària molts d’altres debats sobre la necessitat (i el dret) a decidir sobre tota mena de qüestions. En definitiva: tot plegat té a veure amb les sobiranies (en plural) de les quals s’ha de dotar una ciutadania cada vegada més depauperada en termes democràtics.

La gran demostració de força i vitalitat demostrada al voltant de l’organització, el proper 24 d’abril, d’un gran acte al Palau Sant Jordi (i voltants) demostra que l’esperit és més viu que mai. On és el desencís abanderat per uns i lamentat per d’altres? No el veig per enlloc.

La campanya ‘Ara és l’hora’ (impulsada per l’ANC i Òmnium) ha estat determinant per posar sobre la taula la importància del moment, i tanmateix s’ha fet gran. Hem passat pantalla. L’infant ja no és cap promesa, ara és una realitat adulta. Entrem en un marc diferent: el de la maduresa. Hora de construir. Ja no toca parlar de si cal fer-ho, o no, sinó de com ho farem (sempre i quan el 27S la majoria, via urnes, expressi aquesta voluntat d’engegar màquines). Fins ara hem parlat del perquè, ara toca encarar el per a què. Parlem sense embuts de regeneració democràtica, d’obrir-nos al món, de benestar, de justícia social, d’innovació, de sostenibilitat, d’equilibri territorial, de solidaritat, d’igualtat, d’educació i cultura, de diversitat.

Per a mi està més clar que mai: la societat civil escalfa motors. La cosa està en marxa. Veurem com es tradueix això en la projecció institucional, primer el 24 de maig, a escala local, i sobretot el 27S.

Llibertat, sobirania i poder (a l’ARA, 13/04/15)

Captura de pantalla 2015-04-13 a les 23.48.37

Llibertat, sobirania i poder

 

El nou treball de Naomi Klein ( Això ho canvia tot. El capitalisme contra el clima ) té, entre altres virtuts, la de posar novament sobre la taula la necessitat d’afrontar debats incòmodes per a alguns, però vitals per a la majoria. Llegint-lo he recordat Thatcher, i l’eslògan que ella va fer famós: “There is no alternative ”. Durant anys, dècades, de fet, hem viscut pràcticament dominats per un sentiment de fatalitat segons el qual “les coses són així, i no poden ser de cap altra manera”. Fukuyama va reblar-ho determinant la fi de la història (i la victòria del capitalisme, esclar).

És l’èxit del poder intel·ligent que el capitalisme ha exercit sobre les nostres consciències, individuals i col·lectives. Ens creiem més lliures que mai, gràcies a (PODEU LLEGIR L’ARTICLE SENCER A http://www.ara.cat/opinio/Llibertat-sobirania_0_1339066094.html )