Carta a les amigues i amics d’ICV (l’apunt més difícil que mai hagi escrit)

 

Aquest és, sens dubte, un dels apunts més difícils que mai hagi escrit i, probablement, que mai escriuré al llarg de tota la meva vida.

Les trajectòries personals estan sovint subjectes a circumstàncies diverses, vicissituds inesperades i accidents del temps que no sempre es poden preveure, i encara menys prevenir. És cert que algunes vegades podem planificar els trànsits entre etapes, la majoria de vegades, tanmateix, no podem. Simplement succeeixen, sense més. I llavors, ens veiem en l’obligació d’entomar la situació i acceptar-la tal com ve.

Fa vuit mesos vaig donar per acabada una etapa importantíssima de la meva vida, la de diputat al Parlament Europeu. Van ser deu anys de grans satisfaccions i alegries, i a la vegada de frustracions i decepcions diverses. Sigui com sigui (ho he dit infinitud de vegades, però mai seran prou): haver-ho pogut fer representa un honor incommensurable. Així doncs, moltes gràcies a tota la gent que m’ha permès viure-ho. Només confio haver estat a l’alçada, i que els encerts compensin els errors que, malgrat tot, hagi pogut cometre.

Així mateix, al llarg d’aquests deu anys també han passat moltes coses que, de manera inqüestionable, marcaran l’esdevenidor de la història personal i col·lectiva de molta gent. Personalment me’n sento afectat i partícip a parts iguals.

Parlo de somnis. De com alguns decauen com mites despullats (l’europeu) i de com, malgrat tot, encara hi ha qui mantenim dins nostre, incandescent, una guspira de llum, d’esperança, en que aquest somni tal vegada algun dia esdevingui una realitat. No me n’he amagat mai, sóc dels qui pensa que el projecte europeu segueix essent, malgrat tot, una bona idea, per bé que aquesta està indubtablement, i terriblement, mal executada.

Però també parlo d’altres somnis, i concretament d’un que es troba en fase expansiva: el de que Catalunya esdevingui un Estat. Els fets viscuts els darrers anys a Catalunya, i en relació a Catalunya, han actuat d’esperó a una mobilització col·lectiva sense precedents. Han generat unes expectatives, però sobretot unes il·lusions, com feia temps que cap altre tema despertava. Jo me’n sento part viva i activa, i com a tal he procurat actuar des dels diferents àmbits on m’ha tocat fer-ho.

Per molts motius fa temps que he arribat a la conclusió que si volem sortir de l’atzucac polític, social, econòmic i ecològic en el qual ens trobem des de fa temps, necessitem estats nous, moderns, del segle XXI, amb relats i estructures renovades, i adaptades a les necessitats i els reptes mundials actuals. I entre aquests estats hi té tot el sentit del món que Catalunya en sigui un més, i que, en termes d’igualtat amb els altres, pugui ajudar a construir respostes a les necessitats globals i col·lectives que ens les reclamen. Així doncs, ens cal fer, crec, una passa determinant –que Catalunya esdevingui Estat– i, com que no serà gens fàcil, ens cal fer-ho amb fermesa, claredat i determinació.

Fins ara he defensat aquest posicionament dins d’ICV. No ha estat senzill. No sempre he sabut fer-ho de la manera com algunes companyes i companys haurien volgut que ho fes, certament. No sempre he encertat els tons i els moments, probablement. Però sempre ho he fet des del respecte i la honestedat.

Quan vaig deixar les meves responsabilitats representatives vaig manifestar també la meva voluntat de no seguir formant part de cap òrgan de direcció. Vaig fer, literalment, un pas enrere. Des de llavors m’he dedicat a explicar-me, en públic i en privat, fent servir un text que vaig escriure precisament per rendir comptes de la meva feina durant deu anys, però també per explicar com veig jo el moment actual, i les perspectives de futur. Parlo de ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa’ (Rosa dels Vents).

Aquest cap de setmana, a Sabadell, en el marc d’una Convenció massiva, i per tant certament representativa del què significa ICV, s’ha pres una decisió que respecto profundament, però que, tal i com he argumentat nombroses vegades, no comparteixo.

Qui em coneix sap que no em costa gens involucrar-me en tota mena de projectes, per difícils i aparentment utòpics que semblin. Només necessito creure-hi. Creure-m’ho. A partir d’aquí, la implicació és total. I aquest és, precisament, el problema amb l’acord que aquest cap de setmana s’ha adoptat a Sabadell. Senzillament no crec que sigui possible, i de fet a aquestes alçades ni tan sols desitjable, una Catalunya sobirana dins d’una Espanya plurinacional. S’ha intentat. Ho hem intentat. Molt. Potser massa i tot. I no ens n’hem sortit. Crec molt més, en canvi, en la voluntat col·lectiva de construir, per la via democràtica, un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya que ens permeti transitar cap a una nova etapa, una nova era, un nou estadi en què puguem abordar els problemes comuns i les necessitats compartides en condició d’iguals, i no de manera subordinada. Se’n diu sobirania. Sobirania compartida, si voleu, però sobirania al cap i a la fi. La mateixa que a Grècia reclama el nou govern davant dels mercats i les institucions europees. La mateixa que reclama molta gent davant d’unes estructures que considera a-democràtiques i que en canvi condicionen de manera impune presents i futurs diversos.

Fa anys vaig tenir l’honor de presidir l’Assemblea d’ICV. Acabava de ser elegit diputat al Parlament Europeu. Llavors vaig dir, sense complexos, que si ICV no existís caldria inventar-la. Continuo creient-ho. ICV no són només unes sigles, és sobretot la seva gent. El meu respecte i reconeixement a la feina feta, a la que s’està fent a infinitud de barris, pobles i ciutats, i a la que de ben segur es continuarà fent, és total, igual com ho és la meva simpatia personal cap a la gent que s’ha deixat la pell, al llarg de la ja llarga història d’ICV, per tal de fer que el món on vivim sigui un lloc més just, més solidari i més igualitari.

Com tot moviment i col·lectiu que aspira a canviar les coses, és evident que no sempre ho hem fet bé, i n’assumeixo la meva part de responsabilitat, però qui cregui que es pot acabar amb les injustícies sense assumir riscos erra de ple. Equivocar-se forma part del camí. Sento, per tant, molt de respecte i admiració per aquella gent que, malgrat aquest risc, s’arremanga i es compromet, i que en cap cas es parapeta darrere del nihilisme paralitzador, el conformisme còmplice o el negativisme acusador cap a qui sí fa coses per canviar les condicions de vida de qui està essent tractat de manera injusta. Haver estat en política per voler fer del món un lloc millor, per tant, no és per a mi un demèrit, ans el contrari, és un valor que cal reconèixer i tenir en compte.

Tanmateix, penso que ens trobem en un moment crucial, un d’aquells en què toca aturar-nos, valorar el camí recorregut, i decidir cap on seguim. La Convenció d’ICV ha posat rumb cap a una Catalunya dins d’Espanya. El meu compàs nàutic fa temps que en marca un altre. Respecto el posicionament majoritari dins d’ICV. Conec les moltes reticències que la simple qüestió suscita en moltes companyes i companys de viatge –algunes d’elles persones amigues des de fa molts anys–, i conec les dificultats i les contradiccions que aquest debat ha comportat (i comporta) dins d’un projecte en què, fins fa molt poc, aquest tema no era ni de bon tros prioritari. Però ara ho és. I molt.

Sóc molt conscient que dins d’ICV molta gent s’ha sentit incòmoda amb les meves manifestacions i posicionaments al respecte (malgrat que compartim visions i objectius en moltes d’altres qüestions, la immensa majoria, diria). Tanmateix també em consta que molta d’altra gent les comparteix, en major o menor grau. No m’ha estat fàcil, doncs, prendre la decisió que he pres, però crec que, donades totes les circumstàncies esmentades, el més coherent i honest és que doni per acabada la meva etapa de militància a ICV.

No és tan un canvi d’embarcació com un canvi de rumb. Diguem, més aviat, que crec ICV ha incorporat en el seu full de ruta algunes escales tècniques que personalment crec que ja no calen. En altres paraules, penso que ara ja toca enfilar el destí, posar-hi proa, i preparar-nos per suportar en les millors condicions possibles un viatge que preveig que serà dur i ple de vicissituds i d’inclemències.

Em consta que ens seguirem trobant, amigues i amics. No tinc cap dubte que veurem els mateixos paisatges, patirem les mateixes tempestats i ens frustraran les mateixes encalmades. Estic convençut que el futur, també el més immediat, ens depararà enormes reptes i contratemps que reclamaran d’una gran capacitat d’entesa i de suma. En aquest sentit, sempre em trobareu al vostre costat.

És una decisió que porto temps meditant i que alguna gent coneixia de manera privada, però que fins ara no he gosat explicitar públicament. Entenia que una decisió com aquesta no es pot prendre sense deixar-la madurar un temps, i sense donar almenys opció a veure si es podien conciliar les diferents comprensions de la realitat i dels reptes futurs. Passat aquest temps, i vistos els resultats de la Convenció, no veig cap altre opció que aquesta que expresso. Entenc que la fórmula trobada busca ser un compromís, però en aquest que s’ha adoptat no m’hi sento representat.

A qui hagi llegit ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)’, un relat que fa ja uns mesos que estic compartint amb molta d’altra gent, no el sorprendrà aquest pas. A qui no l’hagi llegit, tampoc no l’hauria de sorprendre, tenint en compte allò que porto temps manifestant, però si vol comprendre millor les raons a les que apel·lo el convido a donar-hi un cop d’ull, ja que un llibre permet un nivell d’explicació, de matís i d’argumentació que un text necessàriament curt com aquest no permet.

En síntesi: el cas és que ara com ara entenc que si no resolem de manera urgent i satisfactòria la situació paralitzadora que suposa el debat nacional, poca cosa podrem fer en totes les altres qüestions que tant ens preocupen a tanta gent, ja sigui en l’àmbit social, ecològic o no discriminatori (i que per a mi, que ningú ho dubti, són crucials, molt més que banderes, himnes o identitats). Tinc la impressió que continuar posposant la qüestió només contribuirà a fer cada cop més difícil la resolució del tema. Sé que moltes i molts de vosaltres, amigues i amics d’ICV, no ho veieu igual. Ho respecto, ho sabeu prou bé. Només demano, en retorn, comprensió per la meva manera de veure-ho.

Vivim uns temps en que més que cavar trinxeres crec que allò que necessitem és dissenyar i bastir estructures sòlides, així com construir fonaments que permetin fer el trànsit d’època amb garanties. I això exigeix tendir ponts. No sempre és fàcil, en sóc plenament conscient –ho he patit en carn pròpia molts cops–. Fer de pont, no ho oblidem, també vol dir acceptar que et passin per sobre, que et trepitgin. No obstant, sempre he fet bandera de la construcció de sinergies, i seguiré fent-ho, especialment en moments tan transcendents com l’actual.

Certament, els moments que vivim són complexos, i és comprensible que hi hagi qui els visqui amb dificultat, incomoditat i fins i tot aversió. Des del meu punt de vista, la construcció d’un nou país, pel fet de ser un procés traumàtic (per definició), exigeix una gran dosi de convicció i de fermesa, però també d’empatia i de respecte per les trajectòries, els dubtes i les expectatives de tothom. Tothom ha de trobar el seu lloc, i crec fermament que és possible trobar-lo sense cap necessitat de recórrer a atacs, insults i xantatges morals. Em coneixeu prou bé per saber que els rebutjo de ple, i malgrat que jo també he de trobar el meu, de lloc, no em sentireu mai criticar ningú ni retreure-li el fet de no veure-ho d’igual manera.

Escriure aquest text no ha estat senzill, tal i com deia a l’inici. La relació d’amistat i l’afecte personal que tinc per tanta gent d’ICV és profunda i sincera, i perdurarà molt més enllà d’aquesta circumstància temporal. De fet, és precisament aquest el motiu que m’ha impulsat a donar explicacions obertes i transparents: el respecte total i absolut que sento cap a vosaltres.

És per això que no vull acabar aquest escrit sense expressar, un cop més, el meu agraïment, reconeixement i total complicitat amb tantes i tantes persones, dins i fora d’ICV, per la seva entrega a causes, lluites i somnis col·lectius en els quals seguiré abocant tota la meva il·lusió i esperances de canvi. No abandono el barri, només el pis compartit. Considereu-me, simplement, el company que se’n va per iniciar nous projectes, però amb qui podeu seguir comptant sempre que ho desitgeu. ICV (és a dir, la seva gent) formarà per sempre més part del meu ADN, i estic segur que seguirem construint, sumant i transformant, de manera conjunta, sigui quin sigui l’escenari futur que les circumstàncies ens deparin. Jo, almenys, així ho espero.

Rebeu, doncs, una abraçada sincera i afectuosa d’algú que us ha estimat, us estima, i us estimarà sempre.

Qui és l’irresponsable aquí?

varoufakisshauble

El Govern alemany nega a Atenes una pròrroga tècnica del programa de rescat. La proposta del nou govern grec era pertinent i sensata, tenint en compte les dificultats que afronta el país i que s’havia compromès, a més, a no adoptar mesures unilaterals i a treballar, en canvi, sobre la base de condicions acordades amb la resta de governs de la UE.

Contràriament a l’etiqueta d’irresponsables que se’ls ha penjat a Tsipras i Varufakis, la seva és una postura radicalment constructiva, i a la vegada permet establir uns nous pilars de diàleg sobre els quals fonamentar la recuperació de la credibilitat de la Unió Europea. En altres paraules, es tracta d’afrontar una crisi social i humanitària colossal, i a la vegada fer els canvis estructurals que reclama la situació econòmica i institucional grega.

El repte és de tot menys fàcil, però per fer-ho bé cal temps, i això és, ni més ni menys, el que han demanat Tsipras i Varufakis. L’actitud alemanya, per tant, esdevé en aquest context del tot irresponsable i fins i tot perillosa, sobretot perquè comporta que ens acostem molt més a un ‘Grexit’ (sortida de Grècia de l’euro), la qual cosa vindria acompanyada de conseqüències  polítiques i econòmiques devastadores, per Grècia per descomptat, però també pel conjunt de la zona Euro.

Font foto: EFE

Llista Falciani i evasió fiscal: quatre debats (almenys) en un (avui, al .CAT)

B9ZFM1xIYAA36Q9.jpg_large

De les moltes dimensions que té l’afer Falciani, SwissLeaks, (el tema d’avui a puntCAT), n’hi ha quatre que, almenys des del meu punt de vista, mereixen una atenció especial: 1) què ens diu sobre el sistema financer global; 2) la necessitat de regular (legislar) d’acord amb criteris de justícia social i solidaritat; 3) la relació entre informació i poder; i 4) els riscos/límits de la transparència.

1. Cal un nou sistema financer (que inclogui fiscalitat europea i banca democràtica)

La llista Falciani posa de manifest, un cop més, que el rei (en aquest cas la banca capitalista) va despullat. De nou es demostra que la liberalització i la globalització dels mercats financers han convertit els bancs en unes entitats totalment ineficients pel que fa  a la seva utilitat envers la societat, i, usant la terminologia de Christian Felber (L’Economia del bé comú, Miret, 2014, pg. 85) els ha allunyat de la seva funció essencial, això és, la transformació dels estalvis (capital financer) en crèdits accessibles (també a les empreses i l’administració).

És un fet que avui les institucions bancàries internacionals es dediquen fonamentalment a maximitzar beneficis, i per això mateix no tenen massa escrúpols (vaja, sovint cap) alhora d’acceptar fons procedents d’evasors fiscals (posant per tant en risc el manteniment de les estructures que han de garantir l’Estat del Benestar per a tothom), o fins i tot diners tacats de sang (la llista de noms relacionats amb el narcotràfic, el comerç il·lícit de Coltan al Congo, o en el tràfic d’armes a Libèria destinades a nens soldats, i fins i tot els mantenien quan els crims que cometien ja eren coneguts i denunciats per les Nacions Unides és llarga i sucosa, en efecte, com es pot veure, entre d’altres a Els noms tacats de sang de la ‘llista Falciani’ ) .

A més, els mercats financers globals, examinats en detall, són una contradicció en ells mateixos. En aquest escenari els bancs tendeixen a créixer molt per tal de poder ser competitius (diuen), la qual cosa ve alimentada per la regulació actual preponderant en el marc de l’Organització Mundial del Comerç (per exemple). La conseqüència és que esdevenen sistèmics i, per tant, invaliden normes fonamentals del mercat competitiu posant en escac en cas de crisi, fins i tot, els mateixos Estats (recordem allò del Too Big to Fail). És a dir: les normes actuals, a escala internacional, estan al servei d’uns bancs enormes que, de fet, estan poc, o gens, interessats en el mercat, i encara menys en la democràcia. Diguem’ho clar, aquest tipus d’institucions fan mal tant a l’economia com a la comunitat. És hora de posar-hi fi, i substituir-les per una model radicalment diferent de banca (molt més democràtica, i socialment i ambientalment responsable), però també de fiscalitat europea (per tal d’evitar, entre d’altres, l’actual política de dumping fiscal que alguns Estats practiquen).

D’alternatives, recordem’ho també, n’hi ha força, i l’Economia del Bé Comú, per exemple, en proposa de perfectament factibles. Algunes fins i tot ja es troben actualment en marxa. El problema, per tant, no és de propostes, sinó de marc legals. I esclar, de qui comanda avui les majories que manen i legislen.

2. És un problema legal, sí, però qui fa les lleis?

Serveixi el següent exemple com a indicador: a iniciativa del Grup dels Verds al Parlament Europeu, 192 parlamentaris van signar fa unes setmanes una petició per constituir una comissió d’investigació sobre el cas ‘Lux Leaks’ i els avantatges fiscals que Luxemburg va concedir a centenars de multinacionals mentre Jean Claude Juncker, actual president de la Comissió Europea, n’era Primer Ministre. La Comissió d’Investigació no va prosperar ja que els tres grups (Populars, Socialistes i Liberals) que donen suport a Juncker van considerar que la proposta era ‘il·legal’, i van bloquejar-la, tot substituint-la per una comissió especial (de rang molt inferior, esclar) sobre els acords tributaris (tax rulings’) que els Governs de la UE han signat amb multinacionals amb la intenció de minimitzar el pagament d’impost.

La comissió especial (presidida pel conservador francès Alain Lamassoure), té un mandat inicial de sis mesos i la seva missió consisteix a examinar les decisions tributàries anticipades preses des de l’1 gener de 1991, i també la forma en què la Comissió Europea gestiona les ajudes estatals als Estats membres i les seves decisions fiscals. A més, ha de determinar l’impacte negatiu de la planificació fiscal agressiva sobre les finances públiques i es plantejaran recomanacions per al futur. Coneixent una mica com funcionen aquestes comissions, i essent clarament conscient de quines majories existeixen avui al Parlament Europeu (les mateixes que precisament porten anys defensat la desregularització dels mercats financers i bloquejant tota mena de mecanismes de control de fluxos financers i de control dels lobbies, per exemple), em manifesto, almenys de moment, escèptic.

3. Informació i poder

La informació és poder, diuen, i avui més que mai assistim a una guerra d’informacions. Vegem, sinó, la càrrega que el Ministre Montoro, i el PP en general, però també altres mitjans i dirigents polítics del PSOE, han fet contra Monedero en relació a la famosa complementària dels 200.000 euros, i comparem-ho amb el clamorós i vergonyant silenci d’aquests mateixos en relació a, per exemple, els 2.000 milions que Botín tenia ‘amagats’ a l’HBSC, entitat que, a més, es vanagloria d’haver assessorat alguns insignes sobre com defraudar més i millor (veure: Falciani contra la corrupción, la jauria contra Monedero) .

A Monedero (i per extensió, a Podemos) els convé que no hi hagi cap dubte sobre la seva situació fiscal, sobretot tenint en compte que d’aquest tema n’han volgut fer una bandera immaculada, però la hipocresia i el cinisme d’algunes veus (mitjans i opinadors), pretenent amagar la dimensió del problema associat a SwissLeaks a través d’una veritable cacera contra Monedero i Cia és de calaix.

En el rerefons és cert que existeix una qüestió que exigeix una reflexió aprofundida: les societats pantalla permeses per la legislació espanyola, i que alguns argumenten que és l’única manera d’evitar certes arbitrarietats, mereix una revisió a fons (veure per exemple http://annarossell.com.es/2015/02/03/operar-con-sociedades-para-pagar-menos-impuestos/). Segons Hervé Falciani, perdem cada any en evasió fiscal l’equivalent a la totalitat del deute.

Tornem a la qüestió central, doncs: pertoca, ja, canviar de model econòmic, financer i fiscal. El problema és el model, el marc, el sistema que ens han muntat, un sistema que, segons els tècnics d’Hisenda, permet que més del 70% de l’evasió fiscal provingui de les grans empreses, o que el 94% de les societats de l’IBEX s’allotgin en paradisos fiscals.

I a tot això cal afegir els incomptables casos de corrupció (Gürtel, Púnica, Eros, …) o altres (com per exemple herències a Andorra) que, tenint en compte estimacions força benèvoles, gira al voltant dels 40.000 milions anuals (recordo, per cert, que el cost per a la Unió Europea de la corrupció era d’uns 120 mil milions d’euros).

4. La transparència: eina de doble tall

Malgrat tot, però, convé posar de manifest una paradoxa en tot plegat: en l’actual era de la informació, la transparència pot esdevenir una arma de doble tall. M’explico: si la informació és poder (i en algunes mans fins i tot beneficis econòmics), quin és el grau de transparència que una societat es pot permetre per tal de mantenir-se mínimament cohesionada? En relació a l’activitat pública o relacionada amb aquesta, cap dubte. La transparència és un deure en tota democràcia. Però, i a partir d’aquí?

En altres paraules, és legítim que un Ministre d’Economia faci ús de dades privades per engegar una guerra política personal contra determinats adversaris? Sí, ja sé que em direu que el mateix dret a la intimitat tenen els integrants de la Llista Falciani. I tanmateix el matís que crec que cal tenir en compte és, per mi, clar: si s’ha comès un delicte, o no.

La segona pregunta esdevé obvia també: defineixi delicte. I aquí tornem al debat de sempre: les lleis, i sobretot qui les fa, i en base a quins interessos.

Vaja, que estem enmig d’un debat que, em temo, tot just està naixent: té límits la transparència? N’ha de tenir? Quins? Qui els ha de posar? En definitiva, parlem de política i de justícia social, però també de drets i llibertats (inclòs el dret a la intimitat). Són compatibles aquests conceptes? Jo crec que sí.

Goso fer la pregunta d’una altra manera: és possible habitar en un món convertit en un espai de permanent exposició? Segons Byung-Chul Han (a La Sociedad de la transparència), una transparència total no és desitjable i de fet adverteix sobre la «tirania de la visibilitat». “L’imperatiu de la transparència”, diu, “fa sospitós tot allò que no se sotmeti a la visibilitat. En això rau la seva violència”. I afegeix: “La comunicació visual es realitza avui com un contagi, desfogament o reflex. Li manca tota reflexió estètica. La seva estatització és, en definitiva, anestèsica”.

En un altre passatge del llibre, Han apunta que transparència i veritat no són idèntics. Més informació o una acumulació d’informació per ella sola no suposa una veritat. Li manca la direcció, el sentit. Per això, diu, “la societat de la transparència va de la mà de la postpolítica. Només és completament transparent l’espai despolitizat. La política sense referència degenera, convertint-se en referèndum”.

És això el que volem? És cap aquí cap on volem anar? Personalment adverteixo un cert perill en una societat construïda en base a aquests paràmetres. Un Gran Germà permanent sobre tot i tothom m’espanta com a concepte, ho he de dir, però sobretot m’espanta per l’ús que segons qui pugui fer de la informació que en tregui, i que no sempre serà, m’ensumo, el de perseguir el bé comú.

Sigui com sigui, i com a conclusió simplement preliminar, m’atreveixo a dir que potser la solució passa per encarar un canvi de sistema, de model i de lideratges.

És a dir: amb unes estructures financeres menys desastroses i menys delictives (i més responsables), unes institucions polítiques més creïbles i respectables, i uns lideratges més respectats (per exemplars i dotats d’autoritat), el debat sobre la transparència segur que seria un altre.

Comencem a fer la feina doncs, cadascú a casa seva, i no esperem que siguin els altres qui la facin per nosaltres.

Olor de gessamí (1)

jazmin-flor-tatuaje

En veure-la vaig pensar que havia envellit. Feia anys que no ens creuàvem, i molts més, encara, que no ens saludàvem. Vestia com sempre: senzilla però elegant, discreta però amb personalitat. Vestit jaqueta de color gris (continuava preferint els tons llisos), esquitxada al pit, només, per un fermall platejat. Em sembla recordar que era un mena de flor. Una rosa, potser. Abans acostumava a dur barret, aquell dia, tanmateix, el cabell li volava lliure. Feia vent.

Tots dos esperàvem que el semàfor es posés en verd per als vianants. Ella amb la mirada alta, l’esquena dreta, les cames fermes, una al costat de l’altra. Jo, tímid, sense saber ben bé què fer, ni on mirar.

Ella carregava una bossa de mà plena fins a vessar. Devien ser exercicis, o croquis, o exàmens. Tota la vida que la recordo carregant papers amunt i avall: llegint-los, corregint-los, ratllant-los, puntuant-los.

Somreia. Se la veia feliç. Més gran, sí, però igual de bonica, i feliç. De sobte vaig recordar l’olor que feia quan se m’acostava i s’ajupia per ajudar-me. Era gessamí. M’era fàcil reconèixer aquell aroma perquè just a la porta de casa meva n’hi havia un, de gessamí, i desprenia la mateixa flaira.

Me la vaig quedar mirant fixament uns moments, amb posat badoc, fins que em vaig adonar que si se n’adonava potser se sentiria cohibida, i vaig desviar la mirada cap al telèfon mòbil, però mantenint-la a ella dins del meu camp visual. Els xiulets accelerats del semàfor em van fer reaccionar, tot confirmant el que just acabava d’indicar el llum verd. Passeu.

Ella va baixar de la vorera i va caminar cap a mi, amb menys agilitat de la que li recordava, però tot i així amb seguretat. Al seu costat una mare empenyia el seu cotxet bi-plaça on dos nadons endormiscats es preocupaven de no res.

A mesura que ens acostàvem l’un a l’altra el cor em bategava cada vegada a més velocitat. Anava tant ràpid que fins i tot els senyals acústics del semàfor semblaven un antic vinil girant a menys revolucions de les que li tocarien.

Conscientment vaig traçar una línia recta cap a ella. Buscava el contacte. Però just quan érem a punt d’impactar ella va fer una finta i em va esquivar.

–Perdoni–, em vaig excusar tot assenyalant l’aparell telefònic, com si ell en tingués alguna culpa.

Ella em va mirar aixecant la cella dreta (com m’agradava quan feia això!), però no va dir res. Es va limitar a fer un  gest amb el cap, com acceptant les disculpes, i tot seguit es va girar per continuar la seva via.

Jo vaig acabar de creuar el pas de vianants abans de girar-me de nou. La vaig veure com s’allunyava, elegant i segura, passeig amunt.

No m’havia reconegut, però un cop més em va deixar impregnat de la seva aroma. Era gessamí, encara.

(Continuarà…)

 

 

(Font foto: ideasparatatuajes.com)

Davos, o la muntanya màgica

9788434409408

Avui comença la cimera de Davos. La ja famosa estació d’esquí suïssa acull, novament, l’elit econòmica, financera i política mundial. Hi ha qui hi veu un fòrum de progrés, modernitat i excel·lència. D’altres, però, titllen la trobada d’exercici de cinisme vestit de filantropia. Pensament únic en estat pur, diuen.

Sigui com sigui, les dades són concloents. El capitalisme, aquests sistema que avui anomenem globalització (és menys pejoratiu), és rendible, sí, tot i que només per a uns quants. Concretament l’1% que és igual de rica que els 7000 milions de persones restants (veure Tenerlo todo, y querer más d’Oxfam)

I el planeta? Patint, esclar. Avui, més que mai, ens amenaça l’entropia. El salt que té lloc en la consciència empàtica de la que sovint parla Jeremy Rifkin (La civilització empàtica) és possible gràcies a l’expropiació de grans quantitats d’energia i d’altres recursos del planeta. Si bé aquesta despesa ha permès, a una part de la humanitat, un nivell de seguretat molt alt i així les condicions que permeten passar d’uns valors de supervivència, materialistes, a valors basats en la idea de qualitat de vida, en la confiança en els altres i en la necessitat de cuidar el medi ambient, una altra part de la humanitat, la majoria de la població mundial, s’ha empobrit i camina en direcció contrària.

Em permeto aquí fer una confessió: no he aconseguit mai acabar La muntanya màgica, de Thomas Mann. L’he començat desenes de vegades i el punt de llibre no ha anat mai més enllà de la pàgina 100. Vull pensar que el problema és no haver encertat mai el moment (cada lectura té el seu, això ja fa temps que ho tinc comprovat). No m’hi vull fer mala sang. Algun dia el recuperaré i, n’estic segur, el llegiré d’una tirada. Tanmateix, sí que he llegit Andy Robinson, l’autor de Un reportero en la montaña màgica. Cómo la élite econòmica de Davos hundió el mundo (Ariel, 2013). Un revelador recorregut per la història de Davos, els paradisos fiscals i la falsa filantropia. Una denuncia (amanida amb extraordinària ironia) de com determinades elits empenyen el món muntanya avall, mentre fan ostentació d’opulència a la privilegiada estació alpina.

Avui, dia en que comença un nou Davos, em sembla un bon moment per recordar-lo, i, lògicament, recomanar-lo.

‘Tocats pel vent’, de Jordi Martí-Rueda: quatre raons per capbussar-s’hi

Tocats pel vent

 

Arriba a les meves mans la versió editada de ‘Tocats pel vent’, de l’escriptor, historiador i editor Jordi Martí-Rueda. Finalment, i després d’una llarga odissea, Pagès editors hi ha apostat i se l’ha fet seu. I ha fet bé, molt bé. En donaré quatre motius (tot i que podria donar-ne més).

El primer és essencial, tractant-se d’un llibre: la història que narra és potent. De fet, és una penta-història. Cinc vides, cinc relats, cinc històries humanes, com diu el subtítol mateix, abocades a situacions excepcionals en un context singular i tràgic: la Guerra Civil espanyola. Totes cinc vinculades a les Brigades Internacionals, lluitant, de diverses maneres i per motius ben diferents, a favor de la República. Cinc visions, en definitiva, d’un episodi de la història mai prou recordat.

Segon: la narració és impecable. El text està escrit amb una prosa acurada i a la vegada lleugera i diàfana. L’agilitat del relat posa de manifest l’expertesa lingüística i redactora de l’autor, i a la vegada l’empatia que aquest demostra tenir amb els potencials lectors i lectores. Un exemple més de com es pot fer assaig (històric, en aquest cas), amb vocació literària. Tot plegat em fa sospitar que ens trobem davant d’un debut que, sens dubte, tindrà continuïtat.

Tercer: el rigor històric. Darrere del text, em consta, hi ha una ingent feina de documentació. En Jordi Martí-Rueda no només s’ha dedicat a consultar materials de tota mena sinó que, sobretot, ha anat a buscar la informació de les fonts primàries: els mateixos personatges. El treball de camp, doncs, no només hi és, també es nota.

I finalment: el deute. Quan un poble perd la seva història, perd la seva identitat. Aquest és el risc que, temo, estem vivint avui: l’oblit. Amb el pas del temps, la memòria (individual i col·lectiva) es difumina, per això cal rescatar-la i preservar-la. La Guerra Civil forma part (desgraciada, esclar) de la nostra història comuna. Davant dels intents flagrants, constants i, sovint, impunes, de tanta gent per reescriure la història, per tergiversar fets i per eludir responsabilitats històriques, convé de tant en tant remenar els papers del passat i mostrar fragments d’alguns quès, però sobretot d’alguns perquès, que no sempre hem tingut prou presents. I entre aquests, sens dubte, la figura dels brigadistes mereixen un tractament específic i un reconeixement mai prou a l’alçada del sacrifici que molta gent va fer, en favor de la República, i de la Democràcia.

Per tot plegat, doncs, recomano la lectura de ‘Tocats pel vent’, de Jordi Martí-Rueda, i n’espero, impacient, les seqüeles.

El pont

pierre-fichefeux

De John Paul Lederach vaig aprendre, entre moltes d’altres coses, que el valor més important de la gent que fa de pont és que, quan connectes dos extrems,  tothom, d’una banda i  de l’altra, t’acaba trepitjant. Sense el pont no s’haguessin trobat, no haguessin parlat i, si és el cas, no haguessin acordat una solució a les seves diferències, però per fer-ho ha calgut que el trepitgessin.

Fer de pont exigeix una gran dosi d’empatia (per entendre les dificultats d’una banda i de l’altra a l’hora de moure’s d’on són), i a la vegada una gran dosi de generositat (per acceptar que et passin per sobre).

Poques vegades valorem els ponts (arquitectònics o humans) amb la magnificència que es mereixen, i no diguem ja homenatjar-los.

La gent que fa de pont és sovint ignorada, i de vegades fins i tot bescantada. La història no acostuma a recordar sobre qui van encaixar les mans els dos personatges que van signar l’acord, l’armistici, la pau, però ningú s’oblida dels ‘encaixadors’.

A la nostra vida quotidiana, cada vegada més prolífica en l’ús d’estereotips, etiquetes, prejudicis, i insults gratuïts, i al mateix temps constructora de murs i de desacords artificials, els ponts resulten essencials.

Diu un proverbi africà que fa més soroll un arbre caient que cent creixent. Els ponts, com els arbres que creixen, també actuen en silenci, amb discreció, pràcticament en l’anonimat. I tanmateix, la notícia, el titular, l’entrevista, la cita, la referència, el reconeixement, els dediquem a l’arbre que cau, o a qui l’ha tallat. Fins i tot té més visibilitat qui, un cop a terra, no fa sinó estellar-lo, que no pas qui sembra llavors de les quals, amb el temps, en creixeran boscos.

El pont de Mostar, per exemple, va esdevenir un símbol en ell mateix, quan el van construir, però sobretot quan el van destruir. La seva reconstrucció no és, només, una obra d’enginyeria, és també una porta a la reconciliació.

Avui, més que mai, toca desmuntar murs i, del material que en traiem, fer-ne ponts. I no parlo, ara, d’arquitectura.

 

Foto: El pont de Mostar segons la visió de Pierre Fichefeux

Tractat Internacional sobre Comerç d’Armament: una fita històrica. Una altra.

att-ny-andrew-kelly-75830-660x290

Aquesta setmana, concretament el 24 de desembre, entra en vigor el Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA), més conegut segons l’acrònim en anglès, ATT. És una fita històrica. Una altra.

Ara ens queda lluny aquell 2 d’abril de 2013 en què a la seu de les Nacions Unides es va aconseguir un aclaparador “sí” a favor d’un acord per controlar el comerç internacional d’armes, però arribar-hi va costar molt. Aquella data, i de fet pràcticament tot el procés, la vaig seguir des del Parlament Europeu, on durant anys vaig ser el ponent del Parlament per a l’Informe anual sobre exportacions d’armes, i l’impulsor de les resolucions relatives a la Posició Comuna sobre Exportacions d’Armes (que va substituir el Codi de Conducta de la UE, fent-lo legalment vinculant) i el mateix ATT. La meva implicació en els afers de més transparència,  control i regulació en matèria d’armament, però, provenen de molt abans. Ja al 1994 vaig començar a treballar al Centre Unesco de Catalunya, al costat de Vicenç Fisas, en la que va ser llavors la primera de moltes campanyes conjuntes en favor de la transparència. Després van venir els Tractats que prohibien les Mines Antipersones o el de les Bombes de Dispersió. Vaig ser coordinador de les campanyes de desarmament d’IntermónOxfam, vaig escriure dos llibres sobre el tema (Desarmament i desenvolupament. Claus per armar consciències; i Pau i Seguretat a Europa. Prevenció de conflictes armats a l’Europa de la postguerra freda ),  vaig fer d’investigador sobre Pau i Desarmament a l’Escola de Cultura de la Pau i, de fet, la meva tesina de doctorat té a veure amb els règims europeus i mundials sobre control d’armament.

IMG_3758-207x300  IMG_3757-208x300

És per tot això que em prenc tan a pit aquesta efemèride. L’he esperada des de fa molts anys, i he viscut el procés fins a arribar-hi des de moltes perspectives diferents.

El 25 de setembre de 2014 es va donar el tret de sortida definitiu. Més de 50 estats ja havien ratificat el TCA (l’ATT), la qual cosa va desencadenar el compte enrere de 90 dies perquè entrés en vigor. Així ens plantem al 24 de desembre d’enguany.

El tema resulta crucial. La població civil ha pagat un alt preu a conseqüència de la manca de control d’armes a nivell mundial, i això ha permès que armes i municions s’hagin transferit legalment a les mans de dictadors i senyors de la guerra. Cada any es produeixen 2 bales per a cada persona al món. Fins a 2.000 persones moren cada dia per culpa de la violència armada, i centenars de milers més són desplaçades, lesionades o perden els seus mitjans de vida. Els conflictes els costen als països africans 18 mil milions de dòlars cada any.

Igual com va passar amb les armes nuclears, les mines o les bombes de dispersió, aquest Tractat no és la fi de res, simplement és una passa més en la bona direcció i significa un punt d’inflexió respecte el passat. De morts per armes n’hi ha molts encara, de gent que s’enriqueix de manera francament immoral amb aquesta mena de comerç, també. Tot plegat ens diu que no hi ha espai ni per a l’autocomplaença, ni per al cofoisme. Però sí demostra, també, que quan les coses es fan amb convicció, sumant esforços, amb estratègies compartides i objectius clars i assumibles, és possible avançar. L’horitzó és la utopia, i queda lluny. De fet, és inabastable, però fixar-nos-la com a destí és, precisament, allò que ens permet ser, avui, una mica millors, en aquest aspecte, del que érem ahir. Prenem aire, i continuem, que el camí és llarg encara.

Per a més informació:

Una utopia menys. Ja tenim Tractat sobre Comerç d’Armes (per Jordi Armadans, al seu Bloc Malgrat tot)

Llega el Tratado sobre el comercio de Armas (per Tica Font i Pere Ortega), a Publico.es

 

 

 

Font foto: IntermónOxfam

Quan m’etiquetes, em negues

VINZ_TargetShootAndRun

La gent és tal, la gent diu qual, la gent vol això, la gent demana allò. Però qui és ‘la gent’? Erri de Luca, a El dia abans de la felicitat, ens adverteix: “No en diguis gent, són persones, una per una. Si en dius gent no fas cas de les persones. No es poden sentir els pensaments de la gent, només els d’una persona cada cop”.

Vivim en l’era dels estereotips, de les etiquetes, de les senyalitzacions grupals, en definitiva, de la despersonalització. Ens obsessionem en reduir les personalitats complexes a un sol adjectiu i encasellem a partir d’un títol, una professió, un gènere, una orientació sexual, una edat, una opinió.

Però ningú és una sola cosa, i ser d’un grup no vol dir ser com tothom d’aquell grup.

Tota persona té una identitat múltiple, formada per incomptables dimensions, opinions i característiques. I a més, cadascuna d’elles és dinàmica, pot evolucionar, pot canviar, pot créixer.

En el moment que el món està més interconnectat que mai, i que la porositat entre identitats és més gran, és com si sentíssim vertigen davant la complexitat, el matís, la diversitat. Busquem la comoditat de l’estereotip. Creiem que ens aporta seguretat, que ens protegeix davant l’alteritat. I tanmateix, errem.

Quan m’etiquetes, em negues, deia Kierkegaard. L’etiqueta duu a l’estereotip, i aquest a la negació de la personalitat. I és que l’etiqueta és també una diana sobre la qual es dispara sovint el tret verbal, quan no mortal. Va morir perquè era negre, homosexual, dona, musulmà, atea, ric, pobra, unionista, independentista, gitana, en definitiva, perquè era diferent, o pensava diferent.

“Les definicions pertanyen als definidors, no als definits”. Ho diu Toni Morrison, a Beloved. En efecte, quan etiquetem algú, de fet ens estem etiquetant a nosaltres mateixos, i per tant ens neguem. I és així com, poc a poc, morim com a persones.

 

Font foto: Vinz. Target, Shoot and run. A jonathanlevinegallery.com

 

Abans arribarà Godot, que una proposta de l’estat espanyol

41HD7YQBNFL

Preparant el puntCAT d’avui, dedicat a l’actualitat, i especialment a la possibilitat que hi hagi eleccions catalanes en el curt termini, recupero algunes de les reflexions que vaig fer ahir mateix, a Lleida, durant la presentació del llibre ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)’.

Entre d’altres coses, vaig fer referència a si veig possible, o no, que de part de l’estat espanyol ens arribi alguna proposta interessant que puguem considerar com a alternativa al fet que Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà, és a dir, un Estat. La meva conclusió va ser, simplement, que ja no hi confio. Cada vegada tinc més la impressió que abans arribarà Godot, amb permís de Beckett, que una proposta d’aquestes característiques, per molts esforços que faci (que no dubto ni per un segon que els fa) l’amic Iceta.

D’un context com l’actual, amb el PP amb majoria absoluta, per descomptat que no en podem esperar res. Però és que tampoc no sóc capaç de visualitzar cap altra majoria o correlació de forces amb la voluntat i el convenciment necessaris per tal d’obrir una porta a l’entesa que sigui prou gran per fer-hi passar les aspiracions que actualment té una gran part de la gent a Catalunya.

En altres paraules: en relació al PP ho hem sabut sempre, que la porta estava tancada, i per tant ja no hem fet mai l’intent de creuar-la. El problema amb el PSOE, en canvi, és que contínuament han jugat a entreobrir-la, fent-nos creure que ens convidaven a creuar-la per, un cop al llindar, tancar-nos-la de cop als nostres nassos, sigui de maneres subtils o directament a cop de ribot. Finalment, la incògnita, ara, es diu Podemos, tot i que, de moment és només això, una incògnita.

Sigui com sigui, crec que és just recordar també que, ara com ara, només dues forces (l’esmentat Podemos i IU), han fet explícit el seu suport a que Catalunya pugui votar. No és poca cosa, però temo que no sigui suficient.

Hi ha hagut molt de temps, moltes oportunitats, moltes esteses de mà per fer ús d’aquesta eina. Però a l’altra banda mai no hi hem trobat contraparts interessades, ni tan sols, a parlar-ne.

Arribats a aquest punt sóc dels qui pensa que les successives mobilitzacions ciutadanes ho han deixat més que clar: les institucions del país, i els seus partits (almenys aquells que es manifesten defensors de l’exercici del Dret a Decidir), tenen ara un mandat que consisteix a encarar el camí cap a la construcció d’un estat.

És possible, només possible, que si encarem aquest camí, passi com va passar a Escòcia, quan David Cameron, veient com anaven les enquestes, va fer un darrer gest desesperat i va fer una oferta que va convèncer una part dels que estaven a punt de votar sí per tal que canviessin el vot, i acceptessin quedar-se al Regne Unit.

Tal i com veig la situació actual a l’estat espanyol, un oferta similar només arribarà, siguin quines siguin les majories al Parlament de l’Estat, si veuen de manera fefaent que ja hem emprès el camí cap a la independència. I fins i tot en aquest hipotètic cas, caldria veure quina és l’oferta, i fins a quin punt resulta convincent, almenys per una part dels qui, avui per avui, no veuen alternativa a la via sobiranista.

De moment, però, crec que després del 9N toca fer un pas més, bàsicament per no decebre les expectatives que tanta gent ha dipositat en els conductors del procés. I aquest pas, crec, comporta la celebració d’unes eleccions que determinin quines són les majories actualment existents a Catalunya, i per tant si és possible, o no, que el Parlament sortint (i per tant un nou govern) disposi d’un mandat clar en el sentit exposat més amunt, és a dir, per anar fent via cap a la creació d’un nou Estat.

 

Paraula de Fontana

Josep-Fontana-e1415565183295-680x489

Com a complement bibliogràfic i argumental, m’ha resultat molt il·luminador llegir i escoltar les reflexions d’algú que té prou coneixement sobre qui som, i d’on venim, com per poder donar-nos pistes prou sòlides sobre cap on hauríem d’anar. Em refereixo a l’historiador Josep Fontana, que amb motiu de la publicació de l’assaig La formació d’una identitat (Eumo Editorial) fa un recorregut per la història de Catalunya per exposar com s’ha construït la identitat catalana. Se’n pot llegir un fragment a Núvol .

Igualment suggerents són, també, les reflexions que Fontana va fer a El Matí de Catalunya Ràdio ahir, dimecres: “La gent no es pot desencisar a curt termini“.

O en aquesta entrevista que li van fer a Vilaweb: “Aquest país, si s’ha de salvar, el salvarà la gent’”.