Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Parlem de somnis

0

captura-de-pantalla-2014-11-01-a-les-19.53.38-304398

Avui, com mai, ens calen projectes i propostes polítiques que il·lusionin, que ens facin somniar, que donin (i ens donin) esperança.

Durant anys, fins i tot dècades, un dels projectes col·lectius que ens ha fet somniar a molta gent ha estat, precisament, el de la construcció europea (quina millor manera de superar anys de guerres, sang i destrucció que amb un projecte comú, amb objectius compartits i destins entrelligats?)

Però avui aquell somni ha quedat, si més no, estancat. La gran mobilització euroentusiasta de fa uns anys es debat cada cop més entre l’europaciència i l’eurodecepció, i deriva, de manera preocupant però inalterable, cap a l’euroescepticisme, o directament l’eurofòbia.

Vista amb les ulleres d’un ciutadà com ara jo, català, amb fermes conviccions socials i ambientals i defensor de realitats construïdes sobre la base del respecte dels drets i les llibertats, la construcció europea és, avui per avui, una bona idea inacabada, mal executada, i que corre el risc de descarrilar.

Paral·lelament, a Catalunya, un altre projecte està guanyant espai en els anhels individuals i col·lectius de molta gent: la construcció d’un nou país.

No són somnis incompatibles. O almenys això és el que defenso aquí.

El lema de la Unió Europea és: ‘Units en la diversitat’. Un lema bonic i que comparteixo, però que aplicat a la Unió Europea actual fa temps que ha quedat relegat a la categoria d’eufemisme, més que no pas a la d’eslògan. No en la definició, certament, però sí en la seva concreció institucional i política. I és que l’euro-realitat actual és una unió, sí, però només d’Estats. Els pobles i les persones hem passat clarament en un segon terme.

Aquest és, a parer meu, un dels principals problemes que expliquen la crisi europea, sinó el més important, i la raó per la qual tanta gent que un altre moment havia cregut en aquest projecte, i l’havia defensat amb merescut entusiasme, se’n senti ara decebuda, allunyada i, fins i tot, emprenyada.

Per què? Doncs perquè, entre d’altres coses, la gent responsable de pilotar el projecte sembla haver oblidat en gran mesura l’interès comú i la responsabilitat compartida, aspectes clau, ambdós, per consolidar un demos europeu creïble i inspirador envers la ciutadania.

Molts dels Estats actuals, o més ben dit, els governs d’aquests, treballen amb agendes polítiques i econòmiques supeditades a cicles electorals curts (màxim quatre anys), interessos electoralistes locals i, a més, sovint molt condicionats per les vel·leïtats i als interessos d’uns altres actors de nul·la credibilitat democràtica com són les grans corporacions financeres i econòmiques.

La pregunta aquí és: si Catalunya fos un Estat, enlloc de ser una part d’un altre, actuaria diferent a com ho fan els actuals? Segur que hi ha molta gent que, legítimament, creu que sí, que seria diferent. Personalment no ho tinc tan clar. I això, que no amago en absolut que m’amoïna, suposa tot un desafiament. Els problemes europeus actuals són de caràcter estructural i s’han de resoldre amb mentalitat europea transestatal i, fins i tot, supraestatal.

Ara bé, no considero que això que acabo d’apuntar sigui, ni de bon tros, motiu per no seguir avançant en el procés de consolidació nacional engegat. És més, desitjo que l’etapa final d’aquest sigui la concreció d’una Catalunya Estat integrada, malgrat tots els malgrats, i això que en són molts, a la Unió Europea.

És legítim, reitero, que hi hagi qui pensi que ens trobem confrontats a una contradicció i que no té cap sentit apostar, com alguns ho fem, per esdevenir un Estat. Un més, se’ns diu sovint. Discrepo, però, d’aquest escepticisme, i malgrat que sóc ben conscient de les dificultats i els entrebancs que comporta aital opció, considero que en cap cas aquests són insalvables.

M’explico: tal i com ho veig, la voluntat de convertir-nos en un Estat, igual com ho són la resta dels que actualment formen la Unió Europea i amb els quals hem de poder parlar de tu a tu, suposa un risc i una oportunitat alhora. El risc seria, per a mi, que les ambicions nacionals catalanes derivessin cap a un model d’Estat que fos una simple rèplica dels que existeixen ara i que, per tant, en repetís alguns dels comportaments i tics que considero anacrònics. L’oportunitat, en canvi, consistiria a aprofitar el moment històric que aquest procés ens brinda per tal de corregir, ja de partida, alguns d’aquests errors.

És així com encaro aquesta etapa que tot just engeguem. I ho faig sense renunciar ni un gram a les meves conviccions ecologistes, d’esquerres, feministes, pacifistes, llibertàries i europeistes.

És possible, de fet n’estic convençut, avançar amb un doble objectiu al punt de mira: un, esdevenir Estat (la qual cosa depèn fonamentalment de nosaltres, país i ciutadans/es); i dos, ja més complex, que aquest Estat s’integri en realitats institucionals i polítiques supraestatals, millorades i democràtiques, com la Unió Europea, per tal de poder fer front a les complexitats socials, econòmiques, culturals, lingüístiques, nacionals, històriques, comunicacionals, infraestructurals, mediambientals, i competencials actuals.

En altres paraules, allò que algunes i alguns reclamem és una UE en què Catalunya pugui decidir i incidir, amb veu pròpia, sense interferències innecessàries de l’Estat espanyol, i a la vegada amb total voluntat de construir una identitat col·lectiva superior (l’europea) a partir de la singular complexitat d’una intrínsecament pròpia (la catalana).

És possible, és raonable, és democràtic, però, sobretot, és una demanda ciutadana a la qual les institucions i els partits polítics han de fer front amb rigor, valentia i sentit de la responsabilitat històrics.

(NOTA: Aquest text forma part del llibre ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa‘, Ed. Rosa dels Vents, 2014) 9788415961338

Autors fotografies: Superior: Artur Ribera (Tot Sant Cugat / Diari de Sant Cugat); Inferior: Rosa dels Vents.

Corrupció i bé comú (i 3): la resposta ciceroniana

0

Cicero addressing the Roman Senate

(NOTA: Ve de Corrupció i bé comú (1 de 3): el sistema zombi i Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació )

Ja Aristòtil, i sobretot Ciceró, apunten les arrels de la corrupció, i les respostes que cal donar-hi. En el cas de Ciceró, per exemple, tal i com relata Salvador Giner en un article a El Periódico (La corrupció i Ciceró, 31/03/05), aquest va fer un arriscat i extraordinàriament valent atac parlamentari contra la corrupció de Verres a Sicília, segons la qual a qualsevol administrador que actués en nom del Senat i del poble romà li convenia robar amb mesura -i no parlava d’un mer 3%! -.

Segons Ciceró, diu Giner, el problema no era robar, sinó la magnitud del robatori. En altres paraules: robar massa, espoliar. En el fons, insisteix el sociòleg, el més trist no és que s’enriqueixin els polítics de París, Milà, Moscou, Chicago i Barcelona (per no parlar de Mèxic o Indonèsia, on la cosa va desbocada), sinó que la ciutadania caigui en l’escepticisme, privatitzi encara més la seva pròpia vida i li importi un rave la causa pública.

Davant d’això hi ha diverses respostes possibles. La neoconservadora, en primer lloc, parteix de la base que la corrupció és inherent en la persona (i per tant en el sistema) i que aquesta no impedeix el progrés. De fet, de vegades fins i tot l’esperona. Les regles del mercat, diuen els ideòlegs d’aquesta tesi, inclouen untar tantes mans com calgui si això dinamitza l’economia.

La segona resposta, encara segons Giner, és la posició puritana, la que pretén eradicar la corrupció per complet. Tanta rectitud moral, diu, commou, “però un es pregunta com és que tots els règims polítics puritans que al món hi ha hagut han acabat en el més atroç abisme de la corrupció, i en l’avenc insondable del totalitarisme.”

En termes similars s’expressa Byung-Chul Han a ‘La Sociedad de la transparencia’, on estableix que “qui refereix la transparència només a la corrupció i la llibertat d’informació, desconeix la seva real envergadura (…). La coacció de la transparència anivella l’home mateix fins a convertir-lo en un element funcional d’un sistema. Aquí rau la violència de la transparència. (…) l’ànima humana necessita esferes en les que pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre”.

Tal i com ho veig, però, tot plegat rau en un problema estructural: la manca de confiança en el sistema (ho he explicat més amunt, en l’apunt Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació), en una democràcia que fa aigües per tot arreu i que ha perdut les essències del què significa la gestió d’un demos actiu que legitimi les estructures. En paraules de Ponç Pons, aquest cop: “les dictadures torturen, les democràcies anestesien” (‘El rastre blau de les formigues’).

El problema, però, és la democràcia? O és ‘aquesta’ democràcia?

El pensament neoliberal i conservador, en la seva habitual pràctica de pervertir el sentit d’alguns conceptes, tendeix a dir “democràcia” quan en realitat vol dir “capitalisme”.

Davant d’aquest dilema, doncs, què s’hi pot fer?. Giner proposa una tercera via, la ciceroniana, que potser no complaurà, diu, ni als tiris del cinisme conservador ni als troians de la puresa imposada amb guillotina o masmorra, però que, tanmateix, sí convenci a “demòcrates i ciutadans que comprenen que la lluita per la decència és lenta, poc espectacular, pacient i amb una fe residual, però essencial, en institucions com pugui ser-ho una premsa lliure i responsable. Aquests no són només desitjos pietosos. Prova d’això és que hi ha associacions, com Transparència Internacional, que publiquen any rere any els seus informes sobre la corrupció igual que altres, com Amnistia Internacional que, tot i bolcades a altres menesters -la lluita contra la tortura- denuncien règims cleptocràtics i parasítics amb relativa encara que singular eficàcia”.

Segons Giner, no hi ha cura absoluta. Així doncs, la salvació no es troba ni en l’acceptació fatalista de la corrupció ni en la proclamació d’un règim angèlic, que acabarà sent infernal. Està en el mateix combat, en la recerca tossuda i responsable de la decència pública.

Nou de cada deu persones volen un canvi de sistema, i més concretament, de sistema econòmic. La meva aposta, reitero, passa per avançar en la direcció que apunta l’economia del bé comú. Per fer-ho, però, cal que el marc d’incentius legals i institucionals abandonin les falses guies ètiques que han alimentat fins al moment actual (afany de benefici i competència) i les substitueixin per guies que serveixin els interessos de la majoria (confiança, cooperació, solidaritat i voluntat de compartir).

En paraules del mateix Felber: l’economia del bé comú agafa el nucli bo del capitalisme, que és la llibertat de l’individu i de l’empresa privada, i la singularitat de l’individu sense caure en l’extrem de l’egoisme. I també agafa la societat coherent, sòlida i justa del comunisme, sense caure en el socialisme a costa de la llibertat de l’individu. És una dialèctica que hem après de les dues experiències històriques extremes, que han sigut necessàries per saber comprovar que la llibertat no s’aconsegueix en cap extrem.

Tal i com ho veig, la lluita contra la corrupció forma part d’aquest canvi de paradigma. La revolució fa temps que ha començat.

Foto: Cicero dirigint-se al Senat Romà. Fotografia de: Baldwin Ward/Corbis, publicada al The Guardian.

Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació

2

burros

(NOTA: Ve de Corrupció i bé comú (1 de 3): el sistema zombi )

La corrupció es basa en gran mesura en la por i l’avarícia. La por a perdre diners, i poder, i l’avarícia de ser més rics, més poderosos. Si aconseguim que tenir diners i tenir poder deixi de ser un objectiu en si mateix, aconseguirem atacar la corrupció d’arrel. Aquesta és la filosofia de l’anomenada Economia del bé comú.

Tot plegat rau en posar l’èmfasi en la confiança, més que no pas en l’eficàcia. Ho explica perfectament Christian Felber (L’economia del bé comú’, Miret Editorial): “(…) quan en el mercat hem de témer constantment que els altres s’aprofitin de nosaltres així que en tenen la més mínima oportunitat, es perd una cosa essencial: la confiança. Els economistes diuen: ‘No passa res, perquè en economia es tracta d’eficàcia’. Això és pervers. La confiança és el bé social i cultural més gran que es coneix. La confiança és allò que manté profundament unida la societat, i no l’eficàcia”.

Hi ha tres mites que avalen la corrupció dins el sistema capitalista:

Primer: “No hi ha alternativa a l’economia de mercat, i la competència és el sistema més eficaç que coneixem”. Això és fals. Tal i com recorda Felber, no hi ha cap estudi empíric que demostri que la competència sigui el millor mètode conegut.

Segon: “Aquell qui dubta del mercat vol, en realitat, catapultar-nos cap a la pobresa o cap al comunisme, i ja sabem com acaba això”. Recordo aquí la demolidora sentència de Jeff Sparrow sobre els mals que sí ha causat el capitalisme “tot allò que temíem del comunisme –que perdríem les nostres cases, que se’ns obligaria a treballar eternament amb salaris escassos i que no tindríem ni veu ni vot– ha esdevingut una realitat amb el capitalisme”.

I tercer: “El sistema de mercat és el sistema econòmic més productiu que hi ha, així ho ha decidit la història. A més, la competitivitat és inherent en l’ésser humà i, per tant, inevitable’. També és fals. Cada vegada més estudis demostren que no és cert que, tal i com defensa el capitalisme, l’ésser humà sigui egoista per raons genètiques, i en canvi demostren que, si es donen les condicions oportunes, les persones tendeixen a preferir la cooperació a la competència. I la raó és ben simple: els guanys de cooperar són infinitament superiors als de competir i rivalitzar. Recordem el famós dilema del presoner de la Teoria de jocs: si parteixo de la idea que només puc guanyar si l’altre perd, acabem perdent tots dos. La competència es basa en la por, i aquesta por (a perdre la feina, ingressos, estatus) és l’essència que posa en contacte el corruptor i el corromput, i per tant alimenta la corrupció. Tot plegat en detriment del bé comú.

Si els economistes honrats, diu Felber, volguessin realment construir l’economia de mercat amb el mètode més eficaç que coneixem, tenint en compte els resultats actuals de les investigacions científiques interdisciplinàries, ho haurien de fer sobre la base de la cooperació estructural i la motivació intrínseca.

El fet que no ho facin demostra que no es tracta de cap ciència, sinó de protegir, amb una determinada ideologia, les actuals estructures de poder imperants. D’aquí la impunitat que empara la corrupció en determinats àmbits i nivells.

(NOTA: continua a Corrupció i bé comú (i 3): la resposta ciceroniana )

Corrupció i bé comú (1 de 3): el sistema zombi

1

6299277342_877b2fdce3

La corrupció és un fenomen complex que afecta totes les dimensions: des de la política a l’econòmica, passant per la social i la cultural (veure els resultats de l’eurobaròmetre (per UE i ESP)).

En un estudi sobre corrupció publicat per la Comissió Europea fa uns mesos, es calculava que el cost per a la Unió Europea de la corrupció era d’uns 120 mil milions d’euros. La quantitat és relativament fàcil de recordar, ja que és, aproximadament, el pressupost europeu anual.

El problema, un cop més, no és la idea d’una Europa unida, sinó el sistema imperant avui, el model capitalista o neoliberal, basat en el creixement desmesurat i en la riquesa com a únic factor per mesurar el progrés. I la víctima? Doncs, senzillament, el bé comú.

L’actual forma de l’economia, l’economia de mercat capitalista, ha creat un escenari perillós plegat de bombolles econòmiques, atur, desigualtat en el repartiment, canvi climàtic, crisi energètica, fam, crisi de consum, d’identitat, de democràcia, crisi, crisi, crisi.

I és que totes aquestes crisis estan relacionades, comparteixen una arrel: l’ambició pel benefici, la competència, l’enriquiment individual.

En aquest context, la corrupció no és res més que un símptoma, un indicador, un senyal d’alerta que posa en evidència les falles del sistema. Així doncs, la lluita contra la corrupció no es pot resumir en una sola mesura, ni tan sols en un conjunt de mesures. Essent moltes d’aquestes necessàries, no són suficients. El problema és el sistema mateix.

No és que hi hagi corrupció en el sistema capitalista, és que el capitalisme en ell mateix és corrupte, en la mesura que persegueix el guany individual per sobre del bé comú, i l’enriquiment personal per davant del benestar col·lectiu.

La mesura unilateral del rendiment per mitjà d’indicadors monetaris és una causa important de la deshumanització de l’economia científica, com recorda Christian Felber a l’Economia del bé comú. I quan s’arrenca l’ànima a un organisme, allò que en queda és un zombi (el concepte és de l’economista Tomás Sedlácek).

El capitalisme és un sistema sense ànima, i per tant un zombi. Un zombi corrupte.

Un sistema que prima el tenir per davant del ser, que mesura la riquesa en base a criteris purament monetaris i que oblida, per no dir que menysprea, aspectes com la igualtat, la dignitat, la confiança, la democràcia, el respecte, aquest sistema és un càncer per a la societat. La corrupció és, doncs, la febre que ens indica que estem malalts.

Cal atacar la febre? Per descomptat, però el mal és molt més profund. Atacar la corrupció és com una cataplasma que alleuja, però no cura.

NOTA: Continua a Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació i Corrupció i bé comú (i 3): la resposta ciceroniana

Diumenge, la carpeta catalana s’inflarà encara més (i farà més incòmode seguir-la ignorant)

0

9788415961338

Un dels fets que fan que diumenge sigui tan important (parlo del nou9N, esclar) és, sens dubte, la lectura que en puguin fer determinats actors, lògicament espanyols, però també europeus. Des de l’11 de setembre de 2012, moment en què a escala europea es pren consciència real del ‘tema’ català, l’atenció europea per la qüestió no ha fet sinó que créixer. Haver arribat fins aquí suposa, per tant, una clara i contundent derrota de tots aquells que pretenien provocar un descarrilament o una descavalcada fent ús i abús del discurs de la por, la pobresa de les amenaces i la judicialització de la política, sense oblidar el recurs al clavagueram.

I és que, tal i com ho veig (la meva interpretació es basa només en les vivències que he tingut els darrers anys), la carpeta catalana s’ha anat fent un lloc en els escriptoris dels principals despatxos europeus malgrat els constants intents del govern espanyol per evitar-ho. És més, m’atreviria a dir que, si l’esmentada carpeta s’ha anat engruixint els darrers temps, fent-se cada vegada més incòmoda per a moltes capitals, és, precisament, degut a l’obcecació espanyola per fer veure que no existia, així com als seus galdosos intents per instar els altres actors europeus i internacionals a que l’estripessin, la llencessin a les escombraries o, almenys, la ignoressin. I ho han intentat, en dono fe, per terra, mar i aire. Ho explico a «Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa (Rosa dels vents)».

Sigui com sigui, ja fa temps que tinc assumit que això ja no té volta enrere (veure Carta a los amigos i amigas de España). No hi ha Pla B. No hi ha alternativa. No veig cap altre camí que seguir endavant, com fins ara: democràticament, escrupolosament pacífics i sobretot ferms.

La pregunta ja no és, crec, si Catalunya acabarà essent un Estat. La pregunta que es fa molta gent, dins i fora de Catalunya, és quan això passarà, i com. El 9N ha de servir per deixar clara, un cop més, la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Jo votaré Si-Sí, com molta d’altra gent, i ho faré convençut i sense renunciar ni un gram a la meva vocació d’esquerres i ecologista.

Sóc conscient que molta gent no ho veu igual. Animo aquesta gent a expressar-se, també, a través de les urnes: que voti Sí-No, si ho creu convenient, o fins i tot No. I que siguin les majories les que acabin marcant el camí, amb respecte mutu. Al cap i a la fi, sigui quin sigui el resultat de diumenge, caldrà que continuem avançant comptant amb tothom, sense exclusions.

Mercè Romeva, la dona reivindicada a ‘Sa meu mare’, de Pau Riba Romeva

1

1049_sa-meu-mare_img-jpg

Romeva no és un cognom gaire habitual, i la veritat és que fent un recorregut genealògic, tard o d’hora acabem tots connectats per alguna banda. Sovint em trobo que em prenen pel nét de Pau Romeva i Ferrer. Ell, que va ser pedagog, traductor de Chesterton i co-fundador, l’any 1931, d’Unió Democràtica és, sens dubte, el més conegut i reconegut. Fins i tot em trobo que una determinada generació em diu ‘Pau’, enlloc de ‘Raül’, degut a aquesta coincidència. La veritat, però, és que l’esmentat era cosí del meu avi, Jesús Romeva. És a dir, el pare de Pau Romeva i Ferrer (de nom Àngel Romeva i Sandaran) i el meu besavi (de nom Josep Romeva i Sandaran), eren germans. El parentiu hi és, per tant, tot i que queda una mica llunyà.

Qui sí és, en canvi, nét de Pau Romeva, és Pau Riba Romeva, autor del que està considerat el millor disc en català del segle XX: Dioptria. El disc va ser considerat una mena de crítica ferotge a l’esperit petitburgès i a la família cristianoprogressista. És precisament en aquest disc que Pau Riba incorpora una cançó, «Mareta bufona», en la qual, de fet, critica l’esperit naïf i rialler, per sobre de totes les coses, de la seva mare: Mercè Romeva (filla de Pau Romeva i cosina en segon grau del meu pare, Jordi Romeva).

El motiu pel qual en parlo avui i aquí, però, és el llibre que l’artista acaba de publicar i que dedica, en forma de regal i homenatge, a la Mercè, la seva mare. ‘Sa meu mare’ és, sense cap mena de dubte, un extraordinari testimoni, que a més està curosament editat per Ara llibres.

Dir que la prosa de Pau Riba és una prosa cuidada, a vegades exquisida, i sempre dolçament poètica seria dir una obvietat. Tanmateix, allò que converteix en realment especial aquesta peça literària és, sobretot, l’univers que conté.

El relat ens acosta a un personatge, la Mercè, que a través de les paraules d’en Pau esdevé tot un món al voltant del qual gira la resta de la humanitat. És una història tendra, i a la vegada colpidora. La confrontació d’un fill, i per extensió d’una nissaga (els Riba Romeva són nou germans) amb la sempre complexa i a la vegada inevitable etapa final de la vida d’una mare.

Però més enllà d’això, la història es construeix al damunt d’una descoberta: la que el fill (i de fet, els fills i filles) fan d’una mare que fins que no va arribar a la fase final de la seva vida només era això, mare, i que llavors descobreixen com a persona. Una radiografia en tota regla d’un món interior que fins llavors els havia estat amagat, sinó prohibit.

I si el text és, de fet, un regal a la seva mare, pensat pel dia del seu darrer aniversari (quan feia noranta anys), com a lector no puc evitar trobar-hi un testimoni generacional. ‘Sa meu mare’ reivindica el paper d’algú que durant noranta anys ha viscut a l’ombra i que tot d’una decideix fer un pas endavant i actuar com si en realitat estigués dient: «Ei, jo també existeixo. ¿M’he mantingut noranta anys en un estratègic segon pla, controlant des del darrere, però abans que això s’acabi vull mostrar-me a plena llum i que tots sapigueu com sóc i pugueu fer-me justícia… ?».

¿Era un alliberament?, es pregunta l’autor. ¿Una forma de reivindicar el cognom Romeva després de tants anys de fidelitat ribiana?, rebla.

El cas és que, llegint com en Pau parla de la seva mare, m’han vingut a la memòria imatges cent per cent coincidents viscudes amb la meva àvia, que per cert també es deia Mercè (Manadé, en aquest cas, mare del meu pare). Una altra dona obligada per les circumstàncies a jugar un paper secundari a la vida i que, només després de la desaparició del seu marit, l’avi Jesús, va emergir com la flor que sempre havia estat, ara ja sense cotilles.

«Sa meu mare» és, doncs, un cant a l’estimació filial sense límits, amb lletra i música d’un dels artistes contemporanis més sorprenents i rellevants.

Un darrer consell (vaja, recomanació, si ho voleu), donat que la història transcorre en un escenari, Cadaqués, que l’autor ja ens va donar a conèixer a través d’El Convidat, resulta de gran ajuda visionar de nou aquell capítol per transportar-nos, ni que sigui virtualment, a l’interior d’aquelles parets, i esdevenir així testimonis privilegiats del comiat-regal-homenatge que signa Pau Riba, fill de Mercè Romeva.

L’illa de les cartes perdudes

2

illacartes

L’illa de les cartes perdudes és un magnífic relat, escrit per Oriol Canosa, i que compta amb il·lustracions de Mercè López. El vaig llegir assessorat per una parella de llibreteres especialitzades en literatura infantil i juvenil, la Diana i la Sònia, del Pati de Llibres, a qui no només he d’agrair que em fessin descobrir aquesta petita joia literària, sinó també el projecte editorial que hi ha apostat, Babulinka Books.

L’illa de les cartes perdudes és, com el seu subtítol indica, una aventura en fugir d’una guerra, i una història de valentia, pors i amistats. Amb una prosa àgil i directa, l’autor ens condueix a través d’un viatge vital i introspectiu. L’any és 1914. El punt de partida: Estrasburg. El context: la Primera Guerra Mundial. L’escenari de la història: Isola della Cona, una illa tranquil·la on habita l’oncle Audubon, ornitòleg. Allà l’Albert (el protagonista) s’enfronta amb l’enyorança que li provoca haver hagut d’abandonar els pares, i a la vegada descobreix un món fantàstic (metafòric) digne de les millors escenografies mai imaginades per Lewis Carroll. I és que la lectura té un punt d’Alícia en el país de les meravelles, però amb un marcat segell propi. Animals que parlen, emperadors, corts, carters reials, túnels secrets i, esclar, guerra (i les absurditats inhumanes que comporta).

L’illa de les cartes perdudes és un magnífic text, apte per a tots els públics, ja que permet diferents nivells de lectura. Des del purament fantàstic (juvenil) fins el simbòlic (adult). Compte, però, que l’ordre dels factors es pot invertir, ja que un adult s’hi pot deixar anar, mentre que un infant, jove o adolescent hi trobarà paral·lelismes amb situacions contemporànies que de ben segur el faran pensar.

I si la peça en ella mateixa ja val la pena, la col·lecció de la que forma part mereix també un comentari. Babulinka Books no fa llibres perquè sí, diuen en la seva declaració d’intencions. Tots neixen, insisteixen, de la sincera voluntat de contribuir a fer un món més harmònic. El llibre de Canosa (qui a més condueix també un interessant bloc molt ben cuidat (Donant dades), pertany a una col·lecció que amb el seu nom ja ho diu tot: Petites Joies per a Grans Lectors.

I per acabar, un tast: “L’estol d’orenetes va sobrevolar l’illa un parell de cops. De sobte, com si obeïssin les ordres d’algun comandant invisible, van agafar alçada i van sortir disparades cap al sud. El seu viatge havia començat”.

No cal dir res més. Llegiu-lo amb calma, assaboriu-lo, i deixeu-vos portar per la màgica lletra d’un cant al valor i a l’amistat.

L’estrip

0

IMG_3743

La mar s’ha llevat calmada i seductora, aquest matí. El sol, tímid, convidava a acompanyar-lo. Remulleu-vos, deia. L’ocasió era única: la mítica travessia Estartit-Medes, Memorial Àlex Lorente. Dues distàncies: 5200 i 3400. Natació en aigües obertes a la carta. Gairebé una delicatessen. Reptes personals en una capbussada grupal i amb un objectiu solidari: recaptar fons per la Marató de TV3, enguany dedicada a les malalties del cor.

Àlex Lorente, l’ànima. Ens va deixar fa dos anys. Tant s’estimava el mar que, quan aquest el va cridar, ell va decidir quedar-s’hi. Ves que venim, Àlex! li dic mentre clavo la mirada en aquesta aigua vermellosa en què s’ha convertit.

L’ambient és idoni, el clima extraordinari, la companyia incomparable. Al meu costat, la Diana, per tercera vegada. Cansada de veure’m nedar, ha decidit viure-ho. Benvinguda.

Ens equipem, i mentre ho fem comentem el dia, el moment, l’experiència, animem els novells, motivem els desmotivats (també n’hi ha algun). Tot mecànic, natural, sa. Fins que, tot d’una, succeeix: malgrat la cura, el neoprè en què m’estic intentant embotir pateix un estrip. Vint centímetres d’obertura en el costat lateral esquerre. Queda molt poc per a la sortida. No hi ha temps per buscar-ne un de nou. Tampoc n’hi ha, per aquí. Reacció immediata: fora neoprè! A pèl, què coi. Com el Poppy, com en Miquel Sunyer, com tanta d’altra gent. Si ells poden, jo puc. El mar és per viure’l sense cotilles, em dic. La intenció és sonar èpic. La veritat és que, simplement, no tinc alternativa.

A la sortida, només una desena van a pèl, i són els veterans de la cosa. Ai, que patirem! Ho penso, però no ho dic. Àlex, va per tu company. Això sí que ho dic, en veu baixa. Em sent, ho sé.

3, 2, 1, sortida. Correm cap a l’aigua. Està freda, però a mesura que avancen els metres, que les braçades se succeeixen, que les boies van quedant enrere, la temperatura del cos augmenta. El cor funciona bé (que important que és, el cor, i quanta recerca cal fer, encara, per garantir que cada vegada el sapiguem llegir millor). L’Àlex m’acompanya tota l’estona. Hi parlo. La meva pell nua s’impregna del compromís, de la valentia, i del coratge d’aquests pioners: naturalistes, biòlegs, metges, humans humanistes.

Gràcies Àlex, i a tota la gent que té cura del Parc, gràcies metges i investigadors, que vetlleu per cuidar i millorar els nostres cors, gràcies Miquel Sunyer, per haver-nos ensenyat que nedar és, també, una manera d’ajudar. I gràcies Neda el Món, per fer que tot plegat sigui possible.

Ah, i gràcies, estrip, per haver-me permès viure-ho tot plegat tan a flor de pell. I si al final decideixo no suturar-te? Hi pensaré. Que ho decideixi el cor.

(Fonts foto: La superior, Raül; Les quatre inferiors, d’en Toni i la Pili)

Per on anava?

0

Si diu A, perquè no diu B. Si diu A i B, perquè no diu C. Si diu A, B i C, perquè molt abraça i poc estreny (hauria estat millor que se centrés en una sola cosa). El silenci està mal vist, perquè qui calla hi consent. Prendre distància (i guanyar perspectiva) és perdre el temps. Castiguem el matís i premiem l’exabrupte amb molts retuits, m’agrades o lectures. Ven més (o compta amb més descàrregues, que és una altra manera de posar-hi preu) un atac personal que una reflexió ponderada. El gris molesta i el dubte desconcerta. Ens sentim més còmodes amb el blanc i negre, amb l’asseveració constant. Maquiavel.

La política, com els encenalls, encén i crema a gran velocitat. La notícia, també. Critiquem la política (notícia) espectacle, però al mateix temps ens en nodrim, la busquem, la incitem, la provoquem, i quan no n’hi ha, ens la inventem. Els espais de reflexió, de debat, d’anàlisi i de contrast ponderat d’idees pateixen per mantenir-se en les graelles, enfront de l’espectacle, efímer, de la discrepància exaltada i fugaç, fugissera. Panem et circenses. Circ romà al segle XXI, però sense sang (segur?).

El rastre a Internet és perenne, i en canvi la memòria és curta. Contradicció. Demanem responsabilitat, precisió, mirada llarga i encert permanent, al mateix temps que exigim immediatesa, transparència constant i èpica. Ens molesten molt els arbres i oblidem que darrere hi ha un bosc. Mirem el dit, però: i la lluna? Que ho facin, enlloc de fem-ho. Ells tenen la culpa. Tu. Tu més. Ets dels meus, o no ho ets, jo ho decideixo. Nosaltres, vosaltres. No em toquis.

Vivim en l’era de la velocitat, del fast food, del fast thought i del fast tot. Molta pressa per reaccionar, poc temps per meditar. Molta necessitat per intervenir de seguida, i a qualsevol cost (tot té un preu, la diferència és qui el paga). Pocs incentius per contenir impulsos, per pensar i repensar, per preveure, i prevenir.

Stop! Prou! Basta!

Necessito un minut. Inspiro, respiro, inspiro, respiro.

1, 2, 3, 4,… 60 segons. Temps!

Ja està? Sí.

Tornem-hi.

Per on anava?

Font foto: http://berlinergazette.de/symposium/slow-politics/

Kundera ha tornat, i de quina manera!

0

IMG_3709

Des del 2000 que no escrivia o, almenys, que no publicava. Llavors va ser ‘La ignorancia’ (Tusquets). Des de llavors s’havia autoimposat un silenci que va deixar si no orfes, sí expectants, a una legió de lectores i lectors que esperaven (esperàvem) amb ànsies el seu retorn literari. Catorze anys després publica ‘La fiesta de la insignificancia’, novament a ca’n Tusquets. En ell hi trobem tots els seus temes, els que sabem que sempre li han interessat, els que sempre apareixen (apareixien), en els seus manuscrits: maternitat, sexualitat, l’absurd, la barroeria dels fal·laços, la tendresa,…

Kundera, de 85 anys, ens regala un nou i magistral exercici redactor. És un mag de les paraules i juga amb les emocions com ningú. És un veritable malabarista en fer veure que el que escriu és absurd, i banal, quan en realitat dissecciona com ningú la complexitat. Ara s’enfronta a la insignificància. «La insignificancia, amigo mío, es la esencia de la existencia. Está con nosotros en todas partes y en todo momento. Está presente incluso cuando no se la quiere ver: en el horror, en las luchas sangrientas, en las peores desgracias. (…) no se trata tan solo de reconocerla, hay que amar la insignificancia, hay que aprender a amarla. (…) los ninos que ríen, sin saber por qué, ¿acaso no es Hermoso? Respira, D’Ardelo amigo mío, respira esta insignificancia que nos rodea, es la clave de la sabiduría, es la clave del buen humor».

Es tracta de 138 pàgines de petits aforismes, intercalats en diàlegs aparentment simples, algú els podria titllar fins i tot d’anodins. Res més errat. Són sentències pensades i repensades, carregades de dobles sentits, d’humor i de tendresa. Sens dubte, el retorn d’un mestre.

Estem d’enhorabona.

Entrevistat per Nacio Digital

0
Publicat el 26 de maig de 2014

ENTREVISTA PER A NACIÓ DIGITAL CONDUÏDA PER CARLES BATALLA


Romeva: «No he sentit ningú amb capacitat de decisió a Europa contra la consulta»

El fins ara eurodiputat d’ICV diu que només hi ha moltes interpretacions sobre un hipotètic sí

Culpa els Estats de “frenar la revolució democràtica que cal” al vell continent

Especial: Eleccions europees 2014

 

Llums i ombres. Després de ser eurodiputat d’ICV al Parlament Europeu durant els últims deu anys, Raül Romeva no ha perdut la fe en el projecte del vell continent però hi detecta un empobriment democràtic que espera reconduir amb l’ascens de les esquerres. Va estar a punt d’unir-se al partit dels verds encapçalat per José Bové en una posició simbòlica però finalment no ho va fer. El seu relleu com a cap de llista l’agafa Ernest Urtasun, que va ser el seu secretari entre el 2004 i el 2008 i amb qui comparteix vocació i afinitats. 

-Quin balanç fa d’aquesta dècada com a eurodiputat?

-He de confessar que tinc pànic a aquesta pregunta, perquè és terrible intentar resumir deu anys en una frase. Depèn del moment dic una cosa o una altra, però jo em quedo sobretot amb la constatació que aquest projecte que anomenem Unió Europea per mi continua sent vàlid. Tota la vida he estat europeista però és evident que cal una reforma a fons estructural, institucional, política i democràtica, a tots els nivells. El meu europeisme no ha quedat tocat però sí em porta a veure necessitats que fa deu anys no veia.

 

-Què s’ha millorat respecte quan va començar i què caldria corregir?

-De les coses que s’han millorat és la consciència que això d’Europa ens afecta molt, altra cosa és si ho fa per bé o malament, si és positiu o negatiu i la percepció creixent és que ens afecta negativament, i ha quedat diluït el fet que hi ha aspectes positius que vénen pel fet de formar part de la UE. Europa està construïda com una suma d’Estats i hem d’aconseguir que sigui una aliança entre ciutadans, cal transversalitzar determinades qüestions ideològiques, polítiques i democràtiques. En aquest canvi de cicle en el qual estem entrant, per mi el paradigma és aquest: canviar l’Europa dels Estats per l’Europa dels ciutadans, o ho corregim des de diferents fronts alhora, o directament el projecte quedarà, més que tocat, directament enfonsat.

 

-Ernest Urtasun es definia com a europeista però al mateix temps avisava de l’existència d’un europeisme “babau” que consisteix en què tot el que ve d’Europa ha de ser automàticament bo. Què és ser europeista?

-Jo relaciono Europa amb democràcia, sóc europeista en la mesura en què sóc demòcrata, en la mesura en què la democràcia està tocada a Europa el meu europeisme està debilitat. Què podem fer per enfortir l’europeisme de molta gent que som eurofrustrats? Enfortir la democràcia.

 

-De quina manera es pot fer?

-Passa per un canvi institucional i estructural, el gran problema que tenim és una estructura dèbil que no permet respondre a les necessitats que tenim com a ciutadans sinó a les d’alguns Estats, això és perquè els Estats ho han volgut així, està dissenyat així. Cal un canvi estructural i institucional i només es pot fer si hi ha una pressió social i ciutadana que ho reclami a Brussel·les i als Estats que formen part d’aquesta Europa.

-En comparació a fa deu anys Europa està molt pitjor en drets i dignitats?

-Malauradament sí, per mi Europa sempre ha estat un referent, no només en democràcia sinó també en tot allò que té a veure amb drets, drets fonamentals, drets humans. Tu vas pel món i en molts llocs Europa continua sent una certa marca, té una credibilitat però els que estem a dins hem patit aquest retrocés, i això em preocupa. Per això cal recuperar una credibilitat que Europa tenia i que per molts motius, que no s’han de buscar a Brussel·les sinó a les capitals europees, s’ha perdut. Aquest és el repte, recuperar coses que fa cinc o deu anys emblaven inqüestionables.

 

-Com quines?

-Fins fa quatre dies no havia sentit que es qüestionés la prohibició de la pena de mort a Europa, i en els últims anys he sentit molts col·legues al Parlament Europeu que ho qüestionaven, o el dret a escollir el propi cos, la lluita a favor de les dones d’escollir, o el dret a casar-se de les parelles homosexuals. Fa quatre dies era impensable sentir , no només discursos sinó mobilitzacions en contra, ara ho estem tornant a veure i em sembla no només preocupant sinó dramàtic.

 

Un dels riscos que ICV-EUiA ha intentat combatre durant la campanya ha estat el de l’abstenció, que s’intueix molt alta. Creu que la societat encara no ha entès o assumit que les decisions europees sí l’afecten perquè continua pensant que qui millor solucionarà els seus problemes són els Ajuntaments i les instàncies de poder més pròximes?

-S’ha de tenir molt clar que cada decisió té el seu nivell, no em sembla encertat creure que Europa ho ha de fer tot, hi ha coses que Europa no ha de fer ni s’hi ha de ficar, formen part de les polítiques locals o nacionals, se’n diu subsidiarietat. Jo estic a favor que cada nivell tingui el seu grau, la seva capacitat de decisió, per això cal que els nivells més propers a la ciutadania, els locals, tinguin no només competències sinó recursos per poder-ho fer. Per mi el coll d’ampolla continuen sent els Estats, que acaparen un nivell de poder que no només els toca a ells sinó que en alguns casos s’ha de transferir a Europa i en d’altres s’ha de transferir cap a baix, a nivells de decisió subestatals, regionals, nacionals o autonòmics o directament locals. Per mi el problema que frena tota la revolució democràtica que cal a escala europea el tenim en els Estats.

 

-En quins temes Europa s’hi hauria d’involucrar i en quins se n’hauria d’apartar?

-Hi ha una dimensió que forma part de l’essència identitària europea, que són qüestions de caire cultural, Europa és per definició una suma d’identitats, de realitats, de llengües, de tot el que té a veure amb la pluralitat i diversitat, això qui ho ha de potenciar i canalitzar és cada realitat, no hi ha d’haver una transferència de competències. A Europa també s’han de fer els grans espais d’unió política, fiscal, econòmica, monetària però l’execució de moltes d’aquestes polítiques, per exemple serveis socials, qui ho ha de poder fer són els nivells locals, però a partir d’una capacitat tècnica i de recursos que en gran mesura està emmarcada en una política europea, per dir-ho així pactada. La diferència és quin és el marc en el qual prens la decisió i qui és qui l’ha d’executar i és un aspecte que ara mateix encara no està clar.

 

-Una de les seves lluites ha estat per l’oficialitat del català però no se n’ha sortit. Es pot revertir aquesta situació?

-Entenent que a Europa no hi poden haver llengües de primera i segona. Em sembla un greu error, que hem condemnat i lamentat moltes vegades, que la única manera de concebre una llengua com a europea és que està acceptada com a tal oficialment per part de l’Estat. En aquests moments fins i tot hi ha llengües que estan acceptades com a tals pels Estats que no estan reconegudes a escala europea, tenim una deficiència que no té res a veure amb la realitat que vivim: o Europa entén que hem de superar l’àmbit dels Estats per reconèixer aquesta diversitat, entre elles la lingüística, o difícilment Europa serà creïble per coses com aquestes.

 

-Com es veu el procés català a Europa?

-Europa, com tot, no és un telèfon, hi ha de tot, s’hi diu de tot: hi ha gent que ho viu amb indiferència, d’altres amb por, simpatia, curiositat, temor, d’altres amb pànic o fins i tot amb ràbia perquè d’alguna manera en fan una lectura negativa… hi ha de tot. Però jo encara no he sentit ningú amb capacitat de decisió a nivell institucional europea en contra de la consulta, el que he sentit són moltes interpretacions sobre què passaria si en aquesta possible consulta sortís un sí.

 

-No hi ha cap postura europea comuna i oficial…

-No, per tant és absurd plantejar que Europa no ho permet o no ho vol, encara ningú ha dit que no es pugui fer, depèn de nosaltres, ho hem de poder fer i ho farem. A partir d’aquí, i entenc que això requerirà d’una negociació, quan es faci la consulta, sí finalment surt un sí s’obrirà un període de reflexió i negociació política, ja en parlarem i ja veurem què dirà Europa en aquest escenari, mentrestant…

 

-Aleshores Europa haurà de pressionar més per instar a la negociació…
-Ja ho està recomanant ara, ja veus europeus que insten al diàleg, però ho estem intentant i en dècades no ens n’hem sortit però això estem com estem. Quan alguns companys, fins i tot el Schulz em diu que el que hem de fer és negociar, li dic que portem anys intentant-ho, el problema és que no hi hagut cap voluntat de diàleg, a davant hi ha hagut una paret, el que ha de fer Europa és entendre per què estem aquí.

 

-Des del PP fa temps que avisen que la independència situaria Catalunya en un univers paral·lel o quedaria flotant a l’espai sideral. Tan dramàtic seria quedar-se fora d’Europa, atès que hi ha països que no en formen part sinó que hi mantenen tractats bilaterals i no perillen pas?

-És que això està per discutir. Primer, és una hipòtesi, jo soc partidari que ens quedem, perquè estem molt millor a dins, tenim molta més capacitat per resoldre problemes globals a dins que no pas fora, és factible i possible, jurídicament i políticament es possible, òbviament res és segur al 100%, ja veurem què passarà però ja en parlarem. La única raó que explica que es faci tan discurs avisant-nos que quedarem fora d’Europa és dificultar el propi procés democràtic que està en marxa, la resta és foc d’encenalls, no té cap necessitat ni validesa, ni una.

 

-Té algun pronòstic sobre com quedarà el Parlament Europeu? Les enquestes auguren un salt important dels verds.

-No s’atreveixen a fer-ho ni els politòlegs especialistes ni els futuròlegs…Tinc la impressió que hi haurà una davallada de les grans formacions i un gran increment de les formacions menys nombroses, per tant un repartiment de joc, per tant un augment de la pluralitat al Parlament Europeu, la qual cosa per mi és bona per definició. Ja sé que als dos grans partits això els molesta perquè els encanta dirigir-ho tot, però per mi que hi hagi pluralitat, i com espero vagi decantada cap a formacions d’esquerres i ecologistes, és positiu.

 

-Urtasun advertia que ja s’ha pactat una gran coalició entre la dreta i la socialdemocràcia…

-Jo porto anys patint-la, em fan una certa hilaritat determinats discursos socialistes, perquè els populars en aquest sentit tenen menys vergonya. Ho he vist vàries vegades en els socialistes: quan comença el mandat parlen de responsabilitat i cooperació i quan estem a uns mesos de les eleccions automàticament comença la confrontació, com si no haguessin vist el que han fet aquests últims anys de pacte permanent. Qualsevol persona que hagi seguit una mica la política europea s’adona que quan els socialistes diuen que respecte el PP tenen dos projectes diametralment oposats, és una mica enganyós. És veritat que no són la mateixa cosa, però també és veritat que fan el mateix moltes vegades, com que a mi m’interessa el que fan, no el que diuen i el que són, i el que fan moltes vegades acaba sent el mateix, aquesta coincidència em preocupa molt.

 

-El candidat ecosocialista català va treballar amb vostè quatre anys a Europa. Què en destacaria?

-Per mi Ernest Urtasun té fonamentalment dues virtuts: d’una banda, una gran capacitat d’entendre les situacions i la realitat, això és molt important quan fas política parlamentària, és una persona intel·lectualment molt preparada que sap llegir molt bé la situació i els moments. Ha demostrat en aquests anys que sap en quin moment vivim, quines necessitats hi ha, sap veure quins són els problemes i plantejar per on poden anar les solucions i quan faci política parlamentària sabrà focalitzar aquestes inquietuds allà on toca. D’altra banda, té moltes ganes de treballar, té una gran vocació, al Parlament Europeu he constatat que aconsegueixes més coses per ganes de fer-les que no pas per experiència o edat, el que compta és la vocació i l’energia per mobilitzar coses. Ja sé que allà hi ha gent molt experimentada i veterana però la meva experiència em demostra que són els qui, per la seva novetat i fins a cert punt desconeixença de les dificultats, acaben aconseguint que les coses es moguin i avancin, espero que amb l’Ernest això funcioni.

 

-S’hi veu reflectit?

-Té la mateix edat que jo tenia quan jo vaig començar a Europa, som economistes, hem treballat molt en política internacional, tenim un perfil bastant coincident, potser per això hem tingut molta afinitat. També és veritat que el moment en el qual ell entra no té res a veure amb el meu. Al final els contextos també compten, ell tindrà els ‘seus’ problemes i l’haurem d’ajudar en les seves circumstàncies, que no tindran res a veure amb la meva. Crec que mai és bo pel que entra que hi hagi excessives comparacions, el que entra ho fa en una situació totalment nova, amb reptes i situacions noves, se l’ha d’ajudar en funció d’allò que té, no en funció del que es va fer perquè potser allò ja no toca fer-ho o no es pot fer, el que toca és mirar endavant i el que s’ha fet ja està, és passat.

-Tenen pendent un mes de feina per traspassar-li dossiers i fer-li cinc cèntims del context actual. Quins són els temes prioritaris?

-N’hi ha molts d’oberts, fer-ne una llista seria complex, bàsicament agenda climàtica i ambiental, agenda social, tot el que té a veure amb les infraestructures, per exemple tenim el Corredor Mediterrani totalment encallat i hem de veure què passa.. Tenim molts temes que semblava que estaven resolts i que haurem d’estar molt atents perquè si ens despistem una mica ens podem trobar amb algun disgust que no ens convé. 

 

-Recorda alguna anècdota divertida o curiosa d’aquesta última dècada?

-Moltes, recordo un correu molt divertit que em va escriure un català de Malta, li havien posat una multa i estava totalment indignat perquè considerava que era improcedent, i em preguntava si com a diputat europeu podia intercedir-hi o fer alguna cosa perquè li anul·lessin. Li vaig haver de dir que les multes de trànsit són competència municipal i que aquest tipus de coses no les podia fer. I una vegada vaig anar a un festival de música infantil a Catalunya amb els fills, una mare i una nena em miraven molt, no ho entenia molt bé, pensava que m’havien reconegut, se’m van acostar i em van preguntar si era el Marc Parrot.

-Ha pensat en el seu futur?

-Tot està per fer i tot és possible. En aquests moments el que tinc moltes ganes de fer és aturar-me una mica per pensar i escriure, analitzar el que he fet, fer menys coses però fer-les més a fons. El gran problema d’estar en primera línia és que et toca fer de tot i a vegades fer-ho una mica massa superficial i a mi, per caràcter, això no m’agrada. Aquesta és la meva ambició

FOTO: A la Plaça Major de Nou Barris, just abans del Míting final. Font: Carles Batalla.

A favor d?una estratègia win-win-win

0
Publicat el 25 d'abril de 2014

(Aquest és un extracte d’un llibre que just acabo d’entregar i que actualment es troba en fase d’edició. Està previst que aparegui el proper setembre, gràcies a l’editorial “Rosa dels Vents”. L’avanço aquí amb l’única voluntat d’intervenir en el debat obert recentment sobre la validesa del concepte win-win)

 

Si bé és possible que, per a alguns interlocutors, l’argument de l’eventual eficiència econòmica d’una Catalunya independent pugui ser un factor que permeti recollir certes simpaties, la meva experiència personal és que aquest tipus d’argument més aviat genera recels.

El risc més important consisteix a reduir el procés a una mena de temptació ‘egoista’ que s’aprofita d’una situació de crisi econòmica i que, en conseqüència, instrumentalitza els sentiment col·lectiu en benefici d’un interès minoritari.

Aquest raonament, prou freqüent en la premsa internacional, acostuma a vincular el cas català amb, per exemple, el de la Padània italiana, i genera, per tant, un cert distanciament.

Si bé és evident que existeixen greus injustícies, tant fiscals (el no respecte de l’ordinalitat, per exemple) com en termes d’inversió cap a Catalunya, aquest és un argument que s’ha de saber exposar en la dosi justa i complementar molt bé amb altres aspectes, ja que, si se serveix sol, és fàcilment manipulable i se’ns pot acabar girant en contra, especialment quan parlem amb determinats interl·locutors pels quals la solidaritat interterritorial i la redistribució de la renda són pilars ideològics bàsics i indefugibles, com és el cas dels entorns sociopolítics en els quals personalment m’ubico, és a dir, el de les famílies d’esquerres i ecologistes.

Precisament perquè considero que no hi ha cap argument que pugui qüestionar la, fins ara, evident dimensió solidària de Catalunya respecte la resta de l’Estat, crec que hem ser especialment prudents a l’hora de fer servir arguments econòmics o de greuge fiscal.

Per altra banda, tal i com desenvolupo més endavant, defenso sense matisos el fet que una Catalunya eventualment independent hauria de ser exemplar en la participació solidària amb la defensa de l’Estat del benestar col·lectiu, igual com ho hauria de ser en relació a les polítiques de cooperació i solidaritat.

Així mateix, tampoc sóc gens partidari de posar més llenya al foc de la ja de per sí tensa contraposició Catalunya-Espanya, i això tant per motius emocionals, com pràctics.

En quant als motius emocionals, primer, crec que és fonamental ser conscients que tenim prou arguments de pes per defensar la legitimitat de dur a terme un procés d’autodeterminació sense necessitat de carregar les tintes en les relacions personals.

És evident que en un procés d’aquestes característiques hi ha moltes susceptibilitats, però, almenys pel que fa a mi, no tinc res personal en contra d’Espanya, ni de la gent que se sent espanyola ni, fins i tot, d’aquella que s’oposa visceralment, dins i fora de Catalunya, al procés. Hi tenen tot el dret. Només faltaria. A més, el meu anhel és que sigui quin sigui el resultat del procés, en el projecte de país que construïm hi ha de cabre absolutament tothom. Si perdem de vista aquest principi, per a mi determinant, cometrien un greu error.

En segon lloc, però, hi ha també un motiu eminentment pràctic per a no fer-ho. Assumint de manera incontornable el fet que, en el cas que es consumés una separació, Catalunya hauria d’assumir de manera corresponsable la part que li correspongui de l’haver, però també del deure (diga-li deute), constato, per exemple, que més que estar preocupada per la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, a molta gent arreu d’Europa (fins i tot entre les veus més d’esquerres i ecologistes) els inquieta sobretot saber com quedaria la resta Espanya sense Catalunya (li traiem el 19% del PIB, que no és poca cosa), i sobretot qui se n’hauria de fer càrrec. Col·legues alemanys m’han arribat a dir, i no una ni dues, sinó diverses vegades, que Alemanya no acceptaria de cap manera que Catalunya se n’anés d’Espanya, si això comportés que haurà de ser la resta de la UE (i en essència Alemanya) qui s’hagi de fer càrrec del ‘problema’ econòmic espanyol. En altres paraules:

–Espanya és el vostre problema. Feu-vos-en càrrec –em diuen.– No ens passeu el mort a nosaltres.

Vagi per endavant que, davant d’aquest raonament, responc que personalment no tinc cap dubte que Espanya, fins i tot sense Catalunya, és un país perfectament capaç de sortir-se’n. El problema, en tot cas, no és de país, sinó de polítiques econòmiques i d’elits governants. I aquest no és un problema que afecti, només, a Espanya, sinó que també toca a Catalunya, on també tenim els nostres problemes de mala/pèssima gestió administrativa, així com de decisions territorials de dubtosa racionalitat econòmica, social i ambiental. I, és clar, si fem esment de la corrupció, malauradament hem de concloure que aquesta és un problema a Espanya, cert, però també a Catalunya, i fins i tot a Alemanya.

Dit això, constato també que existeix una evident preocupació en relació, per exemple, a què passaria amb el deute públic en cas de secessió. Val a dir, però, que els principals alimentadors d’aquesta preocupació han estat els mateixos dirigents espanyols, com el ministre Ruiz Gallardón, quan davant del Cercle d’Economia va afirmar davant dels empresaris que, si Catalunya sortia d’Espanya, Espanya (no Catalunya) hauria de sortir de l’euro. Un cop més, reitero que aquesta mena de preocupacions, per bé que legítimes, reclamen d’un debat i una aproximació serena i racional, ben documentada i, sobretot, sensible amb les necessitats de la població més necessitada.

Des d’un altra perspectiva, convé tenir ben present, a més, que a curt i mig termini, el principal aliat de Catalunya en el si de la UE, i a escala internacional, hauria d’acabar essent, per lògica, l’Estat espanyol. I a la inversa. I això tan per raons geoestratègiques i econòmiques, com de trajectòria política però, sobretot, pels enormes vincles personals establerts. No dic que aquesta aliança sigui immediata ni fàcil, però si alguna cosa podem extreure de les experiències escandinava, bàltica i balcànica, entre d’altres, és que al cap i a la fi existeixen una tendències ‘naturals’ a confiar en els més afins i propers. Això, lògicament, exigirà d’un temps de maduració i, per descomptat, estarà totalment condicionat a com es desenvolupin els fets. Allò que defenso aquí, en qualsevol cas, és que no sigui per manca de voluntat nostra que això no pugui ser.

Per últim, també tinc la tesi que a la Unió Europea sortirà, en conjunt, més beneficiada amb una bona relació Catalunya-Espanya, que no pas amb un nou capítol de tensions bloquejants de dimensió territorial (penso, per exemple, en el cas xipriota i la confrontació greco-turca, i en els nombrosos, incòmodes i sovint desagradables debats que aquestes disputes han comportat).

En suma: tant per motius emocionals com estratègics crec que ens convé una aproximació triplement positiva, que podríem anomenar win-win-win. Hi guanyaria Catalunya, per descomptat, però també hi podria guanyar l’Estat espanyol (que comptaria amb un soci i aliat privilegiat en el si de les institucions europees) i fins i tot hi guanyaria la UE, ja que una Catalunya que no hagués d’estar pendent de les seves eternes disputes polítiques i competencials amb l’Estat espanyol hauria de poder ser (almenys així ho defenso) molt més proactiva en la defensa del projecte europeu.

 

Foto: Clàssica imatge usada sovint en ‘Educació per la pau’ per posar en valor la cooperació com a oposició al conflicte.

Eleccions europees, democràcia i sobirania (publicat diumenge 20/4/14 a El Periódico)

0
Publicat el 20 d'abril de 2014
Democràcia i sobirania (publicat a El Periódico, diumenge 20/4/14)

Dir, davant d’unes eleccions, que aquestes van de democràcia pot semblar una redundància. I tanmateix, allò que sobretot està en joc a les eleccions del proper 25 de maig és la mateixa essència democràtica del projecte europeu. Més encara: la credibilitat democràtica d’aquest. Cada vegada més, la gent percep que poder i política són dos conceptes separats, fins i tot enfrontats. Avui, la capacitat de canviar les coses (el Poder) no rau, necessàriament, en aquelles i aquells que han estat elegits democràticament per decidir què cal fer (la Política). Ho diu Bauman, i jo ho subscric. No és la Unió Europea allò que està en risc, sinó la pròpia essència del sentit democràtic.

Que la darrera presidència semestral d’aquest mandat l’hagi ostentat Grècia, bressol de la democràcia, no deixa de ser un fet carregat d’enorme simbolisme. Especialment perquè Grècia representa avui el paradigma del fracàs d’una determinada idea d’Europa. Una idea que s’ha quedat, de moment, en això, en idea, bona, sí, però que tanmateix no ha aconseguit esdevenir ànima.

A l’Europa d’avui manen més els mercats que la política (ja s’espera la dreta ho aplaudeixi, això, però sorprèn que ho faci la socialdemocràcia), augmenten les desigualtats, es retallen drets i llibertats, es dispara a qui busca, legítimament, tenir una mica més d’esperança de vida, o s’expulsa qui és diferent, o senzillament pobre.

En el marc de les eleccions al Parlament Europeu percebo molta preocupació per la més que probable pujada de les forces euroescèptiques, o directament euròfobes. Comprensible. A mi, però, em preocupa molt més l’aparentment imparable ascens de l’eurofrustració, de l’eurodecepció, de l’euroindignació. Hi ha un denominador comú que explica tan un fenomen com l’altre. Europa ha fallat. La democràcia europea ha decebut, per fràgil, per poc creïble.

Sobirania. Aquesta és la clau. La democràcia serveix per convertir els pobles en sobirans. Si la construcció europea té sentit és, sobretot, per tot allò que significa com a ideal: superació de guerres, Estat del Benestar, igualtat d’oportunitats, drets i llibertats, responsabilitat i lideratge internacionals,… Tot això està en qüestió. I ho està perquè les actuals majories, impregnades d’ideologia neoliberal, presents tant en els governs dels Estats com a les institucions europees, han segrestat aquesta bona idea, i l’han pervertida.

El 25 de maig ens enfrontem a un dilema: o bé plantem cara i reclamem el dret a decidir sobre tot allò que ens afecta, o bé renunciem a la sobirania que democràticament ens pertany. De les eleccions en sortiran noves majories, noves legitimitats, noves correlacions de forces que han de permetre recuperar la idea originària del projecte europeu. Un projecte on ha de ser possible que un poble exerceixi, amb tota normalitat democràtica, el seu dret sobirà a decidir el seu futur, però també on cada ciutadà i ciutadana ha de poder reclamar el seu dret a ser subjecte actiu, i no només passiu, i recuperar un poder que en aquests moments li és prohibit.