De vegades em sobta descobrir com l'existència de certs personatges de ficció condiciona la nostra manera de raonar i alhora el món que construïm entre tots. Poques coses hi ha més efectives per enganyar algú que ser capaç d'introduir errors de partida. Els "Inversors" i el "Inventors", com els Reis Mags, són dos exemples ben clars.
Els Inversors són homes que tenen uns pocs estalvis dels quals depenen i que per tant tenen molta por de perdre'ls. Inverteixen els seus diners on més rendibilitat hi troben però, sobre tot, on més seguretat senten. Això és en essència el que molta gent creu que composa els Mercats, una suma d'Inversors. Res més lluny de la realitat, no cal dir-ho. La figura mítica de l'Inversor si no del tot irreal és certament menyspreable per entendre el món actual. Un ornitorinc de les finances en un ecosistema dominat per una veritable aristocràcia econòmica de cocodrils. Però, és clar, sempre és més còmode explicar que "cal tranquil·litzar els Inversors" que afirmar que "cal cedir davant l'avarícia del centenar de principals fortunes personals".
Per la seva banda, els Inventors són altre personatge de ficció que darrerament s'ha vist reforçat per la mort de Steve Jobs. Un Inventor és un geni que treballa en el garatge de sa casa, gairebé en hores lliures i passant son, fins que no només concep un invent formidable sinó que és capaç d'implementar-lo tot sol. Aquest invent és converteix en la seva única manera de guanyar-se la vida i no té més remei que construir un imperi comercial. És, sense dubte, la versió més elevada del personatge del Creador, que té altres facetes com la de l'autor o l'artista.
És així com la gent diu, i sovint pense que no poèticament, que Steve Jobs ha inventat açò o allò, tot obviant el que suposa el treball d'innovació i recerca als nostres dies, gairebé com si en Apple només treballés ell (i deixem de banda ara el tema dels préstecs). Però, és més senzill seguir mantenint aquesta ficció i dir que les patents són per "protegir els inventors" que explicar que en el nostre món de fet només serveixen per perpetuar monopolis, que també podríem anomenar totalitarismes corporatius.
A la fi, l'operació és la mateixa que amb Melcior, Gaspar i Baltasar. Els Reis Mags ho saben tot i només porten regals als qui són bons. A ningú li agrada el carbó i, per tant, cal fer bondat. Igualment, a partir de l'Inversor, es pot arribar a raonar que són necessaris uns "ajustos estructurals per donar confiança" que d'altra forma tindríem la temptació de qualificar senzillament de saqueig. I de la mateixa manera, el personatge de l'Inventor ens fa creure que calen les lleis de censura i control d'internet que emanen de l'ACTA, com la Llei Sinde, que d'altra manera només podríem considerar d'estalinistes. Màgia!
[Imatge: Juan Carlos I i Magneto. Només un d'aquests dos suprematistes admet que ho és.]
Això de l'Urdangarin està molt bé. És a dir, molt bé que se sàpiga, i que tot el món ho accepte com a versemblant per una vegada. "Però Juan Carlos no ha fet res", diuen alguns ingenus. D'altres amb més seny apunten que "segur que fem arribar la República a cop de comentari en twitter i facebook!".
Doncs sí, hi ha un clima desfavorable als Borbons però, i què? També estem la majoria en contra de, per exemple, de la precarietat laboral i bé que la van reforçant reforma rere reforma laboral. Hi ha al Regne d'Espanya com una mena de republicanisme de guant de seda que fa de molt bon lluir però, a la fi, de forment ben pocs grans. Cordialitat! Educació! No emprenyeu la gent major i aneu a jugar al pati!
Per això, i un poc per destorbar, enguany us desitge que aquest 2012 ens porte d'una vegada la República! Salut, amor i torró de Xixona!
És trist seguir veient com els polítics de l'esquerra parlamentària a les Corts Espanyoles comparteixen horitzó amb la dreta neoliberal. Supose que deu ser això que anomenen "pensament únic". Tot i que amb diferents propostes, tots parlen de reactivar el consum i d'incentivar la creació de llocs de treball sense atendre a la seva utilitat social. Es coneix que ja han oblidat allò de repartir el treball, i per suposat no estan disposats a escoltar que produir i consumir més i més coses segurament no ens farà viure millor. No ho farà a escala espanyola, on els guanys de les grans empreses fa temps que s'han desconnectat del benestar ciutadà mercés al capitalisme financer. Però, potser més greu, tampoc no ho farà a escala mundial, on més creixement significa més rapinya de recursos naturals, més explotació humana i, en última instància, seguir destruint les condicions de la nostra subsistència a la Terra. La confrontació entre esquerra tradicional i dreta tradicional sembla referir-se més als mètodes que al model de societat que proposen.
D'altra banda, també és trist seguir escoltant reclamacions oportunistes de reforma electoral que no van acompanyades de propostes reals de més participació política. Certament la llei electoral espanyola és injusta. Però, no ho és més el fet que, per exemple, es puga aprovar una reforma laboral que segons les enquestes hauria estat amplament rebutjada en un referèndum? De què serveix repartir millor els escons quan no hi ha mecanismes de fiscalització dels diputats ni de participació real del poble en la vida política més enllà de les eleccions? I encara més, quina credibilitat tenen alguns partits per reclamar aquestes qüestions quan ells mateixos no les practiquen de portes endins?
Per fi tenim un diputat valencià a Madrid, motiu intrínsec d'alegria. I disculpeu que assimile valencià a valencianista i valencianista a propi del País Valencià. Però, és el que hi ha i mai hi ha hagut res més. No vull recordar el "valencianisme" regionalista de Vicent G. Lizondo (eixe troll) ni tampoc el paper d'una benvolguda Isaura Navarro que hagué de votar contra el Xúquer viu. I dels muts del PPSOE entenc que no cal ni parlar. Com dic, tenir Joan Baldoví al Congrés espanyol i veure com Compromís consolida el vot és per estar contents, i suposa visibilitzar una realitat amagada llarg temps pel sistema electoral.
Ara bé, siguem realistes: el context no pot ser més desfavorable. El PP recupera suport electoral al País Valencià i la desfeta d'un PSOE inoperant l'ha rendibilitzada un partit espanyolista com UPyD, que ja té una massa de votants equiparable a la de Compromís (falta veure si els seran fidels). Per la seva banda, EUPV recupera un escó que reafirma el Partit Comunista en la seva voluntat autàrquica de conduir amb mà de ferro una federació on gairebé només queden ells. Així i tot, potser fora bona idea començar a reconstruir uns ponts de comunicació i confiança entre l'esquerra parlamentaria valenciana que ara semblen trencats. Sobre tot en un moment en que la majoria absoluta del PP a Madrid pot resultar nefasta atès el joc brut a que ens tenen acostumats.
Per això, fora essencial una cooperació activa per combatre políticament i sobre tot al carrer allò que ens ve a sobre, no només entre les forces parlamentaries sinó també amb les que no ho són, amb els moviments socials que han exercit de veritable oposició aquests anys, amb el sindicalisme combatiu, amb els indignats i amb el món llibertari. Serà pitjor del que ens pensem, no en tingueu dubte.
Ranci a la Comunitat de Madrid
Si bé la candidatura d'Equo al congrés havia aconseguit despertar moltes simpaties, il·lusions, i vocacions de participació democràtica front als partits de sofà, el resultat obtingut ha estat decebedor: més o menys, tres quarts de diputat. Era a Madrid on s'havia d'aconseguir el diputat roig-verd que marqués la diferència, però no ha estat possible. Les dificultats han estat moltes, algunes externes com els impediments administratius (recollida d'avals, veto a RTVE, etc) i d'altres auto-imposades. La major de totes ha estat el rigor ètic quant a finançament, que ha limitat l'efecte de la propaganda. No s'ha comptat amb diners de bancs ni corporacions, i s'ha fet una campanya honesta però difícil, tot plantejant un canvi profund en els terrenys econòmic, social i ambiental.
En contrast, el PCE es posava de nou la careta d'IU i pactava amb un grupuscle verd per presentar la seva cara més amable i propera al projecte d'ICV. Per la seva banda, el PSOE més neoliberal que hem vist mai es disfressava grotescament de garant d'allò públic, mentre UPyD es disfressava del PSOE per obtenir uns resultats que fan veritable por. I en fi, que l'honestedat no es paga en vots, i els socis de Compromís a Madrid ens haurem d'aconformar amb la bona predisposició de Joan Baldoví per fer-nos escoltar a les Corts Espanyoles. Diuen que una llei electoral de circumscripció única hauria atorgat Equo tres diputats però, quin sentit té pensar-ho?
No voldria fer d'advocat del diable però, es coneix que no em queda més remei. Voleu dir que amb això del corredor mediterrani no ens estan donant gat per llebre? Ja comprenc que qualsevol espai de vertebració a nivell de Països Catalans és molt dessitjable, i que veure com es posen d'acord en alguna cosa els tres Presidents autonòmics (i el murcià) i que s'avenen a treballar junts és un fet penosament sorprenent. I més quan tots tres (tots quatre) són tan decididament dretans, catòlics i neoliberals que obrar d'altra manera només es podria qualificar de total estupidesa. Especialment, en un País Valencià que l'aposta per l'"eix de la prosperitat" (sic) Madrid-València ha deixat economicament en caiguda lliure.>
Ara bé, de què parlem quan parlem del corredor mediterrani? Doncs, si fem cas del que tan bé explica Vicent Partal a Vilaweb.tv, d'allò que es tracta és de tenir tres monstruosos ports a València, Barcelona i Marsella, units per vies de ferrocarril amb Algesires i el "cor" d'Europa, amb l'objectiu de facilitar les importacions de la Xina i l'India. En altres paraules, el corredor mediterrani suposa doblar l'aposta per un tipus d'economia globalitzada que està en l'arrel de les crisis que patim (econòmica, ecològica, alimentària, energètica...) i que ha demostrat ser tan nociva per les classes populars a casa nostra i arreu del món.
La pregunta és si en aquestes condicions el corredor mediterrani apadrinat per la Unió Europea serà capaç de vertebrar el nostre territori, tal i com voldriem molts. És a dir, si el fet d'estar al servei del capitalisme deslocalitzador serà compatible amb el benestar a la nostra euroregió econòmica, i si tot plegat es reflectirà en l'estretament dels nostres lligams culturals i nacionals. Per exemple, em pregunte si aquestes infraestructures faran que a Vilamarxant es puga tornar a viure bé de l'agricultura, a Elx del calcer o a Alfafar del moble, i si facilitaran un veritable mercat comú de la cultura catalana. Entenc que tot això passa per un enfocament relocalitzat i a escala humana de la producció i el consum que només podrà dur-se a terme amb una voluntat política clara que ara mateix no existeix ni a València, ni a Palma ni a Barcelona, ni a Madrid ni a Bruseles.
En tot cas, la part positiva és que per fi s'implementarà el ferrocarril pel transport de mercaderies, cosa que suposa un pas endavant front a les carreteres. Això fa que com a mínim hi haja una possibiltat de rehabilitació si és que mai ens caiguem del cavall i ens decidim a fer alguna cosa de trellat.
Pel seu interès, reproduïsc aquesta interessant reflexió: ---------
Dissabte, dia 15-O, centenars de milers de persones varen/m eixir als carrers d'un grapat de llocs al món. Tant se val que aquests llocs siguen més propers -geogràficament o socialment- o més llunyans, que la llengua en la qual s'expressaren fos una o l'altra o que les reivindicacions locals s'adequaren a les globals d'una forma més o menys ajustada.
El que sí hi ha com a rerefons comú a totes aquestes passejades cíviques d'arreu del món ha estat la reivindicació per la ciutadania dels seus drets i obligacions, quan no se'ns deixa exercir ni els uns ni els altres.
Els drets que es reclamen són bàsics, elementalment democràtics, tan elementals que fa fàstic pensar que cal reivindicar-los. Tan elementals que "ells", els poders que de fet manen al món per damunt de les parafernàlies formalment -i moltes vegades ja sense ni guardar les formes- democràtiques d'eleccions i demés no són ja útils perquè la gent corrent, nosaltres totes, vegem que el rei està nu, absolutament nu. És com si de sobte les gents entraren a l'estudi on es fa la pel·lícula i tothom poguera veure el decorat. Tan sols ens cal, segurament, una petita espenta més, i tot aquest decorat s'esfondrarà de forma ja tan nítida i evident que tothom podrà veure la gran mentida d'allò que s'anomena "el sistema".
Molt probablement ni sabrien que hi havia una convocatòria a nivell mundial, i el seu tranquil dissabte de compres estava sent trasbalsat per un fet que ni imaginaven que poguera passar, ni sabien què volia dir, ni perquè tantíssima gent estava/em allí cridant
Les obligacions també hi son per a la ciutadania, evidentment. Però no són pas les que ens volen imposar per part dels que, fins ara, mantenen la paella pel mànec. No són pas les nostres obligacions les d'estrènyer cada dia un poc més els nostres cinturons (per cert, "gürtel", en alemà...). No són les de creure's la lletania d'acusacions de que "hem viscut en una festa i ara cal replegar els plats trencats" perquè la festa era la "seua" i els plats en els han trencat ells al nostre cap. Les nostres obligacions no són pas les del seguiment babau i resignat de les exigències de pèrdues de drets i obligacions col·lectives, que han costat molta sang -sí, sang- i patiments als nostres mares i pares, iaies i iaios, els darrers cent anys i que tothom entenia que eren no pas tan sols irrenunciables, sinó que eren tan normals i naturals com que el sol ix cada dia. La limitació de l'horari laboral a vuit hores associada, fa un segle, quan es va començar a conquerir, amb un eslògan: 8 hores per dormir, 8 per treballar i 8 per viure. A igual treball igual salari, amb especial esment dels treballs que les dones fan a casa i fora d'ella. Coses que fins ara ens semblaven elementals i, fins i tot fa pocs anys, es tractaven de millorar (35 hores a França), ara sembla que s'han d'anar per les clavegueres de la història, junt amb les d'unes pensions de compartició públiques justes i suficients, uns serveis sanitaris decents i universals, una educació que iguale socialment les persones...
Eixes són les nostres obligacions, obligacions amb les generacions futures, aquelles per les quals cal lluitar, LLUITAR DE VERES, junt amb una altra que, fins ara, per la ceguesa de la humanitat, no s'havia estès com una reivindicació necessària: el reconeixement de la limitació física dels recursos naturals i, per tant, l'imprescindible, imprescriptible, inevitable, immediata -es vulga o no- necessitat de canviar els sistema de producció de forma ecològica.
I tenim eixes obligacions no sols per nosaltres, per les generacions que actualment som ara vivint -o sobrevivint en el cas de més d'una sisena part de la població- al planeta, sinó perquè aquest és l'únic lloc possible per la vida del gènere humà. El lloc on els nostres descendents de primera, segona, etc. generació, hauran de fer per viure.
I acabe ja perquè aquestes ratlles volien ser més curtes, però ho faig contant una anècdota viscuda en primera persona que m'ha fet reflexionar. Ahir, 15 d'octubre de 2011, estava jo en una de les tantes manifestacions en un lloc qualsevol -en aquest cas, la ciutat de València- i en passar per davant d'uns grans magatzems regentats per les Sres. Koplowitz (El Corte Inglés, vaja!) vaig veure varies parelles d'una edat semblant a la meua -que ja passe dels 60- amb allò que es diu bona roba i aspecte "respectable" què, des de la vorera, sense dir-se cap paraula entre ells observaven amb expressió atònita, el riu de gent que passava per davant d'ells sense atrevir-se a -o sense poder fer- el que algunes altres feien amb caire decidit i com desafiant, creuar pel mig de la gentada per entrar al seu nirvana del consum. En principi i impulsat per l'entusiasme del moment i des de la circumstància de la similitud d'edat i el meu aspecte corrent (cap jovenet amb tatuatges ni pentinats "a la moda"), vaig tindre la tentació d'acostar-me a alguns d'ells per tractar de parlar-ne del que estaven veient. Del fet que, volgueren o no, se n'adonaren o no, la cosa també anava amb ells. La meua dona, més assenyada que jo en això com en tantes coses, em va fer veure l'inútil de l'esforç en eixe moment concret. Molt probablement ni sabrien que hi havia una convocatòria a nivell mundial, i el seu tranquil dissabte de compres estava sent trasbalsat per un fet que ni imaginaven que poguera passar, ni sabien què volia dir, ni perquè tantíssima gent estava/em allí cridant. I cridant d'una forma què, de manera confusa, inconscient, poregosa, estic segur que ho sentien com una agressió -almenys íntima- a ells, a la seua forma de viure que ho és encara la de molta, moltíssima gent. Ho veurem el 20-N.
No els hi vaig dir res finalment, però em vaig quedar amb les ganes. I ho vaig fer més amb tristesa que amb ràbia, tractant d'entendre quines coses els hi passarien pel cap en aquells moments. Que, quan arribaren a casa, sentint-se ja segurs, tranquils i protegits, tindrien un cert ensurt car en encendre la tele no els eixiria -d'entrada, clar- alguna peŀliculeta abans d'anar-se'n a dormir, o un concurset d'eixos en què la gent que hi va guanya en cinc minuts els diners que -molt probablement- no guanyaran mai ni en un any, ni en dos, ni... qui sap quants, treballant per un sou, per respondre a preguntes absurdes o elementals que tan sols fan palesa l'enorme incultura que ens envolta. En compte d'això veurien que arreu del món, hi havia gentades com les de la seua ciutat què, malgrat les explicacions de segur tranquil·litzadores de locutores i locutors què, vestits amb una roba com la seua i aspecte acurat, parlaven de gent que eixia al carrer per raons confuses: que si els mercats, que si la banca, que si les pensions (per què no se'n faran una de privada aquestes gents, si volen estar tranquils?), que si l'atur, que si la gent jove no té ni treball decent ni de l'altre, que si... Però de veres hi ha tanta gent al món que s'ho passa tan malament?, potser -tan sols potser- es preguntarien astorats.
Pitjaran una i altra vegada els botons del seu comandament a distància i una i altra vegada les mateixes imatges, les mateixes explicacions que no expliquen res, fins que finalment -uf, deu meu, ja era hora!- arribaran a un canal que els fa una comedieta amable, d'eixes que no veuran acabar perquè la son els hi agafarà abans. I se n'aniran a dormir. Els hi desitge uns feliços somnis, perquè quan desperten a l'endemà, el "seu" periòdic, que llegiran prenent-se un vermut al bar, tant se val que siga El País com La Razón o, potser els casolans, duran eixos fets a les seues primeres pàgines què, com és natural, passaran ràpidament per anar a veure la secció d'esports, o la de societat...o la d'economia,que els farà sentir-se informats de com va REALMENT el món. De com va REALMENT el món? REALMENT?
Recentment he llegit dues noticies que m'han escandalitzat. Segurament a mi i a molta més gent però, el fet és que han tingut escàs ressó mediàtic i nul·la repercusió política.
Primer, el Ministeri de Sanitat espanyol admet que el mar i la terra estan més enverinats del que ens pensava, i endureix les recomanacions al consum de certs peixos i verdures de fulla a causa de la presència de mercuri, cadmi i nitrats. Sembla ser que el lobby corresponent havia demanat una nova avaluació dels riscos per baixar llindars tolerables i que des del Ministeri, que no són gens sospitosos d'ecologistes radicals, s'han vist obligats a fer tot just el contrari en veure els resultats. Sorprèn com es constata que ens estem carregant la nostra pròpia base de supervivència sense que es prenguen mesures urgents. Ans al contrari, es continua afavorint l'agricultura industrial, transgènica i contaminant (valga la redundància). Fins quan han de pujar els nivells de toxicitat per actuar de veritat? +info
D'altra banda, RENFE anuncia el tancament de la línia d'AVE Toledo-Cuenca-Albacete davant l'estrepitosa fallida que suposa tenir una mitjana de nou viatgers. Era una mort anunciada, certament, y fet el negoci de la seva construcció, mantenir-lo en marxa no té ja cap interès. La línia, que va ser qualificada per José Bono com "un somni fet realitat" és simptomàtica de tot allò que sempre ha anat malament a l'Estat Espanyol (feu la llista vosaltres mateixos). Ara tanca, i no sembla que això tinga cap preu polític. No vull pensar què s'hagués pogut fer amb els diners invertits, ni tampoc les infraestructures necessàries i amb trellat (no un nou AVE!) que s'hagueren pogut dur a terme a l'eix on mai es fa res per: Barcelona-València i el dit Corredor Mediterrani. Mentrestant, no cal dir que les xifres de la línia Madrid-València tampoc no conviden a qualificar-la d'èxit. +info++info
Quantes ximpleries que es poden arribar a escoltar i llegir al voltant del moviment 15M a internet, la ràdio i la televisió. Últimament no pare de sorprendre'm, i més amb els recels de certa esquerra nacional. Però, com deia aquell de record gris, ara toquen fets i no paraules. En tot cas, la meva experiència el passat diumenge a Madrid, on visc, va ser d'allò més esperançadora. Una autèntica puntada als ous rancis del capitalisme financer radical que mana ara mateix i una evident demostració d'inoperància dels seus mitjans de propaganda.
Jo vaig assistir a la riuada de gent que baixava des de Vallecas -una de les cinc marxes- amb tanta joia com incredulitat. La gent caminava en pau, es respirava un ambient de mobilització i germanor, i vaig poder veure moltes cares noves en aquestes qüestions. Cada vegada que se'ns afegia un nou grup al llarg del recorregut hi havia aplaudiments, i ja a l'altura d'Atocha hi havia prou més gent que a les dues manifestacions de l'última vaga general. Les consignes, més enllà de les diferències que puguem tenir, menaven totes al mateix lloc: és nosaltres o ells. Nosaltres, la classe treballadora -baixa, mitjana i fins i tot mitjana alta, com diu Miren Etxezarreta-, o els banquers i la corrupció política en sentit ample que promouen arreu de l'Estat, la Unió Europea i el món. Així de clar.
I això, aquesta manifestació, que és només un primer -o segon- pas, m'omple d'esperança malgrat sentir-me estranger en aquesta terra seca. I amb això em quede i amb això em vull quedar. Mentrestant, al meu poble, que no és altre que la ciutat de València, em conten que les coses van anar pel mateix curs. No sóc cap ingenu però tampoc vull ser tan primmirat com per no recolzar aquesta mobilització que ens cal com l'aire que respirem, aquí i allà, arreu del món.
[A la imatge, el cartell de convocatòria del 19J fet per Miguel Brieva]
Efectivament, el PP ha tornat a revalidar la seva majoria absoluta al País Valencià, malgrat la corrupció. Ara bé, algú sincerament esperava una altra cosa? Les males noticies no per previsibles deixen de ser nefastes però, fins aquí.
Hi ha bones notícies, i són dues. Primer, que el PPSOE, amb les seves polítiques faraòniques i de retallades, ha perdut en total 222.949 vots i 4 escons. I segon, que Compromís ha aconseguit per mèrits propis una victòria històrica, contra tot pronòstic i enquesta, amb gairebé tots els mitjans de comunicació en contra. Han passat de llarg la fatídica barrera autonòmica del 5% amb un 7% i 6 escons, s'han posicionat clarament com la tercera força política valenciana per davant d'EUPV, i fins i tot han entrat de manera apoteòsica a la ciutat de València amb un 9% i 3 escons. El fet que una coalició de partits estrictament valencians haja recollit aquests resultats és en si mateix una bona noticia des del punt de vista nacional que trenca amb molts mites.
A banda, quant a l'esquerra en general, també és una bona notícia la consolidació de Compromís, ja que ha estat i de segur serà de nou la veritable oposició al PP. En aquest sentit, la diferència amb EUPV és clara. Mentre els comunistes tan sols conceben un pacte incert amb el PSOE, els de Compromís han estat prou agosarats per denunciar que el PSOE ha estat un soci fidel del PP en tots els assumptes importants. No és, per tant, una alternativa real, si més no com a principal força de canvi. Molts fins i tot diran que és dubtosa la seva croada contra la corrupció, eix de la seva propaganda.
Per tant, vull veure en aquests resultats la llavor d'un futur canvi social i de govern al País Valencià, d'una autèntica regeneració política. I per això trobe que, tot i saber que els propers quatres anys seran durs, amb més retallades socials i més persecució de la nostra llengua i cultura per part del PPSOE, hi ha motius per ser optimista. A banda, personalment, trobe d'autèntica justícia que gent com Mònica Oltra, que és de les poques polítiques amb sang a les venes, seguisca en acció al nostre parlament.
Per últim, voldria lamentar, atès que ara visc a Madrid, l'entrada amb força d'un partit pancastellanista excloent com UPyD, que ha aconseguit escons a l'ajuntament de la ciutat i al parlament autonòmic. Compte amb aquesta gent, que tenen bona imatge i el costum d'apuntar els perifèrics com a boc expiatori de tots els mals. Amb ells als parlaments, de segur que viurem una radicalització del discurs espanyolista del PPSOE.
Més d'un dels famosos experts en campanyes electorals deu estar prenent notes ara mateix a la plaça del Sol de Madrid. I encara a algunes places més de la resta de l'Estat i del País com València o Barcelona. A Madrid, que és on hem toca a mi, ahir em vaig sentir insultat per la prohibició de la concentració per part de la Junta Electoral i vam decidir acostar-nos a Sol. Al metro un missatge ens demanava de no anar i una vegada allí vam veure com, efectivament, un fort dispositiu policial custodiava els accessos. Per contra, una gentada impressionant els impedia actuar, entre els quals tota mena de gent, amb majoria de joves. En arribar, una dona corrent parlava per telèfon: "Vine, que paga la pena". Poc després, algú desplegava una pancarta des d'un andami que arrencava un fort aplaudiment: "No som anti-sistema, el sistema és anti-nosaltres".
S'ha de reconèixer que tot plegat té molt de mèrit. Primer, pel fet que aquesta organització d'anònims ha aconseguit connectar amb tanta gent i mobilitzar-la. I segon i més important, pel fet d'haver trencat el setge mediàtic al que sotmeten als moviments socials les grans corporacions de comunicació públiques i privades. Efectivament, hi ha una multitud però, els actes multitudinaris que no arriben a eixir en la televisió es conten per dotzenes. Estic pensant en mobilitzacions contra les privatitzacions, el pacte social, els transgènics o l'energia nuclear, amb milers d'assistents i reduïdes en el millor dels casos a notes al marge.
En tot cas, la novetat és que han aconseguit fer eixir al carrer molta gent que em dóna la impressió que mai abans havien exercit el seu dret a manifestar-se. Han convertit la mobilització en quelcom de moda més enllà dels de sempre, cosa que ja és una victòria en si mateixa. Ara bé, com s'articularà ideològicament aquest moviment en el futur? El seu funcionament assembleari ens dóna una pista, així com el fet d'haver identificat l'enemic en els partits del règim -"PSOE i PP la mateixa merda és"- i els banquers, la bèstia negra que a la televisió anomenen els mercats per evitar anomenar-los amb nom i cognoms.
Sincerament, pense que la influència que tindrà aquest moviment en les properes eleccions serà relativa -potser no tant en les següents, qui sap-. De tota manera, de nou el meu consell és que pel bé de la democràcia i pel bé de tots no voteu ni PSOE ni PP sota cap concepte.
L'enquesta del CIS pel que fa al País Valencià és tan demolidora com previsible. No és que la dreta guanye sis escons, és que podem assumir, tal i com estan les coses, que en guanya quaranta-quatre. Els sis del PP, i els trenta-vuit amb que es quedaria el PSOE. Després de la reforma laboral, dels plans de liquidació de les pensions i de privatització dels serveis públics i, en definitiva, de tot allò que suposa la més elemental concepció de l'ideari socialdemòcrata, hem de començar a assumir que els votants del PSOE no deuen ser votants d'esquerres.
Es pot admetre, en tot cas, que no estan o no volen estar informats però, sospite que no es tracta d'això. Més bé diria que comparteixen amb els del PP la ideologia capitalista de la competitivitat com a mètode i del consumisme com a fi. I clar, posats a votar per una mala còpia que a sobre és considerada menys valenciana, molts votaran pel PP. Tan se val si són o no uns lladres, ja que allò que socialment està millor valorat ara mateix és ser un llest. El PSOE ha predicat darrerament la ideologia del FMI a Madrid, i a casa nostra porta molts anys predicant la dels faraons. Doncs bé, ara toca recollir els fruits. Però no patiu, que no es quedaran sense feina, a les grans corporacions i bancs els esperen amb els braços oberts.
Amb aquest panorama, em sembla que si alguna cosa bona hem de treure els valencians d'aquestes eleccions, hauria de ser la fallida del PSOE, i a mitjà termini la seva desaparició. Les seves sigles són les d'un zombi que s'arrastra per pura inèrcia, tot xuclant uns vots d'esquerra que no li pertoquen, una veritable estafa electoral. Evidentment, tot això també val pels de la resta del país, i de l'estat. En això estic ben d'acord amb el que diu Vicent Partal en aquesta entrevista. I encara parlen de dignitat i honradesa als seus eslògans...
La situació als països àrabs s'accelera i agafa desprevinguts a uns i altres a un ritme vertiginós. Ara mateix, el tema de la guerra a Líbia divideix de nou l'esquerra honrada. No a la guerra o sí a la guerra? La resposta de cadascú, amb matissos, sembla respondre a un càlcul utilitarista. Mentre uns -com Raül Romeva- creuen que allò més urgent és aturar les matances i el probable genocidi posterior a una eventual victòria de Gaddafi, d'altres creuen que la dita intervenció militar aliada empitjorà encara més les coses. En tot cas, sembla que es coincideix en no creure sinceres les raons humanitàries que han pres com a excusa els mandataris aliats per voler desfer-se del seu antic aliat. És obvi que estem davant una nova guerra pel petroli.
No repetiré ara arguments que haureu llegit en mil llocs. Tan sols volia, amb el vostre permís, aportar les meves reflexions. Primera, que la guerra no necessita del nostre recolzament ni de cap legitimitat democràtica -menys encara quan el Congrés espanyol ha votat de nou fets consumats-, i que d'aquest només en traurà forces per perpetuar-ne la seva dinàmica. En canvi, sí necessita vigilància del seus excessos, no oblidem amb qui ens juguem els quartos. Segona, que allò que cal recolzar són les revolucions democràtiques i la justícia social arreu del món àrab. La gent de a peu estem al mateix vaixell que ells.
I tercer, que cal no perdre de vista que aquest sistema econòmic basat en l'espoli dels recursos naturals, aquesta bogeria del creixement econòmic exponencial dels beneficis i la cultura del usar i llençar, ens portarà encara moltes més situacions com aquesta en breu si no comencem de veritat a reformar-lo. Com més car i escàs serà el petroli, més violent i desigual serà un món regit per un capitalisme que el necessita com l'aire. Vaja, em pense que ja ho havíem començat a notar sense cap necessitat de les revolucions àrabs.
Per la llibertat de premsa, i afegiria per la qualitat democràtica i contra la censura i l'assetjament als mitjans de comunicació que fan la seva feina i són, en conseqüència, crítics amb el poder. I també, per cert, contra una imposició de multes que pretén ofegar econòmicament veus crítiques mitjançant un modus operandi que recorda massa el cas de la censura de TV3 al País Valencià. Vergonya, senyor Hereu, vergonya!
Reproduïsc a continuació la crida de Vicent Partal: -------------
Benvolguts amics,
El dia 29 de març propvinent VilaWeb serà portat a judici per
l'Ajuntament de Barcelona, que ens acusa d'injúries pels esforços
informatius que vam fer per aclarir què va passar en el 'cas Vilaró'. És
una actitud inaudita, especialment després de totes les coses que s'han
anat sabent d'aquells incidents, principalment l'informe dels Mossos
d'Esquadra que desqualifica completament la tesi del cap de la Guàrdia
Urbana.
La gravetat de l'acció de l'Ajuntament està en la presentació d'una
querella, però també en el fet de demanar, com fan el consistori i
Xavier Vilaró, 180.000 euros de multa i haver demanat abans pena de
presó contra meu. Vist des de qualsevol punt de vista, i comparant-la
amb qualsevol altra situació, la demanda és absolutament
desproporcionada i és, a parer nostre, també un intent de coartar
VilaWeb ofegant-la econòmicament.
No es pot oblidar, a més a més, que VilaWeb va fer el paper que
correspon als mitjans en una democràcia. Perquè l'Ajuntament ocultava
fets políticament importants i nosaltres vam treballar per aclarir-los.
Sense l'esforç periodístic de VilaWeb i d'alguns mitjans més, avui
encara no sabríem res de què va passar. Allò que fa extraordinari el
'cas Vilaró' no és que una pilota de goma colpege un policia; el fet
extraordinari és que, en una democràcia, una institució pública
considere que ni els ciutadans, ni tan sols els representants electes
del poble dels altres partits, no tenen el dret de saber què ha passat i
ho oculte durant setmanes i mesos. Fins i tot faltant en públic a la
veritat.
El Col·legi de Periodistes i les institucions periodístiques europees
ens fan costat. També ens en fan els grups polítics de l'ajuntament (PP,
CiU, ERC i ICV), amb la sola excepció del PSC.
Necessitem, tot i amb això, el vostre suport.
Amb aquest correu, doncs, us demanem que signeu un manifest de suport a
VilaWeb, però també us demanem que, en la mesura de les vostres
possibilitats, feu difusió del cas i en parleu on us sigui possible de
fer-ho. El manifest diu:
Amb VilaWeb, per la llibertat de premsa
Els sotasignats que l'Ajuntament de Barcelona es querelli contra el diari VilaWeb.
Pensem que VilaWeb va fer la feina d'aclariment i d'investigació que
correspon als mitjans en un cas en què l'opacitat i l'ocultació de
dades per l'alcaldia són demostrables, com en el 'cas Vilaró'.
En conseqüència, demanem que el consistori retiri la querella i no
pagui, amb diners dels ciutadans, els advocats del senyor Vilaró en la
seva querella particular.
Alhora, reafirmem la nostra confiança en el rigor professional i
ètic que VilaWeb ha demostrat des del principi i donem el nostre suport
al seu director, Vicent Partal.
La catastròfica situació -esperem que no empitjore- al Japó ha tingut la virtut de fer tornar a l'actualitat un debat que havia estat censurat de facto pels grans mitjans de comunicació. Calen centrals nuclears? Davant les evidències del perill, la maquinària propagandística del lobby nuclear espanyol s'ha posat en marxa a totes les seves televisions, diaris, etc.
Però, de fet segueix sense haver-hi un autèntic debat públic de tall polític. A ells només els interessa escampar les seves mentides i mitges veritats per cobrir les esquenes al PSOE després de la seva traïció. Recordem que aquest partit va arribar al govern amb un compromís electoral ben clar de tancar les nuclears i ha fet just el contrari. Tant se val el que opine o deixe d'opinar la ciutadania, al final el senyor José Luis Rodríguez Zapatero ha decidit que els negocis d'alguns pocs valen més que un mandat democràtic. A aquest pas, no m'estranyaria gens que d'aquí un parell d'anys tingués un càrrec directiu a Endesa o similar. No seria el primer que ho fa, ni el segon tampoc.
Com en tantes altres coses, el sentit d'estat -un eufemisme com un altre- ha passat per sobre de la voluntat popular enmig d'un sistema democràtic que fa aigües. Tenir centrals nuclears o no és discutible -he sentit a dir, per exemple, que l'Estat Espanyol podria funcionar amb 100% renovables d'aquí a 2030-. El que no em sembla discutible és la falta de legitimitat política de la seva imposició. En tot cas, és que hem d'esperar a patir la nostra pròpia catàstrofe per decidir de tancar-les? Serà el moment, per exemple, quan l'envellida central de Cofrents esborre del mapa la ciutat de València?
Es veu que encara hi ha qui aplaudeix la mesura del govern de Rubalcaba Zapatero de rebaixar el límit de velocitat a 110Km/h. Veges tu quin remei! Per sort, hi ha qui no oblida com han subvencionat la indústria de l'automòbil o com han depauperat el ferrocarril de rodalies. S'ha de ser molt ingenu per donar alguna credibilitat a la sensibilitat ecològica dels dits socialistes, i més després de conèixer què faran amb les centrals nuclears. No, al PSOE són creients de la religió del creixement i per tant l'exhauriment dels recursos naturals és per ells matèria tabú.
Paga la pena, per tant, obrir un poc el camp de visió i tenir en compte dos fets. Primer, la constatació gràcies a wikileaks que en les qüestions que de veritat importen, qui realment mana en aquest Regne és l'ambaixador dels EE.UU. Segon, la doctrina del xoc descrita per Naomi Klein. Així, tendisc a pensar que hi haurà més mesures d'aquesta mena, l'únic objectiu de les quals és el de justificar una eventual invasió de Libia per part de l'OTAN. Com tot el món sap, vista la situació de l'Irac, no hi ha dubte que és el millor que es pot fer.
Espere equivocar-me i no haver de presenciar de nou una guerra de colonització disfressada d'intervenció humanitària. Fos com fos, no tinc dubte que alguna mena d'intervenció hi haurà, i no serà necessàriament en favor de la democràcia. L'economia de tipus extractivista obliga a fer aquestes coses. I amb els nostres impostos, per cert.
Quan pense en l'efecte que ha tingut el vot de tanta gent en les diverses eleccions els últims anys, i com s'ha tergiversat el seu sentit i segrestat la seva voluntat, no puc evitar pensar que, potser, el fet de votar està sobrevalorat. Ens han acostumat, a l'Estat Espanyol de la pax borbonica, que la nostra única eina com a ciutadans és el vot. En aquest sentit s'enten la campanya "no els votis" contra la Llei Sinde i per la neutralitat de la xarxa i la llibertat d'expressió. Està molt bé però, quin poder tenen ara mateix els vots front als mercats, els banquers, el FMI o l'ambaixador de torn dels EE.UU.? És que ens hem de resignar els ciutadans a ser únicament votants?
"Els petits canvis són poderosos", dèia el Capità Enciam. Més que no "triar entre el mal menor" electoral, trobe que ara mateix té més efecte "ser el canvi que volem", que diria Enric Duran. Hi ha coses que fan més mal a aquells que imposen les seves polítiques contra la voluntat popular que no un vot de més o de menys. Per exemple, acollir-se a un grup de consum ecològic, informar-se per mitjans de comunicació alternatius, gastar programari lliure o tenir els teus diners en la banca ètica o en caixes cooperatives.
Només són uns exemples de coses ben senzilles que es poden fer. I compte, no estic parlant ara de cap utopia sinó de realitats que estan funcionant. La reflexió sobre les opcions electorals està bé però, trobe que cal intentar ser coherents més enllà del fet de votar. No t'agrada la Llei Sinde però llegeixes El País? Estàs a favor de les pensions públiques però tens els teus diners al Banco Santander o al BBVA? Estàs contra la precarietat laboral però compres a Carrefour? En fi, cadascú fa el que pot, però estaria bé ser conscients de a qui cedim quotidianament el nostre poder real.
Amb els diners dels meus impostos es finança un canal de televisió que emet en llengua espanyola arreu del món, i amb els meus diners també un altre que té el mandat de normalitzar la llengua catalana però que no es pot rebre fora del Principat. El missatge que he rebut és ben clar: no sóc dels seus i ells no són dels meus. Espanya és patrimoni de Castella, és el que hi ha. O potser algú pensa que qualsevol entitat de promoció del castellà rebria l'assetjament que està rebent ACPV?
El joc brut sembla que arriba avui a la seva fi amb l'escac i mat a les emissions de TV3 al País Valencià. Un dia molt trist per la cultura catalana, i per la democràcia en general doncs d'això al meu poble en diuen censura. Ni més ni menys. De nou, el més trist no és veure el feixisme obert dels botiflers que manen a la Generalitat Valenciana sinó constatar, una vegada meś, la complicitat de qui mana a Madrid i de les seves titelles a València. Això, senyores i senyors, és una línia roja. Fem el favor de prendre nota.
Supose que us haureu fixat en el fet que la premsa d'internet, i d'altres mitjans de comunicació que no sé com qualificar, inclouen en les seves notícies tota mena de botons de xarxes socials. El lema sempre és el mateix: "comparteix!". Ara bé, què volen dir quan diuen això? Hom tendeix a pensar que volen dir "comparteix aquesta informació amb els teus contactes" però, atès que la gran majoria d'ells fan servir llicències restrictives de copyright, jo diria que més bé volen dir "comparteix els teus contactes amb mi", o més directament "fes-me publicitat gratuïta".
Trobe que si realment volen "compartir" la seva feina amb nosaltres els lectors i que puguem oferir-la als nostres contactes de la manera que millor ens semble, haurien de fer servir llicències creative commons. És tan senzill com això, i no és cap utopia. De fet, Vilaweb les ha fet servir un grapat d'anys i ningú no negarà que és un dels mitjans de comunicació més importants del seu àmbit. A mi, personalment, em sembla l'únic tracte veritablement just.
Tots els textos són propietat de Marc Pastor i Sanz, excepte si estan signats per algú altre, i es poden gastar sota les condicions de la llicència. Les imatges són propietat dels seus autors i s'utilitzen amb fins informatius.
L'enquesta del CIS pel que fa al País Valencià és tan demolidora com previsible. No és que la dreta guanye sis escons, és que podem assumir, tal i com estan les coses, que en guanya quaranta-quatre. Els sis del PP, i els trenta-vuit amb que es quedaria el PSOE. Després de la reforma laboral, dels plans de liquidació de les pensions i de privatització dels serveis públics i, en definitiva, de tot allò que suposa la més elemental concepció de l'ideari socialdemòcrata, hem de començar a assumir que els votants del PSOE no deuen ser votants d'esquerres. 
La situació als països àrabs s'accelera i agafa desprevinguts a uns i altres a un ritme vertiginós. Ara mateix, el tema de la guerra a Líbia divideix de nou l'esquerra honrada. No a la guerra o sí a la guerra? La resposta de cadascú, amb matissos, sembla respondre a un càlcul utilitarista. Mentre uns -com 
Per la llibertat de premsa, i afegiria per la qualitat democràtica i contra la censura i l'assetjament als mitjans de comunicació que fan la seva feina i són, en conseqüència, crítics amb el poder. I també, per cert, contra una imposició de multes que pretén ofegar econòmicament veus crítiques mitjançant un modus operandi que recorda massa el cas de la censura de TV3 al País Valencià. Vergonya, senyor Hereu, vergonya!
La catastròfica situació -esperem que no empitjore- al Japó ha tingut la virtut de fer tornar a l'actualitat un debat que havia estat censurat de facto pels grans mitjans de comunicació. Calen centrals nuclears? Davant les evidències del perill, la maquinària propagandística del lobby nuclear espanyol s'ha posat en marxa a totes les seves televisions, diaris, etc. 
Es veu que encara hi ha qui aplaudeix la mesura del govern de 
Quan pense en l'efecte que ha tingut el vot de tanta gent en les diverses eleccions els últims anys, i com s'ha tergiversat el seu sentit i segrestat la seva voluntat, no puc evitar pensar que, potser, el fet de votar està sobrevalorat. Ens han acostumat, a l'Estat Espanyol de la pax borbonica, que la nostra única eina com a ciutadans és el vot. En aquest sentit s'enten la campanya "
Amb els diners dels meus impostos es finança un canal de televisió que emet en llengua espanyola arreu del món, i amb els meus diners també un altre que té el mandat de normalitzar la llengua catalana però que no es pot rebre fora del Principat. El missatge que he rebut és ben clar: no sóc dels seus i ells no són dels meus. Espanya és patrimoni de Castella, és el que hi ha. O potser algú pensa que qualsevol entitat de promoció del castellà rebria l'assetjament que està rebent ACPV?
Supose que us haureu fixat en el fet que la premsa d'internet, i d'altres mitjans de comunicació que no sé com qualificar, inclouen en les seves notícies tota mena de botons de xarxes socials. El lema sempre és el mateix: "comparteix!". Ara bé, què volen dir quan diuen això? Hom tendeix a pensar que volen dir "comparteix aquesta informació amb els teus contactes" però, atès que la gran majoria d'ells fan servir llicències restrictives de copyright, jo diria que més bé volen dir "comparteix els teus contactes amb mi", o més directament "fes-me publicitat gratuïta".
"We finally really did it. You maniacs! You blew it up! Damn you. God damn you all to hell!"
