En ella ens explica l’arbitrària persecució de l’art figuratiu per part d’un règim totalitari, així com la lluita d’un grup d’artistes que se li oposen. La història se serveix d’un encertat ús de la ironia per narrar uns fets de ficció que si resulten còmics potser és per estar basats en fets reals. D’aquesta manera, aprofita l’autor per repartir a cadascú la seva part de crítica. Des del deliri assolit per alguns dictadors de l’Europa de l’Est, passant per les lluites de vanitat dels corrents artístics, fins arribar al trist “món lliure” actual i les seves noves formes d’esclavatge de l’expressió individual.
La veritat és que d’aquesta obra en podríem extreure moltes conclusions, però per jutjar-la correctament hem d’acceptar els seus termes, que no són altres que els d’un sa entreteniment que apel·la a la intel·ligència del lector. Objectiu que aconsegueix mitjançant un guió tan delirant com divertit, així com amb un dibuix clar de reminiscències tintinesques i una narració gràfica assentada en el còmic clàssic. Una lectura d’allò més refrescant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!