Des de ben menut sempre m'han sorprès els telefilms americans de drama sanitari. Ja sabeu, aquells en que una família les passa de tots els colors per tal de recollir diners per guarir el seu pobre fillet malalt, el qual requereix d'un tractament car. I bé, de fet qualsevol tractament és car a preu de mercat. De la mateixa manera, fa no massa em va impactar molt l'enorme documental de Michael Moore sobre el sistema sanitari nord-americà, "Sicko". Us recomane veure'l per saber què ens ve a sobre però, es pot resumir en una breu frase: tenir diners tampoc no et salvarà. Això, a causa de la lògica de la maximització del benefici que comporta la sanitat privada i les assegurances mèdiques.
Compte, tot plegat no és cap especulació sinó la realitat quotidiana a molts països "rics" que, segons diuen, no es poden permetre una sanitat pública que en canvi d'altres més "pobres" no tenen problemes per mantenir. I és també bàsicament el que ens proposa el senyor Fabra pel 2013 al País Valencià: tot privatitzat. És cert que l'onada arrasa tot l'Estat Espanyol i Europa però, no és menys cert que la ruïna a que els botiflers han dut la Generalitat i el poble valencià ens converteix en els candidats perfectes per l'avantguarda de la vergonya. De nou.
És clar, ells diran que és per culpa de la crisi però, el cert és que la cosa ve de molt lluny, en concret de la signatura de l'AGCS (Acord General sobre Comerç de Serveis). Aquest tractat internacional és un acord de l'OMC (Organització Mundial del Comerç) que fou recolzat per PP i PSOE i que obliga a la privatització de tots (tots) els serveis públics. Així de cru, contundent i sistemàtic. ATTAC va fer-ne una campanya per denunciar-ho (amb un video molt il·lustratiu) però llavors sembla que no interessava ningú, i de fet encara avui poca gent coneix aquestes sigles. Per mi l'AGCS és una de les línies roges que separen els polítics al servei de l'oligarquia financera dels que estan al servei del poble. És a dir, aquells que fomenten l'extensió d'una pesta que causarà malalties i morts innecessàries d'aquells que volen eradicar-la.
Fa anys que porte una campanya personal contra Bancaixa (i la CAM), raons fa temps que en sobren. Però, amb l'aparició de Bankia i el seu rescat, toca ara més que mai boicotejar aquesta entitat maligna. Alternatives per demà mateix hi ha unes quantes. Feu-li una ullada a aquesta llista ordenada segons el meu criteri de menys a més ètiques:
No tenia gaire expectativa respecte de "The Avengers", ho confese. Però, igualment tenia intenció d'anar al cinema a veure-la (en versió original), per gaudir-la en tot el seu esplendor friqui. I bé, i tant si en vaig gaudir! Com potser sabeu, mai he estat gaire afeccionat als super-herois, i menys a aquest grup inversemblant. Però, això no m'ha impedit passar-ho d'allò més bé amb pel·lícules recents com "X-Men First Class" o "Captain America", i "The Avengers" no ha estat l'excepció.
Quant a Joss Whedon, ja sé que molts el tenen en un pedestal però, ara parlant seriosament, des de quan és tan bo? La seva pel·lícula no és només divertida sinó que està plantejada amb molta intel·ligència i, el que és més important, amb una prevalència d'allò pulp sobre allò pamfletari o realista. En altres paraules, això no és el "Superman" de Bryan Singer ni el "Batman" de Christopher Nolan (tot i que a mi sí que m'agrada!). Aquí l'entreteniment neix d'una ètica de l'espectacle, del conegut "sentit de la meravella", i no tant de "la lluita entre el bé i el mal" o de plantejaments més profunds.
Aquests són herois que senzillament fan el que poden, cadascun amb els seus problemes i, per cert, una caracterització notable per un grup tan ampli. Per suposat, cal fer menció especial del gran Iron Man interpretat per Robert Downey Jr. així com de Hulk, més que res l'infogràfic. Ambdós eleven el to del film amb algunes escenes i gags absolutament memorables. I bé, per acabar-ho d'adobar tenim una controvertida Scarlett Johansson com a Black Widow que potser no sap córrer però que supera de llarg les expectatives com a actriu d'acció (ves, quin problema!).
Ahir a la televisió, mentre en un canal anunciaven la victòria de Hollande i es feien ressò de la seva aposta pel creixement, en un altre canal, al programa del Follonero, algú responia de manera involuntària al futur president francés: les crisis del creixement infinit sempre s'han solucionat amb guerres, militars o econòmiques. No recorde les paraules exactes però, la idea era aquesta.
Fos com fos, el cert és que des de la socialdemocràcia fracassada hi ha moltes ganes de demostrar que es pot eixir de la crisi apostant pel creixement. S'oposa així la gestió dolenta dels "plans d'austeritat" a la virtuosa dels "plans d'estímul". A la lògica del bipartidisme corresponen d'aquesta manera dues opcions econòmiques, la del dolent "sacrifici necessari" i la del retorn al bon "estat del benestar". El pal i la safanòria. Bàsicament, la idea de fons que planteja Hollande és que "nosaltres ho farem millor", ja que la idea final del creixement era igualment recolzada per Sarkozy. Així, mentre tothom centra la seva atenció en el "com", s'evita reflexionar sobre el "què". Quin és l'horitzó del creixement?
Podem discutir sobre quina relació hi ha entre l'augment del PIB i el de l'ocupació o la qualitat de vida del poble. Segurament farien falta moltes reformes per connectar l'un amb els altres. D'això se'n parla poc però, encara menys del fet que si tot el món consumís com ho fa França, serien necessaris els recursos de cinc planetes Terra. Per tant, en última instància l'aposta de la UE pel creixement que patrocina Hollande significa una guerra pels recursos naturals amb EE.UU, Xina, Brasil, India, Japó, etc. De fet, en això estem ara per ara. En aquest context, una economia creixentista, basada en coses com canviar de cotxe cada any, només pot significar repartir pitjor els recursos entre els estats i a dins els estats.
La meva ressenya de novel·la gràfica d'aquest mes a Le Monde Diplomatique en español (ja a la venda!) és de El fotógrafo, de Lemercier, Guibert i Lefèvre.
Hi ha alternatives, és cert, i si la gent es queda amb aquest missatge, ja prou que fan els autors d'aquest llibre crític amb el dogma neoliberal. La referència clara al lema TINA ("There Is No Alternative") del tètric tàndem Tatcher-Reagan no pot ser més actual amb una dreta europea convertida en talibans de l'economia ortodoxa. Per fer front al fatalisme que ens volen inocular, aquesta obra detalla tot un seguit de mesures concretes aplicables des d'avui mateix en el context concret de l'Estat Espanyol. I ho fa amb la intenció de fer-se entendre per tothom, amb un llenguatge clar, una terminologia precisa però assequible, i amb un posicionament pràctic i documentat. Els autors, coneguts intel·lectuals de l'esquerra, membres del Consell Científic d'Attac, defugen no obstant les argumentacions purament ideològiques i cerquen solucions pràctiques des de l'economia crítica. En aquest sentit, l'enfocament trobe que no pot ser més encertat.
Ara bé, quant al contingut he de dir que el compartisc en bona mesura però no tot. De fet li trobe certes contradiccions i punts de vista amb els quals no estic gens d'acord. El principal problema és la falta d'encaix entre les doctrines d'estímul del creixement pròpies del neokeynesianisme i l'enfocament ecosocialista que s'inclou sobre tot al final del llibre. Es vol "eixir de la crisi" o bé donar peu a un nou model? Són ambdues coses compatibles? Jo personalment pense que no massa, i posaré un exemple extret del mateix llibre. Es diu que per tal de seguir suportant les pensions per la via de les cotitzacions cal apostar per una incorporació plena de la dona a la feina, cosa que augmentaria els ingressos de la Seguretat Social. Per tal de fer-ho, caldria apostar al seu torn per mesures com les escoletes infantils o una llei de dependència eficient per tal de cobrir les feines que, agrade o no, fan les dones majoritàriament.
Doncs bé, no veig com es compatibilitza això amb un context de reducció de la jornada laboral i de repartiment de la feina (entre tothom) i de les feines (entre homes i dones). Al mateix temps, no trobe que fer entrar aquestes qüestions en l'esfera econòmica (monetària) siga la solució a una crisi de les cures que de fet ni es menciona. Exemples semblants es poden citar quant al consum o la competitivitat exterior però, no m'allargaré ara. Potser es deuen al fet de ser una obra escrita a tres mans i per gent que pertany a distintes generacions.
Això sí, tots tres semblen d'acord en obviar un enfocament territorial de les qüestions econòmiques, i tracten l'Estat Espanyol com un tot, cosa que no ajuda a entendre segons què. Per exemple, quan es parla d'euros invertits en despesa social o de nombre de funcionaris per habitant, es donen unes xifres que es comparen sovint amb la mitjana de la UE-15. És que potser es pot comparar Extremadura amb les Illes Balears en aquests aspectes, o en molts altres?
De tota manera, reconec que m'ha sorprés agradablement veure l'assumpció que es fa d'alguns dels plantejaments de l'ecologisme polític, la bioeconomia o el decreixement. Però, la qüestió és que aquests no arriben a ser el motor d'unes propostes que en última instància semblen menar senzillament cap a una millor gestió del sistema vigent. Compte, això ara per ara no em sembla malament si ha de servir de consens de mínims contra les polítiques salvatges que la dreta neoliberal i el poder financer ens volen imposar. La urgència és evident.
Podria ser el títol d'un blockbuster cinematogràfic però no, es tracta més bé de la intervenció que ha fet aquest matí el diputat de Compromís-Equo al Congrés espanyol per anunciar la seva esmena a la totalitat dels pressupostos del PP. L'he escoltat de casualitat a la ràdio, i m'ha fet sentir molt bé. Què voleu? Aquí a Madrid, als migrants como jo ens fan falta aquestes coses.
No se m'acut millor manera de commemorar aquesta trista data del 25 d'Abril, que el mateix Joan Baldoví ha recordat al seu discurs, que amb un diputat d'una coalició valencianista i ecosocialista a Madrid. No per què aquest siga l'horitzó final que espere pel meu poble, sinó perquè em recorda que alguns no estem de genolls ni ho estarem mai.
Tot i que és conegut per la seva militància política i per haver estat impulsor del moviment Attac, no pense que Ignacio Ramonet tingués cap inconvenient en definir-se sobre tot com a periodista. És de la mena de periodistes dels quals n'hi ha ben pocs. Estima la professió, la practica amb un rigor que ell lliga amb l'exercici de la ciutadania i la democràcia ben entesa, i fins i tot en reivindica la seva vessant literària. Això el porta a ser també un notable investigador dels mitjans de comunicació social, i al fet d'haver-se interessat en aquest llibre per l'impacte que les noves tecnologies han tingut, estan tenint i tindran sobre l'ecosistema periodístic.
Com de costum en els llibres de Ramonet, la minuciositat de l'anàlisi i el recull de fonts acreditades és la norma. La dissecció es fa amb la major objectivitat, sense prejudicis ni una tesi establerta que cal afirmar cercant els fets que la confirmen, però sense perdre mai de vista les seves posicions ètiques. Així, tracta de fer una radiografia de la premsa mundial actual, des de la crisi dels grans diaris en paper, la precarització de la feina, la irrupció de Wikileaks (a qui dedica els capítols més vius) o els blocs, passant per les noves fórmules col·laboratives. Tot això escrit de manera molt amena i amb molta humilitat, tal com és el seu estil.
Per suposat, alguns han trobat a faltar que aporte solucions immediates. Però, no és aquest l'objectiu del llibre, que malgrat el seu marcat enfocament de divulgació científica, trobe destinat sobre tot als qui interesse veritablement el tema. Això sí, es deixen apuntades algunes eixides, tant des del punt de vista de la tasca social encomanada al periodisme, que Ramonet qualifica de contrapoder, com des de la qüestió econòmica pràctica. En aquest sentit, aposta per la construcció d'un "cinqué poder" (front al fracàs del tradicional "quart poder"), recolzat socialment i amb capacitat per produir textos crítics, reflexius i de qualitat periodística (front a la sobreabundància de la banalitat). Una aposta que, d'altra banda fa anys que empeny amb la direcció de "Le Monde Diplomatique".
Dèia Daniel Cohn-Bendit (europarlamentari del Partit Verd Europeu) a la presentació d'Equo que calia tant "combatre la dreta com transformar l'esquerra". Doncs bé, el recent cas de nacionalització per part del govern argentí de la petroliera YPF està resultant un exemple clar d'aquesta última necessitat.
Deixant de banda l'argumentari nacionalista espanyol contra el qual entenc que esteu vacunats, la resposta de l'esquerra tradicional ha estat molt significativa de la seva mentalitat. Com que per ells l'ecologia política es redueix a un conservacionisme ingenu, s'han centrat en un anàlisi econòmic i conjuntural del cas, i han oblidat per complet la perspectiva de la crisi energètica i climàtica.
Aplaudeixen la privatització (jo també, per altres raons) i només mostren recels sobre si aquesta serà posada al servei del poble o de l'oligarquia local. Al cap i a la fi, el seu projecte passa per empreses estatals que puguen ser competitives a nivell internacional i que finalment revertisquen els seus beneficis en el poble.
Certament aquesta fórmula ha fet miracles a curt termini en països on hi havia tant de marge per la redistribució de la riquesa com Veneçuela o Bolívia. Ara bé, les contradiccions d'una política productivista i extractivista ja estan passant factura als representants del "socialisme del segle XXI" en forma d'oposició de moviments socials, camperols i indígenes que reclamen un altre model de desenvolupament.
En última instància, no suposa cap diferència de qui és la titularitat de l'empresa si el model productiu és igualment depredador i soscava els fonaments de la seva pròpia existència i el futur de tothom. Però, com que l'esquerra productivista comparteix amb la dreta neoliberal l'horitzó del benestar mitjançant el creixement infinit, li resulta impossible donar respostes coherents a aquesta crisi des de l'òptica d'un projecte alternatiu al capitalisme globalitzat.
La postura de l'ecologia política, en canvi, cerca la prosperitat entesa com la capacitat de ser feliços dins els límits ecològics del planeta. En aquest sentit, la nota de premsa d'Equo al respecte de la nacionalització d'YPF reclama "caminar cap a un nou model energètic sostenible i que no siga perjudicial pel nostre planeta, i deixar enrere els conflictes comercials i les guerres per l'or negre, un recurs escàs i molt contaminant".
Això suposaria canviar la nostra manera de produir i consumir, i relocalitzar l'economia per tal que fos baixa en carboni, resilient i gestionada democràticament des de baix. D'aquesta manera s'evitarien conflictes com aquest i es posarien els fonaments per una prosperitat i una justícia social duradora arreu.
Davant el tsunami de retallades i d'implantació de la dinàmica del deute, no puc evitar pensar que un canvi de mentalitat i segurament de generació és més necessari que mai. Servisca com a exemple d'allò que al meu parer no funciona, l'enfocament que van fer els sindicats anomenats majoritaris a la vaga general del 29M. Bàsicament, podríem resumir-lo en dues paraules: "transició espanyola".
L'oligarquia empresarial de l'Estat Espanyol, aquella que es reuneix amb el Borbó sota l'estrafolari nom de "Consejo Empresarial de la Competitividad", ja n'ha passat pàgina d'aquella dinàmica. Gràcies a la màgia del capitalisme financer, gairebé han desconnectat la seva riquesa d'un cert benestar general, i únicament els cal la "pau social" que els permet anar fent. Ells draguen impostos aquí per fer diners a fora, als paradisos fiscals i als inferns laborals, on regna aquell esclavisme amb que ens volen fer competir. "Ah, com d'admirables són els xinesos!", diuen mentre modifiquen les regles del joc per esclafar les xicotetes i mitjanes empreses que són les que de veritat creen ocupació.
Però, Toxo i Méndez segueixen parlant (el mateix día de la vaga!) de “negociació” i d'anar "tots junts cap al creixement", com si no hagueren sentit dir al FMI, a Botín i a tota la resta, que calen "mesures valentes". I "valentes" vol dir clarament que s'han de prendre sí o sí, al marge de l'opinió dels sindicats i del poble, i immediatament. Tot això per tal d'assegurar el negoci del deute, que és l'única veritable riquesa que els de la foto amb el Borbó esperen de nosaltres a partir d'ara. És el mecanisme ideal per privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues, i saben que, així les coses com estan, això no perilla ja que la seva legitimitat no és qüestionada pels sindicats majoritaris. Llavors, per què haurien de voler negociar res?
Per això Rajoy, igual que va fer Zapatero, actua a tomba oberta i ni tan sols un eventual enduriment de les protestes que fes caure el seu govern no el farà recular. De fet, estic segur que ja deuen tenir triat el "tecnòcrata" radical de recanvi, així com decidida l'empresa i el càrrec directiu que ocuparà en acabar la seva feina l'actual president del govern espanyol. Per tant, la qüestió no és si la reforma laboral o les retallades són necessàries, justes, eficients o millorables. La veritable pregunta és si hem de seguir pagant deutes il·legítims i indultant la delinqüència financera, conjuntament amb la corrupció més barroera. La resposta la tenim a Islàndia, que és l'únic que els fa por.
Aquest mes a Le Monde Diplomatique en español, la meva ressenya de novel·la gràfica està dedicada a Històries del barri, de Gabi Beltrán i Bartomeu Seguí.
Gabi Beltrán, Bartomeu Seguí Dolmen Editorial i Ajuntament de Palma
"Històries del barri de les putes" fora segurament un títol més adient, ja que fins i tot el protagonista l'anomena així. En tot cas, era el barri de Palma on la gent anava a parar quan les coses no li havien anant bé i on, des d'aquell moment, únicament podien anar-li pitjor. Gabi Beltran en fa memòria de la seva estada al llarg de la seva joventut, quan la misèria primer, i l'heroïna després, s'emportaren per davant gairebé la generació sencera a la que ell pertany. Aquest volum recull, mitjançant un seguit d'històries curtes, anècdotes i records, l'ambient que es respirava, els personatges que hi vivien i les coses amb que passava l'estona amb els seus amics.
Són uns episodis sobre el seus orígens que, segons sembla, Beltrán sempre porta a sobre i que aquells que l'envolten li han sentit explicar nombroses vegades. Per fi, amb la inestimable ajuda de Bartomeu Seguí, s'ha decidit a buidar la seva ànima en les pàgines d'aquesta obra. Atracaments a comerços, topades amb la policia, visites a prostíbuls, feines precàries i tota mena d'aventures de pura picaresca i barri baix hi queden reflectides. Però, per sobre de tot plana un sentiment de melangia, que no és sinó la tristesa per un futur que va ser negat a tota aquella gent condemnada per la societat. Tristesa pels amics que van morir joves, pels pares absents, per les desgràcies quotidianes però, també una certa ràbia continguda que clama contra la injustícia social.
Els quadres de text expliquen, com en un diari personal, les sensacions viscudes pel protagonista i no deixen que la peripècia i allò visual convertisquen aquella marginalitat en un espectacle fascinant como tot sovint ocorre al cinema. La feina de Seguí, per la seva banda, s'ajusta perfectament a aquesta òptica, així com a l'ambient juvenil del relat. El seu enfocament gràfic té quelcom de revista per joves, dels "tebeos" més ingenus, però alhora resulta molt colpidor. El tractament del color és una peça clau en aquest sentit i marca perfectament no només l'ambient realista sinó també l'ànima del protagonista. La seva narració gràfica és clara, efectiva i elegant, com si volgués facilitar la lectura a qualsevol tipus de persona i deixar recaure el pes artístic en la força dels fets.
Tot plegat fa que a primera vista "Histories del barri" semble una obra menor, un còmic inofensiu. Tot el contrari del que veritablement és. Entre les seves virtuts, per cert, hi ha també la de fer una recreació de la Palma dels quinquis que molts voldrien oblidar, igual com passa a tantes altres ciutats. S'hi reconeixen carrers, places, passeigs, edificis o mercats que encara hi són tot i els canvis. Semblen voler dir-nos que no oblidem aquella generació i la seva desgràcia. Publicat gràcies al primer Premi Ciutat de Palma de Còmic, únicament podem recomanar la lectura d'aquesta obra tan ben acabada i que resulta enriquidora socialment, històrica i humana.
L'altre dia vaig veure un documental al programa de TVE "El escarabajo verde" que portava per títol "¿Manduca caduca?". S'hi donaven unes xifres que són del tot escandaloses. La FAO considera que es podria alimentar els 925 milions de persones que aquest organisme de l'ONU calcula que passen fam al món (no gana, sinó veritable fam) senzillament amb el menjar que es llença a les escombraries.
En concret, estudis a l'Estat Espanyol indiquen que a les fases de producció i distribució es descarta i destrueix un terç dels productes, no per raons sanitàries sinó pels estàndards de bellesa que imposen els supermercats (sic). Quant als nostres hàbits a la llar, una quarta part del menjar que comprem acaba al poal del fem. No cal dir que les conseqüències econòmiques, socials i mediambientals d'aquest sistema agroalimentari delirant són greus. Fam, despoblament del medi rural, canvi climàtic, etc. No entraré a explicar-les ara.
Davant de tot això es demana una major eficiència, un concepte clàssic de l'ecologisme que ha estat sovint expropiat i cal entendre bé. És a dir, no l'eficiència que serveix d'excusa per fer "més i millor" allò que sabem que està malament, sinó la que demana un canvi de mentalitat i de model. En altres paraules, no la que ofereixen per exemple els cultius transgènics, que no fan sinó aprofundir en aquest model injust i absurd; sinó la que ofereix per exemple una agricultura relocalitzada o una gastronomia de temporada.
Tendra, màgica i plena de bons ensenyaments. Aquesta novel·la gràfica de Shigeru Mizuki és un dels millors manga per adults que he llegit darrerament. Hom arriba a sentir el poder d'un personatge com la a vella "NonNonBa" (sic), amb les seves històries d'esperits i la seva moral animista tan típica del Japó, que igual serveix per explicar el cicle de la vida com per justificar que cal netejar bé el bany. I per suposat, hom empatitza amb el jove "Gege", amb el seu creixement com a persona, amb la seva intel·ligència emocional i amb la passió que sent pel còmic.
Destriable és la caracterització dels personatges així com la capacitat de l'autor per embolcallar el drama dins allò més quotidià. Així mateix, resulta genial el joc que hi ha amb els fantasmes, el seu caràcter simbòlic i fins i tot lúdic, així com la interpretació visual que se'n fa. De fet, tot el manga és una mostra de narració gràfica d'estil japonés, amb influències clàssiques de l'equivalent de les nostres tires de premsa i amb solucions de caire quasi artesanal, que configuren un conjunt del tot rodó. En altres paraules, una lectura totalment recomanada. Si més no, un poc d'humanisme no us farà mal.
Obriu les orelles i descobriu com sona el metall extrem amb aquesta llista de reproducció de Grooveshark: [ Metall Extrem per a dummies ]
Consisteix en una tria d'exemples de cadascuna de les grans famílies d'aquesta música nascuda al marge de la gran indústria. Tingueu en compte que l'estil correspon a la cançó seleccionada a grans trets, al marge de subestils, d'escoles i de l'evolució estilística de la banda.
Thrash Metal: Slayer, Kreator, Sepultura. Death Metal: Death, Morbid Angel, Entombed, Cannibal Corpse. Black Metal: Mayhem, Darkthrone, Immortal, Dimmu Borgir. Doom i Gothic Metal: My Dying Bride, Anathema, Cathedral, Theatre of Tragedy.
Tots els textos són propietat de Marc Pastor i Sanz, excepte si estan signats per algú altre, i es poden gastar sota les condicions de la llicència. Les imatges són propietat dels seus autors i s'utilitzen amb fins informatius.
