Versió traduïda i amb alguns afegits de l'article que vaig escriure pel Periódico Diagonal i que ha estat reproduït en nombrosos webs gràcies a la seva llicència creative commons. Imatge: Martín León Barreto.
EL PROGRAMARI LLIURE RETORNA A LA VIDA TEU VELL PC
GNU/Linux contra l'obsolescència programada
La gran majoria de persones no necessiten un ordinador de gran potència. Poden manejar els programes més comuns amb el seu vell ordinador.
Marc Pastor i Sanz / Madrid
Dimarts 5 de juliol de 2011. Periódico Diagonal Número 153
La sensació generalitzada que tenen la majoria de persones després d'uns anys usant un mateix ordinador és que han de canviar-lo. El sistema operatiu Microsoft Windows, el més estès en els nostres dies, està dissenyat de tal manera que es torna lent i inestable amb el pas dels anys. Això sense comptar amb la seva coneguda vulnerabilitat a virus informàtics. Es tracta de problemes que l'usuari mitjà no sap resoldre i que a la llarga solen desembocar en la compra d'un nou equip.
De tota manera, encara que sàpiga donar-los solució, hi ha una dificultat major: la cursa entre la potència de procés dels ordinadors i els requisits que exigeixen les successives versions de Windows o de qualsevol programari propietari. Així és com es converteixen en inútils ordinadors que haurien de ser perfectament funcionals i se'ns empeny a una actitud consumista amb greus conseqüències socials i ambientals.
Durant el 2007, segons la revista Educació i Sostenibilitat, "les tecnologies de la informació van representar el 2% del total d'emissions mundials de CO2, és a dir, tant com la indústria aeronàutica. D'aquesta quantitat, només el 14% és a causa dels grans centres de càlcul (supercomputadors, mainframes, etc.), mentre que el 49% del consum és ocasionat pels PCs i els seus perifèrics (pantalles, impressores, etc.). Una dada sorprenent és que el 37% restant es deu al consum de les xarxes d'interconnexió".
La lògica lliure
Tot plegat és un aspecte més del mecanisme conegut com a obsolescència programada. En canvi, el programari lliure i GNU/Linux s'han convertit per la seva pròpia naturalesa en una poderosa eina contra aquestes pràctiques corporatives. Així ho explica Tatxo al seu bloc La màquina diferencial : "El factor més important és que és capaç de rendibilitzar màquines que van quedar obsoletes amb altres sistemes operatius, continuant amb el suport i facilitant actualitzacions sense ànim de que el maquinari caduqui".
Però, hi ha més arguments. També cal denunciar les pràctiques poc ètiques de les empreses fabricants del maquinari en què es recolza el programari: controladors que no deixen imprimir en blanc i negre si no hi ha tinta de color, impressores que no funcionen si detecten que el cartutx no és el original, etc. "A GNU/Linux, per contra, els controladors estan creats per la comunitat, de manera que són molt més lleugers i sense afegits extra o pràctiques fosques", explica Tatxo. Finalment, els programes de programari lliure sempre guarden la compatibilitat amb versions anteriors.
GNU/Linux a l'abast de tothom
Una visita pels webs dels principals sistemes operatius basats en GNU/Linux (coneguts com a "distribucions"), com Ubuntu, Fedora o Linux Mint no deixen lloc a dubtes. Juntament amb la seva versió per a ordinadors nous, sempre hi ha d'altres destinades als vells o als que simplement disposen de menys recursos. Altres com la veterana Debian ofereixen la possibilitat de triar en el moment de la instal·lació. Encara més, hi ha algunes distribucions lleugeres especialitzades en aquest tipus d'equips, com ara Vector Linux o Zenwalk. El secret de la funcionalitat de totes elles és que inclouen i són capaços de manejar versions actualitzades dels programes que la gran majoria d'usuaris necessiten. És a dir, paquets ofimàtics com LibreOffice, navegadors com Firefox o Chrome, reproductors multimèdia com VLC o programes d'intercanvi P2P, entre d'altres.
CONSELLS PER COMENÇAR
ESCRIPTORIS LLEUGERS: Una de les raons per les quals un sistema operatiu pot tornar-se més lleuger és pel desenvolupament dels anomenats escriptoris lleugers. L'escriptori és la part gràfica d'un sistema operatiu, i sol ser la que més memòria consumeix. Així, mentre que els més comuns són GNOME i KDE, d'altres com XFCE o LXDE poden funcionar amb quatre i fins a vuit vegades menys memòria RAM.
MULTILINGÜISME: Per la seva pròpia filosofia, GNU/Linux té la capacitat de beneficiar-se de les aportacions d'una enorme comunitat, el que es reflecteix en traduccions a centenars de llengües. Gairebé totes les distribucions es poden usar en espanyol des del primer moment, i moltes estan també disponibles en català, gallec, basc o asturià.
NECESSITES AJUDA? Moltes distribucions compten amb una activa comunitat d'usuaris i desenvolupadors que ofereixen ajuda sense cap cost. Hi ha webs de documentació, fòrums per fer consultes i, potser el més cridaner, canals de xat on sol haver algú disposat a resoldre el teu problema.
PER ON COMENÇAR?: Si és la primera vegada que t'acostes a GNU/Linux i disposes d'un ordinador amb 512Mb de RAM, una bona opció és la versió lleugera d'Ubuntu, anomenada Xubuntu. Si tens 256Mb o menys, pots provar amb Lubuntu, Zenwalk o Vector Linux. Totes aquestes són molt fàcils d'instal·lar i manejar. Per equips fins i tot menys potents encara hi ha opcions com AntiX o Puppy Linux. Teniu un índex amb gairebé totes les distribucions existents a Distrowatch.
Al número 218 de L'Accent (imprès o en PDF) podeu llegir una ressenya meva de l'edició integral en català que ha fet Norma de "Les aventures de Max Fridman. No passaran!".
"Un altre còmic sobre la crisi?", pensareu alguns. Doncs sí, encara que cabria una excepció i una notable diferència que ens haurien de cridar l'atenció sobre aquest petit llibre. L'excepció és que més que de còmic hauríem de parlar d'humorisme gràfic, antiquíssim gènere fronterer on El Roto s'ha destacat en els nostres dies. La seva particular mixtura d'humor negre amb reflexió política, social i fins i tot filosòfica, així com la seva contundent proposta gràfica, formen part d'un estil ben conegut.
Feta l'excepció, anem ara amb la notable diferència. Tot i la visió comercial de l'editor, aquells que sabem que la crisi no ve del 2007 sinó de molt abans, els qui vam patir i seguim patint l'atur, la precarietat i la despossessió, i pensem que el problema no és només de tipus econòmic, polític o ambiental sinó també moral, fa temps que seguim la pista d'aquest autor. La seva radicalitat resulta refrescant. Radicalitat en el sentit d'atendre a l'arrel dels problemes però també en el de portar a l'extrem aquesta dislocació que està en l'origen de l'humor, i significativament també en el de la lucidesa.
"Es trontollaven, però feien com que ballaven", diu una de les seves vinyetes davant la postura inestable d'un simbòlic home amb aspecte de banquer. Una altra, cap al final, proclama: "Al carrer!, ens van dir. I això mateix vam fer ", mentre una multitud abarrota la plaça del Sol. Com a tot bon humorista, se li permet ser contundent i dir la veritat, cosa que pot arribar a contrastar prou amb la línia editorial del diari on es van publicar aquestes vinyetes. En tot cas, sens dubte val la pena recollir-les a aquesta mena de llibres per posar-les en valor i que no es perden en l'oblit.
Escrit originalment per a Le Monde Diplomatique en español (adaptat)
Per fi he pogut fer-me amb un exemplar de Ramón Llull. La controvèrsia jueva, i llegir el que m'ha sembla una novel·la gràfica interessantíssima i sorprenent. Bé, de fet la sorpresa hauria de ser que fins ara ningú no s'hagués acostat d'aquesta manera a un dels personatges fonamentals per entendre com va aconseguir la cultura i la llengua catalana eixir del fang del llatí vulgar.
Efectivament, hi ha raons més que sobrades per considerar Llull tot un heroi de la literatura i la filosofia i, a partir d'aquí, preguntar-se com va arribar a ser-ho. Aquesta és bàsicament la premissa d'una obra que perfectament podria haver-se publicat sota el títol de Ramón Llull Year One. A mig camí entre la realitat i la ficció, l'autor mescla anècdotes conegudes, fets històrics i invenció novel·lesca per reconstruir la peripècia que hauria portat el mallorquí universal a deixar una vida dissoluta i emprendre la construcció de la seva Art per entendre el món així com la seva extensa producció literària.
Visualment, s'ha de reconèixer que en una primera fullejada el dibuix no resulta especialment atractiu, però aconsegueix de seguida endinsar-nos en la narració quan ens posem a llegir. Potser és gràcies a la notable feina feta quant a l'ambientació històrica, la cura amb els colors, la planificació i sobre tot un plantejament narratiu ple de dinamisme i capaç d'explicar els fets també a nivell simbòlic. El guió, per la seva banda, està també molt ben lligat i ens porta des d'un macguffin detectivesc fins a la introspecció del protagonista amb una lògica admirable. Com en un raonament del mateix Llull, tot té la seva funció i la reva raó de ser en aquest còmic, des dels personatges fins a les diferents trames.
En resum, trobe que he de recomanar enèrgicament aquesta novel·la gràfica. No només he gaudit com a afeccionat al bon còmic, i en català, sinó que a més m'ha aportat una visió fresca d'un personatge que és sempre interessant. Sincerament espere que Eduard Torrents seguisca oferint-nos obres a l'altura de la seva gosadia. A banda d'això, el que no em queda gens clar és si la grandària del format escollit, que és la d'un àlbum més gran de l'habitual, afavoreix especialment el resultat final.
Steve Englehart, Len Wein, Alan Davis. Walter Simonson, Marshall Rogers. Dick Giordano, Al Milgrom, Terry Austin. Jerry Serpe Planeta DeAgostini
[Article cedit per H.M.]
Com abordar la ressenya d'aquest tom sense caure en el tòpic? Poc més de mitja dotzena de lliuraments van ser suficients per Englehart i Rogers per a donar a llum el que molts van considerar "el Batman definitiu". A dia d'avui, la força tècnica i argumental d'aquests episodis sembla mantenir-se.
Mai va resultar Batman un cavaller "fosc" tan implacable, mai ens va semblar un Detectiu tan impecable. Però a més, poques vegades ens havíem identificat tant amb l'home que hi ha darrere la màscara. Serietat, elegància i absència de solemnitat. Un rampell madur (em resisteixo a dir adult) en forma i fons, en caracterització i planificació. Unes planxes dissenyades amb un nervi mesurat i perfecte. Una obra atemporal.
Més enllà de com està de ben duta la consabuda trama plena d'espectres i conspiranoies, de les maquinacions d'Hugo Strange, Joker, Pingüí i Rupert Thorne, em permetré portar a col·lació l'interès romàntic del ratpenat en aquests episodis, Silver St Cloud. Es tracta d'un altra de les grans troballes de l'etapa, un personatge que després de tres dècades i escaig continua fent ombra a tot caràcter femení que treu el cap per les pàgines de les sèries del detectiu. Impagables moments, com aquell en què Silver descobreix la veritable identitat de l'heroi després de presenciar la baralla amb Deadshot, o les dues pàgines en què s'obliga a separar-se de Batman, superada per les circumstàncies que la màscara comporta. Tremend el silenci que guarda un Batman tràgic com gairebé mai, després d'un comiat tan amarg.
Com també s'acomiada Planeta Agostini de l'edició dels còmics DC, amb aquest magnífic tom. La veritat és que no podia triar millor material per dir adéu. Amb un ull posat en el record, en aquell minúscul quadern de l'editorial Novaro on alguns albirem per primera vegada les poderoses pàgines que aquí es reediten, podria donar-nos per apel·lar a certa nostàlgia.
Però la vida segueix, la nostra, la de cada editorial, la dels nostres herois de paper. Pel camí es van fer parades definitòries per a la memòria lectora i emocional de tot aficionat, i el Batman de Englehart i Rogers és sens dubte una d'elles.
Senyors de Planeta, més enllà de certes polítiques de mercat invasives i artificials, han enllumenat vostès els sis anys més profusos de la història de la DC a l'Estat Espanyol, una etapa probablement irrepetible. Per això els enviem un sincer agraïment, al costat del més cordial dels comiats.
Ara, com Batman al final d'aquests clàssics episodis, desapareixem per esperar l'alba d'un nou dia. Ha estat tot un plaer.
Gerry Conway, David Michelinie, Martin Pasko, Paul Levitz, Steve Skeates, Paul Kupperberg. Jim Aparo, Vince Colletta, Mike Grell, Carl Potts, Juan Ortiz. Dick Giordano, Bob McLeod, Josef 'Joe' Rubinstein. Adrienne Roy, Bob Lerose. Planeta DeAgostini
[Article cedit per H.M.]
Podria ser aquest llibre una perfecta introducció per a lectors no iniciats en un personatge que, com Aquaman, ha tingut en general mala sort en el seu destí editorial. La majoria dels seus enemics importants (Manta Negra, senyor de l'oceà, etc.), així com els seus secundaris de pes (la seva dona Mera, Aqualad ...), desfilen pels discrets episodis, drama familiar amb rei destronat que esdevé en perfecte catàleg de totes les constants del personatge, del seu món marí, univers referencial i scope.
Se sol considerar Aquaman mancat de possibilitats dramàtiques reals, sense prendre en consideració aquella màxima encertadíssima de Jerry Siegel: "no hi ha mals personatges, si no escriptors sense idees". Potser és per això que Aquaman mai ha estat un personatge de primera categoria dins del panteó DC. Creat per Mort Wesinger i Paul Norris a principis dels quaranta, amb prou feines ha comptat amb etapes cridaneres en la seva capçalera, i aquests capítols serien una de les escasses excepcions a la regla (altres exemples poden ser certes aparicions com a membre de la Lliga de la Justícia , o la revisionista etapa norantera amb Peter David com a guionista).
Per aquí tenim, entre d'altres, l'escriptor David Micheline fent un treball eficient però irregular, mentre que el nom que marca la diferència i que converteix l'etapa en recuperable és el del dibuixant Jim Aparo.
Aparo, professional d'alçada incommensurable poques vegades reconegut a l'altura que realment mereix, aporta la seva habitual claredat de traç i la seva narrativa agraïda, tan neta que per moments potser pugui resultar asèptica per a alguns lectors. I no obstant això, poques vegades hem vist l'ambient atlàntic del monarca marí detallat amb tal senzillesa i eficiència.
En un mercat com el nostre en què el Clàssic DC d'aquest calat era fins fa uns anys una entelèquia, Aquaman La muerte de un príncipe suposa una sorpresa agradable i una necessària aportació de cara a la definitiva instauració de la tradició DC entre els nostres lectors.
L'accident nuclear de Txernòbil va quedar en el passat, i em temo que poca gent ho recordaria avui en dia si no fos perquè un fet que se'ns va vendre com a improbable es va repetir després al Japó i amb més cruesa encara. Però aquesta novel·la gràfica no és tant una al·legat antinuclear com una oda al principi de prudència, una mena d'epíleg a aquesta faula nuclear en què vivim, que tan aviat s'assembla a la d'Ícar com a la de Prometeu.
Aquest llibre deixa de banda tant les explicacions tècniques com els detalls sensacionalistes i s'acosta, mitjançant un contundent domini del silenci i del blanc i negre, a l'experiència d'una família afectada per la tragèdia. Primer, els avis que malgrat tot decideixen tornar a viure a "la zona", gent de camp, agricultors de la fèrtil Ucraïna als que l'energia nuclear mai els va donar res però els va treure tot.
Segon, els pares que van arribar per treballar a la central i poblar aquella ciutat de nova planta que va ser Pripiat, orgull del productivisme d'estat de la URSS, i que van acabar com a refugiats i marginats socials. I tercer, els néts, que tornen per retrobar-se amb el seu passat, amb la seva vella casa abandonada a corre-cuita i amb una ciutat que és la viva imatge de la desolació, un monument a la supèrbia humana.
El relat és commovedor, la tècnica impecable i la reflexió més que necessària. L'única pregunta és si aprendrem la lliçó, i per a això la present edició inclou uns annexos més que recomanables.
Publicat originalment a Le Monde Diplomatique en español (adaptat)
De vegades em sobta descobrir com l'existència de certs personatges de ficció condiciona la nostra manera de raonar i alhora el món que construïm entre tots. Poques coses hi ha més efectives per enganyar algú que ser capaç d'introduir errors de partida. Els "Inversors" i el "Inventors", com els Reis Mags, són dos exemples ben clars.
Els Inversors són homes que tenen uns pocs estalvis dels quals depenen i que per tant tenen molta por de perdre'ls. Inverteixen els seus diners on més rendibilitat hi troben però, sobre tot, on més seguretat senten. Això és en essència el que molta gent creu que composa els Mercats, una suma d'Inversors. Res més lluny de la realitat, no cal dir-ho. La figura mítica de l'Inversor si no del tot irreal és certament menyspreable per entendre el món actual. Un ornitorinc de les finances en un ecosistema dominat per una veritable aristocràcia econòmica de cocodrils. Però, és clar, sempre és més còmode explicar que "cal tranquil·litzar els Inversors" que afirmar que "cal cedir davant l'avarícia del centenar de principals fortunes personals".
Per la seva banda, els Inventors són altre personatge de ficció que darrerament s'ha vist reforçat per la mort de Steve Jobs. Un Inventor és un geni que treballa en el garatge de sa casa, gairebé en hores lliures i passant son, fins que no només concep un invent formidable sinó que és capaç d'implementar-lo tot sol. Aquest invent és converteix en la seva única manera de guanyar-se la vida i no té més remei que construir un imperi comercial. És, sense dubte, la versió més elevada del personatge del Creador, que té altres facetes com la de l'autor o l'artista.
És així com la gent diu, i sovint pense que no poèticament, que Steve Jobs ha inventat açò o allò, tot obviant el que suposa el treball d'innovació i recerca als nostres dies, gairebé com si en Apple només treballés ell (i deixem de banda ara el tema dels préstecs). Però, és més senzill seguir mantenint aquesta ficció i dir que les patents són per "protegir els inventors" que explicar que en el nostre món de fet només serveixen per perpetuar monopolis, que també podríem anomenar totalitarismes corporatius.
A la fi, l'operació és la mateixa que amb Melcior, Gaspar i Baltasar. Els Reis Mags ho saben tot i només porten regals als qui són bons. A ningú li agrada el carbó i, per tant, cal fer bondat. Igualment, a partir de l'Inversor, es pot arribar a raonar que són necessaris uns "ajustos estructurals per donar confiança" que d'altra forma tindríem la temptació de qualificar senzillament de saqueig. I de la mateixa manera, el personatge de l'Inventor ens fa creure que calen les lleis de censura i control d'internet que emanen de l'ACTA, com la Llei Sinde, que d'altra manera només podríem considerar d'estalinistes. Màgia!
[Imatge: Juan Carlos I i Magneto. Només un d'aquests dos suprematistes admet que ho és.]
Això de l'Urdangarin està molt bé. És a dir, molt bé que se sàpiga, i que tot el món ho accepte com a versemblant per una vegada. "Però Juan Carlos no ha fet res", diuen alguns ingenus. D'altres amb més seny apunten que "segur que fem arribar la República a cop de comentari en twitter i facebook!".
Doncs sí, hi ha un clima desfavorable als Borbons però, i què? També estem la majoria en contra de, per exemple, de la precarietat laboral i bé que la van reforçant reforma rere reforma laboral. Hi ha al Regne d'Espanya com una mena de republicanisme de guant de seda que fa de molt bon lluir però, a la fi, de forment ben pocs grans. Cordialitat! Educació! No emprenyeu la gent major i aneu a jugar al pati!
Per això, i un poc per destorbar, enguany us desitge que aquest 2012 ens porte d'una vegada la República! Salut, amor i torró de Xixona!
El present volum de "No passaran!" recull els tres àlbums de les aventures de Max Fridman que transcorren a Barcelona en una edició magnífica que inclou material complementari de luxe. De fet, la petita reducció de grandària que presenta fins i tot diria que n'afavoreix la lectura, val a dir, a l'inrevés del que passava amb el format absolute.
En tot cas, una vegada més tinc la sensació que es trien els còmics que s'editaran en català atenent al seu contingut i no a la seva qualitat. Compte, aquesta és una novel·la gràfica amb moltes virtuts, en especial pels paràmetres de la tradició europea. Però, hom no pot deixar de sospitar que si no hagués estat ambientat al cap-i-casal principatí potser no s'hagués editat en català. El fet és que molts podrien dir que Vittorio Giardino té títols de més qualitat, els quals esperem que es publiquen també en català si aquest que ara ens ocupa té una bona acollida.
Quant a l'obra en si, gira al voltant d'una trama detectivesca. En concret, el cas és que una muller desesperada li encomana a Max Fridman de trobar el seu marit, amic també del protagonista, del qual fa temps que no se sap res. Tot això és aprofitat per l'autor per presentar-nos tota la variada fauna de personatges que voltaven la ciutat a les acaballes de la guerra d'Espanya.
Certament, la seva documentació en tots els aspectes és aclaparadora, especialment en l'apartat gràfic, essent un dels punts forts de l'obra. Talment com si l'autor hi hagués viscut. També ho és un dibuix consistent que es diria que té una intenció pictòrica a cada vinyeta. Però, tot això no amaga que el desenvolupament del guió s'allarga innecessàriament i que els tombs del protagonista cabrien en un sol àlbum perfectament si no fos per la voluntat de l'autor de fer turisme històric. Res a criticar d'aquesta decisió, és qüestió de gustos. Personalment, tres episodis per trobar un amic perdut em semblen massa quan hom veu que la investigació no avança gairebé gens.
En conjunt, la lectura m'ha semblat entretinguda però res més, i definitivament l'estructura de gènere detectivesc no m'ha acabat d'atreure. En tot cas, si sou més proclius a aquesta mena d'històries difícilment trobareu oportunitat millor que en aquest recull. Alhora, també podreu adquirir un exemplar editat en català que fa autèntic goig de veure al prestatge.
Per Tutatis! us desitja unes bones festes en família i tot això, bla bla bla... I a veure si enguany, en comptes de "It's a Wonderful Life" posen d'una vegada a la tele "Star Wars Holiday Special"! (No, per favor!)
És trist seguir veient com els polítics de l'esquerra parlamentària a les Corts Espanyoles comparteixen horitzó amb la dreta neoliberal. Supose que deu ser això que anomenen "pensament únic". Tot i que amb diferents propostes, tots parlen de reactivar el consum i d'incentivar la creació de llocs de treball sense atendre a la seva utilitat social. Es coneix que ja han oblidat allò de repartir el treball, i per suposat no estan disposats a escoltar que produir i consumir més i més coses segurament no ens farà viure millor. No ho farà a escala espanyola, on els guanys de les grans empreses fa temps que s'han desconnectat del benestar ciutadà mercés al capitalisme financer. Però, potser més greu, tampoc no ho farà a escala mundial, on més creixement significa més rapinya de recursos naturals, més explotació humana i, en última instància, seguir destruint les condicions de la nostra subsistència a la Terra. La confrontació entre esquerra tradicional i dreta tradicional sembla referir-se més als mètodes que al model de societat que proposen.
D'altra banda, també és trist seguir escoltant reclamacions oportunistes de reforma electoral que no van acompanyades de propostes reals de més participació política. Certament la llei electoral espanyola és injusta. Però, no ho és més el fet que, per exemple, es puga aprovar una reforma laboral que segons les enquestes hauria estat amplament rebutjada en un referèndum? De què serveix repartir millor els escons quan no hi ha mecanismes de fiscalització dels diputats ni de participació real del poble en la vida política més enllà de les eleccions? I encara més, quina credibilitat tenen alguns partits per reclamar aquestes qüestions quan ells mateixos no les practiquen de portes endins?
Per fi tenim un diputat valencià a Madrid, motiu intrínsec d'alegria. I disculpeu que assimile valencià a valencianista i valencianista a propi del País Valencià. Però, és el que hi ha i mai hi ha hagut res més. No vull recordar el "valencianisme" regionalista de Vicent G. Lizondo (eixe troll) ni tampoc el paper d'una benvolguda Isaura Navarro que hagué de votar contra el Xúquer viu. I dels muts del PPSOE entenc que no cal ni parlar. Com dic, tenir Joan Baldoví al Congrés espanyol i veure com Compromís consolida el vot és per estar contents, i suposa visibilitzar una realitat amagada llarg temps pel sistema electoral.
Ara bé, siguem realistes: el context no pot ser més desfavorable. El PP recupera suport electoral al País Valencià i la desfeta d'un PSOE inoperant l'ha rendibilitzada un partit espanyolista com UPyD, que ja té una massa de votants equiparable a la de Compromís (falta veure si els seran fidels). Per la seva banda, EUPV recupera un escó que reafirma el Partit Comunista en la seva voluntat autàrquica de conduir amb mà de ferro una federació on gairebé només queden ells. Així i tot, potser fora bona idea començar a reconstruir uns ponts de comunicació i confiança entre l'esquerra parlamentaria valenciana que ara semblen trencats. Sobre tot en un moment en que la majoria absoluta del PP a Madrid pot resultar nefasta atès el joc brut a que ens tenen acostumats.
Per això, fora essencial una cooperació activa per combatre políticament i sobre tot al carrer allò que ens ve a sobre, no només entre les forces parlamentaries sinó també amb les que no ho són, amb els moviments socials que han exercit de veritable oposició aquests anys, amb el sindicalisme combatiu, amb els indignats i amb el món llibertari. Serà pitjor del que ens pensem, no en tingueu dubte.
Ranci a la Comunitat de Madrid
Si bé la candidatura d'Equo al congrés havia aconseguit despertar moltes simpaties, il·lusions, i vocacions de participació democràtica front als partits de sofà, el resultat obtingut ha estat decebedor: més o menys, tres quarts de diputat. Era a Madrid on s'havia d'aconseguir el diputat roig-verd que marqués la diferència, però no ha estat possible. Les dificultats han estat moltes, algunes externes com els impediments administratius (recollida d'avals, veto a RTVE, etc) i d'altres auto-imposades. La major de totes ha estat el rigor ètic quant a finançament, que ha limitat l'efecte de la propaganda. No s'ha comptat amb diners de bancs ni corporacions, i s'ha fet una campanya honesta però difícil, tot plantejant un canvi profund en els terrenys econòmic, social i ambiental.
En contrast, el PCE es posava de nou la careta d'IU i pactava amb un grupuscle verd per presentar la seva cara més amable i propera al projecte d'ICV. Per la seva banda, el PSOE més neoliberal que hem vist mai es disfressava grotescament de garant d'allò públic, mentre UPyD es disfressava del PSOE per obtenir uns resultats que fan veritable por. I en fi, que l'honestedat no es paga en vots, i els socis de Compromís a Madrid ens haurem d'aconformar amb la bona predisposició de Joan Baldoví per fer-nos escoltar a les Corts Espanyoles. Diuen que una llei electoral de circumscripció única hauria atorgat Equo tres diputats però, quin sentit té pensar-ho?
Jerry Spring, vaquer moralista i fill de les roques alhora, recorre les planícies de l'Oest. En aquesta segona meitat dels anys cinquanta, el pinzell de Jijé fa que la seva empremta es faci encara més palpable. Jijé és Joseph Gillain, un genial ogre amb una gana gràfica ferotge. Al seu torn, és la pedra sobre la qual la família Dupuis va construir el seu catàleg, el far de diverses generacions d'autors. Jerry Spring ens arriba aquí amb tota la força del blanc i negre.
Aquest segon volum de Jerry Spring certifica, com no podia ser d'altra manera, el que ja sospitava en llegir el primer. Estem davant un clàssic que ho és en més d'un sentit. Primer, per la seva qualitat intrínseca, que permet una lectura directa des del gènere juvenil, però també aproximacions més adultes al fons literari i àdhuc un acostament purament artístic al propi dibuix. Segon, per ser un exponent clar de la maduresa de l'època daurada còmic francobelga, que exemplifica en totes les seves virtuts.
Dit això, he de reconèixer que aquest segon recull suposa un assentament dels personatges i les històries que el fa menys sorprenent (evident), tot i que igual de divertit. De nou Jijé juga amb el western i el mescla amb el gènere negre detectivesc per aportar un punt social, i de nou li funciona la fórmula. De tota manera, trobe que un dels seus principals atractius per un lector adult segueix essent un dibuix meravellós i un mestria en la narració gràfica que et fa llegir cada àlbum tot d'una. Sincerament, tan de bo l'hagués descobert de xiquet!
pertutatis |
Còmic |
dimarts, 6 de desembre de 2011 | 22:18h
La meva ressenya de novel·la gràfica d'aquest mes per Le Monde Diplomatique en español (ja a la venda!) és de Chernóbil. La zona, de Natacha Bustos i Francisco Sánchez.
La monumental nova novel·la gràfica de Craig Thompson ha esta tan esperada com temuda. Esperada per molts dels que vam gaudir de "Blankets" (també en català gràcies a Astiberri) i temuda per si no estava a l'altura, per si ja havia dit tot el que tenia per dir, i per si la seva tècnica no donava per més. No hagués estat el primer cas però, no. L'autor ha demostrat que té encara molt per contar i la seva tècnica encara han madurat molt més. De fet, "Habibi" és una obra consistent en tots els aspectes, la principal virtut de la qual coincideix amb el seu major defecte: l'estil de l'autor.
Aquest concepte, tan perseguit per la majoria, capaç de diferenciar què paga la pena de llegir més enllà de la perícia de qui ho ha fet, em produeix en aquest cas un sentiment contradictori. D'una banda, Thompson és un autor en excés melodramàtic, que es recolza molt en les relacions sentimentals dels protagonistes i que col·loca a Déu en l'origen final d'aquestes. El sentiment de culpa, tan característic del pensament cristià, funciona com a catalitzador de la tragèdia, mentre que la Història sagrada es configura com a tauler de joc simbòlic. Tot això, no cal dir que a un ateu com jo li produeix distanciament. Em costa molt de sintonitzar amb uns personatges amb una ideologia tan malaltissa com la de Habibi i Dodola, així com amb el seu concepte de bondat. La peripècia d'aquests dos orfes, refugiats a la mística de l'Alcorà com a única eina per entendre el món em resulta tràgica sí, però no en el sentit que voldria l'autor.
Dit això, com a afeccionat al còmic, "Habibi" m'ha semblat una novel·la gràfica excepcional que fa seus els principis d'un art que no ha de renunciar ni al pare ni a la mare (allò visual i allò literari), ans al contrari, els ha de conjugar per anar més enllà. Craig Thompson és d'aquells autors que escriu amb el dibuix, que compren que en aquest llenguatge el temps i l'espai són la mateixa cosa i que la frontera entre els traços figuratius i els del text és pura convenció. L'ambientació del còmic, que s'endinsa en la cultura àrab-musulmana que prohibeix la figuració juga, paradoxalment, al seu favor en aquest sentit (tot i que seria qualificada de pura blasfèmia per més d'un practicant).
Si no la bondat d'Allah, sí he pogut veure la influència d'una de les nostres deïtats particulars: Will Eisner. Estan aquí presents tots els seus preceptes sobre el seu concepte de novel·la gràfica, que Thompson ha sabut desenvolupar amb saviesa i sensibilitat. Parle de la seva destresa com a dibuixant de personatges, d'expressions corporals i facials, però també d'escenaris motivats; i parle també de la seva habilitat per la paginació, per connectar vinyetes a múltiples nivells realistes i simbòlics, així com de passar de la narració concreta a la reflexió abstracta sense abandonar mai aquell terreny mestís del nové art. En tot això, a banda del propi text, demostra l'autor tenir una immensa cultura.
A un nivell més pràctic, el lector espontani, que s'acosta a "Habibi" potser per la seva cridanera edició o endut per la moda de la novel·la gràfica, trobarà un relat que no el deixarà indiferent. Si més no, s'ha de reconèixer que resulta difícil d'emmarcar en qualsevol gènere i encara de descriure sense parlar més del compte. En tot cas, sí es pot assegurar sense por a errar que resulta una lectura molt entretinguda, gràcies als seus múltiples girs, als salts endavant i endarrere, i als passatges evocatius de l'Alcorà que s'intercalen. Definitivament, trobe que "Habibi" és una novel·la gràfica molt i molt recomanable per qualsevol lector adult. Molts potser la llegiran com qui llegeix un “best seller” però, si sou veritables afeccionats al còmic estic segur que la gaudireu abastament.
Batman Detective Comics nº1 Scott Snyder, Francesco Francavilla, Jock Planeta DeAgostini
Article cedit per H.M.
La més degana capçalera de l'home ratpenat rep el guionista Scott Snyder per aprofundir d'entrada en personatges de l'univers del ratpenat que no són Bruce Wayne. D'una banda, Dick Grayson com a hereu de la capa de Batman, fa ara de Cavaller Fosc. De l'altra, el comissari Gordon s'enfronta a un antic cas i a un dolorós trauma familiar que enfonsa les seves arrels en el naixement del seu primer fill (el qual va tenir lloc al Batman Year One, de Miller i Mazzuchelli).
Snyder s'ha guanyat un merescut suport de crítica i lectors amb el seu treball, que podríem qualificar de correcte com a poc. En la primera història d'aquest tom l'escriptor s'esforça per caracteritzar el nou Batman Dick Grayson respecte al seu antecessor Bruce Wayne en una Gotham City més sòrdida i malaltissa que mai. Una urbs convertida en metafísic reflex dels terrors dels seus vigilants i on Grayson amb prou feines acaba de trobar el seu lloc com a Batman. Una adinerada secta, adequadament anomenada "Casa dels miralls", se situa al cantó contrari. El traç bellament angulós de Jock, ferm, malalt i brutal, potencia a la perfecció un argument que a l'hora de la veritat es contenta tan sols amb acomplir.
Més substància hem trobat en la segona història, molt centrada en James Gordon i bellament il·lustrada per un estupend Francesco Francavilla molt més escorat al noir. El retorn d'aquell fill de Gordon reobre les ferides d'una tragèdia per resoldre, amb sorprenent revelació final inclosa. Una història dura i cabrona, d'enverinada emotivitat. Una altra prova més que Gordon és el GRAN secundari de l'univers Batman, mentre que els clarobscurs del seu caràcter i del seu passat ens acaben captivant tant o més que els dels carrers d'aquesta ciutat ignota que va aprendre a patrullar fa més de 20 anys .
Un argument que rubrica la bona arrencada de Snyder en Detective, els referits resultats del qual han comportat que el guionista segueixi escrivint a Batman després del recent rellançament de tota la continuitat de DC.
Batman Arkham City Paul Dini, Carlos D'Anda Planeta DeAgostini
Article cedit per Fernando Fuentes
No ens enganyem, Batman: Arkham City és un material promocional del videojoc del mateix nom i com a tal l'hem de llegir. De fet està tan imbricat dins de la continuitat del joc que realment té molt poc interés per a un lector que no l'hagi jugat, o ho vagi a jugar. I això per què? Doncs perquè la història comença just quan acaba la primera part del joc, Batman: Arkham Assylum, i serveix com a enllaç entre aquesta i la segona part, servint com a precuela a la nova entrega i col·locant les diferents peces (més aviat fases o zones) de la mateixa al seu lloc.
Ens trobem, per tant, en un grau major a l'habitual en una història de superherois, davant d'un evident element de marketing. Espero que a més de posar-se a la venda a les botigues de còmics també s'hagi col·locat en les de videojocs, ja que és el lloc indicat per a la seva venda.
Un cop deixat tot això clar, com és Batman: Arkham City com a còmic? Doncs no és dolent però, tampoc bo. Paul Dini signa un guió en el qual juga amb tots els tòpics del personatge, amb tots els elements que ja són habituals en el seu univers i els porta bé i d'una manera força amena. No hi ha sorpreses, hi ha alguns moments, escassos, excessivament explicatius i la narració s'encamina amb pas ferm cap a un final tremendament obert. Després de tot, la veritable història s'explica davant la pantalla amb un pad a les mans.
El que més m'ha sorprés per a bé en aquest tom és el dibuix. Carlos D'Anda respecta els dissenys dels videojocs però l'estil gràfic s'aparta considerablement del que es veu a la pantalla quan jugues. Té un punt cartoon bastant accentuat i la paleta de color de Gabe Eltaeb és bastant brillant, contrastant molt bé amb les ambientacions fosques on succeeix la majoria de la història. Això és una cosa que personalment agraeixo ja que l'estil brut i hiperralista del joc no m'atreu especialment.
No obstant això, narrativament no és per tirar coets, és funcional, t'assabentes del que passa, però no hi ha cap pàgina brillant, cap element que et faci repassar les pàgines un cop t'hagis acabat el còmic. Resumint, si ets aficionat a Batman i has jugat o jugaràs al joc em sembla una lectura entretinguda. En cas contrari, és totalment prescindible.
L'editorial Takatuka em fa arribar aquests dos llibres infantils, potser fruit d'una certa confusió. Normalment no ressenye aquest tipus de material per la senzilla raó que no tinc els coneixements mínims per fer-ho. Però, en aquesta ocasió faré una excepció atesa la peculiaritat d'aquesta editorial i del material que editen.
El primer és una col·laboració entre Albert Pla i Liniers, una parella de ball ben acompassada de la qual resulta un llibre tan divertit com irreverent. Parla d'una escola molt especial on van les xiquetes i els xiquets per somiar desperts, una excusa com una altra per transmetre valors propis de l'escola lliure i per tractar certs temes com qui no vol la cosa.
L'altre llibre, amb més lletra i uns dibuixos més clàssics, és una classe magistral sobre els diversos tipus de famílies que hi ha, des de les clàssiques fins les "noves famílies", que potser no són tan noves. Ho explica tot amb paraules ben entenedores i sense embuts, com s'ha de fer, que les xiquetes i xiquets no s'ofenen i ser ignorant és el pitjor que hi ha. Volen saber? Doncs aquí hi ha respostes.
I bé, això es tot, si us va bé podeu fer-los una ullada. Per cert, estan editats en castellà i català, així que si voleu aquesta segona opció i no la trobeu, demaneu-la!
Tots els textos són propietat de Marc Pastor i Sanz, excepte si estan signats per algú altre, i es poden gastar sota les condicions de la llicència. Les imatges són propietat dels seus autors i s'utilitzen amb fins informatius.
