El primer que em sorprèn d'aquesta edició, que segueix els paràmetres de l'original de Dark Horse, és el luxe de la mateixa. El plantejament és una edició integral i gairebé facsímil (estranyament inclou fins i tot publicitat de l'època) que permetrà els col·leccionistes i fans d'aquesta mítica revista tenir-la tota ben editada i en ordre. Un poc com si es tractés de "La Espada Salvaje de Conan", doncs sembla que la seva base de lectors és igual d'incondicional. Els que no som tan seguidors d'aquest format de relat breu de terror potser no entenem ben bé quina és la diferència entre aquesta edició tan acurada i la més popular que es va dispensar al clàssics de la EC amb la "Biblioteca grandes del cómic: clássicos del terror". La diferència, eś clar, és el nom i les ressonàncies mítiques de "Creepy", fet que explica el relatiu rebombori que ha ocasionat la publicació d'aquest material pràcticament extingit de les llibreries.
El contingut d'aquest primer volum he de suposar que no caldria comentar-lo massa, ni que fos per cultura general dels lectors d'aquest bloc. Però, faré un esforç per valorar-lo des de la perspectiva freda de qui no sent un especial vincle emotiu amb aquest material (aquells que sí el teniu no us cal llegir cap ressenya!). Bàsicament es tracta dels cinc primers lliuraments de la revista reproduïts íntegrament i cronològica, cadascun dels quals conté entre sis i vuit relats breus... de terror, és clar. Però, més que terror, allò que un lector adult d'avui dia pot arribar a sentir és un cert interès morbós per les històries. La línea general als guions la marca l'ingeni, la voluntat de sorprendre el lector sense eixir-se'n dels límits del gènere, i grans demostracions d'ofici per fer-ho en poques pàgines. No hi ha dubte que han envellit malament en certs aspectes de consideració social, fet que fàcilment passarem per alt tenint en compte que la intenció de l'obra no va per aquí. De tota manera, aquest aroma ranci he de confessar que fins i tot arriba a jugar al seu favor.
Quant als dibuixants he de comentar quelcom semblant als guions. El que trobarem és molt d'ofici i una voluntat clara de mantenir-se dins els paràmetres del gènere, de l'atmosfera i la narrativa visual que aquest necessita. El resultat, en termes generals, és més que satisfactori i aquesta mescla de classicisme (en aquell moment no ho era tant) i voluntat de ser impactant funciona. De tota manera, en aquest primer volum caldria destriar l'excel·lència de la feina en blanc i negre d'alguns autors com Angelo Torres o Al Williamson.
"Creepy" no necessita de cap presentació ni recomanació pels seguidors del gènere de terror, es defen per si mateixa. Però, despullada de reminiscències nostàlgiques i de filies incondicionals, trobe que és una lectura que pot entretindre i fins i tot arribar a sorprendre a qualsevol lector. Com a mínim, això és el que em passa a mi. Serà per aquell punt vehement que només es troba al "pulp"?
Un àlbum deliciós, tal i com calia esperar del mestre Taniguchi, que conté una narració més o menys autobiogràfica viscuda pel seu alter ego Hamaguchi. En aquesta, ens explica una doble història d'amor, cap a l'ofici de mangaka i del purament sentimental. La història, amb els seus girs, anècdotes, personatges i aquell to intimista típic d'aquest autor és digna de menció per si mateixa. No obstant, em sembla també molt interessant el subtext de l'obra segons el qual ell no estima el manga pel manga sinó per allò que hom pot emprar-lo. Vull dir que podem observar a l'obra com, si bé el protagonista sent la pulsió del dibuix, és incapaç d'articular una història i enfrontar-se al procés creatiu fins que no té una motivació sentimental. Des d'aquesta perspectiva podem analitzar l'obra com una acurada argumentació on tots els episodis treballen com un rellotge.
Això no vol dir, és clar, que estiga exempta de tot tipus de detalls, alguns dels quals humorístics, que potser poden despistar però que aporten un necessari realisme. D'altra banda, em sembla també molt interessant com es mostra, en certa mesura, el procés creatiu de la indústria japonesa del còmic basada en les revistes i els estudis de treball estakhanovista. Potser no tant per la part professional com per l'ambient estrafolari que s'hi respira. En tot cas, l'objectiu d'aquests episodis sembla ser probablement el de contrastar aquesta visió purament professional del manga amb una altra lligada als sentiments com és la del propi Taniguchi/Hamaguchi.
Com de costum, la factura del conjunt de l'obra és excel·lent en tots els aspectes, des del guió fins el dibuix, la narració gràfica, el disseny de pàgina o el ritme. I tot això, evidentment, sense oblidar les característiques singulars que han fet gran aquest autor, és a dir, una estima pels personatges combinada amb la sensibilitat necessària per recrear la seva intimitat. De fet, a la llum del contingut de "Un zoo en invierno" ens és molt més fàcil entendre i valorar el sentit d'aquesta conjunció entre perícia tècnica (fruït també del treball en equip) i implicació emocional que tan sovint trobem a les seves obres.
A banda de tot això, es tracta d'un manga que molt probablement us farà caure una llagrimeta si teniu sang a les venes. I com que no sovintegen aquestes ocasions, això em sembla raó més que suficient per recomanar a qualsevol lector la lectura d'aquesta novel·la gràfica (no em sap greu qualificar-la així). A més, tal i com he explicat, si a sobre sou afeccionats al nové art podreu extreure'n un parell de lectures extra molt interessants. Bon profit!
Ja ho he dit en altres moments parlant de Fábulas i ho torne a repetir: Bill Willingham és el Neil Gaiman d'aquests dies. Evidentment no estem parlant d'autors semblants doncs el temps tampoc ho són però, sí que comparteixen certs valors. Ambdós han estat capaços de crear universos propis, estils personals, i de donar a Vértigo, el segell adult de DC, un contingut amb sentit. Però, si amb Gaiman calia encara demostrar moltes coses i les referències i maneres de fer eren, per dir-ho així, més cultes, amb Willingham passa tot el contrari i la relaxació i la confiança en el lector marquen la tònica dels seus relats.
Això mateix passa amb aquest Proposition Player, tota una mostra del que hauria de ser una sèrie lleugera d'entreteniment farcida d'humor (intel·ligent i del que no ho és tant). La premisa bàsica és bastant curiosa així com el seu desenvolupament. Es tracta d'un jugador profesional que, sense saber ben bé com, es veu immers en una partida per les ànimes humanes, font de poder dels déus. De tota manera, si coneixeu altres obres d'aquest autor sabreu exactament què trobareu doncs segueix en la seva línia habitual. Per cert, les seves maneres de fer em recorden molt més a les revistes britániques tipus 2000AD que la d'alguns autors d'aquelles terres, cosa que a banda de curiosa em sembla fenomenal. Ho dic per la falta de correcció política quan tal tema religiós, cosa que és d'agrair. Quant a l'apartat gràfic, en aquesta ocasió Willingham es decideix també a dibuixar la seva història amb l'ajuda Paul Guilam. Si tenim en compte que es tracta dels estàndards del còmic-book, el resultat és correcte en tots el àmbits, des de la fluïdesa de la narració gràfica fins els inevitables efectismes.
En definitiva, aquest còmic acompleix amb escreix allò que proposa, que no és sinó una obra d'entreteniment feta amb molt d'ofici i fins i tot amb certs moments inspirats. L'únic inconvenient que li trobe és que, tenint en compte per on va la història, es fa un pèl curta i tot. En tot cas, és del tot recomanable per passar una bona estona.
Sí, és cert, un títol de post un pèl massa críptic pels desconeixedors de GNU/Linux. El cas és que en la meua cerca inesgotable per trobar una distribució potent, lleugera i en català pel meu vell portàtil de 256Mb de RAM (el qual gaste per feines de desgast tipus p2p) he fet una xicoteta troballa. Es diu Masonux (el nom és degut a que el responable té per cognom Mason) i combina la potència dels paquets d'Ubuntu, que inclouen el català, amb un escriptori gràfic ultralleuger anomenat LXDE.
Des que el faig servir, i al contrari del que ocorria amb Xubuntu (Ubuntu amb escriptori XFCE) ja no em dona problemes de memòria el Firefox i puc tenir oberts molts més programes i més potents alhora sense notar cap alentiment. Sembla ser que la cosa funciona tan bé que els d'Ubuntu treuran la versió "oficial" sota el nom de Lubuntu (encara està en fase de proves). Per mi ja estan fent tard! En tot cas, ara per ara Masonux funciona molt bé però, això sí, no està pensat per usuaris inexperts, cosa que sembla ser la divisa d'Ubuntu. Es a dir que cal configurar-lo via consola per deixar-lo al teu gust, cosa fàcil de fer (amb bones instruccions, és clar) però que espantarà molta gent. A banda d'això, em sembla tot un descobriment.
Les interpretacions satíriques dels contes clàssics, sovint plenes d'humor negre i fins i tot amb tocs eròtics, no són cap novetat. Tot i així, Winshluss aconsegueix fer un exercici tan brillant i ben executat (gairebé com un bon exercici de malabars de circ) que fa goig tornar a revisitar la vella idea que res és sagrat. El conte de Pinotxo li serveix d'excusa per un relat on acaba lligant i relligant històries ben conegudes com la de Blancaneus o el flautista de Hamelin. El guió es planteja així com un mosaic, una mena de descens als inferns de les pitjors qualitat humanes presentat amb l'òptica freda d'un escorxador.
Així, la successió de crueltats i desgràcies serveixen a la intel·ligència que sempre ha caracteritzat el bon humor negre com a excusa per un espectacle narratiu de pur llenguatge de còmic visual. I dic visual pel fet que la major part es desenvolupa de manera "muda", cosa que no li impedeix ser enormement eloqüent, doncs sorpren la capacitat que té aquesta obra de defugir allò gratuït. Com a contrapunt a l'espectacle macabre però enormement divertit presentat a tot color, i seguint en certa mesura la vella obra original, tenim el trist, miserable i cassolà infern de Jepet el Grill. Concebuts en blanc i negre, els seus episodis serveixen d'interludis i són probablement una de les parts més divertides de l'obra. De tota manera, s'ha de reconèixer que les dues parts gaudeixen d'un dibuix farcit d'influències volgudes i amb gran capacitat de ferir gentilment el lector.
Aquest "Pinocchio" és l'obra més irreverent, salvatge i, en definitiva, rabiosament underground que he llegit en molt de temps (potser amb excepció de "No comment"). I això tenint en compte un apartat gràfic impactant en tota l'amplitut de la paraula. Per mi ha estat tota una sorpresa i trobe que és d'allò més recomanable per tothom. A més, si us agrada el còmic podreu gaudir de les seves múltiples referències comicòfiles però, en tot cas, si no sou lectors habituals estic gairebé segur que no us deixarà indiferents.
Sembla que l'última de James Cameron està fent córrer rius de tinta a la xarxa. Jo, que per fi la vaig veure, he de dir que la trobe d'allò més recomanable tot i que no em va arribar a entusiasmar. Potser serà que em faig gran, que he vist ja unes quantes pel·lícules seues o que he llegit uns quants llibres d'Úrsula K. LeGuin (indefugible referència en aquest cas). Tot i això, m'alegra veure que el seu retorn, després de la llosa que va suposar Titanic, confirma que està en plena forma com a director de SUPERproduccions. I això és de respectar doncs, com bé va dir Alan Moore (més o menys), al cinema es mobilitzen massa recursos preciosos com per acabar fent quelcom mediocre. En fi, que em sembla que no serà cap pas endavant quant als esquemes de la ciència ficció (que és el que gloriosament és) però sí un magnífic exemple del que pot arribar a ser.
Quant al 3D, francament he de dir que no em convenç. Es tracta d'una tècnica que torpedina la línia de flotació d'un dels pilars del llenguatge cinematogràfic que tenim avui dia, l'enquadrament, sense acabar de donar a nous esquemes narratius. Ni tan sols amb la cura amb que l'ha tractat Cameron em convenç, francament, i a mi personalment em despista més que res. Com deia, serà que em faig vell!
Això sí, estic per pensar que Avatar és una pel·lícula genial quan és capaç de provocar reaccions de simpatia entre l'esquerra més esquerranosa com aquesta, aquesta, aquesta o aquesta. Ja se sap que la gent sol agranar cap a casa en les interpretacions però, si l'heu vista, sabeu que té potencial per una reflexió de fons. I això, sincerament, és molt més del que hom hauria esperat d'una producció de Hollywood.
Avui estic content. Per fi tinc a les meves mans el número de gener de Le Monde Diplomatique en español on em publiquen un article: "Novela gráfica en el corazón de los conflictos". Sí, amics, això és el que jo anomene una pica friqui en Flandes! És un text divulgatiu on faig un breu repàs d'algunes obres interessants relacionades amb conflictes relativament recents. Per cert que l'article va acompanyat d'una il·lustració del gran Miguel Brieva, del qual paradoxalment no parle en absolut al text, més que res per no venir al cas. En fi, per Tutatis, feu-li una ullada que no passa cada dia!
M'ho venien advertint però no m'ho volia creure: "El arte de volar" és el "Maus" de la historieta feta en espanyol. És un bon titular, no hi ha dubte, i una temptació massa gran no entrar a comparar aquestes dues obres tot i que, com és sabut, les comparacions són odioses. De tota manera, sí és cert que ambdós es basen en la memòria, en la tasca autoimposada d'un fill que vol deixar constància de la dura peripècia vital d'un pare atrapat per l'atzar històric. Però, sobre tot, si s'assemblen en alguna cosa, és en la dimensió literària de l'obra, i en aquest sentit fins i tot diria que Altarriba sap transmetre millor la vivència íntima de son pare.
Així, el guió aconsegueix un equilibri entre allò personal i els fets històrics que dóna gran rellevància al conjunt. El protagonista és un llibertari convençut (i fins i tot hom diria que ja ho era abans de saber de l'existència de la ideologia anarquista) però això condiciona l'òptica del narrador únicament en el sentit de fer-nos entendre la seva manera de veure el món. Es narren fets històrics, sí, però s'aconsegueix defugir tres errors comuns: la fredor analítica de l'historiador, l'actitud reduccionista del pamflet i, el pitjor de tots, la falta de compromís que sovint duu a equiparar víctimes i botxins. Per sobre de tot, "El arte de volar" es planteja com un homenatge pòstum a una persona que mai va viure al món que desitjava, i també com una reflexió sobre els canvis socials ocorreguts des de la monarquia de Alfonso XIII fins la de Juan Carlos I. Fos com fos, s'abraça el concepte de "novel·la gràfica" en tot el seu conjunt i es busca la implicació d'un lector madur. Efectivament, no es tracta d'un còmic d'entreteniment sense més ni més sinó d'una història feta amb molta cura i també val a dir que molt d'ofici.
Quant al dibuix de Kim, he de reconeixer que la impressió en fullejar-lo no va ser molt positiva. El seu estil no és allò que se'n diu atractiu, cosa que sovint sembla un pecat quan es parla de còmic. En canvi, segons avança la lectura, hom se n'adona que l'autor de la coneguda sèrie de El Jueves "Martinez el facha", és l'home que calia per aquesta feina. Com a narrador demostra una habilitat insospitada i és capaç de donar el contrapunt just a uns textos que sovint són extensos. A més, l'atmosfera general que aconsegueix i l'atenció al detall que demostra fan que ens endinsem en la història per complet. De fet, per saber com de bo és el dibuix, en el sentit que ha de ser-ho pel llenguatge del còmic, tan sols cal llegir les parts amb menys text o mudes i observar la seva capacitat evocadora.
En fi, que sí, era cert, "El arte de volar" és una novel·a gràfica amb tots els ets i uts com poques vegades origina el còmic en espanyol. Té les seves arrels estètiques clavades en la tradició del còmic més underground però mira molt més enllà, tan enllà que farà obrir els ulls als qui encara pensen que això de "novel·la gràfica" és un terme exagerat. Aquesta obra demana lectors adults i no tant afeccionats al grafisme, i espere que els puga trobar. A sobre, té la virtut de retratar un personatge dels que mai haurien de caure en l'oblit però que sovint pateixen de tot el contrari. Em trec el barret.
Aquesta novel·la gràfica narra la biografia d'un personatge fictici que ben bé podria haver estat real. Es tracta de les vivències d'un negre als EUA dels anys trenta que es deixa endur i ho abandona tot, familia inclosa, pel somni d'arribar a ser un gran músic de blues. De fet la història arrenca just en el moment en que ja s'ha alliberat de qualsevol lligam i camina errant a la recerca de si mateix. No es tracta però, d'una història d'autoconeixença. El protagonista, guiat ni més ni menys que pel gran Robert Johnson (entre altres músics famosos de l'època), es dedica senzillament a viure la vida tal com ve i gaudir del seu amor per la música.
Com en la majoria de biografies, inventades o no, i més en el cas de voler emular els mestres del blues, el guió acaba essent un poc errant. El protagonista no sap on va ni el lector tampoc i, tot i que no té massa importància, deixa una certa sensació d'improvisació que impedeix d'arrodonir la percepció global de l'obra. L'aposta, en aquest sentit, s'assembla a la d'autors com Christophe Blain, els quals semblen més compromesos amb la plasticitat i la part lúdica del llenguatge del còmic que amb la profunditat literària. És una opció que, en aquest cas en el qual es parla de la vida d'un artista, em sembla molt encertada. I més quan el que podem observar és un apartat gràfic que qualificaria sense risc d'exagerar de magistral. I ho dic tant per la seva capacitat expressiva com per l'adequació al tema tractat. Hom realment pot ensumar l'atmosfera que envolta la música d'aquells dies, aquella gent i aquells ambients en les pàgines d'aquest còmic. O si més no, el que seria el mateix, l'autor és capaç d'evocar la idealització que en tenim a l'imaginari col·lectiu. I val a dir que ho fa emprant tant recursos propis de la il·lustració i el dibuix que resulten certament bells, com d'altres que són específics del nové art i que afavoreixen la fluïdesa del relat.
En termes generals, "El sueño de Meteor Slim" m'ha semblat un bon còmic que paga la pena de llegir, tot i que es gaudeix més senzillament observant-lo, cosa que sempre és un condicionant important. De segur que agradarà els amants dels blues, per les seves referències i acurada ambientació, així com també els seguidors d'aquell estrany gènere en que s'està convertint poc a poc el còmic musical. I, per suposat, és molt recomanable si us agrada del còmic en general i sou capaços d'apreciar una novel·la gràfica més gràfica que novel·la.
Aquest butlletí té l'objectiu de potenciar la tasca de difusió del còmic en la nostra llengua que fem al web de ComiCat amb un recull trimestral d'informació, novetats, articles i ressenyes sobre còmic en català
que pot ser especialment útil per biblioteques i centres socials,
culturals i educatius. Per això mateix, us animem a llegir-lo, imprimir-lo i
compartir-lo lliurement sota la llicència creative commons indicada.
Us desitje un feliç any gnou i unes bones festes del solstici d'hivern en companyia dels vostres éssers estimats. Que l'any que entra ens porte a tots salut, amor, llibertat i, en fi, posats a demanar, un poc de justícia social, si pot ser. [gnou?]
Dr. Slump (Ultimate Edition) #1 Akira Toriyama Planeta DeAgostini
Realment fa falta presentar aquest manga? Personalment he de dir que ja era fan de la sèrie d'animació quan la veia de menut a TV3 (al País Valencià llavors no hi havia la censura que hi ha ara, i fins els més blavers la veien). Després, ja de jove Planeta va publicar el manga en una edició a l'estil d'aquells anys, en volums menuts i val a dir que no massa barats. Aleshores vaig poder llegir l'obra original (un dels primers manga que llegia) i em va acabar de convèncer. Ara, molts anys després, amb aquesta edició de qualitat que respecta les parts a color, he tingut ocasió de tornar a llegir el primer volum en perspectiva. I, sabeu, m'ha tornar a semblar genial!
Toriyama no només va crear una obra terriblement divertida sinó que, vista amb fredor, trobe que el seu domini de la vessant còmica del ritme i el llenguatge del manga és aclaparadora. Sempre he cregut que el sentit de l'humor japonès, tan escatològic, bròfec i surrealista connecta prou amb el nostre el nostre, i aquest manga n'és una prova. A mi com a mínim em fa riure com pocs, i a sobre té la virtut de no haver-se degradat fins l'absurd com Bola de Drac.
Per cert, tot s'ha de dir, aquesta edició Ultimate té un defecte bastant gros respecte a la de Bola de Drac. Efectivament, només és en espanyol. Després dels rumors que anunciaven la seva publicació en català, sembla que Planeta no ha volgut repetir la jugada (com a mínim per ara). Potser no hauria estat així si l'edició hagués estat a càrrec de Glénat, que publica en català sèries televisives com Cinturó Negre. En fi, és molt trist que caiguem als paranys de sempre. Si ara d'aquí un temps la publiquen en català, com sol passar, ja no tindrà gaire èxit i escoltarem les excuses de costum. Com a mínim ara en espanyol podem dir que té una bona relació qualitat preu. Jo, de tota manera i per si de cas, els donaré marge de maniobra, no sé si m'enteneu...
I"s (Kanzenban) #1 Masakazu Katsura Planeta DeAgostini
Masakazu Katsura és un dels molts fills de Rumiko Takahashi, artísticament parlant, és clar. I aquest manga, que segueix l'estela de l'anterior Video Girl Ai és al seu torn un altre clàssic del shonen manga de triangles amorosos. Tant és així que ha merescut tres edicions fins arribar a aquesta, que per cert és d'un luxe que fa goig. Les diferències amb la mestra Takahashi són sobre tot d'estil, i entre totes elles destaca el fet que Katsura sap dibuixar les joves com ningú.
Amb aquesta habilitat i una pila d'històries sobre sentiments juvenils que exploten fins l'extenuació la tensió sexual no resolta és com ha aconseguit un èxit de vendes notable. I això sense ser cap geni, tot i que s'ha de reconèixer que d'ofici tampoc li falta. No és una obra recomanable per tothom però de segur que encara és capaç de fer gaudir el públic juvenil com el primer dia. Això sí, és masclista com només un manga pot arribar a ser-ho (els japonesos tenen moltes coses bones però, sovint fallen en aquest aspecte).
Quant a l'edició, torne a dir el mateix que amb la del Dr. Slump. Una obra així, amb la capacitat de vendes que deu tenir i amortitzada com està ja, perfectament podria haver-se editat també en català. Entenc que suposa un esforç que potser no és benvingut ara per ara però, no em negareu que no era una bona ocasió. O és que volem ser els més rics del cementiri?
La vida pot estar molt bé, tant si et rendeixes com si no ho fas. I si la teva vida no és tan interessant com per anar emplenat pàgines i més pàgines d'històries autobiogràfiques, no és mala elecció començar a fer falses biografies. Alguna cosa així degué pensar Seth quan, després de l'èxit de It's a good life if you don't weaken va donar el gir que suposava Clyde Fans, al qual al meu entendre encara li quedaven aspectes per madurar.En canvi, quan poc després va abraçar el concepte de novel·la gràfica en tota la seva extensió va parir una obra d'una excel·lència indiscutible: Wimbledon Green. A mig camí entre la biografia estil Citizen Kane i el concepte artístic de Chris Ware, semblava que definitivamet havia trobat el camí per expressar allò que la seva inconfusible veu i el seu imaginari personal estaven demanant a crits.
Ara, amb George Sprott, serialitzat al diari The New York Times, Seth dóna mostres de la seva maduresa creativa amb una obra deliciosa des de tots els punts de vista. Des de la fragmentada història fins l'ambientació que l'envolta, passant per un disseny editorial que lliga perfectament amb la seva narrativa gràfica, tot està pensat amb molta cura i executat amb encert. Aquí es respira estima per l'ofici pels quatre costats, i no només per la notable grandària física de la mateixa. Per cert que ara parle de la luxosa edició original, la qual no té equivalent en la versió espanyola que, literalment, no és brillant.
En fi, personalment he gaudit molt d'aquesta obra, tant pel contingut de la mateixa com pel que comporta quant a explotació dels recursos del llenguatge del nové art. Aquest és un còmic que vol ser-ho, i no mesurar-se per paràmetres estrictament literaris. Sense ser una obra realment experimental, trobe que segueix un camí valent en el seu plantejament i que ho fa amb molt d'encert. En altres paraules, totalment recomanable!
He de confessar que estava desconcertat per la lectura d'aquesta voluminosa novel·la gràfica (el terme està un poc donat de si, efectivament). Com que sóc un ateu redomat, aquestes foteses de l'herència cultural, de l'imaginari col·lectiu i dels propis origens de la narrativa occidental he de reconèixer que sempre les he mirat amb la suspicàcia de qui endevina justificacions d'un poder irracional. Orígens? Sí, amb els que voldria trencar! En fi, trobar una adaptació del llibre de la Gènesi feta per Robert Crumb tenia en principi molt de perill per mi, podia ser tot un èxit del padrí de l'underground o la seva tomba. I mira per on, ha estat la primera de les dues.
Tractant-se d'un autor així, per mi tenia molts punts guanyats. Senzillament m'agrada el seu grafisme i la seva narrativa expressiva i carregada d'intenció. A banda d'això, és un dels pocs autors dels quals suporte, i fins i tot gaudisc, els seus desvariejos. De fet, entre els meus predilectes estan les aventures de Mr. Natural. Ara bé, a Génesis el que trobem és un guió que adapta amb rigor el text, cosa que paradoxalment resulta en el desvari major de tota la seva carrera. Efectivament, les històries que hi conté són tan marcianes i alienes als nostres dies que resulten francament divertides. I potser per això Crumb es troba tan còmode i hi neda com peix a l'aigua.
El millor de tot no és llegir un altre cop allò que ens han contat tantes vegades sinó descobrir, per mitjà de l'òptica gairebé forense de l'autor, els detalls que sovint s'amaguen. En altres paraules, es tracta d'una interpretació que té la virtut de convertir una història coneguda i dolça en quelcom surrealista. Jo, francament us dic que per moments pensava que estava llegint la preqüela de La vida de Brian dels Monty Python. De tota manera, he de dir que aquesta ha estat la meva impressió i que objectivament no diria que es tracta d'una obra humorística. Senzillament és que no puc entendre la manera de pensar de l'època i prou. Vist fredament, allò que queda és un mastodòntic treball de recreació, documentació i interpretació que al meu parer consagra encara més el geni de Robert Crumb.
Recomanable? Per suposat, i especialment si us agrada el còmic com a art i les apostes arriscades. O també, és clar, si teniu una curiositat malsana pels textos religiosos. Done per fet que no agradarà tothom però com a mínim sí us puc assegurar que no resulta gens ofensiu per un ateu. Per cert, no deixeu de llegir les notes que hi ha al final, molt interessants.
Vergonyosa la demostració que hem vist avui al consell de ministres espanyol de com els lobbies capitalistes prostitueixen la democràcia. Mesures com aquesta i el subterfugi que comporten mai serien possible amb mecanismes de participació i debat públic decents, això està clar. Ignacio Escolar ho explica molt bé però, jo encara afegiria que en el fons es tracta d'una mesura més encaminada a "privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues" seguint aquella ideologia segons la qual tot ha de ser necessàriament objecte de negoci. Prou de caciquisme cultural!
Per tant, des d'aquí vull recolzar el següent manifest:
Vet aquí tres nous treballs discogràfics aptes per emprar amb finalitats higièniques, ideals per posar al vostre mp3 i gaudir d'una estona de música visceral enmig de la banalitat que envaeix els espais públics.
Nile, els mestres del death metal més tècnic, brutal i èpic tornen a fer trontollar l'estructura òssia de la meva oïda amb una nova joia: Those whom the gods detest. Com de costum amb aquesta gent, no es tracta de material fàcil de pair però, creix exponencialment si li dones temps per poder desxifrar-lo, talment com un jeroglífic. Efectivament, l'ambientació oriental i de l'antic Egipte tornen a servir d'excusa per una nova lliçó de metall extrem. Magistral.
Altres que semblaven desapareguts i ara tornen, són Immortal. De fet aquesta banda clàssica entre clàssics del black metal s'havia dissolt oficialment feia set anys però, sembla que ara s'han desdit (originals, eh?). I mira per on han tret un disc més que decent sota el titol de All shall fall. Bàsicament és una continuació del darrer i genial Sons of northern darkness amb un poc més de càrrega èpica. Sospite que no serà una tornada per la porta gran però els afeccionats com jo els ho agraïm igualment.
Per la seva banda, altres que no s'abaixen del burro extrem són Epica. Bé, més que una banda de metall extrem, jo diria que ho són de metall excessiu o, en altres paraules, d'allò que sempre havia estat el gothic metal fins l'arribada de les multinacionals. El seu últim disc, Design your universe, tal vegada no compta amb temes tan emblemàtics com l'anterior però, en conjunt és més madur i rodó. Potser és degut a les noves incorporacions, al fet que la veu de Simone haja guanyat en personalitat o per les pròpies composicions, qui sap.
Per cert que a Epica vàrem estar a punt de veure'ls en concert a Madrid però, una inoportuna malaltia de la cantant ens ho va impedir. Una llàstima! La conclusió és que tal vegada el costum de cantar amb un ventilador al davant no és tan sana com podria semblar.
Aquesta gent d'Ubuntu treu una versió cada sis mesos així que tampoc és qüestió d'obsessionar-se per estar a l'última, i menys tenint en compte que segueixen donant servei per les versions antigues. De fet tinc l'Ubuntu 8.04 LTS en un ordinador més potent i encara no tinc cap queixa. En canvi, pel portàtil antic, aquests des d'on escric ara, he decidit actualitzar Xubuntu a la darrera versió. Com que tinc 256mb de RAM, estic a la vora d'allò acceptable per fer-lo rutllar però, tot i així va acceptablement bé.
Aprofitant l'avinentesa he estat provat d'instal·lar altres distribucions de GNU/Linux més lleugers (a banda del Puppy Linux, que tinc en un llapis USB) com Slitaz, el qual he de dir que anava com un llamp, o el Zenwalk. Al final però, em quede amb Xubuntu que és molt més versàtil i allò que vull ho té, amb millores i tot. A més, per ara és l'única distribució lleugera disponible completament en català (ep! fins i tot amb variant valenciana). Per cert, que el nom oficial del Xubuntu 9.10, que comparteix amb la resta de la família (Ubuntu, Kubuntu, Edubuntu i Mythbuntu) és Karmic Koala... sic!
Darrerament he descobert una cosa que, llegint el llibre de Ray Bradbury El zen en el arte de escribir vaig pensar que era una llàstima no poder-ne gaudir a casa nostra. Efectivament, parle de les revistes literàries. I quan dic revista, vull dir de fet un recull de relats breus que formalment s'assembla més a un llibre curt que a cap altra cosa (ideal pel metro o el tren, si em permeteu el suggeriment). La idea és encara meś digna de la meva simpatia si tenim en compte que s'edita a Ontinyent i, és clar, completament en català. Una rara avis, com sol dir-se.
El seu nom és La lluna en un cove i des d'aquí he de recomanar, simpaties a banda, que li doneu una oportunitat en virtut de la seva qualitat. El que trobareu, si fem cas dels dos lliuraments que he pogut llegir fins ara, és una bona feina editorial per una selecció de relats on, especialment, podreu gaudir de veus pròpies que sovint no tenen on expressar-se i que personalment he trobat molt properes. Pel preu d'un cubata al mes, si us agrada llegir, trobe que és una proposta que paga la pena.
Els té ben posats aquest Duncan Jones, no sé si li ve de família o com. Mireu, la pel·lícula us podrà agradar més o menys però, dic jo, quantes estrenes de veritable i autèntica ciència ficció podem veure al llarg d'un any? Em sobren dits en una sola mà per contar-les, i aquesta n'és una. Que sí, que està farcida de referències cinèfiles i del gènere (2001, Solaris, Atmosfera Zero... i fins i tot l'ombra de Philip K. Dick en roba de batalla!), que potser té algunes torpeses de guió o li falta intensitat en certs moments tenint en compte el que ens està contant. Tot això és cert però, no tinc ganes de carregar les tintes contra un valent que és capaç d'agafar el gènere per les banyes i no només per la part lúdica. Aquí hi ha fons i això és de respectar.
Al senyor Duncan Jones li falta molt de rodatge (literalment) però li sobra molta gossadia, així que li haurem de seguir la pista, que la primera cosa se soluciona amb temps i de covards mai no se n'ha escrit res (diuen). Per cert, especialment destriable m'ha semblat la direcció artística. De fet, jo diria que magistral, i també molt agossarada pels temps que corren. En conclusió, aplaudiments pels neòfits i un dolç "progressa adequadament" pels irreductibles del gènere. En altres paraules, hi ha tant poc on triar en aquest camp que pagarà la pena d'anar a veure-la. I és clar, si ha guanyat a Sitges alguna cosa deu tenir...
Ron Marz, Bernie Wrigthson, Ian Edington, Staz Johnson Planeta DeAgostini
Aquest volum recull en un sol tom els dos lliuraments que es van fer al seu moment de Batman versus Aliens, ambdós històries auto-conclusives. Els dos estan clarament emmarcats en el gènere i no pretenen anar més enllà però, tot i així s'ha de reconèixer que el resultat és bastant bo tenint en compte les pretensions. De fet, com a afeccionat que sóc als aliens he de dir que la conjunció entre aquests i Batman ha estat en els dos casos molt ben lligada. Es respecten tant les convencions dels uns com de l'altre, i tot i així s'aconsegueix obrir prou la història com per fer-la interessant.
Personalment sempre he trobat que el més interessant d'aquests simpàtics assassins xenomòrfics era la capacitat que tenien de servir de mirall en dur els protagonistes humans al límit. Més que el terror que inspiren per se, el més horrible és la seva capacitat de posar a prova la moral dels personatges. Això mateix ocorre en aquestes dues històries, molt ben encaminades i resoltes pels respectius guionistes. Això no vol dir, evidentment que no hi haja acció i efectes especials, és clar. Com més sucre més dolç! S'ha de remarcar però, el fet que aquesta certa uniformitat en el guió no es segueix amb el dibuix ja que l'estil del mestre Berni Wrightson dista prou de l'encarregat de la continuació i més comercial, Staz Johnson. Els dos fan un bon paper però, tot s'ha de dir, en aquest cas trobe meś rodó el conjunt de la segona història.
En resum, no serà un còmic imprescindible però és una lectura d'allò més entretinguda, que ofereix allò que es proposa i que agradarà sense dubte als afeccionats les tres pel·lícules d'aliens que hi ha.
El primer llibre de ComiCat, el bloc de referència del còmic en català! Inclou totes les crítiques de còmic, una selecció dels millors articles (amb aportacions d'Antonio Martín i Jaume Capdevila KAP) i una útil guia del còmic en català amb tots els títols editats el 2008.
Primer recull d’articles de crítica sobre còmic apareguts al bloc Per Tutatis! durant els anys 2007 i 2008. Guia de lectura destinada al públic adult on hi trobareu ressenyats còmics de tota mena de gèneres i orígens, tant en edició en espanyol, com en anglès i català.
VV.AA.
Jiro Taniguchi
Bill Willingham
Sí, és cert, un títol de post un pèl massa críptic pels desconeixedors de GNU/Linux. El cas és que en la meua cerca inesgotable per trobar una distribució potent, lleugera i en català pel meu vell portàtil de 256Mb de RAM (el qual gaste per feines de desgast tipus p2p) he fet una xicoteta troballa. Es diu 
Winshluss
Sembla que l'última de James Cameron està fent córrer rius de tinta a la xarxa. Jo, que per fi la vaig veure, he de dir que la trobe d'allò més recomanable tot i que no em va arribar a entusiasmar. Potser serà que em faig gran, que he vist ja unes quantes pel·lícules seues o que he llegit uns quants llibres d'Úrsula K. LeGuin (indefugible referència en aquest cas). Tot i això, m'alegra veure que el seu retorn, després de la llosa que va suposar Titanic, confirma que està en plena forma com a director de SUPERproduccions. I això és de respectar doncs, com bé va dir Alan Moore (més o menys), al cinema es mobilitzen massa recursos preciosos com per acabar fent quelcom mediocre. En fi, que em sembla que no serà cap pas endavant quant als esquemes de la ciència ficció (que és el que gloriosament és) però sí un magnífic exemple del que pot arribar a ser.
Avui estic content. Per fi tinc a les meves mans el 
Antonio Altarriba, Kim
Frantz Duchazeau
Aquest butlletí té l'objectiu de potenciar la tasca de difusió del còmic en la nostra llengua que fem al web de 
Us desitje un feliç any gnou i unes bones festes del solstici d'hivern en companyia dels vostres éssers estimats. Que l'any que entra ens porte a tots salut, amor, llibertat i, en fi, posats a demanar, un poc de justícia social, si pot ser. [
Seth
Robert Crumb
Vet aquí tres nous treballs discogràfics aptes per emprar amb finalitats higièniques, ideals per posar al vostre mp3 i gaudir d'una estona de música visceral enmig de la banalitat que envaeix els espais públics. 
Aquesta gent d'Ubuntu treu una versió cada sis mesos així que tampoc és qüestió d'obsessionar-se per estar a l'última, i menys tenint en compte que segueixen donant servei per les versions antigues. De fet tinc l'Ubuntu 8.04 LTS en un ordinador més potent i encara no tinc cap queixa. En canvi, pel portàtil antic, aquests des d'on escric ara, he decidit actualitzar Xubuntu a la darrera versió. Com que tinc 256mb de RAM, estic a la vora d'allò acceptable per fer-lo rutllar però, tot i així va acceptablement bé. 
Darrerament he descobert una cosa que, llegint el llibre de Ray Bradbury El zen en el arte de escribir vaig pensar que era una llàstima no poder-ne gaudir a casa nostra. Efectivament, parle de les revistes literàries. I quan dic revista, vull dir de fet un recull de relats breus que formalment s'assembla més a un llibre curt que a cap altra cosa (ideal pel metro o el tren, si em permeteu el suggeriment). La idea és encara meś digna de la meva simpatia si tenim en compte que s'edita a Ontinyent i, és clar, completament en català. Una rara avis, com sol dir-se. 
Els té ben posats aquest Duncan Jones, no sé si li ve de família o com. Mireu, la pel·lícula us podrà agradar més o menys però, dic jo, quantes estrenes de veritable i autèntica ciència ficció podem veure al llarg d'un any? Em sobren dits en una sola mà per contar-les, i aquesta n'és una. Que sí, que està farcida de referències cinèfiles i del gènere (2001, Solaris, Atmosfera Zero... i fins i tot l'ombra de Philip K. Dick en roba de batalla!), que potser té algunes torpeses de guió o li falta intensitat en certs moments tenint en compte el que ens està contant. Tot això és cert però, no tinc ganes de carregar les tintes contra un valent que és capaç d'agafar el gènere per les banyes i no només per la part lúdica. Aquí hi ha fons i això és de respectar.
Ron Marz, Bernie Wrigthson, Ian Edington, Staz Johnson
