VilaWeb.cat
pertutatis | Novel·la gràfica > Crítica | dimarts, 22 d'abril de 2014 | 10:41h
Aquesta petita delícia obre la col·lecció de monogràfics "Paper Cru", amb la que l'Associació Professional d'Il·lustradors de València pretén treure a la llum l'obra més arriscada, gamberra, personal i urgent d'autors joves. Aquest és el cas de Jaume Pallardó que, després de foguejar-se en publicacions com Arròs Negre o Isla Flotante, es llança ara a la realització d'una obra de més entitat.

En ella ens explica l'arbitrària persecució de l'art figuratiu per part d'un règim totalitari, així com la lluita d'un grup d'artistes que se li oposen. La història se serveix d'un encertat ús de la ironia per narrar uns fets de ficció que si resulten còmics potser és per estar basats en fets reals. D'aquesta manera, aprofita l'autor per repartir a cadascú la seva part de crítica. Des del deliri assolit per alguns dictadors de l'Europa de l'Est, passant per les lluites de vanitat dels corrents artístics, fins arribar al trist "món lliure" actual i les seves noves formes d'esclavatge de l'expressió individual.

La veritat és que d'aquesta obra en podríem extreure moltes conclusions, però per jutjar-la correctament hem d'acceptar els seus termes, que no són altres que els d'un sa entreteniment que apel·la a la intel·ligència del lector. Objectiu que aconsegueix mitjançant un guió tan delirant com divertit, així com amb un dibuix clar de reminiscències tintinesques i una narració gràfica assentada en el còmic clàssic. Una lectura d'allò més refrescant.

(c) Publicat originalment a Le Monde Diplomatique en español
pertutatis | Novel·la gràfica > Crítica | diumenge, 6 d'abril de 2014 | 12:04h
Sóc molt fan de Jeffrey Brown, tot i que no sabria explicar ben bé per quina raó. No és especialment destre en cap aspecte, ni tampoc gaire original. Però amb quatre vinyetes aconsegueix posar-me a la butxaca, i sospite que és per l'honestedat que traspuen els seus còmics. Aquesta joieta n'és un bon exemple, igual com ho va ser la primera part, “Darth Vader e hijo”.

La seva combinació de tendresa paternal i humor culturalment dispers m'ha desarmat completament. Perquè realment arriba a ser molt tendre, tant com una bona tira del Charlie Brown de Schulz, però alhora també és molt i molt friqui, com una tira de PvP o xkcd. Però compte, sempre des del respecte i tot fugint del recurs fàcil, que ja sabem que Star Wars ha arribat a un punt en la cultura popular on qualsevol n'ha sentit a parlar dels llocs comuns, tot i que lamentablement no tothom ha vist les pel·lícules (les autèntiques, vull dir).

En fi, es tracta d'una conjunt d'acudits on veurem al bo de Vader tenint cura de la seva estimada filleta, des de ben menuda fins que es torna una adolescent rebel. Tot dibuixat amb molta netedat pel que és l'autor i amb un encertat color propi d'un llibre infantil. De fet l'edició en general és prou bonica i no cal recomanar-lo perquè sobren les recomanacions. Estic segur que si el fullegeu en una llibreria us l'emportareu.
pertutatis | Novel·la gràfica > Crítica | dimarts, 18 de març de 2014 | 18:29h
Jacques Tardi no solament és un autor de reconegut prestigi i un cronista de la convulsa història recent d'Europa, sinó que abans de res és un pacifista militant. Des de la clàssica “La guerra de las trincheras”, vàries han sigut les obres en les quals ha retratat l'horror i l'absurd de la Primera Guerra Mundial, origen de tots els mals. Però en aquesta ocasió ha decidit acostar-se a la Segona a través de l'experiència que son pare va deixar escrita en tres quaderns abans de morir. En ells relata l'inici de la guerra i els cinc anys que va passar com a presoner dels nazis en el camp d'Stalag IIB.

El cert és que paga la pena acostar-se a aquest autor i a la seua concepció de la novel·la gràfica. Un té la sensació d'estar veient un àlbum de fotos mentre el protagonista de les mateixes li va explicant allò ocorregut. El seu llenguatge del còmic s'acosta més al del documental que al de les pel·lícules d'acció, la qual cosa permet que ens fixem més en els detalls del dibuix, i marca un ritme que convida a la reflexió.

La seua lectura ens convida a prestar molta atenció, doncs el guió és d'allò més detallat i permet fer-nos una idea tant l'horror viscut com de l'enginy humà amb el qual alguns el van combatre per tal d'eixir-ne si més no, vius. En suma, es tracta d'un exercici de memòria històrica i d'afirmació de principis pacifistes i antifeixistes que, potser per resultar tan amé com interessant, va merèixer el Premi del Públic al Festival de Angoulême, i l'oportunitat de ser editat en català (i espanyol).
 
(c) Publicat originalment a Le Monde Diplomatique en español
pertutatis | Novel·la gràfica > Crítica | divendres, 21 de febrer de 2014 | 10:39h
Malgrat la impressió general que ja s'ha escrit suficient sobre la Guerra Civil espanyola o sobre la Segona Guerra Mundial, de tant en tant sorgeix una obra que ens recorda que més bé tot el contrari. Paco Roca ho demostra ací de manera magistral en incorporar l'òptica dels qui van haver d'exiliar-se després de la derrota republicana i van acabar alliberant París dels nazis. “Combatre el feixisme em va semblar tan necessari com respirar”, sosté el protagonista.

“Los surcos del azar” serveix de justícia poètica a tota una generació de combatents antifeixistes, i ho fa centrant-se en els herois de “La Nueve”, la companyia de republicans espanyols de l'Exèrcit de la França Lliure. En tot cas, no és només per la seva vàlua moral i la seua contribució a la memòria històrica pel que aquesta obra és recomanable. Estem sens dubte davant una obra mestra de gran valor literari, fruit de la plenitud artística del seu autor així com d'un ardu treball de cinc anys.

El guió, estructurat en forma de flashbacks ens endinsa en un relat apassionant que sap combinar amb intel·ligència i sensibilitat la reconstrucció històrica ben documentada, la crueltat de la guerra i la psicologia dels personatges. Tot açò recolzat per un dibuix clar però notablement expressiu, un excel·lent ús del color i una narració gràfica tan clara que ens fa passar les pàgines quasi sense adonar-nos. Però, comptat i debatut, potser el més important siga l'ànim de lluita que transmet. Una novel·la gràfica per treure's el barret. Imprescindible.

(c) Publicat originalment a Le Monde Diplomatique en español
pertutatis | Novel·la gràfica > Crítica | dissabte, 15 de febrer de 2014 | 10:37h
Necessitem més dones comicaires. Bé, ni més ni menys que en altres àmbits però, en tot cas val a dir que en aquesta professió no en sobren. Les necessitem pel tòpic ben cert que ens cal la seva visió de la vida però també per tal que desenvolupen històries i personatges propis. En aquest sentit Franz ens serveix i no ens serveix.

Encerta en els detalls íntims, en la sensibilitat que té per acostar-se a segons quins temes, però falla en allò fonamental. Al cap i a la fi, estem davant una història sobre tres dones, una mare, una filla adolescent i una filla menuda. La primera enyora el marit absent, la segona suporta l'imbècil del seu xic, i la tercera té un amic imaginari que, vés per on, també és mascle. No dic que explorar la faceta de les relacions amb els homes no interesse, ni que exposar l'abnegació dels personatges no tinga el seu sentit. Però, quan l'univers d'aquestes dones gira només al voltant dels homes, llavors estem davant una obra que perfectament podria haver escrit un home.

En tot cas, el veritable protagonista de l'obra és la tensió psicològica, una ambientació inquietant on allò real es desdibuixa i allò oníric i simbòlic cobra presència. En aquest sentit sí que encerta Franz, doncs aconsegueix el seu objectiu, que no és altre que tenir-nos intrigats durant tota la lectura (i més enllà). Això ho aconsegueix amb un guió suggerent i amb un l'estil de dibuix naïf fet a llapis. Aquest últim encaixa perfectament amb l'obra i li dona un sentit honest que en certa forma la redimeix. Així mateix, també cal fer esment d'una narració gràfica d'estil cinematogràfic perfectament cronometrada i que funciona com un rellotge.

L'afeccionat a la novel·la gràfica sabrà apreciar aquests aspectes però de ben segur que sabrà també traçar els referents clars dels quals parteix Franz. Noms com Daniel Clowes o Charles Burns semblen massa evidents i potser per això trobarem una lectura plaent però no sorprenent. En canvi, sospite que la nova generació de lectores i lectors incorporats recentment a la novel·la gràfica gaudiran molt més amb un "Planeta Tierra" que, objeccions ideològiques i estètiques a banda, és una obra d'allò més ben feta. Per si de cas, no perdem de vista a Aisha Franz.
pertutatis | GNU/Linux i programari lliure | dissabte, 1 de febrer de 2014 | 16:38h
[Continuació de "Algunes bones apps lliures per a Android"]

Twidere: Twitter
Si bé als seus inicis era bastant limitat, ara mateix és un dels millors clients que hi ha quant a velocitat i usabilitat. Els inconvenients front a l'app oficial són els habituals, és a dir, la manca de "descobreix" i "connecta't". Els avantatges en canvi són diversos: funcions de filtre i silenci (molt necessaris!), bona gestió de llistes, absència de tuits publicitaris i d'espionatge, i la capacitat de controlar el dispendi de dades i bateria modificant certes opcions (aspecte, imatges, etc). L'únic veritable defecte que té és el recargolat sistema per incloure una pestanya de llista: Paràmetres > Pestanyes > [+] > Cronologia > Triar llista d'usuaris (aquí cal escriure i cercar el nostre nom d'usuari per tal que ens mostre un desplegable amb les nostres llistes)] > Nom de la llista. Interfície en català.

Kontalk i Telegram: Missatgeria tipus WhatsApp [Actualitzat a 24/02/2014]
Clons lliures i gratuïts que incorporen notables millores de privacitat com el mode ocult, la conversa secreta o la encriptació de missatges. Quant a la resta, funcionen exactament igual, i de fet les seves interfícies són un calc. Lògicament, tenen la seva xarxa pròpia, així que caldrà que els nostres contactes se'ls instal·len si volem comunicar-nos amb ells. Kontalk té el "problema" que només està per Android, mentre que Telegram està per Android i iOS. Tots dos estan disponibles tant a Google Play com a F-Droid però cap dels dos està per ara en català, tot i que em consta que les traduccions estan enviades i pendents d'aprovació.

Viquipèdia: Wikipèdia
App oficial de Wikipedia que s'instal·larà en l'idioma del vostre sistema però que permet canviar la llengua de la cerca. Senzill i fàcil de fer servir. Interfície en català.

Cool Reader: E-books
Lector de llibres electrònics en múltiples formats, molt còmode i complet. Permet configurar-lo segons els nostres gustos i necessitats quant al grandària de lletra, fonts, etc. A més, conté les típiques funcions de llibreria, senyal, diccionari...

Open FlashLight: Llanterna
App que permet encendre el flash de la càmera per fer-lo servir com una llanterna. És súper bàsic, quan obrim l'encén i quan tanquem l'apaga.

xkcdviewer i simpleDilbert: Còmics on-line
Dues apps simples per llegir aquestes dues genials tires còmiques en anglès.
pertutatis | Novel·la gràfica > Crítica | diumenge, 19 de gener de 2014 | 13:29h
Que l'humor gràfic és cosí germà de l'assaig és de tothom conegut. No obstant això, pocs són els dibuixants que s'atreveixen a anar més enllà i convertir les seves vinyetes en alguna cosa de major entitat. Per tal de fer-ho són necessàries bones dosis de reflexió i sentit crític, però també perícia en el dibuix i soltesa en la narració gràfica. Doncs bé, sabent que a més ostenta l'honor d'haver sigut qualificat de “grosser” per un tribunal (tota una garantia), no se'ns ocorre ningú millor per a realitzar un bon "assaig gràfic" que Manel Fontdevila.

En efecte, amb la seva habitual humilitat i claredat expositiva, compon en “No os indignéis tanto” una obra les peces de la qual encaixen amb la precisió d'un bon argument. Es tracta d'una oda a la democràcia real així com als mecanismes que permeten ampliar-la, com l'exercici de la llibertat d'expressió i la desobediència civil. Tot això, posat en el context de la crisi política i social del model heretat de la Transició, així com de l'eclosió del 15M.

Per parlar de tot plegat, Fontdevila recorre a un terreny que coneix bé. Així, planteja la seva teoria sobre la funció social de l'humor, de com certs actes de provocació ajuden a obrir noves vies. A partir d'aquí proposa extrapolar el mecanisme a molts altres àmbits, a imitació del que va ocórrer amb la insubmissió al servei militar. Per tot això, la seva tesi final no pot ser una altra cosa que una invitació a desobediència i la lluita front de la queixa “de sofà”. Una petita joia que potser arribe on uns altres no arribaran.

(c) Publicat originalment a Le Monde Diplomatique en español
pertutatis | Novel·la gràfica > Crítica | dijous, 16 de gener de 2014 | 09:36h

Sabeu, res m'agradaria més que sumar-me al cor de lloançes de l'estil "la nova genialitat de Max" que he llegit, però trobe que no us faria cap favor, ni al propi autor tampoc. També m'agradaria jutjar aquesta obra per allò que és i no per allò que jo voldria que fos. És el que tinc per costum fer i és allò just.

Però ara no puc evitar ser visceral i injust. Max és un autor que significa massa per mi, per la meva evolució com a lector de còmics, i no puc evitar esperar grans coses d'ell. I més quan l'obra es presenta amb una edició de luxe. En canvi, el que hi trobe és una obra conceptual que és només còmic en part i que, si bé no dubte que funciona perfectament en els seus propis termes, no passa de ser una lectura entretinguda però anecdòtica i, el que és pitjor, inofensiva. I això que el tema hauria donat per un còmic de gran alçada!

Però en comptes d'això, ens trobem de nou amb el refinament minimalista i de postres una mena de conte. Llavors, què voleu? No és ben bé allò que a molts ens agradaria veure-li fer a Max, d'això estic ben segur. Potser "Conversación de sombras" és recomanable però trobe que als lectors habituals de novel·la gràfica no els acabarà de fer el pes. Si més no, aquest ha estat el meu cas. Una llàstima!

pertutatis | GNU/Linux i programari lliure | dilluns, 13 de gener de 2014 | 18:38h
Malgrat la seva progressiva googlelització, a l'Android hi ha molt de marge sistèmic pel programari lliure. El problema, com de costum, és el desconeixement, i per això voldria recomanar-vos unes quantes apps lliures. La majoria es poden instal·lar des del propi Play Store però de tota manera us recomane que feu servir l'app del rebost F-Droid. Això us evitarà algun que altre banner de publicitat o codi sospitós. A més, podrem estar segurs que tot el que hi instal·lem respecta les nostres llibertats i la nostra privacitat, que no es poc.

AnySoftKeyboard: Teclat predictiu en català
Es tracta d'un substitut pel teclat de l'Android. La seva principal virtut és que podem afegir-li diversos paquets d'idioma amb els corresponents diccionaris pel mode predictiu, entre els quals el català. Sí, això mateix: podrem gastar el mode predictiu en català, cosa que sembla mentida que encara no puguem fer al teclat per defecte de l'Android (i això que tècnicament el trobe millor). Interfície en català.

Firefox: Navegació web
El veterà navegador web no és especialment millor ni més ràpid que el Chrome però presenta alguns avantatges importants. Per exemple, podem instal·lar extensions com l'AdBlock o el Image Blocker que fan la navegació més ràpida, segura i que ens faran estalviar consum de dades. Interfície en català.

Apollo: Música
És qüestió de gustos però, a mi em sembla més senzill a de fer servir que el Play Music, més amigable i millor en tots els aspectes. En part això és degut a que no està orientat a ser una botiga de música, i tampoc demana cap compte de google per fer una cosa tan senzilla com descarregar automàticament les portades dels àlbums. S'integra molt bé al sistema i reprodueix tot tipus de formats. Interfície no disponible en català.

AntennaPod: Podcasts
El millor programa de podcasts que he provat fins ara, lliures o no lliure, i heu de saber que faig un ús intensiu d'aquesta tecnologia. És molt senzill de gastar, permet importar i exportar llistes de podcasts (cosa gens corrent), gestionar-los fàcilment, configurar la descàrrega automàtica sota xarxa wifi o reproduir arxius d'àudio i vídeo, entre altres. Interfície en català.

FeedEx: Feeds/RSS
No és allò que se'n diu una app brillant ni "bonica" però fa la feina que s'espera d'un lector de feeds sense necessitat de cap compte de google. A més, permet (i facilita) incorporar les fonts que tu vols, al contrari que d'altres més coneguts que únicament et deixen triar les d'una base de dades tancada. Interfície en català.

OsmAnd: Mapes/GPS amb OpenStreetMap
Google Maps és insuperable, això s'ha de reconèixer. Però té el defecte que és massa depenent d'una conexió a internet. Amb aquesta eina ens podem baixar tota la informació de la base de dades d'OpenStreetMap de per exemple Espanya (o de tot el món si ens cap!) i fer-la servir offline. Permet buscar per adreces, "punts d'interès" (comerços, transports públics, etc) o coordenades, i la veritat és que sorpren el nivell de detall que té aquesta "viquipèdia dels mapes". També permet navegació en cotxe, bicicleta o a peu. Interfície en català.

VLC: Reproducció multimèdia
Està en fase beta (costum de la casa) però tot i així segueix essent el millor reproductor del món. Atenció, no el més bonic ni el és senzill però sí el millor, tot i que la versió per Android no és equiparable a la normal d'escriptori. Ja sabeu què diuen: si no pots reproduir-ho amb Vlc, és que no es pot reproduir. Interfície en català.

Traductor Softcatalà: Traductor català-espanyol espanyol-català
És un senzill traductor de textos elaborat per la bona gent de Softcatalà, equivalent al de la versió web. Inclou una opció per fer sevir formes valencianes, cosa que agrairem molt els valencians cansats de veure subratllats tots els verbs. Interfície en català (és clar!).

Tricorder: Sensor a l'estil Star Trek
Es tracta d'una autèntica fricada que fa servir els sensors de l'aparell per obtenir informació ambiental "súper útil" sobre camps magnètics, radiofreqüència, gravetat, ones sonores, activitat solar, etc. Tot amb uns sorollets dignes de la millor ciència ficció! Ei, i no és cap broma: funciona realment! Interfície no disponible en català.

[Segueix a "Més bones apps lliures per a Android"]
pertutatis | Novel·la gràfica > Crítica | diumenge, 12 de gener de 2014 | 16:45h
Feu clic sobre la imatge per llegir la ressenya (en espanyol). Si voleu llegir la versió digital gratuïta del còmic (en format PDF o CBZ), acudiu al web de Bernardo Vergara.

(c) Publicat originalment a Le Monde Diplomatique en español
pertutatis | Novel·la gràfica > Crítica | dimecres, 1 de gener de 2014 | 13:57h

Demolidor, cínic, vividor i desencantat com no podia ser d'altra manera tractant-se d'una creació de Robert Crumb. El gat Fritz és el personatge més carismàtic del seu autor i el més representatiu del que va ser l'underground nord-americà, una etapa d'efervescència, revolucions i somnis de llibertat.

Fritz congregava en una sola figura la tradició dels animals alçats que poblaven els dibuixos animats i les velles tires còmiques amb la rauxa de l'amor lliure i les il·lusions de canvi social que van sacsejar la segona meitat del segle XX. Després d'innombrables edicions pirates i esforçades antologies oficials, heus aquí el llibre definitiu del personatge, amb tot el seu material restaurat per a l'ocasió i incloent pàgines mai publicades fins al moment.

Per la seva significació inqüestionable, es difícil parlar del gat Fritz sense fer un poc d'història del còmic però tot i així no ho faré! Amb la nota de premsa que us he copiat a dalt en teniu prou. Al cap i a la fi una obra ha de poder defensar-se per si sola malgrat el pas del temps, i aquesta és ben capaç. Doncs bé, si hagués de definir en una paraula aquest recull, aquesta seria rauxa. Rauxa i l'humor políticament incorrecte d'un personatge que sembla encarnar l'inconscient diabòlic del seu autor. En altres paraules, Fritz fa tot allò que el seu autor voldria fer però no fa perquè conserva algun que altre fre racional i social, i no és un sociòpata del tot.

Amb això a la mà, un bon sentit del ritme i hom endevina que bones dosis d'improvisació, Crumb composa un grapat d'històries que semblen la trasposició del llenguatge del jazz al còmic. Personalment aquest recull m'ha semblat divertit i encissador però estic segur que hi haurà qui ho trobarà menyspreable i de mal gust. De fet és per aquesta última gent que sabem distingir el vell regust del còmic underground. Vol no agradar tothom i no tenir en compte ningú i, per exemple, és d'un masclisme tan naïf i ridícul que, sí, ofén.

A banda d'això, s'ha de dir que les històries del gat Fritz suposen per Crumb un inici, cosa que es nota a tots els nivells i especialment en l'apartat gràfic: està molt lluny del detall i la consistència de còmics posteriors així com dels seus treballs d'il·lustració pura. De fet crida prou l'atenció la seva dificultat per mantenir la integritat física dels personatges en alguns moments. I això sense entrar en els guions, dels quals ningú hauria d'esperar que respecten cap cànon.

Que "Las 7 vidas del Gato Fritz" és una obra fonamental per entendre l'evolució del còmic per adults no és cap secret, i per això entenc que no caldria recomanar-la a les afeccionades al còmic. Així que la recomanaré a tota la resta, als diables interiors de les lectores que vulguen gaudir d'un còmic divertit i punk com pocs, farcit de sexe, violència i drogues.

pertutatis | Miscel·lània | dissabte, 21 de desembre de 2013 | 21:41h
pertutatis | GNU/Linux i programari lliure | dissabte, 14 de desembre de 2013 | 10:44h
Abans de res, he de dir que veritable necessitat d'una distribució de publicació contínua ("rolling release distribution" en anglès) no en tinc. Un usuari corrent com jo perfectament podria esgotar els cinc anys de suport de la versió de llarga durada de Linux Mint, per exemple. Però, ja sabeu com va, n'he sentit a parlar i això de no haver de reinstal·lar cada sis mesos per estar a l'última en principi sóna bé, molt bé.

Per això mateix vaig investigar un poc a Distrowatch.com i vaig decidir donar-li una oportunitat a tres distribucions de publicació contínua: Sabayon, SolydXK i Manjaro. Totes tres són senzilles d'instal·lar al costat de Windows (no el faig servir però tampoc no vull cremar les naus!), fàcils de manejar i es lliuren configurades i llestes per fer servir des del primer moment (és a dir, amb controladors, còdecs multimèdia, flash, etc). A més, ofereixen entre altres un entorn d'escriptori madur, lleuger i sense acceleració gràfica innecessària com és Xfce. Quant això últim reconec que hi tinc predilecció des d'aquell primer Xubuntu que vaig fer servir però, és gairebé irracional.

Sabayon, la distrubució dita extrema


El primer intent l'he fet amb aquesta distribució basada en Gentoo que ofereix estar a l'última de les últimes. Això sí, en ser prou minoritària el suport que n'obtindrem de la comunitat en fòrums o xats és limitat. La instal·lació és de les més senzilles que he vist. Fins i tot té una opció per substituir amb un clic un sistema GNU/Linux preexistent sense tocar l'estructura del disc i adaptant-ne l'arrencada dual. S'ofereix amb diversos escriptoris tot i que clarament és Kde el que està més treballat. Per desgràcia, Xfce és el germà pobre mentre que Mate és poc més que un indigent. Ambdós caldria vestir-los millor abans d'oferir-los, més que res en l'apartat estètic.

El costat positiu l'aporta "Rigo", que serveix per instal·lar programari i actualitzar el sistema i que està basat en el cercador de Google. Allí he trobat tot el que faig servir i encara més, i he vist que el rebost de Sabayon és realment ample. La sensació en general és que podria acostumar-me però, vet aquí que en endollar el meu telèfon Android no me l'ha detectat. He fet diverses proves i cerques als fòrums però me n'he adonat que potser hauria d'aprendre alguna cosa de Gentoo i emprar el terminal per tal posar-hi remei, així que he optat per deixar-ho córrer (potser és només qüestió d'actualitzar el nucli, no ho sé). [Actualització: la darrera versió soluciona aquest problema]

SolydXK, LMDE a l'exili

El segon intent ha estat per una distribució que dóna continuïtat a les versions amb Xfce i Kde basades en la branca Testing de Debian que havien estat abandonades per Linux Mint Debian Edition. La seva instal·lació és la típica de Debian, cosa que vol dir que si vols fer una arrencada dual hauràs de passar al mode "avançat" i fer tu mateix la partició del disc. Res que no solucione un bon tutorial però hem d'anar amb compte amb la possibilitat de clavar la pota (no seria la primera vegada). L'edició amb Xfce s'anomena SolydX i m'ha sorprés per la seva aparença, amb una estètica molt ben treballada i d'aspecte professional rematada amb el nou menú Whisker.

Per manejar-ho tot plegat comptem amb diverses eines heretades de Linux Mint, com per exemple el gestor de programari o el d'actualitzacions, cosa que va molt bé. A més, no cal dir que tenir al nostre abast el gran rebost de Debian és un gran avantatge. El problema ha vingut per la banda de la detecció de maquinari. Detecta perfectament el meu dispositiu Android i tota la resta... excepte les tecles de funció del propi portàtil! Sí, això mateix! Després de barallar-me amb la configuració del teclat i de cercar altres vies no he pogut solucionar-ho. Una veritable llàstima però, per sort encara tenia un as a la màniga.

Manjaro, Arch Linux per a éssers humans

L'objectiu d'aquesta distribució és acostar els avantatges d'Arch Linux al gran públic però compte, Manjaro no és Arch. Això vol dir que disposa del seu propi rebost amb la intenció de fer-lo més estable, i que ara per ara potser trobem alguna mancança. De fet, n'he trobat una: qbittorrent. Segons sembla, darrerament han millorat el procés d'instal·lació i s'ha de reconèixer que ara mateix és prou senzill, sobre tot si volem substituir un sistema GNU/Linux per un altre. Només faltaria automatitzar-ho a l'estil de Sabayon.

Les eines de gestió i actualització són funcionals i molt espartanes quant a la presentació (ni una sola imatge!). Fan el seu paper però no són per usuaris amb poca experiència, d'aquells que només saben de "programes" i no de "paquets". De tota manera, la selecció de programari per defecte és molt encertada, donat que defuig allò lleuger i inclou gairebé tot el que solem necessitar: LibreOffice, Vlc, etc. La gran aposta en aquest sentit, és el client de jocs Steam, que s'ofereix llest per fer servir. Per la seva banda, l'escriptori Xfce no està del tot malament treballat, però sense arribar al nivell de SolydX. Això sí, inclou el menú Whisker i la possibilitat d'activar-lo amb la tecla de Windows.

Doncs bé, després d'uns quants dies fent servir Manjaro, he de dir que estic prou satisfet. La detecció de maquinari és perfecta, tant del portàtil en conjunt com del telèfon Android, i el rendiment general és molt bo. La sensació que tinc és que va més ràpid que SolydX o Linux Mint, i més o menys com Sabayon. Val a dir que existeix també una versió oficial amb l'escriptori Openbox que entenc que anirà encara més ràpid (serà perceptible?), a banda de versions comunitàries amb altres escriptoris.

L'únic dubte que tinc és si serà estable segons vaja "rodant" i més tenint en compte que la versió actual és encara la beta 0.8.8. El fet d'haver triat Xfce per defecte em dóna confiança en aquest sentit pel fet que no me'ls imagine "fent un Gnome" (no sé si m'expique). Per últim, només comentar que sembla que a can Manjaro treballen ara en facilitar la inclusió del rebost comunitari d'Arch Linux (AUR), cosa que per exemple em permetria instal·lar els maleïts tipus de lletra de Microsoft sense fer servir el terminal.

[Actualització 24/02/2014]
Alguns dels defectes comentats s'han anat solucionant amb el propi procés publicació continua. Per exemple, Sabayon ja detecta aparells Android sense problemes i Manjaro ja té accés a l'amplíssim rebost de programari d'Arch Linux AUR.

pertutatis | Novel·la gràfica > Crítica | divendres, 29 de novembre de 2013 | 20:58h
Resulta difícil enfocar correctament una obra que els mateixos autors afirmen que no és ni un reportatge, ni un quadern de viatge ni un estudi sociològic. "És una performance?", es pregunten. Al nostre parer, malgrat descansar en els marges de multitud de gèneres, la veritat és que el seu llibre no excedeix formalment cap de les característiques de la novel·la gràfica.

Això sí, reflecteix perfectament la personalitat d'un autor tan enganxat a l'expressionisme i a la percepció romàntica del món com és Edmund Baudoin. Ben conegut pels aficionats des de "El viaje", el gran públic potser n'haja llegit obres recents com "Dalí" o "Viva la vida. Los sueños de Ciudad Juárez".

És precisament en la línia d'aquesta última que, acompanyat de nou per Troubs, recorre Colòmbia fins al cor del Caquetà, on van néixer les FARC. Allà els autors van intercanviant retrats per records amb tot el que ensopeguen: gent humil, camperols, indígenes i fins a una comandant guerrillera. D'ells extreuen unes experiències vitals que són el reflex d'un món saquejat .

El resultat és un cúmul de peces personals amb què reconstruir, encara que siga d'una manera precària, el trencaclosques de la societat colombiana. Malgrat el concepte difús de la proposta, el seu interès en la gent assenyala un objectiu més humà que pròpiament didàctic, mentre que el biaix pictòric del dibuix ens remet a una intenció més artística que literària. En tot cas, és una lectura enriquidora que dóna veu a qui no sol tenir-la.

(c) Publicat originalment a Le Monde Diplomatique en español
pertutatis | Tires còmiques | divendres, 15 de novembre de 2013 | 10:27h
[clic a sobre per ampliar]
pertutatis | Opinió | dilluns, 11 de novembre de 2013 | 08:40h
A vore, que m'arromangue, que ja comence a estar fins els botons que per ahí es diga que defensar RTVV és defensar a la colla de lladres xucla-culs que l'han convertida en una autèntica defecació periodística i un veritable crim contra la democràcia.

No, senyores i senyors, tancar eixa eina tan i tan necessària pel nostre poble no és una forma de castigar-los a ells sinó a tot el país, que no ens enganyen. A l'endemà estarien de nou ben col·locadets si no fos pel fet que al "partit" li queden quatre dies i ja no els pot garantir ni això.

Jo ja entenc que és difícil ara donar la cara per la gentola esta que ara ha vist la llum i s'ha passat a l'enemic però, és que no ho estem fent, això! O no hauríem de fer-ho! Ei, que sí, que hi ha hagut l'excepció que confirma la regla, les treballadores que han lluitat i denunciat tants anys, i patit la repressió, i el sindicalisme combatiu que existeix i que és el que ha tombat l'ERO.

Però no és d'això de que parlem. Parlem de si el País Valencià és alguna cosa més que el "levante español", de si ens cal una ràdio i una televisió pública i democràtica com no l'hem tinguda mai començant per Amadeu Fabregat i les seues llistes negres. Sempre he dit que RTVV calia refundar-la sota una nova llei i ho mantinc, però és que del que parlem ara és de tancar-la, desmantellar-la i salar els camps, per ordre de Madrid, que és ordre de Berlín, l'FMI, etc.

Doncs no, d'això res! Com bé ha dit Mònica Oltra, no és seua per tancar-la, és de tot el poble. I si deixem que estos la tanquen, el senyoret Puig prou sabem que no podrà o voldrà o sabrà obrir-la de nou. No veieu que és un pas més en el pla de desmantellament de la Generalitat i l'autogovern?

A més, no suporte eixe discurs cínic segons el qual tot és una merda, el poble valencià és un "imbècil" endèmic, tots som culpables, i bla bla bla... Em preocupa molt perquè és la mena de discurs que mena a la inacció. I és només eixint al carrer com farem fora estos lladres anti-valencians.

Una bona vacuna contra la inacció seria que l'esquerra acordés un futur procés de veritat, justícia i reparació per RTVV. Però això potser seria desviar el debat del que és realment una retallada, una imposició i un escàndol. Fem fora els lladres i després ja parlarem de quina radiotelevisió pública volem.

Però per favor, reflexionem i sobre tot, com va dir Joan Fuster, "reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics". Rebutjem el cinisme i l'auto-odi, i lluitem per canviar les coses amb les cartes que tenim ara i ací, amb intel·ligència i sense dogmatismes. Salvem RTVV!
pertutatis | Novel·la gràfica > Crítica | dilluns, 28 d'octubre de 2013 | 18:43h
Nicolas Wild es va donar a conèixer amb una curiosa obra en dues parts anomenada "Kabul Disco" que, si bé va tenir acceptació, estava llastada per mancances evidents. No obstant això, "Así calló Zaratustra" eleva tant l'ambició de l'autor com la seva perícia. En aquesta ocasió, se centra en la religió originària de l'antic Imperi Persa, el Zoroastrisme, en la seva influència en les nostres societats com a inspiradora de valors i en la seva supervivència sobretot a l'Iran actual. 

Per tal de fer-ho, va seguint els passos de Cyrus Yazdani, arqueòleg i activista zoroàstric, qui va ser misteriosament assassinat. Així, seguirem a Wild en un viatge que el portarà des de França a recórrer l'Iran, per acabar a Suïssa. Però cal tenir en compte que es tracta d'una obra de ficció basada en fets reals, i narrada com un diari. Això significa que a més del desenvolupament de l'acció pròpiament dita, hi ha espai tant per recreacions històriques com per moments purament humorístics.

D'aquesta manera es construeix un guió molt amè durant el qual prendrem coneixement del que va ser i és el Zoroastrisme. Wild desenvolupa així el seu particular estil dins d'aquest gènere de dietari periodístic popularitzat per autors tan dispars com Joe Sacco ("Notas al pie de Gaza") o Marjane Satrapi ("Persèpolis") . Sens dubte , "Así calló Zaratustra" és una novel·la gràfica consistent, ben documentada i recomanable encara que només fos per alimentar la nostra cultura general i la nostra comprensió del món .

(c) Publicat originalment a Le Monde Diplomatique en español
pertutatis | Novel·la gràfica > Crítica | dijous, 24 d'octubre de 2013 | 17:27h
Potser algú pensarà que “Perros y clarinetes” es podria haver dit “perros y flautas” però no. Al crepuscle de l'era juancarlista és més fàcil que algú empés a l'atur i l'activitat captaire siga un bon músic i una persona formada, que no el punk gandul a l'ús (amb perdó). En altres paraules, algú més proper al clarinet que no a la sofrida flauta.

I bé, aquesta gent, és que potser no té dret a viure, a somiar, a patir i gaudir una història d'amor? No pot per ventura algú així ser el protagonista d'una comèdia romàntica amb un toc agredolç? Té res de dolent ambientar aquest gènere en aquesta mena de no tan joves i als nostres dies. Endevinem que no, ans al contrari, sembla un encert si més no per allunyar-se de l'estereotip frívol del gènere.

Però compte, aixo no és cap còmic de denúncia social. No amaga la realitat però tampoc s'hi recrea. El seu objectiu és un altre, el molt noble i més pur entreteniment. Sí, això mateix. Ni més ni menys que el que sembla quan fullegem les seves pàgines i veiem aquest dibuix tan simpàtic, amb aquella plàstica animada i aquell color d'aquarel·la.

És també la sensació que tenim en llegir les primeres pàgines i descobrir una narració d'estil clàssic, on tot és ben clar i entenedor, i en seguir llegint i trobar un guió centrat en els personatges i executat amb un ritme digne d'una bona partitura musical. Bé, val a dir que potser sí que té alguna que altra relliscada. Al cap i a la fi, els autors saben el que es fan però igualment es nota que són novells.

En conjunt, “Perros y clarinetes” és una novel·la gràfica que ens convida a passar una bona estona, a somriure un poc per variar. És un objectiu humil que es marca clarament i que és capaç d'acomplir, que no és poc. Seguirem la pista a aquest parell d'autors.
pertutatis | Novel·la gràfica > Crítica | dimecres, 23 d'octubre de 2013 | 17:24h
Reconstruir El Salvador amb rigor i compromís

El tràfec de joves internacionalistes solidaris cap als diferents països d'Amèrica Llatina ha estat constant des de les primeres revolucions. No obstant, és curiós com no sembla haver influït de manera definitiva en el coneixement general que en tenim de les seves circumstàncies i història recent. I això quan és a partir d'aquesta gent que ens serveix de pont com millor podríem comprendre la realitat d'alguns com El Salvador, que de tan menut sovint ens costa situar-lo en un mapa.

Aquest potser fou el pensament que va tenir Ruma Barbero quan es va decidir a crear aquesta novel·la gràfica. "La Chelita" recull les experiències de Charo Borreguero durant la seva estada en aquest país centreamericà durant el període de reconstrucció, on va col·laborar en la realització de l'informe de la Comissió de la Veritat de les Nacions Unides. Aquesta important fita jurídica va permetre documentar totes les atrocitats comeses durant una guerra “civil” que va durar dotze anys fins acabar en 1992. Aquesta, dirigida des de Washington en el marc de la Guerra Freda, es va materialitzar en un extermini sistemàtic de camperols sota el principi de "terra cremada".

Però aquest còmic no té la pretensió de ser ni un pamflet ni un llibre d'història. De fet, treballa sobre el camí obert per Joe Sacco, mestre comicaire del periodisme documental, amb obres com la darrera "Notas al pie de Gaza". La recepta comporta diversos ingredients, el primer dels quals és posar-se a l'alçada del lector més desinformat. Això ho fa principalment amb un guió àgil que segueix els passos de la cooperant protagonista i dels seus descobriments, tot i que també dóna veu a diverses companyes i salvadorenques. Però també, amb un dibuix que sembla inofensiu i que li permet abordar les situacions més difícils alhora que intercala algun que altre moment humorístic.

De tota manera, l'ingredient principal de l'obra, i allò que ens queda després de la seva lectura, és l'extensa documentació sobre la que es fonamenta la seva intenció didàctica. Seguir les aventures d'una jove idealista revolucionària té el seu interès, però en última instància, tal i com diu una de les víctima entrevistades: "Aquesta és la meva venjança, contar-li-ho a vosté, que tot el món sàpiga què van fer".

En tot cas, s'ha de reconèixer l'habilitat de l'autor en quant a tècnica narrativa a tots els nivells, i sobre tot l'exquisida sensibilitat humana que demostra amb els personatges. A més, s'ha d'aclarir que tot i prendre honestament partit per la causa del poble, el seu compromís últim és amb la veritat, i per això no amaga els assassinats comesos pels revolucionaris. Comptat i debatut, la lectura de "La Chelita" és un veritable plaer, tant si us agrada la novel·la gràfica com si només sentiu interés pel tema. Com a curiositat, cal comentar que l'obra ha estat editada ara en espanyol per Dolmen, però va ser realitzada i publicada originalment en llengua asturiana.

(cc) Publicat originalment a L'Accent
pertutatis | Novel·la gràfica > Crítica | dimecres, 16 d'octubre de 2013 | 18:24h

Amb cada nova novel·la gràfica m'agrada més Jeffrey Brown, i a casa quan arriba un llibre seu és rebut amb il·lusió. Per què serà? Potser és per com ha sabut evolucionar, en contrast amb la tendència formalista d'altres autors del seu àmbit, els quals s'han allunyat més i més d'aquell primigeni còmic independent costumista i autobiogràfic.

Efectivament, els còmics de Brown, amb les seves històries de joventut, amor i amistat, han evolucionat amb la seva vida cap a d'altres més madurs i familiars però igualment introspectius. És clar que hi ha una certa evolució tècnica però la millora té a veure sobre tot amb el contingut, atès que segueix fidel al seu estil de dibuix naïf. Però per entendre'ns, no ha fet un gir com ho va fer, per exemple, Seth des de "It's a good life, if you don't weaken" fins a "George Sprott" (amb excel·lents resultats, això sí). Obres sobre gatets a banda, l'aproximació de Brown és més subtil i consisteix en el vell truc d'explicar una quotidianitat que acaba per traspuar els temes eterns de la literatura.

En aquest cas, això es concreta en dos eixos que en el seu cas van relligats, com són la religió i les relacions entre pares i fills. Així, ens parla de la seva relació amb la divinitat, o més bé la manca de divinitat; dels seus records d'infantesa amb un pare que exercia de pastor cristià, i també les seves experiències amb el seu fill menut. Dit així, sóna un pèl avorrit però res d'això. El còmic es llegeix amb un bufit, gairebé es devora, i la impressió que deixa és ben plaent.

Potser és pel fet que suggereix més que explica i això ens força a participar, a implicar-nos en la interpretació dels fets. O qui sap si senzillament tot és degut al seu estil gràfic, que és tan simpàtic i tendre alhora, al qual afegeix ara el color. Qui sap. La qüestió és que Jeffrey Brown agrada per una raó o altra i no cal donar-hi més voltes. I bé, com que és evident que "De padres e hijos" suposa un pas endavant, la recomanació és obvia. Per cert, per sort la qualitat de l'edició també millora.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Abril 2014 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930    
RSS 2.0 RSS Comentaris