Avui fa tres anys es va demostrar que no era més important invertir en la visita del Papa que en la seguretat del metro de València. Encara no sabem quant ens vam gastar en la famosa visita però sí sabem quin cost va tenir en vides humanes la precarització dels serveis públics de transport. I a sobre, les víctimes encara han de suportar el menyspreu i la persecució, com si la gent volgués patir aquestes desgràcies només per fotre el govern. Hienes és el que tenim al Consell i no persones.
Per fi he pogut llegir aquest còmic que semblava haver-se extraviat. I el que he trobat m'ha sorprès agradablement. No havia llegit res del valencià Jose Fonollosa i ara em trobe desitjant de llegir el segon lliurament.
Però centrem-nos en el còmic. Bàsicament tracta del famós viatge que va fer Charles Darwin a bord del Beagle i que fou l'origen del seu cèlebre llibre, L'origen de les espècies. Dic famós però potser no ho és tant i per això em sembla que el tema d'aquest llibre resulta especialment interessant. Personalment considere a Darwin una de les personalitats més important dels nostres temps, un científic de cap a peus però també en conseqüència un discret revolucionari que va minar de base el fonamentalisme religiós occidental. En fi, sembla mentida que la seva vida no haja protagonitzat més obres de ficció, i més si tenim en compte episodis com el del Beagle.
Fonollosa és intel·ligent i sap trobar l'equilibri entre allò documental i la ficció. Es nota que s'ha documentat molt però alhora manté una preocupació fonamental pels aspectes narratius i gràfics, i en aquest sentit el resultat és una obra rodona. No és una aventura en sentit estricte, és simplement que fer un viatge així en aquells temps es convertia inevitablement una aventura! I això mateix és el que transmet l'obra, que ens fa compatir el punt de vista reflexiu del protagonista. I amb això no m'estic referint a una reflexió sobre la ciència sinó en general sobre tot allò que observa, com per exemple l'esclavisme.
A sobre, he de dir que tècnicament m'ha semblat molt bo el domini que té l'autor de la narració gràfica. En tot moment tracta de ser discret, de mantenir un disseny de pàgina, un color i fins i tot un estil de dibuix que, dins l'esquema clàssic, passe desapercebut i permeta gaudir de la història. Un lector atent, en canvi, podrà gaudir d'un treball especialment notable quan a la planificació, ritme de les escenes i versatilitat del dibuix. Aspectes aquests que, conscientment o inconscient, afecten al resultat.
En conclusió, un còmic ben recomanable per tothom. No sembla tenir cap més pretensió que la de ser una lectura interessant però, caram, per la raó que fos a mi m'ha agradat prou.
Una Constitució immutable fruit d'un pacte amb els anteriors colpistes, uns militars encarregats de guardar-la... De què em sona tot això? I ara vindran els de sempre, és clar, amb el discurs de la moderació, del terme mig i del consens, i amb el tòpic del populisme que vol ignorar què significa tenir el 60% del país per sobre del nivell de pobresa. Hi ha terme mig entre dictadura i democràcia, o entre oligarquia i justícia social? Que no ens passe res si, al final, no hi ha res més que condemnes i els nostres polítics els deixen fer.
Poc tenen en comú aquestes dues pel·lícules a banda del títol, uns quants personatges i una nau espacial emblemàtica. La primera de la nissaga, dirigida per l'insigne Robert Wise (West Side Story, The sound of music, The day the Earth stood still), és un film lent, lent, lent. I no ho dic pels estàndards actuals sinó fins i tot pels de la seva pròpia època, doncs hem de recordar que data només dos anys posterior a l'estrena del primer lliurament de Star Wars. En canvi, Wise prefereix prendre com a referència evident un film onze anys anterior, 2001. Així, basant-se en la filosofia de Stanley Kubrik, fa una pel·lícula d'una bellesa plàstica i poètica aclaparadora però, certament avorrida. I dic avorrida pel simple fet que el guió és d'allò més pulp i, francament, no dóna per més de dues hores de visions psicodèliques. Calcule que com a molt hagués emplenat per un episodi d'uns trenta minuts. Això sí, si la veieu en quatre sessions de mitja hora trobe que us semblarà meravellosa.
La versió de 2009, en canvi, és completament oposada. Al igual que el seu col·lega, J.J. Abrams (Lost) em sembla també un artesà que coneix la tècnica i els trucs però que defuig un enfocament d'autor. Això sí, els seus referents no podrien ser més diferents. Sacrílegament, Abrams pren com a mesura la pròpia Star Wars, segons va dir ell mateix (haurem de suposar que es refereix a les clàssiques). El resultat és una pel·lícula de to juvenil, una mena de comèdia d'aventures i de ciència ficció lleugera, on fins i tot cap la tensió sexual. De fet, una de les coses que més xoca en comparació és que els personatges ja no són gairebé asexuats. En general, la premissa és no permetre mai que l'espectador descanse, i això inclou un muntatge ultra-ràpid i un guió que sembla comprimir quatre episodis d'una hipotètica sèrie televisiva. I en aquest sentit el resultat és tot un encert: entreteniment pur i dur, tan fàcil d'oblidar com de convertir en merchandising.
Difícilment podríem comparar aquestes dues visions d'una mateixa nissaga de tant diferents com són. Hom se sent més proper als valors de la ciència ficció pura de Robert Wise que als valors neocon de J. J. Abrams. Ara bé, si he de triar entre una pel·lícula avorrida i una divertida, triaré sempre la divertida!
Potser és que li estic agafant el gust a aquest autor o potser és que aquest còmic m'ha semblat millor que els que havia llegit, per alguna raó. Potser és que he trobat que anava més cap alguna banda, que he pogut reconstruir un puzle més coherent aquesta vegada. I és curiós que siga així, doncs va contra la seva concepció de l'art narratiu, tal i com ell mateix explica en aquest còmic.
De fet, Piltrafilla tracta de l'odissea particular de Jeffrey Brown fins a trobar-se a si mateix com a comicaire, des dels seus primers dibuixos com a infant fins a Torpe, passant per l'etapa com a estudiant de Belles Arts, on com tants altres autors de còmic va estar a la vora de perdre la seva vocació, fins a retrobar el camí de la mà de gent com Chris Ware.
Sabeu, no diria que estem davant un autor brillant si ho mirem fredament. Tanmateix, quan he llegit algun dels seus còmics, i especialment aquest, més que llegir-los els he devorat. La clau per gaudir-los, evidentment, és que no s'han de llegir fredament doncs no estan fets fredament. Si espereu trobar una tècnica quirúrgica, millor busqueu en altre lloc. En canvi, encertareu amb Piltrafilla si allò que voleu és llegir una història feta amb el cor a la mà.
Tot i això, desprès de fer l'esforç de repassar la lectura, he de dir que Jeffrey Brown està lluny de ser maldestre en l'art de la narració gràfica. El seu estil pseudo-naïf, a més d'encaixar perfectament amb les seves històries, té un enorme poder d'evocació. D'alguna manera, hom se n'oblida que està llegint un còmic fet per un comicaire, doncs sembla més el diari d'un amic que no va ser pensat per publicar-se. De tota manera, per mi el millor és el disseny de pàgina, amb la persistència d'una retícula de 2x3, trencada molt rarament, que li permet marcar un ritme molt viu al llarg de tota l'obra i fer-la més entretinguda.
En poques paraules, Jeffrey Brown sembla encarnar el tòpic de la genialitat d'allò simple. En aquest sentit diria que potser és fan de Chris Ware però, evidentment no és deixeble seu! Piltrafilla és un còmic que respira honestedat, és interessant i divertit i, per tant, molt recomanable per tothom.
Si voleu dues bones raons per llegir aquest manga només cal que mireu la coberta, allí ho diu ben clar: Urasawa i Tezuka. Bé, en realitat, Tezuka només aporta la idea original, la història d'Astroboy on es basa tot aquest manga. I Urasawa, alumne espavilat i devot de l'esmentat Déu del manga, la porta al seu terreny amb curós respecte. Interessant col·laboració post-mortem, no hi ha dubte.
El que més m'ha cridat l'atenció és la manera com Urasawa ha digerit els elements clàssics de Tezuka per dur-los al seu terreny sense que aquests perden substància. Això es tradueix en diversos aspectes. Un és el temàtic, on hi ha la constant reflexió moral del mestre Tezuka i el que probablement és el tema principal de la saga d'Astroboy, els robots que no són humans però que tenen més humanitat que la majoria de persones. I l'altre és el de la realització, on Urasawa desembarca amb tota la seva artilleria narrativa, plena de tensió dramàtica i misteri, incorporant girs sense deixar mai caure l'atenció del lector.
Però, si ambdós universos combinen tant bé és pel fet que comparteixen una preocupació fonamental pels personatges, una estima que sembla anar més enllà de la història. Per suposat, també ajuda el fet que a banda del bon gust amb que està fet, tècnicament parlant aquest manga resulta senzillament excel·lent. Estem parlant d'una obra de maduresa d'un Urasawa que ve de fer 20th Century Boys i Monster i al que trobem especialment motivat per l'homenatge al seu admirat Tezuka.
En fi, no sóc massa partidari de fer judicis precipitats, donat que tan sols he llegit el primer volum dels vuit que componen l'obra. Tot i així no trobe gens arriscat recomanar Pluto, un manga que segurament serà un dels èxits d'enguany. Per cert, potser també hagués estat bé posar el nom d'Isaac Asimov en la portada, doncs per moments tot plegat sembla Jo, robot.
Guió: Mark Millar Dibuix: Dave Johnson, Kilian Plunkett Tinta: Andrew Robinson,Walden Wong Planeta DeAgostini
Vet aquí un dels famosos What if...? que realitzen periòdicament les editorials de super-herois per sacsejar un poc l'encotillament de les seves sèries. En aquest cas, el protagonista és ni més ni menys que Superman, i la premissa la següent: què hagués passat si la seva nau hagués aterrat a la URSS en compte de als EE.UU.? La idea d'un Superman convertit en emblema comunista i hereu de Stalin no hi ha dubte que crida molt l'atenció però, anem a pams.
El guió de Millar es desenvolupa entre dues forces argumentals que no sempre acaben de lligar. D'una banda, es dedica a reorganitzar l'Univers DC en base l'esmentada premisa, cosa que comporta l'aparició de Lex Luthor, Batman, Wonder Woman, Green Lantern, Brainiac, Jimmy Olsen, etc. Tots ells hauran de trobar nous rols en un món dominat pel comunisme superheroic. Això, en principi, no té perquè estar ni bé ni malament. El problema és que l'extensió d'aquesta novel·la gràfica sovint no permet d'explicar amb contundència la participació d'alguns d'aquests personatges, i el seu paper sembla reduit a l'anècdota. Una anècdota que, no tinc cap dubte, és més una concessió als afeccionats de DC que cap altra cosa.
L'altra força argumental de la qual parlava és la que podríem considerar més purament de ciència ficció ucrònica, i en aquest sentit per mi més interessant. Un ésser tan poderós com Superman, omnipotent i omniscient gràcies als seus poders, és pràcticament un Déu a la terra i això deuria d'afectar de manera dràstica a la història de la humanitat. No us explicaré ara els esdeveniments que trobareu en un relat que abasta centenars d'anys però, no hi ha dubte que sí, es nota la seva presència. En certa mesura, sembla que Millar reprèn la idea del Dr. Manhattan del Watchmen d'Alan Moore des de la perspectiva d'un Déu que sí es preocupa per l'espècie humana i vol fer el bé. Aquesta idea, a totes llums és la més interessant del còmic però tristament no es troba massa desenvolupada. No hem d'oblidar que en el fons es tracta d'un còmic purament d'entreteniment, cosa que marca el seu estil. De tota manera, val a dir que el resultat conté la profunditat necessària com per fer-lo destacar per sobre de la mitjana.
Quant a l'apartat gràfic, he de dir que m'ha agradat bastant. Evidentment estem parlant d'un estil que encaixa en l'Univers DC i si dic que està bé és en aquests paràmetres. De tota manera, trobe que Johnson ha sabut realitzar un bon disseny d'aquest món alternatiu i transportar-nos la seva atmosfera. El seu estil té l'atractiu necessari com per atreure el lector i domina perfectament la narració gràfica, de manera que la història queda explicada amb tota claredat. No serà cap meravella però, caram, poca cosa més se li podria demanar en aquest cas.
En resum, Superman: Hijo Rojo m'ha semblat una novel·la gràfica prou ben feta i del tot recomanable. És més una història entretinguda de ciència ficció que un còmic de superherois, cosa que a mi ja m'està bé i sospite que a la majoria de gent també. En aquest sentit em sembla que hauria d'haver donat per més (què hi farem) però no hi ha dubte que acompleix l'encàrrec.
Tota la informació sobre els guanyadors dels Premis ComiCat 2009, els premis populars del còmic en llengua catalana, s'està fent pública a bloc de ComiCat (etiqueta premis) aquí.
Un any més, com a membre de ComiCat, vull agraïr la participació de tots aquells que heu votat per recolzar aquesta iniciativa en favor del còmic en la nostra llengua. I, per suposat, moltes felicitats als guanyadors!
Si teniu Spotify, ja podeu obtenir el títol d'Iniciat en les Arts del Doom Metal per la Universitat Per Tutatis!
El programa d'estudis consta de dues parts:
1. Una LLISTA DE REPRODUCCIÓ amb 16 cançons del bo i millor del gènere que es pot trobar a Spotify (no estan totes les que són però, sí són totes les que estan). Si feu click a l'enllaç s'hauria d'obrir al vostre reproductor directament.
2. Material complementari que podeu llegir al web de referència del gènere: Doom-Metal.com
Matrícula oberta! Places il·limitades! Doom or be doomed!
Fa uns mesos que vinc gastant el principal sistema operatiu GNU/Linux recomanat per la Free Software Fundation, el gNewSense 2.2. En realitat es tracta d'una versió de l'Ubuntu 8.04 LTS (és a dir, el de manteniment de llarga durada, cosa que assegura les actualitzacions) però totalment alliberat. Sí, a mi també em va sorprendre però sembla que l'Ubuntu encara gasta paquets privatius, cosa que no afavoreix la cerca de solucions de programari lliure, raó per la qual va nàixer aquest gNewSense.
gNewSense 2.2 és igual d'amistós, robust, fàcil d'intal·lar i gastar que l'Ubuntu 8.04 i sí, també està completament en català. Disposa d'un LiveCD per si voleu provar-lo sense modificar el vostre ordinador, tot i que compta amb un assistent que us permetrà instal·lar-lo en una partició sense cap problema i conservar així també el vostre sistema operatiu actual (fins i tot jo ho he aconseguit!). Altre avantatge és que per alguna raó és realment lleuger. És a dir, Ubuntu 8.04 no funciona bé al meu portàtil antic (Pentium M 1,5Ghz, amb 256Mb de RAM) però gNewSense 2.2 sí que ho fa, i fins i tot més ràpid que el Xubuntu 9.04 (la versió lleugera d'Ubuntu) i és capaç de fer anar bé l'OpenOffice.
Això sí, per la seva pròpia natura, encara té alguns inconvenients. El principal és que no detecta la meva targeta WiFi, ni la de molts altres fabricants per les quals encara només hi ha disponibles controladors privatius. Això no té volta de fulla. Altre xicotet problema és que no hi ha versió lliure per gestionar certa versió dels arxius comprimits rar. A més, gNewSense 2.2 no té Firefox sinó que ve per defecte amb l'Epiphany, el navegador de Gnome, que tampoc no està malament. De tota manera, si sou fans del Firefox podeu instal·lar un clònic indistingible i totalment lliure anomenat Icecat (així podeu agregar tots els vostres pluggins favorits). Per últim, el quart problema que he detectat és que la versió lliure del lector de Flash, anomenada Gnash (actualitzeu a 0.8.4) va bé però no del tot, cosa que pot ser un inconvenient en segons quines webs. Esperem que la versió 1 estable estiga a l'altura.
En fi, està clar que a gNewSense li queda encara un poc de camí per ser equiparable a les distribucions majoritàries, però trobe que tampoc tant. Tot i així, paga la pena gastar-lo i fer-lo créixer pel bé del programari lliure. I per què és necessari el programari lliure? Doncs per la senzilla raó que el programari determina qui pot participar a la societat digital i només el lliure (llibertat d'ús, còpia, modificació i redistribució) permet la participació de tothom, essent així garant de la llibertat, la democràcia, els drets humans i el desenvolupament a la societat digital.
Guió: Kazuo Koike Dibuix: Goseki Kojima Planeta DeAgostini
Si heu llegit els exitosos manga de El lobo solitario y su cachorro o Asa el ejecutor sabeu bé de les meravelles de què són capaços aquest tàndem. I si us van agradar, aleshores, com jo mateix, esteu d'enhorabona doncs Hanzo, el camino del asesino és més del mateix.
Això vol dir submergir-se de nou al Japó feudal amb tots els sentits des del rigor documental dels guions fins l'emoció que transmet un dibuix emparentat amb la il·lustració tradicional japonesa (si és que un manga no us sembla prou tradicional!). En aquesta ocasió, seguirem les passes d'un suppa (ninja) encarregat de servir en secret Ieyasu Tokugawa, qui més endavant arribaria ser el primer shogun. Aquest fet aporta una certa novetat en relació a les altres obres, tot i que l'enfocament és més o menys el mateix.
Un cop més, a les mans de Koike i Kojima, les arts marcials es converteixen més en arts que en marcials. L'acció es desenvolupa a molts nivells, tan pròpiament físic (de nou resulta impressionant la claredat expositiva dels combats) com psicològic i social, ateses totes les convencions morals característiques del Japó feudal. Al final, tot ens porta a implicar-nos en un narració que resulta fascinant en tots els aspectes, plàsticament, com a aventura i com a introducció a aquell món que voreja la fantasia sense acabar de caure-hi mai del tot.
En resum, un nou manga dels mestres Kazue Koike i Goseki Kojima, en la seva línia habitual i del tot recomanable. Tant si us agrada el gènere de les arts marcials o el còmic històric, com si simplement sou capaços de gaudir d'una obra feta amb molt de gust i ofici.
Doncs sembla ser que qui no va entrar a la pel·lícula vaig ser jo, i això després de tantes i tantes recomanacions. Al cap i a la fi, el que vaig trobar és un film amb tòpics sobre vampirs que no per menys explícits deixen de ser-ho, feta amb un estil de realització de cinema independent que no em va semblar especialment brillant. I supose que aquí està el problema, que ni em va sorprendre ni em va seduir, i això és gairebé un problema insalvable quan parlem de cinema fantàstic. Pense que aquest gènere ha de ser fantàstic en més d'un sentit (no confonem ara fantàstic amb espectacular) i si és de terror a més has de poder passar por, i en aquest cas per mi ni una cosa ni altra.
A més, trobe que realment no planteja cap problema de fons i sembla donar per bo el fet de deixar-ho tot simplement apuntat (alguns en diuen suggerit). Això personalment em semblaria vàlid si els senyors director i guionista tingueren un domini major del llenguatge cinematogràfic però, no és el cas. No diré que és dolenta però sí trobe que s'ha exagerat massa amb ella, i definitivament no m'ha pagat la pena del que costa una entrada de cinema avui dia. I disculpeu!
Orn 2, L'Illa Formiga (Orn 2, La Isla Hormiga) ha estat guardonat com a Millor Obra en els Premis Populars del Saló del Còmic de Barcelona, els quals com el seu propi nom indica són triats directament pels lectors.
Es tracta doncs d'un recolzament favorable del públic a un projecte exemplar en el camp de la normalització de la nostra llengua, doncs s'edita simultàniament i idèntica en català i espanyol. Això ho hem d'agrair a l'editorial mallorquina Dolmen tant com al seu autor, l'empenta del qual ens consta que va ser decisiva.
Però, tot això no serviria per res si la qualitat de l'obra no ho valgués, fet que aquest premi popular confirma al meu entendre més que un d'oficial. Enhorabona Quim!
Allò que vaig dir a la ressenya del primer volum (Kabul Disco 1, Cómo no fui secuestrado en Afganistán) es vàlid també en gran mesura per aquest segon lliurament. Però, tot i això trobe que hi ha notabels diferències que justifiquen aquesta ressenya. És més del mateix, sí, però la millora qualitativa és substancial. A més, aquí ja no parteix el lector de la sospita, donat que suposem que després d'haver-se llegit el primer volum, sap quina mena de còmic és aquest, i això ajuda.
El millor però, és que el propi autor se n'adona de l'absurd en que participa, que no és altre que el fet d'una suposada reconstrucció d'Afganistan a sou dels mateixos que l'estan destruint. I això és fruit d'un major coneixement sobre aquest país i la seva situació que també es reflecteix al còmic. Quin sentit té fer publicitat contra l'opi quan aquest és la principal d'ingressos de la població? Segons diu el mateix còmic, el 74% del PIB afganès prové d'aquest cultiu. És dolent, va contra la salut, la moral i fins i tot contra l'Islam... però és que la gent allí es mor de gana!
De tota manera, igual com al primer volum, l'objectiu del còmic no és la denúncia sinó l'entreteniment. I això ho aconsegueix seguint les peripècies del protagonista i dels seus companys de feina (que estan ben bojos) sense amagar això sí la realitat d'Afganistan. És cert que hi ha apunts sobre el context que són interessants i fins i tot importants per la trama, però en general el leit motiv de l'obra segueixen essent els gags humorístics. I en aquest sentit em sembla que ha millorat prou, clar que això va segons el sentit de l'humor de cadascú. Potser la raó és que té més acció, ja que l'última part consisteix en la seva fugida d'uns disturbis a la capital bastant tensa. Certament, hom no pateix massa pel benestar d'uns cooperants que queden retratats més com a oportunistes que cap altra cosa.
Al final, el resultat és un còmic bastant digne d'humor blanc amb el qual, tangencialment, hom pot acostar-se a la realitat d'un dels països més esclafats pel neocolonialisme. De nou, l'edició ens ofereix al final un recull del treball gràfic que l'autor va realitzar per diverses campanyes, així com diverses fotografies.
Vet aquí altre d'aquests còmics muts pels que tinc especial predilecció. Amb una estètica que en certa mesura em recorda a l'anomenada Nova Escola Valenciana dels anys 80, Dorgathen ens conta la curiosa història d'un gos que eixamplarà els seus horitzons com mai cap de la seva espècie havia fet. Sí, tal vegada us sona de la mítica revista NSLM.
Amb un ritme molt marcat, jugant constantment amb les imatges i les icones, aconsegueix contar-nos aquesta sorprenent aventura i fer-nos passar una estona d'allò més entretinguda. Com de costum en aquests casos, bona part del seu encert resideix en un estil gràfic atractiu i que en certa forma apel·la a un sentit artístic del còmic (en contraposició amb un sentit més consumista, vull dir). L'autor treballa també al món de l'animació i és professor d'art i disseny, cosa que es reflecteix tant en el plantejament de fons com en la realització de l'obra de manera inequívoca.
L'edició que n'ha fet Dibbuks val a dir que està molt bé, essent el típic còmic que sembla estar demanant de ser regalat fins i tot a gent que no llegeix còmics habitualment. Es tracta d'una coedició mundial on Dibbuks ha participat conjuntament amb les editorials Komica (Suècia), Edition Moderne
(Suïssa, Alemanya y Àustria), Bries (Bèlgica i Holanda), Gingko Press
(EUA, Canadà, Regne Unit, Irlanda, Austràlia i Nova Zelanda) i Ladida Books
(Polònia). Tota una demostració d'encert empresarial que ens permet tenir a les mans aquesta xicoteta gran obra. Per la meva banda no puc més recomanar-la doncs m'ha semblat francament deliciosa.
Endurance narra l'odissea de l'expedició trans-antàrtica imperial comandada per Sir Ernest Shackleton que el 1915 pretenia creuar per primera vegada l'Antàrtida en trineu. Els 27 homes embarcats en aquest repte van quedar atrapats durant gairebé dos anys en el gel suportant unes condicions extremes al límit de les seves forces.
Bàsicament, Endurance és la història d'un fracàs, de com una sèrie d'homes valents van emprendre una aventura gairebé suïcida, i de com van sortir-ne vius pels pèls. Francament, d'aquesta història se'n podria haver fet una comèdia molt divertida, amb tota aquella gent encabotada a fer una cosa impossible i com són incapaços de salvar el primer obstacle (arribar a tocar terra ferma a l'Antàrtida amb el vaixell) i desprès de poc no moren tots tractant de tornar. D'acord, en essència és una aventura i així s'ha volgut plantejar aquest còmic però per mi un heroi és alguna cosa més que un vehement. Vull dir, tot aquest patiment, tot aquest sacrifici quina raó de ser té? Sobreviure tant de temps en aquell continent i aconseguir tornar té molt de mèrit però, al cap i a la fi, ningú els va obligar a anar i potser no era el moment en plena Primera Guerra Mundial. Ho reconec, que em costa de simpatitzar amb en Shackleton i companyia, i coincidisc amb el periodista que planteja això mateix al principi de l'obra.
En tot cas, s'ha de reconèixer que la factura del còmic és més que consistent. Més enllà del fet que el guió no acaba de resoldre les qüestions de fons, sí aconsegueix resultar entretingut en la narració de les vicissituds d'aquella gent. Però, el millor és l'apartat gràfic, on Bustos es dedica a jugar amb el dibuix i la narració gràfica per explicar amb molt d'encert l'ambientació psicològica i la pròpiament física d'aquelles latituds. Així, parteix d'una quadrícula que no dubta en trencar per explicar o suggerir certs esdeveniments o per transmetre sensacions. I tot això sense perdre mai un ritme narratiu àgil.
A Endurance li ha faltat una volta més al guió i un estil de dibuix més personal per acabar de ser rodó. Tot i això, trobe que ha pagat la pena de llegir doncs, a més d'entretingut, m'ha agradat el seu treball quant al llenguatge del còmic. En altres paraules, és recomanable però més com a còmic que com a aventura.
Guió: Mark Waid Dibuix: Diego Olmos Planeta DeAgostini
Doncs ja tenim aquí un dels còmics més esperats d'enguany per dues bones raons. La primera, pel simple fet que Batman visita Barcelona. I la segona, per publicar-se en llengua catalana. Només per això, per constituir una mena de fita psicològica, o com a mínim una curiositat gairebé de col·leccionista, ja paga la pena de fer-li una ullada.
El problema però, és que no va més enllà. De fet el passeig de Batman per Barcelona té un interès equiparable al de Scarlett Johansson a la pel·lícula de Woody Allen (ben mirat, jo diria que menys). El pròleg un tant oportunista del senyor alcalde així ho anuncia. I efectivament, el guió de Mark Waid sembla fet per l'oficina de Turisme i perd pàgines i més pàgines en mostrar i explicar coses que nosaltres coneixem bé: la llegenda i la festa de Sant Jordi o l'arquitectura modernista d'alguns edificis emblemàtics. L'excusa, la trama per la qual arriba a la ciutat és d'allò més feble i es soluciona amb una bona amanida de galtades amb la Sagrada Família com a teló de fons. Amb aquest panorama, Diego Olmos fa el que pot amb l'apartat gràfic. Es tracta d'un dibuixant que personalment mai m'ha cridat l'atenció en excès però, no es pot negar que està correcte en tot moment i ha sabut aportar aquell toc superheroic que el guió sembla oblidar per moments.
En fi, supose que era difícil combinar les bondats d'una ciutat tan moderna i assolellada com Barcelona amb l'estil fosc i de gènere negre que hauria de tenir Batman. Potser hagués fet falta una proposta més arriscada però em sembla que aquest no era l'objectiu. Al final, el resultat és un còmic bastant fluix que es deixa llegir però que en cap cas acompleix les expectatives tot i la completa edició que n'ha fet Planeta. I sí, em sap molt de greu. Ens queda la il·lusió que potser aquest còmic serà la llavor de futurs projectes que potser tindran millor sort.
El primer llibre de ComiCat, el bloc de referència del còmic en català! Inclou totes les crítiques de còmic, una selecció dels millors articles (amb aportacions d'Antonio Martín i Jaume Capdevila KAP) i una útil guia del còmic en català amb tots els títols editats el 2008.
Primer recull d’articles de crítica sobre còmic apareguts al bloc Per Tutatis! durant els anys 2007 i 2008. Guia de lectura destinada al públic adult on hi trobareu ressenyats còmics de tota mena de gèneres i orígens, tant en edició en espanyol, com en anglès i català.
[click a sobre la imatge per ampliar-la]
José Fonollosa
Una Constitució immutable fruit d'un pacte amb els anteriors colpistes, uns militars encarregats de guardar-la... De què em sona tot això? I ara vindran els de sempre, és clar, amb el discurs de la moderació, del terme mig i del consens, i amb el tòpic del populisme que vol ignorar què significa tenir el 60% del país per sobre del nivell de pobresa. Hi ha terme mig entre dictadura i democràcia, o entre oligarquia i justícia social? Que no ens passe res si, al final, no hi ha res més que condemnes i els nostres polítics els deixen fer.
Poc tenen en comú aquestes dues pel·lícules a banda del títol, uns quants personatges i una nau espacial emblemàtica. La primera de la nissaga, dirigida per l'insigne Robert Wise (West Side Story, The sound of music, The day the Earth stood still), és un film lent, lent, lent. I no ho dic pels estàndards actuals sinó fins i tot pels de la seva pròpia època, doncs hem de recordar que data només dos anys posterior a l'estrena del primer lliurament de Star Wars. En canvi, Wise prefereix prendre com a referència evident un film onze anys anterior, 2001. Així, basant-se en la filosofia de Stanley Kubrik, fa una pel·lícula d'una bellesa plàstica i poètica aclaparadora però, certament avorrida. I dic avorrida pel simple fet que el guió és d'allò més pulp i, francament, no dóna per més de dues hores de visions psicodèliques. Calcule que com a molt hagués emplenat per un episodi d'uns trenta minuts. Això sí, si la veieu en quatre sessions de mitja hora trobe que us semblarà meravellosa.
Jeffrey Brown
Naoki Urasawa, Osamu Tezuka
[click a sobre per ampliar]
Guió: Mark Millar
Tota la informació sobre els guanyadors dels Premis ComiCat 2009, els premis populars del còmic en llengua catalana, s'està fent pública a bloc de ComiCat (etiqueta premis) 
Guió: Kazuo Koike
Doncs sembla ser que qui no va entrar a la pel·lícula vaig ser jo, i això després de tantes i tantes recomanacions. Al cap i a la fi, el que vaig trobar és un film amb tòpics sobre vampirs que no per menys explícits deixen de ser-ho, feta amb un estil de realització de cinema independent que no em va semblar especialment brillant. I supose que aquí està el problema, que ni em va sorprendre ni em va seduir, i això és gairebé un problema insalvable quan parlem de cinema fantàstic. Pense que aquest gènere ha de ser fantàstic en més d'un sentit (no confonem ara fantàstic amb espectacular) i si és de terror a més has de poder passar por, i en aquest cas per mi ni una cosa ni altra. 
Orn 2, L'Illa Formiga (Orn 2, La Isla Hormiga) ha estat guardonat com a Millor Obra en els Premis Populars del Saló del Còmic de Barcelona, els quals com el seu propi nom indica són triats directament pels lectors. 
Nicolas Wild
Hendrik Dorgathen
Teniu tota la informació a la secció corresponent de 
Luis Bustos
Guió: Mark Waid
[click a sobre per ampliar]
