Fins i tot amb tots els condicionants que la separen de l'inconfusible estil del mestre Jiro Taniguchi, aquesta és una novel·la gràfica digna de ser llegida. No obstant això, per jutjar-la correctament hem de tenir en compte que es tracta d'una obra primerenca, d'encàrrec i emmarcada dins dels paràmetres del gènere negre. A més, el guió ve signat amb les inicials de l'equip creatiu MAT, on s'endevina la mà de l'esmentat dibuixant.
"Enemigo" es desenvolupa en l'imaginari estat llatinoamericà de Nacencio, just després de l'arribada al poder d'un grup revolucionari socialista. Davant la mala situació econòmica, el govern decideix aprofitar els recursos naturals del país, tot encarregant a una corporació familiar japonesa un projecte de desforestació de la selva per la seva conversió en cultius. Tot això enmig d'un conflicte contra un escamot encapçalat per un general dretà que compta amb el suport de l'imperialisme nord-americà.
El nostre protagonista, un antic militar que exerceix de detectiu privat, acudirà per alliberar el seu germà, un directiu japonès segrestat per la guerrilla, i es veurà embolicat en el destí d'aquell país. Però tampoc no ens enganyem. Malgrat la seva presa de partit, no estem davant d'un thriller polític, sinó més bé d'una novel·la gràfica de gènere negre farcida d'acció i resolta amb molt d'ofici. Ni va més enllà ni ho pretén, si bé aconsegueix el seu objectiu d'entretenir al lector, que no és poc.
"Què és això, una altra paròdia d'Star Wars?", direu. Doncs sí i no. D'una banda, sí, és això mateix i en un sentit fins i tot molt estricte. És a dir, com més coneixement tingueu de les pel·lícules, dels seus diàlegs, les seves escenes i els personatges que n'apareixen, més riureu. I quan dic riure vull dir riure, i no somriure. Sembla que malgrat tot, encara hi ha moltes bones bromes a fer sobre el tema.
Però, l'encert d'aquest còmic, i la base del seu humor, és que sap traslladar-ho tot al gènere de l'humor gràfic i la tira còmica sobre relacions entre pares i fills. Què hagués passat si Darth Vader hagués criat ell mateix el seu fill Luke? Vet aquí la pregunta que serveix de premissa. La resposta és un cúmul vinyetes farcides de referències a la saga galàctica i relligades amb anècdotes sobre l'experiència de ser pare. I bé, aquesta vessant més casolana és segurament el millor que pot haver aportat un autor tan inesperat com Jeffrey Brown. Potser el recordeu d'algun còmic autobiogràfic, de relacions amoroses o de gatets però, és igual.
Fos com fos, el resultat és tot un encert. Terriblement graciós i "culturalment dispers" però, alhora tendre i ingenu com un d'aquells còmics independents de que parlava. Només m'he de queixar d'alguns detalls de traducció que han enterbolit algun acudit. A banda d'això, em sembla una lectura ben recomanable, i no cal dir que un regal infal·lible.
Sincerament, pensava que després de dos pel·lícules en solitari i d'una conjunta amb els Avengers, ja no sabrien què fer amb aquest personatge. Però no, el tercer lliurament de la saga està a l'alçada de les millors pel·lícules del boom del gènere de super-herois recent. Dit això, no cal dir que si aneu a veure-la amb ànim de gaudir-la, haureu de passar per alt moltes bestieses: qui no vulga pols que no vaja a l'era.
Però, fetes totes les obvietats, la pel·lícula és d'allò més divertida, i conserva aquella encertada combinació entre acció i humor tan característica de la versió cinematogràfica d'aquest personatge. Aquí el veurem sofrir d'allò més, amb un protagonista que pateix atacs d'ansietat i necessita que tothom l'ajude, unes armadures que es trenquen a la mínima de canvi, i uns dolents que fan por.
En general el film funciona com una màquina en tots els aspectes, sempre dins els paràmetres del cinema excessiu del Hollywood actual, és clar. I si bé té alguns forats de guió, el bon ritme i el to general fan que ens n'oblidem i ens llancem de cap a l'entreteniment. Per cert, cal destriar l'encertada participació d'un personatge infantil que no fa gens de ràbia (en versió original), així com aquell efecte d'"univers gastat" que fa que la tecnologia no sempre funcione.
Searching for Sugar Man Malik Bendjelloul
Vet aquí un film en la línia d'aquells documentals americans que més que presentar la realitat la dramatitzen fins la llagrimeta. Si Michael Moore ho fa amb qüestions polítiques i socials (i ho fa molt bé), aquest és un exemple de les possibilitats del gènere musical, o més bé melòman, cosa que ens recorda aquella singular "The Story of Anvil". La pregunta aquí és, què feia una mena de Bob Dylan mestís americà triomfant a l'hermètica Sud-Àfrica de l'apartheid sense saber-ho, mentre era ignorat a la resta del món?
Doncs bé, la resposta és una història tan fantàstica que el fet que siga real gairebé impedia fer-ne una adaptació de ficció i convidava a un plantejament documental amb una estructura propera al drama. I val a dir que el resultat quant al guió i la direcció és impressionant. Des del primer moment, la pel·lícula sembra llavors per anar mantenint l'interès de l'espectador, i recollir els fruits poc a poc amb les successives revelacions. Així, la sensació que es té en veure-la és ben bé màgica, fins al punt que a la sala del cinema es podien escoltar exclamacions involuntàries. I bé, quants documentals coneixeu amb un final com aquest?
Argo Ben Affleck
Si aquesta pel·lícula ha generat una certa controvèrsia trobe que ha estat pel fet que algunes persones no s'han pogut abstreure al context. Sí, està basada en fets reals (l'anomenada "crisi dels hostatges") i sí, els islamistes iranians són els dolents i la CIA són els bons. Això és així, i jo entenc potser no és fàcil de pair. Però a la fi, si ho mirem amb els ulls de qui pren les coses tal com venen, el que tenim aquí és una pel·lícula del gènere d'espies d'allò més entretinguda i que no té cap més pretensió ni vol anar més enllà.
Diré més, és tan correcta en la direcció, el guió, les interpretacions o la pròpia ambientació anys setanta, que sobresurt de la resta de la seva mena dels darrers anys. I això la fa una bona candidata per passar una bona estona si allò que us agrada és el cinema clàssic i les històries que ens fan patir allò just. Això i gaudir d'una trama que en certa mesura recorda més a "The Sting" que a "Mission: Impossible".
Si algú vol saber què va ser això del "comix", aquella mena de revolta àcrata que semblava voler dinamitar els principis ingenus del còmic per adults, llavors ho té fàcil: només li cal llegir aquest "Atajos". És clar que hi ha molts referents, a casa nostra i a nivell internacional (per no dir directament americà) però de tots ells em sembla que Martí és un personatge alhora representatiu i singular que no sempre ha rebut el reconeixement que caldria.
Més visceral que pròpiament avantguardista, aquesta obra que canta el costat fosc de l'ànima humana traspua ràbia pels quatre costats. Més que una renovació formal, Martí cerca superar aquell enfocament complaent i que s'havia convertit en inofensiu del còmic industrial, i adaptar-lo al seu temps. Així, hom podria definir aquest "Atajos" com una mena de "Creepy" postmodern, doncs es tracta d'un recull de narracions breus farcides d'elements macabres i grotescos però, amb un enfocament que actualitza ambients i fòbies al món en que, no ens enganyem, encara vivim.
De tot això porta gran part del pes un dibuix que impacta per la seva expressivitat explícita, i que resulta inquietant malgrat emprar un estil de narració gràfica ben directe i gens complexe hereu de formes europees. Al final, fora de tots aquests punts de vista, allò que trobareu és un còmic d'entreteniment fet amb el fetge, cosa que hauríem d'agrair però que sembla que no sempre agrada tothom. I també un volum que s'emmarca en la voluntat, encertada al meu parer, de recuperar en format decent el llegat de la germinal revista "El Víbora".
L'autora sueca Joanna Hellgren presenta aquí una obra de maduresa en la qual s'endinsa en un dels temes recurrents en la literatura, el cinema i per suposat també la novel·la gràfica: la família. No obstant això, "Frances" no és el retrat de cap família model, sinó més aviat el de tot allò que s'allunya d'ella i redueix els llaços parentals a la mínima expressió.
Així, trobarem personatges com una mare que no vol ser-ho, un pare absent, una filla abandonada, una tia lesbiana que fa de mare o un avi amb alzheimer. Cap d'ells sembla trobar el seu lloc, bé siga per motius personals o socials, ja que l'entorn de classe obrera tampoc no permet fer sempre el que se suposa que és correcte.
Malgrat tot, no estem davant de cap tragèdia ni de cap crítica mordaç. Hellgren prefereix fer un assaig sobre la supervivència dels afectes enmig de situacions complicades. No jutja els personatges ni es compadeix d'ells sinó que els accepta tal i com són, i ens convida a fer el mateix. El relat es desenvolupa tant cap endavant com cap enrere, amb un guió molt ben plantejat que va desfent la troca poc a poc i sap mantenir l'interès en tot moment.
Per la seva banda, un dibuix de gran bellesa ens recorda els coneixements d'il·lustració de l'autora, que tot i això demostra també un domini mil·limètric del ritme i la narració gràfica. El resultat final és un excel·lent conjunt d'històries d'amor entrecreuades de gent que encaixa la vida com pot.
A aquestes alçades hauria de ser sobrer recomanar una obra de Chester Brown, però com que no hi ha ningú infal·lible, no ho serà comentar aquest "El hombrecito". A més, podem suposar que moltes lectores albergaran una certa suspicàcia davant la mena de llibres que recullen obres primerenques, donat que en general solen ser més un recurs editorial per col·leccionistes que veritables bones lectures. Per sort, no és el cas en cap dels dos sentits.
Efectivament, s'inclouen diverses historietes curtes fetes sota l'allargada ombra de la colla del mestre Robert Crumb, les quals suposen un divertit exercici de vandalisme juvenil. N'hi ha que són ingènues, gairebé críptiques, directament al·lucinògenes i fins i tot d'humor negre. Però de seguida trobem altres més llargues en les que Chester Brown fonamenta les bases d'aquell còmic independent canadenc sense el qual no estaríem avui aquí. Són ben bé la mena d'obres personals i autorreferencials que el portarien a fer altres directament relacionades com "El Playboy" o la genial "Nunca me has gustado". I també són aquelles més intel·lectuals i d'assaig d'on parteix el fil que el duria i a crear la monumental "Louis Riel" o la controvertida "Pagando por ello".
Però no ens posem solemnes, aquesta obra és un recull molt variat que manté en tot moment l'interès gràcies a un profund respecte per la intel·ligència de qui llig. En aquest sentit, cal destriar les dues històries de "Helder", on Chester Brown demostra que és d'aquelles persones a les que agrada no només veure la pel·lícula sinó també el "making of" i encara la versió comentada pel director. Si més no, aquest és el joc que ens planteja quan es dibuixa a si mateix dibuixant-se a si mateix. També hem de fer menció especial de la preciosa història d'amor muda titulada "knock knock", així com de l'assaig final sobre la esquizofrènica.
Per suposat, cal afegir-hi a més una profusa secció final d'anotacions, aclariments i notes biogràfiques que gairebé forma part de l'estil metòdic de l'autor. I amb això s'acaba d'arrodonir una lectura àgil, interessant i francament divertida que demostra una vegada meś la mestria de Chester Brown. Per cert, vist el resultat està clar que no és només una obra per acèrrims de l'autor sinó més bé per qualsevol persona adulta.
La publicació d'aquest integral per part de Norma ens ofereix la possibilitat de valorar en format de novel·la gràfica una de les millors obres que ha donat el còmic europeu en els darrers anys. Manu Larcenet recicla aquí les formes juvenils del mitjà al servei d'una visió molt perspicaç tant de la realitat social com de la introspecció psicològica i les relacions humanes. Tot això, adobat amb l'humor malenconiós característic del seu estil.
El guió segueix la peripècia vital d'un jove fotògraf francès, fill dels aguerrits obrers de les drassanes, a través del seu procés de maduració. Està situat a la França contemporània a l'arribada de Sarkozy a la presidència, amb l'ascens del feixisme de Le Penn i la desbandada ideològica de l'esquerra com a teló de fons. Víctima d'una significativa malaltia mental que li produeix greus atacs d'un pànic paralitzant, el protagonista haurà d'anar construint la seva vida i recuperant els seus llaços familiars i la seva consciència social.
Tot això serveix a l'autor per plantejar una obra de gran profunditat literària, on abunden les reflexions sobre els temes més diversos. Malgrat que el plantejament semble tòpic, es tracta d'una lectura molt entretinguda, amb moments tristos però també joiosos, que manté la tensió fins al final. Menció a part mereix el seu apartat gràfic, amb un dibuix l'aparença del qual oscil·la sense mesclar entre allò naïf, allò expressionista i allò realista, amb un meravellós ús de la paleta cromàtica. Per llegir amb calma.
Fa llàstima escoltar com davant la crisi de legitimitat democràtica i el clima de corrupció sistèmica, certes esquerres centren les seves propostes en elements purament auxiliars. És el cas de les primàries que, sense deixar de ser un element positiu, està clar que no garanteix per si mateix una bona qualitat democràtica.
És a dir, no té cap sentit insistir en processos d'elecció per triar una candidata que una vegada arribada al càrrec tindrà carta blanca. Sense anar més lluny, Zapatero ja va ser triat en unes primàries però, això no li va impedir aprovar, entre altres, una reforma laboral que sabia que era rebutjada per una immensa majoria de la població i encara de la militància del seu propi partit.
Les primàries són un mecanisme més per millorar la qualitat de la representació però no l'únic i ni tan sols el més substancial, doncs no eviten que l'opinió dels electors siga irrellevant arribat el moment de la decisió. La veritable reforma que cal és la construcció de mecanismes efectius de participació i subsidiarietat, des del referèndum fins l'assemblea passant per la democràcia líquida.
La qüestió és si tenen o no les esquerres la voluntat política d'implementar una veritable democràcia participativa. Em consta que hi ha qui ho veu tot plegat com un obstacle a l'acció política i al lideratge. I segurament ho és si entenem aquests de manera despòtica i noucentista.
No obstant, el signe dels temps afavoreix no només a qui persegueix bons fins sinó qui ho fa per bons mitjans. Accions com la de consultar el sentit del vot dels diputats a la militància, o la cedir a la ciutadania la capacitat de fer preguntes al govern, no haurien ser objecte de burla sinó més bé d'admiració i copia.
Si és cert que la veritable pàtria és la infantesa, llavors podem calibrar la importància que per moltes xiquetes i xiquets ha tingut la lectura de còmic en català. No només per assumir que aquesta era la seva llengua sinó també per interioritzar la normalitat del seu ús i estranyar l'opinió d'aquells que la volen menystenir. Moltes són les sèries i personatges que podríem esmentar en aquest sentit però, n'hi ha un parell que sens dubte mereixen especial atenció: Astèrix i Obèlix.
Recentment Salvat ha iniciat una nova edició de les seves aventures sota el nom de "Astèrix. La Gran Col·lecció", de la qual per ara han vist la llum deu àlbums. Aquest títol tan barroc està justificat per la cura que s'ha tingut en la seva producció, que inclou una nova retolació així com una restauració dels traços i els colors. I val a dir que una breu ullada a les precàries edicions antigues ens convencerà que realment feia falta dur a terme aquesta tasca. Estem segurs que qualsevol amant del còmic sabrà valorar-la, així com gaudir d'unes històries amb diverses capes de lectura que conserven tota la seva capacitat de fer-nos somriure i fins i tot riure obertament. Tampoc no descobrirem ara la importància de l'obra de Goscinny i Uderzo. Tant des del punt de vista artístic, com pel que fa a la seva rellevància dins la cultura popular, és de sobres coneguda.
La qüestió serà més bé destriar si Astèrix és encara un còmic que puguem donar a llegir als infants dels nostres dies, tants anys després de la seva publicació original. Segurament que qualsevol xiqueta o xiquet a qui agrade llegir s'ho passarà d'allò més bé amb un àlbum d'Astèrix, malgrat pertànyer a la generació dels anomenats “nadius digitals”. Però no és això sobre el que hem de reflexionar. Hem de pensar que la lectura a certes edats no és només un entreteniment sinó també una qüestió d'assumpció de valors i una font d'ensenyaments.
Les objeccions que podem posar-li a Astèrix des d'aquest punt de vista són diverses. La més obvia és un masclisme que redueix el paper de les dones a la mínima expressió, això sí, amb notables excepcions. Tot i així, val a dir que no és res comparable al d'altres clàssics francobelgues com Tintin o Els Barrufets. En contrapartida, podem citar diversos aspectes positius, el primer dels quals és la fermesa de les conviccions dels protagonistes i l'humor amb que s'enfronten als problemes, lluny de la retòrica del sacrifici. En tots els àlbums hi traspua una ètica de la resistència festiva que ens sembla molt saludable.
Com sabreu, Astèrix i Obèlix són els herois de l'únic llogaret lliure d'una Gàl·lia ocupada per l'Imperi Romà, i és en aquest context que hi un altre aspecte positiu: les mostres d'amor a la seva terra i d'afirmació de la pròpia identitat front a la imposició. Un comportament que, malgrat allò que diuen alguns, no sembla curar-se al llarg dels seus viatges. Hi ha qui ha volgut interpretar-ho com una mostra del chauvinisme francès però, també podem capgirar-ho fàcilment al nostre favor i treure'n una bona lliçó. El paral·lelisme és ben clar, no us sembla?
Amb tota aquesta vigent concepció literaria de la novel·la gràfica, de vegades se'ns oblida que el llenguatge del còmic és visual abans que res. I això vol dir que hi ha una vessant gràfica que és lícit treballar per si mateixa, i no només com a suport d'una història. També oblidem sovint, per culpa del sufocant pes del guió clàssic de Hollywood, que una història no ha d'anar ben bé com dicten les normes d'aquest, i que n'hi ha prou amb tenir alguna cosa que pague la pena explicar-se. En poques paraules, això és el que ocorre amb "Un lugar equivocado".
Es tracta d'una obra farcida de l'extraordinària i càndida bellesa que aporta l'aquarel·la, així com dels jocs visuals i pictòrics a que es presta l'art seqüencial. Tampoc no direm que és quelcom que no s'ha vist mai, i de fet el catàleg de tècniques emprades és prou bàsic. Però, sí crida l'atenció la perícia de l'autor així com la gran expressivitat que aconsegueix plasmar. No tot els dies podem llegir una obra que podríem gaudir fins i tot si fos muda. Quant al guió, es tracta d'un text que malgrat caure en tots els tòpics del còmic independent, encerta en la seva manca de pretensions i amb un enfocament caòtic. Es succeeixen les escenes amb situacions obertes a la interpretació i que, tal i com comentava, troben la seva millor finalitat en servir de suport a les imatges. "Potser allò que vull és no voler res", diu un personatge. Vet aquí la clau que ens pot ajudar a comprendre aquesta novel·la gràfica.
Hui al metro de Madrid he vist un pare que ajudava a llegir a la seva filla un conte en anglès. Malgrat el seu pobre domini de la llengua de Shakespeare, la seva determinació era ferma i el parlava sense cap vergonya. Pura diglòssia en acció. Fa temps que ho veiem venir però l'onada anglòfona sembla créixer per moments, i més ara que Espanya és oficialment un "estat perifèric".
L'espanyol està bé per parlar-lo a casa, amb els amics o al bar però, per prosperar a la vida, cal saber anglès. Si més no, aquest és el missatge que traspua la massiva implantació del bilingüisme a les escoles madrilenyes. I la gent ho té tan clar que de fet és un dels arguments de major pes per dur els fills i filles a les escoles concertades, les quals compten amb un exèrcit de precaris professors "nadius".
Empomeu-ho! Després de tants anys d'escoltar coses com que l'ensenyament bilingüe provoca trastorns de l'aprenentatge (sic) o que no serveix per res aprendre català (valencià) perquè l'única llengua útil és l'espanyol; ara resulta que no, que d'això res. Fins i tot l'espanyolisme més ranci ha descobert les virtuts científiques del bilingüisme, i explica que a més, francament, s'ha de ser molt "de poble" per no parlar anglès. De fet les veritables elits espanyoles sembla que ja fa temps que el gasten a casa.
Per tant, em pregunte si falta molt pel dia en que podré exigir a Madrid que em parlen en anglès "per educació". O que podré argumentar que emprar l'espanyol és de "nacionalistes excloents que no volen parlar la llengua comuna", que evidentment és l'anglès. O que em queixaré que traduir les coses a l'espanyol és malbaratar els recursos públics... I en fi, el llarg etcètera que ja coneixem. Però, no patiu, que la culpa encara serà nostra! Per cert, Google Traductor, tradueix "habla en cristiano" per "speak english". No comment.
No sé ben bé en quin punt la colla de la nova cançó va passar la flama d'aquell foc que van encendre. Diuen que potser va ser entre classe i classe de les línies en valencià quan tot just començaven, entre canvis de k7s de rock en català. Qui sap! El cert és que hui tenim una bona colla de grups, amb talent i ganes, amb molt d'amor a l'art, a la llengua i al país; i també la capacitat de produir discs amb una qualitat notable gràcies a les noves tecnologies.
Exemples clars de tot això són els darrers lliuraments de Neuròtics, Inèrcia i Tardor. Tots ells s'emmarquen amb matisos dins el rock alternatiu però, us estalviaré la crítica musical. El millor que podeu fer és visitar el seu bandcamp i escoltar la seva música. Allí també podreu descarregar el disc sencer pel preu que considereu just (a partir de zero euros), i al web de la discogràfica Mésdemil comprar-lo si us fa goig.
Aquest petit gran llibre de Manel Fontdevila recopila el millor de les seves vinyetes d'humor gràfic aparegudes al diari Público i dedicades a l'Església Catòlica. Després de la publicació de “¡La crisis está siendo un éxito!” i “¡Esto es importantísimo!”, sens dubte el tema mereixia un volum a part.
Segons l'autor, s'inclou "bàsicament el que ha estat notícia en aquests darrers anys: avortament, educació, finançament, etc. Però, també aquesta altra vessant, diguem-ne més pintoresca, que es reflecteix en certs ritus i viatges de gran impacte mediàtic". Fontdevila assegura que "el problema d'aquesta institució està en interferir en la vida política, la qual cosa s'acaba traduint en legislacions retrògrades i, sobretot, en beneficis econòmics difícilment justificables".
No obstant això, no és la seva opinió al voltant del tema el que fa recomanable aquest volum, sinó el seu domini de l'humor gràfic. És a dir, la seva capacitat de distanciar-se de la realitat imposada pels grans mitjans, de donar-li la volta, interpretar-la amb les ulleres del sentit comú i preparar-la amb una bona dosi d'enginy. Ara bé, on Fontdevila marca la diferència és en el notable fet que a més és un gran dibuixant.
Declarat seguidor d'una llarga tradició, Fontdevila reivindica a més la importància de la sàtira política en la nostra societat: "Qualsevol tabú és una convenció, i un cop trencat, pots acabar veient que era una bestiesa i passar a altres coses més serioses. La sàtira sol accelerar el procés".
Que el govern incomplisca sistemàticament el programa electoral i faça polítiques al dictat de l'aristocràcia financera és greu però, que estiga directament a sou d'aquesta és tota una altra cosa. Això equival a dir que la democràcia espanyola és una ficció, pur teatre. La política al servei de qui omple sobres no amb paperetes electorals sinó amb feixos de bitllets, és quelcom intolerable.
Ara bé, mentre tothom condemna els corruptes, poques són les veus que es pregunten què caldria fer amb els corruptors. Sabem qui són i quins són els seus negocis però ningú amb pes polític sembla atrevir-se a proposar-ne solucions. Potser és pel dogma neoliberal que santifica aquesta aristocràcia financera (ser empresari és altra cosa), o potser és que l'esquerra ha oblidat algún que altre principi relacionat amb la justícia social. Legalitat a banda, sota cap concepte hauria de ser moral la riquesa desmesurada però, els límits i l'equitat són conceptes maleïts pel capitalisme.
Segurament hi ha molta tela que tallar amb el tema del finançament dels partits polítics però serà sempre una lluita contra el vent mentre no impulsem la construcció d'una societat més equitativa, mesurada i justa. Cap llei no evitarà que el senyor R es compre un partit i per això hem de tendir a la desaparició d'aquests paràsits socials si no volem minar la democràcia de base.
Malgrat el títol, que per moments ens faria pensar en un llibre pràctic estil bricomanía, aquesta obra resultarà d'allò més interessant a qualsevol persona interessada en la lluita per la llibertat i la justícia social a la xarxa. Bàsicament es tracta d'una ràpida panoràmica històrica que abraça quatre punts claus de la mateixa, els analitza i n'extreu unes reflexions que més bé són proposicions per seguir construint aquest "kit de lluita". Així, el llibre s'organitza en capítols que estudien l'afer Wikileaks, els Anonymous, els Hacktivistes i algunes aportacions individuals i empresarials significatives. Temes com a llibertat d'expressió, el periodisme, la neutralitat de la xarxa o les formes d'organització i participació, entre molts altres, hi són presents.
L'autora, més que defensar una tesi prèvia, cerca tots els angles possibles i vàlids de les qüestions amb una mentalitat oberta i una predisposició positiva. Recull fonts, explica detalls, posa en context i fa les citacions necessàries amb encert. Vol aprendre, comprendre i reflexionar sobre com encarar les lluites en aquesta nova frontera que és internet, i ens convida a fer-ho no des de l'autoritat sinó des del reconeixement mutu. En aquest sentit, sembla que ha interioritzat el model comunicatiu d'internet quan atorga a les lectores les característiques dels nodes que fan funcionar la xarxa: intel·ligència i autonomia.
El llibre està escrit amb simplicitat formal i claredat expositiva, essent apte per qualsevol persona interessada en el tema, per bàsics que siguen els seus coneixements. És curt però alhora farcit de bones idees i, en fi, del tot recomanable. Traficantes de sueños l'edita sota llicència CC-BY-SA-3.0 i podeu comprar una còpia en paper per 6 € o bé descarregar-vos el PDF gratuïtament.
Darrerament hi ha hagut molt de rebombori al món del programari lliure arrel de l'alliberament de l'última versió de l'Ubuntu. La raó ha estat la introducció d'una funcionalitat que permet fer cerques a Amazon mitjançant el dash i que suposa l'enviament inadvertit d'informació de l'usuari a Canonical, l'empresa que fa l'Ubuntu. L'objectiu declarat és obtenir finançament però la mesura va ser molt criticada tant per la Free Software Foundation com per l'Electronic Frontier Foundation. Richard Stallman va arribar a qualificar-la de espia (spyware). Sens dubte, implementar aquesta mena de comportaments sota programari lliure és creuar una línia roja.
Que Ubuntu envie a Canonical qualsevol cosa que l'usuari escriu al dash és exactament el que fa anys que fan Microsoft, Apple, Adobe i la gran majoria d'empreses de programari privatiu. No discutiré ara si és ètic o no el patrocini d'Amazon però, s'ha de dir que moltes altres distribucions de GNU/Linux reben diners d'aquesta corporació mitjançant sistemes que no violen la intimitat de l'usuari. Per exemple, fent servir la barra de cerques del Firefox. Tal qual està concebut, el sistema de l'Ubuntu és totalment inacceptable.
Segons ells, això no és cap problema donat que es pot desactivar manualment. No obstant, és evident que esperen que la gent o bé no voldrà fer-ho o, pitjor, que simplement no sabrà com. I aquest és un paràmetre important donat que Ubuntu es dirigeix a un públic general amb coneixements informàtics bàsics i no necessàriament conscient dels seus drets com a usuari. Tot això, sumat a la manca d'una informació adient al respecte, constitueix un clar abús per part de Canonical.
Jo mateix si vaig decidir-me a fer servir un sistema operatiu GNU/Linux no va ser en primer lloc per cap raó ètica. Senzillament Mandriva, la distribució que vaig adoptar llavors, oferia més seguretat, estabilitat, facilitat d'ús, i cobria millor les meves necessitats que Windows XP, el qual tot just havia patit una hecatombe vírica. I a més, era gratuïta. Va ser després quan vaig interessar-me més per l'ètica que hi havia al darrere i pels principis del programari lliure, i als pocs anys vaig canviar a Ubuntu. A l'igual que la gran majoria d'usuaris, no sóc informàtic ni sé modificar el codi per més que ho permeta la llicència lliure.
Per això mateix he decidit migrar el meu sistema operatiu i les meves donacions a Linux Mint. Per usuaris acostumats a Ubuntu és l'opció més fàcil i no requereix de gaire aprenentatge extra. A més de no espiar-me, inclou de partida tot el programari restrictiu que em caldrà sí o sí (controladors, flash, java, còdecs multimèdia...), es distribueix amb dos escriptoris de caire clàssic molt amigables, i és igualment senzill de fer servir. Altra opció ben considerada per usuaris corrents sembla que és Mageia.
Ara mateix trobe que no hi ha cap raó ni per recomanar Ubuntu ni per suportar el seu espionatge. Gràcies al desenvolupament del programari lliure, tenim altres distribucions de GNU/Linux igualment vàlides i som ben lliures de triar-les. Exercim aquest dret i esperem que Canonical rectifique pel bé de tothom. En tot cas, val a dir que em sap greu per la bona feina que fa la gent d'Ubuntu.cat.
Aquesta novel·la gràfica deu tenir vora un any però, pels paràmetres de Seth, aquest és el millor moment per ressenyar-la, no us sembla? De què tracta? Doncs intentaré explicar-ho. Sabeu quan algun amic vostre ha llegit un còmic, un llibre, etc que li ha arribat al cor, i llavors tracta de transmetre-vos aquell sentiment? Quan algú que ha entès alguna obra o sintonitzat amb ella de manera especial, us recrea el seu record i significat personal? Pel qui escolta i sap empatitzar (cal saber i voler fer ambdues coses) això comporta un cert moment de comprensió i gaudi. Poc importa si després ens molestem en llegir aquella obra, donat que allò més valuós és el sentiment que ens ha transmés aquella persona. Fins i tot pot ocórrer que si anem a la font quedem decebuts per l'expectativa.
Doncs aquesta és no ben bé la tesi d'aquesta novel·la gràfica, sinó les bases sobre les que s'assenta, que són les pròpies de l'estil de l'autor. Seth no fa una mena de fals documental sobre la gloriosa història del còmic canadenc i del club que va servir per agermanar els seus autors, sinó que rememora les emocions que van viure els protagonistes, i els sentiments que hi van projectar els lectors en aquells còmics. No sé si m'explique. Per exemple, Seth podia haver recreat aquell còmic de la mort de Kao-Kuk sobre el qual parla a un episodi, i haver-lo exposat tal qual. Però segurament seria una lectura sense cap mena d'interès, ingenu i pulp. En canvi, el que fa és exposar vinyetes més o menys connectades d'aquella obra i fer-nos-les veure, per mitjà dels quadres de text, a través dels ulls de qui en guarda un record emotiu.
Cal dir que reeixir en tot això que acabe de comentar no és gens fàcil. Cal molta imaginació, habilitat per fer un guió tan inusual com rodó, capacitat d'evocació en el dibuix i un domini magistral sobre la narració gràfica que et permeta relacionar els diferents elements gràfics i les diverses capes del text. I no només això, també cal seduir el lector, amb canvis de ritme i de perspectiva en la història, i amb un estil visual atractiu per bé que d'inspiració clàssica. I tot això està en mans de ben pocs autors als nostres dies, tots ells independents, que és el mateix que dir veritablement lliures.
Sens dubte Seth és un dels que més brilla en aquest sentit, i la prova és aquesta xicoteta joia en forma de novel·la gràfica. Tot plegat és com una volta de cargol més a l'enfocament que plantejava a "Wimbledon Green", obra que ell mateix admet que és gairebé una broma (sic). Però es tracta de la volta justa que li feia falta per arribar al refinament d'un gènere propi que podríem anomenar nostàlgia ficció. De fet, ell mateix el va portar a l'excel·lència amb una òptica més intimista a George Sprott, amb la qual va certificar la seva mestria i maduració artística.
PS: Sí, aquesta vegada també apareix el seu amic Chester Brown en un cameo d'allò més recargolat.
Després d'anys i anys parlant del "PPSOE", ara que el concepe havia calat en la societat, sembla que valencianisme polític que el va encunyar ha deixat de gastar-lo tan a sovint. La urgència per desallotjar al PP de la Generalitat Valenciana és gran, i Compromís veu possible un pacte amb el PSPV. Mònica Oltra ho va deixar ben clar en unes declaracions: "volem governar". En aquest sentit, a ningú se li escapa l'estratègica elecció de Ximo Puig, del sector dit valencianista, com a cap dels socialistes valencians. Per la seva banda, EUPV juga també les seves cartes a l'espera d'una aritmètica electoral encara llunyana. En general tothom es guarda de criticar els companys d'oposició a nivell autonòmic, i en als mitjans ja es parla obertament de tripartit valencià.
Però, sobre quines bases podria funcionar aquest futur govern de coalició? No enumeraré ara els retrets que l'esquerra podria fer-li al PSPV, començant per la reforma de l'Estatut. Però sí hi ha dos factors que em semblen clau i que no s'estan explicant a la ciutadania. El primer és la liquidació efectiva de les Comunitats Autònomes programada pel 2020 per mitjà de la Llei d'estabilitat pressupostària. Aquesta forma part d'una estratègia declarada de recentralització administrativa que hauria de solucionar els dos principals problemes que pels epañolistes té Espanya: l'estat del benestar i les "nacions perifèriques". L'austeritat és la solució final per ambdues alhora.
Les properes dues legislatures de la Generalitat Valenciana, atesa la llei i els deutes, hauran de ser necessàriament les de la liquidació dels serveis socials. Això, és clar, sota el marc actual, on les autonomies tenen totes els obligacions de despesa però gairebé ninguna capacitat de recaptació. I aquí és on hem de tenir en compte el segon factor: l'atzucac autonòmic català. És a dir, la demostració que és impossible no ja tenir una hisenda pròpia a l'estil de Navarra, sinó ni tan sols d'ampliar el sostre estatutari (incompliments a banda). En altres paraules, l'Espanya actual és una via morta i no plantejar una alternativa o altra, fora o dins, significa cometre suïcidi.
Per això, trobe que si l'oposició valenciana vol assegurar la pervivència efectiva de la mateixa Generalitat Valenciana, hauria de comprometre's en dos aspectes. El primer, una urgent auditoria del deute per determinar quin és legítim, i quin és ilegítim i per tant no s'ha de pagar. Això hauria d'evitar la fallida econòmica immediata. El segon, engegar un procés democràtic per convertir la Comunitat Valenciana en un veritable Estat Valencià amb plena sobirania política i econòmica, sense perjudici de solucions federals, confederals o independentistes respecte d'Espanya. Fer això, és clar, és molt difícil i exigeix d'una gran capacitat de lideratge polític, però al meu entendre l'alternativa és la pobresa, la marginació i la liquidacio del País Valencià.
Tots els textos són propietat de Marc Pastor i Sanz, excepte si estan signats per algú altre, i es poden gastar sota les condicions de la llicència. Les imatges són propietat dels seus autors i s'utilitzen amb fins informatius.
Searching for Sugar Man
Argo
