Correu Blocs | VilaWeb.cat
mferres | dimarts, 22 de febrer de 2011 | 19:03h
En els darrers temps estem assistint -alguns, amb un cert astorament- a una ofensiva contra la nostra llengua procedent de fora del país.  Prenc dos exemples ben recents, tots dos relacionats amb el món de l'esport i la comunicació. El primer, el de l'entrenador del Girona, que va deixar amb un pam de nas els assistents a una roda de premsa perquè no podia respondre en català. El segon,  el d'un canal televisiu que veta l'entrenador del Barça perquè té el mal costum de respondre les preguntes en les conferències de premsa en la llengua en què li són formulades, fins i tot en català, i ells només entenen l'espanyol.  D'episodis com aquests,  n'anirem veient, i tots generaran una munió de blocades, tuits, missatges  al Facebook, articles d'opinió, editorials, intervencions en tertúlies... i durant uns dies ens tindran ben entretinguts.

Jo sóc la primera de participar en aquesta queixa o reclamació col·lectiva, perquè si no diem res sembla que ja ens estigui bé. I el darrer episodi del tancament de TV3 al País Valencià, que ja venia precedit per la sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística,  ha estat el màxim exponent de tot això. Però deixeu-m'ho dir, i espero que ningú no s'ho prengui malament:  massa sovint se'ns en va tota l'energia per la boca.  Sembla que ja ens hem quedat tranquils si hem creat un grup reivindicatiu al Facebook, si ens hem inventat un hashtag o etiqueta al twitter o si hem creat una pàgina web amb una campanya amb petició d'adhesions. 

No us sembla que aquesta bona organització a la xarxa no es tradueix en gaire res de profit al món real? L'exconseller Josep Huguet ens solia dir que si s'havia de refiar  del que es veia a la xarxa, a hores d'ara ja podíem ser independents. Tenia tota la raó. De vegades hi ha el perill que ens creguem la nostra pròpia realitat, la que ens hem creat entre tots, una realitat que no és sinó realitat virtual. Un món en què ens movem còmodament,  en què ens sentim integrants d'un mateix col·lectiu, el de les persones que creuen en el país i defensen la llengua i la identitat.

Fa un cert temps, es va produir un moviment important d'un col·lectiu en defensa de l'ús del català en un determinat àmbit. Permeteu-me que no concreti més, per prudència. Parlant amb una persona que tenia el poder de canviar les coses perquè allò s'arreglés, em va dir, amb un somriure sorneguer: "Ara ja els hem deixat desfogar". Confesso que em va fer obrir els ulls. Aquells que ens volen mal, pensen que si ens deixen desfogar, potser ja en tindrem prou.

Ara, no. Ara hem de fer un pas més, i encaminar els esforços cap a un altre tipus de lluita, sense que això vulgui dir que hàgim d'abandonar la xarxa. Al contrari, hem de continuar fent el que fem, però essent més efectius, decidits i ambiciosos. 
 
Hem d'exigir al nou Govern que compleixi els compromisos de defensa de la llengua i que emprengui iniciatives que vagin més enllà. En l'ensenyament a tots els nivells, a l'empresa, al cinema, als mitjans de comunicació i a tot arreu. Hem de reclamar que tothom es mulli, i hem d'utilitzar els instruments que tenim a l'abast. Al Parlament s'ha de parlar de llengua, tant com calgui. Organitzem-nos. Perquè ara no podem fer ni un pas enrere.
mferres | dissabte, 5 de febrer de 2011 | 19:03h
La por de respondre en català quan se t'adrecen en castellà en una botiga, un bar o una recepció d'hotel. La por de fer una pregunta en català al ponent que ha fet la conferència en castellà però viu a Barcelona des de fa temps. La por de reclamar al banc quan et volen fer signar un plec de papers amb una lletra que ni es llegeix, escrits en castellà. La por de repetir a poc a poc al cambrer que vols un cafè amb llet curt de cafè. La por d'exigir a la companyia telefònica que t'atengui algú en català quan hi truques per una avaria. La por de plantar-se quan el professor universitari demana que se li facin els treballs en castellà perquè ell, el català, no l'entén. La por de protestar quan t'havies inscrit en aquell curs i ningú t'havia avisat que era en castellà, però de fet, tant li fa. La por d'avisar quan veus un error ortogràfic flagrant en un rètol, que et fa mal als ulls però, és clar, es podrien ofendre. La por de replicar quan un senyor d'aquells tan importants et retreu que els has fet perdre el temps parlant de llengua, quan hi havia tanta feina pendent.  La por de semblar massa pagès si en un bar de nit de la zona alta t'expresses en català per intentar lligar. La por que et prenguin per radical si proposes que s'animi d'una altra manera en lloc d'utilitzar les típiques expressions castellanes quan aneu a veure un partit del vostre equip. La por de fer servir a tot arreu el llenguatge de casa, el de tota la vida, perquè potser la gent jove ja no l'entén. La por de dir al pediatre que si no li parla en català al nen no anirem bé, perquè en castellà no s'arribaran a entendre.  La por de queixar-te a l'escola quan detectes errors lingüístics en els enunciats dels deures dels teus fills.  La por de demanar a la botiga que comencin per ensenyar-te els jocs o DVDs que incloguin versió catalana. La por, sempre aquesta maleïda por, que no ens deixa avançar per ser més lliures. Ens l'hem de treure de sobre, si no, no farem mai res de bo. Com ho deia en Solà, "plantem cara"? Doncs això.

Em ve al cap aquell joc de quan anàvem de colònies, en què recitàvem, primer molt fluixet i cada cop més fort, aquesta cantarella: "Som gent pa-cí-fic-a, i no ens a-gra-da cri-dar" i acabàvem cridant de valent. Ara hem de fer el mateix, però la frase ha de ser: "Som gent valenta, i no ens agrada callar".
mferres | dimecres, 8 de desembre de 2010 | 20:22h

Ara que qui més qui menys fa una carta oberta al nou president de la Generalitat de Catalunya, jo també tinc una petició per fer al nou govern.  Reclamo un Pacte Nacional per la Llengua entre tots els partits que la defensen.

Tota la feina feta en aquest àmbit, que ha estat molta,  ara perilla, per la campanya del PP, que ha engegat una gran ofensiva catalanofòbica.  Urgeix, doncs, treballar per defensar plegats allò que vam acordar al seu moment. Necessitem planificar i definir el paper de la llengua en els anys vinents. A Catalunya, a banda del català i el castellà, hi ha llengües d'aprenentatge, llengües emergents, una llengua franca, una llengua veïna... cal situar la llengua pròpia enmig de totes, al lloc que li pertoca, que encara no està prou concretat. Ara caldrà definir-ne l’obligatorietat, la formació, i els usos concrets. Cal posar-se d'acord a considerar-la llengua comuna o replantejar-s'ho, com demanen alguns experts als quals no convenç aquesta denominació. En la nova Catalunya multilingüe cal deixar clar el paper de cada llengua, cal explicitar les regles del joc si es vol evitar el conflicte lingüístic, sovint latent. Perquè la frase "no hi ha cap problema" no sol ser certa, quan es diu. Si hi ha pau, és perquè el català recula i calla, perquè si féssim valdre sempre els nostres drets faríem trontollar el sistema.

El català ha de ser realment la llengua per a l’atenció al públic, la llengua dels serveis, per la cohesió social i per garantir la no segregació lingüística. La immersió lingüística, ara mateix avalada per l'OCDE, no es pot qüestionar, és el gran èxit nacional on s'emmirallen altres comunitats.

Ara, doncs,  és hora de treballar plegats amb uns objectius que vull pensar que compartim: preservar la llengua, fer que s'aprengui aprofitant les noves eines -cal rendibilitzar el Parla.cat que tants esforços ha costat a tanta gent-, garantir que s'utilitzi i que es faci amb la qualitat necessària, evitar que es conculquin drets lingüístics, etc.  

Tenim un exemple de bona pràctica, que caldria continuar i estendre. S'ha fet notar que una de les accions més reeixides d'aquests anys ha estat el programa PROFIT,  que incloïa classes de llengua als cambrers dins l'hora de feina. Tots hi jugaven: empresari, Administració i treballador, i tots hi han guanyat, i més hi hem guanyat nosaltres com a clients d'aquests establiments.   A veure si és possible entrar dins les empreses per fer el mateix, més enllà dels pilotatges que s'han anat veient.

I acabo dient que tinc por. Una por que vull compartir amb vosaltres. Ara que vénen vaques flaques i que caldrà fer més retallades, segur que a més d'un se li acudirà pensar que la despesa en matèria lingüística no és prioritària. Abans que no passi, aviso:   seria una mala idea, perquè no són diners malgastats, és una inversió de futur. I cal prioritzar també  l'aprenentatge de la tercera llengua, que ara per ara té un cost que recau en les famílies que hivern i estiu dediquen els estalvis a formar les criatures en allò que no aprenen a l'escola. Experiències com que la va poder tenir el meu fill amb assignatures de ciències i socials en anglès a l'ESO han de continuar, si funcionen.

Per això proposo i reclamo que tots els agents: entitats en defensa de la llengua, acadèmics, professors d'adults, de secundària i de primària, tècnics lingüístics, grups de recerca en l'àmbit lingüístic, estudiants  i polítics ens posem d'acord per marcar el full de ruta per la llengua dels anys vinents, més enllà dels partits i dels interessos de cadascú. Tots tenen molt a dir-hi, i cal escoltar tothom. Ens hi juguem molt i podríem perdre-hi bous i esquelles.
mferres | dissabte, 6 de novembre de 2010 | 10:55h


Fa uns dies vèiem consternats com es confirmaven els nostres pitjors presagis, allò que intuíem que podria passar després de la sentència del TC: el PP començava amb energia l'ofensiva contra la denominació d'us "preferent" del català, de moment promovent la suspensió cautelar d'una colla d'articles dels Reglaments d'usos lingüístics als Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida. Han anat tan enllà que es diu que alguns populars que viuen a Catalunya es pregunten si no n'han fet un gra massa.

Esquerra Girona ha reaccionat ràpidament i hem elaborat un manifest que, en homenatge al mestre Solà s'anomena "Pel català als ajuntaments, plantem cara", que pretén que tots els nostres alcaldes i regidors es comprometin públicament a mantenir l'ús de la llengua catalana a l'Administració local, passi el que passi.  El manifest també alerta del perill que això continuï i que ens trobem amb un retrocés del català en tots els àmbits, des de l'escola fins als mitjans de comunicació públics.

Aquí teniu el manifest, al qual ja s'hi han adherit més de 350 alcaldes i regidors. Hem de fer taca d'oli, els plens dels ajuntaments catalans han d'anar-ho aprovant aquesta moció. Perquè ara, això va de debò i hem de ser valents de veritat.

PEL CATALÀ ALS AJUNTAMENTS, PLANTEM CARA

EN DEFENSA DE L'ÚS NORMAL DE LA LLENGUA CATALANA
A L'ADMINISTRACIÓ LOCAL

Davant la suspensió cautelar de certs articles dels Reglaments d'usos lingüístics de la Diputació de Lleida i de l'Ajuntament de Barcelona per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al·legant una pretesa discriminació del castellà.

Davant la constatació que aquest procés tot just s'ha iniciat i que ens trobarem ben aviat amb més sentències contràries a l'ús normal de la llengua pròpia de Catalunya en l'educació, en els mitjans de comunicació públics i en la resta d'àmbits de l'Administració.

Convençuts que el que hem d'acatar és la voluntat del nostre poble, i no pas unes sentències induïdes per aquells que únicament pretenen fomentar la divisió entre parlants, atiar el conflicte lingüístic i alterar la convivència.

MANIFESTEM:

Que rebutgem rotundament la mesura de la suspensió cautelar dels Reglamentsd'usos lingüístics, que no té cap base legal atesa la legalitat i legitimitat d'aquestes normatives, i declarem que no pensem acatar la sentència que ha motivat aquesta decisió per part del Tribunal.

Que ens comprometem davant de la ciutadania a continuar fomentant i utilitzant la llengua pròpia de Catalunya com a llengua vehicular dins les nostres institucions, en les comunicacions orals i escrites, per garantir els drets lingüístics de les persones i per continuar avançant en el procés de normalització lingüística a l'Administració local.

Que instem la resta de formacions polítiques catalanes a aprovar un Pacte Nacional per la Llengua com a mesura imprescindible per aturar aquest atac sistemàtic i planificat dels enemics del nostre poble amb l'objectiu de destruir els avenços en política lingüística i de relegar el català a una posició purament testimonial.

Que ens ratifiquem en la defensa de la cohesió social, i per tant, de l'ús majoritari del català com a llengua comuna a l'Administració, com a garantia de convivència i civisme. Que exigim a la resta de formacions polítiques catalanistes que adquireixin el compromís públic de no pactar amb aquells que tenen com a objectiu destruir les llibertats i els drets del nostre poble.

mferres | dijous, 28 d'octubre de 2010 | 23:49h
Retalls esparsos
Un tuit de la presidenta d'Òmnium que de bon matí ja dóna el crit d'alerta. Joan Solà ens ha deixat. Uns records desdibuixats que vénen a la ment. Un somriure sorneguer i aquell parlar tan seu.  Uns articles que ara ja s'han acabat, que es feien llegir tant sí com no, setmana rere setmana. Un aspecte del tot fràgil, els darrers temps, vulnerable i tan digne, tanmateix. Una presentació de la Gramàtica del Català Contemporani amb l'enyorada Anna Mir, lingüista del Punt, al Mercadal de Girona. Una reunió amb un Solà ja molt malalt, on ens renyava perquè utilitzàvem sigles poc entenedores. Una altra trobada al seu despatx, un dia de pluja, amb la meva por de trobar-me davant el mestre, sense saber si dir-li de vós o de vostè, acostumats com estem a dir a tothom de tu.  Un discurs del patriota des de l'escenari de Luz de Gas, davant la gent d'Esquerra, en defensa de la immersió lingüística a Secundària. Un Solà rialler davant el presentador al congrés Convit de Girona, David Pujol, que de tan emocionat que estava no li sortien les paraules per confegir el discurs abrandat que s'havia preparat (Només ens havia demanat aigua de Vichy, i ni això li vam poder donar, quin greu!) Una entrevista al 33 que avui reposen. Un munt d'entrevistes als diaris, arran de la concessió del Premi d'Honor, i el seu comentari posterior, explicant com renyava els periodistes que només recorrien als tòpics a l'hora de fer-li les preguntes. Una Laura Borràs esplèndida, en la presentació de Solà al Palau. Un miler llarg d'articles, que és dit aviat.Un acte organitzat pels nostres companys de la UB, amb en Quim Monzó ben pessimista sobre el futur de la llengua, un acte que convenia per atiar l'esperit reivindicatiu. Un professor vestit sovint amb polos de colors, amb americana o anorac, amb aquell aire de jove entremaliat.

 Tot això, ja en el record. Una persona que plora quan li dic que és mort, i una altra companya que s'apressa a trucar al pare, que era amic seu. Un company de feina que va tornar fa pocs dies aclaparat davant l'evidència que se'ns n'anava, després de veure'l en un dels darrers actes als quals va assistir. Un acadèmic de l'Institut que m'explicava que el lingüista li deia que ja havia acabat la feina, i ho vèiem com el senyal que ja havia acabat de viure. Un article final a l'Avui amb l'epitafi Adéu-siau i gràcies. Una muller i unes filles plorant suaument, davant nostre, amb una rosa a les mans, abraçades, escoltant les Muntanyes del Canigó interpretades per un cor en el qual Solà va cantar durant 15 anys. Una sala plena de gent digna, trista, sàvia, que no se'n sap avenir. Tants i tants deixebles agraïts i ara orfes. Tants i tants estudiosos d'una obra acabada o en algun cas, encarrilada. Tants i tants professors orgullosos d'haver compartit càtedra amb el mestre Solà. Una veu tremolosa que quan tothom ja se'n va entona tímidament el Cant dels Segadors, que va creixent fins a esdevenir un clam.
Tota una vida condensada aquesta tarda al paranimf de la Universitat,  una vida de paraules, i d'amor desesperat a aquest país que ell ha defensat fins a la mort i que ara a nosaltres ens toca defensar per fer-nos-en dignes. 

Reposeu en pau, mestre, que ja us toca.
mferres | diumenge, 10 d'octubre de 2010 | 13:18h





Aquesta setmana he assistit a l'acte de cloenda de la campanya "A la Universitat, en català", de la Plataforma per la llengua. Han obtingut el suport de la comunitat universitària, -les 15.000 postals presentades ho avalen-  i del govern, representat pel conseller Huguet que els va rebre i els va esperonar a continuar, però no han tingut el mateix èxit amb els rectors.

Aquest desinterès és un símptoma ben evident que alguna cosa passa. L'impuls que durant aquesta legislatura s'ha donat a la política lingüística universitària des del DIUE no ha estat del tot correspost pels destinataris. Com és sabut, durant l'època en què governava CiU eren les universitats les que demanaven que el Govern treballés més en política lingüística. Ara que hi hem dedicat tants esforços,  la resposta que obtenim -no pas per part dels tècnics, és clar-  no és pas la que voldríem.

És per això que reclamo un debat valent, on es parli clar i tothom ensenyi les cartes. Un debat on es defineixi el multilingüisme universitari, on es deixin clares les prioritats, on es faci entendre que la internacionalització no està renyida amb la defensa de la llengua pròpia. Les universitats públiques ara tenen plans de llengües multilingües que els han de permetre avançar i organitzar-se, perquè durant massa temps la llengua ha estat un aspecte deixat de la mà de Déu.

Ara que el nou model de finançament per a les universitats en funció dels resultats inclou un paquet d'objectius lingüístics, per tal que les llengües avancin en volum -més assignatures de grau en català i tercera llengua, més assignatures de postgrau en tercera llengua- i qualitat, ara que tenim una nova legislació que permet definir drets i deures dels membres de la comunitat universitària en relació amb el coneixement i ús de la llengua, ara que les universitats s'han acostumat a treballar coordinadament per arribar a resultats compartits, ara que hem arribat fins aquí, no podem permetre que tot plegat se'n vagi en orris.

I val a dir que existeix aquest perill. Per això demano aquest debat obert en el qual han de participar agents interns i externs, i sobretot experts en la matèria. Perquè amb la  llengua, com amb el  futbol, tothom s'hi atreveix. És més: la llengua sovint s'aprofita com a instrument útil de confrontació entre uns i altres.
És hora de dir prou, perquè s'ha tibat tant la corda que s'ha trencat.

Quina és la sortida?
Hem assistit aquests darrers anys a un munt de jornades, congressos i simposis a Catalunya, a Espanya i a l'estranger, i coneixem diversos models d'universitats multilingües. Fins i tot alguns responsables d'aquests centres han vingut a explicar-nos-els. Ens hi hem de posar seriosament, a dibuixar el nostre model, que no serà necessàriament el que apunten des de la Plataforma per la Llengua, de català i prou, sinó que segurament s'acostarà més als que ens presenten els experts del Consell d'Europa per a zones multilingües, amb uns usos  ben definits i consensuats per a cada llengua, i amb una política lingüística explícita i amb unes garanties de qualitat que ara no tenim.
mferres | divendres, 17 de setembre de 2010 | 08:20h

 Foto: MANEL LLADÓ.
(article publicat a El Punt, 17/09/2010)

Aquests dies hem assistit a un espectacle mediàtic que ha generat certa confusió. Les reaccions a l'anunci de l'aprovació del decret d'acreditació lingüística del personal acadèmic han estat moltes i de molts tipus, i no han faltat els insults i les desqualificacions personals. Els diaris d'Espanya ho han tret a portada. Han aparegut l'espardenya i la barretina com a símbols d'una universitat de pagès, tancada en si mateixa, que bandeja tot allò que li arriba de fora. Com que el text del decret no s'ha pogut difondre, tothom opinava segons indicis, i s'imposava una prudència que molts no han mostrat. La desinformació i els desmentiments han contribuït a posar més llenya al foc. Un cop aprovat –i ens en felicitem–, mirem d'esvair dubtes des del coneixement directe del text i del procés de tramitació.

El decret desplega l'article 6.4 de la Llei d'Universitats de Catalunya, de 2003. Després d'altres intents no reeixits, el 2005 i el 2008, finalment s'ha pogut tancar un text consensuat amb tots els agents implicats, que tothom s'haurà de fer seu un cop aprovat. No és el decret del català, sinó que també inclou l'exigència del castellà per als estrangers i de la tercera llengua. Precisament ens trobem immersos en un procés per al foment del multilingüisme universitari que comprèn tota una sèrie de mesures, com ara el fet que tots els graus hauran d'incloure un mínim de 12 crèdits en una tercera llengua, que els professors hauran de demostrar domini d'aquest idioma si han estat contractats a aquest efecte, i que els estudiants hauran d'acreditar un nivell mínim de la tercera llengua al final dels estudis. Si el repte és fer una universitat d'excel·lència, la qualitat lingüística és imprescindible. No ens deixem enganyar per aquells que, amb arguments maldestres, fan veure que talent i llengua es contraposen. La nostra universitat s'obre al món, però des de l'arrelament al territori.

El treball col·laboratiu dels responsables polítics i tècnics de les universitats en aquest àmbit, entre ells i amb el govern, ha permès avançar fins al punt de crear un model de planificació lingüística que ha esdevingut un referent a tot l'Estat, l'anomenat modelo catalán que ha permès que la llengua no sigui un obstacle per a la mobilitat, que s'informi prèviament de l'idioma en què s'imparteix cada assignatura, i que les llengües es valorin com a un element important en l'entorn universitari.

El que ara cal, més enllà de rebomboris mediàtics i d'esgarips procedents de la caverna més profunda, és iniciar un procés postdecret amb serenitat, procurant per damunt de tot que els col·lectius per als quals és d'aplicació estiguin informats de les mesures i dels programes de formació i suport que tenen a l'abast, que els membres de la comunitat universitària siguin conscients dels seus drets i gosin exercir-los sense complexos, que sàpiguen quins són els seus deures i els compleixin sense reticències.

La nostra feina i el nostre compromís com a govern, des del respecte que devem a l'autonomia universitària, és ser al costat de les persones que dia a dia treballen per assolir la normalitat lingüística a les aules. El fet que no surtin diàriament conflictes lingüístics universitaris als diaris no vol dir que no n'hi hagi: hi són, però soterrats. Molts estudiants ens expliquen, per la via oficial o per la via oficiosa, que han hagut de claudicar i que utilitzen el castellà a classe, en els treballs o en els exàmens perquè el professor no entén el català. N'hi ha encara molts més que no gosen ni queixar-se perquè temen les represàlies a l'hora de l'avaluació.

Val a dir que en la munió d'articles i notícies d'aquests dies no he trobat cap referència al primer intent d'aprovació d'una normativa lingüística comuna, ara fa uns 15 anys. Va ser la nostra primera gran decepció com a tècnics lingüístics –lamentablement n'han vingut d'altres. Aquí va començar un llarg periple que ens podríem haver estalviat si aleshores s'hagués treballat seriosament pel consens, en lloc de fer-nos callar. Ha calgut aquest govern, un conseller i un president de la Comissió de Política Lingüística valents i algun cop de puny damunt la taula de tant en tant per desencallar el procés.

Ara s'havia d'aprovar el decret perquè els estudiants que treballen organitzadament a través dels seus sindicats i coordinats per la Plataforma per la Llengua en el marc de la campanya A la Universitat en català ens ho reclamen, i les universitats que ja han aprovat normatives lingüístiques ho necessiten. Confio que la fermesa que han mostrat el conseller Huguet i el seu equip, que anteriorment ja havíem vist en la comissionada Blanca Palmada, que va ser qui va impulsar tot el procés per a l'aprovació del decret, s'encomani als equips de govern de les universitats a l'hora d'aplicar-lo amb dignitat i rigor.

mferres | multilingüisme | dimecres, 4 d'agost de 2010 | 12:26h
Llegia l'altre dia un text del flamant president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, Isidor Marí, que a la cloenda de les  Jornades El multilingüisme en les universitats de l'EEES, afirmava que alguns sectors universitaris tendeixen a veure en la irrupció creixent del multilingüisme una amenaça per a l'equilibri lingüístic, ja que consideren que el fet d'introduir una tercera llengua va en detriment de l'espai aconseguit amb tantes dificultats per la llengua catalana. És ben comprensible aquesta por,  en algun moment l'hem tinguda tots, però només hi ha una sortida perquè això no passi: planificar molt bé els usos lingüístics, i explicar a tothom quines són les regles de joc.

Tenim per davant un repte considerable, i hem anat fent passos endavant.

a) Les universitats públiques han aprovat plans de llengües que els hauran de permetre treballar en un entorn planificat, i les universitats privades també estan entrant a poc a poc en la planificació lingüística.

b) Hem aprovat uns indicadors lingüístics que ens hauran de permetre disposar de dades fiables i contrastades, i avançar cap a un horitzó compartit  per a les llengües al grau i al postgrau.

c) Hem avançat en el marc legislatiu per tal que els drets lingüístics dels membres de la comunitat universitària quedin garantits.

En definitiva, hem fet una política lingüística explícita, fins on hem pogut i fins on han volgut les universitats. Val a dir que després de tants anys de patiments i incerteses, encara ens queda molt de camí, i l'hem de fer amb pas segur, amb fermesa, sense escoltar els cants de sirena d'alguns que ens voldrien distreure del nostre objectiu. Si treballa cadascú pel seu compte, no avançarem gaire. Sabem, amb l'experiència d'aquests anys, que el treball comú ens farà rendir molt més, encara que això impliqui dedicar molt de temps i moltes energies a buscar consensos.


La llengua no ha de ser un obstacle per a la mobilitat universitària, i si l'obviem no ens en sortirem. Ens cal prendre decisions valentes, com ara la que vam prendre ara fa ja tant de temps, en què vam decidir que cap estudiant no se n'aniria sense coneixements lingüístics de la llengua de la docència de la universitat de destinació. Ens va costar, però al final es va imposar el sentit comú. I és que aquells que consideraven que els estudiants se'n poden anar amb les mans a la butxaca, que la llengua ja l'aprendrien al lloc de destinació, ara admeten que no era una bona idea.  És per això que ens cal també garantir que tothom que vingui a les universitats de Catalunya podrà aprendre català, d'una manera o una altra, abans de venir o un cop aquí, abans del període lectiu.  Els esforços que fan les universitats i el Govern en aquest sentit són ben coneguts, però encara demanem més.  La Comissió Europea ens demana que el 2020 tinguem un 20 % d'estudiants de mobilitat a les nostres aules. Ara tot just arribem al 4 %, i ens caldrà treballar molt, i molt bé, per arribar a assolir aquest objectiu.

Com més estudiants de fora tinguem a casa nostra, més aviat podrem fer realitat la "internacionalització a casa", només així construirem una universitat europea de debò.
mferres | dissabte, 19 de juny de 2010 | 17:52h


Fa uns dies que vaig poder assistir a la fira que va tenir lloc a Girona, De tot cat. Em va agradar que m'hi convidessin, per poder veure de prop el resultat d'allò que havíem parlat un dia tot esmorzant amb un parell de persones d'aquelles que sempre piquen pedra, que treballen a l'Ajuntament de Girona, i que tenien al cap la dèria d'organitzar una fira d'aquest tipus.  Aleshores semblava una quimera, que mai no es podria materialitzar, però els vaig veure tan entusiasmats que els vaig demanar que em deixessin ajudar-los a convèncer qui calgués de l'oportunitat del projecte. Al final tot ha sortit prou bé.


De la Fira, se'n parlava des de feia dies amb dos anuncis ben divertits. L'un a la ràdio, on l’imitador d’en Núñez -"és gravísim"- en parlava amb en Gaspart, i l’altre al Youtube, amb l'anunci Tokatiquetá.  També el programa Divendres de TV3 se’n va fer ressò, amb tota una performance al Pont de Pedra, amb l'incombustible Jaume i família.






L'acte central va tenir lloc el divendres dia 4 de juny al matí, en què es va presentar l'anomenat Compromís de Girona, al qual s'havien adherit més de 200 institucions i entitats. La iniciativa "A taula, en català" l'havia promogut la Plataforma per la Llengua.  La foto de grup fa goig, amb el nostre conseller i l'alcaldessa al bell mig. Si tots els organismes públics realment prioritzessin el consum en català, el salvaríem. Pregunteu-li-ho, si no, a la gent que ven els iogurts de la Fageda, que s'expandeixen dia a dia o al meu veí empresari que ara serveix fruita per a més d'un centenar d’escoles d’arreu de Catalunya. Dos exemples de productes de magnífica qualitat, de la terra, i en català. I competitius. Aquest és el futur.




L'endemà va tenir lloc la jornada "Emprendre el futur", on van participar 21 emprenedors. El contingut va ser divers, entretingut i pràctic. Hi vam poder veure des dels ja famosos preservatius en català d’una empresa sueca–“Trempa amb seny” ha estat un eslògan molt difós, molt ben trobat- fins a idees innovadores que es poden importar com Eataly, "il più grande mercato enograstronomico del mondo" o les eines de comunicació 2.0 del Banc de Sabadell, la primícia de la nova llet La Mamella, que sortirà aviat, les disquisicions d'en Miquel Duran que no hi podia faltar... M'havien convidat a presentar l’acte, i tenia ordres estrictes de tallar l'exposició si superaven el temps establert; la veritat és que se'm van portar prou bé, i això que no era fàcil exposar en 5 minuts tot el que tenien per dir. A la tarda es va fer també una interessant sessió sobre el català a la xarxa, que em sembla que va convèncer més d'un de la conveniència d'adquirir el domini .cat al seu web.

Hi va haver karaoke en català, amb actuacions divertides com la del secretari de Política Lingüística disfressat, i tot d’actuacions musicals per a la gent.  Als estands, hi podíeu trobar la gent de la Bressola, tan ferms, la gent de Comicat, que van aprofitar l’ocasió per fer tires i tot en directe, els de Softcatalà,  i tants d'altres. Tothom va admirar la reproducció d'una casa plena de productes en català a totes les habitacions: cuina, menjador... Tots, aplegats en un espai de la Fira de Girona que durant tres dies va ajudar-nos a fer un pas més endavant en aquest camí cap a la plena utilització del català. Un esforç de molta gent, que s'ho valia. Ara toca aplicar el Compromís de Girona, que ningú se'n descuidi!

mferres | dissabte, 24 d'abril de 2010 | 19:20h

Albert Pla publica ‘Això del català. Podem fer-ho més fàcil?’, que inclou les ‘terrassetes’ de l’AVUI

(FRANCESC MELCION, Avui)


La lectura del llibre Això del català... podem fer-ho més fàcil? d'Albert Pla i Nualart t'obre la porta a tot d'interrogants. Pla és el cap d'edició de l'Avui, i és un lingüista de referència, preparadíssim i agosarat com haurien de ser tots. M'agraden moltíssim -ell ja ho sap- els seus plantejaments, que qüestionen algunes veritats, i sobretot m'agrada la manera tranquil·la que té d'exposar-los, per mitjà de les seves ja famoses "Terrassetes" a l'Avui, que havien de servir en un primer moment només per emplenar el forat de l'estiu i que han anat apareixent regularment durant tot l'any.  Era evident que allò s'havia de recollir en un llibre, ja no se sol fer com abans, que els retallàvem i els guardàvem en una carpeta classificadora on anaven quedant ben esgrogueïts.  

A l'entrevista que li van fer a l'Avui després de l'aparició del llibre,  ja deixa entreveure que la cosa no s'acabarà aquí. Comença la polèmica, i benvinguda sigui! El que Pla afirma és que si volem que el català no es perdi no podem continuar allunyant-lo de la gent.

No li sembla viable el model composicional actual, fet de retalls, i defensa els estàndards autònoms, que parteixen del llenguatge natural en una determinada zona. Això representa un gir de no sé quants graus en la política lingüística que s'aplica actualment, i no serà gens fàcil, ni de bon tros, però bé cal fer l'intent si és possible. Pla és un lingüista que ha "patit" la llengua, aquest distanciament que fa que només uns quants "entesos" escriguin bé i que la resta estiguin sotmesos a la correcció permanent. Ell, i molts altres, necessiten solucions immediates, per al diari de l'endemà, i si no les troben se les empesquen, però de manera consensuada entre els mitjans que treballen coordinats, i amb l'expertesa que els dóna haver dedicat tota la vida professional a la correció.

Recordo moments d'incertesa de l'època que treballava en assessorament lingüístic a la universitat, d'aquells que et fan rumiar i créixer com a professional, perquè t'adones que la teva feina no es limita a conèixer la normativa, aplicar-la i assegurar-ne el compliment, sinó que se't demana que participis activament en la proposta de solucions, que creïs el teu propi model de llengua.

Quan es van canviar les normes d'ús del guionet, allò va ser la gran revolució: opuscles, seminaris de formació, i dubtes, molts dubtes. Vam haver de fer paper de carta nou per a tots els vicerectors, que perdien el guionet, pobres.  En un moment determinat vaig haver de trucar a l'IEC per saber com n'havíem de dir, del país que havia estat Iugoslàvia. Hi havia variants possibles: Exiugoslàvia, Ex-iugoslàvia,  ex-Iugoslàvia, ex Iugoslàvia... al final vaig recórrer a la fórmula "l'antiga Iugoslàvia" perquè no m'ho va resoldre. Ens anaven sorgint dubtes i no ens els resolia ningú. Aleshores vam descobrir que tot era opinable, tan joves com érem que ens havíem pensat que hi havia veritats com temples i ens trobàvem que havíem de dibuixar un model de llengua, i com a persones que treballàvem en institucions, havíem de difondre'l. Tots els llibres d'estil són d'aquella època, cadascú va fer el seu. Piles de llistes sobre convencions i criteris, un munt de frases inventades però adaptades a la universitat on treballàvem, al final no sé si ha servit o no a la gent que hi treballa. La nostra feina era resoldre dubtes, i érem els primers a no tenir res clar. 

L'any 95, amb les meves companyes filòlogues vam assistir il·lusionades a la presentació del Diccionari de l'IEC, a l'església de Sant Agustí de Barcelona. A la taula, el president de la Generalitat i la directora del projecte van anar desgranant elogis mutus.  Ens en vam anar a casa amb el convenciment que allò ens havia de resoldre tots els problemes. Doncs bé, va començar a sortir gent que anava descobrint-hi  incongruències, errors, oblits... fins al punt que la persona que l'havia de presentar a Girona no va voler venir i va enviar-ne una altra. Intuïem que allò no podia acabar bé.

Quan va sorgir amb força la polèmica del català heavy i el català light no ens hi vam sumar, a la colla del català light, tot i que eren els moderns dels mitjans de comunicació de l'època; no ens va agradar les tesis que defensaven, tot i que representa que eren "els moderns" i nosaltres érem joves. Ja s'ha vist on ha acabat la majoria, de la mà de Boadella. Però  reconeguem-ho: hem perdut molt de temps, massa, en debats barco/vaixell sovint estèrils,  però ara sí que hem arribat a bon port, perquè tenim el llibre que necessitàvem, que defensa el català genuí per davant de les solucions que són calcs del castellà, però que no es queda aquí, sinó que fa avançar la llengua.

A la presentació del llibre de Pla que va tenir lloc a la llibreria Proa, Joan Solà feia èmfasi en la tesi que defensa Pla: la sintaxi s'ha d'adaptar als dialectes, les frases han de sonar reals. Tots hem vist pel·lícules que no ens han agradat precisament perquè els diàlegs eren artificiosos.

Un exemple, al meu entendre molt clarificador: davant de l'afirmació de Francesc Puigpelat, segons el qual la construcció "són dos quarts de nou" allunya la gent de TV3, Pla s'entesta a defensar-la, perquè "les vuit i mitja" no té res a veure amb el català.  És preocupant com s'ha estès, ho veig a la feina i al carrer. Quan va començar a jugar a futbol el meu fill un dia va arribar una hora abans a l'entrenament, perquè es pensava que les 6 i mitja que li havia dit l'entrenador eren dos quarts de 6. Ja veieu si val la pena que recuperem el que hem dit tota la vida.

En canvi, les combinacions de pronoms febles s'han de repensar, perquè si no, arribarem a un punt de no retorn. En aquest país s'ha estès la idea que cal superar un examen ple d'entrebancs per arribar a treballar a l'Administració. Aquest examen ja no té sentit tal com és. No és important si algú escriu o diu porta'ls-hi, el que ens ha de preocupar és si diu portar-lis. A Olot no ho sentireu mai.

El llibre de Pla s'ha de llegir i s'ha de comentar en els cercles de lingüistes i filòlegs, perquè ell pretén obrir el debat. Una de les seves darreres terrassetes passarà a la història: "Segueixo creient", el lema del president Montilla que ha encapçalat anuncis de pàgina als diaris, no és sinó una mala traducció del castellà "Sigo creyendo", i en català té un sentit diferent.

Llegiu-ho, s'ho val. El llibre, i les terrassetes que continuen sortint cada divendres i cada dissabte (no pas tots els divendres i tots els dissabtes)

mferres | dilluns, 5 d'abril de 2010 | 23:45h


Havent llegit amb ganes el llibre 113 paraules per salvar,  de Josep-Lluís Carod-Rovira, m'animo a reprendre els escrits al bloc.

A la presentació que en va fer el vicepresident filòleg va remarcar que les paraules que formen el recull "són mots en perill de desaparèixer”. I és que en el llibre s’hi troben exemples de paraules, que, tot i ser enteses per força gent arreu del nostre territori, no formen part del lèxic que fan servir les noves generacions.  Ara sí que em faig el càrrec que sóc d'un altre temps,  -ja ho deia el meu fill-  perquè la gran majoria de les paraules recollides no se'm fan estranyes.

N'he fet la meva tria personal:

a) Un cop llegits tots els mots, constato que només n'hi ha quatre que no els havia sentit ni llegit mai de la vida: balafiar (malgastar), calcigar (trepitjar), sofraja (garreta), i finalment xollar (tallar els cabells).

b) En trobo sis que, tot i que sé què volen dir, segur que no els he dit ni escrit mai, i els associo a dialectes diferents del meu; són allisada, amitjar, amollar, bac, (a la Garrotxa té una altra accepció) colgar i saragata.

c) N'hi ha cinc que no sé què hi fan, al recull: bolquer, bressol, crosses, rialla i trau. No se m'acut per quina raó hi són, perquè les trobo ben vives, i tampoc no sé veure per quina paraula se substitueixen

d) Algunes les considero molt importants, perquè introdueixen un matís que enriqueix la llengua: estimbar, escurar, estripar van molt més enllà que no pas caure  (caure daltabaix), acabar-se (acabar-se del tot) o trencar (trencar roba o paper).

e) Sovint en els exàmens per als nivells de català s'inclouen preguntes de lèxic per tal que els examinands demostrin que saben quina és la diferència entre desar/ficar, capsa/caixa, eixugar/assecar, pudor/olor, tastar/provar, amoïnar-se/preocupar-se. Al recull hi trobem exemples de l'ús adequat i genuí d'aquests sinònims que no ho són tant.

f) La resta de paraules les considero habituals dins el meu vocabulari -ser de poble és una sort, en aquest cas- però sóc ben conscient que sovint se substitueixen per altres variants no tan riques. I el que trobo a faltar precisament és això, que no s'hagi inclòs al costat de cada paraula la manera de dir d'ara.

g) L'autor inclou una cita amb el mot. Sovint és un fragment d'una obra literària, de vegades és un refrany, i en alguns casos es limita a constatar que és el nom d'un restaurant (El setrill), d'una revista (Engega, de la Universitat de Girona) o un titular de diari. Només una paraula no té cita: llufa.

h)  El filòleg deixa pas al polític a l'hora d'incloure exemples d'ús, tot buscant la complicitat amb els lectors. Podem trobar-hi frases com ara  'N'hi ha molts que pensem que aquest país fa molts anys que bada'; 'Llegir certa premsa espanyola, parlant de Catalunya, acostuma a fer angúnia';  'Fa l'efecte que l'existència de la llengua catalana els faci nosa"; aquests dos darrers exemples i encara d'altres els podem trobar avui mateix a la contra de l'Avui de l'Eva Piquer,  "Pla i català"  (tinc pendent un post sobre Albert Pla)


Em pensava que el titular de l'endemà que el vicepresident presentés el llibre a TV3 seria la frase amb què va acabar l'entrevista: "Jo no amollo", però els trets no van anar per aquí.  Llàstima, potser si hagués sortit a portada hauríem contribuït a salvar aquest mot.
mferres | multilingüisme | diumenge, 21 de febrer de 2010 | 20:07h


Arran de la Jornada de la Universitat de Lleida del dia 19 de febrer, De les polítiques a les pràctiques: estratègies per a la introducció d'una tercera llengua i per a la gestió del plurilingüisme a l'aula, davant d'un auditori format per responsables polítics i tècnics de llengua i de relacions internacionals, se'ns van plantejar una munió d'interrogants i de qüestions per al debat. N'he fet una tria ben personal, i us confesso que algunes d'aquestes preguntes no sé com resoldre-les.

1. El professor ha de tenir sempre el dret de tria de la llengua de la classe, o potser cal replantejar aquest dret (a Euskadi, per exemple, ho fan) en benefici d'una política de multilingüisme explícita, i per tant cal perfilar assignatures?

2. El professorat que fa docència en llengua anglesa ha de ser recompensat necessàriament?

3. Cal exigir acreditació lingüística als professors que fan classes en anglès, si quan va entrar el català a la Universitat no es va fer?  És realment important que el professor s'expressi bé en la tercera llengua?

4. Si es fa, això desincentiva o és una mesura per garantir la qualitat lingüística de la docència?  

5. Quin és el benefici que en treu l'alumne, d'anar a una assignatura en anglès, si no és que l'ajuda a millora el nivell de coneixements de l'idioma, si més no en lèxic específic?

 6. Quin és l'estatus legal de l'anglès com a llengua de treball?  El fet d'anunciar que un màster és en anglès ja dóna dret a exigir que sigui l'única llengua present a l'aula i en l'avaluació? No parlàvem de plurilingüisme a l'aula?

7. Com es conjumina la seguretat lingüística -els alumnes sempre saben prèviament en quina llengua es fa la classe- amb les noves aules multilingües, on poden coexistir 3 o més llengües?

8. Per què en diuen tercera llengua quan el que volen dir és anglès?  (via martaestella)  No es podria admetre que la tercera llengua és l'anglès i determinar un espai per a les quartes en funció de les disciplines? 

9. No es podria diferenciar entre les diferents habilitats lingüístiques segons les disciplines?  Pot ser que els de dret hagin de poder llegir en alemany però potser no fa falta que el sàpiguen parlar.

10. Com s'ha de fer per mesurar el grau d'internacionalització d'un professor / d'un centre / d'una universitat? Quins són els indicadors?

11. Quin és l'objectiu quan es parla que cal internacionalitzar: atraure més estudiants de fora cap aquí o bé enviar més estudiants d'aquí cap a fora? (les mesures polítiques haurien de ser diferents en cada cas)

12. Què és més important: que els estudiants assoleixin un alt nivell de coneixements de llengües o que arribin a tenir una competència per moure's en contextos multilingües, per fer-se entendre?

13. I finalment, la gran pregunta: en sabrem prou, d'avançar en polítiques de multilingüisme sense que se'n ressenti la llengua pròpia?


Digueu-hi la vostra, el debat continua.
mferres | català | dissabte, 13 de febrer de 2010 | 18:50h
 Els 100 metres quadrats d'estand preparats per explicar la realitat de la llengua catalana al bell mig del recinte a la  Porte de Versailles de París, els 70 cartells de 4x4 metres al metro amb el lema "Le catalan, la langue de 10 millions d'européens" i el mapa dels Països Catalans, les 200 emissions de l'anunci de Sergi López des de la seva platja de Vilanova i la Geltrú afirmant "Je suis catalan" a la TV5 francesa, el plafó amb els lectorats de català que hi ha arreu del món, enumerats un per un,  la capacitat de reunir representants de tots els territoris de parla catalana i fins i tot de l'Alguer en un mateix lloc, la possibilitat de sumar-hi el País Valencià a través de la xarxa de ciutats valencianes, el reguitzell de logos al cartell que feia goig, on no faltava ningú, el representant del Consell General dels Pirineus Orientals afirmant amb rotunditat que el català també és una llengua de França, el discurs magnífic francès-català de Carod "El català és una llengua d'Estat", la intervenció del ministre de Cultura francès que va confirmar a darrera hora, la presència del guanyador del Dakar que presenta el català com una llengua normal,  la tenacitat de la gent del Llull, que malgrat les dificultats -que no han estat poques- han tirat endavant, la modernitat de l'estand, la constatació que tenim molt per ensenyar i que hem de triar i tot, la implicació decidida dels nostres representants polítics que s'ho han cregut i han  fet esforços per trobar finançament en època de vaques magres, l'oportunitat per fi després de 10 anys d'ensenyar a tothom la pàgina web Intercat,  feta entre tots i patida entre tots, serveis lingüístics universitaris i Comissionat,  la bona entesa amb la Secretaria de Política Lingüística, els nombrosos contactes bilaterals al nivell tècnic i al nivell polític, la conversa distesa amb en Vicent Partal, l'Andreu Bosch del Llull o amb en Bernat Joan, el treball conjunt amb la gent de la Xarxa Vives d'Universitats, l'alegria de rebre un munt de trucades de gent que ens diu que ens va veure al TN,  la implicació des de bon principi del nostre conseller Huguet, que es creu la importància del català i  defensa dels Països Catalans amb convenciment, la bona predisposició del director general d'Universitats, que va participar-hi directament i sense escatimar hores,  l'interès de la gent que treballa al nostre entorn laboral, que es va adonar de seguida que aquesta no era una activitat més sinó que és especial i la van seguint a distància amb interès, el treball silenciós i eficaç dels tècnics de política lingüística del Comissionat que ens ho van deixar tot a punt, l'èxit de l'activitat dels intercanvis lingüístics entre estudiants francesos que fan català i els estudiants catalans que són a París amb una beca Erasmus,  gràcies a l'empenta de la persona que ens ha ajudat, l'acollida de l'activitat per part dels estudiants, que es van mostrar interessats a continuar els tàndems durant l'any, la descoberta dels visitants de la Fira que es pensaven que això del


català era residual i s'han trobat que era una llengua ben viva i present en tots els àmbits, la mirada sorpresa i complaguda de la coordinadora de la Fira que es veu que no les tenia totes quan ens va convidar al mes d'octubre, el contrast amb l'estand del Cervantes amb la bandera amb un toro al mig -enganxada amb xinxetes-, els vídeos que vam aportar, amb tot d'estudiants Erasmus que explicaven la seva experiència, i tantes vivències més que recordarem durant molt de temps.
mferres | diumenge, 10 de gener de 2010 | 23:22h
Fa temps que m'interessa la qüestió de la creacíó de marques, arran d'un procés que hem iniciat a la feina. He descobert que és tot un món, i que quan t'hi poses vas descabdellant el fil, no té aturador. Hi ha una derivada d'això, i és que de vegades algunes marques esdevenen malsonants quan es fan servir en un idioma diferent de l'original.  Podem trobar exemples d'això per donar i per vendre: la productora Pixar, que provoca encara algunes rialles entre els nens que s'estrenen al cinema; la marca Mitsubishi Pajero (rebatejat posteriorment com a Mitsubishi Montero);  el Volswagen Jetta que també es va haver de

canviar; el Nissan Moco (n'hi havia de color verd i tot);   el Nissan Pixo, el cotxe considerat "anticrisi". El cas és que a banda del significat que té en català, resulta que en gallec el terme "pixo" fa referència al penis. Ja diuen la frase: «Cando chegue a casa vou meter o pixo...no garaxe».  Malgrat la broma fàcil, que jo sàpiga,  el nom s'ha mantingut. També trobem el Mazda Laputa, que només es va comercialitzar a Àmèrica -plena d'hispans que també devien xalar. El Màlaga es va canviar perquè a Grècia connotava homosexualitat.  El nom del Ford Pinto es va haver de canviar al Brasil, perquè feia referència a la manca de virilitat. O la cafetera Cona, que en gallec té nom de genitals femenins. O l'Eau d'été. O l'empresa Nazca Networks, que en basc vol dir "fàstic", i ja tenen clar que allà no hi vendran res.
 
Així com, per exemple, en  les olimpíades de Barcelona 92 es va decidir que les noies que fessin rem a Banyoles serien anomenades remadores en lloc de remeres, perquè el terme tenia altres connotacions, les multinacionals han de fer un estudi, imprescindible, de com sonarà i de què pot connotar el nom que triïn en l'idioma del país on s'implanten. En una presentació recent un economista de prestigi ens deia que calia vigilar moltíssim aquest aspecte, perquè pot significar el fracàs d'un projecte comercial. A l'Oficina Espanyola de Patents i Marques ja ho especifiquen ben clarament: cal descartar les denominacions difícilment pronunciables, malsonants o estèticament desagradables.

Quan va venir a la UdG en Màrius Serra (que em va explicar que els nebots li deien Maius, per la qual cosa vam decidir que ens dèiem "gairebé" igual)  ens va fer saber que existeix un restaurant que es diu Can Fart, cosa que en anglès significa que s'hi poden fer pets. Ja m'imagino la cara dels turistes britànics quan s'hi aturen. El meu fill va fer un bon fart de riure, quan li ho vaig explicar,  igual que  quan vam anar de viatge i va veure que a les botigues hi penjava  el cartell de "No pets" per indicar que no podien entrar-hi gossos. I és que l'escatologia sempre ens ha fet molta gràcia, potser perquè abans teníem vedat qualsevol altre tipus d'humor.

En el món global caldrà pensar molt bé el nom de cada cosa, si no es vol fer el ridícul, encara que sigui a l'altra part de món.
mferres | català | diumenge, 20 de desembre de 2009 | 08:13h

Aquest era el títol d'un article que va sortir al diari el Segre fa un temps, que incloïa una declaració preocupant:  "És com si a un alumne que està a punt d'acabar dret li diuen que el títol que li donaran només equivaldrà a mitja carrera."

Tot ve del Real Decret del Ministeri,  de 2006, que en establir les equivalències de les certificacions de les EOI al Marc Comú Europeu de Referència per a l'Ensenyament de les Llengües arriba només fins al nivell intermedi, B2.

S'han recollit milers de signatures en contra del que estipula el  Decret. No totes les llengües tenen manera d'accedir al nivell C1 i C2, ni en centres privats, i aquests són de fet els nivells que es valoren en l'accés a professions o a cossos d'una determinada categoria.  Els representants d'alumnes i de professors s'han mogut, s'han manifestat, però encara no hi ha resultats. Sembla que no és una prohibicíó expressa, sinó que cada govern pot decidir si anirà més enllà del B2. En alguns llocs ja s'han espavilat, com ara a Pamplona

A casa nostra, ja fa uns dies que s'ha estès aquesta mateixa polèmica arran de l'equivalència dels certificats que expedeixen les Escoles Oficials d'Idiomes.
Fins ara, el nivell 5è que dóna dret al Certificat d'Aptitud era equivalent al nivell superior (D) de llengua catalana. Podien accedir-hi de manera lliure catalanoparlants que se'l volien treure, i et trobaves que anava disminuint el nombre d'estudiants des de primer, i en canvi a 5è tornava a haver-hi una allau d'alumnes.  La finalitat de les escoles oficials no és aquesta, i amb bon criteri, en el procés d'adaptació a la normativa europea, ja fa potser un any i mig que la gent de l'EOI ens va explicar, en el context de la comissió d'organismes que es dediquen a oferir formació de català, que això canviaria, que únicament deixarien matricular les persones que tenien el català com a 2a o 3a llengua, i que les equivalències s'adequarien al Marc Europeu de Referència, i que el Ministeri havia decidit que les EOI només podien oferir fins al B2, de totes les llengües. Aleshores ja vam fer el comentari: "Això portarà problemes, s'haurà d'explicar molt bé, i caldrà redistribuir la gent que només vol treure's el títol perquè compta molt en els processos de selecció i en les oposicions a l'Administració".  Però tothom estava d'acord que era una bona mesura.

Ara que s'ha publicat el Decret d'equivalències de la Secretaria de Política Lingüística, amb efectes retroactius, s'ha desfermat l'enuig de centenars d'alumnes que l'any passat representa que van assolir un nivell superior de llengua catalana -i que poden haver-lo presentat per accedir a determinades places- i en canvi únicament només tenen reconegut el nivell intermedi (el B). Són dos nivells de diferència. No és fàcil d'entendre. No és fàcil d'explicar. Però cal entomar-ho, i així s'ha fet. Em consta que hi ha hagut un esforç per part del Departament d'Educació i de Vicepresidència per avaluar l'impacte de la mesura i minimitzar-ne l'efecte. El problema per aquests centenars d'alumnes s'ha resolt. Em consta que a Catalunya els efectes retroactius ja no hi seran, segons el compromís del Departament. A partir d'ara les escoles oficials faran la feina que els pertoca: ensenyar català als no catalanoparlants.

No s'hi val a fer-ne un ús partidista, com ha fet el PP amb la intervenció en la polèmica del diputat Rafael López, no s'hi val a amenaçar que s'impugnaran oposicions, no s'hi val a aprofitar el titular com fa El Mundo: "Nueva polémica con el catalán del tripartito", i tampoc no s'hi val a passar-se la pilota d'una Administració a una altra, com semblava que es feia a l'inici, abans de reconduir-ho. 
 
La solució és, doncs, el treball conjunt i coordinat. I sobretot, la informació fiable i a temps a tots els alumnes. No hi ha altra manera.

Però de cara al futur, com queden, doncs, les persones que volen treure's el nivell de suficiència que s'exigeix en els barems i el nivell superior que es valora tant, i que fins ara anaven a les EOI?  Hauran de recórrer a altres vies: al Consorci per a la Normalització Lingüística, d'una banda, i a les universitats, que de mica en mica es van obrint a la societat per aquesta funció de servir al país que han entès. I això ha d'afectar necessàriament la resta d'idiomes, perquè sembla que tothom s'oblidi que la decisió va més enllà del català. Els ciutadans tenen dret a obtenir certificacions d'idiomes dels nivells C1 i C2, i les universitats han de poder-les expedir, d'acord amb el Marc Europeu. Nosaltres a Girona mai no havíem pogut oferir cursos a persones de fora de la comunitat universitària. Ara les necessitats que tenim com a país demanen que es replantegi aquesta decisió, i que s'adoptin mesures per donar aquest servei a la societat. És clar que organitzar cursos té la seva complicació, és evident que cada dia costa més de trobar professorat preparat, i que la gestió de la formació no és senzilla. És per això que cal un esforç de tots els estaments implicats per arribar a acords que facilitin aquesta feina. Dit d'una altra manera: els uns hauran d'ajudar els altres. Ja era hora, que es necessitessin mútuament, potser així deixarem de banda rivalitats absurdes per la competència de quotes de mercat.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Abril 2014 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930    
RSS 2.0 RSS Comentaris
la blogoteca