28 d'octubre de 2010
Sense categoria
1 comentari

Joan Solà, la defensa aferrissada de la llengua i el país

Retalls esparsos
Un tuit de la presidenta d’Òmnium que de bon matí ja dóna el crit d’alerta. Joan Solà ens ha deixat. Uns records desdibuixats que vénen a la ment. Un somriure sorneguer i aquell parlar tan seu.  Uns articles que ara ja s’han acabat, que es feien llegir tant sí com no, setmana rere setmana. Un aspecte del tot fràgil, els darrers temps, vulnerable i tan digne, tanmateix. Una presentació de la Gramàtica del Català Contemporani amb l’enyorada Anna Mir, lingüista del Punt, al Mercadal de Girona. Una reunió amb un Solà ja molt malalt, on ens renyava perquè utilitzàvem sigles poc entenedores. Una altra trobada al seu despatx, un dia de pluja, amb la meva por de trobar-me davant el mestre, sense saber si dir-li de vós o de vostè, acostumats com estem a dir a tothom de tu.  Un discurs del patriota des de l’escenari de Luz de Gas, davant la gent d’Esquerra, en defensa de la immersió lingüística a Secundària. Un Solà rialler davant el presentador al congrés Convit de Girona, David Pujol, que de tan emocionat que estava no li sortien les paraules per confegir el discurs abrandat que s’havia preparat (Només ens havia demanat aigua de Vichy, i ni això li vam poder donar, quin greu!) Una entrevista al 33 que avui reposen. Un munt d’entrevistes als diaris, arran de la concessió del Premi d’Honor, i el seu comentari posterior, explicant com renyava els periodistes que només recorrien als tòpics a l’hora de fer-li les preguntes. Una Laura Borràs esplèndida, en la presentació de Solà al Palau. Un miler llarg d’articles, que és dit aviat.Un acte organitzat pels nostres companys de la UB, amb en Quim Monzó ben pessimista sobre el futur de la llengua, un acte que convenia per atiar l’esperit reivindicatiu. Un professor vestit sovint amb polos de colors, amb americana o anorac, amb aquell aire de jove entremaliat.

 Tot això, ja en el record. Una persona que plora quan li dic que és mort, i una altra companya que s’apressa a trucar al pare, que era amic seu. Un company de feina que va tornar fa pocs dies aclaparat davant l’evidència que se’ns n’anava, després de veure’l en un dels darrers actes als quals va assistir. Un acadèmic de l’Institut que m’explicava que el lingüista li deia que ja havia acabat la feina, i ho vèiem com el senyal que ja havia acabat de viure. Un article final a l’Avui amb l’epitafi Adéu-siau i gràcies. Una muller i unes filles plorant suaument, davant nostre, amb una rosa a les mans, abraçades, escoltant les Muntanyes del Canigó interpretades per un cor en el qual Solà va cantar durant 15 anys. Una sala plena de gent digna, trista, sàvia, que no se’n sap avenir. Tants i tants deixebles agraïts i ara orfes. Tants i tants estudiosos d’una obra acabada o en algun cas, encarrilada. Tants i tants professors orgullosos d’haver compartit càtedra amb el mestre Solà. Una veu tremolosa que quan tothom ja se’n va entona tímidament el Cant dels Segadors, que va creixent fins a esdevenir un clam.
Tota una vida condensada aquesta tarda al paranimf de la Universitat,  una vida de paraules, i d’amor desesperat a aquest país que ell ha defensat fins a la mort i que ara a nosaltres ens toca defensar per fer-nos-en dignes. 

Reposeu en pau, mestre, que ja us toca.

  1. Un acte molt emotiu i moltes cares conegudes i reconegudes. Portem dos dies una mica en estat de xoc. Però cal refer-se, aixecar-se i seguir el camí que ens ha marcat Joan Solà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!