miozz mirades

Sant Pere Canta, una oportunitat única per descobrir un món emergent i anar fent boca per a la X Trobada de Cantadors d’Espolla. Tot en el marc inmillorable de l’Empordà, no ho deixeu passar!

Mentre parlaven, amb dignitat i entusiasme compromès, sobreposant-se al desencís i disgut per les pèrdues, a la sala ja no hi quedava cap autoritat educativa municipal. Es veu que escoltar i conèixer tal quantitat de bona feina feta no els interessa. I afrontar les conseqüències de les seves debastadores retallades encara menys. Dimecres, a la Jornada d’Educació i Entorn, la il·lusió, l’esperança i el compromís anaven de bracet amb la tristesa i la ràbia dissimulades. (segueix)

Tristesa i ràbia que no ens poden vèncer, perquè això seria una doble victòria contra els objectius que ens mobilitzen: les noies i els nois, els nens i les nenes, la seva formació, les seves oportunitats, la cohesió social, els drets i deures de ciutadania… L’escola no havia aconseguit encara garantir amb èxit la superació de les desigualtats amb caràcter universal. Però s’hi apropava. Hi caminava ben orientada. Permetre, amb l’excusa de la crisi, que l’eficàcia educativa en pro de l’equitat sigui el principal focus on aplicar retallades conté un missatge ideològic transparent i inequívoc. Un missatge ideològic totalment reprovable en una societat democràtica i igualitària com se suposa que és la nostra.

Escoltant la sessió de les dinamitzadores de famílies, (la sessió anterior a la de la imatge), totes elles acomiadades de la feina dia per altre, em preguntava, què els fa tanta nosa d’aquesta intervenció educativa, què els ha portat a carregar-se-la. Elles s’ocupaven d’empoderar famílies, de promoure i facilitar la participació dels pares i mares, d’aconseguir espais d’interrelació entre persones de diferent procedència, d’estimular l’apropament i la col·laboració amb l’escola. Sembla doncs que tenir famílies empoderades no interessa ara. Com tampoc interessa enfortir l’associacionisme – elles afavorien la dinamització de les AMPA –  en la línia, suposo, del que jo mateixa comentava a l’article dels límits del populisme.  El seu concepte d’empoderament és un altre, basat en donar valor de dret a interessos privats d’alguns privilegiats, i desatendre els interessos comunitaris, i desatendrel’s malgrat estar directament lligats als drets humans.

El concepte d’apoderament que es defensava explícitament o implícitament a les jornades, intervenció rere intervenció, era el basat en ajudar a adquirir eines i estratègies pròpies (a títol individual i com a organització) per ser més actius, crítics, solidaris i lliures. Més compromesos socialment, amb la comunitat, més sensibles als problemes i amb més capacitat de fer-hi front i trobar la manera de resoldre’ls. D’això la taula que va parlar d’Aprenentatge Servei n’anava plena. I va ser precisament l’Aprenentatge Servei el que semblava estar al punt de mira de tothom, quan es van fer els grups de treball: s’esmentava com a metodologia estrella. aparellada amb el treball en xarxa (major vinculació de l’escola amb l’entorn).

Sembla que si l’ApS sempre ha estat una metodologia potent, una proposta versàtil que dóna joc i resposta a moltes de les fites proposades, ara, davant la crisi, davant la hostilitat de la situació i davant la hostilitat de les administracions, ara hi ha més mirades que mai cap a aquesta manera de plantejar l’aprenentatge del currículum sencer, tant el dels valors i competències com l’estrictament acadèmic.

A Badalona, com ja he explicat en altres articles, hi ha moltes iniciatives, molts projectes d’Aprenentatge Servei, i aquest curs escolar, amb el grup de treball promogut pels Serveis Educatius, s’ha fet un pas endavant per a l’empoderament, consolidació i extensió d’aquesta metodologia a la ciutat. Paradoxalment, un dels agents significats en aquest procés pel seu exemple, compromís i paper motor, l’entitat socioeducativa Casal La Formiga, ha hagut de tancar portes per l’acumulació de deutes deguts a impagaments de l’administració. És una pèrdua lamentable que em costa creure que no pugui tenir marxa enrere. Ningú amb competències per fer-ho, començant pel nostre propi Ajunatemnt, ha fet res per rescatar-la, quan, per més paradoxa, disposava virtualment dels diners suficients mitjançants subvencions de la Generalitat que, en ser administrats per l’ajuntament, no arribaven al seu fi.
També en aquest grup de treball hi han tingut un paper actiu, per la importància de la seva feina, i per l’entusiasme en desenvolupar-la, i pels projectes ApS engegats, la gent de l’equip de mediació: acomiadats també d’un dia per l’altre, sense reconèixer el valor de la seva funció. Com han estat acomiadades també – de divendres per dilluns – totes les persones que treballaven en una altra vessant de la mediació, la traducció i mediació amb els veïns i veïnes, ciutadans i ciutadanes badalonins que desconeixien, en arribar a la ciutat, el seu funcionament, les normes, i l’idioma per accedir a tota la informació. 

Mentre els companys i companyes del grup de treball d’Aprenentatge i servei parlaven des de la taula, amb dignitat i entusiasme compromès, sobreposant-se al desencís i disgut per les pèrdues, a la sala ja no hi quedava cap autoritat educativa municipal que pogués adonar-se de la magnitud del desastre que estan permetent. Tenint-ne motiu, ningú es va apuntar al carro de la queixa negativista. Amb dignitat professional i ciutadana tothom va ser constructiu, vam seguir dedicant el nostre temps d’aquella tarda convertida en vespre, dimecres passat, en l’agradable marc de l’Escorxador, a La Salut, a plantejar solucions, a compartir criteris i a encoratjar-nos per no caure en el desànim.

En el meu grup de treball, on hi havia un membre de la desapareguda Formiga, quan vam lamentar obertament aquesta pèrdua en la discussió sobre sostenibilitat i perdurabilitat, ell va dir ” l’entitat ha desaparegut i tots els projectes que es feien han quedat aturats, però la llavor està ben sembrada: tots els joves que han passat per aquests projectes han fet un aprenentatge comunitari, són o poden ser agents transformadors, amb ganes i competències per ser proactius a la comunitat…”

D’això es tracta. És la clàssica metàfora del peix i la canya. Sempre és indiscutiblement millor ensenyar a pescar i a obtenir canyes que no pas donar peix. I si ho és sempre, ara, en un context hostil, ho és multiplicat per mil. Sobretot perquè aquests joves han d’aprendre i adquirir prou consciència ciutadana i comunitària per no permetre, per no deixar-se fer, el que estem permetent i deixant-nos fer nosaltres. Em ve al cap que ens caldria rescatar eslògans com aquell de “DENUNCIAR I CoNsTRUIR” que feien servir els “Companys Constructors” a la meva adolescència associativa.

El proper curs el grup promotor de l’aprenentatge servei seguirà actiu: gràcies per la feinada, i endavant!

 

ELS LÍMITS DEL POPULISME

Contra tota normativa, saltant-se les mesures de seguretat i la legalitat vigent, el teatre Zorrilla va superar amb escreix el seu aforament i va bloquejar els passadissos amb desenes de cadires addicionals, en un gest d’irresponsabilitat que dificilment cap entitat ciutadana s’hauria atrevit a fer mai. Per sort no hi va haver cap emergència, però cridava l’atenció que un acte organitzat per l’ajuntament precisament per celebrar que fa un any que governa l’alcalde que més altaveu dóna a l’aplicació estricte de la llei i al compliment estricte de normatives, generés una situació d’il·legalitat tan flagrant, posant en perill a tota la població convocada. Però de fet és el que té el populisme: amb l’excusa d’acontentar “la gent” es cometen atropellaments de drets, i infraccions.

 I és que l’alcalde populista de Badalona comença a tenir serioses dificultats per acontentar a tots els seus votants, als qui va prometre solucionar els seus problemes reals. Resulta que el que per a alguns són solucions per a d’altres són perjudicis, i en plena legislatura l’equip de govern s’està  entrebancant amb premisses tan bàsiques com la de que no sempre es poden aplicar solucions salomòniques o la de que mai plou al gust de tothom. Comença a haver-hi votants decebuts i enfadats. I ganes de reaccionar per aturar tanta infàmia. De fet sembla que els falta assumir allò que totes les persones que hem passat per la universitat veïnal vam aprendre fa anys: allò de que el bé comú sovint s’ha d’imposar per damunt d’alguns interessos particulars, i no el contrari. I de que només amb processos participatius on s’enraona la discrepància (s’escolta i es dialoga) s’aconsegueix el consens més just.

Sembla que aquest govern actual ha dividit la població badalonina en veïns amb dret a ser escoltats (els que aturen l’alcalde pel carrer i li fan una queixa particular) i en veïns a qui no s’ha d’escoltar mai (els que estan associats i parlen en nom de moltes veus enraonades). Però aquesta és una divisió perillosa com un bumerang. Molts pares que exigien a l’alcalde el compliment de la seva promesa electoral sobre els llibres de text, per posar un exemple, són alhora membres d’una AMPA i estaven d’acord en la socialització del material escolar posat en mans del centre educatiu. Dir-los que ara no hi haurà xec per a ningú culpant-ne als centres (carregats, segons ell, de veïns sense dret a ser escoltats) a part de ser vil, serà, segurament, una provocació. Tot té els seus límits, i això els supera. També els superen irregularitats del més pur estil mafiós/fatxenda, com la dels policies locals que pressionaven comerços i empreses per cobrar-los diners. Sí, tot té els seus límits, i comença a ser hora de fer-los respectar, potser ens caldrà imposar-los?

 

 

No acostumo a parlar de llibres que no he llegit. Però aquesta vegada en tinc moltes ganes: 1) per qui l’ha escrit, 2) per la temàtica i 3) perquè es presenta avui, ara d’aquí a una estona, i potser no teníeu previst anar a la presentació i llegir això us en pot fer venir ganes… (segueix)

1. Per qui l’ha escrit
L’ha escrit l’Emili, l’Emili Ferrando. I jo procuro no perdre’m mai cap de les coses que fa aquest historiador infatigable, que ha donat categoria i popularitat a la memòria oral com a font de documentació històrica, i que ha rescatat de l’oblit la memòria obrera badalonina mitjançant publicacions, itineraris i actes d’homenatge. Procuro no perdre’m mai les seves convocatòries perquè m’aporten coneixements, em fan reflexionar i em deixen un regust molt agradable. Amb sensibilitat, gran calidesa humana i el seu tarannà particular, l’Emili sempre impregna les seves presentacions d’una atmòsfera personal que et fa sentir dins les històries, t’hi transporta fins fer-te posar dins la pell dels més humils i els més anònims, dels qui han escrit la història sense saber-ho i sense que se sàpiga. En aquest mateix bloc m’he fet ressò d’algunes de les seves aportacions (una pinzellada mínima al costat de tota la seva obra).

També procuro no faltar-hi mai per un aspecte més personal, vinculat a aquests llaços de fidelitat recíproca que teixeix l’amistat, i en aquest cas enriquida per un valor afegit molt fraternal. Poc temps abans que el meu germà Dani patís l’ictus que li va canviar diametralment la vida, l’Emili i ell es van conèixer i van col·laborar en temes associatius i socials. Vam trigar a descobrir els llaços familiars i d’amistat compartits. Van empatitzar i van valorar-se mútuament per la gran tasca i compromís que desenvolupaven, des de sectors diferents però amb objectius coincidents. Aquella col·laboració i amistat tot just encetada ha estat fidelment nodrida per l’Emili després de l’accident vascular del meu germà. No passa gaire sovint. L’Emili és de les persones que sempre pregunta per ell, s’interessa pel seu estat i em demostra com el satisfà comptar amb la seva companyia. Sempre ens convida en plural, compta amb ell d’una forma normalitzada i normalitzadora, li parla de tu a tu i des d’una connexió que commou; i jo, ja podeu imaginar-vos, faig tots els possibles perquè el meu germà gaudeixi el màxim de les convocatòries d’aquest amic que compartim. 

2. per la temàtica
D’aquest llibre me n’han arribat aquests ressons ” Està basada en fets reals de la immediata postguerra i contribueix des de la literatura a la recuperació de la memòria històrica de les víctimes de la repressió franquista.” (Maria Ojuel) “És una història novel·lada sobre el món rural centrada en el moviment dels maquis i la tragèdia que patiren els masovers del meu poble d’origen –Benassal-  per haver-los donat suport. M’agradaria compartir amb vosaltres  per què l’he escrita, i algunes claus per interpretar-la. També des de la literatura podem contribuir a la recuperació de la memòria històrica i de la dignitat de les víctimes del franquisme.” (Emili Ferrandi) ” La novel·la vol contribuir, a partir de la visió ingènua i innocent d’una xiqueta de dotze anys, a valorar en tota la seua dimensió l’experiència i la saviesa que han aportat a la societat els treballadors del camp i en especial els masovers. Per altra part pretén superar la visió simplista i interessada que el règim franquista donà dels maquis i dels qui els prestaren -de bon grat o per la forçaalgun tipus de suport; a restituir l’honorabilitat dels qui foren injustament reprimits, empresonats i assassinats; i a recordar que la vocació dels humans no és viure des de la por sinó des de la clarividència, la consciència crítica i la llibertat.” (web Saltamartí Llibres)
Només amb tot això ja es vau que val la pena llegir-lo!

i 3. perquè es presenta avui, ara. 
A dos quarts de vuit, a l’Espai Batúlia. L’ Emili ens ha sorprès entrant al gènere literari, estrenant.-se amb una novel·la. Tal com diu ell mateix, “També des de la literatura podem contribuir a la recuperació de la memòria històrica i de la dignitat de les víctimes del franquisme”

 

BADALONA DE TOTES I TOTS, ARA MÉS QUE MAI

 

No cal ser economista per entendre que la crisi la paga sobretot una gran majoria social més o menys anònima, mentre que una minoria privilegiada se segueix enriquint i salvaguardant els seus bens. I no cal ser analista polític per entendre que amb l’excusa de la crisi s’estan prenent decisions amb clares opcions de prioritat motivades per principis ideològics gens transparents. Jo no sóc ni economista ni analista política, però m’adono perfectament de com ens enreden i ens marquen gols, de com ens desmantellen conquestes socials guanyades amb la lluita de molts anys i de com – en uns llocs més que a altres – en conjunt la crisi fa de tapadora a molts governs oportunistes per desenvolupar polítiques regressives, autoritàries i gens democràtiques.  En tenim un bon exemple a casa nostra, a Badalona.

Ara ha fet un any del nostre ajuntament popular, i el més popular entre la ciutadania badalonina és la creixent convicció que estem governats per un ajuntament que actua d’esquena als interessos i principis democràtics, que aplica polítiques de represàlia ideològica i que executa intervencions contràries als valors de la convivència i l’equitat. Ara ha fet un any del nostre ajuntament guanyat a les urnes amb una campanya plena de mentides i encenalls populistes (el propi alcalde va admetre poc temps després de guanyar, que la promesa de llibres de text gratuïts – per posar un exemple – l’havia feta per pura estratègia electoral), i per celebrar-ho la societat civil organitzada, les entitats i xarxes associatives que són les que mantenen el principal actiu dels valors ciutadans, es reuneix convocada per la plataforma Badalona som totes i tots, per debatre i fer propostes al voltant d’aquesta pregunta: “I ara què? La xarxa social davant un context polític advers”. Serà dissabte 16. Una bona oportunitat de pensar estratègies conjuntes per fer front al progressiu desmantellament democràtic de l’espai públic (en sentit real i simbòlic).

Parlant d’estratègies, n’hi ha una precisament relacionada amb aquella promesa electoral incomplerta de donar per sempre més els llibres de text gratuïts, davant la que cal fer front comú: l’alcalde s’ha entossudit ara, en plena crisi, a regalar de forma única per aquest any, sense previsió de sostenibilitat, un xec personal a cada família. Independentment de la seva renda i situació social, independentment de si a la seva escola practiquen mesures de socialització del material escolar, sense flexibilitat alhora de preveure una major rendibilitat d’aquesta inversió de diner públic. Inversió de diner públic que s’està retallant de molts altres programes i serveis educatius, incloses les beques!

I ara què Badalona? és el títol d’un post que vaig escriure fa un any, just després de les eleccions, motivat per un encertat debat post electoral organitzat per Òmnium, amb Enric Julian i Iu Forn de convidats principals. Va ser en un diàleg (magníficament dinamitzat per Jordi Ballesteros) que aportà interessants claus per llegir els resultats badalonins i els diferents escenaris llavors encara possibles.
I ara què? I ara què? ens tornem a preguntar després d’aquesta paralitzant ofuscació i desconcert en què sembla que ens ha deixat la nova situació política a la nostra ciutat.
I ara què? és una oportunitat de reflexionar plegats, el proper dissabte 16 de juny al matí, convocats per Badalona som totes i tots. Associacions enxarxades, ciutadania activa i ocupada en no deixar que la inèrcia del desconcert deixi guanyar terreny a una política regressiva que massa sovint ens mostra l’antítesi de la democràcia (segueix)

Fa uns dissabtes, a Sant Quirze del Vallès, en una exquisida mostra de glosa, s’hi van improvisar uns minuts de publicitat. No us els deixeu perdre. Fa molts mesos que es gesta aquesta moguda, i ara ja ha començat l’hora de la veritat: la inscripció ja és oberta! Es va començar a fer públic en una animada taula rodona de la Mostra taller de cant imporvisat, a Reus, fa uns mesos, on l’entrada de la glosa a l’escola va generar un interessant i controvertit debat sobre l’efecte de fer entrar la cultura popular en l’àmbit escolar. La mateixa taula rodona on es debatia si la cançó improvisada havia de sortir del Museu o si aquesta pregunta no tenia cabuda, perquè en realitat la cançó improvisada mai hi havia entrat al Museu, sempre ha estat al carrer. I mai tant com ara. El temor que la glosa pugui infantilitzar-se i perdre el seu sentit cultural popular propi no sembla, de moment, que es materialitzi. Només cal veure i escoltar l’efecte de la glosa entre els joves que ho tasten, i com a bon exemple tenim la gent dels instituts participants al Projecte Poesia Oral Improvisada del Programa ARCE , la gent de l’Escola Puig d’Arques de Cassà de la Selva.que acaba de rebre el  Premi Baldiri Reixac. i  els arguments  d’questa taula, també a Reus. (segueix)

Tot fa pensar que ha de ser una experiència d’èxit, per gaudir-la. Jo ja no em sé imaginar l’estiu sense aquesta conjunció de glosa, Espolla, escola, ni em sé imaginar Espolla sense la conjunció de glosa, escola, estiu. I espero que en un futur no em pugui imaginar escola sense la conjunció d’estiu, Espolla, glosa. perquè això haurà volgut dir que aquesta innovació per promoure i posar en valor la glosa, com a eina lúdica, com a eina pedagògica i com a patrimoni artístic i cultural ric, viu i actual, i per aprendre i ensenyar a glosar en el marc de la Trobada de Cantadors d’Espolla, haurà estat una innovació encertada, i l’Escola d’Estiu de Glosa a Espolla haurà encetat una singladura de llarg recorregut.

Ens hi trobem?