miozz mirades

Mentre parlaven, amb dignitat i entusiasme compromès, sobreposant-se al desencís i disgut per les pèrdues, a la sala ja no hi quedava cap autoritat educativa municipal. Es veu que escoltar i conèixer tal quantitat de bona feina feta no els interessa. I afrontar les conseqüències de les seves debastadores retallades encara menys. Dimecres, a la Jornada d’Educació i Entorn, la il·lusió, l’esperança i el compromís anaven de bracet amb la tristesa i la ràbia dissimulades. (segueix)

Tristesa i ràbia que no ens poden vèncer, perquè això seria una doble victòria contra els objectius que ens mobilitzen: les noies i els nois, els nens i les nenes, la seva formació, les seves oportunitats, la cohesió social, els drets i deures de ciutadania… L’escola no havia aconseguit encara garantir amb èxit la superació de les desigualtats amb caràcter universal. Però s’hi apropava. Hi caminava ben orientada. Permetre, amb l’excusa de la crisi, que l’eficàcia educativa en pro de l’equitat sigui el principal focus on aplicar retallades conté un missatge ideològic transparent i inequívoc. Un missatge ideològic totalment reprovable en una societat democràtica i igualitària com se suposa que és la nostra.

Escoltant la sessió de les dinamitzadores de famílies, (la sessió anterior a la de la imatge), totes elles acomiadades de la feina dia per altre, em preguntava, què els fa tanta nosa d’aquesta intervenció educativa, què els ha portat a carregar-se-la. Elles s’ocupaven d’empoderar famílies, de promoure i facilitar la participació dels pares i mares, d’aconseguir espais d’interrelació entre persones de diferent procedència, d’estimular l’apropament i la col·laboració amb l’escola. Sembla doncs que tenir famílies empoderades no interessa ara. Com tampoc interessa enfortir l’associacionisme – elles afavorien la dinamització de les AMPA –  en la línia, suposo, del que jo mateixa comentava a l’article dels límits del populisme.  El seu concepte d’empoderament és un altre, basat en donar valor de dret a interessos privats d’alguns privilegiats, i desatendre els interessos comunitaris, i desatendrel’s malgrat estar directament lligats als drets humans.

El concepte d’apoderament que es defensava explícitament o implícitament a les jornades, intervenció rere intervenció, era el basat en ajudar a adquirir eines i estratègies pròpies (a títol individual i com a organització) per ser més actius, crítics, solidaris i lliures. Més compromesos socialment, amb la comunitat, més sensibles als problemes i amb més capacitat de fer-hi front i trobar la manera de resoldre’ls. D’això la taula que va parlar d’Aprenentatge Servei n’anava plena. I va ser precisament l’Aprenentatge Servei el que semblava estar al punt de mira de tothom, quan es van fer els grups de treball: s’esmentava com a metodologia estrella. aparellada amb el treball en xarxa (major vinculació de l’escola amb l’entorn).

Sembla que si l’ApS sempre ha estat una metodologia potent, una proposta versàtil que dóna joc i resposta a moltes de les fites proposades, ara, davant la crisi, davant la hostilitat de la situació i davant la hostilitat de les administracions, ara hi ha més mirades que mai cap a aquesta manera de plantejar l’aprenentatge del currículum sencer, tant el dels valors i competències com l’estrictament acadèmic.

A Badalona, com ja he explicat en altres articles, hi ha moltes iniciatives, molts projectes d’Aprenentatge Servei, i aquest curs escolar, amb el grup de treball promogut pels Serveis Educatius, s’ha fet un pas endavant per a l’empoderament, consolidació i extensió d’aquesta metodologia a la ciutat. Paradoxalment, un dels agents significats en aquest procés pel seu exemple, compromís i paper motor, l’entitat socioeducativa Casal La Formiga, ha hagut de tancar portes per l’acumulació de deutes deguts a impagaments de l’administració. És una pèrdua lamentable que em costa creure que no pugui tenir marxa enrere. Ningú amb competències per fer-ho, començant pel nostre propi Ajunatemnt, ha fet res per rescatar-la, quan, per més paradoxa, disposava virtualment dels diners suficients mitjançants subvencions de la Generalitat que, en ser administrats per l’ajuntament, no arribaven al seu fi.
També en aquest grup de treball hi han tingut un paper actiu, per la importància de la seva feina, i per l’entusiasme en desenvolupar-la, i pels projectes ApS engegats, la gent de l’equip de mediació: acomiadats també d’un dia per l’altre, sense reconèixer el valor de la seva funció. Com han estat acomiadades també – de divendres per dilluns – totes les persones que treballaven en una altra vessant de la mediació, la traducció i mediació amb els veïns i veïnes, ciutadans i ciutadanes badalonins que desconeixien, en arribar a la ciutat, el seu funcionament, les normes, i l’idioma per accedir a tota la informació. 

Mentre els companys i companyes del grup de treball d’Aprenentatge i servei parlaven des de la taula, amb dignitat i entusiasme compromès, sobreposant-se al desencís i disgut per les pèrdues, a la sala ja no hi quedava cap autoritat educativa municipal que pogués adonar-se de la magnitud del desastre que estan permetent. Tenint-ne motiu, ningú es va apuntar al carro de la queixa negativista. Amb dignitat professional i ciutadana tothom va ser constructiu, vam seguir dedicant el nostre temps d’aquella tarda convertida en vespre, dimecres passat, en l’agradable marc de l’Escorxador, a La Salut, a plantejar solucions, a compartir criteris i a encoratjar-nos per no caure en el desànim.

En el meu grup de treball, on hi havia un membre de la desapareguda Formiga, quan vam lamentar obertament aquesta pèrdua en la discussió sobre sostenibilitat i perdurabilitat, ell va dir ” l’entitat ha desaparegut i tots els projectes que es feien han quedat aturats, però la llavor està ben sembrada: tots els joves que han passat per aquests projectes han fet un aprenentatge comunitari, són o poden ser agents transformadors, amb ganes i competències per ser proactius a la comunitat…”

D’això es tracta. És la clàssica metàfora del peix i la canya. Sempre és indiscutiblement millor ensenyar a pescar i a obtenir canyes que no pas donar peix. I si ho és sempre, ara, en un context hostil, ho és multiplicat per mil. Sobretot perquè aquests joves han d’aprendre i adquirir prou consciència ciutadana i comunitària per no permetre, per no deixar-se fer, el que estem permetent i deixant-nos fer nosaltres. Em ve al cap que ens caldria rescatar eslògans com aquell de “DENUNCIAR I CoNsTRUIR” que feien servir els “Companys Constructors” a la meva adolescència associativa.

El proper curs el grup promotor de l’aprenentatge servei seguirà actiu: gràcies per la feinada, i endavant!