NOTICIA I COMENTARIS ( Tot just d'ahir: 12 de maig de 2012 ) 

"Durán advierte que la independencia "ni interesa ni conviene"

Durán, que se bate con el alcalde de Vic en el Congreso de UDC, rechaza dar giros independentistas y destaca el pacto fiscal."

——————————————————————————————————————-
COMENTARIOS

Pmam4591 dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 21:19:23:

Para más información Convivencia Cívica Catalana ha publicado un informe que desmonta la gran mentira del déficit fiscal de Cataluña respecto al resto de España.Hace tiempo que dije que los catalanes y el resto de españoles le estábamos pagando a Cataluña su independencia y su pancatalanismo

Asomar dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 20:46:42:

Tiene razón. Una vez independizados, ¿de dónde sacarían la pasta?  Claro, después ya no podrían llorarle a Madrit ni decir que les roban. Yo mismo, si se atrevieran a hacer un referéndum nacional sobre la independencia a Cataluña, o al País Vasco, sería el primero en decir que SÍ. Estamos hasta los mismos de nacionalistas victimistas, sectarios y chupasangres.

Eneas7 dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 20:17:06:

Completamente de acuerdo ¡Fuera las autonomías! y la que quiera seguir, sola, y con todas las consecuencias. Ésa es la única solución.

Eneas7 dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 20:14:30:

No está mal pensado lo de organizar un referendo, preguntemos al resto de españoles si quieren seguir soportando a estos tahúres soberbios y llorones; preguntemos si están dispuestos a recibir día sí, día también, sobre todo en los últimos años, a soportar todo tipo de amenazas, coacciones, chantajes, insultos, y desprecios, que se queden con su "pequeño país al suroeste de Francia". Este mismo argumento sirve para el caso de las Provincias Vascongadas, la diferencia es que ahí llevamos cerca de novecientos muertos, miles de mutilados y heridos, más de doscientos mil vascos, a los que estos “demócratas”, sí los de H.B., Amaiur y todas las marcas de la ETA han obligado a dejar sus patria chica, por el grave delito de no pensar como estos nazis ordenan que se piense; chantajeados, amenazados, acobardados, mudos, chaqueteros y consentidores, ni te cuento.

Eneas7 dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 20:13:56:

No quiero que Cataluña siga siendo la excusa para que un grupo de aprovechados sigan viviendo como sultanes a costa del resto de los españoles, parasitándonos de la manera más vil y rastrera y, que, además, tengamos que agradecerles el aire que respiramos, soportando permanentemente la cantinela de que quieren ser independientes ¡¡Fuera!!

¡Que se vayan de una p...vez!!,  Vale ya de ventajas, canonjías y tratos preferentes; vale ya de aguantar la soberbia ruin y mezquina de estos detestables tipejos que se refugian en el nombre de Cataluña para dar satisfacción a sus sueños megalómanos; ¡vale ya, hombre!

Algunos de estos "sacamantecas" se empiezan a dar cuenta de que el chollo se les puede ir de las manos; que, el vivir como no pensaron jamás ni en el más truculento de sus sueños, puede empezar a amenazar su estatus. Vamos, que ya no cuela, sus declaraciones, pringosas de hipocresía son claras. Cuando en Europa existen los fondos estructurales y la solidaridad con las naciones más necesitadas, estos inventan su chiringuito y a chupar, agarrados como verdaderas sanguijuelas. 

Cumbre dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 19:55:11:

Lo que diga este no debe importar a nadie ya, hombre hace tiempo que no sabe donde está el norte. Si yo fuera el Gobierno no lo tendria en cuenta para nada y desde luego de pacto fiscal nada de nada, si el Gobierno no desea irritar más al pueblo, que yo creo ya está al limite con los politicos.

ManuMUR dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 19:27:12

¡Y dále con el circo de los "nacionalismos" que a toda costa nos quiere imponer esta casta de vagos y maleantes de politicastros españoles que han encontrado su particular cueva de Alí-Babá en la política, y que si no fuera por eso, estarían muertos de asco y hambre.

A mí, que por cuestiones laborales o de ocio he viajado por medio mundo y que, afortunadamente, resido en el extranjero desde hace muchos años, cuando me han preguntado de dónde soy, siempre he respondido lo mismo: Española. Y si alguien ha querido saber más detalles, añado que nací en Sevilla. Jamás se me ha ocurrido decir que soy Andaluza y envolverme en la blanca y verde, aun siendo Andalucía una de las regiones españolas más conocidas en el mundo entero. Es que, sencillamente, no lo siento, no acierto a comprender cuáles son mis "señas de identidad" diferenciadoras del resto de las otras regiones españolas. Y eso, a pesar de la furibunda defensa de los "valores nacionalistas" en la que se emplean constantemente esta partida de flojos y fracasados mal llamados políticos. Claro, que si hay que verlo desde la óptica del "todo vale" en esta España corrupta y carente de principios en la que la han convertido personajes de la talla de Durán y Más, podría empezar a entenderlo ... si no fuera porque estos crápulas juegan con los sentimientos, pero se prostituyen por el vil metal que es Don Dinero.A dónde hemos llegado!!Fuera Autonomías (o mejor Autonosuyas) YA!!

Martsal dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 18:08:00:

Me uno a la iniciativa de los que piden una encuesta nacional para que los españoles digamos si queremos que Cataluña siga en España.

Junguer De acuerdo en lo del telón de acero

Vientos2 dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 18:03:01:

Chico listo, este Duran!. ¡¡¡Claro, si se independizan, ¿a quien va ha pedir!?

( ··· )

Una de les coses més miserables que ha creat això que en diem, bo i fent ús d’un generós eufemisme, la “societat de consum”, ha estat atrevir-se a jugar amb els sentiments més íntims de cadascú només per guanyar diners.

Un exemple ben concret, que malauradament s’està imposant amb força, gràcies, d’una banda, a l’alevosia i al xantatge sentimental amb que és presentat, i, d’una altra, al gregarisme de tanta gent de bona fe, és l’anomenat “Dia de la mare”.

¿És que, per ventura, per a tot bon fill, el “Dia de la mare” no és cada un dels tres cents seixanta-cinc dies que, normalment, té l’any?
 

“Dia de la mare”...?  Si!  Oh, i tant que si!:
“Dia de la mare-que-els-va-parir!”

_________________________________________________________________________

Es ben coneguda l’expressió de Francesc Pujols que ve a dir que arribaria un dia en que els catalans ho trobarien tot pagat.

O be l’anomenat “filosof de la Torre de les hores” va equivocar-se radicalment, i hauria d’haver dit “arribarà un dia que els catalans ho hauran de pagar tot, fins i tot els deutes d’uns altres que, a sobre, els odiaran, els escarniran i els tractaran de garrepes) o be és que el nostre pensador de Martorell, ja preveia, a la ratlla del seu lúcid horitzó —propera i lluminosa— la nostra independència.  

#novullpagar

Em plau fer-vos saber que, demà al matí, diada de Sant Jordi, tinc previst compartir amb els companys i companyes de les comarques de Girona, l’esmorzar que anyalment la Delegació de la Generalitat a Girona, ofereix als escriptors i escriptores d’aquesta demarcació, i que, a la tarda, he estat convidat a signar alguns del meus darrers llibres, a les parades que, respectivament, tenen, a La Rambla, les entitats següents.

“El sotrac”, parada nº 36 (davant de l’Hotel Montecarlo) a les 5 de la tarda. 

“Grup del Llibre”, parada nº, 113 (gairebé davant del Liceu) a les 6 de la tarda. 

Molt bona diada de Sant Jordi a totes i a tots!

...ARA ÉS L'HORA, CATALANS!!!!

“Para ver cuán poco caso hacen los dioses de las monarquías de la tierra, basta ver a quién se las dan”.

.      Francisco de Quevedo

"OS ASEGURO QUE ( LOS HOMOSEXUALES ) ENCUENTRAN EL INFIERNO!"
( José Antonio Reig Pla, Obispo de Alcalá, a l’homilia del Divendres Sant )



INFERN:

Lloc de terribles turments, mitjançant foc, i de durada
il·limitada, on mereixen anar a raure tots aquells qui, durant
segles, ens han amargat la vida fent-nos creure que existia.

( Del meu llibre d'aforismes “Whisky sense gel”, de pròxima publicació )

 Dibuix de Jaume Capdevila, KAP.

A Jaume Bonet, amb admiració i gratitud, i a "Mestres i professors en català Illes Balears", amb solidaritat i afecte.

Vindran impunament

i amb l’ajut vergonyós d’alguns caragirats, 

t’ocuparan la casa, t’escopiran el rostre, 

et robaran la hisenda

i et negaran la propia identitat.

I només s’avindran a respectar-te

si els promets ser, pensar i parlar com ells.

T’imposaran, a poc a poc, la seva llengua

fins dur la teva a l’extinció, 

i alteraran en benefici seu,

la història de la terra on has nascut 

i on t’han nascut germans, pares i avis.

I si un dia potser, 

en un esclat de ràbia continguda

resols aixecar el crit i dir-los: Prou!

et respondran que ets un insolidari, 

que ets un intolerant 

i que conculques

la seva llibertat d’expressió.

.                                 Josepmiquel Servià

.                           (De lllibre "La barca encesa")

CARNAVAL 

Quan jo era petit, molt petit encara, algú va preguntar-me davant del meu pare –persona intel·ligent, molt humana i dotada d’un agut sentit de l’humor– què volia ser quan sigués gran. A la qual cosa, jo, resolt, sense pensar-m’hi dues vegades, vaig respondre: O capellà o actor de cinema. 

El meu pare em mirà astorat i sorneguer, i, amb un finíssim somriure, recordo que va dir-me: Mira, Josep, si jo fos de tu, triaria tot una altra cosa; ara bé, si t’has de decidir per una d’aquestes dues, jo t'aconselleria la d’actor, que mai no et compromet a tant i sempre et permetrà fer de capellà, de bisbe, de cardenal... o del que vulguis. 

I, tot i que no he estat ni actor ni capellà, si que per una nit vaig assumir, amb tota dignitat, el paper de "monsenyor" —vegeu la foto. Va ser en una festa privada de Carnaval, ara fa uns anys. (Em van donar el primer premi). 

I és que, en el fons, si us he de ser franc, crec que una de les meves vocacions més clares i alhora més ocultes ha estat la de cardenal. Això sí: amb seu a Roma i en temps del Renaixement. 
 

Cal que us en digui els perquès?

Bon carnaval a tots i a totes! 

A J.V. Foix, vint-i-cinc anys després.
 

Quan en ple darrer estat d’excepció franquista, vaig tenir una inesperada visita nocturna de la policia social al meu domicili, ubicat aleshores al carrer Equador, de Barcelona, per tal de fer-m’hi el registro del qual parlo detalladament i força divertidament ––tot i que us asseguro que he gaudit de visites nocturnes molt més agradables–– en el meu llibre “Granissat de cafè”, vaig traslladar-me a viure (volveremos! m’havien dit després de fer-me passar per Via Laietana, on, sortosament per a mi, els calabossos ja eren plens) vaig traslladar-me immediatament a una antiga casa senyorial del Passeig de Santa Eulàlia, de Sarrià, reconvertida en pensió pels seus propis propietaris vinguts a menys, i on ja vivien uns companys meus de l'Empordà.

Aquest fugida –no hay mal que por bien no venga, diuen els espanyols– al marge d’altres avantatges personals i ambientals, va possibilitar-me un contacte força sovintejat amb el poeta J.V. Foix, sarrianenc de pro i propietari, com se sap, de dues prestigioses pastisseries ubicades en aquest indret.

I varen ser. com he dit, moltes les vegades que -ja fos a la pastisseria de la plaça, ja fos al seu domicili del carrer de Setantí- vaig poder gaudir d’unes converses, sovint llargues i, per a mi, sempre enriquidores, mantingudes amb el gran poeta avantguardista.

Ara podria explicar moltes anècdotes relacionades amb J.V. Foix –potser ho faré algun dia. De moment, em limitaré a contar-ne una que em serveixi de basament explicatiu a la petita i jocosa quarteta que vaig fer-li en aquell temps, i que avui ofereixo afectuosament als seguidors del meu bloc o del facebook, a manera d’homenatge a J.V. Foix amb motiu d’acomplir-se avui el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

Quan la nostra conversa es mantenia en l’hospitalari i sempre perfumat recinte de la pastisseria –que era la majoria de les vegades– J.V. Foix i jo romaníem dempeus a  la banda del taulell destinada al públic. Això si, en l’extrem situat al costat del carrer per tal de no destorbar el lliure accés dels clients al taulell, a l’altra banda del qual hi havia, sempre sol·licites, les  dependentes. 
 

Bé! les dependentes i –no oblidéssim|– també la caixa registradora, una preciosa i ferrenya estructura de bronze daurat, de principis del segle passat, i de la marca "National", si no ho recordo malament. 

Ençà del taulell, doncs, un home elegantíssim, sempre ben polit de vestuari –i pel carrer, habitualment cofat– amb un branquilló vegetal al trau, el qual pontificava sobre  l’esdevenidor, ai! de la nostra llengua –ell se’n confessava pessimista- o sobre la grandesa d’Ausiàs Marc, de Llull o de Jordi de Sant Jordi, per posar uns exemples. Curiosament, dels més actuals no en solíem parlar gaire. 

I al seu costat, doncs, un jovenot universitari, tot just post graduat, rebel i lletraferit, que se l’escoltava en actitud totalment discent i admirativa, no només per respecte a l’edat del poeta, sinó perquè la seva immensa saviesa –i això que sóc força garlaire– el decantava prudentment al silenci.

Sovint, però, J.V. Foix –que mentre parlava apassionadament del poeta cortesà de Gandia, per exemple– no havia deixat d’estar pendent, de reüll, dels números de la caixa registradora, aturava de sobte el seu discurs, i, després de dir-me educadament: perdoneu, Servià! agafava un grapat de bombons que tenia al seu abast, dintre d’un bol al cim del taulell, i els lliurava a la clienta o client de torn, bo i adreçant-li alhora el més noucentista dels somriures. Què havia passat? Doncs, senzillament, que el marcador numèric del caixa registradora havia assolit –o superat– la xifra de cinc centes pessetes.

Fou per això que una tarda, ja de retorn a casa, després d’haver presenciat, com tantes altres vegades, aquesta curiosa escena, vaig esborronar divertidament, tot gosant parodiar l’inici d’un dels poemesmés coneguts -i bonics- del "mestre", aquesta petita quarteta, que avui, vint-i-cinc anys després de la seva mort, li dedico de tot cor, amb un sentiment barrejat d'admiració, de gratitud i d’enyorança. 

"Ho sap tohom i és profecia... "
diu mestre Foix prop del taulell.

Ho sap tothom: son vint, la sara, 
i trenta duros, el tortell. 

.                                             Jm. S. 

En el marc dels "Foguerons" de Gràcia
 

En la sempre festiva, acollidora i fidel Vila de Gràcia, vam poder assistir, dissabte a la nit, al ja tradicional aplec popular dels “Foguerons de Sa Pobla”, una antiquísima tradició originada al municipi mallorquí d’aquest mateix nom i que  l’any 1993  fou exportada a Barcelona –on havia d’arrelar-hi poderosament– per un natural d’aquella població: Toni Torrents, que en tenir dos fills estudiant a Barcelona, veia amb pena com en trobar-se lluny de l’illa i en plena època d’exàmens, no podien mai gaudir de la màgia d’unafesta que tant els agradava, i, per això, romàntic i altruista, va impulsar la seva importació al Cap i Casal de Catalunya i, ben concretament, a la vila de Gràcia.

Un any més, doncs, dissabte varem poder inserir-nos en la màgia multiespectacular d’una festassa que té per protagonistes més característics, unes fogueres —d’aqui en ve el nom— a les quals hom s’atança per coure-hi uns botifarrons i alguns trossos de carn, o bé portats de casa o bé, adquirits in situ, i on, el ritme de xeremies i simbombes càntics, jotes i boleros mallorquins— animats per castellers, per diables i per altres grups de cultura popular, locals o  procedents de Sa Pobla— ompla l’espai de música, de danses i d’alegria, per a gaudi de mallorquins, eivissencs, menorquins i baleàrics, en general, i també, pel de molts barcelonins i molts catalans del Principat que –cada any amb més participació– s’unieixen a la festa,

Aquest any, a més, ha els “foguerons” tenien per a tots els qui tenim el català com a llengua i l’estimem com Déu mana, una significació especial: s’hi han cremat simbolicament tots els enemics —forans o caragirats— que, arreu dels Països Catalans, no es cansen de maldar per destruir-nos la llengua que ens és comuna. 

Però els “foguerons” d’enguany han tingut també per als qui hem estat o som alumnes o professors de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, una concreció ben emotiva. Ha estat el sopar homenatge a un dels homes més fonamentals i estimats de aquesta ja vella –per bé que sempre jove– universitat nord pirinenca: en Joan Ainé i Ribes, el qual amb la seva bonhomia, eficàcia, integritat personal i permanent voluntat de servei i de conciliació, fou —juntament amb la seva esposa Roser— i com bé acaben de recordar Llorenç Planas i Montserrat Biosca, nord catalans i pradencs també de les primeres fornades, “el principal animador de la Universitat Catalana d’Estiu en els seus anys de màxima democràcia, és a dir quan eren els participants, ells mateixos, els qui escollien els seus dirigents”  I segurament també —em permeto afegir jo— en els anys de més risc polític i menys suports econòmics i institucionals, però, en canvi, de més alçada docent i de més il·lusió col:lectiva. 

Esperem que enguany, en la pròxima sessió del mes d’agost, sigui el mateix patronat de la UCE el qui organitzi in situ i d’una manera, diguem-ne, oficial, un homenatge a Joan Ainé i Ribes, semblant, si més no, al que aquest dissabte, en un atapeït restaurant de la vila de Gràcia, –amorosament, però privadament– els “Amics de la Universitat Catalana de Prada”, li hem dedicat.

                                                    Josepmiquel Servià



Podeu veure a sota una foto del sopar-homenatge.