Josepmiquel Servià: NOTES I POEMES D’UN OUTSIDER

Recull de textos i audiovisuals propis o aliens

3 de desembre de 2012
General
1 comentari

(4 de novembre de 2012, ara fa un mes) * CARTA OBERTA AL SENYOR DURAN i LLEIDA

(4 de novembre de 2012, ara fa un mes)

* CARTA OBERTA AL SENYOR DURAN i LLEIDA 

Abans que tot, senyor Duran, he de dir-li que no dubto que s’estima Catalunya tant com me l’estimo jo. El que passa és que el nostre amor transcorre per viaranys diametralment diferents: Vostè, des de la seva influent posició política, afirma que la vol unida, indissolublement, a Espanya. Això si: “federalitzada” —d

iu. Vaja, com els del PSC! Ja em dirà d’on trauran, ells i vostè, els “federalistes espanyols” imprescindibles per aquest estrany casori. N’hi ha algun a Espanya, per ventura, de federalista?

I vostè diu que ho vol, entre altres coses —son paraules seves— perquè no hagi de necessitar un passaport cada vegada que vulgui anar a visitar el seu pare, a l’Aragó. (D’aquest tros de terra on un dia vostè va néixer molts en diem la Franja de Ponent, però cadascú, es clar, en diu el que vol) 

Jo, en canvi, senyor Duran, des de la meva infinita petitesa, desitjo una Catalunya, de d’un punt de vista polític, definitivament separada d’Espanya, una Catalunya altra vegada rica i —dintre el marc normatiu de la Unió Europea— responsable de les seves decisions i dels seus destins. 

Es diu de vostè, senyor Duran —i son moltes les veus que ho afirmen— que la seva gran aspiració sempre ha estat l’aconseguir una cartera de ministre en un govern de Madrid, sigui quin sigui, en principi, el partit o la tendència que hi mani).

Sincerament, senyor Duran, jo penso que això és conformar-se en ben poca cosa. Si ens fixem només en alguns exemples del qui ara son o ho han estat “ministros d’España” en els darrers temps, sembla que el de ministre és un càrrec gairebé a l’abast de qualsevol. D’altra banda, hi ha el perill que comporti una glòria massa efímera per a un polític tan ambiciós com vostè. ¿Qui se’n recordaria, per exemple, que han estat ministres del “Gobierno d’España”, el senyor Clos o el senyor Montilla, si no haguessin ocupat més càrrecs que el de fugaç titular d’un ministeri? O, ja dintre de casa, qui se’n recordaria, pel que fa a vostè mateix, dels seus quinze mesos escassos de Conseller de Governació? 

No, senyor Duran, una persona amb la seva dilatada experiència de polític professional al darrera ( pel que consta en les seves biografies, sembla que mai no s’ha dedicat professionalment a res més que a la política) mereix una cosa molt més important i duradora. 

És per això que goso proposar a tots els meus companys i companyes sobiranistes que, un cop aconseguida la Catalunya independent —o , “interdependent”, com li agrada dir al president Mas (per cert, una de les seves més directes i electoralment perjudicades víctimes; no ho dubti— se’l nomeni Ambaixador Permanent Honorari de Catalunya a Madrid. (Ara se m’anava a escapar “de Madrid a Catalunya” —càrrec que, a criteri de molta gent, segurament mal intencionada, dona la sensació que vostè, en alguns moments, ja exerceix— però me’n desdic). Deixem’ho, doncs, en Ambaixador Permanent Honorari de Catalunya a Madrid, (amb dret, si cal, a continuar residint al “Palace”, si es que, arribat el moment, continua preferint el “glamour” d’aquest conegut hotel al redós segurament més patriòtic, però potser també més humil i menys cèntric de la nostra flamant nova ambaixada. 

Des de Madrid, a més, tindrà sempre que vulgui la possibilitat d’ “anar a visitar el seu pare” sense necessitat de cap passaport, ni tan sols del diplomàtic, ni de creuar cap mena de frontera. (Encara que, ben mirat, potser que vagi en compte. No sigui que, en virtut d’algun possible “dret de restitució històrica”, la Franja de Ponent passi a ser, aviat i de bell nou, territori de sobirania catalana.).

Sigui com sigui, senyor Duran, som molts els catalans —alguns fins i tot gosaria dir que pertanyents a la seva coalició i qui sap si al seu propi partit— que li demanem, que li exigim, amb tot el respecte, que, mentre no arribi el moment —més proper o més llunyà— de la nostra independència, deixi, d’una punyetera vegada, de marejar la perdiu, de ballar publicament el rigodons de les seves ziga-zagues, de torpedinar greument i constantment la nostra tasca i de posar pals a les rodes al camí —esforçat i difícil, però tanmateix ben possible— de la nostra definitiva llibertat. 

……………………………………………………………………..Josepmiquel Servià
?.
.
______________________________________________________________ 

  1. #Marxi,_senyor_Duran!

    Aquest hauria de ser un clam expressat per molts.

    Jo, de totes maneres, no crec de cap manera que Duran sigui el dolent i Mas sigui el bo, més aviat penso que es tracta d’un matrimoni polític molt ben avingut.

    Ara, però, Mas ha jugat la carta de l’anhel del Poble i l’ha de complir. Mas ha de complir en el que es refereix a la convocatòria del Referèdum.

    Hauré de veure-ho amb els meus ulls, perquè encara no me’l crec en Mas. Masses imprecissions! Referèndum? Consulta? Estat propi? “Això no ho veurem ni vostè ni jo”? …

    Si Duran s’apartés de l’escenari la Independència seria més aprop encara.

    Salvador Molins, BIC-CA

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!