Josepmiquel Servià: NOTES I POEMES D’UN OUTSIDER

Recull de textos i audiovisuals propis o aliens

11 d'octubre de 2012
General
0 comentaris

DES D’UN VELL PUPITRE “ESPANYOLITZAT”

Aquest petit poema, evocatiu d’un temps en el que tots érem forçosament “espanyolitzats”, tal com ara vol el senyor Wert, mira de complementar, una mica més dolçament, el meu comentari anterior sobre el ministre. 

EL PUPITRE

…………………...Oh, rimembranza!
……………………………...TOSCA

El pupitre segon,
a l’esquerra del mestre,
era un pupitre verd,
esberlat, brut, ratllat,
amb sentors de llibreta,
de cartera de cuir,
de tinta i regalèssia,
de fusta de molts anys,
de pega dolça en barra
que ens daven, premiats,
la tarda dels dissabtes.
Des del pupitre verd
es veien moltes coses:
dos retrats, un sant-crist,
la pissarra, l’esfera,
un armari encastat,
la tarima del mestre,
un mapa de l’estat,
la «santíssima-verge»,
i guixos de colors…
i encara altres foteses.
Des del pupitre verd
se sentien remors:
la pluja que batia,
la porta que es badava,
les mares, que esperaven
amb un paraigua al braç,
aqueIl crec-en-un-déu
que entonàvem, plegats,
quan encara pensàvem
que un déu ens protegia.
El toc d’una campana,
puntual, inflexible,
i una veu d’espinguet
que ens deia tres-cents cops:
Nuestra patria es España,
Y debemos amarla
antes que a nuestra madre.
Des del pupitre verd
se sentien olors,
d’adolescents en flor,
d’eucaliptus en flor,
que ombrejaven el pati,
de la terra del pati,
mullada per la pluja,
amarada de càstigs
—Da diez vueltas al patio!—
d’encens de la capella
que envaïa la classe
en temps de funció.
Des del pupitre verd
pensàvem moltes coses,
per exemple, pensàvem
que aquells homes dels quadres
eren dos homes bons,
per exemple, pensàvem
que aquell sant crist de fusta
ens emparava tots
i era la forma adulta
del cos d’aquell infant
entorn del qual, a casa,
guarníem un pessebre
la nit més amorosa
de totes les de l’any,
per exemple, pensàvem
que aquella taca ampla
dibuixada en el mapa
era la nostra pàtria,
sense discussió.
Els llibres que passàvem
ens deien que era una,
gran, lliure, poderosa,
creadora de pobles,
puntal religiós,
imperi on no cabia
tota la llum del sol.
Els llibres que passàvem
deien també altres coses:
que els nois volen les noies,
i les noies, els nois,
que els bons són els que guanyen,
i que “aquells que perderen
eren uns malfactors”.
Després ens férem grans,
i veiérem que tot
era una gran falòrnia.
Déu se’ns morí en uns braços
coberts de pèl moixí,
la pàtria ja no era
aquella immensa taca,
sinó una de més xica,
a la dreta del mapa,
que exigia, vençuda,
el dret al seu color.
Veiérem que l’amor
no admet raons ni regles,
i que gairebé sempre
perden els que són bons.
I així hem anat bevent
desenganys en cadena,
i hem anorreat mites,
i hem plorat veritats.
No us ho creureu, però
donaria la vida
que encara pot quedar-me,
si altre cop pogués ser
aquell adolescent,
i seure de bell nou,
amb tot el que sé ara,
en el pupitre verd,
esberlat, brut, ratllat…
a l’esquerra del mestre.

.                       Josepmiquel Servià

(Del lllibre “Jerarca del a Llum. Columna Edicions, 1986, 1988, 1994).

_________________________________________________________ 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!