Josepmiquel Servià: NOTES I POEMES D’UN OUTSIDER

EL TRESOR MÉS GRAN DE CATALUNYA

“Entraren a Barcelona 
mil persones forasteres; 
entren com a segadors, 
com érem en temps de sega”. 

A Heribert Barrera, a Francesc Ferrer Gironès, a Damià Escuder i a tants i tants patriotes que demà ja no podran ser a la manifestació.

Fa cosa d’un mes i mig, a la nit, en una terrassa del passeig del Born, un amic meu italià, en Paolo, arquitecte de professió i enamorat com un boig de Catalunya, de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra música, i naturalment, de la nostra arquitectura, va fer-me pregunta molt concreta: Vediamo: Josepmiquel! “Si tu haguessis de dir quin és el tresor més gran de Catalunya, quin diries? Però, sisplau —em va puntualitzar— digues-me’n només un!”. 

Jo, la veritat, em vaig quedar sense resposta; almenys sense aquella resposta precisa i concreta, que el meu amic, en aquella moments, m’exigia. 

D’entrada, sabedor, potser, el meu subconscient, de la seva qualitat d’arquitecte, vaig començar a passar llista per aquest sector: la Sagrada Familia? el parc Güell? el Palau de la Música? Montserrat? el Liceu? Per passar, després, ja a d’altres camps com ara: el nostre cant coral, el nostre patrimoni artístic, els nostres pintors, els nostres escriptors, la nostra llengua, la sardana, els castellers…. I la veritat, no vaig saber què precisar-li.

Hores després, però, ja a casa, gaudint-hi de la petita, ínfima frescor de la nit, després d’haver suportat les inhumanes calors diürnes d’aquest maleit agost —ferragosto, en diria en Paolo— vaig tornar a reflexionar sobre la pregunta tan concreta del meu amic italià. “Quin és el tresor més gran de Catalunya?” 

I ben aviat vaig arribar a una també ben concreta i, per a mi, ja inalterable conclusió: El gran tresor de Catalunya no és cap monument, ni cap parc, ni cap muntanya, ni cap activitat ni cap persona. El gran tresor de Catalunya és quelcom immaterial. El gran tresor de Catalunya és la seva tossuda, fèrria, indoblegable, infatigable, rotunda, històrica voluntat d’existir. 

Una voluntat d’existir que ha resistit, en el decurs de segles, guerres, prohibicions, persecucions, humiliacions, espolis, migracions, traïcions… però que que, com la mata de jonc, si en ocasions —victima d’una força sempre imposada— s’ha hagut d’ajupir, ha tornat a redreçar-se sempre, per damunt de persones i de generacions, d’avis, de pares i de nets. 

Ah! No sabeu pas com m’agradaria que demà, a la tarda, Onze de Setembre, el meu amic Paolo fos a Barcelona, i que us pogués veure a vosaltres, amigues i amics, patriotes i compatriotes, que procedireu de la mateixa capital, o be que, com aquells segadors de 1640, reflectits en el fragment d’Els segadors, que he triat com epígraf d’aquest article— haureu també entrat a Barcelona, com aquells segadors, des de qualsevol dels estimats racons de la nostra pàtria, per defensar, novament i coratjosament, la seva independència. Si: he dit: la seva Independència! Així: amb totes les letres, sense mixtificacions, ni manipulacions ni tergiversacions, ni claudicacions. 

Perquè a través vostre, només ensenyant-li com us manifesteu, contestaria, al meu amic Paolo, amb tota convicció i ara ja també amb tota seguretat i amb tot orgull, la pregunta que aquella nit d’agost , en aquella terrassa d’El Born, no vaig saber contestar-li.

Perquè, amigues i amics, —no ho dubteu ni un sol moment— el tresor més gran que te Catalunya és el seu poble: sou vosaltres!

……………………..Josepmiquel Servià