Fa uns mesos, Picap va reeditar el magnífic disc de Rocky Muntanyola. Per a l'ocasió, en Joan-Carles Doval em va demanar de fer un text introductori sobre Rocky Muntanyola. Després de fer quatre o cinc esborranys que no m'acabaven de deixar satisfet, vaig proposar a Jordi Batiste de fer una biografia del personatge que s'allunyés de la seva pròpia. Li va agradar la idea i em va posar com a condició que situessim el naixement de Muntanyola a Menàrguens. Per la resta em va donar llibertat absoluta.
Avui, l'insigne poeta Màrius Torres hauria fet 100 anys. La tuberculosi agreujada pel dolor infinit de veure el seu país derrotat se'l va endur quan encara era jove, el 29 de desembre de 1942. Des del sanatori de Puig d'Olena, a Sant Quirze Safaja va escriure una sòlida obra poètica potser encara massa desconeguda. Avui em ve de gust oferir-vos la musicació de "La ciutat llunyana", feta i interpretada per Meritxell Gené. Un poema escrit el 5 de març de 1939 que canta a l'esperança tot i la desfeta patida.
En Ramon Faura ha escrit un article a la revista online Nativa. L'escrit i els comentaris que se n'han derivat m'han portat a escriure la meva opinió del que allà s'hi exposa.
Ja ha passat un mes des que va aparèixer el número especial d'ENDERROCK dedicat al pop dels seixanta. Un mes que ha servit per sedimentar la informació i processar les emocions. I per veure'n les limitacions i analitzar encerts i errades. Dit sigui per endavant que hi ha unes quantes errades, algunes simplement de picatge; altres, petites confusions. El balanç però ha de ser, per força, positiu.
Fins ara, quan hom parlava de música en català i medicina, el nom que venia al cap era inevitablement el del doctor Estivill, el metge sobre trastorns del son que porta una de les veus cantants de Falsterbo Marí. Mentre estava fent l'especial sobre el pop dels 60 que Enderrock ha posat a la venda aquest febrer, em vaig topar amb un altre facultatiu mediàtic: el doctor Romeu. Aquest psiquiatre va enregistrar tres discos els anys 60. Com que a la revista no hi ha cabut la conversa que vam tenir, us la resumeixo en aquest apunt.
Fa molts dies que no
dedicava una mica de temps al bloc. He estat tancant l'Enderrock especial pop
dels anys seixanta que surt aquest febrer i he anat bastant enfeinat. No
obstant he tingut temps per anar pensant què volia escriure. Se m'ha acumulat
la feina i ara em toca resumir. Deixo per un altre dia un comentari sobre el
directe d'Anna Roig i l'ombre de ton chien. Avui, Els Dracs i Albert Pla
Hi havia un vell acudit que es tractava d'anar a un concert d'un artista i demanar la cançó d'un altre. Per exemple, demanar "Boig per tu" a Sopa de Cabra o insistir per tal que Raimon cantés "L'estaca". Montilla l'ha fet realitat.
Eren més o menys tres quarts de 12 del matí quan per la ràdio he sentit un comentari que pot resultar una revelació política de primera magnitud. Era en la tertúlia que fan regularment a Catalunya Ràdio la model Judith Mascó i Marta Ferrusola, esposa de l'expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol. Parlaven de com ambientar la casa per tal de fer que els convidats s'hi sentin a gust i Manel Fuentes ha parlat de la música. "Música no, no en poso. Al meu marit li molesta" li ha etzibat l'exprimera dama catalana. Un bon punt de partida per entendre la política cultural en el camp de la música efectuada pels diferents governs Pujol al llarg dels 23 anys de govern convergent.
Per a la meva secció 'Els 100 dies que van
canviar la música en català' del número de gener de l'Enderrock he fet un
escrit sobre el debut en solitari d'Ovidi Montllor al Palau de la Música
Catalana. Un recital simbòlic que d'alguna manera suposava adquirir un nou status. No cal ni dir
que el d'Alcoi el va passar amb nota.
Tinc a les mans l'últim
llibre de l'amic Xevi Planas, en la meva opinió el millor especialista de Cançó
del país. Acaba de publicar una antologia de versos raimonians a modus
d'aforismes anomenada Al vent de Raimon,
que inaugura la col·lecció Cadaqués de l'editorial A contravent. Tot i el xoc
evident entre el títol del llibre i el nom de l'editorial, el llibre és una
petita meravella que evidencia la dimensió intel·lectual del cantant xativí. I
dic petita atentent a les dimensions del llibre perquè si parlem del contingut,
l'obra adquireix unes dimensions sorprenents.
Ha saltat la notícia. No sé com ha pogut passar per alt a la majoria de diaris però per sort, El País, garantia de solvència, n'ha estat al cas i ens informa. No ho han volgut posar en portada perquè els altres diaris no els copiïn però la informació, que és el més important, hi és. Senyores, senyors, el nou pop en català no està subvencionat. Felicitats a l'autor de l'article, un tal Xavi Sancho, que com a bon periodista s'ha documentat ampliament per escriure la seva crònica tot consultant fonts tan fiables com la wiquipèdia i a autòritats en el gènere com l'ínclit Sabino Méndez, un dels impulsors de Ciutadans, uix perdó, Ciudadanos.
El gener de 2009 la revista
Enderrock va publicar un extens article per commemorar que feia mig segle que
Lluís Serrahima havia escrit i publicat el seu famós "Ens calen cançons
d'ara" a Germinabit. Amb el temps, l'escrit de Serrahima, es va considerar
el punt de partida de la Nova Cançó.
Ahir al vespre em van assabentar de la mort de Quintín Cabrera. Per molts era un desconegut però per molts altres era un referent. Un referent com a persona i com a artista. Militant d'esquerres, comunista i republicà, va ser fidel a les seves idees i va intentar sempre obrar en conseqüència.
Aquest cap de setmana he passat per Manresa on tenia lloc la Fira Mediterrània. Una proposta inabastable –més de 100 espectacles– m’havia fet preveure un itinerari de tastets que he hagut de cancelar a causa d’un clima advers –d’altra banda, el propi de l’època–.
La Trinca ha presentat un treball recopilatori que inclou una cronologia sobre el grup, quatre CD i un DVD. El més innovador és que un dels CD recupera algunes de les cançons més emblemàtiques del trio regravades de nou. L’únic que s’ha mantingut de les versions originals és, precisament, la veu dels tres trincos.
Vull parlar dels mitjans de comunicació escrits que informen sobre temes relatius a la música en català. Crec que aquests temes són els parents pobres de la secció de cultura dels diaris. Fins i tot quan es tracta un tema important com la medalla d'or del Parlament a Els Setze Jutges. No crec que sigui culpa només dels professionals perquè sovint els temes s'encarreguen precipitadament i no hi ha gaire temps per elaborar les informacions. Els resultats, ja ho podeu suposar, són desastrosos. Fixem-nos en aquest tema: la concessió de la medalla d’or del Parlament de Catalunya a Els Setze Jutges. A la vista del que he llegit no he pogut evitar preguntar-me si tenim uns mitjans de comunicació realment professionals.
D'aquí a una estona aniré al Parlament, a l'acte de concessió de la medalla d'or a Els Setze Jutges. Un guardó que arriba tard, com gairebé tot en aquest país, però que és un acte de justícia.
