Fa molts dies que no
dedicava una mica de temps al bloc. He estat tancant l'Enderrock especial pop
dels anys seixanta que surt aquest febrer i he anat bastant enfeinat. No
obstant he tingut temps per anar pensant què volia escriure. Se m'ha acumulat
la feina i ara em toca resumir. Deixo per un altre dia un comentari sobre el
directe d'Anna Roig i l'ombre de ton chien. Avui, Els Dracs i Albert Pla
Hi havia un vell acudit que es tractava d'anar a un concert d'un artista i demanar la cançó d'un altre. Per exemple, demanar "Boig per tu" a Sopa de Cabra o insistir per tal que Raimon cantés "L'estaca". Montilla l'ha fet realitat.
Eren més o menys tres quarts de 12 del matí quan per la ràdio he sentit un comentari que pot resultar una revelació política de primera magnitud. Era en la tertúlia que fan regularment a Catalunya Ràdio la model Judith Mascó i Marta Ferrusola, esposa de l'expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol. Parlaven de com ambientar la casa per tal de fer que els convidats s'hi sentin a gust i Manel Fuentes ha parlat de la música. "Música no, no en poso. Al meu marit li molesta" li ha etzibat l'exprimera dama catalana. Un bon punt de partida per entendre la política cultural en el camp de la música efectuada pels diferents governs Pujol al llarg dels 23 anys de govern convergent.
Per a la meva secció 'Els 100 dies que van
canviar la música en català' del número de gener de l'Enderrock he fet un
escrit sobre el debut en solitari d'Ovidi Montllor al Palau de la Música
Catalana. Un recital simbòlic que d'alguna manera suposava adquirir un nou status. No cal ni dir
que el d'Alcoi el va passar amb nota.
Tinc a les mans l'últim
llibre de l'amic Xevi Planas, en la meva opinió el millor especialista de Cançó
del país. Acaba de publicar una antologia de versos raimonians a modus
d'aforismes anomenada Al vent de Raimon,
que inaugura la col·lecció Cadaqués de l'editorial A contravent. Tot i el xoc
evident entre el títol del llibre i el nom de l'editorial, el llibre és una
petita meravella que evidencia la dimensió intel·lectual del cantant xativí. I
dic petita atentent a les dimensions del llibre perquè si parlem del contingut,
l'obra adquireix unes dimensions sorprenents.
Ha saltat la notícia. No sé com ha pogut passar per alt a la majoria de diaris però per sort, El País, garantia de solvència, n'ha estat al cas i ens informa. No ho han volgut posar en portada perquè els altres diaris no els copiïn però la informació, que és el més important, hi és. Senyores, senyors, el nou pop en català no està subvencionat. Felicitats a l'autor de l'article, un tal Xavi Sancho, que com a bon periodista s'ha documentat ampliament per escriure la seva crònica tot consultant fonts tan fiables com la wiquipèdia i a autòritats en el gènere com l'ínclit Sabino Méndez, un dels impulsors de Ciutadans, uix perdó, Ciudadanos.
El gener de 2009 la revista
Enderrock va publicar un extens article per commemorar que feia mig segle que
Lluís Serrahima havia escrit i publicat el seu famós "Ens calen cançons
d'ara" a Germinabit. Amb el temps, l'escrit de Serrahima, es va considerar
el punt de partida de la Nova Cançó.
Ahir al vespre em van assabentar de la mort de Quintín Cabrera. Per molts era un desconegut però per molts altres era un referent. Un referent com a persona i com a artista. Militant d'esquerres, comunista i republicà, va ser fidel a les seves idees i va intentar sempre obrar en conseqüència.
Aquest cap de setmana he passat per Manresa on tenia lloc la Fira Mediterrània. Una proposta inabastable –més de 100 espectacles– m’havia fet preveure un itinerari de tastets que he hagut de cancelar a causa d’un clima advers –d’altra banda, el propi de l’època–.
La Trinca ha presentat un treball recopilatori que inclou una cronologia sobre el grup, quatre CD i un DVD. El més innovador és que un dels CD recupera algunes de les cançons més emblemàtiques del trio regravades de nou. L’únic que s’ha mantingut de les versions originals és, precisament, la veu dels tres trincos.
Vull parlar dels mitjans de comunicació escrits que informen sobre temes relatius a la música en català. Crec que aquests temes són els parents pobres de la secció de cultura dels diaris. Fins i tot quan es tracta un tema important com la medalla d'or del Parlament a Els Setze Jutges. No crec que sigui culpa només dels professionals perquè sovint els temes s'encarreguen precipitadament i no hi ha gaire temps per elaborar les informacions. Els resultats, ja ho podeu suposar, són desastrosos. Fixem-nos en aquest tema: la concessió de la medalla d’or del Parlament de Catalunya a Els Setze Jutges. A la vista del que he llegit no he pogut evitar preguntar-me si tenim uns mitjans de comunicació realment professionals.
D'aquí a una estona aniré al Parlament, a l'acte de concessió de la medalla d'or a Els Setze Jutges. Un guardó que arriba tard, com gairebé tot en aquest país, però que és un acte de justícia.
Realment ja no sé si escric un article nou o estic repetint idees ja exposades però veient com ha anat aquesta última setmana em pregunto ¿a què estem jugant?
M’imagino la sensació que té un periodista esportiu quan, després de fer la crònica d’un partit de futbol de categories inferiors, engega la televisió i mira el resum de la jornada futbolística. El que ha viscut ell i el que li reflecteix la televisió són dues realitats absolutament diferents, que no tenen pràcticament cap nexe en comú.
Ja som a març de 2007, el mes triat per Lluís Llach per posar punt (i final?) a la seva carrera artística. Amb motiu d’aquesta retirada s’han anunciat un seguit d’actes per glossar la figura del cantant i, casualment, s’ha estrenat una pel·lícula i s’han publicat dos llibres que ens poden servir per acostar-nos al món de Llach.
Un dels efectes colaterals de la meva resposta al comentat article de la Crespo (per cert, em van dir que en determinats ambients ja se la coneix com a Laura Crespó) ha estat els comentaris que m’han fet els companys periodistes. En l’article –i sense que vingués gaire a tomb, ho reconec– afirmava que el periodista Luis Hidalgo havia contribuït a l’assimilació entre rock català i subvencions.
És trista l¡escassa repercussió que ha tingut la mort de Delfí Abella als mitjans de comunicació. Ja en volia parlar la setmana passada però vaig voler deixar un petit lapse de temps per veure si apareixien noves informacions.
A continuació us presentaré 10 afirmacions sobre la música en català. A veure si sabeu quantes n’hi ha de certes i quines són. No hi ha premi, només la satisfacció personal.
