Com tantes altres vegades, a la festa hi va treure el cap la València amable. La que s’avergonyeix de la gran quantitat de diputats valencians que hi ha imputats en casos de corrupció; la que no comprèn la gestió que es va fer dels incendis com tampoc no va comprendre la gestió de l’accident del Metro de 2006; la que s’irrita davant l’espectacle d’una costa destrossada per l’especulació urbanística; la que s’indigna quan pensa el destí dels diners de les caixes valencianes… la que no surt mai a Canal 9 i quasi mai a TV3.
Hi ha una altra València, invisible per a molts, que viu la seva identitat amb tota la naturalitat que pot. Una València combatuda pels seus propis governants i molts cops menystinguda des de Barcelona –fins i tot des dels sectors suposadament més nacionalistes, que sovint la tracten amb paternalisme– que s’ha acostumat a existir en una realitat paral·lela. Una València que té ganes de ser i ser del tot, plenament, i que reclama, encara amb força, la vigència i la necessitat de fer més fluids els fluxes culturals amb tots els territoris dels Països Catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!