jmcervello |
dimecres, 18 d'agost de 2010 | 11:25h
Ara que fa 20 anys de la mort de Manuel de Pedrolo, premi d’honor de les lletres catalanes, rescato una petita peça teatral seva força desconeguda.
L’any 1985, la revista LLUITA dels Independentistes dels Països Catalans ( IPC) va demanar a Manuel de Pedrolo una col.laboració. En aquella època jo estava al consell de redacció i ens va sorprendre la resposta immediata que vam tenir: Pedrolo no ens enviava un article d’assaig polític sinó una obra de teatre en cinc actes, titulada LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ. L’escrit, inèdit, de Pedrolo feia companyia a tota mena d’articles sobre els problemes organitzatius de l’independentisme al voltant de l’MDT, la denúncia del model de la Barcelona olímpica que vindria, articles sobre la llengua ( un d’ells signat per Bernat Joan), articles i entrevistes sobre Palestina i Còrsega, etc. Tot això conformava el LLUITA núm 117 de juliol de 1985, ara fa tot just 25 anys!.
Joana Camí feia aquesta presentació del text teatral:
Manuel de Pedrolo, amb aquella agudesa que li és pròpia i amb una dosi de sarcasme que ens planteja el dilema de no saber si posar-nos a plorar o a riure, ha escrit expressament per a “Lluita” una peça de teatre on queda palès el “teatre” que practica la “democràcia” i els seus òrgans de difusió.
S’hauran produït, en els mitjans de comunicació del nostre país, situacions com les que planteja Pedrolo? Ens agradaria conèixer l’opinió dels periodistes que hi treballen. La dels directors, no cal.
Llibertat d’expressió
Manuel de Pedrolo, 1985
ESCENARI ÚNIC: La direcció del diari “ La Veu democràtica”. El despatx és banal i el DIRECTOR duu, convencionalment, barba i caçadora. L’ARTICULISTA s’afaita dia per l’altre i afecciona camises virolades i macuto.
ACTE I
DIRECTOR (assegut darrera la taula, amb uns fulls a les mans).
-Noi, la cosa no funciona… ( Llegeix el títol de l’article): “El socialisme i la corona”.
ARTICULISTA – D’això parlo.
DIRECTOR – Polèmicament. No pots pas dir que la monarquia i el socialisme són inconciliables si vivim en un estat que els ha conciliat.
ARTICULISTA – Em sembla que és discutible.
DIRECTOR – Ho és tot, per a tu. Perquè també dius que la corona és irresponsable…
ARTICULISTA- Si no se li reconeixen responsabilitats… Ho diuen les lleis vigents.
DIRECTOR – De les quals dónes una interpretació tan parcial que pot ser considerada una falta de respecte, si no un insult deliberat…
No, no, aquest va al cove.
ACTE II
DIRECTOR ( bo i sacsejant el cap amb reprovació) – No et pares en barres, tu! Mira que atacs a l’Església…
ARTICULISTA- Atacs? Em limito a aclarir algunes coses…
DIRECTOR- Uns “aclariments”, i ho poso entre cometes, que poden fer molt de favor al diari. No oblidis que la majoria encara és catòlica, ens agradi o no ens agradi.
ARTICULISTA- Unquinze per cent que practica… És una minoria.
DIRECTOR- Però hi ha un noranta i tants per cent d’enterraments religiosos… ( Maneja els fulls) I això altre. Et sembla que als bisbes i al clergat en general els pot fer gaire gràcia aquesta idea teva sobre la relativitat dels dogmes?
ARTICULISTA- La teologia de l’alliberament…
DIRECTOR ( l’interromp) – Esperem que esn arribi. Mentrestant, més val no precipitar-se. Ho sento, noi.
ACTE III
DIRECTOR ( quasi indignat) – No escarmentes! Avui l’Exèrcit!
ARTICULISTA- Sóc moderat.
DIRECTOR- En dius moderació d’adoptar una posició antimilitarista?
ARTICULISTA- Bé, de fet és la que tenen els mateixos militars quan ens diuen que són partidaris de la pau. Em limito a ajudar-los a treure les conseqüències. La pau comença amb la desaparició de la maquinària bèl.lica.
DIRECTOR – És el teu punt de vista, no el de tothom.
ARTICULISTA- Si fos el de tothom, no caldria parlar-ne.
DIRECTOR – Bé, mentre no sigui majoritari, més val reservar-se’l.
ARTICULISTA ( agafa l’article) – Al cove, doncs?
DIRECTOR- No queda més remei.
ACTE IV
DIRECTOR – A fe que ets únic, únic de debò! Aquest era el tema que ens faltava, l’independentisme! Quan saps que és anticonstitucional discutir la unitat del país.
ARTICULISTA- Perfectament.
DIRECTOR (exasperat) – Per què ho fas, doncs?
ARTICULISTA ( tranquil) – No la discuteixo, ben a l’inrevés, la defenso.
DIRECTOR ( fulleja)- No ho sé veure…
ARTICULISTA – La del nostre país.
DIRECTOR- Que forma part d’un altre estat…
ARTICULISTA- Tu mateix ho has dit: d’un altre. Que té d’estrany que vulgui el nostre?
DIRECTOR – Però cap de trons! Que potser vols que ens tanquin el diari?
ARTICULISTA- Jo diria que, en alguns aspectes, ja ho està.
DIRECTOR- Au, fuig d’aquí abans no m’enfadi!
ACTE V
DIRECTOR- És incorregible, i començo a pensar que ho fas a posta. Avui el capital privat, l’alta empresa, la banca… On anirem a parar?
ARTICULISTA- Res no és més lògic que discutir aquests poders, i denunciar-los, en un estat socialista.
DIRECTOR- Tan socialista com vulguis. Però de qui et penses que mengem? Qui et paga els articles?
ARTICULISTA ( irònic i amb un cop d’ull al cove) – Quins articles?
jmcervello |
divendres, 6 d'agost de 2010 | 11:18h
Si teniu més o menys la meva edat i cantàveu folk amb els amics segur que vau cantar més d’una vegada aquesta cançó. La lletra és del poeta turc Nazim Hikmet. Més endavant vaig llegir la seva obra en el millor lloc per a entendre-la, la presó. Em va acompanyar durant llargues hores ajegut a la llitera i recitava en veu alta els seus poemes: “Des del meu llit contemplo la nit rera els barrots. I malgrat tots aquests murs que m’aixafen el pit, el meu cor batega amb l’estel més llunyà”.
Aquest “ Nen d’Hiroshima” va ser arranjat com a cançó per en Pete Seeger i adaptat al català per Ramon Casajoana.
Per tot arreu us vaig cridant, però ningú no em pot sentir, i quan us parlo no em veieu, perquè sóc mort, perquè sóc mort.
Tenia set anys quan vaig morir a Hiroshima, fa molt temps. Encara tinc aquells set anys, quan els nens moren no creixen més.
Tot el meu cos es va cremar, amb els ulls cecs em vaig desfer, tots els meus ossos es van fer pols; després, el vent s’ho va emportar.
Dolços no en vull, no em cal el pa, no vull arròs, fruites tampoc, jo no demano res per mi perquè sóc mort, perquè sóc mort.
El que us demano és que ara lluiteu, però per la pau, però per la pau, per tal que els nens de tot el món puguin créixer, viure i jugar
L'Ernest Benach és un d'aquests polítics que ha anat creixent i que, sens dubte, és dels pocs que avui estan facilitant un missatge polític comprensible per a una gran majoria de persones que ja no admeten missatges encriptats o en clau d'enginyeria parlamentària. Parlar clar i sense embuts ha de ser el nostre patrimoni com Esquerra i no es pot deixar en mans del populisme reactiu, del "poble sense idees" que diria aquell venerable barbut. Cal llegir la resposta que fa l'Ernest Benach a l'Avui, al text que van publicar Felipe Gonzalez i Carme Chacón al País. La tesi és que la dreta espanyola és l'única força centralista i anticatalana que hi ha a l'estat, els independentistes, a l'altre extrem i l'aliança hispano-catalana dels socialistes la garantia del respecte a Catalunya, com a ens indefinit dins la unitat espanyola. "No tinguin el desvergonyiment de presentar-se com l'opció moderada i innocent que posa pau entre la dreta espanyola i el catalanisme, que volen presentar com a extrem.", els replica, Benach, al Felipe i a la Chacón. Llegiu: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/202077-resposta-a-carme-chacon-i-felipe-gonzalez.html
jmcervello |
dissabte, 10 de juliol de 2010 | 11:27h
Vaig ser a la manifestació de l’11 de setembre de 1977, els independentistes haviem omplert el Fossar de les Moreres al matí, però a la tarda, dins la gran marea humana érem una minoria testimonial, simpàtica, però irrellevant. Volem l’estatut!, cridava tothom, entre banderes, catalanes és clar però també gran profussió d’andaluses, basques i altres ( per allò de les dobles i triples identitats aditives), pancartes més o menys casolanes, fotos de Macià i de Companys,gossos amb llaçades patriòtiques, senyores vestides de pubilla… El matí al Fossar havia estat vibrant, entre mitings encesos d’en Felix Cucurull o el ja mític de Jordi Carbonell, però la tarda era més un model de gran desfilada popular presidida i monopolitzada per aquells qui van ser els artífexs posteriors dels pactes de la transició, els qui van portar a una majoria de catalans a votar cegament la Constitució espanyola i més tard a conformar-se amb un model autonòmic generalitzat que ens feia iguals a Madrid, o a la Rioja; i “de aquellos polvos, estos lodos”, com diuen a Espanya. La manifestació d’aquesta tarda, si és que es vol comparar amb aquella , serà molt diferent, han passat trenta anys i l’autonomisme està en hores baixes, els pactes que molta gent d’avui no va viure, tenen ja un valor relatiu i no poden seguir imposant un sostre al futur i el mite de l’Espanya plural on hi podíem encaixar,senzillament, s’ha fos. Encara hi ha polítics que s’aferren a l’adormidera federal però ja sense els poders hipnòtics d’abans ija no monopolitzen l’espai polític. En aquests darrers anys ha emergit un pol polític que ha fet sortir l’independentisme de catacombes i cafès i s’ha situat en el centre del debat polític a Catalunya. La gran diferència amb el 1977 serà el comú denominador de la gentada que ens aplegarem aquesta tarda al passeig de Gràcia: un independentisme sense complexos, que cada cop més és punt de trobada. És la nostra hora i hem d’assumir les nostres responsabilitats. La sentència del TC i l’actitud del PSOE que resumeix la satisfacció per la sentència de Carme Chacón, l’”objetivo cumplido” de Zapatero y el “nunca Cataluña ha tenido tanto autogobierno como ahora”, repetit per De la Vega, altres membres del govern espanyol i alguns cipaios locals, indiquen que no tenen res a oferir, que no hi ha espai per a negociar. Només engany i imposició. Adéu Espanya!.
jmcervello |
dimecres, 30 de juny de 2010 | 17:15h
Vivíem enredats.Durant molts anys l’autonomisme, com una de les formes del seu domini, havia estès un estat d’opinió que pràcticament érem independents. Ja es van cuidar de fer brillar els aspectes més simbòlics: policia, televisió pública, el català com a llengua de l’administració, etc., per a conformar el simulacre, però de fet els nostres mossos d’esquadra ni tan sols ens poden fer el carnet d’identitat. (segueix)
Aquest és l'article del grup municipal d'ERC a la revista Viure Sant Boi del mes de juliol:
El miracle espanyol i nosaltres, els descreguts.
Espanya és una llosa per a Catalunya. L’Estat acumula uns 500 milions d’euros impagats en concepte de prestacions de la Llei de la Dependència a Catalunya, segons ha explicat la consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, d’ERC.
La llei estableix que, un cop descomptat el copagament de l’usuari, Estat i Generalitat han de sufragar a parts iguals la resta dels costos de la prestació, però el Govern espanyol no ha complert mai amb la seva part i la Generalitat ha hagut d’assumir sempre els impagaments de Madrid. Des de la implantació de la Llei, el maig del 2007, el Govern català ha hagut de pagar 1.000 milions d’euros en concepte de prestacions socials, quan només n’hauria hagut de pagar 500 i això s’agreujarà a partir del gener de 2011, quan entri en vigor el reconeixement d’un altre nivell de dependència moderada.
Mentrestant, l’Estat imposa la reducció del dèficit públic carregant contra els que no tenen cap culpa d’aquest dèficit acumulat pels errors econòmics del govern Zapatero: es congelen les pensions, es rebaixa el sou dels treballadors públics, es retallen despeses socials, s’escanya els ajuntaments, però no hi ha cap mesura per invertir el fet que les rendes del treball i l’estalvi tributin un 37% i les del capital només un 17%, no s’ataca el frau fiscal, no es rebaixen les multimilionàries despeses militars o el pressupost de la casa reial...
No fa gaire ens volien fer creure en allò que anomenaven “el milagro económico español”. Ha resultat un frau. Ara només ens queda el recurs a la mare de déu dels desemparats...
jmcervello |
dimecres, 23 de juny de 2010 | 18:57h
Com cada estiu tenim com a prioritat la Prevenció d'Incendis Forestals, cosa que a Sant Boi vol dir : 331.841 m2 de franges de Protecció en Barris de Muntanya, 43.027 m2 de franges de Protecció en edificacions aïllades, 111.025 m2 de solars privats en barris de muntanya a menys de 500 metres de la zona forestal, 49.160 m2 de solars municipals a menys de 500 metres de la zona forestal, 250.000 m2 d'espais públics a l'entorn natural, 40.548 m2 de neteja a banda i banda de camins de més freqüentació per a vianants i ciclistes, 30 ut. de tancament i senyalització de tots els camins d'àmbit forestal 31.000 m2 d'arranjament de la plataforma dels camins d'ambit forestal (Camí Cordal, Camí Ermita, Can Cartró).
I malgrat les dificultats d'un periode curt de temps de treball degut a les condicions climàtiques, (pluja) i de molta combustibilitat herbàcia, avui dia 23 de juny de 2010, han finalitzat els treballs de eteja,desbrossament i condicionaments diversos.
Un agraïment a l’Escola Taller, l’Equip d'Actuació Ambiental i les empreses Llobreria, S.L., Enrique Hernandez i Ambientalia per la seva bona feina i implicació.
I un agraïment molt especial per a l'ànima de tot plegat, en Josep Pons.
També cal dir que avui dia 23, tot el dia, hi ha un servei d'alerta de l'ADF, per a les possibles conseqüències dels petards.
jmcervello |
dimecres, 23 de juny de 2010 | 15:29h
Sovint les persones més valuoses són les més invisibles. Persones que cuiden altres persones, que no tenen massa temps per a l’oci o les relacions socials, però que estan al peu del canó guanyant cada dia una batalla per a la humanitat. Sovint el reconeixement social només es reserva per a persones individuals que, sense assumir càrregues d’aquests tipus, tenen una vida de lluïment professional, social, cultural, polític, etc. La gent cuidadora, majoritàriament dones que organitzen la família, tenen cura de fills, de gent gran o de malalts a la llar, no tenen temps, ni a vegades energies,per a ser presents en esdeveniments col.lectius, estar associades, ni, evidentment, militar en partits políitics i menys aquells que tenen hàbits noctàmbuls en les seves interminables reunions orgàniques.
Us proposo cuidar les persones que cuiden, de fer-li saber el valor que tenen, que no estan soles amb la seva càrrega, us proposode trobar el moment per a passejar amb elles pel riu, d’acompanyar-les pels senders de les nostres muntanyes, d’escoltar amb elles la piuladissa dels ocells al bosc o a les basses de Can Dimoni, de compartir els nostres paisatges amb la gent que sovint només té per paisatge les parets de casa seva. Com a regidor de medi ambient i entorn natural he proposat als serveis socials de l’ajuntament organitzar aquest acompanyament, com el d’altres col.lectius que ho necessitin i que al mateix temps ens ajudin a tenir una mirada més completa del nostre entorn natural, però no vull professionalitzar aquesta relació i per això estic proposant-la a gent i entitats que fan activitats i que són bones coneixedores del nostre entorn natural. No és una lleva, és una crida als voluntaris, un nou voluntariat que ens faci saber que tots som entorn, que tots som medi ambient. La biodiversitat també deu ser això, no?
jmcervello |
dimecres, 16 de juny de 2010 | 12:59h
La primera mesura contra el dèficit públic l'han de pagar els treballadors? . Esquerra en el ple extraordinari del 14 de juny no va votar a favor de la reducció del 5% salarial per als treballadors de l’ajuntament. Si que va votar a favor de la reducció de sous i dietes als càrrecs públics i personal eventual de confiança , però es va abstenir ( per imperatiu legal) en la reducció del sou als funcionaris i treballadors que garanteixen els serveis públics. La Generalitat, com els ajuntaments estan obligats al compliment d’un decret-llei elaborat pel govern espanyol, no el compartim, però l’hem d’acatar sense possibilitat d'insubmissió, això no vol dir que el grup municipal d’Esquerra no hagi de fer sentir el seu desacord amb les polítiques que ens han dut fins aquí. Els errors econòmics del govern Zapatero han causat un forat de 176.000 milions d’euros,. En comptes de perseguir el sou dels treballadors, els pensionistes, la gent amb càrregues de dependència, etc., un govern d’esquerres hauria de prendre mesures contra els causants de la crisi econòmica, contra el frau fiscal, per exemple que només que es reduís en un 10% recuperaria uns38.000 euros anuals. Esquerra va recordar també que després de sis anys de govern Zapatero, les rendes de treball i l’estalvi tributen al 37%, però les del capital es queden en el 17%, la taxa més baixa de tota l’OCDE. Mentrestant ens arriben noves que ara toca liquidar serveis ( línies de tren poc utilitzades, mentre es mantenen inversions esbojarrades amb l’AVE, per exemple), carregar contra les autonomies i augmentar la misèria del finançament local. Alea jacta est!
Pel que fa als sous de la funció pública, a nivell general, veieu com ha anat la cosa en els darrers anys i com sempre plou sobre mullat:
ANY
Ipc
INCREMENT SALARI
PÈRDUA SALARIAL
1982
14,00%
8,00%
-6,00%
1983
12,20%
9,00%
-3,20%
1984
11,90%
6,50%
-5,40%
1985
8,20%
6,50%
-1,70%
1986
8,30%
7,20%
-1,10%
1987
4,60%
5,00%
0,40%
1988
5,80%
4,00%
-1,80%
1989
6,90%
4,00%
-2,90%
1990
6,50%
6,00%
-0,50%
1991
5,50%
7,22%
1,72%
1992
5,30%
6,10%
0,80%
1993
4,90%
1,80%
-3,10%
1994
4,30%
0,00%
-4,30%
1995
4,30%
3,50%
-0,80%
1996
3,50%
3,50%
0,00%
1997
2,10%
0,00%
-2,10%
1998
2,10%
2,10%
0,00%
1999
2,40%
1,80%
-0,60%
2000
4,00%
2,00%
-2,00%
2001
3,10%
2,00%
-1,10%
2002
4,00%
2,00%
-2,00%
2003
2,60%
2,00%
-0,60%
2004
3,20%
2,00%
-1,20%
2005
3,70%
2,00%
-1,70%
2006
2,70%
2,00%
-0,70%
2007
4,20%
2,00%
-2,20%
TOTAL
25
140,30%
98,22%
-42,08%
Conclusió: en 25 anys han perdut més del 40% del poder adquisitiu. Per un sou actual de 1.100-1.200 euros (com cobra molt funcionariat) s’haurien de guanyar 1.550-1700 euros. En canvi ara el sou es pot quedar en 1.045 i 1.140 euros. I ja no parlem de les pensions!
jmcervello |
dimecres, 16 de juny de 2010 | 09:35h
Al darrer Viure Sant Boi publico aquesta carta oberta a l'alcalde de Sant Boi, Jaume Bosch, convidant-lo a venir a votar amb mi el proper 20 de juny. De moment no hi ha resposta.
Benvolgut Jaume
Ja fa tres anys que vam començar l’aventura de governar plegats la nostra vila. Crec que ha estat profitós per a Sant Boi que governem des de les afinitats per damunt de les diferències lògiques entre projectes polítics distints. Hem donat un missatge clar que per damunt del que separa – en el nostre cas, Esquerra del PSC- podem compartir moltsi posem per davant del partidisme la generositat i la il.lusió de treballar per a la ciutat. És des d’aquesta convicció que et vull parlar d’una iniciativa ciutadana , la consulta sobre la independència, que es farà a Sant Boi el proper 20 de juny. Fins ara unes 500.000 persones en centenars de poblacions ja han votat i allà on sha fet ha estat una mostra de concòrdiacívica, una festa democràtica. Ja sé que no és un referèndum oficial, ni vinculant, però que tanta gent acudeixi a la crida de les urnes per exposar de manera tan democràtica i pacifica la seva voluntat és un fet trascendent que no pot ser menystingut pels qui ocupem responsabilitats derivades del sufragi. Tampoc era vinculant, ni tan sols legal, que l’any 1931 les dones de Catalunya votessin l’estatut de Núria, però ho van fer, dos anys abans que tinguessin reconegut aquest dret que ara ens sembla tan elemental. Et demano que, com a primera autoritat democràtica de la vila, vagis a votar, que no t’absentis quan els teus veins i veïnes exerciten la democràcia i expressen amb responsabilitat la seva opinió sobirana. És més, et proposo que hi anem junts, potser amb vots distints però això no és el més important, t’ho dic jo que com a independentista tinc molt clar el sentit afirmatiu del meu vot, però que compartiré amb alegria el fet de portar-lo públicament a l’urna amb el teu, sigui quin sigui. Estic segur que si ho fem així donarem l’exemple més positiu que podem donar els representants polítics .
Avui és el 370 aniversari del Corpus de Sang ( 7 de juny de 1640), inici de la guerra de Separació, dita dels Segadors. Des del 1637 els tercios espanyols campaven per Catalunya per la guerra amb França que té per escenari la Catalunya Nord. Catalunya no hi va participar fins que els francesos van entrar a Salses, ja que les institucions catalanes, contra la monarquia hispánica, van fer valdre els drets dels catalans a no ser mobilitzats ja que era una guerra on no hi havia el rei al front, no era defensiva i es produïa fora de Catalunya. Però el Comte Duc d’Olivares va omplir Catalunya de tercios i partides de soldats famolencs vivien del pillatge i eren allotjats a la força en moltes viles, entre elles Sant Boi. El romanço popular dels Segadors ens parla del mal tracte i dels crims que aquests soldats feien i de com es van anar encenent els ànims de la gent. Durant tota la primavera de 1640 les queixes perls allotjaments de tropes i pels tributs van anar convertint-se en un ampli moviment per a l’expulsió dels tercios de Catalunya. El dia de Corpus de 1640 molts pagesos del Baix Llobregat havien entrat a Barcelona pel portal de Sant Antoni i s’havien concentrat a la plaça del Carme, cercant contractes de sega i es va iniciar una revolta al crit de “Visca la terra i muyra lo mal govern”. Els avalots van seguir els dies següents i la mort del virrei va marcar un punt d’inflexió que va precipitar la guerra amb Espanya i l’adveniment de la primera república catalana.
L’historiador Jaume Codina assenyala com a protagonistes de l’alçament pagès els segadorsbaixllobregatins, entre ells, de Sant Boi, Baldiri Oliva, Joan Bofill, Llorenç Amat, Joan Oliva i Antoni Soler.
Un mes després dels fets, el Consell de Cent de Barcelona intercedeix per ells, que juntament amb altres pagesos del Prat i de l’Hospitaletestan presos pels aldarulls posteriors a la revolta, reconeixent-los el lideratge per tal que puguin col.laborar en la pacificació de la ciutat que encara viu el saqueig d’incontrolats.
L’Antoni Soler de la Torre havia nascut a Sant Boi l’any 1615, fill d’una de les cases més riques: Can Soler de la Torre, quadra que dóna nom a la riera de can Soler i que avui es troba en el terme de Santa Coloma de Cervelló, a la Colonia Güell. Va ser un pagès de gran influència que va liderar les revoltes dels Segadors de 1640 i la dels Gorretes o Barretines de 1657-59, revolta pagesa que, a partir de personatges com Narcís Feliu de la Penya, va anar prenent una dimensió política. Posat preu al seu cap, va ser assassinat l’any 1689, als 74 anys d’edat. Esquarterat, el seu cap va ser penjat a unangle de la casa de la Diputació a Barcelona. La seva casa va ser enderrocada i el lloc sembrat de sal. Posteriorment a aquests fets el mas va ser reconstruït i encara està avui, sencer, tocantla Colonia Güell. Durant la guerra de 1936 al 1939 va ser la seu de l’ajuntament revolucionari de Santa Coloma de Cervelló, anomenat aleshores Pinedes de Llobregat, a pocs metres del límit del terme municipal de Vilaboi.
És per això que cada 7 de juny els regidors independentistes de Sant Boi passem per davant d’aquesta casa i hi deixem unes flors de ginesta.
El dimecres 19 de maig 9 escoles i 2 instituts de Sant Boi de Llobregat varen realitzar el referèndum sobre la política educativa del Departament d'Educació. Les escoles i instituts participants han estat:
Institut Joaquim Rubió i Ors Institut Camps Blancs Escola Montbaig Escola Can Massallera Escola Benviure Escola Antoni Gaudí Escola Barrufet Escola Marianao Escola Antoni Tapies Escola Rafael Casanova Escola Parellada
En el referèndum realitzat a alumnes dels instituts, mares i pares, docents i altres professionals del centre es preguntava:
Estàs d’acord amb la política educativa i les mesures dels actuals responsables del Departament d’Educació?
La participació ha estat de 1789 persones i 1762 han votat que NO estan d'acord amb la política educativa del Departament. És a dir més del 98 %. El cost de la consulta ha estat de zero euros.
Jordi Fàbrega alcalde de Sant Pere de Torelló (Entesa per Sant Pere- EPM) recollirà el premi Joan Sardà d’enguany, en nom de tot el llistat de regidores, regidors, alcaldes i alcaldeses del moviment de càrrecs electes Decidim! que aplega diversos partits i candidatures de bona part dels municipis principatins. Li lliurarà el premi el guanyador de l’any passat, en Jordi Creus, director de la revista Sàpiens, de la mateixa manera que ell el va rebre del seus antecessors d’Acció Cultural del País Valencià, i aquests van rellevar la Plataforma pel Dret a Decidir i aquesta a la Comissió de la Dignitat, etc. M’agrada pensar que uns als altres es van passant un testimoni dels valors que volem afirmar en la figura de’n Joan Sardà: republicanisme, catalanitat, compromís amb la societat, radicalitat democràtica..., uns valors cada cop més estesos però de reivindicació del tot necessària en els moments actuals. Joan Sardà no va ser cap teoritzador, ni cap estratega, ni cap dirigent, va ser un home d’acció, compromès de ben jove. Des del seu lloc de cambrer, militant – i soldat, quan va caldre- va estar sempre en llocs de servei al país i a la seva gent. Els qui vam assistir-hi recordarem sempre la darrera entrevista, ja sentint-se morir, amb en Josep Lluis Carod Rovira, aleshores secretari general d’ERC. –Estigueu per ell !, em va reclamar Carod quan sortíem de la trobada; costa de dir-ho però crec que ha estat aquest imperatiu polític i moral el que ens va portar a posar el seu nom al casal d’Esquerra de Sant Boi i a instituir aquest premi que recorda un home senzill, valent i honrat i que recorda, especialment, allò per al que va lluitar tota la vida. Aquest any, a més, l’acte esdevindrà dies abans de la consulta popular sobre la independència que es farà a Sant Boi el 20 de juny i el premi i els continguts de l’acte vindicaran el dret a decidir. Per a Esquerra, amfitriona i organitzadora del Premi, serà l’impuls inicial de la campanya pel SI al referèndum. Ens agradarà que ens acompanyeu el dia 3 de juny a les 20 h. al teatre de Cal Ninyo, serà un acte que no vol ser pretenciós, però potser és una de les poques ocasions que dóna el calendari politic a la vila per a treure de dins totes les conviccions i l'orgull de de poder mirar endarrera i endavant i sentir-te part d'una història que sap d'on ve i que sap on va, irrenunciablement.
Un referèndum celebrat als centres escolars del Principat rebutja massivament la política educativa del govern de la Generalitat. Aquesta consulta, realitzada per les diferents juntes de personal docent de Catalunya, i celebrat a 428 centres educatius (un 15% del total), ha contestat negativament a la pregunta "Estàs d'acord amb la política educativa i les mesures dels actuals responsables del Departament d'Educació? Els resultats han estat contundents. Vots favorables: 134; contraris: 39.523; en blanc, 98, blancs, 32. Més enllà dels resultats, el que compta és la gran participació, adreçada al conjunt de la comunitat educativa, amb molts docents, alumnes i personal de serveis, encara que també, amb una destacada participació de pares i mares. En aquest sentit, la participació ha estat més gran a les zones on el Departament té previst fer servir la tisora. Són zones sensibles on la planificació educativa ha previst treure batxillerats, on hi havia estudis nocturns o s'han suprimit grups, malgrat incrementar el nombre d'alumnes. També hi ha hagut un destacat protagonisme les escoles rurals, on enguany la dramàtica retallada de recursos ha anat acompanyada de la imposició de la sisena hora, una mesura que no entenen, perquè l'escola rural té en el seu conjunt, els millors resultats educatius del país. La consulta, que ha tingut una despesa de zero euros, s'ha desenvolupat entre el 29 d'abril i el 25 de maig, i ha estat organitzat per la pròpia comunitat educativa de cada escola o institut, assistida pel conjunt d'organitzacions sindicals amb presència a la junta. Aquest és un nou episodi que evidencia una legislatura marcada per una oposició frontal entre el Departament i el conjunt de persones que intervenen en el procés educatiu, i manifesta el desig d'un canvi de rumb respecte unes polítiques educatives consideraves àmpliament com a lesives respecte els interessos generals del país
Amb motiu del Dia de les Forces Armades i davant la campanya publicitària del Ministeri de Defensa, les ONG denuncien la instrumentalització de l’ajuda humanitària per part de l’exèrcit, i demanen la reducció de la despesa militar en general i de totes les accions de promoció de l’exèrcit que consideren supèrflues i innecessàries en temps de crisi.
Barcelona, 28 de maig de 2010.-
Un dels espots de la campanya Detrás de un acto heroico hay toda una fuerza oculta la intervenció militar sota l’argument de l’ajuda humanitària a Afganistan. La Confederació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament recorda a la societat que les ONG demanen la retirada de les tropes d’Afganistan, una missió que difícilment pot ser considerada com a humanitària al barrejar-se amb una acció de guerra, i que és cara i ineficaç. Les ONG rebutgen la militarització de l’ajuda i la consideren èticament i estratègicament inacceptable.
Igualment denuncien que aquesta campanya publicitària contradiu frontalment les directrius que el propi govern es marca en el II Pla de l’Aliança de les Civilitzacions, recentment aprovat, i en l’Estratègia d’Educació per al Desenvolupament de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament -AECID- que estableix clarament que cal entendre el concepte de pau com la satisfacció de tots els drets humans. Aquesta campanya és un exemple més de la forta despesa que Defensa fa en comunicació institucional, objectiu per al qual compta amb una Direcció General, una Subdirecció, una Oficina de Comunicació Social i una Oficina de Publicitat Institucional. Aquest tipus de campanyes publicitàries ronda els 5 milions d’euros.
Les ONG consideren ofensiu per a totes les persones que es veuran afectades pels retalls socials que Defensa la llanci la mateixa setmana que s’ha aprovat el Decret llei per a la reducció del dèficit. Només amb un 25% de reducció de la despesa militar feta els anys 2008 i 2009 (en els quals ja hi havia crisi) i dels anys 2010 i 2011 ja s’estalviarien els 15.000 milions d’euros que es pretenen aconseguir ara amb el sacrifici dels més vulnerables.
A l'estat espanyol, la despesa militar no ha baixat mai de 10.000 milions d’euros des de l’any 2000. El 2010 estan pressupostats 17.000. 50 milions d’euros al dia, dues vegades més que per Treball i Assumptes Socials, i cinc vegades més que per Educació i Ciència. La presència a Afganistan va costar 364 milions d’euros l’any passat. Les ONG demanen que, en temps de crisi, es redueixin els pressupostos militars i els diners es derivin a programes socials, indicació que l’ONU ja va fer el 1994 i que coneixem com a Dividend de Pau.
De la mateixa manera, demanen l’eliminació de la Direcció General de Comunicació de la Defensa i de la seva Oficina de Publicitat Institucional, i la cancel·lació sine die de totes les campanyes publicitàries i les festes promocionals de l’exèrcit.
