Les proclames del govern espanyol que anuncien un sistema escolar on s’introdueix ben aviat l’anglès com a llengua vehicular són tramposes. L’anglès és un veritable cavall de Troia per assegurar el castellà com a llengua vehicular en tot l’Estat i trencar el model d’escola catalana i els programes d’immersió lingüística. Ningú, des de la pedagogia, pot afirmar que la introducció de l’anglès des de l’etapa infantil o convertir-lo en una llengua en la que es puguin fer les classes de ciències o història a Primària i Secundària, comporti res de positiu. Una escola no pot ser multilingüe, ha de tenir una llengua troncal, organitzadora de tot l’ensenyament i assegurar l’aprenentatge d’altres llengües, també necessàries. Aquest aprenentatge no pot basar-se en compartir l’espai simbòlic de la llengua pròpia ni es pot fer una relació directa entre hores i resultats, ja que l’aprenentatge de les llengües depèn més del mètode i, sobretot dels recursos que s’hi destinin ( ratios, atenció personalitzada, materials adequats, activitats complementàries, etc). Posats a aprendre llengüesa l’escola espanyola, mai no s’ha plantejat la necessitat que tothom sàpiga,com ho fan els nens i nenes catalans, com a mínim dues de les llengües oficials als diferents territoris de l’estat. Des de la perspectiva d’Estat seria més útil que no pas l’anglès per a molta gent, milloraria no només una cosa tan ambigua com el mutu coneixement o la convivència sinó aspectes pràctics d’oportunitats i capacitats laborals i mercantils, per exemple. Si no s’ho plantegen, traint el que semblarien els seus interessos objectius, és perquè hi ha un obstacle, un tap, conceptual que els ho impedeix: la consideració dels castellà, o espanyol, com una llengua pel damunt de les altres, que es pot equiparar a l’anglès – llengua de prestigi i de relacions internacionals- però mai amb el català o el gallec .
Però tampoc volen perdre’s en una confrontació, que saben que pot tenir molt de sentimental – en el sentit més positiu de la paraula-entre el castellà i les altres llengües que també anomenen espanyoles ( no sé que dirien els meus amics de Perpinyà d’això!) que afirmés més, si cal, el carácter impositiu del castellà com a única llengua que la Constitució proclama oficial i obligatòria. L’estratègia és la introducció de l’anglès, comptant amb l’acceptació social d’una llengua que tothom veu com a important al món, encara que la majoria no la necessitarà en la seva vida quotidiana. Si arribem ala conclusió que cal fer de l’anglès una llengua vehicular, més enllà dels espais per al seu propi aprenentatge formal, per què no el castellà?. És així que sense haver solucionat el problema del contacte desigual entre dues llengües se’ns planteja l’introducció d’una tercera: triple salt mortal sense xarxa!. Al País Valencià o a les Illes el tema pot ser encara més grotesc, o a la Franja de Ponent, on l'anglès tindrà més reconeixement que la llengua pròpia patuetitzada. Vist el bilingüisme com un problema s’introdueixel trilingüisme i, cercant oficialment la igualtat s’iaprofundeix més en la discriminació. Si l’escola a Guadalajara ha de ser bilingüe castelà/anglès i la de Tortosa ha de ser trilingüe català/castellà/anglès vol dir, seguint els seus raonaments, que en el repartiment d’hores els segons no en tindran tantes d’anglès com els primers i no sortiran tan ben preparats. En el fons es vol destacar que el català és un inconvenient, una pedra a la sabata, fins i tot per als seus mateixos parlants. Hi ha llengües de primera i llengües de segona, i d’aquí deriva que també han d’haver ciutadans de primera i de segona.
(Avui, en el 150 aniversari del naixement a Manacor d’Antoni Maria Alcover, creador del “diccionari català-valencià-balear.”)
jmcervello |
dissabte, 16 de juliol de 2011 | 11:07h
Els reis i els princeps espanyols senten una estranya fascinació per Montserrat, tots hi han pujat, alguns provocativament, altres amb actitud afalagadora, tots conscients que trepitjaven territori sensible.
Victor Balaguer, al seu llibre “Monserrate. Recuerdos tradicionales é históricos de este santuario y montaña”, editat l’any 1852, explica la visita de Felip V després de casar-se a Catalunya ambMaria Lluïsa Gabriela de Savoia. Després de dos dies de visita Felip baixava la muntanya quan es va trobar “ un caballero de su casa que presuroso subía al monasterio en su busca.
-Señor! Señor! Esclamó jadeante el caballero deteniendo su corcel.
-Que sucede? Preguntó Felipe.
-Mirad, señor.
Y el caballero puso en manos del rey una moneda de plata, recientemente acuñada á juzgar por su brillo. Esta moneda representaba en el dorso á Barcelona con su traje de matrona, montada en un caballo, pisando un monton de cadáveres y mostrando un puñado de rayos en la mano con los que sembraba la destrucción y la muerte en las filas de un compacto ejército que cerraba el fondo. En el reverso se veía á un rey, -Felipe V quizá- huyendo á uña de caballo y cayéndose la corona de su cabeza.
-Y bien! Preguntó Felipe; qué quiere decir esto?
-Esto quiere decir, contestó el caballero, que la campana de Barcelona ha reunido al consejo de ciento; quiere decir que se ha tomado una decisión solemne habiéndose comprometido Cataluña á jurar por conde al archiduque Cárlos de Austria y á ayudarle con hombres y dinero á conquistar el trono que dice pertenecerle de derecho; quiere decir que ya se acuñan monedas para transmitir á la prosperidad el dia en que Barcelona proclama á Cárlos III; quiere decir en fin que en todos los pueblos catalanes la campana saluda á la rebelión naciente con el toque de somaten, y que en todos los campos se eleva un compacto y enérgico grito de via fora!
Felipe V se mordió los labios hasta hacerse saltar sangre, y sin contestar dio de espuelas á su caballo.”
jmcervello |
dilluns, 11 de juliol de 2011 | 13:50h
Avui es commemora que Òmnium Cultural, l’entitat social i cultural de referència a Catalunya, fa 50 anys que va ser fundada.Cap a mitjans dels 70, acabat de sortir de la presó, un amic em va convèncer d'assistir a un curs de català que feia la poetessa Núria Albó. En acabar em van oferir donar classes de català en una escola, era només unes hores a les tardes, compatibles amb els meus estudis a la facultat. Em vaig assabentar que, malgrat el franquisme encara imperant, una entitat, Òmnium , havia creat un cos de professors de català que finançava i organitzava pel seu compte. Aquests professors, més voluntaristes que professionals, donaven clases a escoles que estiguessin d’acord amb introduir unes hores de català per als seus alumnes, sense que constés al curriculum. Van ser anys d’aprendre a ensenyar,de fer de conillets d’índies dels nous materials que s’anaven creant en un desert editorial, com el magnífic “Castell d’Iràs i no Tornaràs” que després vam poder veure imprès i a disposició de tothom. Òmnium Cultural va crear la DEC ( Delegació d’Ensenyament en Català) amb gent pionera com Joaquim Arenas, Enric Larreula, Carme Alcoberro, Josep M Pasqual, etc., que assessoraven tot el col.lectiu de primers professors de català. L’any 1978 vam poder entrar col.lectivament i oficialment a l’escola pública, assimilats als interins i amb un termini per a poder treure les titulacions requerides si no les teníem. Mentrestant vam passar unes proves i se’ns va donar un Certificat de Mestre de Català per la UAB. Molta gent que no havia pensat mai en ser docent es va professionalitzar i es va integrar a l’escola pública en un moment d’efervescència, ja que la fi de la dictadura propiciava la recuperació d’una escola pública catalana. Van passar uns anys en que es van anar concretant les polítiques de normalització lingüística i el modellingüístic escolar. A començaments dels 80’ Òmnium i el naixent sindicat de mestres USTEC van apretar per l’escola catalana i la immersió lingüística com a estrategia pedagògica i ens en vam anar sortint. Milers de mestres van passar pels cursos de reciclatge i, molts d’ells castellanoparlants, van fer un gran esforç personal de canviar de llenguaper a les activitats d’aprenentatge i, el més difícil, en la relació amb alumnes i mares i pares. Tothom estava convençut que la catalanització de l’escola anava lligada al procés de modernització i de renovació pedagógica que havia de convertir l’antiga Escuela Nacional franquista en una escola pública democràtica, científica, activa i catalana, que begués de la tradició pedagògica republicana, que esdevingués patró de qualitat i que fos el pal de paller del sistema educatiu. Una escola per a tothom, on la llengua fos senyal d’identitat i garantia de cohesió social: una escola on educar-se junts, sense segregació per motius de llengua.
Doncs bé, han passat molts anys i avui, en un moment en que aquest model exitós és assetjat per tal de trencar el consens social que el sustenta, tindré l’orgull de representar el meu sindicat USTEC-STEs, convidat a l’acte de commemoració dels 50 anys d’Òmnium Cultural i segur que pensaré en l’esforç anònim de tantes i tants mestres per l’escola catalana, per aquell vell somni d’uns quants visonaris de la DEC d’Òmnium , dels moviments de mestres i d’un sindicat, USTEC, que naixia l’any 1977 i que afirmava que l’escola pública havia de tenir el caràcter d’una escola nacional catalana situada , com a serveipúblic, en el primer esglaó de la construcció de la pertinença al país.
jmcervello |
dissabte, 9 de juliol de 2011 | 12:03h
Fa uns dies un pretenciós catedràtic, esdevingut oracle independentista, parlava de la guilladura d'Esquerra que s'havia rendit a l'unionisme amb el pacte de l'anterior govern de la Generalitat, ara és Alicia Sanchez Camacho que diu que s'ha acabat el deliri de la política exterior de Carod ( referentint-se a les delegacions catalanes de l'anterior govern, aquell denostat "tripartit"). La presidenta del PP, Alícia Sánchez-Camacho, ha dit, després de garantir l'aprovació de la Llei de Pressupostos de CiU, que "s'acaba amb l'etapa del deliri de la política exterior de Carod". “A partir d’ara, les oficines de la Generalitat s’hauran de coordinar amb les institucions de l’Estat amb l’objectiu d’assolir la complementarietat, no la substitució com es pretenia fins ara”, ha assegurat. Sembla que coincideixen: estem guillats, patim deliris... Jo com que sóc de Sant Boi, poble dels bojos, on n'hi ha més a fora que a dins, m'ho reivindico: Sóc un independentista guillat! Anava a dir "que em tanquin" però això ja m'ho han fet altres vegades, mentre els oracles actuals eren gent assenyada i estudiaven per a catedràtics, i ara no en tinc ganes.
Sant Boi va estar molts anys sense cap sala de cinema. Això afectava l'oferta cultural de la ciutat i el lleure familiar i dels adolescents i joves que havien de marxar a poblacions veïnes. Mentrestant es feien propostes fantasioses i grandiloqüents com "la Ciutat del Cinema", on hi hauria de tot excepte una simple sala per veure pel.lícules.
Esquerra, en solitari, va defensar l'obertura de cinemes dins la ciutat en els programes electorals fins que, amb la nostra entrada al goven municipal es va incorporar aquesta reivindicació al Programa d'Actuació Municipal (PAM) 2007-2011. Ara fa justament un any de la seva inauguració i els fets demostren que teniem raó en ser tossuts i que la ciutadania ha respost més enllà de les expectatives que havia fet la mateixa empresa concessionària. Les xifres del primer any són eloqüents: 5 sales de cinema amb 559 butaques, 140 pel·lícules estrenades i 71.721 entrades venudes (del 26 de març de 2010 al 20 de març de 2011) amb una mitjana de 6.100 entrades al mes.
Queden encara molts reptes: una presència més regular de versions originals, de pel·lícules doblades o subtitulades en català, augmentar l'oferta per a grups específics entre setmana, realització d'algun festival de cinema temàtic, una programació també pensada com a oferta educativa per a escoles i instituts, etc. Per a poder-nos-ho plantejar necessitàvem uns cinemes estables i sostenibles comercialment i les dades d'aquest primer any confirmen que anem pel bon camí i que podem anar a més.
Les sales de cinema, juntament amb les actuacions urbanístiques al seu voltant (carrer jaume I, plaça Gaietà Mestres) ajuden al comerç local, a la restauració, prioritzen el vianant i donen vida als carrers i, per tant, fan la ciutat a la mida de les persones. És a coses com aquestes que ens referim des d'Esquerra, quan parlem d'un Sant Boi amb bona cara.
*Acompanya la nota una imatge de la roda de premsa que vam fer en Joan Puigcercós i jo mateix, ara fa un any, el dia que s'inauguraven els cinemes.
STEPV va presentar el passat divendres 11 de març l’Informe sobre l’ensenyament en valencià 2011, que enguany du per títol Informe sobre l’ensenyament en valencià: de l’entrebanc a la involució, que des de l’any 1999 publica amb regularitat. Un dels objectius de l’informe és combatre l’opacitat amb que l’administració valenciana tracta aquest tema: nmo es coneix ni un sol informe, ni una sola valoració rigorosa i completa, ni una sola avaluació de la conselleria d’Educació sobre el valencià en l’ensenyament.
Les conclusions a què arriba l’informe no han variat respecte d’altres anys. Es continua constatant un lent desplegament de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Trenta anys després de ser aprovada per unanimitat en les Corts Valencianes, només un 29% de l’alumnat rep l’ensenyament en valencià, malgrat el creixement de la demanda. Denunciem també, en cada informe, el desequilibri amb què s’aplica (territorial, per titularitat pública o privada i per etapes educatives). La novetat d’enguany, i allò que justifica el títol de l’edició 2011 de l’informe, és el canvi d’actitud de la Conselleria d’Educació cap a l’ensenyament en valencià: modificacions de la normativa de desplegament de la LUEV, creació d’una xarxa de centres pretesament plurilingües a costa del valencià, amenaces de fer desaparéixer els programes lingüístics, retallades de les partides pressupostàries per ajudes al valencià, reducció del nombre d’assessors i assessores de valencià, etc.
La Llei d’Ús i Ensenyament en Valencià marca com a objectiu que l’alumnat ha d’acabar l’ensenyament obligatori amb les mateixes competències en valencià i en castellà. Els programes d’ensenyament en valencià (PEV i PIL) garanteixen aquest objectiu, d’acord amb les avaluacions de la pròpia Conselleria d’Educació que no fa públiques.
L’ensenyament en valencià creix, però ho fa molt lentament, poc més d’un 1% anual. I no és per falta de demanda.
Continua la fragmentació entre etapes educatives: mentre que un 35’9% de l’alumnat en infantil s’acull a programes PEV/PIL, un 33’3% ho fa en primària, només un 27’3% pot continuar fent-ho en ESO. En batxillerat, un 18% en tindrà la sort i un 4’6% en formació professional.
I l’escletxa de l’oferta d’ensenyament en valencià entre la xarxa pública i la privada continua sense reduir-se: el 93’09% de l’alumnat escolaritzat en valencià ho fa en centres públics mentre que només un 6’32% ho fa en la privada concertada, i un 0’59% en la privada.
També es manté el desequilibri entre territoris: si 3 alumnes de cada 10 s’escolaritzen en valencià, ens trobem que quasi 2 ho fan a Castelló. L’alumnat escolaritzat a Castelló només són 90.641, mentre que València escolaritza 397.802 i Alacant 276.529. Els 55.000 que enguany s’escolaritzen en valencià a Castelló, si bé representen un percentatge alt, no deixen de ser ben poca cosa davant dels més de 500.000 de la resta del territori que ho fan en castellà.
En resum, aprendre en valencià és cosa, bàsicament, dels xiquets i xiquetes d’infantil, que assistisquen a l’escola pública i si viuen en el territori de Castelló. Com més al sud, menys valencià, com més edat, menys valencià. Com més escola concertada, pagada amb els diners de totes i tots, menys valencià.
Quasi dues generacions d’alumnat han passat pel sistema educatiu sense que la LUEV s’haja aplicat en tota la seua extensió. Amb dificultat trobaríem una persona que s’haja pogut escolaritzar en valencià des dels 3 anys fins acabar un cicle formatiu o una carrera universitària. Tanta demora en aconseguir uns objectius és una oposició d’amagat a la llengua. Hem de reclamar que el valencià és de llei, i que la llei s’ha de complir.
jmcervello |
diumenge, 12 de desembre de 2010 | 21:30h
CiU i el PP, cada cop que parlen d’educació a Catalunya ho fan des de l’apriorisme del suposat fracàs escolar. És una manera clara d’inculcar el recel cap a l’escola pública que, des dels axiomes pedagògics conservadors, sembla un mal lloc on educar els fills propis. La realitat és que el missatge ha calat en la nostra societat, especialment per la manca de refutació contundent des de les esquerres i per la política educativa d’aquests darrers anys.El corol.lari a aquests postulats ha estat l’abandonament de l’escola pública per part de les classes mitjanes i la segregació escolar en dues xarxes finançades, això si, amb diner públic. L’informe PISA i altres estudis anteriors de la Fundació Bofill, indiquen que els resultats acadèmics depenen fonamentalment de l’entorn social de l’alumnat, parlen però de bons resultats d’equitat del sistema educatiu català ( això vol dir que l’escola pública ha fet els deures), assenyalen que comparant per sectors socials, a Catalunya són els alumnes procedents de famílies més febles econòmicament qui treuen bons resultats en comparació a la mitjana internacional, més que no pas si comparem els resultats de les classes més benestants. Sabent qui escolaritza qui, la conclusió sembla evident: tenim una escola pública de qualitat, un bon lloc on educar els nostres fills amb tota la seva diversitat.
L’esquerra pedagògica no té esquerra política que la defensi. El camp de batalla ideològic al voltant de l’educació, que sempre havia estat potent i hegemònicament progressista a Catalunya, ha estat abandonat i s’han rendit les banderes als dictats del liberalisme i dels mercats. És per això important que comencin a sentir-se veus que neguin la premisa inicial del discurs “educatiu” de la dreta catalana i espanyola. Josep Ramoneda ho escriu així de clar, avui, al diari Ara:
“Dir que Catalunya té un ensenyament deficient s'ha convertit en un tòpic, que cultiva sobretot l'anomenada societat civil, fins al punt que el fracàs escolar és ja un símbol de la manca de competitivitat del país. Ara queden en evidència les intencions estrictament ideològiques d'aquest discurs, que havia fet forat i que no pretenia altra cosa que un ensenyament a diferents velocitats, amb autopista per als que s'ho puguin pagar, i per als espavilats que aconsegueixin ficar-s'hi, i carreteres estretes per a tots els altres
jmcervello |
dijous, 2 de desembre de 2010 | 21:58h
Article del grup municipal d'ERC publicat a la revista municipal Viure Sant Boi de desembre:
SOM MEDI AMBIENT
En una passejada pel riu, vaig seguint unes persones que tenen una conversa mentre caminen. Parlen d’una mare malalta, d’un fill que surt amb una noia que ho té tot, d’un marit que no troba feina... Mentre la tarda va caient i el sol passa per darrere uns núvols esfilagarsats i tot es va posant rogenc, es parla de tot i de res al camí del Sorral, mentre altres figures més atlètiques passen fugaçment corrent o en bicicleta. No es parla d’ornitologia, ni del riu, ni de geografia, sinó de gent gran, malalties, relacions interpersonals, de la feina... Però en un moment donat, el grupet s’atura i una veu diu amb admiració: “Però que bonic que és tot això!”. I continuen caminant.
Em deixen pensant que tota la feinada que fem arranjant camins, millorant els espais naturals, donant valor al territori, té sentit si el que estem fent és construir l’escenari per a passejades com aquestes. El valor social d’un entorn natural divers i accessible com el que envolta Sant Boi és altíssim; per això dissenyem camins (com l’Anell Verd, el camí del Riu, el camí Ral o la ruta de la Pedra Seca) que permetin descobrir-lo i gaudir-ne en llibertat.
Tot el que estem fent a la Regidoria de Medi Ambient i Entorn Natural té a veure amb les persones i amb la seva qualitat de vida. Estimem la natura, en valorem la biodiversitat, ens emocionen les vistes que ens ofereix la panoràmica des de Sant Ramon o des del Pi de Can Cartró, però en definitiva les persones no som alienes al nostre entorn i totes i tots som medi ambient.
jmcervello |
divendres, 26 de novembre de 2010 | 09:55h
L'esperit del 10 de juliol no serà més que una ànima en pena si el 28 de novembre desapareix la capacitat de l'independentisme de determinar l'horitzó de la política catalana . Si la lectura del 28N és que baixa l'independentisme (llegit, de segur,a partir de l'indicador de nombre de diputats d'ERC) aquesta ànima en pena farà menys por que els fantasmes dels castells turístics d'Escòcia. Els únics udols nocturns que se sentiran seran els dels independentistes que es van quedar a casa o van optar per la dispersió de vot perquè estaven massa enfadats per a mantenir un pensament estratègic.
jmcervello |
divendres, 5 de novembre de 2010 | 13:25h
Fa una estona aquest blog acaba de superar les 100.000 visites, tot un repte i una gran responsabilitat a l'hora de triar comentaris i cercar el to adequat que garanteixi la màxima comprensió i claredat d'idees. Us estic molt agraït per les vostres visites, sorprès i aclaparat per l'interès que arriben a despertar alguns dels escrits que he deixat en aquesta petita llibreta de camp. Ens mereixem una copa, una copa de cava. A la vostra salut!
jmcervello |
dimecres, 3 de novembre de 2010 | 13:59h
El recent decret de direccions del departament d’educació pot ser la darrera i forçada mesura del conseller Maragall que destil.la tota la desconfiança que té sobre els mestres i professorat de l’escola pública catalana. És un decret que ens remet a una fórmula semblant a l’antic Cos de Directors vigent durant el franquisme i abolit a partir de la democràcia. Significa un pas enrere pel que fa a la democràcia dels centres, a la participació del professorat en les decisions pedagògiques i organitzatives, la qual cosa dificulta el treball en equip, la innovació i la implicació del professorat en la tasca educativa que, bàsicament, és una tasca col·lectiva.
Aquest mesura, de la qual s’emfatitza el seu aspecte sancionador, arriba al final d’un llarg enfrontament d’Ernest Maragall amb l’escola pública. Un indicador d’aquest malestar és el manifest del professorat dels instittus de Sant Boi:
jmcervello |
divendres, 22 d'octubre de 2010 | 22:18h
Com veieu els qui aneu a passejar pel riu, aquest mes d'octubre han començat les obres de restauració del Camí del Sorral entre Sant Boi i El Prat. Les obres es financen mitjançant el Fons Estatal d'Ocupació i Sostenibilitat Local (FEOSL) i complementen els treballs en curs del projecte de recuperació ambiental del riu Llobregat conegut com a Tram 2-Fase 2 pagat amb diners del PUOSC de la Generalitat. El conjunt d'aquestes obres permetrà recuperar valors naturals de la vegetació i la fauna autòctones i afavorir l'ús públic de l'entorn fluvial, tant a peu com amb bicicleta. Tots aquests treballs han coincidit en el temps amb la instal.lació d’un nou tub per sota del camí ( i ja hem perdut el compte dels que hi ha) i amb els efectes de la revinguda d’aquest mes que va inundar tot l’espai inundable, res d’especial per altra part ja que aquesta és la dinàmica del riu i les actuacions en els seus marges ho han de tenir en compte. També haureu vist que ja no hi ha els horts il.legals que ocupaven un espai públic i que ara s’incorporaran a l’espai arranjat.
Les obres afecten els dos marges del riu. En el marge dret, s'actua en el tram d'1,4 km situat entre la carretera comarcal C-245 i el terme del Prat. Aquest tram es coneix com a Camí del Sorral. Les obres donaran continuïtat a la zona de parc i passeig creada ara fa dos anys.
Pel que fa a l'ús públic de la llera del riu, es connectaran els camins de mota amb baixadors i se n'anivellarà el pendent per facilitar el passeig a peu i amb bicicleta. També està prevista la creació d'una àrea d'estada amb bancs i taules.
Es plantaran arbres i arbustos característics dels espais fluvials, com salzes, pollancres i tamarius. S'eliminarà la canya americana, espècie invasora de la llera dels rius mediterranis, i es preservaran les illes del riu protegides com a espais de nidificació i descans de les aus.
Les obres també serviran per connectar la passera del riu amb els jardins de Darwin (al costat de l'estació del carrilet). En aquest entorn, concretament en el mur de l'avinguda de Maria Girona, es posaran figures de ferro de dotze aus representatives del riu Llobregat, que es podran veure il·luminades per la nit reforçant la idea de biodiversitat en aquest punt d’accés al riu.
En la seva globalitat, els diferents projectes permetran recuperar socialment i ambientalment el tram metropolità del riu. Al final del procés serà possible passejar a peu o amb bicicleta al llarg dels 30 km compresos entre el pont del Diable de Martorell i el mar. En el punt d’accés al riu des de la ciutat apareix un Km 0 d’una xarxa de camins de llarg i curt recorregut: l’Anell Verd, 20 km perimetrals a la ciutat passant pels ecosistemes fluvials, urbans, agrícoles i forestals, el Camí Ral, tram urbà i forestal fins l’Estret de Roques que forma part del tram de l’antic camí entre Sant Boi i Vilafranca del Penedès passant per les muntanyes de Garraf, els circuits de descoberta del parc agrari i la marina de Sant Boi i l’enllaç amb el camí de Sant Jaume, o camí romer a Montserrat, que surt de Barcelona fins a Compostel.la. Sant Boi es va fundar en un enclau geogràfic estratègic, la història de la nostra vila ha estat lligada durant segles al pas del riu i a la xarxa de camins que feien del Sant Boi antic un lloc de pas obligat, amb el treball que estem fent de recuperar aquests camins, recuperem una part de la nostra identitat, donem valor i posem a resguard els nostres entorns naturals, per al gaudi dels d’avui i dels qui vindran.
jmcervello |
diumenge, 17 d'octubre de 2010 | 12:07h
Fragments de la meva intervenció davant el monument als santboians i santboianes que van portar i defensar la República, en homenatge a Lluís Companys, el vespre del 15 d'octubre de 2010:
“Companys es un bon representant d’aquella gent tan valerosa que van portar la república i amb ella van instal.lar Catalunya dins la modernitat i la democràcia. Abans de la irrupció d’ERC a la política catalana, aquesta era el feu del caciquisme i la política cosa dels rics. La gent treballadora malvivia analfabeta i amb horaris laborals inacabables, sense drets, sense sanitat, sense educació. Tot allò que tenim avui i que ens volen prendre a compte de la crisi ha costat molt esforç, molta sang. La generació republicana no només va viure el triomf exaltat del 14 d’abril de 1931, sinó que per primer cop va posar la vista en un horitzó i va saber aglutinar una gran força social per anar-hi. Companys, advocat dels pagesos rabassaires, dels obrers i sindicalistes, amic de Salvador Seguí i de Francesc Layret, va deixar ben clar que la llibertat de catalunya i la justícia social anaven aparellades, l’alliberament nacional i el social són indissociables.” (…)
“La vida de Companys, és una vida de lluita i de construcció del catalanisme d’esquerres que volia, que vol, construir una nació de llibertats, de drets i de justicia: homes i dones lliures en una terra lliure. Aquest és el nostre llegat, l’essència de la nostra política, que va fent forat en la nostra societat, tan complexa i tan diferent a la societat catalana de 1931. I avui vivim un moment en que s’estan capgirant els eixos de la politica catalana nascuda de la transició i de pactes que ja no representen res. Vam viure un 10 de juliol en que multitudinàriament la nostra gent va fer trontollar el centrede gravetat polític i això ha provocat mareig al si dels partits que s’hi han sostingut còmodament durant aquests anys.Venen altres temps però no vindran si no els empenyem” (…).
“Companys és la constatació que els avenços o els èxits politics no esdevenen casualment sinó per la tenacitat en el treball i que els polítics que volen representar el poble han de respirar el mateix aire que el poble i que la política es fa al parlament però també a les entitats civils, a tota la xarxa social, arrelada a la gent i al territori, també a Sant Boi. I que cal gent valenta a tot arreu, que no calen herois, sinó braços per sostenir i guanyar el pols contra adversaris tan poderosos”. (…)
“Tenim avui una tasca al davant que reclama esforç col.lectiu i idees clares, hem de mirar endavant i no endarrera però avui, la commemoració de la mort de Companys ens dóna forces per demà. La nostra història seria un llast molt pesat d’arrossegar sinó tinguessim referents com Companys que ens fan més lleuger el camí, que ens indiquen que anem en la direcció adequada. Hem de ser dignes hereus d’aquella generació heroica. Com deia Companys:”Tornarem a vèncer!”.Segur que si.”
jmcervello |
dimarts, 28 de setembre de 2010 | 19:03h
La majoria de pares i mares de les escoles públiques han rebut aquesta carta explicant perquè els mestres participaran a la vaga general:
Benvolguts, benvolgudes, Com ja deveu saber el dia 29 de setembre hi ha convocada una VAGA GENERAL contra el conjunt de mesures en què es concreta la política antisocial del govern central i del govern català, en especial del conseller Maragall, i que comporten una greu retallada dels drets laborals i socials, un important increment de l’atur i de la precarietat laboral, una depreciació salarial generalitzada, una sensible retallada de recursos en uns serveis públics que s'estan externalitzant i un greu desmantellament de la protecció social. El detonant d’aquesta convocatòria de vaga ha estat la nova reforma laboral del govern central, una reforma que flexibilitza les causes de l’acomiadament i l’abarateix, que vulnera el dret a la negociació col•lectiva i que amplia el camp d’actuació de les ETT a tot el món laboral, incloent-hi les administracions públiques. I ara, a més, ens volen retallar les pensions públiques. Aquestes mesures ens han afectat ja com a treballadors/es dels serveis públics, amb una retallada del nostre sou d’un 5% de mitjana. A Catalunya, a més, ja portem temps patint la política educativa del Sr. Ernest Maragall que, com ja sabeu, ha creat un gran malestar en els centres ja que ha imposat tota un seguit de mesures que van en contra del professorat i de l’ensenyament públic: una més gran precarització del professorat substitut, la flexibilització horària (una política parcial d’hores extres, ocupació del temps d’esbarjo en alguns centres, la sisena hora, l’anul•lació de les reduccions horàries als majors de 55 anys i la supressió de la jornada intensiva, entre d’altres), la introducció de criteris subjectius en la provisió i supressió de llocs de treball i una autonomia de centre que imposa una organització vertical i que fomenta la competitivitat entre els centres. Som, a més, davant d'una retallada significativa de plantilles i de recursos econòmics als centres, de la possibilitat legal de gestió privada dels serveis educatius, la formació i la innovació pedagògica, de la desregularització de les relacions laborals i de la violació sistemàtica durant els últims 3 anys del dret a la negociació col•lectiva, tot imposant unilateralment modificacions en les condicions laborals del professorat i/o incomplint acords signats amb les organitzacions sindicals. Per tot plegat i perquè creiem que aquest és un atac frontal a molts dels drets laborals i socials que amb anys de lluites s’havien aconseguit, hem decidit, com a treballadors i treballadores, com a docents de l’ensenyament públic i com a ciutadans i ciutadanes, afegir-nos a aquesta convocatòria de VAGA.
jmcervello |
divendres, 10 de setembre de 2010 | 20:53h
Demà tornarem a fer l'acte polític d'ERC a Sant Boi, a peu de tomba de Rafael Casanova, a l'entrada de l'església de Sant Baldiri construida per mossèn Albertí, mediador dels carrasquets santboians condemnats primer a mort i després a galeres per les forces d'ocupació borbòniques. Tindrem el detall de començar l'acte a les 12, després que hagi marxat la ministra Carme Chacón per tal que no hagi d'escoltar "el lamento independentista y soberanista que exagera y amplifica los agravios y, cuando no existen, los inventa’ ( literal de l'article de 26 de juliol, a El País, de Carme Chacón i Felipe Gonzalez). La minsitra que va quedar "satisfecha" amb la sentència del Tribunal Constitucional, podria tenir el detall, en la seva curta estada protocolària per Sant Boi, d'anunciar que retorna els terrenys de la caserna militar a la ciutat per a poder tenir un Sant Boi sense barreres. En canvi si que ens agradarà molt que vosaltres ens vingueu a fer companyia.
