Josep M. Cervelló

Avui es commemora que Òmnium Cultural, l’entitat social i cultural de referència a Catalunya, fa 50 anys que va ser fundada.  Cap a mitjans dels 70, acabat de sortir de la presó, un amic em va convèncer d’assistir a un curs de català que feia la poetessa Núria Albó. En acabar em van oferir donar classes de català en una escola, era només unes hores a les tardes, compatibles amb els meus estudis a la facultat. Em vaig assabentar que,  malgrat el franquisme encara imperant, una entitat, Òmnium , havia creat un cos de professors de català que finançava i organitzava pel seu compte. Aquests professors, més voluntaristes que professionals, donaven clases a escoles que estiguessin d’acord amb introduir unes hores de català per als seus alumnes, sense que constés al curriculum. Van ser anys d’aprendre a ensenyar,de fer de conillets d’índies dels nous materials que s’anaven creant en un desert editorial,  com el magnífic “Castell d’Iràs i no Tornaràs” que després vam poder veure imprès i a disposició de tothom. Òmnium Cultural va crear la DEC ( Delegació d’Ensenyament en Català) amb gent pionera com Joaquim Arenas, Enric Larreula, Carme Alcoberro, Josep M Pasqual, etc.,  que assessoraven tot el col.lectiu de primers professors de català. L’any 1978 vam poder entrar col.lectivament i oficialment a l’escola pública, assimilats als interins i amb un termini per a poder treure les titulacions requerides si no les teníem. Mentrestant vam passar unes proves i se’ns va donar un Certificat de Mestre de Català per la UAB. Molta gent que no havia pensat mai en ser docent es va professionalitzar i es va integrar  a l’escola pública en un moment d’efervescència,  ja que la fi de la dictadura propiciava la recuperació d’una escola pública catalana. Van passar uns anys en que es van  anar concretant les polítiques de normalització lingüística i el model  lingüístic escolar. A començaments dels 80’ Òmnium i el naixent sindicat de mestres USTEC van apretar per l’escola catalana i la immersió lingüística com a estrategia pedagògica i ens en vam anar sortint. Milers de mestres van passar pels cursos de reciclatge i, molts d’ells castellanoparlants, van fer un gran esforç personal de canviar de llengua  per a les activitats d’aprenentatge i, el més difícil, en la relació amb alumnes  i mares i pares. Tothom estava convençut que la catalanització de l’escola anava lligada al procés de modernització i de renovació pedagógica que havia de convertir l’antiga Escuela Nacional franquista en una escola pública democràtica, científica, activa i catalana, que begués de la tradició pedagògica republicana, que esdevingués patró de qualitat i que fos el pal de paller del sistema educatiu. Una escola per a tothom, on la llengua fos senyal d’identitat i garantia de cohesió social: una escola on educar-se junts, sense segregació per motius de llengua.

Doncs bé, han passat molts anys i avui, en un moment en que aquest model exitós és assetjat per tal de trencar el consens social que el sustenta,  tindré l’orgull de representar el meu sindicat USTEC-STEs, convidat  a l’acte de commemoració dels 50 anys d’Òmnium Cultural i segur que pensaré en l’esforç  anònim de tantes i tants mestres per l’escola catalana, per aquell vell somni d’uns quants visonaris de la DEC d’Òmnium , dels moviments de mestres i d’un sindicat, USTEC, que naixia l’any 1977 i que afirmava que l’escola pública havia de tenir el caràcter d’una escola nacional  catalana situada , com a servei  públic, en el primer esglaó de la construcció de la pertinença al país.

A fotografía concentració de Som Escola.cat, on seguim confluïnt en la defensa de l’escola catalana http://www.somescola.cat/www/somescola/ca.html