Manresa: I Muvrini

I Muvrini en directe són sempre una incògnita. La vasta diversitat de la seua obra -de la vena San Remo més ensucrada a les emocionants recreacions de la tradició musical corsa- sol generar també diversitat de sentiments en el seu públic, quan no directament desconcert per la profusió de teclats o de polifonies a pèl.

Jo, per exemple, sempre he tingut predilecció per la veu, racial i immensa, d’Alain Bernardini davant les pretensions, més transcendents però menys efectives, del seu germà Jean-François. (continua)

L’inici del concert m’espanta una miqueta: Jean-François, armat em sembla d’un dels seus llibres, comença un recitat en castellà "No cerréis la puerta… Un día les dijeron que su idioma no era su idioma… Nunca tuvieron más que un rincón de fuego…".

Sobtadament, però, hi irrompen Alain, Stéphane Mangiantini -qui al llarg de tot el concert fará una exhibició de recursos vocals sobre el registre agut absolutament espaterrant-, Maurice Grégoire i Jean Charles Adami. La polifonia corsa posa les coses al seu lloc: s’eleva com una columna de perfum intens, les veus van i vénen sobre el miracle de l’harmonia, amb els melismes impulsats a colp de gargamella, i les notes convergint sobre el camp gravitatori de l’acord. És una bellesa que, de tan intensa, arriba a punxar.

Continua Alain sol, amb "Alma", el millor tall, juntament amb "Vai", del disc homònim. La veu d’Alain en directe sembla un doll de líquid espés sorgint del fons de la nit: és impossible distreure’s en res fora d’eixe timbre compacte que voleia com una bandera.

Jean-François prosseguirà amb una extensa dosi de paraules benintencionades -"El poder de les paraules"- i temes que van de Luigi Tenco a Fabrizio d’André passant per Roberto Vecchioni i tutti quanti…

A poc a poc, però, un violí redempto, tocat amb precisió diabòlica per Laurence Dupuis, va guanyant protagonisme i les polifonies reapareixen cada vegada més àgils i enervants.

Jean-François, impasible en el discurs i amb una bonhomia que posa tot el públic de la seua banda, insisteix en el recitat -"…como si siempre hubiera esperado allí su sed"- i encara trobarà temps per iniciar el públic en els ressorts trivials de la polifonia -"Catalunya!", canta la platea i el galliner, comprovant que el que fan els corsos és impossible- abans que la darrera espetagada coral ens deixe al carrer amb el cos gelat i el cor calent.

A la taverna, resta encara el darrer caliu de la Nit de l’Acordió, organitzada per Artur Blasco. Quan hi arribem, Marc Egea i Cati Plana estan fent de les seues -una mena de salvatge exploració dodecafònica dels respectius instruments, amb tanta audàcia com rèdit artístic, tot s’ha de dir- mentre el públic s’ho mira barrejant esgarrifança i complicitat. La nit acabarà a hora tardana, amb molts firarires tancant els bars i un públic àvid d’emocions perseguint els acordionistes per la nit manresana esperant que passe alguna cosa especial. Però com que això ja no figura al programa, interromprem aquí la narració. Demà ens espera un dia molt llarg.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*