Poesia catalana, avui.

M’arriba el darrer número de Reduccions, una revista que podríem de qualificar de mil·lenària en el context revistorial d’aquest nostre malaurat país i que en algun moment va tenir la generositat de publicar-me versots. Es tracta d’un número dedicat a Feliu Formosa. Primera reflexió que m’acut a ment: qui, que no sigui un guetu o una vella glòria coneix i/o sap qui és Feliu Formosa? Segona: hi ha moltes maneres de fer poesia o moltes menes de poesia que, que encertadament i segura, en mereixen el nom, i no hi ha cap jutge que “des de dalt de tot” n’otorgui el títol. És pura doxa, opinió, i, doncs, una eventualitat per poder-hi dir la meva, limitada i dita amb un cert convenciment però sense ànim de convèncer.

Deixeu-me, però, abans de res, copiar-vos aquesta tanka del Feliu:

Per què no dir-ho?
Aquest deixar de ser…
Abans, què érem?
I després, què serem?
Per què no repetir-ho?

A mi, això, em sembla d’una profunditat poètica (en el sentit més arrelat a la font verbal. poiesis, treure del no-res, creació) que, en llegir-ho, el trasbals, de pensament i esperit, si no també de cos, és assegurat. Aquest fóra el tret distintiu d’allò poètic: la transformació; no una lectura més o menys agradosa, sinó aquell impacte que, per anomenar-lo adequadament, descriuríem com a experiència estètica, o, fins i tot, com a experiència i punt.

Deixeu-me copiar-vos un altre petit fragment d’una poeta teutona, Else Lasker-Shüler, que la creativitat de Feliu Formosa v ersiona, en aquest mateix número de Reduccions, de manera admirable:

L’amor per tu és la imatge
que se’ns permet tenir de Déu.

Jesús!, em vénen ganes de cridar, per utilitzar una exclamació en correspondència: Déu era això, l’amor de l’altre, a l’altre, allò que és correspost i es fon i crea alguna cosa nova que, heideggerianament parlant, és, la presència fent-se present, el ser, el fonament de tot i tots.

I el cas és que, en realitat, tot plegat només em serveix de preàmbul per una digressió final a la qual pretenia, en una mena de telos amagat, arribar. I és que, escampant una llambregada per la poesia que s’escriu en aquest nostre minúscul rodal en què, com deia la Montserrat, de sota de cada pedra en surten vuit o deu poetes gloriats, quina poesia, en general, es fa?, quin n’és el nivell, en relació amb la que es fa a la resta del món?, impacta?, emociona?, trasbalsa?, ens fa plantejar i replantejar per activa i per passiva?, aporta res de nou…

M’amago, m’amago sempre.
Tanca els ulls fill meu, tanca els ulls,
que continuo amagant-me.

Un míssil al cor, permetem-nos el símil, del poeta turc.

Qui té aquesta potència, avui, al nostre pessebre? Permeteu-me que digui que, al meu parer, la major part (no dic pas tota) de la poesia feta en català, no solament avui, és d’una mediocritat esbalaïdora. I no perquè sigui més aplanada, prosaica o il·lírica, pel que fa a la part propiament estètica o formal, sinó perquè es llegeix o s’escolta, a despit i més enllà de forçades interpretovocalitzacions, sense alteració remarcable i registrable de cap radar subjectiu (ja no diguem col·lectiu). Ah, sí, on és la música, aquella música que Carner, Biel, Bartra o Lorca engendren des del fons del fons?

Manuel Ballester

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Haikus

Matí a Collserola.

El sol abandona el mar. 

Flora de l’ull: fosa. 

 

Matí a la ciutat. 

Gemeguen tots els seus gossos.

Diamants de llum.

 

Parlen l’un amb l’altre 

i aspiren a dir-se amor. 

Esquerdill d’esquerda.

 

No tenir por ni 

si no et té: un cor, un braç. 

Fes incommovibles. 

 

 

(Cap por als aguts, ni a la resta.)

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Diferències

La diferència no és l’excepció, és la normalitat. Si tenim món, és perquè diferenciem unes coses de les altres: un pi no és un avet ni un roure; un home no és una dona; el blanc no és el negre ni el verd ni el blau; el bo no és el dolent… I només hi ha blanc perquè hi ha negre, o bo perquè dolent, o home perquè dona… La diferència, esclar, no rau en les coses, sinó en nosaltres: som nosaltres, els subjectes, els qui som capaços d’establir diferències i, d’aquesta manera, d’ordenar el caos, de fer-lo intel·ligible, manipulable, i de dotar-lo de sentit. És a dir, de tenir un món.

Per què, doncs, ens fa tanta por el diferent? Per què aquell qui veiem diferent, sigui per raons físiques, de capteniment, de pensa, de gesticulació, d’expressió, i tot el que vulgueu, ens crea una necessitat de distanciar-nos-en, d’aïllar-lo, de posar-lo apart, etiquetant-lo com a bitxo raro, estrany, raret, per no dir directament sonat o que no hi és tot? Per què ens n’hem de “protegir” amb una mena de bombolla bastida al seu voltant? No se’ns ha acudit mai que, més enllà de l’aparença, hi pot haver algú molt més intel·ligent, compassiu i humà que la mitjana dels que ens considerem normals?

Deu ser que s’ha de ser molt valent per separar-se del ramat.

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Carner

Rellegeixo Nabí. Carner és un poeta que us deixa desolat: és possible d’escriure poesia després d’ell? Compte, he dit poesia. Sí, es pot escriure en lletres diferents, amb altres ritmes i rimes o amb un desri(u)matge total. Però, poesia?, vull dir, geni i ofici, ruptura i tradició? I allò apol·lini i dionisíac? Ah, mestre, la vida és forma o la forma és tan sols un llast cultural? També és veritat que a mi m’agraden els Bukowski i els Bonet, posem per cas, i fins un senyor que es deia Vallejo i no va escriure aquest gran monument poètic que es titula Poeta a Nova York.

 

 

Publicat dins de General | 2 comentaris

Del mot de Déu

Kenosi és el buidatge de Déu o, si voleu, la mort de Déu nietzscheana, del Déu tradicional de la metafísica, el del catecisme de parròquia (i, doncs, del Vaticà), el de l’església institucional, encara, el de la resurrecció de la carn per a una vida eterna contemplant les glòries de Déu, comodament instal·lats dalt d’un nuvolet. Poca broma, viure eternament: quina condemna!

Hi haurà el mot Déu d’aquí a cent anys? En una entevista amb Vattimo llegeixo que Déu és allò que sempre trobem fugint, allò de què sempre només en veiem l’esquena: res no en podem dir. L’Antic Testament en prohibia dir-ne fins el nom. En l’època de l’event, l’event és justamet allò que batega rere el nom  de Déu, rere la finitud de tot el que hi ha en el món sublunar, de totes les entitats presents, és a dir, palpables, mesurables, manipulables, ésser humà inclòs. Però l’ésser humà, aquest ésser adverbial (d’ara i aquí), com l’anomena el montserratí Lluís Duch, és l’ésser que, tot i ser irremeiablement finit, és capaç de sentir la crida a(de) allò infinit en què consisteix l’event (derridanianament parlant), crida que ens insta a no aturar-nos, no satisfer-nos, no demorar-nos en cap realització finita d’allò infinit, destinat, per definició, a sempre ser inassolible de manera absoluta, perquè és, que diria Heidegger, allò que, de debò, és.

N’hi diem Déu de moment? Diem-n’hi.

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El carrer

Un angle recte de 90º quasi del tot

perfecte. Fa frontera a l’est

amb una església, sempre florida,

llavors, per pasqües i maigs florits,

de sant Francesc, potser,

i a l’oest, el carrer de les Barreres.

—Aquests ╬ punts cardinals

podrien no ser exactes—.

Què se’n pot dir, si no que era

un dels més magres brenys de la ciutat,

clar, no es veia, i a més,

el carrer, el seu tast, era un corc dolç,

xapes, baralles, bolles, faldilles enlaire,

com arreu, com tothom, en gris.

Deien que a la taverna de la cantonada

s’hi feia comerç de blanques. Vés a saber.

Hi havia, sí, una nena menor d’anys

i de cosset

amb un mascle gran, ai.

Xerràveu, a la vorera, asseguts.

Després devia anar-se’n

i potser es perdia pels erms. Les dones

petaven les unes amb les altres tarda i matí,

i se’ls feia fosc, deien, oh,

que tard que és, ui, l’hora, corrien

escales amunt.

Els homes tornaven de la feina o del bar

i volien sopar; a cops cridaven.

Es feria sovint; els homes i les dones greument;

les dones, no tant; als nens, massa.

Les ferides trigaven a guarir.

El carrer mateix era

una ferida al cos de l’urbs, i el cos,

una metàstasi que s’estenia

des del Cardener a les llòbregues aigües.

A la Muralla, tronava el timbal,

cascs, fusells, baionetes, una creu gegantesca

a pes de braç, uns galdosos galons

li arrabassen d’un cop de sabre

la boina a un vell.

L’Angeleta es llança pel balcó i jeu al terra

fins a la nit. Morta, esclar. Tot i així,

l’amargor no torçava la boca dels nens

► per més que els empudegava per dins.

Com, si no, s’explica aquesta tristesa d’ara?

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Això sóc jo

Escric de tant en tant. Tinc algunes coses publicades de manera esparsa per revistes i llocs semblants, en paper o digitals (Reduccions, Ateneu, Poesia de Girona, alguna antologia, Versos.cat i alguns altres). Fa un mil·leni o dos vaig guanyar una parell de premis petits que no val la pena esmentar. No em presento a premis ni concursos de cap mena. Als qui em llegeixin, m’agradarà que em deixin el seu parer. Sou benvinguts.

Manuel Ballester

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari