En el cicle anual escolar, el període de preinscripció i matrícula és un dels moments clau de l'any. Per moltes escoles és l'hora de confirmar que la feina ben fet és reconeguda per les famílies; per altres són setmanes d'un cert patiment, quan el nombre de sol·licituts no quadra, ni de lluny, amb les vacants que s'ofereixen

Demà comença una nova campanya de preinscripció, una mica més tard que altres anys, amb un nou Decret d'admissió que introdueix algunes novetats.

El repte és que els desitjos de les famílies encaixin amb un equilibri raonable de la diversitat de l'alumnat entre els diferents centres. Repte difícil, no només per la dificultat pròpia del procés, sinó també, i sobretot, perquè la societat, o una bona part d'ella, no vol aquest equilibri, si més no de portes endins. Tots volen el millor per als seus fills i moltes vegades el millor per a un significa haver-se d'allunyar d'altres ... els altres que no poden triar

La incidència del context

És imprescindible que les escoles coneguin quin és l'equipament tecnològic que els alumnes tenen a les seves llars i quin ús en fan, ells i les seves famílies, si no volem que el treball que es fa des dels centres estigui construït sobre el buit.

També cal que les polítiques de telecomunicacions tinguin en compte que les desigualtats territorials es converteixen també en desigualtats educatives. Cal que la xarxa arribi a tot arreu i en les mateixes condicions.

La setmana passada l'AIEC va celebrar les seves XI Jornades - III Congrés a Vilafranca del Penedès, sota el lema "El treball de la Inspecció d'Educació. Nous reptes, noves respostes".

Què és l'AIEC? L'Associació d'Inspectors d'Educació de Catalunya.

Què són els inspectors d'educació? Molta gent n'ha sentit parlar, però molt pocs podrien explicar què són, ni quants són, ni què fan. Moltes preguntes per respondre en poques paraules.

Els Inspectors d'educació són un cos docent, que a Catalunya està format aproximadament per 240 inspectors i inspectores (uns 200 són membres de l'AIEC) i que tenen l'encàrrec d' "assegurar el compliment de les lleis, la garantia dels drets i dels deures de tots els que participen en els processos d'ensenyament i aprenentatge, la millora del sistema educatiu i la qualitat i equitat de l'ensenyament".

Ja sé que dir això és dir molt poc (o potser és dir molt: llegiu-ho una altra vegada). Seria més clar explicar què fem en el dia a dia, però deixeu-me que ara només us expliqui quines són algunes de les coses que preocupen als inspectors i que es van tractar al Congrés:

- Les competències en educació a l'Estatut d'Autonomia.

- L'educació a la Segona República. La Inspecció d'Educació.

- Polítiques educatives a la UE. Equitat i qualitat als sistemes educatius.

- El procés de modernització de l'Administració Pública i els indicadors de qualitat.

- La descentralització de les competències educatives.

- Herminio Almendros. Inspector d'ensenyament i pedagog renovador a Catalunya.

- La funció de la Inspecció d'Educació en el procediment d'admissió de l'alumnat.

- La inspecció d'educació i els maltractaments a menors.

L'escletxa digital entre centres i alumnes

Junt amb el risc d’escletxa entre el professorat abans assenyalat, hi ha una altra escletxa, encara més perillosa, que hem de d’intentar reduir al màxim possible. Es tracta de l’escletxa digital entre els centres i l’alumnat. El discurs més habitual en els últims temps és que les TIC i Internet són eines, o ho seran ben aviat, totalment integrades en la vida quotidiana de tot ciutadà, i fins i tot requisits per viure plenament aquesta ciutadania. Traslladat a l’escola, aquest argument o hipòtesi de treball és que les TIC i Internet han de ser uns recursos tan habituals com els tradicionals (llibres, paper i llapis, pissarra i guix), que arribin a fer-se invisibles (Gros, 2000).

El dissabte passat va haver-hi debat sobre la sisena hora a Rosa Sensat. Es va quedar palès que, fins i tot entre persones compromeses amb la renovació pedagògica i sense prejudicis corporatius els punts de vista són força diversos, tot i que potser va predominar una visió constructiva, fruit en part de la resignació d'haver de reconèixer que el fet no farà marxa enrera, per tal d'aprofitar les noves oportunitats.

També es van assenyalar dues conseqüències col·laterals no previstes (o previstes amb molta imprevisió), i que esperem que amb el temps es puguin corregir:

- La degradació del treball en equip en alguns centres per la dificultat d'organització horària, per la manca puntual de substituts i per la incorporació de molts mestres novells alhora, i fins i tot de docents d'altres etapes per tapar forats. I també per la conjunció amb altres mesures, com per exemple algunes millores laborals per als mestres: la reducció d'una hora lectiva i l'increment de les reduccions de jornada.

- Les dificultats, en alguns casos dramàtiques, de les escoles bressol (0-3 anys) per poder cobrir les vacants del mestres que han marxat cercant una millora laboral.

Les tesis pretesament científiques del "disseny intel·ligent" ja no són només cosa dels americans o dels polonesos ultracatòlics. Ara ja tenim la versió "a la catalana", com el burro nostrat.

Entre nosaltres, alguna ment "preclara" intenta intoxicar els caps més suggestionables. Si cregués en Déu, pregaria perquè els eslògans d'aquesta colla no arribin mai a les nostres escoles.

L'article és de Miró i Ardèvol i es va publicar a la Vanguàrdia el passat 15 de gener.

He estat absent unes setmanes, perquè havia de finalitzar el meu treball (els que em vàreu llegir des del principi ja sabeu de què va).

El final ha estat esgotador, però tot plegat ha pagat la pena. Espero tornar a sovintejar les meves aparicions, i espero que alguns de vosaltres torneu a realimentar-me.

De moment, us aniré penjant algunes de les meves conclusions, sobre l'ús de les TIC a l'escola, a veure si vaig agafant el ritme.

Tendències i propostes 1

El pas del temps és implacable. Aquests dies, només 4 després de l’inici de curs, el debat sobre la sisena hora sembla que comença a minvar (no a les escoles que encara esperen mestres, és clar). La rutina va incorporant les novetats a marxes forçades.

La nova estrella del debat educatiu torna a ser la secundària (en realitat, ho ha estat durant tots aquests anys, excepte durant el breu parèntesi de la gestació del Pacte Nacional Per a l’Educació), debat esperonat per l’informe de l’OECD. La Conselleria prepara la presentació d’un conjunt de mesures per a la millora de la secundària, i associacions i sindicats ja es van posicionant.

Una de les mesures anunciades és la flexibilització del batxillerat, que en alguns casos es podria fer en 3 anys (de fet, ja es pot fer en 3-4 anys en el batxillerat nocturn). La UGT ja va fer la proposta fa uns dies i l’associació de càrrecs directius AXIA la inclou també en el seu document de propostes, del que pagarà la pena parlar més endavant.

Jo no hi trobo objeccions importants. Tot el que sigui flexibilitzar les vies acadèmiques en principi em sembla bé. Però no crec que hagi de ser una mesura generalitzada; caldria filar prim i deixar ben clar en quins casos i en quines condicions es podrà aplicar.

En un respir ja ha passat la primera setmana (i un dia) i com qui diu demà ja comencen les classes. Mai hi havia hagut un inici de curs tan “apretat”, i apressat. Tot i així, m’ha semblat percebre entre els mestres una certa il·lusió i una excitació, que també podria ser neguit, davant d’un nou cicle que es repeteix cada any, però que cada any és diferent. Hi ha novetats importants, i algunes incerteses (els canvis polítics poden ser positius, però en educació de vegades són frustrants i generen confusió, el que menys necessita l’escola).

Falten taules, falten cadires i falten mestres. Però totes les escoles, o gairebé, començaran el proper dimarts. Una primera constatació en aquest nou curs, per no parlar de “barracons”, sisenes hores o immigració, és que el col·lectiu de mestres s’ha convertit de la nit al dia en el sector laboral més ben ocupat i probablement més ben pagat a la seva edat. Un noi o una noia de 21 o 22 anys, acabat de sortir de la facultat, pot tenir avui un contracte anual a l’administració pública, amb un sou gairebé dosmileurista. El mestre que avui no treballa és perquè no vol (i vigileu els que no sou mestres perquè ja es busquen succedanis). Serà interessant veure com assimila i integra el sistema tota aquesta nova fornada així, d’una sola tacada.

No sé com ens ho faríem si tinguéssim exàmens de setembre; és evident que no són compatibles amb aquest calendari. Tot i així, i malgrat que nombrosos estudis, rigorosos, conclouen que els exàmens de setembre, com les repeticions, són molt costosos pels estudiants, per les famílies i pel sistema, i els resultats (en termes d’aprenentatge) són molt minsos, moltes persones, professors, els defensen. De fet la LOE permet que cada comunitat autònoma els pugui establir al juny o al setembre.

Jo per ara plantejaré només una objecció: si l’escola és l’espai on no es fan diferències entre els estudiants i es compensen, o s’intenta, les desigualtats socials de manera que tothom rep, en teoria, els mateixos ensenyaments, no hi ha res més desigualador que deixar en mans de cada família, i dels seus recursos econòmics, l’aprenentatge, el reforç o el repàs que caldria garantir durant l’estiu per tal que davant dels exàmens de setembre tothom tingués les mateixes oportunitats (una altra cosa són els treballs, o les tasques d’estiu que no comporten una acreditació, una nota, de la que de vegades depèn el futur). Només se m’acudeix un solució per garantir la igualtat d’oportunitats: que l’escoles estiguessin obertes tot l’estiu i els mestres treballessin per torns durant una part de les seves vacances. Si algun sindicat dels que defensa els exàmens de setembre inclou aquesta proposta en el seu programa potser jo també els votaré.

PS 1. Jordi: és el teu torn.

PS 2. Leo Bassi estarà al Capitol les properes setmanes. Anar-lo a veure pot ser una bona manera d’estar al costat de la llibertat d’expressió.

Queden unes poques hores per començar un nou curs, que s'espera amb moltes novetats i un bon nombre d'incògnites (un curs electoral no és un curs com els altres).

Ha estat tot un cicle, un curs, diferent. El bloc va començar amb unes finalitats més o menys definides, que han anat variant al llarg dels mesos. Al final s'han imposat sobre tot els comentaris polítics-educatius. Està bé que hi hagi gent que s'interessi per aquests temes i que pugui debatre i argumentar amb fermesa però amb tranquil·litat.

Probablement el cicle que comença demà, el curs 2006-2007, tractaré més de l'experiència quotidiana, de les escoles, els mestres i els pares i mares ... Ja ho veurem. Fins ben aviat!

Per completar el mapa del tractament de l’educació al nou Estatut, veiem quantes vegades i en quins articles apareixen els termes ensenyament o ensenyaments. En total surten 38 vegades (per veure el recompte llegiu la resta de l’article).

Deixant de banda la interessant distinció entre educació/ensenyament que introdueix l’actual Estatut, és evident l’elevat grau de detall, alguns dirien intervencionisme, a l’hora de tractar-hi l’educació, especialment en relació amb les competències en educació, també l’universitària, i en l’àmbit dels drets i deures, amb moltes referències als drets i deures lingüístics. Està per veure si això servirà per superar la poca operativitat de la manca de definició de les competències educatives (plenes?) en l’Estatut de Sau.  ( ... més )

A l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que avui entra en vigor, el terme Educació apareix 16 vegades:

- 2 al capítol de drets i deures.

- 5 al capítol dels principis rectors (a "educació, recerca i cultura", "medi ambient" i "mobilitat i seguretat viària").

- 1 al capítol del govern local.

- 1 al títol de finançament.

- i 7 al títol de competències: 1 a "consum” i 6 en un mateix article, el número 131, dedicat a l’educació.

Cal assenyalar també que ensenyament/ensenyaments apareix 38 vegades en l’actual Estatut.

A l’Estatut del 79, la paraula educació no apareixia cap vegada, mentre que el terme ensenyament es trobava en 3 ocasions: una referida a l’ensenyament de l’aranès, una segona en relació amb les transferències i una, només una, a l’article 15, sobre les competències en ensenyament, on feia servir el concepte de competència plena, afortunat en el seu moment, però que després s’ha mostrat molt poc operatiu, pel fet que les competències exclusives reservades a l'estat per la Constitució o encomanades al govern central en les diferents lleis orgàniques, el van deixar pràcticament buit de contingut.

Caldrà veure què canviarà en els propers anys amb la concreció i el desenvolupament de les competències sobre educació de la Generalitat de Catalunya recollides en el nou Estatut.

Diuen (a La Vanguardia) que els mestres suspenen en anglès perquè només el 7 % és capaç de fer la classe en un idioma diferent del català o del castellà, sense comptar-hi els professors de llengua estrangera.

Segur que el nostre nivell és inferior a l'holandès (el 50 % pot fer classe en una llengua estrangera), però a mi em sembla que per donar una classe en una llengua que no és la teva s'ha de dominar molt l'idioma. Si als professors de llengua estrangera i al 7 % que en dominen una afegim els que tenen un nivell acceptable i aquells que s'estan formant potser conclouríem que els mestres i professors són un col·lectiu amb un nivell de coneixement i ús de llengües estrangeres per sobre de la mitjana de la població.

Ben segur que la situació és molt millorable i cal fer tot el que sigui necessari, però el problema és històric i de tota la societat: al nostre país, i al país veí, mai ha esta prioritari l'aprenentatge d'altres llengües, fins hi tot s'hi ha generat rebuig.

I així ens va, només cal veure els pocs cinemes on es poden veure pel·lícules en versió original i la poca o nul·la presència que tenen a la televisió.

(podeu llegir l'article complet a continuació)