El violinista celest

Si ara mateix expliqués la història que tinc al cap, potser seria una decepció per a molts dels lectors d’El Violinista Celest. En literatura volem ser originals, tot i entendre de seguida que les grans històries ja han estat narrades. Però el lector espera aquesta originalitat per enganxar-se als textos, espera la sorpresa, allò desconegut. Si pensem bé en el significat de la paraula ?original? no és difícil veure que adquireix aquesta condició qualsevol aspecte de la vida amb el qual no hem pres, encara, un contacte que ens hi aproximi. Perquè pensem en l?originalitat d?alguna cosa quan actua com a detonant de coneixements que encara no controlem en el nostre món de referència. Però també funciona una altra màxima -i potser per això la grandesa de la literatura-: les històries més pròximes, les més simples, les més quotidianes, troben de nou un camí d?originalitat quan l?escriptor sap conduir-nos per elles a través del treball creatiu que, de vegades, assoleix una transcendència gairebé màgica.

La història que podria explicar a bon segur que seria compartida per molts lectors i lectores. Parlaria d?un jove aspirant a escriptor que de vegades necessitava respirar del seu trànsit pels llibres de la gran literatura i, es dedicava, amb una certa religiositat, a llegir novel·la negra, o novel·la d?enigma, o novel·la de crims. Hi ha moltes definicions per aquest gènere que, lluny de ser menor, ens ofereix en alguns casos les millors aproximacions al món actual, amb anàlisis de la societat que no sempre altres novel·les més, diguem-ne, ?serioses? són capaces d?igualar.

Però no penseu que he canviat gaire els meus hàbits. Quan rebo dos o tres decepcions seguides com a lector, quan les novetats o les recuperacions no donen el pes del què vull llegir, torno a la novel·la policial, perseguint l?emoció d?una bona història ben narrada. En l?últim d?aquests episodis, amb una compra de quatre llibres de butxaca, he trobat un autor que ja no podré abandonar fins que acabi la lectura completa de les seves obres. No era fàcil que m?atrapés, decebut també pels altres tres autors de la compra a la desesperada. Però ara puc dir que el descobriment d?aquest any serà Michael Connelly. I espero explicar per què…

Possiblement un dels personatges de ficció que com a lectors tenim més assimilat és el del policia madur en una ciutat americana ?sovint Los Ángeles, Nova York o San Francisco-, un tipus dur, savi pel pes de l?experiència, una mica ?macarra? i pretensiós. No dubto que al llarg dels últims anys han arribat altres detectius interessants, de països de l?Est o del Nord d?Europa, personatges més humans, diferents al detectiu clàssic. Però feia temps que no em trobava amb un personatge plantejat des d?un punt de partença tan seriós, tan versemblant, com l?inspector Harry Bosch, de Michael Connelly, que també té en castellà una web molt il·lustrativa de la qualitat dels seus seguidors.

El punt de contacte amb Bosch, el primer, ha estat a través de la novel·la Ciudad de huesos, publicada dins la col·lecció de butxaca Byblos, d?Edicions B. La novel·la és esplèndida del començament al final, amb nombrosos clímax que mantenen l?atenció del lector, amb uns plantejaments del món criminal que ens el fa proper, humà, quotidià, d?una complexitat que t?atrapa en la seva xarxa canviant. Partint d?una antiga història del 1914 a Los Ángeles, on es van trobar els ossos d?una dona víctima d?un homicidi 9.000 anys enrere, Connelly articula una novel·la amb aquest argument però retrocedint només 20 anys en el temps de l?assassinat. Així, es posa en marxa una investigació impecable, des del punt de vista de la condició humana -se?n poden fer creus els del CSI-, però Connelly va molt més enllà gràcies a l?entitat, a la qualitat dels personatges, de tots els personatges, que apareixen en la novel·la.

Sí, Harry Bosch és un detectiu que ve de la vessant clàssica ?Connelly admira Chandler, però també James Ellroy-, que dubta, que té conflictes amb els seus superiors, però en tot moment la intensitat de la seva dedicació és corprenedora. A més a més, Connelly no oblida que tota història necessita una estructura sòlida. Tot plegat, personatges, motiu, estructura i la qualitat gairebé poètica o les el·lipsis a l?hora d?explicar certes coses, la fan memorable.

Ja sóc conscient que potser llegireu això i pensareu: Mira, aquest, quin descobriment! Però em guardo un as en la màniga. Si ja haveu llegit Connelly, potser vàries de les seves històries, us porto la davantera. Jo encara podré transitar la resta dels seus llibres i gaudir amb les mels de la primera lectura. De moment, aquesta Ciudad de huesos, ha confortat una mica els calors estivals, i no precisament per la seva lleugeresa.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!