El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
L’ART COM RAJA (X): PAISATGE PINTAT / PAISATGE ESCRIT (Narcís Oller i la pintura a Pilar Prim).
?Totes les arts provenen de la mateixa arrel. Per tant, totes les arts són idèntiques. Però allò més misteriós i més engrescador és que els ?fruits?, tot i venir de la mateixa font, són diferents.? Això deia Kandinsky en un petit article del seu llibre El futur de la pintura. Sempre he pensat que l?impuls inicial de la creació té aquest origen comú que més tard es distribueix segons els talents o els interessos de cadascú. D?altra banda, les relacions entre literatura i pintura no són cap novetat. Sovint, però, es presenten com una nebulosa poc accessible, com una idea difícil reservada als teòrics o als filòsofs.
El tema d?avui, la novel·la de Narcís Oller Pilar Prim, ens limita el camp de manera significativa. Però aquest és un gran atractiu per enfrontar-se a qualsevol aspecte de la creació. Hi ha assumptes als quals, sense cap mena de dubte, han fet o faran esments els meus companys de jornada. Em veig obligat a recordar, però, el debat entre Realisme i Naturalisme, tan present en una època que lluita contra el pes del Romanticisme, en un moment històric en què la Revolució Industrial ha canviat radicalment la societat, o en un context cultural en què assoleix un pes significatiu el J?acusse…, del novel·lista francès Emile Zola.
En el camp de les arts, el descobriment de la fotografia o la irrupció de l?impressionisme pictòric, marquen de manera especial un ritme artístic al qual és convidada sovint la literatura…
Si parem atenció a l?obra literària de Narcís Oller, podem descobrir de seguida que cap ni un dels fets esmentats li eren aliens. Els motius eren molts. Hi havia els de caire personal, com ara l?amistat amb Santiago Rusiñol, ben documentada amb cartes, llibres i articles. Rusiñol i els seus companys modernistes, entre ells no ho oblidem pas, Ramon Casas, van establir l?eix París-Sitges, pel qual van entrar sense aturador, en un d?aquests episodis que preludia la idea d?Europa, les novetats franceses.
Em plau especialment d?aquest període un fet que ve donat amb l?època, com és l?atenció que es dispensa a les ?arts menors?, aquelles que durant molt de temps s?han considerat arts menors. Així, en literatura, en part també per herència romàntica, cobren importància les memòries, els articles, les cartes, els diaris. I aquest fet té una anècdota concreta en el camp de la pintura, i és que Rusiñol i els seus companys de generació, en voler provocar, decideixen exposar i atorgar la mateixa importància artística a arts com l?aquarel·la o el dibuix.
D?altra banda sabem dels viatges d?Oller a París, ben documentats per Alan Yates al seu estudi sobre l?escriptor, una ciutat des d?on ens envia cròniques que apunten un ?estat transitori? de les arts plàstiques, on troba alguna cosa que no acaba ?de ser realista?. Diu Oller: ?l?art segueix el seu camí conegut, sens altre ideal per ara que lo molt nobilíssim d?acostar-se més a la naturalesa.?
Potser caldria discutir algunes coses d?aquestes opinions del novel·lista convertit en cronista. De vegades sobta que ens parli d?una absència de finalitat. Sobretot si pensem que els impressionistes ja han fet la seva amb resultats importants, fins i tot revolucionaris, o que Nadar des del seu atelier de París ens fa ja considerar les dimensions artístiques de la fotografia.
Per sort, aquesta opinió d?Oller canvia en escrits posteriors, i fins i tot apunta l?existència d?una ?escola catalana, digna de suma atenció i molt més moderna i sòlida en sa factura i tendència? que la de la resta de l?Estat.
Sabem que les relacions entre les diverses arts no són cap novetat, deixeu-me apuntar només l?especialíssim cas de Leonardo Da Vinci, però sento un especial interès per les èpoques en què aquestes relacions es converteixen en una peça clau.
Per molts motius, també arquitectònics, per exemple, a més dels ja esmentats el modernisme estableix un punt d?inflexió que, segons crec, és símptoma de modernitat. Encara que sembli paradoxal per una qüestió terminològica, no sempre les paraules il·lustren amb exactitud la realitat. Però tots els punts que hem assenyalat fan aquest cas molt diferent.
Si volem el que més sobta de l?obra d?Oller és la puresa de la seva dedicació a la narrativa, i sobretot a la novel·la. L?escriptor demostra amb aquest impuls tan ben dirigit la seva ambició, ben acompanyada per les lectures de la narrativa europea de l?època. Però de tota aquesta idea de la cultura que li transmeten els seus amics, Rusiñol o, per exemple, el crític Josep Yxart, un dels personatges més interessants i significatius d?aquell moment, havia de quedar alguna cosa. I penso que les idees sobre la pintura que sens dubte comentaria sovint amb els companys són un dels punts més destacats.
Es podria argumentar, sens dubte amb una certa raó, que Oller era un escriptor naturalista, que no semblen estranys, doncs, els seus coneixements d?una teoria del paisatge pictòric. Però no sempre seria cert. Pensem per exemple en els paisatges de l?ànima de l?Emilia Pardo Bazán, en molts passatges més interiors que plàstics.
La lectura de Pilar Prim ens proporciona alguns exemples ben marcats d?allò que venim exposant. La novel·la que ens ocupa avui participa amb un cert equilibri que els especialistes sabran explicar millor que no pas jo, de la narració psicològica, de la novel·la moral o de costums, i del naturalisme. Però quan entren en joc aquestes descripcions del paisatge, descripcions per altra banda inoblidables pel lector del llibre, trobem punts que ens criden poderosament l?atenció des del punt de vista de la pintura.
El primer es troba a la famosa ascensió a la Collada de Tosses. Al novel·lista li preocupa especialment la posició del sol i aquesta marca els paràgrafs que hi dedica. També ens sorprèn posteriorment en comparar la vall de la Cerdanya amb un ?lluminós i esplèndid diorama?, com sabeu un element que va inventar el pintor i fotògraf Louis Jacques Mandé Daguerre, que es pot descriure com un ampli decorat de diversos plans retallats i amb una il·luminació especial, amb la qual cosa es produïa un efecte de perspectiva a l?espectador. Oller, doncs, no és en cap moment aliè as avanços tècnics i científics que fan evolucionar l?art durant el segle XIX.
Però hi ha més. Hi ha també una consideració del paisatge pictòric que hauria firmat qualsevol paisatgista de l?època, com ara quan al capítol III de Pilar Prim: L?Elvira vol trobar un fragment de paisatge adequat per a donar-se a la pràctica de la pintura, però no troba res per a pintar perquè l?horitzó, davant les altes muntanyes, no té cel. És curiós que la concepció sigui tan clàssica. Ja ens trobem al 1906, tot i que la novel·la va ser projectada abans, però demostra que la seva idea del paisatge tenia poc d?impressionista, si més no en aquells moments. Ja sabem que els impressionistes, introduint les maneres de la fotografia, no tenen problemes a l?hora de retallar imatges o escenaris per on sigui necessari.
Hi ha un altre lloc on aquesta concepció clàssica del paisatgisme es fa encara més evident: Quan després de fer l?ascensió a la Collada, arriben a la vista de Puigcerdà, Oller ens comenta que Puigcerdà, ?s?atansava, pigallejava ja en son prominent setial, arremolinat a l?esquerra de son campanar, com munt de fitxes de dominó trabucades al peu de llur capsa encara dreta?. Aquesta descripció de la vila ens parla en realitat d?allò que en pintura s?anomena la secció àuria o daurada, que persegueix l?èmfasi d?un quadre tot marcant l?espai més singular dins l?escena pictòrica, en aquest cas el poble, al qual serveix de línia singular el campanar.
Bé, i hauria molts altres exemples, però ho deixo aquí. Espero haver establert algunes notes per a la reflexió sobre el paper de la idea de la pintura en Narcís Oller, tot i la limitació de temps i l?inconvenient de tenir només com a punt de referència la novel·la Pilar Prim.
Xulio Ricardo Trigo
(Conferència a Valls, abril 2006)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bon dia, Xulio!
Sé que no és una obra mestra aquest poema, però crec que respon la frase de Kandinsky i l’entrecreuament de les arts que tractes a la teua conferència. Avui he pensat que la pràctica era més important que la teòrica:
Raphsody in Blue
Aquest Gershwin dels ous i la Rapsòdia
explotant-me la tarda per la casa
em suborna com vol amb la utopia
amarga de la mel d’un clarinet.
Quin malparit orgull espenta el vidre
de l’Atlàntic i promou que el fosc
blues d’una tuba en marxar l’automòbil
acarone la seda i les pedrades?
No és aqueixa l’aurora de tarquim
afusellada amb què va plorar Lorca
un món incomprensible de misèria?
Per què, llavors, parixen les trompetes
daurades filles lànguides de saba
i els gratacels merenga i pus i el fem
colònia que escridassa els carrers?
És Nova York l’abisme indispensable
d’una fossa on ballen els cadàvers
o una barreja còsmica de signes
que destriem abans del soterrar?
Sembla que udolen mòmies, ara,
i ho fan seguint les calces de les dones
badallant albellons i cràters lúcids
de càntics africans tendres encara.
Les escolte apropar-se amb la ràbia
amb què Michel Camilo trenca l’ivori,
no importa amb quin dit prem la sostinguda
perquè és hoste del ritme la sordesa
i silenci el soroll dels afalacs.
Una abraçada.