El violinista celest

Durant molt de temps la literatura personal en català –alguns en diuen literatura del jo- ha estat reservada a autors de provada saviesa segons unes coordinades que no sempre funcionen. Qui volia publicar un dietari, unes memòries o uns senzills fragments havia de tenir més de setanta anys i, si era possible, que la seva vida declinés inexorablement. Aquesta exigència es va trencar amb alguns autors ja mítics de la generació del 70, com ara Feliu Formosa i el seu dietari del 1979, El present vulnerable, però també pel Quadern de tres estius, de Jordi Pàmias, o el sempre fascinant Dietari, de Pere Gimferrer. Amb tot, aquest tipus de llibre continuava vetat per autors més joves. Una paradoxa que deu sorprendre qualsevol observador imparcial, sobretot tenint en compte que aquest nostre és el país de Josep Pla, Gaziel o Joan Fuster.

La paradoxa adquireix una dimensió major a hores d’ara, a començaments del segle XXI, si tenim el sa costum de recórrer la literatura europea i hispanoamericana per endinsar-nos amb plaer en autors com Imre Kertész, W. G. Sebald, Claudio Magris, Ricardo Píglia, Enrique Vila-Matas o Carlos Monsivais. En català, però, tot i els notables intents d’autors com Josep Piera, Enric Sòria, Josep Iborra, Josep Ballester, Miquel Desclot, Guillem Simó o Vicent Alonso, entre d’altres, el gènere continua marcat per una certa aureola de provocació gratuïta. No és estrany, tenint en compte l’espai escàs que li dediquem avui en dia a la reflexió i a la memòria.

Ramon Guillem, poeta imprescindible d’aquest canvi de segle i també notable autor de novel·les i relats, havia publicat el 1992 un dietari com La cambra insomne (Tres i Quatre, premi Ciutat d’Elx) capaç de situar-nos al bell mig dels temes i idees que recorren la ment d’un escriptor. Si haguéssim d’establir una definició ràpida d’aquell llibre penso que el podríem qualificar com a essencial i necessari per entendre l’univers de l’autor.

Ara, més de quinze anys després, Guillem ha publicat un nou dietari, Com l’angèlica…

Les coordinades no varien gaire: és un recorregut per matèries que domina o que formen part de la seva curiositat intel·lectual; la poesia, és clar, però també la música, les arts plàstiques, la bibliofília, una certa actualitat que esdevé tamisada per la literatura. Però el gènere, que pot seguir vessants molt diverses, guanya en interès quan l’escriptura es desenvolupa a través de la precisió d’un autor acostumat a enfrontar-se a la paraula des d’una dimensió poètica. És la regla d’or del fragment literari, com l’orfebre que talla una pedra preciosa, així la paraula adquireix tota la seva força primigènia i destil·la significats ocults.

Més enllà de la perícia i la curiositat en la recerca dels temes, la prosa de Guillem traspua la sensació de text treballat per assolir una escriptura plena de sentits. Com l’angèlica és un d’aquests llibres que necessitem tenir a prop, llegir-lo a petits glops, per anar copsant des de la calma la bellesa de les seves formulacions.

____________________

Ramon Guillem, Com l’angèlica, Pollença, El Gall Editor, 2007, 148 p.

(Publicat al Serra d’Or)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!