L’estat de la literatura catalana als Octubre.

Divendres passat vaig participar a la Taula Rodona ?La literatura catalana 300 anys després d?Almansa", dins el Premis Octubre de València. Es tractava d?analitzar la situació de la literatura catalana actual i la taula va comptar també amb la presència de Sebastià Alzamora i Vicenç Llorca.

Us deixo a ?El violinista celest? un resum de la meva intervenció, per si suggereix algun debat.

INTERVENCIÓ TAULA RODONA PREMIS OCTUBRE 2007

Els més propers ja teniu coneixement que la meva pretensió en aquesta mena d?actes no és tant expressar l?opinió del crític professional, no m?ho considero, ni molt menys, com indagar l?opinió d?un lector com ara jo, i d?això sí que presumeixo, preocupat per la salut de la Literatura. És una preocupació egoista, és clar, perquè la salut d?una literatura influeix, i no poc, en els seus escriptors.

Però com hem dit o pensat molts de nosaltres en alguna ocasió hi ha una condició imprescindible per a ser escriptor, i aquesta és ser un lector actiu, un lector que investiga les novetats literàries del passat i del present, que segueix els autors que l?interessen i que prescindeix de recomanacions no autoritzades.

Des d?aquesta perspectiva de lector vull avui parlar de tres aspectes que segons crec escalfen l?actualitat de la literatura catalana. Després podrem discutir si aquests aspectes fan avançar o no aquesta realitat que Baltasar Porcel va definir molt bé l?altre dia quan va dir que el problema no era la literatura catalana sinó el país que tenia al darrere…

Perquè tenir un bon equip no suposa que les coses vagin bé. Potser Johan Cruyff ja parlava de literatura quan feia culpable l?entorn dels mals del Barcelona. I és que no pot existir un equip saludable si l?entorn s?ocupa, sistemàticament, de dinamitar les bases que el sostenen.

Johan Cruyff ja no és l?entrenador del Barça, però aquest ?entorn? sembla haver-se instal·lat també en altres aspectes del nostre país. Per exemple en la Literatura.

Així, vull deixar tres apunts sobre temes que són del meu interès com a lector i que, em penso, condicionen a hores d?ara la salut de la literatura catalana: l?assaig, els best-sellers i els blocs.

1. Vagi per davant que no considero la literatura catalana una literatura petita, que hagi d?estar a la defensiva, que necessiti emmirallar-se en altres. Però si una situació clama al cel és la de l?assaig. Hi ha, crec que tots ho sabem, grans assagistes que escriuen en català, però la seva capacitat per incidir en la cultura catalana és molt limitada. En primer lloc per l?escassa consideració que provoca en el món editorial. Les editorials, abocades a un model que només prima el negoci, obliden que l?assaig és el gènere que més ajuda a construir una societat.

Tot i els esforços d?editorials petites, publicar un assaig en català s?ha convertit en un impossible, molt més si l?assagista vol comunicar amb un bon nombre de lectors. Tant és així que si proposes a les agents literàries un assaig que vagi més enllà de la ironia o la broma fàcil, l?únic que pots esperar és que et respongui: Doncs com no l?escriguis en castellà millor que et dediquis a un altre gènere.

Posaré només un exemple de la greu situació en aquest gènere. I és que assagistes de qualitat, com ara Antoni Martí, que acaba de publicar un fascinant estudi sobre els cafès com a espai on neix la literatura moderna, hagi hagut de quedar finalista del premi Anagrama, és clar, en castellà, per veure reconeguda la seva excel·lent tasca. Ens manca una editorial que aposti de manera decidida per l?assaig. I això és una mancança greu per la salut d?una literatura.

Però també hi ha una qüestió de credibilitat. Quants lectors m?han mirat amb un somriure fàcil en comentar la bona salut de l?assaig en llengua catalana. Pèrdua de prestigi? El signe dels temps que caminen cap a la globalització? En podem parlar si voleu.

2. Vivim un moment en que la literatura catalana s?ha mostrat internacionalment, amb poca o molta fortuna, però no és aquest el tema de la meva anàlisi. El que em sorprèn és que es qüestioni des del mateix món literari l?oportunitat que suposa per a la literatura catalana l?èxit internacional d?alguns escriptors, arribant fins a l?absurd de dir que no són literatura seriosa.

No seré tan ingenu de dir que la qualitat de la literatura la marquen els lectors. Això és una visió del marxisme més primitiu: apropar la literatura al poble, la cultura a les masses. Però és cert que en un món editorial marcat pel negoci, el fet que alguns escriptors assoleixin la categoria de super-vendes ens dóna avantatges que en cas contrari no tindríem. Per exemple, l?èxit d?alguns llibres ha permès que es converteixi en una pràctica habitual la publicació conjunta en català i castellà de molts títols. Aquest és un fet que obre camins, que normalitza, això que abans dèiem tant i ara sembla importar menys.

D?altra banda, em sembla ridícul crear un únic cànon on només tingui lloc la literatura més ?innovadora?, dit entre cometes, o ?difícil?, dit també entre cometes, o ?ingeniosa?, més cometes encara. Si passem dels malament anomenats subgèneres, de la Ciència-Ficció, de la novel·la negra, de la novel·la històrica, passem d?una tradició important de la literatura universal.

Com a lector vull poder triar entre una novel·la de Jaume Cabré, de Sánchez Piñol, de Quim Monzó, de Jaume Fuster, de Miquel de Palol… Ja diré jo quin tipus de literatura vull llegir en cada moment. Perquè tots aquests noms proposats fan literatura, alguns amb més encert, altres amb menys, però una literatura no es construeix només amb excel·lències.                                              

3. Si hi ha un aspecte que ens hauria de fer posar les piles és la poca visibilitat de la nostra literatura als mitjans de comunicació. Els diaris de més tirada, en castellà, semblen criticar els llibres només per demostrar que la gran majoria de la literatura catalana és un autèntic desastre, mentre promocionen només un pal de la baralla de manera sectària i barroera. Mentrestant, aquells que tradicionalment s?han ocupat de comentar-la limiten les seves pàgines en pro d?una modernitat que en molts casos ha quedat antiquada.

Quins camins li queden a un lector que vol llegir i sentir parlar de literatura? Sorprenentment hi ha els blocs, els blocs literaris o sobre cultura. Alguns funcionen des de la militància lectora, altres arriben a assolir una estimable categoria.

Els blocs a poc a poc han anat establint un lloc d?encontre entre lectors i escriptors o, senzillament, entre afeccionats a la literatura, un encontre que va més enllà de la ressenya al diari o l?aparició fugaç a la TV. Per la qualitat de la relació que sovint s?estableix, els blocs estan cridats a ser un observatori literari al qual tots acabarem parant atenció. I a més a més, la informació o la crítica o l?opinió que s?obri camí en un bloc no és flor d?una edició diària, sinó que roman sovint per mesos o anys a la disposició del lector.

Perquè digueu-me si no hi ha res més ridícul que limitar l?entrada en Internet als suplements culturals, mentre podem trobar en obert notícies del tot intranscendents.

És evident, però, que els blocs no poden servir com a única solució a la vida sovint subterrània que viu la literatura catalana en molts mitjans de comunicació, però els demostren que hi ha altres sortides i que assajar-les és responsabilitat de tots.

(A la fotografia: Edifici Octubre)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *