El pèndol de petites oscil·lacions

Avui és 8 de març, dia internacional de la dona  treballadora .  Un dia per retre homenatge a totes les dones que ens van precedir en la conquesta de les llibertats i la igualtat.

A les manifestacions per a la Pau i contra la guerra d’Iraq, de fa tres anys, vaig escriure aquest relat,commoguda per les dones grans que hi vaig veure i el seu coratge:

Un sabor salat a la gola , com un glop de mar, se li passejava sovint. De la gola als narius i dels narius a la gola. Feia temps que l’acompanyava.  Per no res: per un record, per un no poder fer , per un oblit, per una solitud, per un retret, per una mancança. Per un fred al moll dels ossos, per la mort d’una companya … Quan això li passava, s’empassava la saliva, mirava cap enlaire per no deixar caure les llàgrimes i premia el nas, amb un gest que resultava habitual i es podia interpretar com un tic.

Aquestes llàgrimes contingudes l’ajudaven a viure, pel seu regust, per la seva força, pels petits moviments que feien tantes parts del seu cos per a no plorar. L’emoció tremolosa, desbaratada, era molt millor que el fred als ossos o el buit al pit, millor que la solitud aquella que de vegades sentia i la feia semblant a una taca d’humitat a la paret, com un núvol que es dispersa i ningú no torna a pensar en la forma que tenia, ni tan sols recorda haver-ho vist mai. Talment així se sentia ella. S’hi capbussava en aquesta lassitud cap al no-res i el temps tornava una bombolla protectora i eixorca

Potser no calia esperar a ser molt valenta per a canviar alguna cosa. Potser l’esperança no era només patrimoni dels forts. Potser ella sabria, com altres vegades, allò que cal fer, sabria sortir al carrer, amb vent de cara o amb pluja, i deixar les coses ben clares. Potser el temps podia ser una comella suau i fèrtil fins a la mort.

Sí, estava satisfeta d’haver-hi anat. La pluja no havia aturat de caure en tota l’horabaixa. Els paraigües eren una estesa de colors que feien un gran envelat. La gent lliscava lentament i de tant en tant s’aturava, com fulles a un estany, com boles lluents a un billar estibat.

 La seva neta escridassava, vehement. Els joves havien fet llençols amb lemes per a la pau i escarnien els defensors de la guerra. Altres duien coloms al cap, aferrats als capells.

La pluja feia belles les cares banyades i emocionades. Tots sabien per què eren allà. No s’ho deien. No calia. Hi eren. Va veure molta altra gent gran, com ella. Havien trobat motiu per a unir-s’hi, per anar-hi.

Sempre hi ha una primera vegada. No s’ho hagués figurat mai que eren tanta de gent, tots plegats. Compareixien  per una voluntat de sobreviure, de parlar clar. Després de molts silencis i avorrides costums, podien donar-se cita, alhora, en una plaça, que, com un cor, escampava, intermitent, els manifestants, nodrint uns carrers massa sovint anodins.

A ella li semblava estar més viva. Li semblava haver fet alguna cosa, precisament per a continuar viva. Sentia el cor bategar al pit, als polsos, a la gola. Els ulls oberts, la boca sucosa, l’esguard acolorit i no tenia ganes de plorar. Les taques liles que li ombrejaven les cames, com flors de buguenvíl·lea, eren un bell presagi.

            Després d’haver anat a la manifestació se sentia molt millor. Feia temps que no se sentia tan bé. No havia estat una decisió gens fàcil de prendre, per a ella, que no hi havia anat mai a cap, de manifestació. Recordava vagament una fotografia que guardava la seva mare, entre retalls de premsa i postals, d’un grup de dones sufragistes, demanant el dret a vot, amb capells de llana, abrics llargs  i pancartes. Sempre li havia agradat de veure-la. De petita li demanava a la mare que li mostres i li contes tot el que elles volien. La mare li deia que eren dones valentes que obrien camins.

Les coses que té el cap…Aquest vespre li havia vingut aquella imatge i el somriure de la seva mare, quan accedia a contar-li la història de les sufragistes. Amb els ulls clucs entenia la força d’aquelles mirades, que la van fascinar. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!