Alguns companys estan patint amb tot
aquest debat al voltant d’Esquerra. Existeix el risc que no se sàpiga
aprofitar l’oportunitat, que la batussa i la desqualificació
arribi més que no pas el debat sobre l’estratègia.
Això, coincidint amb aquests dies, fa l’experiència
molt propera al viacrucis. Però si de tanta passió i
martiri n’ha de sortir una resurrecció que duri més de
dos mil anys, jo ja signo, no?
En un comentari a l’apunt d’aquest
matí, en Sergi Pascual (recordeu que podeu contrastar el punt
de vista d’aquest bloc amb l’apunt
que ell ha publicat com a rèplica) corregia la Roser en la
seva classificació ideològica dels diferents corrents
que aspiren a dirigir Esquerra i a propòsit de Joan Carretero
escriu: “Finalment, et puc assegurar que Carretero no ha dit mai
que vulgui pactar amb CiU, sinó que cal prioritzar l’eix
nacional a l’hora de pactar. CiU no és sobiranista, quan ho
sigui serà relativament fàcil pactar per avançar
cap a la sobirania. Mentre no ho sigui, es pot pactar indiferentment
amb socialistes i amb CiU, o, més probablement, amb cap. En
tot cas, qualsevol pacte ha de tenir una visualització clara
en avenços cap a la nostra sobirania.” Si Carretero
prioritza l’eix nacional, no li deu ser indiferent pactar amb PSC o
CiU. I com diu ell mateix tot seguit, el més probable és
que posar com a condició l’avenç cap a la sobirania
portés Esquerra a l’oposició. Crec que aquesta és
l’aposta de Carretero. Deu estar convençut que l’oposició
seria rendible. I no dic que no (en tot cas tard o d’hora tindrem
ocasió de comprovar-ho), però no en tenim garanties.
Enric Canela, que també està
seguint el debat amb atenció des del seu punt de vista
sobiranista, hi afegeix un comentari esquemàtic en deu punts.
I mentre tot aquest debat continua, hi ha qui comet l’error de
confondre això amb la fi de l’independentisme. I ves per on,
podríem presenciar una eufòria nacionalista espanyola
en boca tant de PP com de PSOE que acabés tenint el mateix
efecte que va tenir per al PP. Resulta que el centredreta moderat que
anunciava Aznar i que tenia en Josep Piqué un valor evident
per aconseguir trencar la resistència catalana va perdre el
cap amb la majoria absoluta. Espanya i Catalunya tenen dinàmiques
diferents. I l’eufòria socialista els porta de pet al mateix
parany en què va caure el PP. Llegiu el que escrivia Canela:
“Al meu parer el PSC ha tocat sostre
electoral, difícilment podrà créixer i ajudar al
conjunt del PSOE, no té lloc on treure més vots; el PP
podria tenir-los. En aquesta situació auguro una decidida
política del govern espanyol per frenar les aspiracions de
Catalunya.” I completeu-ho amb altres
anàlisis igualment intel·ligents com la de Tremosa:
“A Madrid interpreten que són
el PSOE i ZP qui han obtingut 1,6 milions de vots a Catalunya, mentre
que el PSC només en treu la meitat quan es presenta sol a la
Generalitat. I allà també creuen que la reculada del
PSOE en diferents territoris de l’Estat és deguda a la
política d’aliances del PSC al govern català. Les
relacions entre ZP i Montilla seran més difícils que
abans, ja que la propietat dels 25 diputats de Catalunya no es veu
igual a Ferraz que a Nicaragua: el PSOE creu que són seus.”
I per acabar,
voldria recuperar una vella idea que sembla que ha quedat a la via
morta, però que indubtablement revifarà aviat:
l’equidistància. Esquerra és un partit d’esquerres com
ho pugui ser el PSC però sense el llast d’un nacionalisme
espanyol que impedeix denunciar l’espoli fiscal; i és un
partit catalanista com ho pugui ser CiU, però sense el llast
d’haver de conciliar un sector unionista o regionalista i un altre de
nacionalista o sobiranista. A Esquerra tothom és
independentista. Ho recupero perquè aquests dies estem
debatent molt sobre l’estratègia de pactes i cal valorar que
Esquerra no es pot presentar a unes eleccions donant entenent que no
pactarà en cap cas amb el PSC. Si es perd aquesta
equidistància, només queden dues opcions. Si la gent
interpreta que ERC ha decidit canviar allò que alguns en diuen
la supeditació a Montilla per la supeditació a Mas,
voleu dir que recuperarem l’atractiu? I si s’hi arriba apostant
clarament per l’oposició, és possible que una part de
l’electorat torni a votar Esquerra, però igualment n’hi haurà
que faran vot útil i triaran CiU perquè plantin batalla
al PSC.
Seria un error que
el congrés d’Esquerra s’acabés amb la conclusió
que en cap cas es pot tornar a pactar amb l’espanyolisme. Si jo vull
quedar-me amb la casa d’algú altre i sé que aquesta
persona s’emprenya si ha de conviure amb segons qui, ho tindré
claríssim: li enviaré algú amb qui sigui
francament difícil de conviure, a veure si és ell qui
s’emprenya i marxa fastiguejat. I la casa, per a mi tot solet.
Recordem allò de nacionalitzar
Montilla i rematem la feina, si us plau.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Realment està clar que ens sobren paraules i ens falten fets, quina forma de psicoanalitzar-nos i furgar-nos i retorçar-nos com si fos una teràpia col·lectiva.
És el moment d’actuar, això és el que il·lusiona.
Els arguments aquests proTripartit2 què voleu que us digui? no cal dir res, simplement han estat electoralment refusats. Afegiré alguna coseta: ja s’ha comprovat que estar en un govern en aquestes condicions és letal per Esquerra, doncs es canvien les condicions, o el govern, o se’n marxa. O se segueix dient que és la millor estratègia jaja
Altra: que aquesta era la millor opció…home, si això de ser “d’esquerres” vol dir res en un país amb competències i recursos misèrrims…per mi no té sentit ser d’esquerres o de dretes mentre no pots gestionar el teu país, és absurd, il·lògic. Els 19.000 milions anuals d’expoli no serviran per polítiques de dretes ni d’esquerres, simplement no els tenim. I per la resta, l’Estat decidirà, si li convè, el que ens convé…aleshores a què ve això de les dretes i les esquerres?
Per mi el PSC és un partit liberal de centre. CDC aproximadament també. Cap diferència. CDC és clarament catalanista i PSC (el PSC d’ara) clarament espanyolista.
Però ja paro, estem perdent el temps. Massa. És el moment d’actuar.
“aquest context tan favorable ha comportat el creixement d’un sobiranisme exigent, i per això el projecte institucional d’ERC només s’expandirà, il.lusionarà i tindrà credibilitat si desenvolupa una política independentista coherent, amarant d’ambició política l’actual Govern d’Entesa i subordinant tota política de pactes a l’exercici del dret de decidir i al respecte a la voluntat del poble de Catalunya”. “Si revisem els resultats, ens adonem que no és cert que ERC hagi patit un vot útil significatiu cap al socialisme. El que ha passat és que la majoria d’antics electors han optat per no seguir recolzant la successió de missatges erràtics i contradictoris, la manca d’ambició del Govern d’Entesa, i la inexistència d’un full de ruta definit i creïble cap a la independència, i s’han abstingut”, valoren.
“Per tant, no és que estiguem en contra d’una ERC com a partit de govern, és que la responsabilitat de governar, per a un partit d’emancipació nacional, només es pot assumir si estem en condicions d’executar l’estratègia cap a la plena sobirania i cap a una justícia social real. Així, el discurs renovat d’ERC haurà d’incorporar la idea que no s’entrarà en cap futur govern que no es comprometi a defensar davant l’Estat espanyol la voluntat del poble de Catalunya, pel que fa a reconeixement polític, dret a convocar referèndums, concert econòmic, gestió d’infraestructures o política lingüística. Així sí que és possible imaginar un referèndum d’independència el 2014″,
Paraules d’Hector Lopez Bofill recollides de l’e-notícies del dia 18 (les negretes son meves). Crec que fa el diagnòstic correcte i personalment no hi puc estar més d’acord.
Salutacions
Jo, com a ex-votant que voldria tornar-los a votar, no els hi demano que no pactin mai amb X (diga-li PSC) i sempre amb Y (diga-li CiU) sinó senzillament que pactin bé.
I darrerament ens dóna la impressió (parlo en plural pq sé q no sóc l’únic q ho pensa) que només busquen acaparar cadires i ser un partit “normal”. Estar a l’oposició no és cap mal, pactar amb CiU no és el papus i pactar amb PSC no és sempre la millor opció. Cal contemporitzar i pensar que a vegades el que sembla pitjor potser és millor. I viceversa.
El que és clar és que l’estratègia actual ha dut E a perdre tot el que havia guanyat ERC. És igual qui ho assumeixi o culpa de qui sigui, els fets són els que són i els números són els que són. Agradin o no.
Es pot vestir com es vulgui, justificar com es pugui, adornar per tal que quedi bonic i tot, però la pèrdua de vots és la que és. I això ja no es pot canviar.
Si canvien l’estratègia potser tornaràn a sumar. O potser no. Però el que demostren els números freds és que si no la canvien seguiran perdent. El límit es desconeix, però en tot cas, restaràn.
Per molts articles, i per moltes voltes i revoltes, oblideu el que crec que es fonamental: Carod i Puigcercos, l’actual direcció d’ERC, amb tots els seus brigades (Vendrell, Ridao,Huguet,Simó,Aragonès,..) ja no tenen cap credibilitat.
Han dit tantes coses incoherents entre si, els darrers 5 anys, que han esgotat la paciència i el marge de credibilitat o de confiança de la majoria d’electors (ex-electors, ja, en bona part) i de militants. Equidistància i mans netes, l’actual direcció d’ERC, no les ha tingut mai. Des de quan estan als ajuntaments fent crossa del psc-psoe? i a les diputacions, i als consells comarcals? I a Madrid, i a la Generalitat?
No ho han estat mai, d’equidistants, doncs es van satel.litzar voluntàriament, i primer secretament, i econòmicament, amb el Psoe, i tampoc han tingut mai les mans netes. No colen aquestes frases, a hores d’ara. Ningú -que no cobri o sigui hooligan- es creu que vulguin realment aconseguir alguna vegada la independència. No s’haguessin carregat en Colom i la Rahola, els psanistes.
Fets, no paraules ni frases.
Carod i Puigcercos nomes tenen un camí: el que han triat. Fer de crossa i lliurar-ho tot al Psoe. Ho han demostrat centenars de vegades. I si ara, que no ho faran, parlessin d’un canvi copernicà, seria pres com a xirigota. Van triar lliurar-se al psoe i aquesta ha estat la seva decisió. I no la poden tirar enrera. Ni ho volen. Ja estan contents sent col.laboradors de segon nivell del Psoe i cobrant molt en càrrecs, amb sous de primer nivell.
Això si ho han aconseguit. Fer d’ERC un satèl.lit del Psoe més jacobi.
Per sort, el President Macià no ho ha vist.
I el President Barrera, il.lustre patriota, ho ha vist, ho ha comentat, ho ha criticat, ha intentat capgirar-ho i no l’han deixat.
Cordialment,
Andreu