La
manifestació convocada per Òmnium el passat dissabte dia 10 de
juliol va ser un èxit inqüestionable quant a participació i quant
a ressò internacional. Ens n'hem de felicitar com a demòcrates i
com a catalans i catalanes. Sota el doble lema SOM UNA NACIÓ i
NOSALTRES DECIDIM, es van manifestar diverses respostes a la
sentència del Tribunal Constitucional. Una part dels manifestants
expressava la seva catalanitat, no necessàriament incompatible amb
sentiments d'espanyolitat o d'altres cultures; una altra part
defensava l'estatut; i una altra part, visiblement superior en nombre
tal com han reflectit la majoria de mitjans nacionals i
internacionals, expressava la voluntat que Catalunya sigui estat.
Només un lema com el que ens convocava era capaç d'aplegar totes
aquestes opcions, un lema que subratlla que el poble de Catalunya és
l'únic subjecte de qualsevol decisió política que s'hagi de
prendre i que només la democràcia de les urnes ens ofereix la
sortida de l'atzucac polític a què ens ha abocat la sentència del
Tribunal Constitucional.
Lamentablement,
alguns mitjans i algunes formacions polítiques van fer un ús
fraudulent del llenguatge, segurament del tot intencionat, els dies
anteriors a la manifestació i el mateix 10 de juliol, ja que
parlaven de "manifestació en defensa de l'estatut" quan en
realitat, per referir-s'hi, podien parlar de "la manifestació
del 10 de juliol" o de "la manifestació d'Òmnium",
però mai havien de fer-ho en aquells termes perquè Òmnium no ens
hi va convocar per defensar l'estatut sinó per dir que som una nació
i que nosaltres decidim. Els qui defensaven l'estatut eren només una
part dels manifestants.
Dos dies després de la manifestació, dilluns 12 al matí, els partits polítics van començar a fer les seves reunions per valorar la manifestació i també van arribar les primeres declaracions públiques. Evidentment, de la manifestació en sortia una apel·lació directa als nostres representants polítics, un mandat. Hi va haver un “esperit del 10 de juliol” que havien de recollir i estàvem a l'expectativa que ho fessin. Hem de denunciar, però, que molts d'aquests partits no han recollit l'esperit del 10 de juliol, sinó que l'han segrestat. N'han fet una interpretació restrictiva, reduccionista i interessada. Asseguren que els hem demanat unitat per anar a Madrid a defensar l'estatut tal com va refrendar-lo el poble. Redueixen el “nosaltres decidim” a allò que vam decidir el juny de 2006 i que representa una part dels manifestants. Però l'altra part, de fet majoritària, no hi era per allò que vam decidir el 2006, sinó per allò que volem decidir en un futur tan immediat com sigui possible.
“Nosaltres decidim” vol dir que demanem als partits que, abans de les eleccions, es comprometin amb el dret de decidir, que és just i democràtic i no exclou cap opció. Volem un referèndum d'independència en què els partidaris de continuar esprement l'autonomisme i l'estatut puguin votar NO i els partidaris d'un nou estat i d'una nova legalitat puguin votar SÍ. Rebutgem l'argument que els ponts amb el poble espanyol només es poden refer a través d'un estatut d'autonomia i pensem, en canvi, que només el tracte d'igual a igual derivat de la recuperació de la nostra sobirania permetrà normalitzar la relació amb el poble espanyol.
I aquest compromís amb el dret de decidir no vol dir necessàriament que el referèndum d'independència hagi de fer-se l'any 2011. Vol dir només el compromís a consensuar-ne el full de ruta entre totes les forces polítiques, de manera unitària, com unitari va ser el 10 de juliol, perquè els electors puguin votar en funció de l'assumpció o no assumpció d'aquest compromís, amb la màxima transparència, i perquè el referèndum es faci abans no acabi la propera legislatura. Hem de poder anar a les urnes sabent si defensen l'esperit del 10 de juliol o si el traeixen. Les propostes de partit els separen, però la democràcia els ha d'unir. Aquest, i no la defensa de l'estatut, és el mínim comú denominador que ha de permetre la unitat d'acció de totes les forces polítiques de tradició democràtica del nostre país.
Dos dies després de la manifestació, dilluns 12 al matí, els partits polítics van començar a fer les seves reunions per valorar la manifestació i també van arribar les primeres declaracions públiques. Evidentment, de la manifestació en sortia una apel·lació directa als nostres representants polítics, un mandat. Hi va haver un “esperit del 10 de juliol” que havien de recollir i estàvem a l'expectativa que ho fessin. Hem de denunciar, però, que molts d'aquests partits no han recollit l'esperit del 10 de juliol, sinó que l'han segrestat. N'han fet una interpretació restrictiva, reduccionista i interessada. Asseguren que els hem demanat unitat per anar a Madrid a defensar l'estatut tal com va refrendar-lo el poble. Redueixen el “nosaltres decidim” a allò que vam decidir el juny de 2006 i que representa una part dels manifestants. Però l'altra part, de fet majoritària, no hi era per allò que vam decidir el 2006, sinó per allò que volem decidir en un futur tan immediat com sigui possible.
“Nosaltres decidim” vol dir que demanem als partits que, abans de les eleccions, es comprometin amb el dret de decidir, que és just i democràtic i no exclou cap opció. Volem un referèndum d'independència en què els partidaris de continuar esprement l'autonomisme i l'estatut puguin votar NO i els partidaris d'un nou estat i d'una nova legalitat puguin votar SÍ. Rebutgem l'argument que els ponts amb el poble espanyol només es poden refer a través d'un estatut d'autonomia i pensem, en canvi, que només el tracte d'igual a igual derivat de la recuperació de la nostra sobirania permetrà normalitzar la relació amb el poble espanyol.
I aquest compromís amb el dret de decidir no vol dir necessàriament que el referèndum d'independència hagi de fer-se l'any 2011. Vol dir només el compromís a consensuar-ne el full de ruta entre totes les forces polítiques, de manera unitària, com unitari va ser el 10 de juliol, perquè els electors puguin votar en funció de l'assumpció o no assumpció d'aquest compromís, amb la màxima transparència, i perquè el referèndum es faci abans no acabi la propera legislatura. Hem de poder anar a les urnes sabent si defensen l'esperit del 10 de juliol o si el traeixen. Les propostes de partit els separen, però la democràcia els ha d'unir. Aquest, i no la defensa de l'estatut, és el mínim comú denominador que ha de permetre la unitat d'acció de totes les forces polítiques de tradició democràtica del nostre país.
Una salutació
L'independentisme no és excloent, qui és excloent és Espanya, que no vol saber res de la seva pluralitat. Visca la Catalunya plural lliure!
I ERC no pararàn de parlar d'independència i de dret a decidir però, després a'això d'ahir, francament, ens sonarà a electorlisme, pura gesticulació i publicitat buida.
I CiU, encara pitjor, és clar.
A partir d'ara, quan CiU i ERC parlin de dret a decidir jo no me´ls creuré. No em donen confinaça. Què vols que et digui.
Aquest país necessita una revolució democràtica. Foc nou.
Avui, el president Benach ho explicava al seu bloc amb el post Parlem clar
No accepto, per irada, l'afirmació que Esquerra no aposta per la independència, i molt menys que se la compari amb CiU.
Ara, entenc perfectament que, per tacticisme, convé, des de fa molt de temps, abatre Esquerra per fer fora l'independentisme del nostre Parlament. Perquè no em direu que us creieu, de debó, que Reagrupament és la imatge mateixa de la santedat, oi?
La campanya sistemàtica i constant contra Esquerra donarà els seus fruits, però serà Catalunya qui sortirà perdent, avançant cap a la mediocritat regionalista, que sembla que és el que votarem a les properes eleccions (dic això a l'espera, encara, de saber el programa de Reagrupament i de Laporta).
Malauradament, és molt fàcil criticar Esquerra o marxar del seu consell nacional sabent, perfectament, per què s'ha votat com s'ha votat i contribuïnt a la desinformació.
De fet, avui mateix, aquests que dieu que tenen tanta por, han forçat a la mesa del Parlament, a reconsiderar la seva decisió sobre la consulta oficial sobre la independència. Ara, qui queda en evidència, un cop més, és CiU i ICV, i no s'hi val a posar-los al mateix sac, que de l'autonomisme no han passat.
També és molt fàcil ser independentista autèntic sense poder, ja que no compromet a res.
En fi, que ho tenim fotut si ens dediquem a destruïr l'únic partit independentista amb representació parlamentària.
És clar que ahir ERC hagués pogut fer el gest de votar afirmativament, encara que fos de farol o de cara la galeria, perquè sabien que ni CIU ni IC recolzaven la proposta Tena-Bertran. I a ERC no ho van fer. Què hagués etat més "publicitat buida" o "gesticulació "? Votar una proposta que saps que no té sortida i així quedar bé cara la galeria o intentar recompondre els ponts amb CIU i IC? Recordem que la Muriel Casals va destacar dos valors de la mani de dissabte, la unitat i la valentia.
Es pot pensar legítimament que ERC no va ser prou valenta al no fer el gest, encara que amb l'escampada de CIU i IC aquest gest anés a norris, però penso que per la mateixa raó l'acció d'ERC és el contrari de l'a electoralisme, la gesticulació i la publicitat buida, un farol. I potser és més intel·ligent buscar nou camí i intentar més unitat.
Anar de farol sense bones cartes no serveix per moure res, i del que es tracta és de jugar bé les que tenim per moure alguna cosa.