Blog d'en Xavier Mir

La vaga general d’ahir ha estat una bona sotragada en plena campanya. El país és això: som els qui vam omplir Barcelona l’Onze de Setembre amb un missatge clar,  “Catalunya, nou estat d’Europa”, però també és la gentada que diu prou a unes polítiques que no són exclusivament d’Espanya o del PP, sinó també de CiU. La bona notícia és que això no vol dir que hi hagi cap fractura (lectura en negatiu d’incendiaris i altres persones de mala fe i de pitjors intencions), sinó que cal donar una resposta política tant a les reivindicacions nacionals com a les socials, que per a Esquerra Republicana són dues cares de la mateixa moneda.

Coincideixo amb alguns comentaris d’avui que consideren que la vaga com a tal potser no va tenir, pels motius que sigui (por, coaccions, indiferència, etc.) tota la incidència que hauria calgut. No es pot negar, però, que la manifestació sí que va ser sonada. No fer cas del clam d’ahir i continuar fent aquestes polítiques que fan pagar la crisi als qui menys l’han provocada i als qui en qualsevol cas tenen menys recursos per contribuir a sortir-nos-en serà un error.

Feta aquesta reflexió, però, el que trobo que va més enllà de tot límit tolerable és la manipulació barroera del senyor Xavier Altadill (CiU) en referència al cas del nen de Tarragona. Han passat més de 24 hores i no em consta que l’afirmació d’aquest senyor coincideixi amb cap declaració oficial. Si al final fos cert, cap problema a rectificar, però tot fa pensar que es tracta d’una manipulació escandalosa i vergonyosa que va provocar que ahir els esments a @xavialtadill a Twitter traguessin fum. I dic que tot m’ho fa pensar perquè en aquest mateix bloc trobareu un altre apunt que ja va provocar una conversa amb ell via Twitter l’abril d’enguany. I ho dic també perquè abans i després d’aquesta piulada n’hi havia d’altres en què obsessivament s’escudava en arguments ben febles (fins i tot ofensius de tan febles) com retreure a Eva Piquer el suport d’ERC a una vaga, segons ell, “espanyola”, o al·ludir a la rifeta eterna i cançoneta de l’enfadós del “tripartit”, font de tots els mals de la humanitat i de l’univers.

En definitiva, condemno les expressions violentes de la jornada de vaga. En això, l’independentisme potser pot ensenyar alguna cosa a les reivindicacions socials: la violència sol generar rebuig i el que convenen són complicitats. Condemno també excessos policials com el de Tarragona. Però condemno sobretot la violència extrema de fer una piulada dient que han estat els manifestants si realment això no ha estat així. I cap font fiable no sembla que hagi donat suport al Sr. Altadill.

Malgrat això, que he volgut comentar perquè em sembla important, a Esquerra Republicana entrem a la recta final amb més il·lusió i amb més esperança que mai, amb un Junqueras que omple allà on va i a vegades duplica mítings i tot. Falten ben pocs dies per a unes eleccions en què podem fer història. Continuem sentint cants de sirena que ens diuen que hem de votar CiU perquè el món no entendria que qui ha de liderar el procés no parteixi d’una bona majoria absoluta. Subtil i malintencionat recurs. Hi pot haver un missatge millor per a la UE i per al món que la imatge del cap del govern i el cap de l’oposició junts a defensar la independència mentre lluiten democràticament per les diferències en el model de societat? N’hi ha que són molt hàbils i de sobte s’han tornat hipermacrosuperarxipresidencialistes. Jo continuo pensant que el paper del futur president de la Generalitat de Catalunya és molt important, però que la legitimitat li vindrà més de la formulació comuna de dretes i esquerres que no pas d’una majoria absoluta homogènia que, no en dubteu pas, utilitzarà per continuar fent unes polítiques socials i econòmiques que molta gent no comparteix.