Aquests dies són intensos i la il·lusió de veure que el poble ha sabut ser-hi i que el president podria realment decidir-se a liderar-ho conviu amb la preocupació. Perquè, com en el cas del nen que us deia, el cansament és important i les ganes de ser una persona normal que treballa per avançar i no pas per resistir o per afirmar-se contra tot i tothom són considerables.
Quina preocupació? La de veure que les declaracions sobiranistes encara resulten compatibles amb coses que es voten a Madrid o amb decisions que aprimen el país, d’entrada. Però finalment això forma part d’un dia a dia en què poca gent es fixa quan vius moments de transcendència històrica. La preocupació es centra, bàsicament, a vèncer els pocs metres que ens separen de la línia d’arribada i que es faran eterns.
No em refereixo, encara, a les dificultats que puguin venir del govern espanyol. En aquest punt tinc plena confiança en la gent del meu país. El que aquests dies està succeint és que la majoria social està passant el mandat al president de la Generalitat. La voluntat del país és clara i inequívoca. Quan ell reculli definitivament el mandat respiraré tranquil. Però això encara no ha passat i no puc evitar mantenir el cap fred i no deixar-me endur per les paraules.
Ras i curt: el president encara pot caure en l’error d’acceptar un gest desesperat de l’Estat espanyol per retenir-nos-hi. Encara actua seguint el plantejament de “si això no és possible, farem allò altre” (si Espanya no ens vol, haurem de marxar). Si tot plegat no és més que el discurs necessari per acabar de guanyar-nos els qui fins a darrera hora han cregut en l’encaix amb Espanya, alabat siga Déu, però jo estaria més tranquil si veiés un Artur Mas que presentés com una cosa innegociable la necessitat que Catalunya tingui un estat propi.
Sé que les meves reserves cansen i desesperen moltes persones (les que han deixat de llegir aquest bloc per aquest motiu ja no tenen aquest problema), però us puc assegurar que sempre, des d’aquell febrer de 2006 en què vaig obrir el bloc, us he expressat amb sinceritat el que penso.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja hem fet cim. Ja hem fet el més difícil.
Ara hem de saber baixar sense empuntegar-nos i sense relliscar.
A vegades això és més difícil que pujar, pel cansament acumulat.
Però en general, surt bé.
El full de ruta finalment és clar.
20S2012 – “Mas” buides a Madrid
2013 – Eleccions constituents
2013 – Proclamació del procés de construcció de l’Estat Català al Parlament (constitució) i negociació amb Madrid
2014 – Referèndum d’aprovació de la Constitució de l’Estat Català.
Ho han dit per activa i per passiva molts “il·lustres” catalans:
S’ha acabat!
I s’ha acabat. I punt.
El què passa és que ni nosaltres mateixos ens ho creiem encara.
Sincerament…
Tinc molta esperança…
Crec absolutament que estem a un pas d’aconseguir-ho.
Salut company!
Encara no em puc creure el salt que s’ha fet entre el 10 i el 12 de setembre d’aquest any i la voragine d’esdeveniments i naturalitat amb que opino tot està transcorrent.
Ho han dit molts, i és veritat, hi ha un abans i un després en aquest país d’ençà de la Diada d’aquest any. Hem dit prou, els que sempre ho hem tingut clar i molts que s’han anat afegint i els que encara s’han d’afegir, que són més cada dia i d’això ja se n’ocupen bé els comentaris que arriben de la caverna i dels polítics espanyols. Cada comentari, cada amenaça sigui del borbó, de rajoy o de qualsevol pallús espanyol invitant al boicot de productes catalans crea un nou independentista.
I el millor de tot, i crec que Espanya ho sap, és que ells ja no ho poden aturar, i que nosaltres sabem que la resposta a la teva pregunta és quan volguem nosaltres. Només hem de fer bé les coses, és a dir trobar el moment just ponderant no precipitar-nos i no perdre el momentum.
Crec que hem de donar pressa al procés, esperem que avui amb el primer pas Mas anunciant el.leccions, que com ja van dir desde Assemblea han de ser plebiscitàries, però hem de començar ja a pensar en les “estructures d’estat” és a dir, tot allò que necessita un estat sobirà per funcionar amb normalitat, que és molt i generarà mooooolta feina.
En la meva opinió un bon full de ruta és iniciar amb les el.leccions el procés, convocant referèndum per d’aqui un any i que el 2014 coincidint amb els 300 anys d’espoli i privació de llibertat, poguem exercir el nostre dret a deixar de ser independentistes per ser senzillament catalans lliures i sobirans.
Una abraçada
Jordi d’Igualada