Un altre gran rebombori de l’estiu, i aquest ja no és simbòlic com ho eren les declaracions de Maragall sobre el nou estatut, sinó que afecta les persones, els ciutadans de qui els socialistes pretenen ocupar-se més que de cap altra cosa, és la vaga de l’aeroport. En aquest assumpte hi ha, com a mínim, dues qüestions a tractar. La primera és si, com demanava Vilaweb a l’enquesta, sota competència de la Generalitat la vaga s’hauria produït igualment. Això no ho sabem, però una gestió descentralitzada, de proximitat a la ciutadania, sempre permet plantejar els problemes amb més garanties de solucions. No calia una vaga com aquesta perquè vessés el got. El conseller Castells fa veure que no ho sap, però el got fa temps que vessa pertot arreu: a Renfe, a l’aeroport i en totes aquelles infraestructures i competències que únicament a causa del zel del nacionalisme espanyol no es traspassen a la Generalitat o no s’hi inverteix prou des de l’estat. No fa pas gaire vaig sentir una conversa al metro entre dues persones castellanoparlants (ignoro si eren turistes estatals o catalans castellanoparlants) que deien que el metro de Barcelona havia quedat estancat, envellit, i que en canvi el de Madrid era modern. Estic segur que aquella coversa no és un cas aïllat i que tothom que compari Barcelona i Madrid en infraestructures té la mateixa clarividència. El problema és que alguns partits han interposat un filtre polític que fa que la gent pensi que si es queixen d’aquest greuge passen a ser independentistes radicals, i que això no és bo.
La segona qüestió és que aparegui un problema tan gran com aquest sense que la Generalitat hi pugui intervenir perquè no és competència seva. Tot allò que passi a Catalunya ha de ser, d’entrada, competència de la Generalitat. Si partim de la presumpció d’incompetència el que no podem fer és quedar tan tranquils i dir que ja ho solucionarà l’estat. Algun polític ha dit que no es podia jutjar el Govern per no actuar en qüestions que no són de la seva competència, però no siguem miops: el que cal és assumir la competència. L’atzar ha volgut que la crisi de l’aeroport tingués lloc el mateix mes que s’aprovava l’estatut, un estatut que ens han venut com una gran cosa i que abans d’entrar en vigor ja palesa mancances. L’estatut diu que si hi ha un consorci que no gestiona prou bé una de les infraestructures més importants del país, ens hem d’asseure i esperar que ens treguin les castanyes del foc. Només faltava Maragall assegurant que l’estat és residual!
L’aeroport del Prat hauria de ser l’aeroport nacional, amb vols transoceànics i amb tots els elements de les infraestructures més modernes. Qualsevol partit amb una mínima consciència de país hauria d’exigir que sigui la Generalitat qui el gestioni. Però el que trobem no és això, sinó una altra crisi política amb el PSC mirant a una altra banda, CiU desbordada d’hipocresia i un conseller passarell que se n’anava de vacances. Acusacions habituals i fàcils d’electoralisme, la comedieta davant la càmera, etc., etc. Però no ens movem d’on érem. Ni CiU ni PSC-PSOE tenen la valentia de posar el problema damunt la taula. Ni la vergonya suficient per reconèixer que es van equivocar deixant les grans infraestructures fora de l’estatut. Es curiós que se sentin prou valents per titllar Esquerra d’immadura però no s’adonin que no hi ha una immaduresa més gran que la derivada de no voler assumir responsabilitats. Ens cal un estat propi. I si ens equivoquem en alguna cosa per inexperiència, paciència, que dels errors se n’aprèn. Però amagar el cap sota l’ala d’un altre estat no és una solució.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavi la gent d’aquest país està anestesiada, sense anar més lluny tinc uns amics convergents, que em van convidar a passar un parell de dies al seu apartment de la montanya (de propietat com tot bon convergent). El curiós és que la dona del company a tres dies abans havia arribat de Menorca, amb tot el merder de l’aeroport i havia arribat amb 8 hores de retart, va amagar el cap sota l’ala.
Els volia dir, no vàreu votar Si, doncs ja ho teniu, vaig callar no tenia ganes d’encetar un conflicte entre nosaltres, estava convidat i a més els nens pel mig. Però tampoc vaig sentir tenies raó Nil el dia que ens vas explicar que l’estatut era en presa de pèl.
Bé això és el país, vol ras, mirada curta, partidisme, interessós personals, envejes, rancunies, i el país pel cami del pedregar.
Una altra cosa, la crosta sociata sempre ens diu que el nacionalisme són dèries indentitaries, que lo important és la gestió i la eficàcia, aquella frase tan cèlebre de l’important és els autobussos, hospitals funcionin.
Jo penso que la diferència entre l’esquerra i la dreta són dèries de classe social, que lo important és la gestió i la eficàcia, que més dóna si un partit de dretes també és capaç d’actuar amb eficàcia i bona gestió, és que no se’l pot votar ? .
Et sona aquesta ironia?
Em quedo amb una frase teva que, al meu parre, va al nucli de la qüestió: "És curiós que se sentin prou valents per titllar Esquerra d’immadura però no s’adonin que no hi ha una immaduresa més gran que la derivada de no voler assumir responsabilitats." És evident que en aquest país hi ha partits i líders polítics que es comporten com xiquets. Prefereixen que altres decideixin des de fora abans que haver de decidir ells des d’ací. No volen assumir la responsabilitat que comporta ser major d’edat i per tant viure en un país emancipat que decideix el que més li convé.