Ja quan Reagrupament era un corrent intern d’ERC hi havia l’opinió molt estesa que el partit s’hauria d’haver quedat a l’oposició, permetre la sociovergència i enfortir-se fins a la majoria absoluta o fins que tingués la força suficient. Qui estigui convençut d’això no canviarà pas d’opinió pel que jo pugui escriure ara, però només dic que no és tan evident i que la dinàmica no estava assegurada. El risc d’apostar massivament per un independentisme d’oposició és que la segona part de la condició, el creixement des de l’oposició, no s’acabi d’aconseguir suficientment. Per contra, crec que és una estratègia molt més segura repartir els esforços entre un partit de govern i un partit d’oposició.
Fins ara, el problema era que el partit de l’oposició no oferia un producte millor al mercat independentista. Ara la sort és que hi ha un nou partit que pot oferir això i, per tant, com que la centralitat política és certament la independència, uns aniran quedant bandejats pels altres. I de tot plegat se’n deriven tres conseqüències:
1. La pèrdua de força de CiU, que volia fer passar tothom per la Casa Gran i es troba que la seva militància més independentista festeja amb RI o comença a rumiar-se de passar-s’hi.
2. La pèrdua de força d’ERC, que també veu com alguns troben més atractiva i directa la nova alternativa. (Quant a això, personalment confio en una reacció que no es pot fer esperar gaire.)
i 3. Que la majoria de l’independentisme pot ser arrossegat cap a les posicions partidàries de fer oposició i, per tant, deixar el govern en mans dependentistes sense garanties clares de poser-ho capgirar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pretendre que el sobiranisme creixi a l’oposició és un despropòsit: si ara no pot formar govern … caldrà esperar quatre anys més per tornar-ho a provar. Mentretant la sociovergència que s’hi instal·li farà mans i màniques per deconstruir qualsevol projecte que vagi més enllà de l’autonomisme, com va fer durant els 23 anys de govern Pujol. L’anestèsia que rebrem serà absolutament esfereïdora i l’unionisme (tebi o abrandat) mantindrà les seves característiques: la pàtria a la cartera.
Mentre no hi hagi una majoria per proclamar la independència, el sobiranisme (de dretes o d’esquerres) ha d’estar a govern perquè és des del govern que es fan les coses i es prepara el país per a la independència. Fa sis anys els productes catalanas que s’exportaven no arribava al 10 per cent, sent el mercat espanyol el principal comprador de productes: així venen els boicots i fan por al nostre teixit productiu. Ara, en poc temps, ja s’arriba al 20 % en exportació: això ens fa menys depenents d’Espanya. I això es fa des del govern, amb la Conselleria de torn. Si comercialment no depenem d’Espanya … no farà por als productors el terme independència. Això ja ho havien aplicat els egipcis.
El mateix amb altres qüestions: llei de Serveis Socials, sector energètic … en fi que la independència no es proclama des del bosc del Serralloonga!
No entenc la posició de Reagrupament, malgrat que penso que segurament -i espero- pot donar resposta a molts votants independentistes que no són d’esquerres, que posen la independència per davant de tot o fins i tot, com ara pera ra planteja Carretero, independència o res.
Primera. No entenc aquest afany de monopolitzar la posició independentista. Políticament sóc d’ERC però, juntament amb l’èxit que espero de RCat, més gràcia encara em faria que CIU adoptés una posició independentista de debò, perquè la posició de CIU de pactar amb ERC sense comprometre’s a fer un pas sobiranista, personalment, no m’agrada.
En relació amb això, només recordar que si bé RCat impulsa un partit front únic independentista, els mateixos fundadors fan haver d’escindir-se d’ERC perquè no van obtenir majoria.
A més, hi ha persones d’esquerres que lliurement triem l’opció de fundar o alinear l’independentisme amb les posicions esquerranes, des de l’esquerra revolucionària de les CUP a l’esquerra socialdemòcrata o possibilista d’ERC. Si l’independentisme no tingués posicions d’esquerra hi hauria una orfandat en molts sectors de la societat.
Per tant, més que el front únic preelectoral, el que és important és que quan, passades les eleccions, hi hagi més diputats independentistes al parlament facin el sotrac necessari. No cal que tots hi anem amb un mateix partit o amb un mateix estil.
Segona. No entenc en maniqueisme polític de la direcció de RCat en aquesta seva versió maximalista actual. Ara per ara només hi ha un partit que té una posició independentista (aviat dos) i d’altres, la resta, que no. Però, malgrat això, penso que no s’han de menystenir els votants sobiranistes que hi pugi haver a les formacions no independentistes, des de CIU fins a IC, passant també pel PSC (per cert, un regidor socialista de Puigcerdà ha entrat fa poc a RCat i ningú no li ha demanat explicacions). Si no som capaços d’obrir els braços des de diferents posicions flac favor farem a la causa nacional.
Tercera. El populisme de la direcció de RCat també es percep en la crítica a la ideologia d’esquerra d’ERC. Entenc que hi havia molts votants d’ERC només independentistes, o independentistes que toleraven posicions d’esquerres, i sobretot, independentistes que els ha regirat l’estomac els tripartits. Sense entrar en les tàctiques possibles, és obvi que alguns d’aquests votants ignoren estatuts i declaració ideològica d’ERC, que és pública. Si bé no tothom no té perquè llegir-se aquests documents i saber que ja fa molts anys que, els partits d’esquerres catalans (ERC, IC i PSC) votaven des de l’oposició i en el dia a dia en el mateix sentit. Això, que pot ser ignorat per molta gent, no seria raonable que ho ignorés el “metge de Puigcerdà” que suposo que era despert, tant quan era diputat a l’oposició com quan va ser conseller… i suposo també, que l’autoproclamat líder suprem i únic de l’independentisme coneixia els documents bàsics d’ERC quan era a la direcció… És difícil no pensar en la Rosa Díez a l’observar el perfil, actituds i missatges de “el metge”, obiant els patriotismes oposats d’ambdós.
Bé, un altre dia continuo. Vaig a llegir una estona.
Fins a la propera.
Xavier,
No es tracta d’anar o no a l’oposició, sino que a l’oposició o al govern, ho facis bé. Reagrupament entrarà a un govern que treballi per fer un referendum. Però allò que és més important és que ho faci bé, que es percebin com a bons governants o opositors. Dit en altres paraules, el problema no és tant que ERC estigui al govern, sinó com ho fan, com ho expliquen, què diuen els del partit que no hi són, i què diuen els que són a dins del govern. I no oblidem, que una de les causes que caigués CiU, va ser que la gent n’estava farta del seu govern, i va voler provar-ne un altre. Quan no es governa bé, has de plegar. O d’una altra manera, si el teu electorat no percep com a positiu el desenvolupament del teu pacte, és que vas per mal camí.
En Carretero va ser alcalde de Puigcerdà sense tenir ell majoria, al contrari, els seus socis tenien més regidors. Però va saber-ho fer, i a els següents eleccions va guanyar per majoria absoluta.
Des de Reagrupament, o almenys jo, no ens plantegem si ser o no al govern, sino provar de equivocar-nos i entrar al govern si hi podem guanyar, i quedar-nos a l’oposició si allà hi guanyem més. Però sempr, fent-ho bé i guanyant-hi.
ERC i CiU no ho han fet bé, s’han equivocat. I no passaria res si rectifiquessin. Però no ho fan. Així que per això ha sorgit Reagrupament.