Salvador Cot escriu avui amb ironia corrosiva sobre els partits autoanomenats catalanistes, que ho són tots a excepció de PP i Ciutadans: "Enhorabona als polítics d’aquest país, felicitats als diputats del
Parlament de Catalunya, del Congrés i als senadors que van votar que sí
a tot", escriu. I és que, efectivament, tot l’esforç polític fet pel Principat els darrers anys se n’ha anat en orris, encara que finalment el TC reconegui la constitucionalitat de l’estatut. No s’ha solucionat el problema del blindatge de competències perquè per molt bé que ho expliqués l’estatut, per molt que es barallessin, com diu Cot, per si les competències eren exclusives o excloents, al final del camí, que és on som ara, topem amb l’autèntic problema: la falta de sobirania.
Per això sóc sobiranista. I no puc entendre que a aquestes altures no siguem tots sobiranistes. Per quins set sous els partits no reconeixen que hi ha hagut un malbaratament irresponsable i absolutament condemnable de diners públics? Per què caram no plantegen d’una vegada el problema de la sobirania? Quants diners s’haurien pogut dedicar a polítiques socials en municipis com Cornellà, Esplugues, L’Hospitalet, Mataró o tants altres feus socialistes que s’han perdut pel camí? Per què Esquerra és l’únic partit dels que s’anomenen d’esquerres que proposa una alternativa a aquesta situació? Després de tot el temps perdut i de tots els diners llençats, només hi ha una pregunta a fer a qualsevol representant polític i a qualsevol ciutadà: i tu per què no ets sobiranista?
PS: Atenció a la nova aportació de Josep Pinyol, setè article de la sèrie "La via democràtica a la sobirania". També a un altre article d’Eduard Vallory que continua elevant l’anècdota de les "collonades" de l’Iceta a categoria, la categoria del socialisme que no volem. I encara, a un de Josep Maria Pasqual sobre la proposta dels jocs esportius per a països sense estat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sobre el punt del diner públic llençat al pou voldria remarcar que no és cap novetat. Més aviat és la norma. Des de les institucions no paren de fer campanyes d’autobombo que són un malbaratament continu de diners.
Un exemple la campanya de la Diputació de Barcelona que diu "col.labora amb el teu ajuntament", una vaguetat absoluta. Fa mesos que s’allarga aquesta campanya. Avui mateix apareix en una pàgina sencera de La Vanguardia.
Un altre exemple, les contínues campanyes absurdes de l’ajuntament de Barcelona: Anuncis a la tele sobre com és de fantàstic anar amb un bus municipal nou de trinca, pàgines senceres dels diaris cada dos per tres glossant les meravelles municipals, les mateixes que arriben cada mes a totes les bústies del cens de la ciutat en les seves revistetes… En l’última hi havia un díptic de paper satinat amb la foto riallera de la sra.Mayol i un sobret amb llavors de plantes de flor, quina monada!
T’escric aquest post, no tant per respondre a la teva reflexió, ans per fer-te un consideració que va sorprendre’m ahir. Car ahir van fer la presentació de SiP a Montblanc (Conca de Barberà) i, en acabar l’acte, després d’una brillant alocució de l’admirable O.Junqueras, després d’exposar la necessitat imperiosa de deixar aquesta relació imposada amb Espanya per diversos motius (econòmics, de futur, de …), vaig dirigir-me a l’ínclit historiador i plataformista i li vaig etzibar, amb bon to: "I a la tv quan un debat que tracti el tema?". Mai m’hauria esperat la resposta que vaig rebre: "Ens ho tenen prohibit".
És curiós com tot i tenir un partit independentista al govern i una majoria catalanista a l’oposició, encara l’independentisme no pugui sortir de l’armari. No ho acabo d’entendre.
Si tan demòcrates som, si tan catalanistes som, si tan independentistes som, com coi encara no es planteja un tema com aquest aprofitant els precedents internacionals i els que s’albiren?
No serà que remenem sempre els mateixos, però sense voluntat d’escampar-los per abonar la terra?
Digues-me ingenu i t’ho acceptaré. Digues-me arrauxat, i també. Però em sorpren que gent mediàtica -admirada per mi- doni una resposta tant pobre a una de les claus per poder fer arribar a tothom, o a una majoria de gent, el tema i els plantejaments. Qui l’hagués escoltat ahir a l’Oriol, certament, ja signava la butlleta del referèndum per l’autodeterminació a favor.
Vinga, segueix essent una referència motivadora pels que desitgem la llibertat de la nostra terra.