joseppinyol |
diumenge, 18 de març de 2007 | 00:17h
La “tensió democràtica” amb l'Estat Espanyol, mantinguda fins que sigui reconegut el dret a l'autodeterminació, és l'element central d'una estratègia sobiranista. Una nació que s'enfronta amb un Estat que no la reconeix té un conflicte amb ell; no pot actuar a les seves institucions com si aquest plet no existís. Un moviment que lluita contra l'opressió d'un Estat encara que tingui aspectes democràtics, pot aprofitar les escletxes obertes, però no pot participar en la vida política com si fos una situació normalitat, perquè el legitima tàcitament.
L'Estatut d'Autonomia de 1979 es va guanyar amb “tensió democràtica”, la que va portar a terme l'Assemblea de Catalunya, que va culminar amb les grans diades de l'Onze de Setembre de 1976 i 1977. També va ser la mobilització del moviment veïnal la que va permetre convertir en parcs públics l'Espanya Industrial de Sants, la Pegaso, Can Mercader de Cornellà, i tantes altres finques, abans de les primeres eleccions municipals el 1978. En canvi els trenta anys de desmobilització i la “normalitat” institucional, de sacrificar els drets nacionals a la estabilitat de la monarquia postfranquista han permès la recuperació de la dreta i l'espanyolisme més caspós, de l'especulació urbanística i la degradació brutal de la situació laboral.
L'Assemblea de Catalunya seguia els passos que va fer el catalanisme amb la monarquia de la primera Restauració. El gran salt del catalanisme polític es va fer entre l'any 1901 quan un partit català es va presentar per primera vegada a la història a unes eleccions i l'any 1931 quan Francesc Macià proclama la República Catalana. No va ser el resultat de la “pluja fina” de l'acció de la Mancomunitat, sinó a la constant “tensió democràtica” al llarg de tres dècades: 1905, assalt militar al diari “La Veu de Catalunya” i el Cu-Cut i la gran reacció de la “Solidaritat Catalana”; 1909, la Setmana Tràgica contra la Guerra del Marroc; 1917, Assemblea de Parlamentaris i Vaga General; 1918:, campanya per l'Estatut d'Autonomia; 1919: Vaga de la Canadenca; 1923: Cop d'Estat de Primo de Rivera; 1931, proclamació de la República Catalana. Aquesta agitació no només va canviar la situació política, sinó tota la societat catalana de dalt a baix: l'economia, l'educació, la cultura, la demografia.
L'estratègia de “tensió democràtica” és imprescindible en una doble vessant: per un costat per mobilitzar el poble català i treure'l de l'apatia i la moral de derrota; per l'altra per forçar una crisi estructural en l'Estat Espanyol. Pensar que “el nostre mal no vol soroll”. Esperar que l'increment del percentatge de vots cada quatre anys pot portar un dia a una majoria absoluta sobiranista és somiar truites. Amb la rutina és més fàcil que el conjunt de càrrecs electes i els seus satèl·lits s'acomodin a la inèrcia institucional que no pas aconseguir la majoria absoluta en un referèndum d'autodeterminació. Es necessiten canvis profunds en les mentalitats d'amplies capes socials i aquests només es produeixen amb sotracs. La rutina política només porta al desinterès i aquest a l'abstenció.
Per això l'estratègia de la tensió és antagònica amb la definició d'ERC com a “partit de govern” que es va es va aprovar al Congrés de Tarragona (2001). Segons aquesta opció la participació en el Govern de la Generalitat no és un mitjà que pot ser útil en determinades circumstàncies, sinó que esdevé l'objectiu prioritari d'Esquerra. Perquè, segons la tesi que va triomfar, assolir el poder és l'objectiu de qualsevol partit “normal”. Aquest plantejament pot ser vàlid en una nació que no estigui oprimida, en una nació “normal”, però no pas en una que no pot exercir poder, perquè se li nega el seu dret a decidir. En optar per esdevenir “partit de govern” la direcció d'ERC, de manera implícita, va acceptar com “normal” el règim d'opressió que viu la nació catalana.
Ara s'estan veient els resultats d'aquella opció. Per mantenir-se en el govern un partit que es proclama sobiranista accepta qualsevol decisió i promou la desmobilització ciutadana. Fins i tot arriba a defensar la posició del Govern Espanyol, l'advocat del qual proposa al Tribunal Constitucional una interpretació que desvirtua totalment un Estatut aprovat en referèndum pel poble català; un Estatut que prèviament ja havia estat tant retallat que les bases militants d'ERC havien imposat la negativa a acceptar-lo. En una estratègia de “tensió democràtica” els dirigents d'un moviment sobiranista estarien mobilitzant el poble per quan es publiqui la sentència. Ja des d'ara convocarien un 14 d'abril amb grans manifestacions per demostrar que el poble català és majoritàriament republicà, atacant el punt més feble de l'actual règim, l'origen franquista de la monarquia. D'aquesta manera quan es faci pública la sentència del Tribunal Constitucional, estaríem preparats per forçar la convocatòria de noves eleccions i convertir-les en un plebiscit contra la Constitució. L'any 1905 amb un incident menor com l'assalt a la Veu i el Cu-Cut es va poder fer reaccionar el poble català amb un moviment com el de la Solidaritat Catalana que va desterrar els partits sucursalistes de casa nostra. Ara, quan un Tribunal clarament manipulat es prepara a desautoritzar a milions de votants, la resposta seria més contundent si tinguéssim dirigents a l'altura de les circumstàncies.
La gran paradoxa és que l'actual direcció d'ERC, que no creu en la tensió, sinó en la rutina política, ha aconseguit els seus millors resultats gràcies a la tensió que ha provocat no ella, sinó el PP. Fins al 2004 gràcies a l'hostilitat del govern del PP, que va convertir Josep Lluís Carod-Rovira en l'enemic públic número d'Espanya. Després gràcies a la ferotge campanya anticatalana mentre es tramitava l'Estatut.
La “tensió democràtica” no suposa una estat d'agitació permanent, que moltes vegades s'acaba per esgotament. No significa fer atzagaiades ni emboscar-se com sovint es diu per desqualificar-la. La “tensió democràtica” significa partir de la desqualificació de l'Estat Espanyol i del règim de la monarquia postfranquista i establir una estratègia a mig i llarg termini que combini l'organització del poble català i la seva mobilització amb l'acció política. En propers blocs desenvoluparé cada un d'aquests aspectes, organització, mobilització i acció política.
Benvolgut Josep
Llegeixo els teus posts en cap de setmana amb molt interès, i et dono tota la raó en tota l'estratègia de desafecció, i de tensionament amb l'estat espanyol.
Però hi ha un problema, veig un país destensionat, anestesiat, endormiscat, i descativat, no ho sé potser és una sensació personal.
Només es pot despertar el país amb un mitjà de comunicació potent afí als nostres interessós, com no tenim lobyes econòmics potents complices, no el podem crear, i això és un peix que es mosega la cua.
Tinc la sensació, que si demà al matí ens llevem del llit i en comptes de la Constitución tenim las 7 leyes fundamentales del estado franquista, la gent anirà a treballar com si res, preocupada per la classificació del Barça.
Tu tens molta més experiència que jo i una dilatada carrera en el combat polític, i et demano, si tens en compte aquests factors que esmento alhora de fer una anàlisi sobre la nostra estratègia.
Penso en el factor psicològic de l'esgotament que suposa pels dirigents independentistes estar 20 anys picant pedra com tu.
I la temptació del càrrec i la poltrona després d'anys de lluita sense resultats potents deu cremar molt. No és una justificació, és una anàlisi (de professió sóc psicòleg).
L'estrategia del tensionament, és la millor indubtablement, però cal com a mínim un percentatge d'un 10-15% de la societat a viure de forma tensionada, als llocs de treball, exigint etiquetage en català, fent un consum resposable de productes afins a la causa, no negociar amb cap partit polític sucursaliste si no és a canvi de coses tangibles i inmediates, no promeses supèrflues que ens entabanen els progres, i un llarg ect de coses, una mena de Batasuna però sense violència, posant pressió social als grups espanyolistes, i regionalistes.
Però veig un país desorientat i sense rumb, i el menfotisme és alarmant, repeteixo no ho sé potser és una sensació personal.
Estic parcialment d'acord amb el que diu i sobretot amb Josep, sempre es una referència per mi.
El que crec és que en tots els països abans de aconseguir la independència, el percentatge de la gent normal que dona suport es menys del 20% i només quan surt un dirigent que es capaç de lidera-lo a les hores el percentatge puja molt més. Si la meva memòria no em falla, recordo que a Eslovènia 4 anys abans de la seva independència un sondeig donava només un 20% de gent a favor de la sobirania , mentre que en el referèndum final (que no va esser en condicions molt bones ja que en Milosevic amenaçava amb enviar els Tancs, com així ho va fer) el resultat va esser de prop del 90% a favor de la independència. Tot això gràcies al lideratge d'una coalició DEMOS coalition
El nostre problema es que alguns dels actuals dirigents de ERC realment estan cremats i cada vegada estic més convençuts que tenim que demanar un canvi de lideratge. Es que ara a ERC no tenim cap lideratge!.
Respecta a CiU, potser també fa falta que els actuals líders es canvien o surtin d'armari d'una vegada i es defineixin tal com volen les bases de majoria sobiranista.
Per mi tenim una maca de lideratge i no podem demanar pas molt més de la gent normal.
et felicito un cop més per la sèrie d'articles. És un luxe poder llegir textos com els teus al bloc. Respecte d'aquesta darrera aportació, només voldria apuntar que estableixes una relació directa entre l'aposta d'Esquerra per ser partit de govern i la desmobilització de la societat civil. Penso que la societat civil s'ha de moure al marge de les estratègies dels partits. Si Esquerra intentés capitalitzar aquests moviments aconseguiria que les adhesions fossin més entusiastes, però potser no gaire més nombroses (hem de tenir en compte el resultat del referèndum de l'estatut). Opino que la societat civil sobiranista i Esquerra tenen funcions diferents dins l'estratègia independentista. Si la confrontació amb l'estat afavoreix Esquerra, només és qüestió de temps que el PP torni a governar i que tinguem la confrontació assegurada, aleshores ja de manera irreversible. Mentre a Espanya mani el PSOE, l'estratègia d'ERC passa per desactivar el suport social del nacionalisme espanyol no radical a Catalunya, el que es considera de centre perquè veu el PP a la dreta i els independentistes a l'esquerra, però que té un argumentari carregat de punts febles. Per a ells, el més senzill és desqualificar un partit independentista assegurant que no és capaç de governar i que és una font d'inestabilitat, però Esquerra els ho està posant difícil, perquè quan acabi aquesta legislatura acumularà una experiència de govern notable; i respecte de la inestabilitat, cada cop és més clar que no ve d'Esquerra sinó d'Espanya, del nacionalisme espanyol i d'una dinàmica generada pel PP que té el PSOE atrapat per desgràcia del PSC.
Hola Xavier, en primer lloc vull deixar clar que estic molt a gust amb el teu optimista, espero que sempre siguis igual, però envers el que esta passant amb la direcció de ERC, soc cada vegada més crític, vet aquí alguns dels punts:
- No tenim cap dirigent que marqui el rumb de ERC en aquest moments importants. Els que teòricament ho son, estan massa enfeinats amb la gestió diària de governar.
- No hi ha cap pla estratègic definit (accions, fites, dates concretes..etc) per seguir lluitant cap la independència.
- No s'esta aprofitant les febleses actuals dins de la lluita fratricida entre els espanyols (PP-PSOE) per treure cap avantatge per el camí cap a la independència.
- No es busca complicitats amb la societat civil per augmentar el suport cap a la independència. Ans el contrari, tenim cada vegada més els colectius en contra degut a la col.laboració passiva-activa amb els socialistes-espanyolistes. Com podem esperar que ens donin suport si no liderem amb fets i no només en paraules els símbols com les banderes, o les seleccions catalanes, o la manca de reacció contundent a la tercera hora del castellà, a la manipulació-coacció de la premsa escrita, radiofònica i de la televisió, el desmantellament de la TV3 al Països Catalans...etc. Si el nostre partit fica per endavant de tot això demostrar als nacionalisme espanyol no radical que som capaços de governar, es que s'han tornat bojos per no dir quelcom més gros. Es un argument massa simple, quasi infantil, hi ha quelcom que no quadra en tot això.
- Menysprear les bases catalanistes (més d'un milió i mig de vots, entre CiU i ERC) amb simples arguments de dreta-esquerra. Si per una causalitat es podessin convèncer als nacionalistes espanyols no radical de votar per ERC, cosa que ho veig molt difícil (per definició un nacionalista espanyol no votarà mai el contrari que el defineix), potser ERC es troba que ha perdut molt més dels nacionalistes catalans que els que ha aconseguit dels nacionalistes espanyols no radicals. De fet com més vulgui acontentar els nacionalistes espanyols no radicals més nacionalistes catalans radicals o no radicals perdrà pel camí.
- Tenir experiència de govern no es cap garantia de que es vulgui seguir lluitar cap a l'independència. Ans el contrari, per mi com més experiència de govern es té, menys ganes sobiranistes es tenen en el millor dels casos, en el pitjor és que hi ha més probabilitats de caure amb la corrupció. Per mi la corrupció és l'estat natural de qualsevol polític que porti molts anys d'experiència governant. S'ha de esser de pedra picada en termes honestedat per no caure-hi al cap dels anys. La societat ha tenir mecanismes de defensa vers la corrupció i la pseudo-democràcia espanyola no ho té.
En fi, com pots veure Xavier soc força incrèdul amb el que ens està passant.
Atentament
Manel des de Alemanya