M’ha divertit llegir l’apunt
que em dedicava Joan Arnera, blocaire sobiranista de la XBS (dimarts
ja me’n dedicava un que va tenir tretze comentaris), que afirma que
no tinc sang. Llegiu-lo. Cliqueu també als enllaços que
recomana per veure altres reflexions. I continuem. Amb sense sang,
que diria en Clos. Benvolgut Joan: a vegades passa que et deixen
tants comentaris (prop de quaranta! Poca broma!) que no tens temps de
llegir-ho tot amb el deteniment que creus que la gent es mereix quan
s’ha pres la molèstia de fer aportacions al bloc. Després,
però, tot fent una orxateta, que deu ser el que creus que em
corre per les venes, un s’ho pot llegir amb més calma i donar
la resposta que calgui. No pas un a un, sinó globalment, amb
alguna puntualització personal. Noi, em sap greu que em trobis
massa tranquil, però si vols sang hauràs de mirar
alguna pel·lícula.
En Joan, amb qui coincideixo que la
catosfera està
estupenda, enllaça
amb un apunt
de la Lídia Pelejà del qual comparteixo que “els
dos partits catalans –vegis CiU i Esquerra– han de jugar papers
diferents. Un des d’una òptica de centredreta o liberal, i
l’altre des del centreesquerra i l’esquerra”.
Tan senzill com això. No sé si és falta de sang
o no deixar-se endur per les ventades. Quan hi ha una estratègia
de fons, no té gaire sentit abandonar-la a la primera de
canvi. A l’apunt que tantes crítiques ha provocat (també
hi havia coincidències, però) jo només deia que
l’acord amb el PSC comportava alguns avantatges. En altres ocasions
també he dit que vaig donar el vistiplau al segon tripartit. A
partir d’aquí, deduir que sóc un tossut o que no tinc
sang o que em fan combregar amb rodes de molí o tantes altres
coses és anar massa lluny.
Resituem-nos abans de continuar. CiU
encara no dóna suport a l’inici d’un procés de
secessió. Per tant, el nostre país, la part del
Principat concretament, presenta la peculiaritat no gaire abundant de
tenir un partit independentista de centreesquerra i un partit
nacionalista (però no independentista) de centredreta. Fins
que això no canviï, i per forçar que això
canviï (és a dir, esperonant CiU perquè faci el
pas fent-los passar a l’oposició), l’equidistància que
en altres temps fou explícita es tradueix ara en un pacte
d’esquerres. Aquesta estratègia no és de conjuntura
sinó de fons, si més no fins que CiU (i si pot ser algú
més, molt millor) estigui per la feina de superar el marc de
l’Estatut. L’acord d’esquerres, però, no són flors i
violes. I aquí és on hi ha joc.
Per tornar a abusar dels símils
futbolístics, hem decidit que el partit el juguem contra el
PSC i que enviem CiU a la banqueta per veure si allà recupera
forces (que de moment no en recupera). Un cop decidit el partit, el
joc pot ser vistós i bonic o a base de garrotades. El PSC-PSOE
ha decidit jugar al desgast perquè sap que la línia de
defensa està més pendent d’emprenyar-se amb els
davanters si no es marquen gols que no pas de respondre amb sang
freda si se n’encaixen. Quan marquen un gol, algunes veus demanen un
canvi de tàctica. En futbol es pot jugar bé i perdre.
Allò que importa no és un partit sinó la lliga.
Si es canvia l’estratègia,
quines alternatives hi ha? On pot portar un govern amb CiU que no
passi per l’impuls del procés de secessió? On pot
portar el pas a l’oposició? Cap d’aquestes opcions no
garanteix millores per si mateixa. Per tant, la qüestió
no és si l’acord amb les esquerres ha estat bo o no, sinó
tot un reguitzell de coses que es poden haver fet bé o
malament durant aquest acord. Si s’ha d’anar a l’oposició cada
vegada que un partit espanyolista planta la bandera espanyola, aviat
ens tindran a la reserva, tots ben abraçadets i units, això
sí. No. La gràcia és aprendre a trencar aquestes
dinàmiques. La gràcia és mantenir el pols sense
que les dissensions vagin minant la rereguarda. I de moment no ho
estem fent, cosa que ens indica quin pot ser el nostre punt feble.
Per això ara cal debat i després caldrà consens
i finalment caldrà unitat.
Dit això, en Joan Arnera em
suposa d’una fidelitat gairebé cega i acrítica envers
la direcció d’Esquerra. I la veritat és que els meus
apunts no solen analitzar al detall les actuacions o decisions
d’aquests dirigents sinó el conjunt del partit. Sí que
és cert que he fet explícita la meva simpatia per
Josep-Lluís Carod-Rovira en més d’una ocasió,
però això no vol dir que si del congrés de juny
en sortís, posem per cas, un tàndem
Carretero-Puigcercós, jo abandonés les meves simpaties
pel partit. Per a mi el debat no és sobre la direcció
actual. No vull entrar en aquest debat de persones. Ho deixo per a la
militància. Si en Joan Arnera creu que el meu error és
creure en els actuals dirigents d’Esquerra, em temo que el debat
se’ns acabarà aviat. En canvi, l’altre error que interpreto
que m’atribueix és el que ell expressa així: “I
sobretot, prou de pactes amb l’espanyolisme rialler. Prou de ser la
crossa de l’enemic, encara que l’enemic sembli afable. Prou!”
I aquí sí que tenim debat per estona. Espero que fins
al juny. Perquè per a mi aquest pacte tan maleït no és
la finalitat sinó el mitjà. L’espanyolisme rialler, que
en diu ell, existeix. I el que hem de rumiar entre tots i totes és
la millor manera per aconseguir que es vagi estovant, que en un
moment donat el puguem arraconar amb garanties que no ens molestarà
quan puguem encarar el procés de secessió.
Quan analitzem pros i
contres d’una determinada estratègia de pactes cal fer el
mateix amb les altres possibilitats. A mi m’agradaria que penséssim
fredament, com si no tinguéssim sang a les venes, què
hauria passat si Esquerra hagués pactat amb CiU el novembre de
2006 o si hagués renunciat a formar govern tot confiant que el
pas per l’oposició enfortiria les seves defenses.
I per acabar (de moment),
deixeu-me dir com a exoneració que des d’aquest bloc s’ha
intentat promoure un vot nul organitzat, que jo també veia que
aquestes eleccions Esquerra perdria suports i que hauria preferit que
el partit s’ho estalviés. Això no és ben bé
fidelitat a les posicions de la direcció actual. Recordeu que
els demanava que fos la darrera vegada que es presentessin a unes
eleccions a Corts espanyoles. I en tot aquest debat es parla més
de la conveniència o no de mantenir l’acord de govern amb el
PSC que no pas de l’error que pot ser seguir-se presentant a unes
eleccions espanyoles. Em sap greu haver-me de defensar en aquests
termes, però potser és necessari als ulls dels qui em
creuen a sou de l’actual direcció d’Esquerra. Si estic a sou
d’algú, agrairé que em diguin a quin compte han
ingressat els diners, perquè al meu no hi he trobat res.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com que no sóc capaç, ni de bon tros, de desenvolupar, diàriament, anàlisis tant exhaustives com les que fas tu, ja fa temps que he optat per llegir-te i gaudir. Envejo la teva capacitat, aparentment inesgotable, de raonar, de proposar i d’il.lusionar. Ara, però, el pessimisme em domina, no m’agrada constatar com, en comptes d’aprofitar el menyspreu del PSOE envers el PSC, ERC s’ha lliurat a una lluita fratricida, com deixem escapar l’oportunitat de demostrar que som diferents, com utilitzen, alguns, Internet per escampar idees i per promoure manifestos que només contribueixen a embolicar-ho tot, encara més! El que em preocupa més, però, és que tinc la sensació que, de llegir-te, els dirigents d’ERC potser tindrien un full de ruta, una estratègia, que ara, em temo, no tenen. Em sento orfe, ideològicament i política. Però sempre ens quedarà… en Xavier Mir!
És important el debat sobre les persones que han de liderar un projecte, perquè cada persona ha de desenvolupar el discurs ideològic. Ara per ara, de discurs ideològic se’n deixen entreveure dos: aquell que aposta per mantenir el camí cap a la independència per l’esquerra (o centre esquerra), i el que ho desitja pel centre dreta. Això quedarà reflectit en els propers candidats: Carretero (centre dreta, més ètnic i identitari, a la recerca d’acords amb el regionalisme), Bertran (més centrista i sense excloure els pactes amb el regionalisme, tan de dretes com d’esquerres), Carod i Puigcercós (centre esquerra i a la recerca del catalanisme més socilitzant.
Com fins ara sempre hem tingut el model de catalanisme basat en les aportacions intel·lectuals d’inicis del segle XX, revisades la segona meitat del mateix segle, ens trobem que només sabem fer catalanisme recordant la República, la lluita anti feixista i/o la transició. Aleshores la sociologia de Catalunya era bastant simple i esquemàtica, el moviment obrer, les classes populars vivien d’uns referents amb evidències notòries. Ara tot plegat ha arribat a uns certs nivells de complexitat que ens obliguen a abordar el tema de manera diferent.
Si es vol anar més enllà de la formulació d’una ideologia de partit, o una estartègia per arribar al poder, calen treballs d’investigació per definir el problema sociològic i per adequar l’estratègia de consecució de la sobirania plena segons el país que tenim i les perones que hi viuen. Si la proposta va cap a un model de trasformació de les relacions de poder entre nacions i estats, serà una cosa, i si el model apunta cap a una garantia de qualitat de vida on s’hi incorpora conceptes com la llengua i la cultura, però també la sanitat, els recursos hídrics, l’educació, les infrastructures … en tindrem una altra.
Aquest és l’atzucat del catalanisme actualment. I tots els partits han de modelar alternatives.
Xavier,
Haig de dir d’antuvi que em costa molt fer una anàlisi interna d’ERC, tampoc no ho vull fer massa, però si que faré una des de fora.
1.- No em va agradar el pacte del Tinell, però vaig entendre que molta gent tenia ganes de canvi, massa anys de Pujol. Allò de la regeneració democràtica, etc. Bé.
2.- Crec que ERC va cometre un error gravíssim quan van fer fora Carod-Rovira. Mai no ho hauria d’haver acceptat. A partir d’aquí les coses no van bé.
3.- L’error més gros encara el fa quan es deixa fer fora del govern que havia creat, el va crear ERC.
4.- Una visió externa diu que ERC no té un problema d’ideologies, té un problemes de lluites personals i això destrueix profundament, autodestrucció. No valoraré a cap persona.
5.- Deixant de banda problemes entre persones, que hi són, CiU té un problema d’ideologies. Seccecionista i unionista.
6.- Els seccecionistes volen l’acord amb ERC, els unionistes amb el PSC.
7.- No puc dir el que hagués passat si…, però creus de debò que això d’ara és millor que el que teníem? No haguéssim impulsat millor el país amb un altre acord en lloc de tenir aquest Govern de l’Entesa que més que entesa sembla ub tots contra tots?
8.- El problema greu és que qüstions personals, arreu, ens estan enviant el país a la cua d’Europa.
9.- Tant debò ERC i CiU sàpiguen resoldre les seves crisis internes. Ens cal una ERC forta i una CiU (o CDC i UCD) forta (es).
10.- El meu problema no és d’eix dretes – esquerres, és l’eix nacional. Malauradament veig que la majoria de les discussions se centren sobre els lideratges d’ERC.
les quaranta es canten amb dues cartes del mateix pal, però de diferent figura.
repes i de color diferent no valen. Es trampa.
I com deia la dona del cèsar, com a mínim descomptar-se els propis agraïments.
El dia que vulguis pots agraïr 50 vegades als tres comentaristes, i arribes a 150……
Quan les 40 que canten són amanyades……………..s’acaba la partida, i en aquell lloc ja no pot entar-hi més, a jugar, l’amanyador.
Ah, era una errada…
es clar, es clar.