Fa uns dies encetàvem el debat de la despolitització de la llengua. Ha estat un debat intens. Carod ha tingut ocasió d’explicar-se i tothom ha pogut reaccionar com ha volgut. Fent veure que es volia carregar la política lingüística, fent veure que volia desmantellar el catalanisme i no sé quantes coses més. Però hi ha un problema més greu encara. Perquè als blocs polititzats aquests debats surten molt intensos, però després al carrer la gent continua funcionant per inèrcies. Inèrcies de por i de derrota com les que avui comentava Santiago Espot en un article a El Punt o inèrcies de comoditat, de desinterès i de desinformació.
És cert que sovint els partits es veuen forçats a fer uns papers ben galdosos i que això provoca allunyament i desinterès. Però no tinc gens clar que tota la inhibició política d’aquest país, i no em refereixo únicament al moment d’exercir el dret de vot, respongui a un vot de càstig als partits existents. No em puc creure que a la gent li sigui completament indiferent la qüestió de formar un estat propi. Si el problema que tenim són uns partits poc útils, un nou mapa polític com el que demana Julià de Jòdar a El Singular Digital podria ser la solució. Però si el problema és que desistim d’expressar la nostra voluntat política, la manera com ens organitzem com a comunitat; si pensem que hi ha una voluntat suprema contra la qual no es pot fer res i que estem condemnats fem el que fem, aleshores el problema és més greu.
Segurament el repte més gran que tenim és polititzar la societat. I això no vol dir que tothom sigui militant d’algun partit, sinó que vol dir vèncer la indiferència. Fins que el vot en blanc organitzat no tingui representació al Parlament, em veig obligat a interpretar l’abstenció no pas com un problema dels partits sinó de la societat. Potser sí que tots els polítics són iguals, però quina és l’alternativa? Es poden introduir mesures de participació, d’acord, però els qui les impulsen ja solen ser persones d’un perfil molt polititzat. El problema no és aquest sinó les inèrcies que dèiem, i que condueixen a una societat desestructurada.
Tinc l’esperança que els blocs donin veu a persones que de moment viuen en un relatiu anonimat. Tinc l’esperança que siguin un instrument de politització. M’agradaria veure com el 2007 es consolida el fenomen blocaire malgrat el que diuen algunes veus. M’agradaria veure com es creen blocs sobiranistes a cada poble i a cada ciutat dels Països Catalans. Hi ha un nou mitjà de comunicació en construcció que no fa la competència a ningú i dóna veu a tothom.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les grans transformacions socials i polítiques és fan canviant el sistema. A Catalunya l’actual sistema ja no l’hi serveix. Només serveix als que en viuen, els polítics i els partits als que representen.
Pots estar segur que el problema no és de la societat, el problema esta en els que és creuen els seus representants.