Blog d'en Xavier Mir

El projecte polític que ara mateix està ocupant la centralitat i que ens fa venir salivera de pensar les emocions que tindrem la sort de viure s’ha centrat fins ara a sumar el  màxim de sensibilitats possibles cap a l’objectiu d’obtenir un estat propi. D’independentistes declarats sempre n’hi ha hagut, però fa vint anys semblava que eren quatre gats. A poc a poc s’ha anat entenent que el catalanisme ja no té més recorregut sense esdevenir independentista. Els arguments han anat guanyant pes i la realitat sovint ha superat amb escreix qualsevol elaboració argumental. Gràcies als successius governs espanyols s’ha fet evident que Espanya no ens vol i que un projecte polític d’encaix allà està abocat al fracàs. D’aquí que, ara mateix, tots plegats, i sobretot després del 13-S a Arenys de Munt i de la posterior rierada de consultes a la població, tinguem la sensació que si poguéssim fer un referèndum d’autodeterminació el guanyaríem. Potser pels pèls, però contra tothom que menysprea i pretén ignorar aquest suport social al projecte, sabem que ens en sortiríem. Ara imagineu-vos si també tinguéssim el SÍ dels qui es declaren federalistes.

Aquesta setmana, l’encara periodista blocaire de referència (després d’uns quants anys i que sigui per molts més) Saül Gordillo parlava d’un amic seu federalista que li havia confessat que a Arenys de Munt havia votat SÍ. Arenys de Munt va ser una bona sotraguejada a nombrosos efectes, i aquest no deixa de ser-ne un. Aquest amic de Saül Gordillo, amb el seu gest d’afirmació democràtica, crea, ell tot sol, un referent que posa encara més en evidència els socialistes catalans.

Davant dels plantejaments de futur polític del nostre país, hi ha federalistes de debò i hi ha altres persones carregades de mala fe o d’ignorància segons cada cas que ens volen encolomar bou per bèstia grossa. L’amic de Saül Gordillo encarna el sentit comú: per federar-te amb algú d’igual a igual, primer has d’afirmar-te com a demos, has de recuperar la sobirania política. Quan ja ets algú amb el mateix rang que els altres, aleshores pots decidir si comparteixes la vida amb uns o amb altres.

Hi ha, doncs, uns pretesos federalistes que defugen la democràcia, que posen pals a les rodes a les consultes populars amb la legalitat espanyola com a excusa de mal pagador, tot i saber que ni tan sols la federació no té cabuda al coll d’ampolla de la constitució espanyola pel qual ens volen fer passar (Donaire afirma que independència i federalisme són utopies i, alhora, que ell no vol federalitzar Espanya). D’altres, sense tanta teoria política al servei de la confusió ni tanta subordinació política al nacionalisme espanyol, s’alcen com a exemples vivents del sentit comú: algú vol una federació amb l’Estat espanyol? Molt bé. Anem per recuperar la sobirania i després decidim, també democràticament, què en volem fer. Els federalistes que voten SÍ a la independència són sempre ben rebuts. Els socialistes catalans perden un llençol a cada bugada. Volen capitalitzar el federalisme, però molts ja han trobat la manera de defensar les seves idees prescindint d’aquest partit., que els imposa com a condició el manteniment de la “unidad indivisible de la patria” És l’inconvenient que té ser manipulador i sectari.