Lluís Bou explica a l’Avui
que la Casa Gran del Catalanisme que Artur Mas va presentar el passat
20 de novembre ja té sostre. “En realitat en té des
que va néixer”, penso jo. Té el sostre electoral del
partit que l’ha impulsat, un sostre que cada dia és més
avall. Però després m’adono que es refereix a un sostre
de veritat i no pas metafòric. L’estrena d’un espai físic
per ubicar-hi la casa és obra de la Fundació Ramon
Trias, dirigida ara per Agustí Colomines, aquella persona que
es dedica sempre que pot a fer-nos bufetades nacionals, a dir-nos que
hem de ser realistes i tocar de peus a terra, que hem de deixar
córrer això de la independència. Amb aquestes
idees, la Casa Gran serà més aviat un soterrani, una
mena de magatzem sense llum.
Artur Mas deia també aquesta
setmana que al país només li quedava CiU i que
l’alternativa era només el PSC. Es veu que confonen un procés
de reflexió previ a un congrés amb la desaparició
del partit. Mas faria bé de reconèixer algun dia que
les alternatives que ofereix no són certes. Les alternatives,
des de fa temps, només són unionisme o secessió.
No hi ha més casa gran possible que l’independentisme. Al
marge de com quedi el mapa polític català a partir de
la tardor, aquest serà el camí i no un altre. Podem fer
pactes nacionalistes o pactes d’esquerres, podem ser al govern o a
l’oposició, podem fer la tercera gran manifestació o no
fer-la, però hem arribat a un punt en què el
catalanisme no és suficient i cal posar la independència
sobre la taula.
Tothom té dret de buscar un
espai per al seu think tank ara que estan de moda, però
en tenim de molt bo, que és el Cercle d’Estudis Sobiranistes
d’Alfons López Tena i, en lloc d’ajudar-lo, li fem la
competència. Perquè tots sabem que es tracta d’això.
La Casa Gran de CiU intentarà captar l’atenció dels
mitjans, fer debats, publicar articles, etc. Farà veure que
genera debat, però serà com parlar del sexe dels
àngels. Els partits tenen tot el dret de fer debats interns i
a més cal que ho facin. Però si estem parlant d’espais
de transversalitat, en l’era actual, després de l’apoyaré,
després de la consolidació del bipartidisme a l’Estat,
després de tants anys de fer Estat pagant nosaltres i de
deixar-nos sense les infraestructures que ens calen, no crec que hi
hagi gaire cosa a debatre més enllà de la urgència
de tenir un estat propi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier,
Si la Casa Gran del catalanisme no es converteix en la Casa Gran de l’Independentisme (el nom el deixo per a la secció de màrqueting) no anirem en lloc.
Per tant, d’acord un cop més. El meu escenari, sobre el que he escrit, de manera molt simple i des d’una visió diferent, va en aquesta línia.
Ja està penjat el vídeo d’ahir d’en Carretero a “La nit al dia”. Xavier, aquí tens teca per a parlar-ne, jo crec que la clava:
“Carod i Puigcercós, com han dit públicament, no tenen cap diferència estratègica ni cap diferència de cap mena, en tot cas, ells mateixos han dit que són personals. Nosaltres sí que tenim diferències profundes, estratègiques, amb ells, i de model de partit.”
“Aquesta direcció fa 20 anys que són en llocs de l’executiva rellevants, i en fa 12 que tenen la direcció total del partit.”
“Algun gran dirigent d’Esquerra va repetint des de fa uns quants anys que ell voldria que Esquerra fos un partit ‘normal’, i quan ell diu ‘normal’ vol dir que fos un partit on només manen els de la cúpula i els altres fan de decorat. Jo aposto pel contrari: els militants han de ser la força principal, han de ser gent motivada.”
“A mi em sembla que la millor opció per a ERC era quedar-se a l’oposició i deixar el govern per als que van dir ‘sí’ a l’Estatut. Als que van dir que aquest Estatut era magnífic i que amb això ho resoldríem tot, jo crec que Esquerra els hauria d’haver deixat el camp lliure per a que governessin, i que demostressin a la població que les Rodalies anaven fantàsticament, que l’aeroport ens els traspassaven, que s’havia acabat l’espoli fiscal… Tot això la gent hauria vist que no, i crec que hauríem crescut molt i molt, amb tot el que ha passat aquesta legislatura. De vegades els partits que volen ser de govern no són sempre al govern.”
“L’aposta estratègica del tripartit, el 2010 no es pot repetir de cap de les maneres.”
Preguntat sobre la figura de Benach com a possible solució a la pugna Carod-Puigcercós:
“Tots aquests noms que posem, de moment, no han posat mai en qüestió l’status quo del partit. Nosaltres el que fem és presentar-nos com una alternativa a la situació actual. No perquè jo sóc el Pepet i l’altre el Mariano, sinó perquè nosaltres això ho veiem diferent, ho volem fer diferent i volem que els militants puguin opinar sobre això. Tota la resta, fins ara, estan d’acord en el que està passant. Si el líder és aquest, o és aquell… aquí no estem discutint de qui ho ha de fer, sinó què vol fer cadascú.”
“La actual direcció d’ERC i CiU, per dir-ho ras i curt, no es poden veure. A mi em sembla absurd. Com a mínim hi ha d’haver la possibilitat de, en qüestions de país, entendre’ns. Jo, si sóc el representant de la metròpoli, i veig els de la colònia que s’estan barallant entre ells, em faig un fart de riure. Tot això el que fa és afeblir-nos als catalans.”
“Quan ERC renuncia a l’eix nacional i diu que a Catalunya només hi ha dretes i esquerres, acaba passant això. L’actual direcció ha volgut prescindir de l’eix nacional, que només hi ha dretes i esquerres, i així ens va.”
“Vosté s’imagina qualsevol partit alemany, britànic, francès, que té una davallada de més del 50% dels electors i no plega ningú? A mi em sembla que això és una anomalia democràtica. Algú n’és responsable. ¿Que al final ningú no n’és responsable i ara la culpa és que els electors es van equivocar i no van anar a votar? Perquè algú acabarà dient això, que “El problema és que els electors no en saben i nosaltres que ho fem tan bé, no ens volen votar”. De fet, llegint alguns comentaris d’alguns piranyes d’aquests que escriuen per aquestes webs, teledirigits per alguns que manen, vénen a dir que “Catalunya no ens mereix, perquè nosaltres som uns cracks i no ens entenen”. Home, jo crec que el món no va així. Quan tu tens una davallada electoral d’aquestes, la primera pregunta que t’has de fer és que fas tu malament, no que els electors et fan boicot.”
“Quan encara no havia començat el cicle electoral, ens deien “Els militants sou molt radicals, però els electors no són com vosaltres, i aquells que ens voten no estan d’acord amb vosaltres i ho fem per ells”. Però quan perds també els electors…”
“A la Conferència se’ns va dir que el 90% dels plantejaments dels crítics havien estat acceptats. Els crítics demanàvem que hi hagués personatges independents, de reconeguda solvència sobiranista a les llistes, es va dir que sí… i no se’n va posar ni un.”
“Si els quatre partits referents a Catalunya parlen que el dolent és el PP i que Zapatero és el bo, voten el bo”.