Tret de l’Antoni
Garcia, no he trobat gaires referències més al
segon aniversari de la multitudinària manifestació del
18-F. És clar que l’agenda política del país té
molts temes damunt la taula, però crec que el 18-F mereix un
lloc especial en la nostra memòria. Algun dia tindrem ocasió
d’analitzar-ho amb la distància suficient, però diria
que va constituir el punt d’arrencada del procés,
l’acceleració definitiva, el camí sense retorn. Avui,
però, tenim massa temes damunt la taula i potser tenim més
ganes de mirar endavant que no pas enrere. I en el fons això
també és molt bon senyal.
Com que el president de la Generalitat
és un home de fets i no de paraules, li agradarà saber
que és un fet que Kosovo ha declarat la independència,
que els Estats Units ja la hi han reconegut i que França i
Alemanya voldrien accelerar el consens europeu per al reconeixement.
Davant d’aquest fet, les paraules que es puguin dir des de l’Estat
espanyol acosten més al ridícul que no pas a la
democràcia i al sentit comú. Dir que es tracta d’una
independència il·legal d’acord amb la legalitat sèrbia
és amagar la realitat amb bajanades. I la realitat és que l’Estat es
veu a venir que ara serem catalans i bascos els qui demanarem una
consulta autodeterminista. I Kosovo estableix un precedent que els fa
de mal pair. I si només fos Kosovo, rai! És que Escòcia
i Flandes també són a la cua. És que arreu del
món es veu com la cosa més normal que la gent vulgui
tenir un estat propi si no se sent ben representada amb el que té.
I el que no té sentit és reprimir i retardar la decisió
democràtica que ho ha de dilucidar. Sembla, però, que
si la legislatura d’Aznar va deixar en l’imaginari col·lectiu
la imatge de l’eix del bé i l’eix del mal, ara Zapatero també
vol formar part de l’eix del bé al costat de Grècia,
Xipre, Romania (tot i que al mapa
asseguren que Grècia reconeixerà el nou estat).
Lamentablement, l’Estat espanyol no aconseguirà gaire més
que una rebequeria de nen petit; serà l’últim a fer el
reconeixement i això no els estalviarà que les mirades
de tot el món els caiguin al damunt amb suspicàcia. Es
preguntaran: “Què amaga Espanya amb tantes reticències?”
És l’Espanya grotesca de què parla avui Salvador
Cot.
L’altra qüestió que pren
protagonisme al segon aniversari del 18-F és la precampanya
electoral. Avui Manuel Cuyàs publica a El Punt un
article (Dilemes
a la Generalitat) en el qual em sento al·ludit. A
l’article argumenta una radicalització de la campanya com a
conseqüència de la baixa de Duran que jo no veig gaire.
Veu nervis a tots els partits, cosa que jo tampoc no percebo, però
tant és. El fet és que acaba afirmant:
“Qui digui que la campanya és avorrida i incita a
l’abstenció és que no té ulls a la cara,
perdonin.” Com que no fa gaire vaig escriure que jo ja em
plantaria al 10 de març directament, que aquesta campanya no
té gaire interès vist el panorama, doncs m’he sentit
al·ludit. Com a resposta, em permeto de fer una petita
observació: tot allò que descriu Cuyàs fa
referència al que pot passar a partir del 10 de març.
Per tant, em refermo en la idea que la campanya serà
avorridota, que els catalans no hi podrem decidir gran cosa, i que si
passa alguna cosa, compta mal. Voldrà dir que uns o altres han
fet mans i mànigues per supeditar la política catalana
a l’espanyola.
Enmig de tot això, el trist
paper del PSC torna a aparèixer. Per no deixar malament el seu
candidat Zapatero, són capaços de negar les més
grans evidències i de fer els ridículs més
espantosos. Es van quedar solets a casa l’1 de desembre; es van
quedar solets defensant una ministra que tothom reprovava; i ara
aplaudeixen la pífia de Moratinos i Zapatero, que no servirà
per res més que per arribar l’últim a la festa. Com diu
Raül
Romeva, “Toca recordar que Kosova no és Euskadi, ni
Catalunya, però toca recordar, també, que Kosova ha
arribat al moment en què ha arribat per no comptar amb les
estratègies, els marcs, els representants polítics (a
Pristina i a Belgrad), els mitjans de comunicació, i el suport
internacional que haurien permès una entesa que, potser,
hauria pogut evitar un procés unilateral d’independència
o que, potser, l’hauria canalitzat per vies no violentes.”
També toca recordar que encara
no hem desplegat l’Estatut i ja tenim dades que ens diuen que el
36,4% de la població voldria que Catalunya fos un estat dins
d’una Espanya federal. I que si hi sumem el 19,4% que vol un estat
independent, com a mínim n’hi ha per començar a
preparar un full de ruta. I que a l’octubre Ibarretxe té
intenció de fer una consulta democràtica que el govern
de Zapatero no permet. Tindrà gaire sentit continuar fent de
figurant en aquesta farsa que és la democràcia a
l’Estat?
PS: El títol de l’apunt, allò que hi ha entre parèntesis, respon a la proposta d’Alexis Vizcaino.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ui, que estrany. El govern basc ha sortit correcuita a reconèixer la independència del Kosovo i el català no. El president Montilla hi està en contra, i Carod i Puigcercós a la reunió del govern estan desapareguts, ja se sap. Prou que ens queixem. Sempre ens quedarà alguna executiva o algun acte de les JERC per solidaritzar-nos i, si cal, treure el cava. Patètic. No cola.
Gràcies per recordar-me que fa dos anys.
18 de febrer de 2006.
Un dia abans moria en Francesc Ferrer i Gironès,
ahir el recordava, i vaig recomanar-li que el llegís algun
seu treball a algú que deia que si Catalunya no sé el què, que si no existeix, que si mai i sempre no sé el què.
Faré la celebració de matinada.
Salut!!
(Jo tampoc veig aquestes coses que assenyala en Cuyàs. Aquest matí llegia sobre radicalització, i sobre la idea estranya d’optimisme PSC, i més aviat he pensat en "El Destape" de teatralitzacions (teatralitzaments?) que no funcionen.)